SIS
Va agafar el mòbil, encara panteixant, doblegat sobre ell mateix, amb un braç a una paret qualsevol, una paret grisa i aspra de les moltes que havien construït a la ciutat. Va buscar el número del Manel. El va trucar directament. Va sonar dos, tres, quatre cops. Tot d’una aparegué la buidor que omple la línia al despenjar.
—Manel?
Es va incorporar i va adonar-se, amb espant, que la paret que l’havia sostingut era la de l’entrada al cementiri.
—Estic al parc de les vídues i tu?
Es va agafar, amb la mà lliure, a la porta enreixada, com un ocell a una gàbia.
—Molt bé. Llavors quan et trobis amb l’Oriol anem al RevolCa’t? —va deixar-lo contestar, recuperant encara l’alè—. I on ens trobem?
La porta d’acer del cementiri era gelada, com la resta de portes d’aquella nit. Va treure els dits d’entre els rombes que formava la reixa i va passar-hi els ulls.
—I per què no veniu vosaltres a la porta del parc? Us ve de camí… i així baixem Plana Lledó plegats. A mi tots aquests carrers em semblen iguals.
Un únic fanal, ben lluminós, blanc, enmig de la plaça de nínxols, deixava veure els grans prestatges de morts, arrenglerats, adornats amb unes flors marcides i grapats de fulles seques.
—Si em dius el número ho poso al mapa i ens trobem allà al davant —va proposar—. I no sortirà a Google?
Les plaques dels nínxols, daurades, argentades, fulgien segons com movia el cap, mentre jugava a perdre la vista en la xarxa de rombes de la porta.
—A la plaça de l’Era? Vols dir que ho trobaré? No vull anar-hi com un idiota amb el mòbil a la mà, que aquest barri ja se sap.
En un costat del pati s’imposava un enorme xiprer, contundentment obscur, vigilant; la punta altíssima, esqueixada en la nit, es balancejava amb timidesa per sobre del silenci dels morts.
—Sí, el que tu diguis, però jo no penso creuar-me tot Plana Lledó amb el mòbil a la mà, que després ja se sap. Val. Ens veiem allà. No trigueu, eh?
Tot sol. Hauria de creuar fins el cor del Barrio sin Madre sense ningú, i a sobre esperar que arribessin els altres. En penjar al Manel va veure que tenia un missatge. De la Mireia:
“No em diràs res?!!! T’estic dient que ho haurem de deixar i no dius res?!! No m’estimes o què?!”
Dins la seva habitació, insomne, de fúria, de rancor, anhelant posseir la seva voluntat, que supliqués pel seu amor, que li pregués tornar als seus peus amb el cap cot, la cua entre les cames. Seguia sense saber què contestar. Tenia altres problemes, més greus, més urgents. Ja parlaria amb la Mireia quan ho hagués posat tot en ordre, si hi parlava. Va escriure “Ja parlarem, Mireia, ara no és un bon moment”. Però en revisar els missatges s’havia adonat d’una cosa que havia passat per alt: l’havia deixat amb un missatge. Hi havia diverses possibilitats per a aquella manera d’actuar, però no tenia ganes ni de plantejar-se-les. Al costat del que li venia a sobre, era una collonada. Va esborrar el que havia escrit i va passar al mapa. Va fer en veu baixa “un, dos carrers, avall, dos, tres carrers, esquerra. Som-hi.” Es va ficar el mòbil a la butxaca interior de l’anorac i va tancar-la amb la cremallera.
Es va plantar al davant del carrer de Joan Boscà que, segons li havia explicat son pare, durant tots els anys d’ocupació espanyola, havia estat el carrer Garcilaso de la Vega. Evidentment, el consistori, el primer que va fer en declarar-se la independència va ser treure tots els símbols de l’opressió castellana. En aquell barri, oficialment Plana Lledó, van haver de canviar molts noms de carrers, perquè reflectien la plana major de les lletres castellanes mentre que a la resta de la ciutat amb prou feines hi havia de dedicats als de la tradició catalana. Així, Zorrilla va passar a Guimerà, Galdós a Oller, Machado per Carner. A Lorca, però, el van deixar, tot justificant-ne el motiu a la mateixa placa: “Federico García Lorca (1898 – 1936), poeta afusellat pels feixistes.” Va començar a baixar. El Barrio sin Madre. Una zona plena d’ombres, de figures feréstegues que podien treure un ganivet, una pistola, en qualsevol moment, sense afegir cap mot, les contrasenyes o la vida. Per a la seva sorpresa, els fanals que havien posat en aquells carrers eren diferents de la resta de la ciutat. Eren més moderns, de formigó clar, en forma de prismes rectangulars, amb el darrer terç tot ple d’obertures horitzontals que donaven una llum blanca i fluorescent que feria els ulls si es mirava directament. Aquells fanals arrabassaven amb tenacitat les ombres, les arraconaven i les empenyien dins els portals insondables. La cartera de pell falsa sota l’aixella, amb els rebuts de cadascun dels immobles, els actuals i els enrederits. Pujava les escales del número 33 del carrer Cervantes. Els pantalons i la jaqueta d’aquell teixit gruixut, blau marí, ample i pesant, el feia suar com un porc a totes les escales del barri, a l’estiu i a l’hivern. Va pitjar el timbre del 1r 1a. En pocs instants va obrir-se una escletxa amb la cadeneta daurada. No va veure ningú fins que no va baixar el cap. A pocs centímetres del terra hi havia una criatura de cabells negres, desendreçats, amb uns ulls grans i marrons oberts de bat a bat. Per les galtes queia el rastre fossilitzat de regalims de suor, de brutícia, potser de plors. ¿Está tu madre? No, señor, mi madre no está. Va obrir la cartera i va buscar els rebuts, els va agafar. Quatre. Els va apropar a l’escletxa de la porta i va afegir: Dale esto cuando llegue. No, señor, mi madre ha dicho que no coja nada de nadie. Va espetegar la llengua, contrariat. Vale. Dile a tu madre que pasaré el viernes. El nen no va dir res. Se’l va quedar mirant fixament mentre s’apropava al timbre del 1r 2a. El va pitjar. Va sentir com la porta del 1r 1a es tancava, lentament. Va obrir una nena, més grandeta. Només li veia mitja cara i una trena fosca que li queia per l’espatlla. La mateixa estratègia de la cadeneta. Hola, guapa, ¿está tu madre? No, señor. Mi madre no está. Va guardar els rebuts de l’altre pis i va buscar els d’aquell. Mi madre me ha dicho que no coja nada, ¿eh?. Ya, claro…, va fer l’home. Va pujar les escales cap al segon replà. Pujava i pujava, tot suant, i a cada replà, a cada porta, el mateix. Cares i més cares de nens, amb els ulls grossos de xai, i ell carregant inútilment aquella cartera plena de rebuts de la llum, amunt i avall, per veure, un rere l’altre, tots els nens del barri, totes les cares tristes i innocents que, en arribar ell, s’havien quedat sense mare.
Va tombar al carrer de Pere Quart. En alguns portals s’intuïen figures. La llum potent dels fanals, empeltada en la foscor rere els vidres, oferia miralls translúcids que només permetien veure’n els contorns llòbrecs, dempeus, asseguts a terra, recolzats a les parets. Els intuïa mirant-lo amb desconfiança. Va fer una ullada, tot dissimulant, a les façanes, escrostonades, silencioses, amb blens de cables rosegats. El cel quedava esclarissat, com un tendal negre cremat de transparències per l’erosió dels anys, del sol. Va fer veure que mirava el seu reflex al vidre, bo i endreçant-se els cabells. El seu rostre, lleugerament deformat per les ombres que es movien a l’altra banda, tenia una expressió forastera, un rictus de trànsit per regions antigues i remotes, de boscos de pins i avets, de camins de sorra blanca i còdols de granit masegat. L’arcada que donava entrada estava coronada per un rellotge blanc, rodó, amb unes agulles gòtiques de ferro forjat sobre els números romans. La calessa va creuar acaronant ambdues parets i va passar a la placeta on, de sobte, els cascos dels cavalls i les grans rodes van retrunyir en el cor de porxos ombrívols. Va enretirar la cortina del finestró de la portella i va fer una ullada lenta a la construcció. El sol del matí il·luminava les façanes blanques, les teulades blaves, nocturnes i rostes, tots els porticons romanien closos. Va encendre la pipa, sense deixar de pensar quina mena de gent s’hi trobaria en aquell poblet tan arrelat a les supersticions, arraconat i enfonsat en una vall remota dels Carpats.
En Manel i l’Oriol encara no havien arribat. La plaça, articulada al voltant d’una pista de bàsquet amb els cercles penjant i sense xarxa, era força concorreguda, tenint en compte les hores, la temperatura i la humitat relativa. A simple vista, des de la cantonada a l’altra banda del carrer, els éssers s’agarbuixaven als bancs metàl·lics. Fixant-s’hi més, va trobar certs patrons fisonòmics: alçada, amplària, grau de foscor de la pell, les rampoines que duien; i també patrons auditius que li van revelar que les figures ombrívoles dels bancs s’agrupaven per afinitat genètica, talment com a la planada del parc. Aquí, però, per la mena de moviments, no li va semblar que hi hagués un excés d’alcohol i drogues, tret dels bancs on seien, bastant més sorollosos que la resta, els sud-americans. S’havia establert, així, una geografia internacional dels emigrats, que xerraven tranquil·lament fins que una riallada a cor, uns crits irats indesxifrables, uns cops a l’esquena, a l’espatlla, i uns saltirons rituals, trencaven el marriment general. Escrutant una mica més, va percebre unes mirades infrangibles que s’afanyaven, cada pocs instants, a comprovar la calma dels voltants. Va topar dos o tres cops amb aquelles mirades. Eren els ulls forts, crispats, de la defensa del territori. L’havien lligat de mans i peus en aquell tronc vertical, sobre un llit de branquillons. Les cordes se li clavaven a la pell dels braços, la pell de les cuixes, sota els pantalons curts. Cada vegada que provava a deslligar-se, els negres, sota aquelles grans màscares verdes i violàcies, de boques enormes i ulls sense pupil·les, reien a cor què vols i treien la llengua per una escletxa de la fusta. N’hi havia dos proveïts de torxes, religiosament quiets, mentre els altres dansaven al seu voltant, sobre el sòl argilós i pulverulent. Sir William Anthony Lightwood, de la Societat Antropològica de Londres, va començar a pregar per les seves ànimes endimoniades. El bruixot se li va apropar, va sacsejar una mena de sonall emplomat i va treure-li el barretet d’explorador, tot llançant-lo violentament enrere. Els dansaires, en veure que el barret se’ls apropava, van apartar-se amb espant i un cop a terra li van dedicar uns gestos irats i unes paraules segurament d’allò més barroeres. El bruixot, tot seguit, va agafar un crani blanc de bou i es va apropar a un noi que sostenia una cabra pel cap, amb un genoll a terra. De seguida, li va tallar el coll i el bruixot va posar la calavera sota la font de sang i, quan va ser ben xopa, ben roja, la va portar com un present als déus que s’amaguen dins una falla terrenal. Li va apropar els ulls buits del bou, perquè els veiés bé. Després, va cofar a sir William amb el crani. Ell va pregar amb més força, en veu alta, per la seva dona, pels seus fills, amb els ulls closos, mentre la sang calenta de la cabra li regalimava pel rostre. En Dylan es va recordar del Mahamadou, del Seiku, de la Sidikki. Avocats a la delinqüència per la manca de recursos, per una educació ineficaç per a ells, en un sistema que els arraconava, que els tornava salvatges, imprevisibles. La puta violència estructural del sistema que tornava violentes a les víctimes, llançades les unes contra les altres. Va mirar el mòbil. Cap missatge. “Veniu o què?”
Una tonada dolça d’ocarines s’esmunyia sota el batec pedregós d’una cançó electrònica. Els sud-americans tot just havien apujat el volum de la música, però seguien ben quiets, xerrant amb l’ampolla a la mà. Ha alçat el ganivet, esmolat, net i brillant, oferint-lo al sol del migdia. Té els canells i els turmells agafats a les quatre cantonades de l’altar de pedra. A baix, als peus de la piràmide, es palpa el silenci dens de la multitud expectant. El sacerdot se li apropa pel costat esquerre, i ell esbufega i panteixa, amb alenades buides, la vida se li escapa dels pulmons a la boca, el cor vol fugir de les mans garrudes d’aquell boig abillat amb corona d’or i plomes, de penjolls, que pronuncia unes paraules enormes amb una veu d’eclipsi solar que s’aboca avall pel enormes graons de la piràmide, als quatre vents, fins els rostres badats dels feligresos. Els déus poden confitar-se la seva glòria inveterada, ell s’aferra a aquells instants de vida i la sang li tremola per tot el cos, es recargola en els seus membres contrets que s’esforcen per deslliurar-se dels gruixuts lligams que l’aferren a la mort. El sacerdot alça el cap i fa un últim prec al sol. Tot es para un moment, el mira directament als ulls.
Va tornar a consultar el mòbil. “Ja estem arribant. Via ronda.” Mentre el guardava a la butxaca interior, des dels dos carrers que donaven a la cantonada va passar-li ben a la vora un grapat de cossos que va aplegar-se a l’únic banc que quedava lliure. En seure sobre el respatller, i al seient, van quedar com quatre ocellots esplomatgegats que grallen en una branca pelada. Passeja pel soc de Tunis, sota la calor de l’estiu, l’aire que et crema la cara i els pulmons. S’ha posat un vestit blanc, de lli, i un barret d’ala ampla a joc. El fanal de vidre vermell que busca per a la seva estimada, com a regal de noces, aquell que surt a Les mil i una nits, no hi és per enlloc. Demana a tots els botiguers regatejadors, que li ensenyen mil i un ferrallots, amb una descripció pulcra, endreçada, del mànec, la cadena, la gàbia de vidre, els marcs burinats… Però no hi ha manera. Gairebé al final del carrer de la quincalla, un home li diu que ell té allò que busca. Li fa senyes perquè el segueixi. El condueix per un entramat de carrerons i dreceres, tot fent el mateix gest amb la mà. A cada cantonada li sembla que el perd de vista, entre les botigues i la gent, però finalment arriben a un cul de sac estret, amb quatre portes tancades i uns barrils corcats, res més. Para. S’espanta. Recula. No, no. Allà, allà. Casa meva. Vingui. Fa unes quantes passes i tot d’una s’adona que unes ombres li han barrat la sortida. Tres homes. Torna a girar cap al seu guia. El té al davant, ben a prop. D’entre les robes treu una daga corba i oscada, amb la grisor tornassolada del rovell.
Va veure que arribaven en Manel i l’Oriol, per l’altra banda de la plaça. Va anar-hi gairebé corrents.
—Cony! Sí que heu trigat.
—Hòstia! Estàvem a l’altra punta. Tu has fugit cap a la banda bona. No sé com has pogut pensar cap a on córrer, amb l’enrenou que hi havia…
—No he pensat en res. Només esquivava mossos.
—Doncs has fet bé de tirar amunt. A Vallehermoso s’ha posat més difícil. Alguns s’han volgut amagar a les entrades de les cases, saltant les portelles, i els veïns han trucat. Estava tot ple de patrulles en un tres i no res.
—Bé, ara ja està. Sort que estem bé.
—Que t’ho has cregut! Aquest ha caigut i s’ha dislocat l’espatlla. No pot moure el braç.
—I què fots aquí?! Ves a urgències!
—Ja se’m passarà. És un cop de res, per la caiguda. Demà estaré com una rosa.
—Però ves que t’ho mirin. Si no és res, cap a casa i tan content.
—No hi penso anar per una tonteria com aquesta.
—I per què no? Que no et fa mal?
—Sí.
—I doncs?
—Mos pares tenen l’assegurança universal i prou.
—Però bé pots anar a urgències, no?
—Ja hi hem anat dos cops aquest més. La tercera té fiança.
—Ja t’ho van dir els meus pares, que amb la universal no vas enlloc —va dir en Manel—. T’has de fer la plus, per si les mosques. Són cinquanta mil al més. Només la fiança ja puja més.
—Si no moc el braç, estic bé.
Es van mirar en silenci i van encongir-se d’espatlles. En Dylan acabava d’adonar-se que faltava el Pep.
—Escolta, i el Pep?
—Li hem posat dos missatges, però no els ha vist. Deu estar flipant enmig d’una rotonda.
—I si l’han arrestat?
—No ho crec. Han arrestat a molt poca gent. L’important era dissoldre el botelló, suposo.
—Vols dir? Al casal d’avis han detingut a dos tios.
—Els coneixem?
—No ho sé. Tot ha estat tan ràpid… Jo corria amunt i prou.
—Espero que no l’hagin enganxat. No l’he vist a la fugida. A més, portava un tou de maria.
—Si la legalitzessin no tindríem aquest problema.
—Oriol…
—Què? És veritat.
—Ja ho hem parlat, tio. Legalitzar és tancar-li la barraca a algú. I aquest algú deu tenir tractes amb la poli, i amb alguns polítics.
—Vols dir? Tu tot et penses que és com al GTA.
—Potser no directament, però tenen altres tractes i el mafiós de torn li demana al polític, com a favor, que no ho faci.
—O directament —va afegir el Dylan.
—Com?
—Els polis no poden treure’n suc si no és directament, m’imagino que reben una comissió per fer els ulls grossos.
—No sé, no sé… i llavors per què fan batudes?
—Perquè han de dissimular… i recaptar impostos.
—I perquè tot el que sigui batre els encanta.
—No ho veig clar. El xicot de ma germana és mosso i és un tio molt recte. Sembla que té un pal al cul. No fa mai res malament.
—Ja, segur…
—T’ho ben juro.
—D’altra banda, el xicot de ta germana és un pringat. Ell no pinta res en tractes d’aquesta mena.
—No sé. Sembla un heroi de peli… com parla, com es mou, les coses que fa… El puto Capità Amèrica.
—Sí, sí, un heroi… i quan toca donar bastonades a la gent, què?
—Les bastonades no les donen de grat. Han de dissoldre una mani quan es posa violenta.
—I segur que no hi ha altres maneres de reduir els quatre que busquen gresca sense donar bastonades? —va demanar el Dylan.
—Ho dubto.
—Collons! Som capaços de posar una estació científica a Mart, però no hi ha manera de controlar que quatre grillats s’esvalotin?
—Són policies, no científics…
—O sigui, Oriol… segons tu, quan li rebenten un ull a algú és per la malaptesa de la bòfia, no perquè tinguin intenció d’espantar la gent per a la propera?
—Malaptesa no, es diu malentesos.
—Caram! Hèrcules ultracorregint Jàson… N’hi ha per llogar-hi cadires.
—Què m’has dit?! Què és “Hèrcules”?! —va demanar l’Oriol, visiblement molest.
—Hèrcules era un semidéu grec. Fill del pare dels déus. L’home més fort del món.
—I jo soc un “Hèrcules”?
—Salta a la vista.
—No exageris, tio. És veritat que el gimnàs se’m nota, però l’home més fort del món…
En Manel va riure dissimuladament, forçant una ganyota perquè la veiés en Dylan, i va afegir:
—Sí, home, i tant! Mira quin bíceps que portes, xaval. Si continues així no et podràs gratar el cul.
L’Oriol es va quedar una mica enrere, fent força amb el braç i mesurant-ne el volum amb la mà. En Manel es va atansar al Dylan i li va dir, baixet:
—Entre tu i jo, li has dit que és curt, oi?
—Sort que hi ha algú amb cultura…
En Manel es va estarrufar com un gall i va començar a caminar amb un aire triomfal que ocupava tota la vorera. Va treure el mòbil i va escriure alguns missatges. El va guardar.
—A qui li has escrit? —va demanar l’Oriol—. A la nena?
—No t’importa a tu.
—Quina nena, Manel?
—Cap. Aquest, que parla sense pensar.
—Sí, sí… No ho saps, Dylan?
—El què?
—Deixa-ho estar, tio.
—Que està sortint amb la Carmen.
—Amb la Carmen de classe?
—Sí, sí, estan molt enamorats.
—Que callis, tio!
—Però Manel —va insistir el Dylan—, si la Carmen és nyorda!
—Apa! Ja estem!
—Que no?
—No, tio. La Carmen és simpàtica, intel·ligent…
—I està boníssima —va puntualitzar l’Oriol.
—Això també.
—Però aquesta a casa seva…
—I a mi què?
—Home, doncs que al final no us entendreu, suposo.
—I per què no?
—Doncs perquè tu ets català… i ella és filo espanyola. Xocareu, és inevitable.
—Mira, Dylan, a mi Espanya em queda molt lluny, tio. No hi penso més que… en Hongria, per exemple.
—No ho veig clar.
—És que tu no ho has de veure clar. A més, t’equivoques amb ella. No és nyorda.
—Coi que no!
—Qui la coneix, tu o jo?
—A veure, Manel, jo el que dic és que sou de mons diferents, i en el fons trobareu que teniu punts de vista enfrontats.
—Això ho dius tu, però no és cert. Ja n’hi ha prou d’inventar enfrontaments que no existeixen, no?
—Val, tens raó en això, en part, perquè hi ha més paranoia que una altra cosa, i molta gent que són d’aquí… doncs se senten arraconats i deu ser per alguna cosa. Però el que jo et dic és… Per exemple, bé que t’has barallat amb els del parc, abans.
—Collons, Dylan, no s’ha de ser tan fanàtic.
—Fanàtic?!
—Sí, tio. A mi m’és igual si parlen castellà o català a casa seva. Si són bona gent o no, és l’important. Aquells del parc eren uns imbècils. Mira amb quins fums venia el tio. Això és el que m’ha molestat. Un nyordo era exactament allò: un que actua amb aquells aires de l’imperi espanyol, de client que sempre té la raó. La Carmen a casa parla castellà, però no és nyorda. Fet i fet, és catalana sense arrels.
—A veure, d’arrels en té, com tothom, i un pòsit en el pensament, en l’actitud…
—No sé què vols dir. Ella no té res a veure amb Espanya. De fet, no hi ha anat mai.
—Els criolls tampoc hi havien anat mai, però retien homenatge a la metròpoli.
—Què? És igual. Mira, tio, quan estem junts, parlem català. Té idees semblants a les meves. Ens agraden les mateixes coses. És llesta i guapíssima. Tinc sort d’estar amb ella.
En Dylan va arrufar el nas, contrariat, però va canviar de tema.
—Queda gaire pel local dels RevolCa’t?
—No hi has anat mai?
—No.
—I com és?
—Doncs perquè són uns reaccionaris incapaços de dialogar amb ningú. O dius i fas el que ells diuen o ets feixista. Tant se val si ets de dretes o d’esquerres, si no vols arrasar-ho tot, si no ho arrases tot en el seu nom mentre ells fumen als seus locals, ets un feixista.
—Hòsties! A la mínima comences, eh?
—Doncs es fan uns lenyos que t’hi cagues —va afegir l’Oriol.
—Fantàstic, doncs.
—Fora conyes, millor que et guardis aquesta mena de comentaris polítics, que s’encenen de seguida, aquests.
—No badaré boca, no t’amoïnis.
—No, home, parla de llibres, que ells d’això no en tindran ni idea.
—I qui en té? —va afegir l’Oriol—. Qui coneixes tu, a part d’ell, que amb menys de seixanta llegeixi llibres? No t’ofenguis, Dylan, però és la veritat.
—Si tu ho dius…
—És que és força estrany, tio. Llegir… No entenc com pot agradar-te.
—Normal que no ho entenguis.
—Com?
—Va, deixa’l estar, Dylan. No et passis.
—Però què m’ha dit?
—No ha dit res, Oriol. Què t’ha de dir? No has sentit que callaria? Doncs deixa’l callar, que serà tot més fàcil. I tu, cremallera. Parles amb el Psi del que necessites i, després, a callar, que no vull més merda aquesta nit. Ja hem tingut prou amb la batalla campal i la correguda matadora… Collons, hauré de deixar de fumar i tot!
—Oye!
La veu no tenia, aparentment, un origen visible.
—Chavales!
Es van quedar quiets, tot cercant d’on provenia. Entre uns cotxes, a la vorera del davant, van veure dos nois asseguts a un portal, en actitud relaxada.
L’Oriol, després de mirar a totes bandes, veient que no hi havia ningú més al carrer, va preguntar:
—És a nosaltres?
Van intercanviar una mirada entre ells i el mateix que els havia cridat va contestar:
—Sí, és a vosaltros —i s’apujava la visera de la gorra amb el polze, revelant unes llàgrimes buides al pòmul.
Es van aixecar del portal, a poc a poc, amb moviments suaus del tors i dels braços, i uns somriures dolços; els ulls, però, eren granítics. Tots tres van creuar el carrer cap al portal.
—Nos estàvem preguntant si querrieu compartir amb nosaltros… Tenim moltes ampolles i maria però s’espatllaran perquè sols no podem prendre-nos-lo tot.
Van fer un gest convidant-los a veure el seu botí, dins unes bosses verdes.
—Bufa —va dir l’Oriol—, per què heu comprat tant si només en sou dos?
—Tenien que venir més, però no han pogut. Nos sap malament tenir-lo que tirar i nosaltres sols és avorrit.
—I per què no ho guardeu? —va fer en Dylan, escèptic—. Ni l’alcohol ni la maria es fan malbé així com així.
—Nos agrada compartir i tenim ganes de festa. Podríeu pujar amb nosaltros un rato, de tranquis, ens fem uns cubatas i fumem… és una maria molt bona.
—Doncs podríem fer una paradeta, oi? —va dir en Manel.
Les portes del castell es van obrir lentament, deixant veure el núvol de llums tendres embolicant l’or dels canelobres i els borgonyes apagats dels domassos i els cortinatges. Buscava qui l’introduís, qui saludar, però les portes aparentment s’havien obert soles. Potser en aquests balls de disfresses l’anonimat dels assistents és part del joc. Va passar a la gran sala del ball, on dames i cavallers, elegants i gentils, se li apropaven amb somriures amables que, a mesura que el saludaven, ell hagués dit que l’inspeccionaven amb atenció mentre passava cap a l’escalinata del fons de la sala. Al pis de dalt, a la barana de marbre, escortat per dues dames d’aparença d’allò més sumptuosa, el comte l’observava sostingudament. Quan els seus ulls van creuar-se, va deixar caure una ampul·losa reverència. Una dama de llavis llargs i fins se li va apropar i, suspenent el braç enguantat, va demanar-li si voldria ballar. La vellesa del seu esguard sota la màscara va quedar amortida per uns contorns suaus i jovenívols, per unes sines altes i plenes, que trontollaven amb cada respiració. Començava un vals. Li va posar la mà a la cintura i la va endinsar entre les altres parelles.
—Sap greu, tios, però tenim pressa —va dir en Dylan.
—Bé, que mala sort… Ho haurem de llençar.
—No en tenim tanta, de fet —va corregir el Manel, fotent-li una mirada inquisidora al seu col·lega.
—Que sí, que fa una hora que hauríem d’haver arribat.
—A on? —va demanar l’Oriol.
—Que no te’n recordes? Clar, amb la caiguda, t’has trastocat una mica, segur.
—Jo no m’he trastocat. Vols dir que no et confons de dia, Dylan?
—No. Anem.
—Molt bé, senyores, que tingueu bona nit.
—Apa, siau!
En allunyar-se uns quants metres, el Manel va rondinar:
—Hòstia, Dylan! Quin mal rotllo! Podíem haver-nos pillat una bona de franc.
—No hi ha res de franc en aquest món, Manel.
—Però si ho han dit ells, que convidaven.
—I no t’ha semblat estrany?
—Volien companyia, això és tot. Per què ets tan desconfiat? Perquè eren americans? Permet-me que t’ho digui, però és de ser racista, tio.
—Una polla! No era racisme. Hi havia gat amagat. Ens feien pujar a un pis on no hem estat mai, amb caramelets, com la caseta de xocolata. Sou uns… Us han ben encaterinat amb quatre ampolles i maria, sembleu nens petits.
—I tu un paranoic. Què ens havia de passar?
—Qualsevol cosa. Tu saps qui hi havia dins? Quina mena de pis era? No es pot ser tan innocent.
—No som innocents, és que tu ets un malpensat. Perquè són immigrants…
—Aquests no són immigrants, pallús, han nascut aquí. Però m’és igual d’on siguin, feia pudor.
—Tu sí que fas pudor, de nazi.
En Dylan, després d’allò, va deixar-ho estar. Caminaven lentament, en silenci.
—Tsss, tsss!
Per curiositat, van mirar a totes bandes però, novament, no van veure ningú.
—Tsss, tsss!
Es van aturar. Unes passes endavant tenien l’entrada a un carreró on la llum dels fanals no hi arribava gaire. La forma d’un arbre guaria una silueta femenina.
—Fona nit, noiz.
S’hi van apropar. Recolzada al tronc hi havia una noia amb un abric llarg. En Dylan va mirar la placa del carrer. Passatge de Joan Vinyoli. Era un cul de sac mal il·luminat, en contrast, i amb prou feines s’hi veia res. Els ulls de la noia atrapaven la poca claror sota l’arbre. De fons, enllà, el carrer desert mormolava riallades crispades, udols.
—Uz fe de guzt pazar una fona eztona —va dir mentre embolicava un ble ros amb el dit.
—I tant! —va fer l’Oriol.
—Que dius, home! —va dir el Dylan—. Que no veus que hauràs de pagar?
—Prô fal la pena. Ja feuràz… —es va aguantar una mà al maluc i va enretirar mig abric amb l’altra, deixant entreveure les seves carns. Només duia un cosset de xarol de sang fosca, que li apujava el pit i estrenyia la cintureta, i unes calcetes de puntes a joc. La mitja negra acabava ben a dalt de la cuixa, coronada per una lliga escarlata.
—Mare meva! —va exclamar en Manel, amb els ulls fora les òrbites.
La noia va tornar a tancar l’abric, i va cargolar-se el brillant fals del nas.
—Uz intereza? —i tal com va dir-ho, es va humitejar els llavis rojos, passant la llengua, llarga, esmolada, de banda a banda.
—Tios. Nem, que el xulo deu estar a la vora. A més, no us fa vergonya contribuir a aquesta merda? Pobra noia.
—A mi no em cal cap xulo, guapo —i va furgar en una butxaca de l’abric i va treure un paquet de tabac—. Djo zoc una trefalladora llivre. I me defenzo zola, tamfé —això últim ho va dir amb una mirada freda a en Dylan mentre es duia la cigarreta a la boca. Els va mirar, escrutant-los les mans, la roba, i va afegir:
—Algú té foc? —i va deixar la boca lleugerament badada, amb una rodonesa vermella que els va encerclar a tots tres—. No teniu? Vaja…
—Sí, sí. Tenim —va respondre en Manel.
Quan li va apropar l’encenedor, ella va agafar-li el canell suaument per apropar la petita flama al cigarret. Un cop encès, però, encara li dominava el braç amb les pometes dels dits. I va afegir, mentre emmanillava la voluntat del seu cos amb la tendresa de la mà:
—Fols fenir tu primer?
Sense deixar-lo anar, va fer sorgir una cuixa enfosquida per la mitja, tot fregant-la entre les seves cames tremoloses, i va dir, fluixet:
—Per quinze mil te la menjo zenzera.
El va conduir pel passatge tot tirant suaument del canell, encara en el seu poder. Mentre entraven en la foscor, en Dylan es va quedar atrapat en el ressò dels seus talons afilats.
—Espero que no trigui! —va dir excitat l’Oriol.
—Però què fas?! Tu també?
—Però tu l’has vista?!
—Hòstia, Oriol, no tens amor propi? A tu et sembla bé esclavitzar aquesta pobra dona?
—Ho fa perquè vol, ja ho has sentit.
—Què vols que et digui, ella?! Ho fa perquè no té més remei.
Havia conduit el Manel rere una paperera que hi havia uns metres enllà, d’esquenes als dos amics. Ella, de cara, va posar-se a la gatzoneta, i va començar la feina. En Dylan va observar com el relleu de la noia es fonia en la massa negra del seu amic. Forçava la vista perquè tenia la sensació que ella, mentre li xuclava l’esperma, potser l’ànima, el fitava a ell amb els ulls injectats d’una vermellor més antiga que la sang.
—Que bona que està, tio.
—Oriol, fes el favor de no fer-te una palla aquí.
—No, no, clar, que me la faci ella.
—No entenc com pots gastar-te el que no tens en això.
—Hòstia! Ara que ho dius…
L’Oriol va consultar el rellotge, trastejant diverses pantalles.
—Cap, problema, sí que tinc peles.
El Manel, de seguida, va començar a gemegar ben alt i va fer un udol llarg que volia dir que ja s’estava arribant.
—Collons! Sí que deu fer-ho bé! —va exclamar l’Oriol—. No ha trigat ni dos minuts!
La noia va aixecar-se i es va apropar als altres dos, mentre el Manel se la guardava trasbalsat, tot recuperant l’enteniment.
—Qui zerà el zegüent?
—Ell —va dir el Dylan.
Acte seguit, com desinteressant-se, va treure el mòbil, per evitar la seva mirada. Ella el va escrutar. Provava de dissimular, però de reüll li mirava els llavis, lluents. Va consultar, per si les mosques, el seu saldo. Com havia previst, només li quedaven mil cinc-centes. La noia va agafar de la maneta a l’Oriol.
—Ai!
—T’he fet mal? —va dir amb una incredulitat innocent.
—És que aquest braç el tinc malament.
—Fé, donkz. Fine, ganàpia.
El va agafar de l’altra mà i el va dur fins la paperera. En Manel va tornar de les catacumbes amb el rostre somrient però empal·lidit, amb unes passes irregulars de nàufrag.
—Dylan… Hauries de provar. És espectacular.
—Explica-li a la Carmen com t’ho ha fet.
—Ei!! Ni una paraula, eh?
—Jo no li haig de dir res, amb prou feines la conec. Però potser tu sí li hauries de dir, no?
—Ets boig?!
—No sé. Per què ho has fet, si no li pots dir?
—Tu li ho deies tot a la Mireia? No siguis hipòcrita.
—Ep! Aquí l’únic hipòcrita ets tu, que jo no m’he deixat ensabonar per una puta mai.
—No s’ha de mirar així… És com si hagués anat al fisio.
—El mateix, ben bé.
—Deixa’t de sermons. D’això no s’ha de dir res. És un pacte d’amistat.
—El que a tu et convé.
—Escolta, no volies trobar en Psi? I qui t’hi portarà? Me’n deus una.
—No t’amoïnis. Soc una tomba.
L’art de la noia era més que meritori, perquè en pocs instants, va acabar també amb l’Oriol. El va tornar a portar de la maneta i quan era al davant va dir:
—No convidareu el vostre amic?
—Si jo no vull.
—No folz?
Semblava com si li hagués llegit el pensament. Ell va defensar-se com va poder.
—Escolta… Com has dit que et deies?
—No ho he dit. No ho dic mai.
—Bé, doncs, escolta… tu. Com és que et dediques a això? Perquè no et guanyes la vida d’una manera… més honrosa?
—I per què no éz honroza, a feure?
—Perquè dubto molt que t’agradi.
—La feina és feina, no? A ningú li agrada trefallar. A mi ze’m dona fé això, oi que zí, noiz? —en Manel i l’Oriol van fer un somriure infantil, avergonyit—. Zi ho profez, te’n confenzeràz fen ràpidament.
—No m’has de convèncer de res. Ja sé de què va això: esclavitud. T’has trobat atrapada i aquesta era una sortida fàcil. I després has elaborat aquest discurs per tenir la consciència tranquil·la.
—Mira, nen, a mi no em zermoneigiz. He fiscut molt méz que totz trez djuntz.
—Sí, ja m’ho pensava. Què diria la teva mare, si ho sabés?
De cop, la noia, colèrica, va agafar pel coll al Dylan i li va posar a l’entrecuix alguna cosa afilada que havia tret de la butxaca.
—Zi tornez a menzionar la mefa mare, te la tallo. M’haz zentit? —llavors va prémer l’objecte una mica més contra els seus genitals—. No potz pagar-te una mamada, donkz fot el camp d’aquí!