L'herald de la Garriga
No era l’herald més ràpid,| l’herald de la Garriga,
prò era sabut dels nobles| que al Vallès no hi havia
missatger més fiable| ni amb més gallardia.
Les dames dels senyors| en sabien les mides
i li feien l’ullet| i, fins i tot, carícies.
Un senyor molt gelós| de la seva bonhomia
va demanar-li encàrrec| abans no fos de dia.
Li varen demanar| que li portés missiva
a un senyor llunyà,| un que desconeixia.
Va saber pels seus ulls,| ell sabé en el somriure,
que aquell una li’n feia,| ho sabé de seguida.
Quan arribà a la vora,| ja pels volts del migdia,
va parar prop d’uns masos| al costat d’una sínia
i començà a cridar| uns laments que esgarrifen:
“I què faré jo ara?!| Què faré, per ma vida?!”
S’hi apropà un fadrí,| un bover de la vila.
“I què teniu, bon home?| I què és aquesta crida?"
“He caigut de la sella,| tinc l’esquena partida
i he de dur missatge| perquè guerra no sia.
Porta’t el meu cavall,| gafa la meva brida.
Posa’t les meves robes| i mostra aquesta insígnia.
Deu monedes rebràs,| jo te’n donaré quinze”.
El noi bé ho acceptà,| no ho pensà gens ni mica.
I en arribar al castell| rebé mortal ferida.
De l’herald no se sap,| no ho sap ni sa família.
Uns diuen que és a França,| uns altres, que a Galícia.