En Manelet, el curiós
En Manelet se’n va anar
als camps aquells on sembren
les sembradores del cérvol
un matí de primavera.
Ningú no gosava anar-hi
quan marxaven en filera:
“A sembrar només hi anem
les que’ns estem per casar.
Després vindran els mascles
i la terra els donarà.
Amb les banyes d’aquest cérvol
que la terra j’ha solcat;
amb les mans farem la sembra,
nostres pits la regaran."
En Manelet, el curiós,
curiós i ronso de mena,
no sabia avon tenia
ni la dreta ni l’esquerra
i sempre ho deia sa mare:
de petit tingué unes febres.
Al poble ho sabien tots
qu’era lleig i malgirbat
i més tonto c’una ceba.
Empaitant-les des de lluny
va acostar-se fins la sembra
i quan hi era es va quedar
amagat rere unes herbes.
Les va veure ben a prop:
com brillaven les esquenes
quan es treien les camises.
Les deixaven en cistelles
i agafaven les llavors,
i la més formosa d’elles
es posava al cap les banyes
i cantava la més ferma.
En Manelet la mirava,
li admirava la pitrera.
Mira i mira, que mirava
amb la boca ben oberta.
Mira i mira, que mirava,
en Manelet, que ja trempa.
“Amb les banyes d’aquest cérvol
que la terra j’ha solcat,
invoquem la nostra terra
perquè’ns doni nostre blat.”
En Manelet, sens pudor
sacsejava tant de pressa
que perdé l’amagatall
de l’emoció que li feia.
Una noia que’l veié
va clamar per aquell greuge.
De cop, totes l’envoltaren
com caçadores de feres
i en Manelet va deixar
la seva llavor calenta.
La roba la van cremar;
del noiet, adob en feren.