TRES
Va entomar, frenètic, esbufegant de ràbia, la Rambla Caganell fins arribar als Quatre Bancs. Va parar perquè no sabia a on anava, una altra vegada, i va veure el rellotge que li deien atòmic, a dalt de la caseta metàl·lica buida. Li va explicar el seu oncle, que sovint era sospitós d’inventar-se coses, per fer broma, però que després, precisament per aquest motiu, tenia molts problemes a rebre el crèdit que mereixien les seves explicacions, tot i que fossin absolutament veraces, que el tal rellotge, tot i que gairebé ningú al poble li donava la importància que mereixia, era atòmic, i que la Societat Molletana d’Astronomia Aplicada havia fet prometre a l’alcaldessa de llavors, la molt honorable Montserrat Tura, de posar un rellotge atòmic amb el qual poder prendre una mesura temporal eficaç de les observacions que feien al seu petit observatori, al carrer de Fèlix Ferran, i per aquest motiu van demanar que la ubicació fos precisament a l’encreuament amb via Ronda, que és al costat. Sembla ser que l’avantprojecte efectivament contemplava posar-lo a dalt d’un pal metàl·lic d’inspiració noucentista, a la cantonada d’aquell carrer i que, quan ja l’havien comprat, alguns vilatans es van assabentar d’aquella estranya concessió als ocultistes de la societat astrològica zoroastrista i van començar a córrer rumors que la senyora Tura era francmaçona i simpatitzant de la nigromància, motiu pel qual, donat que per un grapat de vots podia arribar a perdre’n milers, l’avantprojecte va ser refet i van construir un quiosc d’inspiració neoformalista al costat dels Quatre Bancs, perquè ja que s’havia fet la desorbitada despesa en el rellotge, bé s’havia de posar a algun lloc, però no es va publicitar prou la qualitat del curiós sistema per mesurar el temps, perquè evidentment un rellotge d’aquelles característiques no era necessari en una ciutat petita i el coneixement d’aquest detall tècnic, ínfim a ulls del consistori, podria tornar a incitar als molletans a creure que l’alcaldessa tenia algun contacte amb aquells heretges de la societat astronòmica de Zoroastre. I heus ací que en l’actualitat els veïns potser es miren sense saber-ho una hora en punt, perfecta, més i tot que la que tenen a la pantalla del mòbil, però que potser fins i tot posen en dubte per un total desconeixement de causa.
Les 09:04. En Dylan, una mica més tranquil, començava a tenir gana. Desemparat, sense amor ni casa on passar la nit, va decidir anar a can Ferran, que l’acolliria amb els braços oberts, sempre atent, perquè l’amistat de debò, la dels amics de tota la vida, és més forta que la sang, és la família escollida i no fruit de l’atzar d’un naixement. La gana, però, amb tota la seva insistència, el va fer parar a l’antic Forn de Sant Vicenç. El local, tancat i barrat, amb l’aparador tot ple de borrissols i teranyines entre els ferros de la reixa, mantenia encara el rètol de cal·ligrafia modernista. Intentava fer venir al paladar el gust que racionalment sabia que era la mel que amarava tota la massa dels croissants, per dins i per fora, però era debades. Feia massa temps que no en menjava, d’aquells croissants, i l’únic record que li venia al cos era el deler general, l’alegria de menjar-los, la rapidesa amb què se’ls empassava, però del gust res de res. Li van venir al cap les germanes que despatxaven, amb els cabells cardats i tenyits de coure fosc, les ratlles negres dels ulls, egipcíaques, les galtes artificialment morenes i aquells dits llargs plens d’anells enormes amb pedres de colors i les aparicions, tot d’una, del germà petit, el pastisser de debò, que s’esmunyia per una porta al final de la botiga, de tant en tant, netejant-se les mans amb un drap brutíssim, un home gran, ample d’esquenes, amb una llarga cua grisa per sobre de la bata blanca, el veritable artífex de la meravella croissantina. L’home, segons havia sentit a tothom que treia el tema, en morir la darrera germana que quedava, va decidir de jubilar-se, que ja havia fet molts de diners i no pagava la pena seguir matinant per amassar més i més diners. Després d’aquesta breu ressenya biogràfica, sovint algú altre treia el que deien que era la veritable història, el motiu que va fer que el pròsper negoci tanqués d’un dia per l’altre. Sembla que pocs mesos abans de tancar, el germà petit, el pastisser, amb la seva cua i tot, va conèixer una dona vint anys més jove, una mulata de l’Havana molt alegra i amiga del bon viure. Diuen, també, que la dona el va ben entabanar, tot i que sempre que s’explica aquesta anècdota hi ha un tercer narrador que afegeix que el pastisser es va deixar entabanar de grat, que ho va dir a tota la família que plegava per anar-se’n a Cuba amb la seva estimada i que, conseqüentment, el disgust va endur-se a la germana a l’altre barri, i no pas el càncer. Però heus ací el problema principal, un problema que el consistori molletà no va preveure mai, un veritable assumpte d’estat, i és que el germà va dir que la recepta, que l’hi havia confiat el pare a ell i a ningú més, segur que quan calgués la passaria als hereus directes, se la enduria a la tomba, de manera que cap dels nebots va poder agafar el testimoni i el forn va tancar per sempre més.
Va creuar la Plaça, i la que fora lleteria, i de seguida va ser al portal del Ferran. Per fi la tranquil·litat d’estar bé a algun lloc, una casa prestada però com si fossis a casa, la casa que no tens, com un pelegrí amb les sandàlies foradades, mal cobertes amb uns draps, creuant comarques i pobles, el camins empedrats, les enormes lloses que van cap a Roma, o les sorres immenses dels deserts que ofeguen la Meca, o les rutes que se submergeixen fins l’Atlàntida. Pelegrí enfonsat en una cerca antiquíssima, cercant el camí, embolicat tristament amb uns lleus parracs com cartrons de sobreviure nit rere nit a un portal de la Caixa, un portal d’una finca qualsevol, pelegrí que arriba, finalment, davant el mur espès i fred del temps i mira l’òliba platejada. Ulysses després d’un naufragi de temps i els ulls fits d’Atenea esbatanant-li l’angoixa del rostre als budells.
Va trucar a l’intèrfon. Després d’un minut, literalment, un parell de dècades gelant-se en aquell racó estret del portal, va sonar una veu hiperbòlicament vella:
—Síiiiiiiiiii?
—Soc en Dylan. Que hi ha el Ferran?
Bbbbbbbbbbbbbbffffffffffffffffffffff. Va empènyer la porta i va entrar.
Va passar l’entrada de l’edifici sense encendre el llum, directe a l’ascensor, que no arribava mai, perquè venia del cel, com a mínim. En la penombra dels llums d’emergència verds va fantasiejar l’habitació del Ferran, i el caliu de sa mare, que sempre que s’hi quedava els preparava pizza o alguna cosa per sopar mentre jugaven o veien una sèrie. El pelegrí famolenc a les portes de l’hospital, esperant un frare lent, vell, rodanxó, que trigava massa a obrir el portaló del pati, potser pateix sordesa i no ha sentit el retruc del callat a la fusta corcada, ni les imitacions sarcàstiques dels murs del pati. Això li va fer pensar que potser l’ascensor estava espatllat. El món estava ple d’ascensors espatllats. Cada edifici patia aquesta malaltia de tant en tant, o tot sovint, i va apropar la cara a la finestreta per comprovar si els cables es movien. No es veia res. No se sentia res. Va tornar a trucar a la portassa, amb insistència, cansat d’estar-se a la intempèrie, amb els ossos calats d’humitat, de fred, d’impaciència. L’ascensor va arribar parsimoniós, tumefacte, amb una aturada que deia entre dents “Ja va, home, ja va…”
Quan va arribar al replà, hi havia una escletxa de llum dèbil a la porta del seu amic. La mare la devia haver deixat oberta per tal de no esperar-lo. En obrir va dir un tímid “Hola” i va passar. Tot estava tranquil, ben il·luminat, però per a la seva sorpresa no va notar la tan desitjada plantofada embolcalladora del calor al cos. Va seguir el passadís fins al menjador. Hi havia la mare d’en Ferran, asseguda a la butaca de vores descosides que hi havia al costat del sofà, tapada amb una bata d’un blanc blavós que en el seu dia va ser un blau cel lluminós, tota plena d’antics borrissols estirats com una radiació de cotó. Estava veient les notícies bilingües, per algun motiu, cosa que li va fer una impressió d’estridència, aquell castellà estàndard, adust, sec, esmolat.
—Hola, Dylan.
—Hola, senyora Ramis…
—T’ho he dit mil vegades, que no m’agrada que em diguis de vostè.
—Perdoni… Rosa…
—No et treguis l’abric, que se’ns ha espatllat la calefacció —va treure els ulls de la tele, somrient—. Ah, que no en portes? Doncs agafa una manta, que fa força fred. En Ferran s’acaba de ficar a la dutxa. Apropa’t al calefactor. No és el mateix, però fa alguna cosa.
En Dylan va seure a l’altra punta del sofà, per una mena de respecte pudorós que, tot i la pila d’anys, no acabava de treure’s de sobre.
—Té, posa-te-la.
Va agafar la manta i se la va posar sobre les cames.
—I què, com va tot? Què tal les classes? El Ferran diu que te’n surts molt bé.
—Exagera.
—Vols dir?
—No sé.
—I què ha passat?
—Què ha passat?
—Sí, home, per què t’has emprenyat amb ta mare?
—Com? Només volia estar-me una estona amb el Ferran…
—Au, va, que ja fa anys que ens coneixem. Ja no teniu edat per fer festes de pijames, i tampoc sortireu de festa perquè vosaltres no sortiu als botellons a l’hivern. Bé, segur que no és greu. Queda’t a dormir si vols, però envia-li un whatsapp i digue-li que ets aquí, que no passi ànsia.
Li va clavar la mirada als ulls breument, com un escàner cerebral fugaç, d’ordinador quàntic. La Dolors truca a la portella del mur del darrere del castell, estranyada, perquè no hi ha deixat el cistell de la bugada com cada matí. De seguida obre la porta un guàrdia i li diu que s’esperi. Al cap d’un moment arriba una de les criades amb el cistell, però de lluny es veu que les robes són massa bones. Les robes del senyor. Mentre baixa al rierol, li dona voltes a allò del noi de la Maria la del forn, que fa dues nits que és desaparegut. Ningú no sap on para, el Pere de la Maria. Uns diuen que ha marxat a veure món i altres que s’ha fet bandoler. La Dolors agafa una camisa i la posa ben enlaire, té unes taques aigualides com de vi negre. Hi acosta el nas, l’olora. No és vi. La torna a olorar i ja sap què porta la camisa i on para el Pere de la Maria. Fica la camisa a l’aigua i frega contra la pedra i com més frega la camisa més nítida té la imatge d’en Pere saltant el muro del senyor, i frega amb força la camisa, per veure la filla del senyor, el bonàs del Pere, la sang del Pere, contra la pedra, frega i frega, frega i esbandeix la sang seca del pobre Pere, les seves restes pel rierol avall.
La senyora Ramis va fer una sospir maternal d’aquells que semblen com una paraula inventada amb tot de vocals, potser totes les vocals alhora, i va afegir:
—Ja li ho dic jo, no pateixis.
Al telenotícies van començar a passar moltes imatges d’aldarulls encreuades amb carros blindats.
—Has vist? Diuen que comença una guerra civil a Birmània.
—Una altra?! Pobra gent…
—Sí, pobres… Però en realitat ja ens va bé, que som massa gent al món.
Potser pel fred, en Dylan no va respondre.
—Va, ja està bé de tanta mort i tanta misèria. A veure què fan els de casa.
Va posar la 3 i hi havia un programa en el qual, aliens a qualsevol succés a Birmània, feien un programa on els concursants, famosets & friends, havien de cantar una cançó de bressol per adormir un xai petitet i adorable dins un tancat de fusta amb bales de palla pertot arreu. El premi, que no es cansaven de repetir cada vegada que algú no cantava, era un poema inèdit de Martí i Pol signat ni més ni menys que pel Pep Guardiola.
Les cançonetes de bressol, interpretades amb instruments tendres i suaus, en la penombra dels marges del plató, feien poc efecte en el xaiet, que corria d’aquí cap allà fent saltirons, mentre que a en Dylan l’impregnava d’una pesantor flonja en els ulls, que se li aclucaven, l’enfonsaven en el sofà, i ell, amb la mica de consciència que li quedava, s’hi resistia en va, perquè el cos entrava en hibernació sense demanar permís. Mica en mica, entre aclucada i aclucada, el concursant va atrapar el xai, el va començar a bressolar i, després d’uns instants inicials de rebel·lió, l’animaló es va calmar i va començar a badallar endormiscant-se lentament, més per l’efecte de la privació de moviment que no pas per la tonada irregular, tibada de petits esbufecs, que feia aquell famós xef empordanès. Les estridències facials de la presentadora, emocionadíssima en veu baixa per l’admirable perícia del concursant, estomacaven el poc amor propi que li quedava a en Dylan, encara gelat, com aquells cops a la pell glaçada que fan més mal precisament per l’acció del fred. Just quan el seu sistema nerviós estava a punt d’entrar en aturada total, va creure que se sentia la porta del bany, o la de l’habitació d’en Ferran, o potser la d’una masmorra negra i humida plena de cançons pels súpers en la qual no tenia cap intenció de quedar-s’hi.
—Crec que ja ha acabat —va dir.
—Què?
—En Ferran. Vaig a veure què fa.
—Ah, sí, sí. Ves.
Es va treure del damunt la manta que l’havia atrapat com una lenta nevada, pastor pirenaic que va sortir a buscar un xaiet menut en la nit de desembre, en plena tempesta, amb la pell i la samarra, i va caure en un sot perquè amb la pressa s’havia descuidat les raquetes i el va engolir la neu de muntanya de mica en mica durant tota la nit de Nadal. Fum, fum, fum.
Va sortir del menjador i en posar el peu al passadís va topar amb la Júlia (la porta que ell havia sentit). Amb la topada, la va veure de ben a prop. Feia temps que no li parava atenció, perquè en els darrers mesos l’havia vist només de passada, sortint, entrant, o de lluny a una cantonada de la Rambla. La va trobar més crescuda, més feta i, sobtadament, guapa.
—Què tal, Dylan, com et va?
—Pffff…
—Problemes amb la Mireia?
—Doncs, precisament… —va fer posant-hi més punts suspensius del compte— No sé… Crec que tallarem…
—Ah, vaja… Vaig a la dutxa, saps?
Es va quedar estabornit per la resposta, rotundament aleatòria, mancada de tota consideració. Era una pregunta de cortesia i tu li has vingut amb el mal rotllo. La gent no vol sentir les penes dels altres. Pregunten com estàs per no dir “hola”, que està massa gastat.
—Bé, jo vaig passant. Tu pots quedar-te aquí pensant, eh?
Va marxar del seu davant i va tancar el lavabo. En Ferran està a l’habitació per nassos. S’hi va acostar i va obrir.
—Però què fots??!!
El seu amic s’estava fent una palla davant la pantalla de 50 polzades. Tot d’una l’havia enxampat amb un vídeo a pantalla completa d’una tia empassant-se una polla com una pota d’elefant, fins els budells; però el que era pitjor (tenia costum de veure noies similars i potes d’elefant similars, també) en Ferran havia aprofitat la semi nuesa del barnús per seure a l’enorme cadira de gamer i sense eixugar-se els cabells ni acabar de d’assecar-se el cos ja se l’estava pelant.
—Joder, Dylan, qui mal rotllo, tio!
Es va tapar de mala gana, però semblava que era perquè no podria continuar el seu ritual d’higiene personal, no perquè el seu col·lega el veiés nu, cosa que ja havia passat als vestidors de l’institut i als del gimnàs.
—Si vols vaig al menjador amb ta mare una estona i quan acabis ja m’avises.
—No, és igual ja.
—Llavors pots treure el vídeo, no?
—En realitat és un vídeo molt bo.
—Nen, que ja no tenim tretze anys…
—No, no, mira-te’l bé… El càmera és tot un artista. Vols que el descarregui i te’l passo?
—Que dius!
—És que és boníssim… la tia ho fa de puta mare i els angles de càmera són perfectes, la posen sempre en el millor lloc.
—Bé, doncs, si de cas, passa’m l’enllaç.
—No puc, és del Brazzers.
—I d’on ho treus per pagar-te el Brazzers?
—De ma mare.
—Ta mare te’l paga?!
—Li he dic que és una plataforma de videojocs.
—Ja veuràs quan t’enxampi.
—No ho farà mai. No es posarà a comprovar què és cada cosa que paga… Escolta, has sentit allò del RodrygusX?
—Que farà un streaming amb el Xènius101 demà a la nit?
—Demà a la tarda.
—Bé, demà a la tarda, i què?
—Com que i què?! Nem a casa d’en Guillem a veure’ls, no?
—No sé. Ja veurem.
—No fotis que ja has quedat amb la Mireia.
—No, i ara! Amb la Mireia, diu!
En Ferran el va mirar estranyat. En Dylan li va explicar allò de sa mare i després el ridícul a ca la Mireia.
—Collons, Dylan, estàs ben fotut. I què faràs ara?
—No ho sé. Hauré d’anar al Domino’s, a demanar feina de repartidor. Vaig veure un cartell l’altre dia, quan sortia de la biblio.
—De repartidor de pizzes? D’aquells negrers?!
—I què vols que faci? No tinc ni el batxillerat acabat.
—Doncs acaba’l.
—Hauré de treballar per mantenir-me, no tindré temps d’estudiar, de moment.
—Cal que estudiïs, Dylan, aquest país necessita persones amb formació, que donin un valor afegit… no un altre repartidor pringat. Els catalans de rel hem d’agafar les posicions útils. Deixa les pizzes als espanyols.
—Tu sempre fas igual, aut Caeasar aut nihil…
En Ferran va arrufar el nas:
—Autcaquè?
Sempre s’estranya d’aquestes sortides, tan meves. No són tan difícils, en realitat. En Ferran coneixia bé en Dylan, en aquest sentit, i coneixia tan bé com ell la història d’aquell noiet fabulós, que en deien Guifré, el pare del qual s’havia quedat cec quan el fill encara era petit. El menut, a manera de penyora, s’havia deixat créixer els cabells fins que el seu estimat pare recobrés la virtut de la vista i, mentre el feliç retrobament ocular no arribava, acostumava a llegir-li en veu alta els clàssics antics i els moderns que el pare suggeria, cosa que va contribuir notablement al desenvolupament d’una cultura inversemblant per a un nen de tan poca edat. El nen, amb els anys, va esdevenir un jove despert i culte, i d’aquí va passar a adult i, segons expliquen, només es va tallar la llarguíssima cabellera l’endemà de l’enterrament del seu estimat pare. Coneixedor d’aquesta rondalla, el pare d’en Dylan va voler extreure’n una moralitat. Per això, des que son fill havia après a llegir, una mica més tard de l’habitual, va forçar-lo amorosament a llegir cada tarda en veu alta, al menjador, després d’anar a escola o en tornar del parc, els clàssics de les literatures europees i americanes més reeixides, al començament en traduccions i, més tard, en els originals mateixos, quan ja va anar introduint a les llarguíssimes i feixugues tardes d’escola després de l’escola les llengües estrangeres, de les quals n’anava aprenent el lèxic i les estructures a partir de les lliçons més o menys regulars que li anava oferint. Així, a una edat molt tendra, massa tendra segons el seu parer actual, ja havia llegit en veu alta, sota el guiatge interpretatiu del pare, L’Odissea i la Ilíada, l’Eneida, els contes de Chaucer i les balades líriques d’en Wordsworth i en Coleridge, el Canigó i l’Atlàntida, la Divina comèdia i el Canzoniere, el Faust, els Cants de Maldoror i La recerca del temps perdut, entre la munió pantagruèlica de tants diversos autors (d’autores, poques) com dies es van interposar entre el bon començament i la fatídica tarda del seu quinzè aniversari, quan li va regalar les obres poètiques completes del seu homònim gal·lès en comptes del mòbil que ell havia demanat, moment en el qual va dir definitivament prou a tota l’esclavitud literària a què havia estat sotmès, fins al qual, per ignorància o per prudència, ni tan sols l’havia gosada qüestionar mai i que, inclinat amb la determinació d’una venjança, el va dur a no obrir un sol llibre la matèria del qual no pogués ser sotmesa a un procés de revisió per parells o que, com a mínim, estigués fermament contrastada científicament. Tot i així, volgués o no, tot el que havia après, i fins i tot allò només llegit per sobre, mecànicament, aflorava en el seu pensament, en el seu discurs, com per art de màgia, com connexions sense les quals no podia o no sabia establir un ordre al seu raonament. Li semblava com si no fos purament ell qui pensava, sinó que les pàgines d’uns o altres llibres dirigien les seves idees, les feien caure cap al cantó que més els convenia, a vegades contradient-se entre ells, cosa que podia acabar en debats interiors aferrissats i plens d’odi, de rancors antics que a ell, en realitat, se la suaven profundament.
—T’ho hauries de fer mirar, això teu.
—El què meu?
—Això que fas, de dir coses que només entens tu. Tothom que et coneix es pensa que ets un esnob.
—Me la pela.
—Ja ho sé, però va en contra teva. A mi em va costar molt adonar-me que no ho fas per lluir-te, i et conec des que anàvem a la guarderia…
—Ara ja ho saps, no?
—Sí, tio, però ho poses molt difícil quan hem de conèixer gent, sobretot ties.
—Tu ets un tio llest, per això fas servir la tècnica aquella de deixar-me per un tocat del bolet, un asperger d’aquells.
—Ja saps que va de broma.
—No m’ofèn. Potser sí que estic una mica tarat. De fet, no m’estranyaria, amb els pares que tinc…
—Tots tenim pares de puta pena.
—A tu t’han fet normal, que més voldria jo…
—Doncs jo voldria tenir una mica d’això que tens, que treus notarres sense ni tan sols obrir els llibres.
—No n’obro perquè ja els vaig obrir tots, tio.
—Veus, ja ho tornes a fer… Potser és veritat, però fins i tot si fos així, no ho pots dir… queda fatal.
—Ja hi som! Tu m’has entès, no? Doncs no n’hi ha per a tant.
—Però aquestes coses les dius hi hagi qui hi hagi, i després jo em sento fatal posant excuses inventades com que et va caure una prestatgeria plena de llibres a la biblio i coses així.
—Aquesta sempre em fa riure, però no et queixis, que tu quedes sempre com l’Astèrix i jo com el tonto golafre que no té cap mèrit.
—Ferran! Què li ha passat a l’assecador?!
La Júlia, a la porta, sostenia l’assecador amb el cable de l’endoll penjant fins al terra. En Dylan, però, es va quedar embadalit amb la imatge que oferia la noia en tovallola, amb els cabells xops, en blens afilats, desendreçats, sobre les espatlles nues. S’aguantava la tovallola just a l’aixella del braç lliure i mirava en Dylan fixament. El noi, però, ni tan sols es va adonar, havia quedat atrapat entre a les línies insinuades dels pits, alts i plens; dels malucs, ben pronunciats; en la nuesa de bona part de les cuixes, blanques, formoses, força per sota de la tovallola, que semblava més aviat de mans que de dutxa i li cenyia els atributs d’allò més.
—Ja ho saps que fa dies que no funciona. A què vens a molestar ara?! Deixa’ns en pau, va!
—Què vols dir que ja ho sé?! —va respondre, teatralment ofesa, gesticulant enlaire, de manera que en un instant de zèfir mitològic, va caure la tovalloleta com un vel als seus peus i ella, amb un somrís brevíssim, la va mirar allà baix, com qui ha vist caure una fulla. De seguida, va mirar en Dylan amb la mateixa nuesa als ulls, però en Dylan mirava córrer els rierols de gotes pels pits, molsuts i ingràvids, i pel ventre avall, i els ulls li queien arrossegats per les gotes, recorrent suaument el seu cos de primavera.
—Vols fer el favor de tapar-te?! —va cridar en Ferran.
—Ui! —va fer ella— Quina vergonya! —i es va tapar amb mandra, somrient, com si ho hagués après a una peli porno: amb un avantbraç els mugrons i amb l’altra mà el pubis. Aquest somriure sí que el va veure en Dylan, i la consciència de les seves insinuacions li va obrir tot un món de possibilitats.
—Però tapa’t d’una vegada, tonta del cul!
En Ferran es va alçar, va agafar la tovallola, la va tapar de qualsevol manera i la va empènyer fora de l’habitació. Va tancar la porta d’un cop.
—Aquestes nenes estan boges, oi? Tio! No em diguis que ara t’agrada ma germana…
—Què?! Jo? I ara! Però què dius?!
—Doncs qualsevol ho diria, amb la cara que feies.
—És que m’ha sorprès, la Júlia… Com ha crescut… Fa dos dies era una nena petita, amb les trenes aquelles, i ara…
—Si tu ho dius…
—No, no, si jo no dic re.
En Ferran, com qui re, va agafar el mòbil i va començar a comprovar els missatges, a repassar els likes, a escrutar les fotos…
—Escolta —va començar en Dylan—, has vist el meme aquell del Putxi? El del discurs a tres bandes?
En Ferran, en aquest punt, va esclatar:
—Putos xarnegos! I a sobre es pensen que són millors que nosaltres.
—A què ve això, ara? Nosaltres qui?
—Qui ha de ser, Dylan?! Que sembla que vius a la lluna, nen!
—Torna-hi. Nosaltres…?
—Els catalans.
Li va ensenyar una foto d’un dels líders del PSC a una famosa plaça de Sevilla, fent un gest de festa i amb un estirabot al peu de la imatge.
—Collons, Ferran, un altre cop…? Que més dona el que facin aquests? Que li agrada Espanya? I què? No el votarem mai a aquest tarat, però no perquè se’n vagi de vacances a Espanya… Si algú li agrada França o Portugal, és un traïdor? Vulgui o no, és català. Un català subnormal que fa veure que és d’esquerres i després afavoreix l’oligarquia, però l’assumpte de la “raça” ja el podríem oblidar. Crec que fora bo rebaixar una mica aquest discurs d’odi, no?
—Fora bo, fora bo… I una polla! Nosaltres som catalans de sempre. Ells no. Hi ha una diferència.
—No crec que el que ara et molesta d’ells sigui pel cognom dels avis.
—Té molt a veure. De totes maneres, el que em rebenta és que ens mirin per sobre l’espatlla, que ens insultin. Què s’han cregut?
—Jo no crec que se sentin superiors, en el fons. Ells se senten menyspreats, també, per això reaccionen amb ràbia, com tu ara.
—La nostra ràbia ve de molt més lluny!
La tartana del batlle pel camí ral, a ple sol, trontollant pels còdols del camí de la banda de Montcada. Seré arribat al palau del Virrei havent dinat les majestats i me donaran l’audiència ab lo senyor secretari com varen dir. Ja veuran los maledeyts de lo lloch de Parets. Deslliurar-se de Mollet… Sí, home! I lo fill d’en Manent ab un pam de nas que es quedarà… Batlle de Parets… I un be negre! A la contrada no hi ha més batlle que jo, que so Borrell fill de Borrells i no me passaran per sobre. L’he de convèncer, lo secretari, puix que no puc perdre tots els deutes dels ases de Parets. Arri, mala bèstia, que farem tard! E com lo convenço lo secretari castellà, que no sap nostra llenga? A vore si m’ho recordo com era… Buon día tenga sa merced, gloria de las Espanyas…
—Sí o no?
—El què?
—Que com a molt, aquests van arribar a Catalunya fa 70 anys, com a molt, molt, i ara, amb la Constitució, l’han feta seva, els fills de puta… l’han feta seva! Estem aquí de lloguer. Encara seguim de lloguer, i ja comencen a arraconar-nos. Fa dos dies que hem fet la República i ja ens estan fent fora. No em dona la gana! Que se’n vagin a Espanya i ens deixin en pau!
—Ufff, tio… Em penso que a hores d’ara aquest discurs victimista l’hem de deixar de banda ja, que correm el risc de quedar-nos en un perfil costumista de dues dimensions.
—Tu no t’enteres de res, xaval!
Havia sentit, per casualitat, converses alienes, per extens o en talls, que donaven certs matisos a aquell assumpte concret. Li va venir, de cop, una en la qual una dona li explicava a la seva filla, a una taula del Marfà, les seves vivències en el Mollet encara poble, encara Espanya, als llunyans 60, una mena de bullying que li feien les de casa bona a les monges i les botigues del centre pel fet de ser immigrants. Però no és tan fàcil. Ens odien. Els odiem. Ells no entenen que han estat durant molt de temps peces d’un mecanisme molt més gran de repressió, d’alguna manera encara repeteixen el discurs redactat a Madrid, après a còpia d’anys, de generacions. Ells no van iniciar la màquina, eren les peces petites, i individualment l’han feta funcionar, ho ignoraven, i l’odi, el fàstic, no hauria d’haver anat cap a ells, però durant massa generacions van contribuir-hi sense saber-ho. Els nadius els menyspreaven, els odiaven individualment, en silenci. També van contribuir a aquest odi mutu i, a sobre, un quants, els que van poder, es van enriquir, els van explotar, els van estafar. Mentrestant, qui dirigeix la màquina (dins o fora) continua alimentant l’odi, perquè així les dues parts, els peons de l’opressió i els oprimits, segueixen estant enfrontades. El tauler de joc és massa antic.
—Hi estàs d’acord o no?!
—El què?
—Hòstia, Dylan, que no m’escoltes o què?! Quan ells entenguin que és casa nostra i que si s’hi volen quedar ens han de retornar els nostres espais, podrem reconciliar-ho tot. Fins que això no arribi, ho hem d’imposar i que s’adaptin ells.
—Ells, ells… Ara tothom s’està adaptant, que és campi qui pugui, això.
—I una merda! Van venir i van imposar la seva llengua, la seva cultura (si se’n pot dir cultura, d’allò que van portar), ens van trepitjar de valent, i ara que per fi tenim estat, volen fer-se els màrtirs i que els concedim allò que ells mai ens van donar. Que rebentin!
—Els ells que tu dius eren uns oprimits de merda també, tio. A uns quants d’aquí els va venir molt bé que arribessin en tromba, sense saber ni fava, que treballessin com burros i que diguessin sí senyor a tot i que callessin la resta del temps. Alguns, amb allò, van esdevenir burgesos i altres, que ja ho eren, grans industrials. No es van queixar mai. Llavors compensava… i ara ja no.
—No es van queixar perquè no podien.
—Tampoc s’haguessin queixat gaire.
—T’estàs tornant boig o què?! Aquest és el discurs dels espanyols! Et canvies de bàndol a aquestes alçades?
—No, jo no em canvio de res, ni de calçotets, però s’ha d’entendre tot, i dir-ho tot, també. Ja estic una mica fins els collons de la superioritat moral aquesta. Aquí no som sants, tampoc. Mira quina constitució ens han colat. L’altre dia ho deies, tu, que ara semblarà allò de les colònies del Llobregat. Te’n recordes?
—No comparis, cony, el que ens han fet ells durant segles amb el que s’està preparant aquí. A més, allò ho feien només els rics, que eren uns fills de puta. Si d’aquí a uns anys hi ha un grapat d’articles que no ens agraden, els canviem i prou.
—I ara qui és l’innocent?
—Ho han dit tots, això!
—I nosaltres ens ho hem cregut. Aquesta gran i noble Constitució ens l’haurem de carregar a les esquenes pels segles dels segles.
—No tens ni idea, tio. Te l’has llegit o què?! Amb dos terços i mig de la cambra n’hi ha prou per canviar qualsevol article.
—Ah, vaja, només dos terços i mig? Bufa, i jo que estava tan preocupat perquè ens havien colat una constitució que sembla una hipoteca, però només són dos terços i mig! Em quedo més tranquil.
—Sembles un nen petit, Dylan.
—Sí? Doncs jo començo a dubtar que hi hagi cap cervell operatiu en aquest país.
—Tret del teu, oi? No sé com s’ho faran per engegar els trens demà sense tu, o els quiròfans…
—Ara qui és demagògicament sarcàstic?! I a més, aquest discurs que traspua superioritat moral pels quatre cantons, d’on l’has tret? És massa sòlid per ser teu.
—Que traspuquè?
—És igual. El que et deia és que, no sé, mira Israel, per exemple.
—Que té a veure Israel aquí?
—Mira què fan amb els palestins, des que van poder. Sembla que se’ls va oblidar tot el que van passar i, a sobre, fan servir el discurs per justificar precisament les abominacions que fan. D’esclau a negrer hi ha un pas.
—No fotis! Si els tractem més bé que no es mereixen, i mira com ens ho tornen ells!
—Veus el que et deia…? Que no es mereixen… No en pot sortir res de bo.
—Estàs perdent l’objectiu de vista. Ara no te’m tornis un esquirol de merda.
—Jo no em torno res, tio. El que em molesta és que han aprofitat la nostra revolució per colar-nos-la, com amb els garibaldistes. Hi ha gent que s’ha deixat la salut, la vida fins i tot, i ara els hem fet la feina bruta als rics.
—Els gariquè?! Mira, deixa’t de xorrades. Qui no arrisca, no pisca. Aquí hem arriscat i hem guanyat. Nosaltres, em sents? Ells no han fet res, només posaven pals a les rodes.
—Bastons.
—Què?
—Que són bastons, no pals.
—Vols escoltar-me?! Això que tenim no és cap enganyifa, és ben cert, però ens han colat tota la púrria a posicions de poder, al funcionariat, a les diputacions, al parlament… Això és el que hem de corregir.
—Estàs agafant un caire futurista que no mola gens, tio.
—Ets un cagadubtes i un bonista xaiet, i els lleons et menjaran en dos dies. Potser sí que no vals per a res més que repartidor de pizzes…
Isop. Com Homer i Ovidi i Horaci. El pobre Isop que va dedicar-se tota la vida a endreçar els contes de la gent, a arreglar-los, a estilitzar-los, per tal de fer les faules concises, útils, que es claven a la consciència del nen que l’escolta i del pare que narra, amb el menor nombre de paraules, amb tota la potència reveladora. Isop podrint-se en una cantonada silent del Netflix.
—Bé, deixem-ho estar, no? —va col·legir en Dylan.
—Sí, millor. Per cert, m’he baixat el Read Dead IV, és una passada.
Havia tornat, gràcies al radiador d’oli, a l’escalfor de poder dir la seva, a un caliu d’aquells que en diuen estar com a casa, amb l’excepció que ell ja no tenia casa. I enmig d’aquella nova sensació s’havia desglaçat en ell la seva principal malaltia crònica, molt estesa entre el jovent d’aquells dies futurs, el pal.
—Escolta, i d’això que et deia… Em puc quedar amb tu uns dies? Potser un mes de res.
—Ufff, aquí les coses estan prou complicades, tio. La Júlia està tot el dia tocant els collons, ara que es pensa que és gran. I mon pare va a per mi cada dos per tres. No t’hi pots quedar tant de temps… Una nit, dues… però un mes…
—Puta merda.
—Ja… Saps què? Podríem anar a veure en Psi. Ell et pot ajudar.
—En Psi? Com?
—L’altre dia em va dir que li ha quedat una habitació lliure i que no troba qui ficar-hi.
—I com la pago fins que no tingui una feina?
—Al magatzem de son pare sempre hi ha feina. Segur que te n’aconsegueix una, de mosso o així. O et fa il·lusió repartir pizzes?
—Tant se me’n fot. Mentre em doni per viure…
—Mira, mira el que pots fer ara. Veus? Pots agafar un tio pel darrere i, en comptes de clavar-li el ganivet al coll, mentre pitges L1 rodona (però apuntes a baix)… Un moment, que ara es vol escapar el cabron, vine aquí, granger llardós… Mira. Veus? Se’l claves al cul! Es boníssim, vols provar?
Es va quedar mirant un moment com el personatge que duia en Ferran, un vaquer amb una barreja de robes inversemblant, li fotia el ganivet pel cul a un personatge d’un granger que passava pel camí i que xisclava com si la seva programació no fos la d’anar del punt A del mapa al punt B cada tants minuts o quan un esdeveniment desencadenava la seva aparició amb la tartana. Fos o no un autòmat que ha estat programat per aparèixer i formar part d’un decorat mòbil o per ser maltractat pels jugadors, els seus xiscles i cares de terror no deixaven de ser ben reals, i la fruïció d’en Ferran, també.
—No, no, vaig al lavabo un moment.
En Dylan va sortir de l’habitació, cap al lavabo, i en passar per davant de l’habitació de la Júlia, va veure que la porta era oberta, i que estava asseguda a l’escriptori, posant colzes sobre un llibre de text il·luminat per una llum articulada. No va poder-se estar de mirar-la i de seguida va clavar els ulls a les cuixes, ja que la faldilleta prisada que duia estava molt arromangada, i les podia veure al natural, fora de la penombra que feia el dessota de l’escriptori. La Júlia va esbufegar sonorament.
—No ho aprendré mai de la vida, això!!
En Dylan va dubtar. Estava incòmode mirant-la així, però no podia deixar de mirar. Ella va aixecar el cap i en veure’l li va dir:
—No m’ho trauré mai, això, Dylan!
Tot seguit, va enfonsar el cap entre les mans, i va començar a fer una mena de sanglots lleus i estrafolaris.
—Què és el que estudies?
—Literatura!
—Ah…
—És dificilíssim!
Va treure el cap d’entre les mans, amb els ulls lleugerament vermells, i va fer amb una veu plena de tristesa:
—Suspendré…
—No, dona, ja veuràs que t’ho trauràs, no n’hi ha per tant.
—A tu no et costa perquè ets molt intel·ligent, i d’això de la literatura en saps moltíssim, que m’ho ha dit el Ferran, però jo no entenc res de res.
—Bé, a quart encara no és difícil.
—Potser si tu m’ajudes…
Va dubtar. El trànsit al lavabo era ben bé una excusa, però li semblava una mica estrany no anar-hi i quedar-se a ajudar-la a estudiar. De totes maneres, estava allà com un estaquirot, mirant-la i prou.
—M’ajudes?? —va suplicar.
Sense adonar-se’n, va entrar atret per aquell sentiment de compassió i tendresa que arrossega molts homes al capdavall d’una cara bonica.
—A veure… què entra?
—Jacint Verdaguer.
—Clar.
—No s’entén res del que diu.
—Res, res…
—Res, Dylan, parla de flors i muntanyes i…
—El Canigó.
—Sí! Que llest que ets.
La va mirar. Tenia els ulls fits en els seus.
—Vine. Seu i m’ho expliques.
S’hi va acostar, dubtant altra vegada, perquè allà no hi havia cap cadira més, però ella va insistir.
—Vine, que et faig lloc. Jo no ocupo gaire i la cadira és gran.
La cadira era una cadira d’escriptori normal, més aviat petita. Amb prou feines hi cabria ell. S’hi va acostar. La noia va remenar el cul cap a un costat, ben cofoia.
—Seu.
En Dylan va posar mig cul a la cadira i va mirar de dret al llibre. Hi havia una selecció d’octaves del primer cant. La magnòlia i les abelles, com sempre. Va començar pel principi.
—Mira, Júlia, aquí la veu poètica…
—Ui, la veu poètica, que ve que parles, Dylan —va dir tot paladejant la ela.
—Doncs aquí està fent una comparació entre la muntanya i una flor, la magnòlia —i va assenyalar amb el dit el vers en qüestió.
—Una comparació?? —i va allargar la darrera o amb un petit xiscle, tot abalançant-se sobre el llibre, acaronant amb l’espatlla el el braç indicador.
—Ehhh… sí, doncs sí… una comparació entre la muntanya… i la flor…
—Sí, això ja ho has dit. Què més?
—Hi ha la flor, no? I llavors les flors a la primavera… doncs… s’hi acosten les abelles…
—Així?
Li va acostar la cara a la seva, fitant-li els ulls ben a dins, tan que podia llegir les singularitats de l’iris.
—Sss-sí, a-i-xí.
—I què més? —va dir repenjant l’espatlla una mica més i desant la mà sobre el seu avantbraç, sense deixar de mirar-lo.
—Doncs les abelles fan…
—Zuuuuuuummmmmm —i va esclatar a riure.
Li va veure les dents ben a prop, totes blanques i ben posades, lluny d’aquelles pales de conill que tenia, i la llengua amunt i avall, les galtes tenses, enrojolades, i els ulls clucs rodejats de piguetes. La va trobar tan alegra, tan innocent i bonica, que per un moment li va semblar que era una noia nova, una que acabava de conèixer, no la Júlia petitona, aquell corcó de germana del Ferran que sempre es queixava per tot i que els acusava a la mare a la mínima. Quan va parar de riure li va tornar a clavar els ulls. No hi havia més que uns pocs centímetres entre tots dos. Instintivament va dur la mirada als seus llavis, que quedaven una mica badats pel mig de la boca. De cop, va prémer el llavi inferior contra les dents i ell va tirar el coll enrere una mica i del balanceig va mig caure.
—Ui! Així no estàs còmode. Seu, seu.
La Júlia es va aixecar per deixar-li tota la cadira.
—I tu?
—Tu seu.
S’hi va asseure.
—I jo aquí —va dir mentre s’encamellava a la seva cama dreta—. Així m’ho explicaràs millor.
La faldilla va caure ben ampla per sobre i just en seure va notar tota la seva carn cenyint-se sobre la cuixa. Per un instant va jurar que no duia calces. No pot ser. No pot ser que no en porti, que és la Júlia, per l’amor de déu, concentra’t, tio, i no la liïs ara.
—Què? Continuem? —va fer amb un gest ràpid de coll, enretirant tots els cabells cap a l’altra espatlla. En Dylan va baixar els ulls per la curvatura del clatell, i pel coll, fins a l’esquena.
—Què més? —va dir fent-li dos copets amb la mà a la cuixa lliure, però en comptes de treure-la, la hi va deixar com qui re.
En Dylan va provar a trobar els versos del mossèn Cinto, enmig de la pàgina, però no els veia, només sentia la flaire del xampú d’ella, i la mà sobre una cama i l’entrecuix atapeït a l’altra.
—Dylan…? —i va tornar a allargar la ela, com degustant-la—. Que no queden més abelles?
Va, tio, va, mossèn Cinto, les abelles. Ni que sigui de memòria, tio, busca, que el tens allà guardat, putes lletrotes tremoloses, va, “Lo Canigó és una magnòlia…” Va! No fotis ara! “Lo Canigó…”
—Dylan.
—Eh?
La Júlia s’havia girat lleugerament, el mirava amb dos fiblons als ulls, i ell va començar:
—Lo Canigó és una magnòlia…
Ella se li va llençar als llavis, i de seguida hi va fer passar la llengua fins a trobar-li la seva i llavors es va girar del tot i se li va seure a cavall i va començar a fregar-li el tors i els braços. Ell, mentrestant, només es deixava anar en les onades de besos endavant i enrere, i el pubis endavant i enrere, i llavors li va agafar les mans per dur-les fins les seves cuixes i, de cop, com despertant, les va començar a fregar, endavant, enrere, endavant, endavant fins arribar sota la faldilla, on va comprovar que, efectivament, no duia calces. Li va agafar el cul, i el va acariciar amb força, i llavors la noia es va aixecar.
—Eh, jo… perdona Júlia, jo no, jo…
La noieta va anar a la porta, va treure el cap pel passadís, va girar cap a l’habitació una altra vegada i la va tancar.
—Jo…
No va obrir la boca. Va tornar a seure-li al damunt i el va besar, mentre li descordava els pantalons, i li va treure la polla fora, tota erecta, i va arrambar-hi el cony tot el que va poder mentre li rodejava el coll amb els braços. Tenia el cony ben xop i, amb el balanceig, li va relliscar a dins de seguida. Ella va vinclar l’esquena amb un gemec sord, tibant el coll enrere. De cop, amortida a través del passadís, i de la porta, va arribar la veu de la mare, que la cridava. La Júlia, amb un crit, va respondre:
—Un moment, mama, que el Dyyyyyyylaaaaaan m’està ajudant amb els deeeeeeeureeeeees —i va afegir, més fluixet: Tu no marxis, ara, que m’has d’ajudar una estoneta més.
Mentre la Júlia sortia, per instint, o per evitar un contratemps com el de feia només una estona a ca la Mireia, es va tapar la polla amb el jersei, tot seient endavant per dissimular la trempera entre els plecs de la roba. La pensada va ser boníssima, perquè de seguida va entrar en Ferran.
—Què diu aquesta que l’ajudes? A què?
—A estudiar.
—…
—És que la he trobat tota desfeta…
—Desfeta?
—… Sí, trista, perquè no se’n surt amb la literatura… i l’estava ajudant.
—Que no se’n surt?! No em facis riure! Si treu unes notes que flipes. Ni tu treies les seves notes quan fèiem quart.
—Però si…
—T’ha ben ensabonat, tio.
—Però si estava plorant… Estava fatal amb el Verdaguer i…
—Va, tio, no li fotis cas. Es una cabrona manipuladora. T’ha pres el pèl, com fa amb tothom. Li fa gràcia… es deu sentir superior o així…
De seguida es va plantar la Júlia davant la porta de la seva cambra. Des del passadís. En Dylan va aprofitar que en Ferran es va girar cap a ella per fotre-se-la dins els calçotets i es va cordar el pantaló.
—Què hi fas aquí, tu? —va escopir la Júlia.
—Ja marxem, no t’enfilis —va contestar el seu germà—. Nen?
En Dylan es va aixecar i va seguir el seu amic cap al passadís.
—On aneu? Dylan, continuem?
—Que continuem ni continuem! Nosaltres marxem d’aquí, nena.
—Sí, home. El Dylan no pot marxar perquè m’ha d’ajudar a estudiar. I ell m’ha dit que s’hi volia quedar.
—No siguis mentidera. Per què t’havia de voler ajudar a tu amb els deures un divendres a la nit en comptes de sortir a passar-s’ho bé amb els col·legues, eh?
—No pots, Ferran. Que m’ha d’ajudar, he dit! Mamaaaaaaaaaaaaa!!
En Dylan es va quedar mirant com la cabellera de la Júlia donava fuetades a l’aire mentre marxava cap al menjador. Signore Botticelli? Va dir el majordom. Demana il Domine si ja ha pintat la Venus. No, i ara! No he acabat. No, no, signore. Demana si ja ha pintat la figura de la Venus. Sí, la figura central ja la tinc. Per què em molesta amb això, ara? Il Domine diu que la model és massa cara i que si ja l’ha pintada, que pot marxar. La model, al costat de la finestra, va sortir del seu hieratisme i va començar a posar-se les robes. Però la llum de les galtes encara no està llesta! Sap greu, signore, són ordres del Domine. I què faré jo ara sense la llum del seu rostre?! Com se suposa que podré pintar la resta sense la seva llum de primavera? Signorina, vingui, que li donaré els seus honoraris. Buona sera, signore. El majordom va sortir del taller acompanyant la seva estimada Venus, deixant el quadre en una penombra de pinzells i branques desfullades.
—Va, nen, sortim!
—Eh?
—No tens abric? Doncs agafa el meu anorak vermell. Jo agafo la xupa, avui.
El va mig empentar fins el rebedor i el va col·locar, com si fos un maniquí, davant del penja-robes dels abrics.
La Júlia va tornar del menjador amb una cara de set déus i es va ficar sense dir res a la seva cambra. Va tancar la porta amb un cop ben fort. Arrossegat a una millor empresa. Ell que es conformava amb un llit còmode i sec d’hospital, un llit sec i l’escalfor de la Júlia al seu costat, potser damunt encara.
En Ferran va agafar el patinet del racó i es va quedar mirant el seu amic de dalt a baix.
—I el teu?
—A casa de mons pares.
—I com pots anar pel món sense?
—Encara sort que tenia el mòbil a la mà, si no me l’hagués deixat.
—I què haguessis fet sense mòbil i sense patinet?
S’ho va rumiar un moment.
—Va, agafa el de la Júlia, que no l’ha de fer servir.
La mare, que els sentia, els va dir des del menjador:
—Si aneu on hi hagi molta gent, poseu-vos mascareta. N’hi ha una capsa al calaix del rebedor.
—No calen mascaretes, mama.
—No se sap mai, potser ja hi ha una nova pandèmia en marxa i encara no tenim la vacuna. Feu el favor d’agafar una mascareta, que no us costa res i així anem tots més tranquils.