Rondalla d'en Dylan Tomàs

Va deixar anar, després de quatre arcades que el vinclaren cap als graons, unes gotes de bilis i un fil de baba brillant, calent i pengívol, que oscil·lava pesarosament com un pèndol i que no va treure's amb la màniga fins no va tenir prou forces per aixecar la mà de la cuixa. Rere la primera portassa van escolar-se uns xiscles somorts, ofegats. Va mirar de reüll la inscripció de la llinda i va fugir escales amunt, boquejant, entrebancant-se, recolzant el palmell als graons, badant les brànquies en cerca d'oxigen.

Va sorgir novament a la planta noble, al rebombori de cossos extasiats. Va mig caure. Avançava doblegat, com arribat a una costa d'éssers feréstecs, gairebé felins.

—Senyor filòsof, que es troba bé? –sonava com la veu de la burgesota—. Vol alguna cosa? Nena, porta-li un got d'aigua, que sembla que ha vist un fantasma.

Se li va atansar per darrere, i li va fer una carícia amical, tendra, per l'esquena.

—Afanya't, nena, que no veus que no es troba bé?

—Deixi'm estar, mala puta!

La va empentar tan fort com va poder, tant com les forces, delmades, li permetien, i va ser prou com perquè la dona caigués a terra, tot desfent-se-li la corona de cabells solars sota la toga, amb una cridòria de cames amunt com un escarabat blanquinós.

En Dylan va córrer enllà de la porta, per les oliveres i els cotxes de luxe dels convidats, sense mirar enrere, endavant només, endavant, amb totes les cames.

Amb la corredissa, havia perdut de vista la carretera i, de cop, quan l'entorn era absolutament fosc, s'adonà que s'havia endinsat pels camins de Gallecs. Va mirar el cel, incrèdul, perquè efectivament havia escampat. Només es veia la negror del cel sense estrelles, i la lluentor tènue del relleu de l'horitzó, rere els lloms del qual s'amagava la llum blanca dels polígons. El fred, en aquella hora de la matinada, la que fora, s'havia accentuat. La pregonesa del bosc es recargolava de formes denses, el vent ho esquinçava tot de sorolls, de crepitacions i xerricades, li traspassava el jersei. Va palpar-se la butxaca i va trobar la clau de l'armariet de l'entrada. Puta mare. I ara què, sense el mòbil? Recordava bé els camins, no era difícil, només havia d'anar amb cura de no caure a una rasa o al rierol. Si agafava la ruta del colesterol arribaria ben de pressa a la civilització.

Va començar a caminar amb les mans per endavant, arrossegant els peus, per trobar les pedres o els sots i no caure. No s'orientava gens i, malgrat que en qualsevol camí al final arribaria a un indret amb llum, fos l'autopista, fos un polígon, el que més por li feia era agafar el camí en direcció contrària, cap als boscos de Palau i de Caldes, perquè llavors la hipotèrmia era una possibilitat ben real.

Si com a mínim hi hagués estrelles, va pensar. Però en la fosca, mica en mica, els sentits se li anaven agusant. Una forta pudor de merda de vaca el va alertar. Devia ser a prop de l'ermita i les quatre cases de pagès que l'envoltaven. Era la pudor inconfusible de la Plaça de les Bombetes, que hom també anomena la Plaça del Fem. Segurament tenia un nom oficial, la plaça, un de religiós, a causa de l'església de Santa Maria de Gallecs, però en cert moment ocorregué que els veïns, cansats de les festes del jovent que venien del poble tot cercant tranquil·litat per tal de posar la música a tota hòstia i fer el que els donés la gana, i cansats que les autoritats fessin els ulls grossos a les seves queixes, sobretot perquè en ser cap de setmana els residus de la brutícia deixaven el paratge fet una pena i ja començava a notar-se en el volum minvant de gent que hi anava de dia a passejar el gos, a jugar a pilota amb els nens, a fer-se selfies i a comprar productes ecològics, els veïns de Gallecs, allavonces, comandats per la mestressa de l'agrobotiga, s'esforçaren a defensar la sacralitat natural del paratge. Un divendres a la nit, a l'hora que ja s'havia aplegat una bona colla de joves i començaven el seu ritual d'alcohol, cridòria, pixum i destrosses, un dels veïns, que justament era qui abastia l'agrobotiga d'ous, un granger d'aquells de l'aviram, tragué l'escopeta de dos canons i, com qui re, va rebentar un per un els fanals que donaven a la plaça, els que penjaven de les façanes de les cases, els del camí principal i els del pàrquing, de manera que la jovenalla es quedà a les fosques. Malgrat l'excel·lent execució del pla, succeí que els joves dansaires, molt més competents per a les dificultats de la vida moderna que el veïnat de Gallecs no es pensava, amb els neons que incorporaven els altaveus i amb la cobertura del mòbil ja en tenien prou per esbargir-se i malmetre d'allò més. D'aquesta manera, després de rumiar si rebentar o no l'antena de comunicacions que tant els havia costat que la companyia els posés, van acabar per enginyar un pla molt més delicat, més subtil, que encetaren la setmana següent i que va consistir a agafar unes quantes carretades de fem per a l'adob i abocar-les estratègicament a les cantonades i al bell mig de la plaça, de manera que, amb la ferum, els xicots de ciutat, que no hi estaven avesats i que són molt sensibles a determinades olors, van decidir de canviar l'emplaçament de les seves festes de cap de setmana. Alguns veïns hi varen objectar que la ferum no només espantaria els joves, sinó també els clients diürns, però el resultat fou diametralment oposat, puix que aquests, que sortien de ciutat a gaudir d'un passeig de natura, trobaren d'allò més plaent sentir-se embolcallats per les olors pròpies de l'indret, i fins es feien fotografies a les piles d'adob.

Una remor sobtada el va posar novament en alerta. Una remor de fulles i una mena de so consirós, de respiració pesada. Era una mena de bèstia més grossa que un conill. Va tornar a sentir les fulles, unes passes ràpides, darrere, i una incertitud que se li eriçava per l'esquena. Estava quiet, tot orelles, el cor glatia més fort encara, i la pròpia respiració feia eixordar l'altra, que podia estar a qualsevol banda, arrecerada, expectant. Entre els arbres, recargolats de branques nues, va veure que l'horitzó retallava el que quedava de la tanca de l'antic repetidor de ràdio, que va durar fins els mesos de la Revolta, quan un escamot del Grup d'Alliberament Informàtic el va segrestar per bloquejar certes senyals i potenciar-ne unes altres. Eren tan bons que el Gobierno va enviar un comando per tal d'aturar-los. Com que els de l'escamot GAI estaven ben assabentats de tot, blindaren l'única entrada tan bé que el comando no els va poder fer fora i ells, ben proveïts i amb queviures per a diversos dies, restaren tranquils i boicotejant de valent, com cada dia. Nogensmenys, feren els càlculs sobre els enemics poc acuradament i sense tenir en compte llur senzillesa cognitiva, de manera que els soldats espanyols, fidels als principis de la intel·ligència militar, en preveure que el setge no seria una solució ràpida i donat que tenien molta feina com per a esperar de braços plegats, van tirar pel dret i van desmuntar tots els cables que aguantaven l'antena, la descargolaren de la base i caigué, tota llarga com era, amb una empenteta. El terrabastall fou increïble: l'antena, només caure, lliscà per un rost fins a la C-59, bloquejant el sentit Caldes a l'alçada de Palau de Plegamans. Però vet aquí que la història no va acabar amb això, puix que els membres del GAI havien blindat tan bé l'entrada de la caserna de control del repetidor que, setmanes després d'haver-se acabat la Revolta, quan ja se signaven els acords de reconeixement de la República, resultà que els tècnics que havien de tornar a posar el repetidor en funcionament, després de molt d'esforç per tal d'obrir la porta, trobaren tres cadàvers: un de sencer i els altres dos que els faltaven diverses parts del cos.

Estic viu? Somio? És un malson fosc de fred, això? Puc, en la negror del món, estar segur de res? La Marie era nova a la casa. L'havien cofada amb un mocador blanc i li havien donat un davantal vell però polit. Sobretot, li havia dit la cuinera, no molestis el senyor quan està a la butaca vora la llar de foc, i si té els ulls tancats ni respiris, tu esfuma't com un ratolí. Però aquella nit feia un fred de mil dimonis i la tempesta no ho alleujaria pas. Així que la Marie agafà unes mantes de pèl d'un animaló que desconeixia, ben suaus, i passà cap a la biblioteca on, efectivament, hi havia el senyor a la butaca, amb els ulls clucs. Sembla ben adormit. La Marie s'hi atansà i es quedà palplantada per davant. Com un tronc, ben bé. Per si de cas, li va passar la mà diverses vegades davant les parpelles enfonsades i groguenques, res de res. Ben adormit, sí senyor. Amb molta cura de no despertar-lo, li deixà caure una manta, dolçament. El senyor s'esglaià com un ressuscitat. Quina mena de despropòsit és això! Qui ets, tu? Perdoni, senyor, com que dormia… No dormia, tros de ruca! Perdoni, senyor, però m'ha semblat que potser tindria fred… M'importa un rave el fred quan estic enmig del mètode! El senyor bufà ben fondo, frustrat. Tota una cadena de raonaments en orris, ara que ja ho veia claríssim! Hauré de començar el mètode de zero. Immediatament, el senyor tancà els ulls i respirà fondo. Perdoni, senyor, quin és aquest mètode que fa servir? Maleïda ignorant! El mètode científic! Saps què és la ciència, tu? Els crits del senyor feren arribar la Geneviève ben aviat. Marie! Que no t'he dit…! Perdoni, senyor Descartes, ja li he dit… No tornarà a passar, senyor, li prometo. Tu, passa cap a la cuina ara mateix!

El refrec de les soles de les bambes va mutar en una fressa espessa de fulles seques. M'he sortit del camí. El cos li tremolava autònomament amb uns espasmes vigorosos, embogits. Va provar a lliscar els peus més llargament, com els esquiadors de travessia, amb més ritme, per tal de sortir abans no és gelés i que el cor bombegés amb més insistència i s'escalfés una mica. Semblava que reeixia, que agafava embranzida, i segurament les bèsties, que fa estona que saben la meva presència, estan més atemorides que jo, amb aquest soroll terrible i amplificat. S'havia acostumat a la manca de visió i als sorollets intermitents dels animalons del bosc. La por va transformar-se en una estranya cobejança, inversemblant, però contra la qual no podia lluitar. Esperava trobar, potser, enmig de la foscor, una d’aquelles veritats tan grosses que posen els novel·listes entre acció i acció, entre dues descripcions aparentment innocents, accessòries, revelades en un moment de lucidesa en què el cervell assisteix, amb uns altres ulls, a una realitat molt més propera i diàfana, de tan a prop, que hom no pot fer gaire més que assentir d’astorament. Una fressa de matolls, de bèstia amagada i plena de fam, el va posar alerta. Aquesta sí era grossa.

Tot d'una, però, com que arrossegava els peus amb força, va relliscar i caigué d'esquenes. Puta d'oros. Mentre recuperava la respiració va percebre la remor buida del glaç sobre els taulons de fusta. El Pont del Falcó, hòstia. L'avi li'n deia el Pont dels Pallussos, però. En realitat, el pont era un pontet de rierol, insignificant i sense nom. Malgrat això, una tarda que uns hippies van pujar als dipòsits de l'aigua abillats amb unes disfresses amb tot de conills de peluix cosits per tal de denunciar les pràctiques de falconeria de dos germans que sovintejaven la zona, tot brandant pancartes i proclames contra els criadors d'aquestes aus de rapinya, els joves hippies de ciutat, estudiants de biologia, que en sabien un niu d'animals, però que potser estaven minvats pels porrets, van començar la manifestació en streaming, com se feia llavors, amb una performance que de seguida va ser multitudinària a les xarxes, tot i que no de la manera que ells s'esperaven. Una de les aus, puix que ja se sap que no es poden deixar enlairar totes alhora, que cercava animalons des de les altures, va veure tot de conills que es movien rabiosament prop dels seus amos i va fer un picat de noranta graus per garfir-ne algun. El hippy, espantat, va petar a córrer per una fondalada, intentant espantar l'ocellot amb les mans, mentre aquest, naturalment molt més hàbil, però aclaparat per la quantitat de preses que podia prendre, garfia i donava picossades a totes bandes mentre el noi cridava i gemegava pels camps de faves i pel Camí de Bandolers avall fins que arribà a la riera de Caldes, on trobà el pontet i s'hi feu fort al dessota. Els criadors de falcons, que reien a cor que vols, van baixar tranquil·lament rere la resta de hippies que davallaven embogits. El pont anònim es feu mundialment famós durant un parell de dies, potser un, i des de llavors, després que es prohibís la falconeria en tot el terme del parc natural, el pont esdevingué Del falcó o, com deia l'avi, Dels pallussos.

Es va aixecar com va poder, anquilosadament, encarcaradament, dubitatiu. Una flaira química d'insecticida surava per l'ambient, acumulant-se, persistent, en la cadena tròfica dels seus pensaments. L'hort dels creuats. L'indret feia temps que no passava d'una era coberta d'unes herbotes pudents, perquè en els anys en què els horts d'esbarjo foren la moda dels matins de cap de setmana, finalment, ocorregué una desgràcia, i és que els pagesos afeccionats, farts que durant la setmana els desposseïssin de llurs verdures i hortalisses, cavaren un fossat trampa amb tot d'estaques amagades sota flocs d'herbes mortes i enxamparen una colla de magribines que hi havia caigut de quatre grapes i amb les estaques prengueren molt de mal, més del que hom s'esperaria per un pecat d'aquesta mena, puix que, d'afegitó, encara a dia d'avui no se sap si n'havien mai comès cap, perquè bé podien haver caigut mentre passejaven amb les bosses de supermercat buides, com diuen que fa alguna gent, i a més a més les dones sempre digueren que elles no havien robat mai de la vida, però com que caigueren, acusaren els arrendats de creuats, que avui en dia valdria per bojos o per tocats del bolet, i d'aquí en derivaria el nom d'aquest famós indret. D'altres, però, juren que el nom ve d'una altra manera, perquè vet aquí que, i en això s'hi concorden ambdues històries, les magribines caigueren al fossat, que en aquesta versió també tenia estaques amagades, i també prengueren molt de mal, però allavonces, com que no es podien moure d'allà de magolades que estaven, les pobres dones (hom diu «lladregotes», però s'hi hauria de posar «presumptes» al davant i és una mica enutjós) trucaren llurs marits i aquests, en veure la mala baba dels propietaris d'usdefruit dels horts, hi calaren foc i, amb el foc, que s'escampà arreu, vingueren els bombers i els pagesos afectats i, de seguida, talment com a moros i cristians, s'inicià una gran batussa que obligà el consistori a prendre la decisió salomònica de no llogar més terres d'esbarjo hortícola, amb la qual cosa s'acabaren els furts i les baralles i els focs, i actualment tota la terra de Gallecs es dedica al monocultiu d'alfals i de soja, herbes més aviat pacífiques perquè no van tan bé per fer l'amanida.

Al fons, enllà de la foscor, va veure els neons de l'hotel. Ja era a tocar de la civilització, però encara l'embolcallava la negror primigènia que atordia els sentits. És la nit del món i dels objectes. Però jo soc alguna cosa enmig d'aquest no-res. Soc un cos que arrossega els peus i xoca contra les pedres, no soc un raonament en el buit. Sé que raono perquè la sorra, els rocs, el fred, m'agredeixen, i llavors els penso, els sé, esdevinc un altre cos entre els cossos amb el qual es pot xocar, i penso perquè aquesta foscor farcida d'altres cossos embolcalla el meu cos, la meva car congelant-se pel fred, que em fa assolir i percebre tots i cadascun dels meus límits, m'imposa la percepció del meu jo que s'arrossega enmig del fred, d'aquest fred que és indubtable, innegable, que m'estreny com qui eixuga una peça de roba xopa, m'exprimeix l'escalfor i la vida, m'aplica una torsió universal en tot moment, indefectiblement i, després, si tinc forces, hi penso. Ara, però, quina mena de cos soc? Llop o gos. Orfe. Assassí. Violador. Un cos que es fa a ell mateix o que es desfà en ell mateix? Potser calia, com en René, desfer tot el camí i deslliurar-se de tota la pols que s'havia anat acumulant amb els anys, amb el decurs frenètic de la nit, més aviat, i arribar a la coordenada inicial, a l'origen d'ell mateix, per construir-se novament i destriar allò que no era ell i allò que sí era. Com un devessall fúnebre, com un trap metafísic lent i obsedit, van començar a caure pels seus sentits aquells reflexos de la nit que se li havien reïficat en diverses parts del cos. Covard. Esclau covard i fals filòsof esquifit o sofista violador, però supervivent per la força de la covardia, per la força de la por a la mort, supervivent i assassí d'un racó qualsevol sense més motiu que fer camí de rata que cerca, òrfena, un cau tranquil on existir. Orfe. Orfe i prou.

La veu assossegada d'en Boltzmann el va sobresaltar. Noi, és igual, tot plegat. A l'univers li importa merda grossa si has disgregat àtoms o no. Matar o no. I totes cabòries que penses l'Erwin ja les va deixar klar, sehr klar. En Dylan, en sentir el malnom de l'Erwin va tornar a posar els ulls en la nena de la masmorra. La nena violada de Schrödinger. El dubte era indefugible, sense tornar a mirar per l'espiera, però ell, en canvi, no era res dubtós. Ell se sabia en tot moment. Llop o rata. Martiritzar-se així, noi, va contra natura, va dir en Boltzmann. Ets el que ets, i prou. Àtoms no s'amoïnen. Vida o no vida, és el mateix. Una altra veu, més serena, més contundent, s'imposà. Encara pots ser un heroi. Era en Propp, sens dubte. No era la teva batalla, encara no. Maleït borratxo. Quina batalla! La veu d'en Vladimir, s'imposava amb contundència, amb una melodia greu de professor de retòrica. Has de saber qui ets, primer, quina mena d'heroi has de ser, després podràs actuar. A més, no saps què ha passat, allà dins, ni qui era aquesta nena, ni qui era aquell home. No pots extreure conclusions precipitades. En Boltzmann va tornar a esclatar. Quin totxo! Potser no l'ha violada gaire, oi? L'ha llepada una mica aquí i allà i després l'ha deixat anar, oder? Sí, home! L'ha baixat a una masmorra a acaronar-la i prou… Russos del dimoni! Noi, ha passat allò que ha passat, allò més probable, sempre ocorre el més probable, però és indiferent, no has de cercar excuses barates. Moralitat és la presó humana. No facis cas, Dylan, va fer en Propp, a aquest nihilista que vol arrencar-te la teva humanitat. No ets un conjunt de molècules, ni un animal salvatge, ets un ésser moral, polític, i has de cercar la teva identitat, la teva subjectivitat, t'has de formar a tu mateix.

Mollet en el relleu dels edificis contra el cel i en la llum de coure dels fanals. El sondroll de l'autopista i un vent sense recer que li retorçava el moll dels ossos, que el feia tremolar tot, el cervell s'apaivagava. Un abric, necessito un abric.