Rondalla d'en Dylan Tomàs

L'havia tret de la xabola arrossegant-lo amb la mà aferrada a la fusta travessera del respatller. En Dylan xisclava i gemegava, provava de treure les mans dels nusos, de les cames, feia contorsions i estrebades, inútilment. Cridava ben agut per aquell instint que busca una mica de compassió i justícia en els altres membres de la tribu, per fer eixir aquell altre instint amagat consistent a protegir els components de la tribu davant dels perills. El neolític havia mort feia massa temps. El seu organisme, però, no es conformava amb el silenci, ni amb a la manca d'ajut, i lluitava per la pròpia existència, irracional, indefectible, fins que el lacai del Patilles va arribar amb ell a la part del darrere d'una furgoneta blanca que hi havia en un ermàs proper. Llavors, potser perquè fins aquell moment l'havia deixat rumiar-s'ho i desfogar-se una mica, o perquè no volia fer la seva tasca més fàcil des d'aleshores, li va donar un calbot que va reiniciar en Dylan, però l'home, de seguida, va abaixar el rostre davant d'ell i després d'una pausa tràgica el va amenaçar:

—O te callas o lo vas a pasar mal de verdá. Esto puede ser rápido o lento. Tú decides, noi.

Va callar a l'instant. S'aguantava els xiscles, els sanglots, les baves acumulades a la boca, els mocs regalimant fins els llavis. El lacai el va aixecar com si fos un embalum i el va deixar caure, de costat, a la zona de càrrega de la furgoneta. Va tancar les portes i en Dylan va sentir com anava al davant, com seia, com intentava arrencar el vehicle, però no hi havia manera.

—Su puta madre!

El soroll que percebia en la foscor, amb la cara aixafada al terra brut de la zona de càrrega, amb una orella només, era com els de les pel·lícules de persecucions amb aquells vehicles de combustió que tenien tot de parts, peces, tubs, un motor enorme sota el capó i que miraven una estona, rodejats del vapor blanc i que podien arribar a arreglar amb les mans nues, tot entaforant-les en el ventre de la bestiota, una volta a un cargol i apa, com nou. El lacai, però, no ho va arribar a fer, perquè ja sabia quin era el problema i era conscient que no tenia gaire solució o perquè no tenia prou intel·ligència com per obrir el motor, veure què li passava i arreglar-s'ho ell mateix. Quin ruc. Es va obrir la porta i el va veure, enfadat, una altra vegada.

—Pa fuera, venga!

El va llançar a fora i el va posar dret. Va entrar a la furgoneta i de seguida, després de regirar mantes i de fer sorolls metàl·lics de cadenes, eines, entre objectes que queien desendreçadament, va sortir-ne amb una pala.

—Bueno, noi, tendremos que ir de excursión, has traído la cantimplora?

El va agafar pel respatller una altra vegada i va començar a arrossegar-lo per la clariana, en direcció contrària. No s'havia molestat ni tan sols a tancar la furgoneta. Va parar un moment i va dir:

—Oye, noi, te importa llevarme la pala?

En Dylan no va contestar.

—Es coña, hombre. La pongo aquí, no te rayes.

Va entaforar el mànec de la pala entre les cordes a un costat del respatller i va tornar a arrossegar-lo en la direcció que havia escollit feia un moment. En Dylan, d'esquenes al seu destí, veia marxar-se el paratge que es quedava enrere, el rastre que deixaven les dues potes del darrere de la cadira en la sorra del caminoi, els matolls, la xabola, tot anava quedant-se fora del seu punt de vista mentre aquell home l'arrossegava i la vida anava desapareixent lentament enrere, enllà, inamovible, restant tan sols l'estela irregular de la cadira en el camí, el seu darrer rastre, esborradís, oblidós, una mica de vent, unes passes, una pluja suau l'esvanirien com les bafarades d'alè humit que s'enfilaven darrere seu.

El paisatge va fer un tomb. Ara el conduïa per un talús avall i la inclinació no li deixava veure més que el cel fosc. Podia percebre, per sobre del cap, si mirava amunt, l'esquena del lacai, sentia les potes xocar contra les pedres i arrossegar amb elles alguns matolls, l'esbufec sord de l'home, el cel balmat.

El terreny s'havia aplanat, altra vegada. Ara, al seu darrere, anava deixant, més lentament, la riba, el rellent del riu, i el moviment gairebé imperceptible de les aigües avall, enrere, cap a una depuradora. L'home, cansat del silenci feixuc, amplificat pel refrec de la fusta en la sorra, va començar a xiular. La mort, amb la godalla, xiulava? Cantava, la mort, una d'aquelles tonades seques, repetitives, que cantaven els camperols de la sega? Era una melodia eixuta i esmolada que s'esquinçava en les notes més agudes, feia tremolar el silenci de les herbes.

Va quedar-se absorbit uns instants en la ramiola suau i gairebé imperceptible del riu. El traüt de la vida a la mort, però a l'inrevés. Aquell home que si el mirava de reüll era una ombra que el portava riu amunt, l'arrossegava per la riba pesadament, sense prestar atenció a les balques el que fuetejaven en passar per sobre, de costat. Aquell home que tenia com a ofici portar a gent a l'altra banda, arbitràriament, sense cap altra justificació sòlida que l'avantatge que no fos viva. Va parar un moment i en Dylan va provar a veure el curs del riu, el moviment permanent, un sentiment profundament poètic de comiat que volia deixar en l'aigua, com si copsant ferventment la imatge pogués quedar-s'hi en ella. Va sentir un soroll estentori d'escurar-se la gola i un gargall aspriu llançat a qualsevol lloc. El xiulit mortuori va tornar a enlairar-se sobre el seu cap i la cadira va tornar a arrossegar-se per entre els matolls, elevant-se per sobre de la riba, fent més visible el riu, l'altra vora, el rost que deixava sota els peus penjadissos, la claror dels carrers del polígon, enllà. El lacai va fer una mica de marrada, vorejant un canyissar i, finalment, pa deixar d'arrossegar.

—Molt bé, noi. Ya hemos llegao.

El va girar tot mostrant-li una clariana allà al damunt del tossal. Malgrat la foscor, els ulls ja se li havien acostumat i podia veure prou bé que no hi havia gaire res a veure, en realitat. Un munt de sorra pelada i matolls secs als costats. El lacai a anar a una mena de bidó que hi havia fora del sorral i va treure una ampolla de vodka. Va fer un glop llarg i es va apropar a en Dylan.

—Anda, bebe. Se t'hará más fácil.

Li va abocar l'ampolla als llavis i no li va entrar més d'un glopet. La resta li va caure pel rostre avall.

—No te crea que me resulta fácil, eh? Es un curro to chungo, no te crea. Pero el Jony dice: entiérralo. Y yo vengo pa ca y entierro. No l'hago de mala gana, pero me prefiero de quedar-me en la choza, no te crea.

Va desempallegar la pala de les cordes i llavors va tenir una idea més clara de què era allò. El sorral rònec que li havia semblat veure era un conjunt de túmuls, un petit cementiri anònim que regentava el Patilles des del seu tríplex xabolari. El lacai-enterrador va fer un altre glop llarg i va dir:

—A vece miro lah tumbah y me da'n no sé qué… Como si se fueran levantá asín de golpe tos. Yo no tengo yuyus, no te crea, pero si se piensa un poco, este sitio da'n poco de mal fario, no?

Se'l mirava astorat, inconscient, empatitzant amb aquell home que havia de fer una feina que ningú no volia fer.

—El poblema son lo'perro, que lo'scarban to, y a vece me toca faená otra ve porque se ve una mano, un pie… Un día, m'encontré una cara con lo'ojos salío, de lao, mirándome fihamente, mientra'hacía un hoyo. Parecía que m'iba decir argo y to. Le di un palazo que l'esconché la calavera. Pobre diablo… A ti te viá'nterrá má'ondo, pa que no me salude despué. No'é na personá, no te crea, é que a mi'año ya mejó no tené susto, que luego no se duerme uno bien, no te crea.

En Dylan va tenir un nou atac de pànic. Va intentar saltar, deslligar-se, fent contorsions i xiscles, amb totes les seves forces, amb una angoixa de tendons i músculs impotents que engegaven més xiscles i contorsions. L'home se li va apropar:

—Bebe otro poco.

En Dylan ho va refusar, espaordit, tot fent un bot cap a un costat, i va caure. L'home, mirant-lo pacientment, va fer un altre glop, i va posar-lo dret:

—Mira, noi, si te vuelve a caer, no te viá levantá… Asín que mejor t'estás quietecito, no?

Va recordar, sobtadament, l'amenaça que li havia fet de bon començament i va creure, tot d'una, que si havia d'estar-se tota l'estona que durés allò en una posició el més còmoda possible, altrament seria més amarga, més feixuga i angoixant.

—Oye, t'ere cristiano, tu, noi?

Li va costar obrir la boca, formular una resposta.

—No, bé, crec que no.

Lo digo por si te pueo meté bocabajo —glup, glup, glup, aaaahhhh—. S'ere cristiano te pongo parriba, pero si no, me da meno faena echarte asín directamente.

—Soc cristià. Catòlic, apostòlic i romà.

Se'l va mirar gratant-se el cap i fent que no amb el cap.

—Pos menúa faena. Me fuera creío que eras ateo, tu, y que endemás estoy baldao, pero en la cosa de dio no me meto. Bocarriba pue.

A en Dylan, ara conscient que se les havia amb un d'aquells éssers inhòspits refractaris a les emocions dels altres, el va embargar una profunda i desesperada resignació de tots els òrgans, dels músculs i dels tendons, de manera que va obrir-se novament l'enclusa de la seva inclinació literària, amarant els seus ulls, allerats de tota preocupació, d'aquell esperit teatral, sincer i estètic, somniador, amb què habitualment deformava el món per tal d'absorbir-lo en la seva essència imponderable. El relat d'allò que, a poc a poc, li anava succeint va tornar a nodrir-se dels daltabaixos expressius que el lector amb poca habitud en aquesta manera de viure i de raonar trobarà potser supèrflua, pedant o extravagant, però entendrà de seguida (si no ho ha entès ja a aquestes alçades), donades les circumstàncies, que en Dylan, a la seva edat, comptava amb pocs més recursos per afrontar la mort, els mateixos que havia tingut fins al moment per afrontar la vida, i, precisament en una hora tan penosa, qualsevol arma, per estrambòtica que pugui semblar, un cop ultrapassats el desesper i la lluita aferrissada per la supervivència, un cop s'ha vist amb claredat que no hi ha supervivència possible, qualsevol arma és, principalment, una de bona, si ens fa servei. Després, quan continuem el relat, veurem que, aquesta, com qualsevol arma, sempre té una doble fulla, però de moment ens hem de centrar en el fet que, allà assegut en la cadira de iaia, observant l'ésser rabassut que apamava el terreny entre els matolls amb la pala en una mena de birba funesta per marcar els límits d'on l'entaforaria, entre els túmuls rònecs i encara recents, una broma densa va pujar cap al tossal des del riu amb unes dèbils irisacions provinents dels fanals de l'altra banda.

—Bueno, noi, vamos a comenzar, no?

Era una pregunta retòrica? Podia oposar-s'hi? Tot d'una havia perdut la llibertat, no només del cos, dels moviments, de la pròpia vida, sinó també d'opinió. No s'atrevia a dir res perquè, com a mínim, l'estona que li quedava entre els vius, no volia haver de patir. I callava. Callava mentre sabia que ara aquell home l'havia portat a morir, el cementiri de Hamlet, l'enterrador obrint la seva fossa, la fossa que no duria el seu nom, però que era per a ell, una tomba anònima vora el riu, entre altres tombes anònimes, els instants ara perdrien llur sentit, el temps esdevindrà una magnitud que em passarà pel damunt, ja no seré jo qui creuarà l'espai-temps, l'espai-temps em creuarà per sobre, i els fongs, la fi del camí, la pala cavant un clot fondo, deixant un muntanyí de sorra humida als seus peus, un final amarg entre els cucs del riu i tota mena d'anèl·lids. Sempre havia pensat, no gaire estona, que d'ell en quedarien unes restes cineràries potser al capdamunt d'una lleixa, reposant a una xemeneia. Mai no hagués pensat que el rosegarien els cucs i que els fongs farien un miceli, els fongs, tota una xarxa de connexions mortuòries al voltant del seu cos. Un dia seré un esquelet acotxat per una flassada densa de fongs, una xarxa de connexions subterrànies entre organismes descompostos, la família, els amics, l'amor ja serà igual, seré la matèria que omple el buit, una coordenada que no sap ningú, serà una mena de reencarnació material, orgànica, una manifestació qualsevol de l'univers. Seré una confirmació sòlida que l'univers existeix. I res més. La prova sòlida que l'entropia ho governa tot. En Boltzmann va aparèixer per darrere el canyissar. Es va apropar a la seva cadira i es va posar a la gatzoneta, per parlar-li fluixet, sense que l'enterrador el sentís. Arra tu has entrropia per fi entès. Va agafar un grapat de sorra, d'aquella sorra que li posarien per sobre, i el miceli, d'aquell muntanyí que anava creixent mica en mica amb cada palada que el lacai rabassut enterramorts feia créixer, i en Boltzmann li va ensenyar el puny prement la sorra, ben ferm, el va obrir lentament per deixar caure el polsim davant dels seus ulls. Mirra-la caurre. Entrropia és pertot.

En Dylan va tornar a observar l'excavació. D'alguna forma volia fer un càlcul dels minuts que li quedaven. L'home, malgrat el fred i la humitat que l'afuava, que n'intensificava la sensació, suava, i anava parant per eixugar-se el front amb l'avantbraç, per beure una mica més de vodka. Aquell begoleig compulsiu del lacai el feia posar-se més nerviós, l'irritava, d'alguna manera era una manca de respecte a un moment tan important de la seva vida: una palada i un trago, una palada i dos tragos, i els nervis van mudar-se en una mena d'expectació, la platea emmudida de la mort. Un espectacle sense parets en el qual el públic captiu establiria una catarsi definitiva.

—La mare que'l va parir! Esta tierra necesita l'agua como… como l'agua, qué casualidá —i va fer una riallada perquè potser havia entès alguna cosa que no havia manifestat.

En Dylan va veure que el ritme de l'home havia abaixat, s'havia tornat irregular, mentre que el ritme de l'ampolla, en canvi, no frenava, i gairebé era buida. L'home el va mirar, recolzat en el mànec de la pala.

—Noi, estoy baldao. Me sabe mal y to. Parece qu'eres buen chaval, quién sabe.

No volia dir res que no l'obligués de rescabalar-se'n més tard i va rumiar bé la resposta que donaria, però, de seguida, la continuació del discurs el va fer perdre tota esperança i va restar callat, observant l'espectacle.

—Seguro que el Psi t'ha engañao bien, pero asín e la vida, noi, camarón que se duerme… y pal hoyo! Tu hora está escrita. Disfruta lo que te quea.

Es va girar i va continuar fent palades. En Boltzmann s'havia allunyat una mica, agafava sorreta d'un túmul i la llançava enlaire, tot observant la direcció que prenia, molt concentrat. Després, s'apropava a un altre túmul i repetia l'operació, però en la direcció contrària, i així, un rere l'altre, anava fent saltirons per sobre les tombes dels altres desgraciats com ell que s'havien creuat abans d'hora amb en Jony el Patilles i el seu lacai que, per a ell, era tan anònim com els altres, tan anònim com ho seria ell en un moment.

—No te piense, noi, que me parece un previlegio, esto —va dir sense girar-se, tot menant la pala amb unes ondulacions ampul·loses del sot al muntanyí, per sobre el seu propi cap o per l'altra banda—. Yo ya me tengo pensao que a mí, un día destos, me espera un bujero también, qué te cres.

Just anava a obrir la boca, per contestar, però se li va avançar, altra vegada.

—Yo sé que no te consuela —no el consolava, certament—, pero no te lo tomes como na personal ni na, es la vida —va tornar a agafar l'ampolla, però mig glop, el darrer, se'l va trabucar per les galtes i el coll—, o la muerte, más bien. Uno no sabe nunca na. Es mejor no darle vueltas y aceptar lo que se viene, no cres? No? Bueno, ya te lo digo yo que sí, que lo aceptes, es lo mejor, porque si no te embarras en cosas que no tienen solución.

Va seure a la vora. El forat ja era prou fondo. El lacai va pujar i va empènyer la cadira fins a l'abisme de mig metre que havia fet. En Dylan deixar-hi els ulls amb vertigen.

—Bueno, por lo menos, sí tienes dónde caerte muerto, eh?

El ulls queien en la profunditat fosca del sot i els altres sentits s'apaivagaven, no semblava que allò últim li hagués entrat al cervell.

—Nontiendo por qué no's reís nunca… pa un chiste bueno que se m'ocurre…

Les paraules de l'home eren un bramul amortit i el món, enllà de la fossa, havia desaparegut. De cop i volta, en Dylan va notar que alguna cosa s'havia afluixat, per l'esquena, que no estava lligat a la cadira, i després els peus, també.

—Quietecito, eh, no te me flipes ahora.

L'home, llavors, va agafar en Dylan i el va empentar al sot. Va caure a plom, de sobines, i es va clavar una pedra a la natja.

—Bueno, noi, es la hora de la verdá.

L'home, al precipici, se'l mirava, estàtic, amb el ganivet que havia fet servir per deslligar-lo de la cadira a la mà dreta, ben aferrat. En Dylan va cercar-li la mirada, però al contrallum de la poca claror del lloc, era una silueta negríssima i la imatge el va deixar glaçat. Va fer un saltiró dins la fossa, als seus peus, i tot i que va tremolar i trontollar una mica, va mantenir la vertical amb habilitat. Un professional. En Boltzmann, des d'un costat de la boca del sot, se'l mirava amb uns ulls entendrits que deien: arra, perr fi, ets un home. A en Dylan, mentre el lacai se li apropava amb el ganivet, mentre recorria lentament la fossa de baix a dalt, garrell, amb les cames obertes, flexionat per donar la ganivetada, li va recórrer interiorment, amb el seu botxí, de baix a dalt, la sang fins el cervell, i una veu va lliscar com una boira dins la fossa acaronant el rou que es condensava a les parets humides del forat, una veu que li va dir: És ara. És ara. De cop, l'home se li va llançar al damunt amb el ganivet per davant. Va tancar els ulls. No notava res: ni la fulla gelada, ni la sang esbaldregant-se, ni la fonda ferida al seu tors. Res. Va obrir els ulls i va veure que l'home, mig a sobre seu, donava ganivetades, una rere l'altra.

—Toma, noi, toma! Ya estás muerto! Ya estás muerto!

En Dylan el va mirar de cua d'ull, però no sentia cap d'aquelles ganivetades i el cos va reaccionar tot sol. Va regirar-se i es va posar dempeus, va sortir del forat. El lacai encara va clavar el ganivet una vegada més al sòl de la fossa, però es va adonar que faltava alguna cosa i es va incorporar, tot girant-se. Just en aquell moment li va caure al mig de la cara una palada que el va ben estabornir.

El lacai havia caigut al forat bocaterrosa. En Dylan, sense pensar-s'hi dos cops, va començar a fer palades per reomplir el forat. Quina llàstima, va fer en Boltzman, tot seguint amb els ulls el moviment frenètic de la pala, del munt de sorra al sot, del munt de sorra al sot, i fent que no amb el cap mentre el cadàver anava desapareixent a poc a poc. Si ja ho tenies! Estaves prreparrat! I va mirar amunt, al cel, acompanyant l'expressió de contrarietat amb un sospir llarg. Què? creeus que faràs arra? En Dylan s'afanyava tant com podia a tapar el forat empès per una pulsió de les cames a fugir d'allà, no hi volia tenir res a veure. Arra haurràs de recomençarr. Quin grreu! El sot gairebé era ple. Encarra ets a temps, agafa el ganivet, suïcidat, de prressa! Si ho deixes passarr, cada cop et serrà més difícil. En Dylan va clavar la pala un instant. Li queien gotes de suor pel front, pel clatell, se les va eixugar de mala manera, amb pressa. Notava, sota l'abric, que havia xopat la samarreta interior i el jersei. Va contemplar el que quedava del sot, el cor de canyes al darrere que es doblegaven suaument. En Boltzmann s'havia ajagut de genolls al túmul del costat mentre en Dylan acabava d'omplir el forat amb la pala. El físic s'havia tret la jaqueta i duia les mànigues arromangades. Prrô només s'obstinen, s'obstinen i s'obstinen, deia mentre aixecava unes torres, uns murs, amb la terra remoguda de la tomba lleugerament humida per la rosada. S'obstinen i s'obstinen! En Dylan el va mirar de cua d'ull. Tenen entrropia a la mà, tenen cosmos a la mà, deia tot magrejant les formes sorroses d'un perfecte i tètric castell de platja. I s'obstinen endreçar, endreçar, ordre! Llavors, en Boltzmann es va aixecar, va posar les mans a la cintura, en angle, i va observar el petit edifici que havia aixecat. S'obssstiiinen!, va fer, i tot irat va començar a trepitjar i a donar puntades de peu a la construcció. Això és entrropia! Univers! Quan en Dylan va acabar de cobrir el cadàver, la tomba estava tan silenciosa i quieta com les altres. Va clavar la pala al bell mig del túmul i es va espolsar les mans.

La pulsió de les cames va accentuar-se novament, amb més ànsia, fugir, fugir, abans que la sorra no comencés a remoure's i el lacai sortís a cobrar-se la venjança. Però un cop havia llegit, no recordava on, que tan bon punt la boca quedava coberta per la sorra, els pulmons s'ofegaven ràpidament, i el pes de la sorra era prou com per no poder-se bellugar ni un centímetre. És mort. No li calia una calavera de cartró pedra per adonar-se de què era tot allò. Havia mort un home. Esguardava la sorra remoguda, aplanada ràpidament, mal dissimulada, i no hi veia només un munt de sorra, no era com la sorra regirada a la platja després d'haver fet un sot, hi havia algú que ja no era algú, que mai no ho havia estat per a ell, en el seu forat, la que havia de ser la seva tomba, però ell l'havia tapat, palada rere palada, la seva tomba era ben plena d'ell també. Matar o morir, aquesta és la qüestió. Però no va gosar anar-se'n i prou. Així, anònimament, aquella era la seva tomba. No la podia deixar com les altres, no podia ser una tomba en què hi pogués haver qualsevol, ell o un altre, no podia ser mai més la seva tomba, no podia restar anònima per sempre, n'havia de deixar una marca que li atorgués una identitat distinta, ell era viu. Va tornar a agafar la pala, i el ganivet, i va seure a la cadira, tot posant-se-la a la falda. Amb molta cura, va començar a gravar al mànec una inscripció, però no sabia quin nom posar. No volia retre-li cap homenatge, tampoc. Finalment, va decidir posar-hi: D.E.P. Lacai. La va ben clavar al mig, com una advertència al món que ell no era mort, i va començar a baixar cap al riu. Tot d'una, amb les capcinades que deixaven les branques seques enfonsades al rost, va mirar amunt i va veure que es podia apreciar, tot i que vagament, un rastre de petjades. Què hi tenim, Bonet? En Bonet estava ajupit a la vora del riu posant petites marques de colors a les petjades mentre els de la científica feien fotos a pertot. Doncs un homicidi múltiple, o en sèrie, senyor. Com que múltiple o en sèrie? O una o l'altra. Sí, encara ho estan valorant. Allà dalt hi ha un munt de cadàvers, senyor. El sergent va mirar el rost amunt i va veure-hi uns agents que regiraven un canyissar. I qui és aquell? És l'home que s'ho ha trobat tot. Es veu que passejava el gos pel riu aquest matí i la pobra bèstia ha anat a aquell tossal. Com que no tornava, l'amo hi ha pujat i se l'ha trobat pixant al mànec d'una pala, i quan ha fet allò que fan els gossos amb les potes, ha vist que la sorra es movia massa. Quan s'hi ha apropat, perquè la pala així clavada i la sorra tova li ha semblat estrany, hi ha vist una inscripció sospitosa, ha començat a regirar la terra amb el peu i el gos ha fet la resta de la feina. Hi havia un cos calent encara. Ah, només és un cos, doncs? No, no. Després ha vist muntanyetes de terra més antigues i ens ha trucat a l'instant. Això diu. I té coartada, ell? Ho estem comprovant, però segurament no hi té res a veure, perquè a la pala hi ha empremtes però no les seves. Ja ho heu comprovat? Ell hi ha insistit, perquè no volia que el confonguéssim amb els criminals. No et sembla sospitós? És un bon home. Bé, ja ho aclarirem. Li heu pres la declaració? Sí, clar. Bé.

Va tornar-hi. Havia vist massa pel·lícules de policies, massa programes de crims com per fer el tanoca d'aquella manera. El riu era ben bé al costat. Havia d'esborrar tot rastre. Va encendre el mòbil per comprovar amb detall quins objectes hi havia per allà. Mentre agafava la corda tallada i la posava sobre la cadira, un sorollet amortit de musiqueta s'escolava entre la terra remoguda. Continuava xiulant? Ara el lacai cantava mentre esperava que els fongs els desposseïssin del cos? Encara era viu? Potser tot allò no eren més que imaginacions seves. Li havia quedat la remor del lacai xiulant vora el riu i no podia desempallegar-se d'aquella melodia estreta i macabra. Potser tota aquella escena l'havia de turmentar la resta de la seva vida, era un petit preu que havia de pagar per haver-se salvat. Però no era el mateix xiulit, no era aquella tonada neutra i tenebrosa que tremolava en la solitud de la riba. Era tímidament alegra i composta, no era només melodia, semblava tenir alguna mena d'harmonia, un acompanyament rítmic. Va agenollar-se sobre el túmul i va parar-hi l'orella. Era una melodia evidentment més elaborada que un xiulit, i continuava sonant sota tota aquella terra, tornava al començament i prosseguia. Definitivament no era dins el seu cap. Era el mòbil del mort. Una por més fonda es va apoderar d'ell. Potser el lacai trigava massa a tornar i en Jony el Patilles trucava per comprovar que tot anava bé. O potser era la seva dona, la seva mare, una trucada comercial. El so del telèfon va cessar. Es va fer un silenci pregon. En Dylan esperava que el mòbil tornés a sonar, però només hi havia aquell silenci que s'amplificava. Potser el Patilles ja havia sortit a trobar-lo. Va afanyar-se a netejar l'escena del crim ràpidament. La cadira, les cordes, la pala. Va arrossegar-ho tot pel pendís rere el canyissar, cap al riu. Era molt rost i amb la cadira, s'arriscava a rodolar avall. La va llançar amb força, per tal que arribés directament al riu, però es va quedar a la riba, mig trencada. Un cop avall, va tornar-hi. Va fer unes voltes com els llançadors de martell i la va deixar anar. La cadira, en impactar contra l'aigua, va fer un soroll estrepitós, amb el qual van sortir volant uns quants ocells que dormien a la vora. Tanmateix, la cadira només va quedar mig enfonsada, perquè en aquell punt el riu no tenia gaire fondària. A continuació, va llençar-hi les cordes, amb la mala sort que van quedar mig penjades del respatller sobre l'aigua. Amb la pala no podia tenir el mateix final, per assegurar-se, la va deixar caure horitzontalment, més a la vora, per si flotava. Es va enfonsar del tot. En Dylan va fer un darrer esguard al riu, que feia unes petites ones al voltant de la cadira mig enfonsada i que bressolava suaument les cordes. Cercava una imatge poètica amb què recordar el lloc on havia enterrat a la mort.