Noches en Poderna

Plano secuencia de las lavanderas

Cuatro arcos para cuatro ventanales. La luz de la mañana rompe en el agua de la pila y su reflejo naufraga a manos de tres jóvenes que frotan y aclaran la ropa que traen en los cestos de mimbre. La espuma se derrama en ondas cada vez más oscuras y el silencio, al fondo, maldice en contra de las voces alegres y distraídas de la Germana, la Remei y l'Encarnació. La piedra del lugar es sólo piedra: dura, antigua, hermética. Su eco multiplica la vida, no obstante. Una vez lavada la camisa del hermano mayor, toca ponerse con las sábanas de la iaia, un poco pachucha esta semana, o con los pantalones del trabajo del hombre de la casa. Después seguirán con las bragas, los mitjons y los paños de la menstrua, que se enjuagarán hasta en tres ocasiones por si las alcahuetas, ya se sabe.

—Això és el que diuen.

—Jo no sé què dir-te…

—No has sentit parlar de la Fineta?

—Parlar, parlar, sí, però no l'he vista mai…

—És que no viu pas al poble.

—Ah, no?

—No.

—A mi m'ha arribat que té casa al bosc.

—On, al bosc?

—No sé, al bosc. Que hi vols anar per res?

—Jo? No…

—No?

—No.

—Doncs, filla… Jo he sentit a dir que també fa… que fa també lligadures, que només li calen una penyora… li calen la penyora i el nom de… del xicot.

—Xicot?

—Quin xicot?

—Això, Germana, ens ho has de dir tu.

—No sé de què parleu, ara…

—Jo, la veritat… és que t'he trobat més prima avui.

—Més prima, bagassa?

—Vull dir…

—Eixerida!

—I tant!

—I això, filla… té un nom… O no el té?

—El què?

—No el què… Qui.

—Qui?

—L'hereu dels Clotet.

—L'Enric?

—L'Enric.

—Pensa que la Fineta… la molt bruixa, te pot fer… un encanteri… A tu i al teu

—De meu, res.

—Filla… si ha de ser, que sigui ara!

—Com, ara?

—Pensa que ara encara ets tendra i… i ets fresca com una flor i… i tens aquesta carona de nena maca

—Ja, ja… I tinc les mans brutes de passar-m'hi tot el dia de jonolls a terra…

—Però, això, l'Enric no ho sabrà veure.

—Si faig pudor a lleixiu…

—A net, Germana.

—És clar.

—Vosaltres creieu?

—Jo… jo segur que ho… segur que li ho damanava, filla. No tens res a perdre… O sí?

—Pse!

—A tu… el xicot de segur que… de ben cert que t'agrada, oi?

—Sembla un bon home.

—Però?

—Jo no sé què en diria la meva mare si ho sabés.

—Té de saber-ho?

—Penso jo que sí.

—I per què?

—Dona, seria el seu gendre…

—Ai, las! Gendre dius?

—Oh, clar.

—I no et val amb festejar primer?

—Dona, jo…

—Pensa que pot ser que… potser no et valdrà, després…

—No tots els homes valen.

—Jo penso que, si ha de ser el meu home… me l'he d'estimar de totes, totes.

—Guaita, que la vida és prou llarga!

—No hi dubto, dona, però que no parlem d'estimar?

—És clar.

—D'estimar, sí. Però pensa que

—Tant se val, dona, el que jo pensi. No sóc de casa bona.

—Això és veritat.

—Ni tu, ni jo, ni aquestaltra! Però totes tres els hem vist que miraven alguna vegada… O somio truites, jo?

—Jo no sé…

—Tu no saps. I tu què, què hi dius?

—Que jo ja estic per'vui.

—I jo.

—I jo, vés!

—Ja estem totes, doncs.

—Apa, apa!

—Sí, jo també marxaré

—Mira qui arriba…

Entran en el lavadero la Magda y la Juliana, cada una con un fardo de ropa sucia.

—Hola.

—Hola.

—Bon dia.

—Hola a totes!

—Hola, hola.

—Bueno..

—Sí.

—…nosaltres ja marxàvem.

—Bé. Doncs,

—Sí…

—fins una altra…

—Sí, altra vegada serà.

—Ja ens veurem.

—Adeú.

—Adéu, adéu.

—Adéu siau.

—Arreveure, nenes!

—Adéu…

Salen. La Juliana, con no poca malicia, se acerca a su amiga la Magda y le dice:

—Escolta, nena…

—Digués.

—No has vist més grossa a la…?

—Calla, que encara et sentirà!

—Sí o no?

—No sé.

—Sí o no?

—Sí. O no, jo què sé…!

—Ai, nena! Què tens?

—No ho sé.

—No ho saps?

—Bueno…

—Bueno?

—És… l'Aleix. No. Bueno l'Aleix… És l'altra dia, bueno, que l'altra dia ens vàrem trobar al forn dels Pepet i ens vàrem… Vàrem xerrar una estona i, bueno, feia ja uns dies que no ens veiem… Jo no el volia pas veure. El noi és… De vegades és massa ase, el pobre… No hi pot fer més.

—I què va passar?

—Bueno, com feia dies que no ens veiem

—Ai, mare!

—vàrem acabar… Saps el carreró que hi ha allà aprop, baixant unes escales?

—Sé.

—Allà.

—Allà què?

—Tu què creus?

—Te'l vas follar o no?

—Això rai…

—I aleshores?

—Ens vàrem… Bueno, jo no li vaig dir… No me'n vaig enrecordar de dir-li que la tragués fora i ell… Bueno, no sé ben bé cóm va anar, pèro ell es va escórrer tot dins meu.

—Tot?

—Tot.

—Magda, filla…

—Ja.

—I quan fa

—Tinc una falta. Bueno, pot ser que la tingui.

—Ai, las! Mira que…

—Ja. Ja ho sé.

—Magda…

—Ja.

—Què faràs?

—No… No ho sé… No ho he pensat. Tu què faries?

—Jo? Doncs… Crec que jo'm casaria amb el pare del meu fill.

—I ja està?

—I què més vols fer-hi?

—Jo… No sé… Tu tens molts amics, Juliana. Vull dir… Et quedes amb el primer que l'encerti i ja?

—Jo no he dit pas això.

—No, no… Vull dir que pot ser que aquest home… Vaja, que potser qui et deixi prenyada no sigui pas

—Ep! Alto aquí, maca! I qui diu qui l'ha encertada?

—Mira que'ts burra.

—Et pots casar i tindre'ls teus amics, nena. No t'angoixis per'xò. Els homes

—No. Si no dic això.

—I doncs?

—Que no'm veig amb una criatura de la mà, jo! Que jo… Jo… No vull ser mare. Ni ara ni mai.

—No't neguitegis tu ara, que encara no n'estàs del tot segura…

—Ja.

—Mira, si vols, et duré a veure la Fineta, que ella en sap molt d'aquestes coses, i si hi estàs tan decidida, et pot donar a prendre herbes remeieres per a…

—Ja.

—Però pensa que encara som molt joves tu i jo. No tenim més que dies i dies pel davant…! I cadascun ha de dir-nos la seva, sens dubte. Jo, Magda… Jo això no… Jo no hi havia pensat en això de ser mare, Magda, però clar que sóc dona i, doncs… bé hauré de tindre fills un dia, jo, perquè, és clar, això de parir i pujar els fills no puc deixar-ho en mans d'un home… perquè… Tu t'ho figures, això?

—No pas, però no és sols això, Juliana… És que… Jo no vull ser mare, ni vull casar-me amb cap home, ni vull pertànyer a ningú, ni res de tot això, saps?

—Però tu no vols estar-te sola.

—No, no, però

—I l'Aleix? No dius que t'agrada, el noi?

—Prou. M'agrada estar-me amb ell, una estona, i m'agrada follar-me'l i tota la teca, però no m'hi veig… Jo això de, per exemple… A mi m'agrada fer-ho d'amagat. No al llit, no a casa nostra, no la nit del dissabtes, perquè sí, perquè toca. No

—Au, au! Guaita que'ts amiga de tragèdies tu! Perquè tu, tot això, d'on t'ho treus?

—Això què, Juliana?

—Aquesta vida ensopida que dius, tot això de fotre un clau un cop la setmana i tot l'avorriment del món així, de sobte, i no sé

—No, Juliana… No. El que jo vull dir és que no vull viure pas aquesta vida que sembla… Que ens ha tocat de viure. Perquè

—Què parles ara?

—Jo el que dic és que vull fer altres coses amb ma vida. Només això. Pot ser?

—No ho sé si pot ser, filla.

—Juliana… Tu no fas pas tot el que et demanen.

—És clar que no, però bé que em casaré i tindré fills, si no, qui els ha de tenir? Perquè… calen nens o no calen nens al món?

—Ai, las! I ara, qui és amiga de tragèdies?

—Oh, nena, és que si totes, un dia, ens poséssim d'acord, deixàvem la terra buida l'endemà mateix…!

—Vés, quina bestiesa has de dir!

—Oh, vés, vés! Tu no en tens part en allò que dius i fas?

—Clar.

—Doncs?

—Doncs què?