La nena de la Porxada
Tots els dimarts una nena
apareixia a la plaça,
una minyona morena
que venia sens parada.
Al mercat portava cebes
i trenes d’alls o patates,
a la tardor moniatos
o també duia magranes.
Poca cosa que es venia,
aixís estava de magra,
i quan tot ja s’ho venia
als venedors ajudava.
Ningú del mercat sabia
d’on venia, on marxava,
prò sabien que el dijous
anava al mercat sens falta.
Si no tenia feinetes
o no ajudava pas gaire,
cantava cançons, romanços,
i distreia la canalla:
“Jo tenia una caseta,
ai, la caseta de palla…
Un matí qu’era ben núvol
se l’endugué la riuada.
Què faré si ve tempesta?
Què faré, trista de mi,
no tinc pare, no tinc mare,
si no trobo avon dormir?”
Un matí ben fred d’hivern
que pocs vingueren, i amb capa,
la nina va vendre poc
i sort que va vendre encara,
prò diuen que va agafar
una bona galipàndria.
D’ençà canten a Granollers
aquesta trista tonada:
Ploreu, ninetes, ploreu;
ploreu, minyons de la plaça,
que ja mai més no és vinguda
la nena de la Porxada.