Rondalla d'en Dylan Tomàs

Va restar en aquella posició, ajupit i recolzat contra la paret del safareig uns instants més per tal de comprovar l'estroncament total dels sorolls. Quan el volum de la sang va assolir tota l'amplada de les oïdes esbaldregant les parets interiors des del cervell, quan la vista s'havia acostumat a la dèbil il·luminació provinent del pis del vellet, va avançar cap a la porta de la cuina doblegat, amb passes dificultoses i lentes, entre els contorns densos dels objectes de neteja, aturant-se cada poques passes per sostindre la mà al terra i ensumar les petites vibracions de l'aire. Podia sentir-se créixer, amb un cruixit esfereïdor, els cabells del bigoti i de la barbeta, i quan va arribar a la nansa de la porta de la cuina, va acoblar l'orella a l'alumini i va decidir, després d'uns instants immers en la tremolor de les veus metàl·liques captives a la planxa, que allò que semblaven passes a l'altra banda era el batec sobredimensionat del seu cor.

La cuina era contundentment fosca. Si no recordava malament, cap objecte s'interposava de camí al rebedor i la porta que feia una estona era oberta, ara, definitivament, era tancada, perquè no hi havia cap punt de llum apart del petit led verd del forn. No va encendre la llanterna del rellotge perquè amb aquella verdor tèbia ja en tenia prou per creuar. Va tancar els ulls i va expirar fort pels narius un parell de cops, comprovant novament els possibles sorolls i olorant amb tota la intuïció un possible encontre. Va posar la primera mà sobre les rajoles de la cuina. Eren fredes i humides, relliscoses. L'Amèlia havia fregat, segurament abans d'anar a dormir. Tot i la sensació anguniosa de creuar un llac fosc de reflexos boreals, el barquer havia sortit, o així ho semblava, si no és que l'esperava a un racó rere un tamboret, i aquella cosa que era l'Amèlia devia ser al llit, roncant com una mala bèstia. Les mans, els genolls, s'impacientaven en cada petit avenç, perdien la serenor en la mullena, s'afanyaven a passar amb fermesa, sense comprovar les ànimes arrossegades en els corrents d'ombres ni la lluentor que surava somorta en la superfície de l'aigua.

Va descobrir que havia arribat al final de la cuina perquè va picar amb la clepsa contra la porta tancada. No es va fer mal, però l'ensurt va ser ben gros. A l'aire, ara, hi havia tot de sondrolls que el mortificaven. Va obrir la porta mínimament, una escletxa per on poder passar-hi l'ull, però no s'hi veia res, tampoc. No es va alçar. S'estimava més de continuar la cerca de quatre grapes, per si s'havia de guarir sota algun moble en el darrer instant. La porta del menjador era oberta, hi entrava una mica de la claror de coure del carrer. Els volums, per la foscor o per la perspectiva de bestiola, tenien una presència mítica, i sense la definició de profunditat s'imposaven com les parets duríssimes d'un laberint. Al fons, al llarg del terra, hi havia una fina línia de llum daurada, la cambra de l'Amèlia.

Quiet, absolutament. La bèstia estava desperta. No podia fer cap moviment en fals sense córrer el risc que l'enxampés. El mòbil havia d'estar en alguna superfície per sobre del seu cap, però no podia cometre l'error d'aixecar-se abans d'hora. Tenia clara l'existència d'una taula, d'unes cadires, d'un sofà i d'una tauleta, però les ombres superposades que s'hi aplegaven, estretes i infranquejables, el van fer adonar-se que l'encís sexual i l'existència ordinària de mobiliari li havien fet passar per alt una quantitat enorme d'objectes. Va començar a moure's pels passadissos resseguint els contorns amb la mà, distingint amb el tacte quina mena de moble era. Un test, unes fulles. Una superfície vertical, llisa, una horitzontal i tova. Una cadira. Aquí hi deu haver la taula. Efectivament, aquesta és la superfície i aquí una capseta. Tabac. Això no pot ser, és petit, l'encenedor. Això és fred i cantellut, hi ha una cosa com un polsim suau i… això què són? Merda, el cendrer. Va abaixar la mà i se la va fregar contra l'abric. Una remor darrere de la porta del dormitori el va fer impacientar. Es va aixecar i va encendre el rellotge, per veure-hi una mica. Allò semblava el seu mòbil, però ho va voler comprovar. Va buscar l'app de control remot i va encendre la pantalla. L'era, finalment. Se'l va ben guardar a l'interior de l'abric i ja pensava a tornar per on havia vingut quan va sentir unes veus. Es va ajupir i s'esconillà sota la taula. No va passar res. No es va encendre cap llum. Les veus continuaven, però no eren de conversa, més que veus, eren uns gemecs de dolor, d'irritació, i, de sobte, el seu nom. Clarament. Va apropar-se a la porta del dormitori, de quatre grapes, a poc a poc, sense fer soroll. Va parar l'orella molt a prop de superfície, però sense tocar-la. Novament gemecs, esquinçats de patiment, i el seu nom. El seu nom gemegat entre esbufecs, percudint el silenci de la casa, cada cop amb més força, i uns precs humiliats que retrunyien: “fote-me-la, fote-me-la”, gairebé cridats, ressonant per tot l'edifici, “dur, dur”, “així, dur”, “així, més fort”, “així, Dylan!”. Es va alçar, indignat, tremolant de ràbia, i va agafar la maneta de la porta, però va dubtar què diria, com el, o la, o lo miraria, primer, què faria, i, en el dubte, la figura de l'Amàlia sacrificada a l'altar de Príap li va recórrer tot el braç amunt com un calfred d'angúnia i va deixar la maneta en un acte reflex. Va marxar a corre-cuita, un cop al peu, amb una cadira, un xoc d'espatlla contra el marc de la porta, l'interruptor del rebedor, l'entrada negra del laberint, la va tancar amb un cop inconscient, fort, les escales de dos en dos, de tres en tres, fins al carrer. Va haver de córrer fins la cantonada, per desfer-se d'un corrent de fel que li va esquitxar les vambes. No va gosar mirar enrere, qui sap si allò havia baixat les escales darrere seu, brandant la polla entre les mans, els pits nus de cariàtide, la cabellera esponerosa, per empalar-lo a una façana qualsevol.

Va continuar caminant inconscientment, allunyant-se, desfent-se de les imatges que li sobrevenien. Quan es va aturar, per veure on era, per agafar aire, era a la placeta del carrer Portugal. Aquella placeta que duia el nom del poeta que mataren la Nit dels Focs. Aquell poeta que va cantar la independència amb una veu exageradament castellana uns versos brutalment catalans, i els espanyols que voltaven l'acte, amenaçadors, en cert moment van pujar dalt de l'escenari i el van matar a cops davant la mirada astorada, pacífica, dels ciutadans de la vella Espanya. Aquella matança no va transcendir enllà de Mollet perquè el poeta no era gaire bo. El foc corria totes les places i les avingudes de la terra aquella nit perquè el poble havia entès per fi que les repúbliques es construeixen amb sang i cadàvers, amb cendres i bales, i el crani ben blanc d'un fill de l'opressor.

Va treure el mòbil, decidit a fer l'encàrrec d'en Psi. El primer que va veure, però, va ser un nou missatge de la Mireia: “No m'ho pots fer, això, fill de puta!” i a continuació, uns minuts més tard havia afegit: “M'estàs empresonant en el teu silenci.”

Impel·lit per l'hora i les ganes de deixar d'anar d'una banda a l'altre, d'establir-se i dormir, va estudiar durant uns llargs segons la imatge del mapa, el punt d'encontre amb El Patilles, i va tornar a guardar el mòbil. La baixada fins el riu. Les xaboles de ningú entre Mollet i el polígon. Creuar el pont era fer massa volta. El pas subterrani del tren era el camí més dret. Va tornar a guardar el mòbil i va començar a passar, rumiant com seria l'encontre amb el Patilles, serà a la porta d'una xabola i m'hauré d'esperar que despatxin a un altre client, noi, ja sé que vens de part d'en Psi però sap molt de greu, és hora punta en aquest negoci, espera't que acabem de seguida amb aquests dos i estarem amb lo teu. Fuma't un amb el Romero, si vols, que està allí darrere. Jo no fumo, gràcies. I com pots tastar la mercaderia, doncs? Jo només sóc el missatger, en Psi és qui controla d'això. Ah, llavors tu ets un puto rider, només, i riuran tots plegats, en un món en el que la jerarquia és mitja vida, és la principal eina per prosperar en el business. Després de fer passar els tres clients que havien arribat abans que jo, el Patilles em farà entrar un moment a la xabola mentre dos més comencen una nova cua al meu darrere. Una presó de palets. Una presó vora el riu, fill de puta, no m'ho pots fer…

La Mireia al dormitori rabejada en un insomni dolorós, de voltes i més voltes, enredada entre els llençols, bufant, masegant, comprovant una vegada i una altra amb unes profundes ulleres l'hora del mòbil, els missatges que no li he contestat, engabiada, una presó de solitud i de silenci que ella sola s'ha construït aquesta nit, una de més petita, perquè ja hi vivia tancada. Presons. La gent s'entesta a construir-se presons per viure més còmodament. Són petites estances, doloroses, ferotges, però controlades, fàcilment recognoscibles, rutinàries i conegudes, comoditat de saber què passarà, quins sentiments tindré, i la tranquil·litat moral de saber-me víctima, mentre espero que algú em salvi, que vingui el meu heroi, i no s'adonen que s'han d'erigir ells mateixos en herois, que ells han de destruir-se a ells mateixos per esdevenir herois.

Aquell missatge de la Mireia li va provocar una mena de claror als seus ulls naturalment inclinats a la fosca. La Mireia reclosa en la seva garjola del què diran, donant voltes i més voltes a no fer res, a com fer el petit gest que finalment fa, una nolició d'actes que l'obliguen diàriament a no actuar perquè s'ha de mantenir l'estatus, s'ha de captenir davant les mirades, que hi són a tot arreu, que la vigilen, que repassen tots els seus moviments i per tal d'ascendir, de no romandre en aquell estatus baix i mediocre, s'ha de tenir tot controlat, no s'ha de molestar ningú, la impressió que tinguin és tant important que per agafar l'ascensor social, els grums que pitgin el botó han de tenir ben clar que no hi ha cap falta, que mai no ha fet una passa en fals, no han de poder retreure cap acte vergonyós, la identitat ha d'estar sana i estàlvia i per tant això comporta voltes i més voltes abans de fer res, és més còmode mirar-s'ho tot, veure les errades dels altres, assolir com a teves aquelles errades, per no cometre-les mai, perquè allà on ella viu, al centre mateix de l'univers, tothom és capaç d'esbudellar-te tothora i els teus actes són analitzats i criticats en cada moment, el judici pot sobrevenir en el moment menys esperat, i les voltes i més voltes a la presó es van tancant en elles mateixes, com un terbolí de la moral paterna, de la moral patriarcal heretada amb la casa de l'avi, amb les parets del pare, amb el silenci estret de la mare que s'ho mira tot amb ulls de gravadora, i ella, al seu centre de l'univers, incapaç de veure enllà de les parets quadrades i asfixiants del seu melic, incapaç de preguntar-se quines idees vol tenir, quina moral fa més per ella, comença a plànyer-se'n, potser, que viure és feixuc i difícil, que en qualsevol moment pot esdevenir la ruïna i tot l'esforç esfondrar-se en el no-res. Així, la Mireia, com el pare, agemolit sota l'ombra de la mare, arribat sense saber-ho a un fracàs absolut per la inacció, penedit en la seva presó de la mateixa nolició mirada des del futur, des del moment en què la conseqüència ja s'ha resolt, s'ha donat per vençut i ha deixat anar la vida, s'ha quedat resclosit en una mena de soma sense voluntat, eternament evocant un enyor del moment de l'elecció, quan va decidir que volia una vida tranquil·la i sense tràfecs, avorrida però segura, i ara fa cadenciosos alexandrins d'enyor, preciosistes esbufecs i silencis, sabent-se mort abans d'hora, ànima que vol purgar tota una vida de covardia en la figura del fill, refent el seu camí en el camí de la propera generació, perquè ell ja està fet, ja la vida no pot oferir-li res, el futur és per als joves, i mentrestant en la seva gàbia de serf humil, sense pantalons, manat per la dona intempestiva i ferotge, racional, que t'ho decideix tot, que et fa la vida fàcil perquè ets un negat incapaç de prendre una decisió encertada, aquella va ser una bona decisió, casar-se amb ella, deixar-li fer a ella, que té el cap i el caràcter, vassall conduït tota la vida, afranquit d'haver de pensar què fer, dedicat a raonaments petits, a queixes diàries del món va a la catàstrofe sense posar ordre en res, perquè seria massa difícil, una presó més petita encara, de rondinar i somiar camins, sense posar-hi un peu mai, perquè organitzar gent per tal d'aconseguir alguna cosa seria massa feixuc, seria discutir, enfrontar-se a les opinions dels altres, i és més fàcil dibuixar llargs alexandrins que enyoren una arcàdia perduda, un plor silenciós i dolç i dir que els homes són uns tanoques que no tenen remei. Aquest mateix plor que fa el vell verdaguerià, però sense llàgrimes, irat, molest, tancat entre parets de llibres, repudiant el món que l'ha repudiat, que no li ha donat la posició, la veu que mereixia, la veu que hauria pogut evitar certes catàstrofes, perdut en el passat gloriós d'homes de valia, homes sense dones que els facin nosa, la lluentor d'aquelles gents que van saber què feien, que van portar el poble al seu punt més àlgid, escalfat diàriament, nocturn per evitar la fressa fastigosa del carrer, amb els fets èpics, les altures èpiques del raonament nostrac, i així, com el pare, com farà un dia la Mireia, queixar-se amargament que el món va a la catàstrofe, però deixar-lo anar-hi, deixar-lo caure, perquè així engarjolat no m'hi deixen fer res, un home sol no pot fer-hi res més que sermonejar i advertir els altres, explicar-los què han de fer ells per salvar el món, però ningú no el fa cas i aquesta amargor s'acaba transformant en grunyits i males cares, esvalotar per l'esquena, criticar la manca de coratge, rondinar i rondinar com fan els del RevolCa't, rondinar en forma de flamarada en un contenidor, en un recer còmode de sofismes i proclames que no es poden dur a la pràctica, empresonats en una clandestinitat inútil, innecessària, pel simple goig de sentir-se fora de la societat que abominen i temen alhora, perquè formar-ne part, emprar les armes de la societat és esdevenir indignes, és deixar de ser lliures, caure en la censura que ells volen censurar, fallar-li a les proclames que criden pels carrers sords, els carrers que saben que ja estan bé així, que són feliços en el seu culte a una llibertat que no tenen i que no volen assolir, perquè ser lliures significa fer-se adults, deixar de jugar als herois de la causa, créixer definitivament i obrir els ulls al món de debò, i és més emocionant creure's unes certes ideologies fermes i menysprear les altres, ser un oprimit lluitador, una minoria moralment superior, perquè aprendre alguna cosa seria esquerdar la ideologia escollida, deixar de ser un oprimit valerós, perdre la identitat i els símbols que em defineixen, deixar de formar part del petit món dels justos, aquell altre món als afores on les petites accions construeixen una societat millor en aquell món deficient i podrit que s'entesten en no veure perquè fa basarda, la mateixa basarda que l'Amèlia masega entre els pantalons, amagada d'ell mateix en una vida aparentment modèlica, moderna, enrotllada, fingint ésser un far de raonament, de cultura a l'abast de les noves generacions que es volen desproveir de la vella moral catòlica, transformada en un guia a mitges, convertida i empresonada en la seva fisonomia de centaure repudiat en les boscúries del fàstic, de l'odi visceral, fent petits gestos per encaixar, sermons engabiats entre la gent de cada dia després d'un sortilegi quirúrgic per enllepolir jovenets innocents, perquè els homes fets, evidentment, no ho permetrien, en un constant amanyagar i enlluernar efebs amb grans idees i promeses de veritats secretes, però la veritat que amagues sota les robes és un monstre de pits de silicona i una pota de cavall, i després viure arraulida en la presó que et vas fer en un quiròfan per poder-te fer l'ofesa, salvaguardada de la pròpia mala consciència quan la societat és intolerant i transfòbica i m'escupen a la cara perquè sóc qui vull ser, però no tinc els nassos de dir-li a la gent qui sóc, perquè sé que la vergonya se'm cruspiria cada vegada que algú s'espanta o no vol prendre allò que tinc per oferir. Després hi ha aquelles altres persones que fa molt de temps que es van construir una presó i com que fa tant de temps no poden ja veure el món sense ella, hi construeixen a dins una altra, més petita, al voltant d'algú, per dirigir-hi la mirada, per tapar la que ja tenen, dominant, sotmetent, per creure's lliures, sense adonar-se que estan engabiats, creient que dominen alguna cosa, sense saber que engabien, i es creen necessitats que els empresonen, necessitats falses, sense les quals no poden viure, però se'n planyen cada dia com si no poguessin treure-se-les del damunt. Tothom se'n fa, de presons.

En Dylan podria haver seguit, al llarg de tot el trajecte cap al riu, reflexionant sobre les concrecions abstractes de les garjoles particulars de totes les persones que coneixia, però va arribar, per fi, a on havia d'arribar. I jo? M'he fet jo una presó? Hi estarà molt bé aquí, s'hi treballa molt a gust. El nou guàrdia seguia, tot i la indicació clara de l'alcaid de descansar, ben rígid, quadrat davant la seva autoritat. Té alguna pregunta més, després del que ha vist? No, senyor, només volia dir-li que m'ha semblat tot molt ben organitzat, que els presos, ho mereixin o no, estan molt ben condicionats. L'alcaid va fer un gest molest, per algun dels termes que va fer servir, però el va passar per alt. Clar, aquesta no és una organització repressiva. Si els presos tenen inclinació a la lectura, que llegeixin; si en tenen per l'art, que pintin o esculpeixin; fer esport, música… Ja ho ha vist, potenciem aquelles activitats que els poden ajudar a reinserir-se a la societat. Sempre dins de les possibilitats, és clar. Però no s'oblidi que això d'aquí no és un purgatori, és una institució educativa, i els nostres esforços van en aquesta línia. No deixa de ser sorprenent, senyor. El què? Que certes persones puguin tenir aquestes inclinacions… A quines persones es refereix? A assassins, violadors, lladregots, camells… I quina part li sorprèn més? Que puguin sentir plaer en coses com pintar quadres, com aquell que tenia tota la paret plena de paisatges blaus. Marines, va puntualitzar l'alcaid. Exacte, senyor, marineres. Bé —va sospirar l'alcaid, amb ganes de concloure la revista—, ja s'adonarà que vostè podrà aprendre d'ells tant com ells de vostè, és un dels avantatges d'aquesta feina. Aprendre d'ells? A fer què?, va demanar sincerament el nou guàrdia. No “a fer”, sinó “a mirar”, va amollar l'alcaid. Jo ja miro prou bé, senyor. Està bé, deixem-ho estar. Tenim molta feina i no es farà sola.

La pudor densa i boirosa de la Tenería Moderna que empastifava tota la zona sud de Mollet, ara que feia poc que l'havien tornat a obrir amb un altre nom, el va treure d'aquelles presons interiors, el va dur, sense voler-ho, enllà de les seves revelacions, del petit goig de sentir-se lúcid, i el va abocar en aquella tina on van descobrir, en ple franquisme, uns treballadors del torn de nit que havien de netejar la màquina de tenyits, qui sap si avisats pels talladors que es jugaven els dits que els quedaven, entre un gran enrenou que els diaris van saber tapar, que va dur a la policia a un escorcoll sistemàtic de guixetes i fins i tot de domicilis particulars de sospitosos, per trobar qui havia tingut el mal gust, la mania psicopàtica greu de deixar morir aquella pobra bèstia en el tanc de tinta blava i després d'una primera hipòtesi de culte satànic que va ser descartada ben aviat, tanmateix plausible, quan les autoritats van assabentar-se que el gosset, amb el collaret que duia el nom familiar que de ben segur havia escollit la canalla de la casa (Rufo o Rulfo o Rufus o Rofo, puix el blau prussià havia arruïnat la petita peça del collar), era el quisso del director tècnic de la pelletera, i van arribar a la conclusió que la venjança era el mòbil més plausible i, finalment, després de diversos dies de gran intensitat investigadora, les indagacions van portar a les autoritats de cap a un empleat que havia estat còmplice d'un company acomiadat uns dies enrere de forma fulminant perquè havia arreplegat pells del magatzem per revendre-les al mercat de Canovelles, l'havia deixat entrar amb el sac esmunyedís a l'esquena en acabar un torn i hi havia abocat l'animaló encara viu, la qual cosa, va pensar algun policia despert que hi havia al cos, acusava directament al vigilant de la garita d'aquell torn, sense la complicitat del qual no hagués estat possible dur a terme aquell crim atroç.

Va creuar el pas inferior de les vies del tren i de seguida va ser a la boca del polígon. La foto del mapa tenia marcada una zona entre el riu i l'autopista, però per tal d'anar-hi per voreres s'hi havia de donar una bona volta, i en Dylan va pensar que podria atiranyar pels solars i entre els mals herbars, tot resseguint el riu. N'hi havia prou amb il·luminar el terreny amb el mòbil. La pudor de la pelletera com l'alenada pestilent amb què el drac rodejà la muntanya, ara ell s'apropava al seu destí de Sigfrid o potser de Gilgamesh quan creuà el bosc i va haver de respirar el baf d'aquella bèstia. Després, segurament, amb el paquet a la mà, es banyaria amb la sang de la nova vida en un entrant del riu on les branques nues dels til·lers no hi deixaran caure cap fulla traïdora sobre la seva esquena.

Els matolls s'acabaven i deixaven pas a un terreny irregular i pulverulent que servia de placeta al grup de xaboles. No se sentia gaire res, apart del xiulit del vent entre les teulades d'uralita i el bruel inconfusible de la maquinària del polígon, enllà del riu. Un home, al darrere, en el que semblaven ser els afores d'aquell llogarret lumpen, s'escalfava les mans davant d'un bidó encès i de seguida, de la part que quedava a redós del ramat de cabanes, un ésser s'hi va apropar amb un grapat de matolls a les mans que de seguida va llençar al foc, tot provocant una xera tètrica que va exagerar les ombres de les conques dels ulls, dels llavis closos i de les barbes feréstegues. Van adreçar els seus rostres ombrosos al foraster. Immòbils, sense dir res, fregant-se només les mans davant les flames. En Dylan no volia apropar-s'hi gaire, però per por de despertar alguna criatura de la qual aquells podien ser pares, tiets, germans, avis, s'hi va atansar a poc a poc, traient les mans de les butxaques de l'abric per deixar ben clar que no volia problemes. L'estampa, el rictus impertorbable dels homes, el macava fredament, el cos i els ànims, i per única resposta les seves cames proposaven una certa llangor a llur caminar, dubitatiu, tremolós, sobre el terreny irregular. L'home que havia atiat el foc, abans que el noi pogués apropar-s'hi més, va fer una passa endavant, al costat del bidó, imposant tota la seva figura amb un gest empedreït. En Dylan es va aturar en sec i va mormolar:

—El Patilles?

L'home va girar el cap cap a l'altre, que seguia fregant-se les mans i, després d'observar en Dylan, va tornar la mirada al seu company tot fent un gest afirmatiu amb el cap. El primer home va alçar el braç per indicar-li un punt molt dèbil de llum. En Dylan va donar-los les gràcies, però els dos homes ja s'havien girat l'un contra l'altre, a escalfar-se les mans novament.

En la direcció que li havien assenyalat, hi havia un caminoi que era com un enfilall de sorra entre herbes i matolls, fressat per les visites i les rutines del narcòtic, que conduïa a la solitària cabana del Patilles, clavada a redós d'un canyissar que oscil·lava al ritme intermitent i inconstant del vent.

En Dylan, amarat de la serenor tèrbola del paratge, va passar pel caminoi acariciant els matolls, sentint llur fressa seca i el cruixit de la sorra sota les seves capcinades. La petita façana de taulons podrits, guixada de grafitis vermells, no indicava en cap cas que el negoci fos massa opulent. Un home rabassut, ombrós, que seia en una cadira de platja flanquejant una porta blanca de lavabo, amb una filera de xapetes que deia “caballeros”, amb el marc i tot, es va aixecar en veure'l arribar. En la penombra dels llums de les xaboles distants, només es podien descriure els vaivens de les pelleringues de la seva roba espellifada. En Dylan es va avançar al possible interrogatori:

—Vinc a veure al Patilles, de part del Psi, a recollir el paquet.

L'home es va aturar de cop, el va mirar de dalt a baix i va dir:

—Espera aquí.

A més de rabassut, en el moment en què va anar-se'n cap al darrere, fent la volta al costat de la cabana, va veure que era ampul·losament eixancarrat.

En Dylan, amb els ulls alerta a qualsevol moviment, va dur la seva atenció cap a una tela negra i esfilagarsada que cobria l'altre costat de la cabana des del teulat fins a dues estaques, estrafent una mena de tendal llòbrec de camuflatge com els dels campaments dels exèrcits, que flamejava suaument.

L'home va arribar, trontollós, al cap d'uns instants.

—Vente pa ca.

En rodejar la cabana, en Dylan va poder comprovar que aquesta, si bé de cara semblava ben petita, era molt més llarga que les demés, com de la mida de tres xaboles posades una al davant de l'altra.

Al mig de la façana del darrere, hi havia una portella mosquitera amb quatre fulloles clavades per darrere. L'home, encara una silueta negra, va obrir-la:

—Entra.

Hi va passar, mentre l'altre, gairebé cavallerosament, aguantava la porta. Va entrar-hi al seu darrere i va tancar de seguida. El primer que va notar és que no hi feia fred. Era una escalfor artificial, sense fum, com de calefacció central. Sota una bombeta pelada, penjant directament del cable, hi havia una tauleta de càmping amb tot de farcells i volums indefinits. Al darrere hi havia un home que, evidentment, era el Patilles, donada la seva calba lluent i dues amples patilles molsudes i negres. Per sobre de la bombeta pengívola, rònega, els esclafava un sostre rúfol, vagarós, que impedia el pas de la llum com un tel de foscor. El Patilles se'l va mirar consirós, adust, amb un posat potser estudiat rere la tauleta de càmping, relaxat, torçat, de taül que sap que té tots els trumfos sota la màniga. L'altre va anar a seure al costat de la porta, a prop d'en Dylan, on hi havia una mena d'escambell metàl·lic, i va recolzar l'esquena, i el cap, a la paret, enretirant el rostre de la claror de la bombeta. A l'altra banda s'intuïa una figura asseguda en la penombra, expectant.

—Així que vens de part del Psi… —va fer el Patilles finalment—. I com et dius?

—Dylan.

—Molt bé, Dylan, què mana, doncs?

—Sí, doncs jo… vinc a fer l'encàrrec que teniu per a ell, així que si em doneu…

—No tant de pressa, seu.

—Però en Psi m'ha dit…

—Las cosas de palacio van despacio, sabes? —es va escarxofar una mica a la cadira i va blegar els braços sobre la panxa—. De part del Psi… I has portat la teca?

En Dylan es va sorprendre més que no pas per l'argot, que malgrat no havia mai sentit parlar de “teca” per “diners”, era del tot obvi en aquell context, sinó perquè en Psi no només no li havia donat res, sinó que ni tan sols li n'havia parlat. Per davant de la taula hi havia una cadira de menjador de iaia amb el coixí esquinçat i s'hi va asseure.

—Què vol dir, aquest silenci, eh?

—Quiere decir que no trae manduca, Jony.

Jony Patilles era encara més ridículament espantós que El Patilles, i amb la coneixença del nom, com les d'alguns personatges mítics, un espaordiment es va generalitzar al seu damunt.

—Que t'ha menjat la llengua el gat, noi?

—Es un truco, Jony.

En Dylan, davant d'aquesta acusació que no podia portar-li res de bo, va contestar ben ràpidament:

—No és cap truc. A mi en Psi m'ha fet venir a recollir un paquet. I m'ha dit que ja ho teníeu tot parlat, que només s'havia de recollir.

El Patilles va inspirar llargament, xuclant, ho sabria uns instants després, tota la paciència que podia haver-hi a l'ambient.

—Ese hijoputa nos la quiere colar. Al hoyo con él.

—Al hoyo?! Quin hoyo?! —va preguntar en Dylan, més preocupat per l'emplaçament del forat que del motiu, que ja l'entenia prou—. Un momento, eh? Jo només sóc el missatger. Si hi ha cap problema amb el Psi, jo no en tinc la culpa, jo només faig l'encàrrec, no tinc cap mena de responsabilitat en els vostres tractes perquè a mi ell no m'ha explicat res més que el que us he dit.

—El Psi t'ha ben liat, marrec —va portar els braços a la seva calba lluent, i després de fregar-se-la suaument, els va tornar a blegar, aquest cop rere el cap—. És un fill de la grandíssima puta i t'ha ensabonat ben ensabonat perquè vinguis aquí a prendre'ns el pèl, tot i que sap de bona tinta que l'encàrrec anterior no el va pagar, perquè la merda que ens va deixar era defectuosa. Així que, si no ens has portat la “teca” —ara en Dylan va acabar de capir que la “teca” que ell creia “diners” era “mandanga” o alguna altra mena de mercaderia amb què feien els intercanvis, una per l'altra, en comptes d'empastifar-se amb diners—, és a dir, si et penses que et donarem un paquet per no res, és que no coneixes res d'aquest món, ets més tonto que no sembles, i estàs en un marron de quilo i mig.

Atrapat com una rata en el cau dels gats. Els cabells se li van eriçar a parts del cos que no pensava que en tenia i davant l'actitud tranquil·la del Patilles, de la quietud pregona de la segona figura, i dels lladrucs del lacai a la porta, en Dylan es va posar dret i va dir:

—Vale, tios, ja veig que aquí no hi haurà cap tracte així que millor marxo.

—Onde te crees que vas, tu?! —va dir extremadament a prop el lacai, que malgrat havia estat agotzonat tota aquella estona a l'escambell, ja l'havia tenallat amb les mans al voltant dels bíceps, molt abans que ell pogués fer cap moviment.

El lacai, més fort que no s'havia pensat pas, el va asseure per la força i el Patilles va treure d'una calaixera que hi havia sota la taula de càmping una corda ben gruixuda. S'hi va apropar i el va lligar ben fort de braços i cames assegurant-lo a la cadira. Quan estaven ben segurs que en Dylan no podria moure's, van tornar a seure. El Patilles el va mirar amb un gest garneu mentre es fregava l'envà nasal amb un dit. En Dylan es regirava per desfer-se de les lligades que aquells endiastrats li havien posat al damunt.

—M'heu de deixar anar, sisplau, jo no us he fet res.

—No? I com ho sabem, que no?

—Què he fet? Vosaltres ho heu dit, el fill de puta del Psi és qui us volia enganyar, però no jo.

—Fixa't, en un moment, el teu col·lega ja no és el teu col·lega, ja ets més amic nostre que d'ell.

El lacai va fer un riure estentori, voluminós, que en venir de darrere, sobtat, va espalmar en Dylan. No tenia moltes més coses a dir, però l'instint, amb un ressort d'aquells amagats en la genètica animal, li va encegar la raó i es va veure empegueït en un torrent de llàgrimes i laments.

—Soc innocent! No he fet res!

—Mira, nen, calla un moment.

En Dylan va callar, ploriquejant i xuclant-se els mocs que li regalimaven.

—Mira-t'ho des del nostre punt de vista —va començar el Patilles—. Nosaltres no podem saber, de cap de les maneres, si el que ens dius és cert o no. Potser el Psi t'ha enganyat a tu per veure si podies enganyar-nos a nosaltres, o potser tots dos volíeu fer veure des de bon principi que era un malentès. Evidentment, t'ha enviat a tu que ets un nen de teta i que havies de plorar en qualsevol moment, i que a sobre tens llengua, molt millor que la seva, es veu de seguida, perquè potser fent una esceneta ens tocaves la patata.

—No… —va fer encara amb llàgrimes per tota la cara—. Jo no soc tan recargolat. Potser ell sí que n'és, però jo no. Ja ho veieu.

—O potser ets un actor de primera i per això t'ha reclutat, aquell gos.

—No! Parlem-ne, us ho juro! Deixeu-me anar i us aconseguiré la seva adreça. Quan tingui el paquet se suposa que em durà a casa seva.

—Vaja, vaja. Una informació interessant. I on viu?

—No ho sé encara.

—Un truco, Jony.

—Está claro que sí.

—No, no ho és! Parlem!

—Nosaltres no parlem, nen. Aquí les coses van d'una altra manera. Fets. Tu portes una cosa, jo tinc una cosa a canvi. Tu em demostres respecte, jo et respecto. Tu no em mostres respecte…

—Y pal hoyo!

—No! Al hoyo no!

—Em sap molt de greu que ho hagis d'aprendre d'aquesta manera… però així és la vida.

Llavors va extreure de la calaixera una pistola ben grossa. Si la seva memòria dels videojocs no li fallava, era una autèntica Beretta de nou mil·límetres. La va empunyar un moment i la va deixar de seguida a la taula, així que de moment només l'havia extreta com a exemple gràfic de la idea que acabava d'exposar. El canó, potser per casualitat, l'apuntava directament.

—Si us plau, confieu en mi! He estat un idiota fent cas a aquell cabró del Psi, però he après la lliçó, us ho juro! No em tornareu a veure per aquí!

—Ha aprendío la lecsión. Qué güeno… —va dir tot rient el lacai—. Explícale, Jony, qué viene ahora.

El Patilles es va aixecar, enriolat, i va endinsar-se en la penombra, cap al tio que no havia dit res:

—Albert, ara has de saludar en Dylan —i va encendre un altre llum que hi havia al sostre, gairebé al racó.

El tio que hi havia assegut, immòbil, devia estar profundament col·locat. Tenia uns cabells rossos i llargs, embullats, que li queien deixats anar pel front, tapant-li els ulls fins el nas. Entre els llavis, una mica badats, hi treia el cap la punta de la llengua i al coll hi tenia una cicatriu de costat a costat, com si hagués patit, feia molt de temps, un tall terrible. Del braç, arromangat fins el bíceps, en sortia una mena de via de goma fins a un clau a la paret on penjava una ampolla de lleixiu. El Patilles es va aixecar i li va demanar al Dylan, assenyalant al tio que seia a la cadira del fons absort en els racons del narcòtic:

—No el coneixes, Dylan? Es diu Albert. Albert, aquest és en Dylan.

El noi no va fer cap gest, cap so ni afirmatiu ni negatiu. Va continuar quiet, sord, en la mateixa posició.

—Home, no siguis maleducat, en Dylan és un bon tio, com tu —i després de dir això, se li va atansar, va recolzar la mà a la seva espatlla i li va enretirar els cabells que li queien per la cara. Era mort. Els ulls esbatanats fora les òrbites i, a la llum del seu estat, la llengua apareixia una mica entre els llavis. Tot d'una, conscient de la seva entitat groguenca i cadavèrica, va veure que la cicatriu del coll era en realitat un verdanc profund com un collaret. Mort per asfíxia? Mort per la transfusió de lleixiu? El cor, llavors, sense poder deixar de mirar la darrera ganyota que havia fet el qui deien Albert, va deixar de glatir i la resta del cos, en suspens per una gelor sobtada, esperava que la sang es tornés a moure.

—Qué cara se le ha quedao! —va dir rient el lacai rabassut.

—Nunca falla, el puto Kubrick.

Per una d'aquelles casualitats fisiològiques, de cop, la sang se li va ajuntar al cap, esfereïda per la necessitat de sobreviure.

—Mort no us serveixo per a res. Si em mateu, no rebreu la part que falta.

—Esos verdá —va fer el rabassut.

—Clar que sí, Dylan, que no som imbècils… —va empunyar la pistola i l'apuntava lleugerament, com si fos un punter—. Si et matem… el Psi captarà un missatge molt clar…

—No, perquè pensarà que no he fet l'encàrrec.

—Exactament.

Aquesta realitat el va tornar a gelar. I en veure com se li devia esvair el color del rostre, va continuar amb la lliçó:

—Com que tu no tornaràs, ell sabrà de seguida que si vol fer negocis amb nosaltres ha de venir ell en persona.

—No sisplau, no!

En Dylan, a qui la fisiologia li estava donant una altra lliçó des de feia instants, de sobte es va pixar a sobre mentre continuava gemegant, mentre provava de deslligar-se.

—Calla ya, maricón.

El seu metabolisme, o les seves funcions vitals, va enfonsar-se i no va cagar-se a sobre perquè tenia el ventre buit i, sense res més per evacuar, va començar a plorar angoixosament una altra vegada, amb uns ofecs densos que pertorbaven els músculs i els tendons al voltant de la gola.

—Qué poca dignidá, noi.

—Acabemo duna ve.

—Sí, será mejó.

—Ya sabe’ lo c’hay c’hacé. Y no te tarde.

—Pero tú no viene?

—Yo tengo mucha faena aquí. Asín que ale, ale.

—¿Per’ónde?

—Allí, onde la Grífols.

—Pero ahí echan lo residuo, no? A ve si no van a pillá.

—¿Y qué van hacé, denuncià c’han encontrao un muerto entre su residuo ilegale?

—No?

—Claro que no, atontao! Coge la pala.

—Stá nel maletero.

—Po ea, que no tiene toa la noshe. Y no se tocurra aparcá al lao, por si la mosca.

—Y c’hago? Larrastro?

—Toma, po claro!

—Vale, vale.

—Enga! No tentretenga má!

—Que ya voy! —va apropar-se al Dylan, i va agafar la cadira, i va començar a arrossegar-la cap a fora—. Ale, noi, que nos marchem.