Enyor de Montflorit

I

És per haver-me trobat en el camí

la matinada, davant del teu Peugeot.

Ens esperàvem l'un a l'altre com dos

que s'estan esperant des de fa temps.

Tots els músculs cridaven ja CARPE DIEM

i els tendons i els cabells cridaven SALVE

AMOR, xisclaven albades mil·lenàries.

Vam caure l'un en l'altre com un colp

de pàgines i boscos sense tinta,

i ens vam besar com si ens haguérem ja

besat per primer cop un altre cop,

tantes primeres vegades ja besats.

La cremor de la sorra en les sabates.

La lluentor fugaç de les calcetes

que portaven uns núvols cap al crepuscle

per sobre el pantaló tan arrapat.

Uns peixos de claror nedaven hores,

nedaven hores nostres un instant.

Però havíem de marxar a les famílies

als sostres durs de les nostres famílies,

l'incendi forestal de les famílies

que cremen nostre bosc marí per sempre.

Busco impacient en les teulades ermes

els peixos de claror del Montflorit.