VINT-I-QUATRE
Fou bilis transparent, lluïa clara en el rostre de Freud com un relleu de lluna miasmàtica i mefítica, com si la veu se li hagués tornat una cremor de líquid que arrossega l’asprivor de la gola amunt i enfora, la seva veu vessada en el replà, encara tèbia i pertorbada a estones per les petites gotes abrusades que davallaven del llavi badat.
Va mirar la porta de casa. Casa de sa mare. Enllà del tauló de fusta reforçat, tres voltes de clau i dotze travessers de forrellat, sabia els terres, els mobles, les llums, però no era capaç de fer-se una imatge dels moviments, les col·lisions, els feixos d'aire o de silenci. El món, l'univers, l'espai i el temps començaven, acabaven davant d'aquella porta. Va caure sobre la catifa de l'entrada com un penitent. Al seu darrere, començava a despuntar la claror del dia, començava l'albada fúnebre de l'endemà. Agemolit, de quatre potes com un llop, un gos, una petita rata que s’abeurava en la claror del dia, en el llostre incipient de la matinada, una claror grisa i rutinària reflectida en el pou de bilis. Va aixecar els ulls cap a la fusta sorda de la porta i va trobar-hi una petita bassa de llum, soma i llisa, que reflectia el rostre fosc de Freud cap per vall, en el líquid refulgia el seu relleu de lluna al cap de druida.
Amb somnis de tragèdia i apostasia romàntica o grega el seu cap havia partit peres amb tota ideologia del destí. La mare, l’eterna mare encara potser cridant com una Níobe qualsevol i encara l'eco d'aquell cop de porta que ho va eixordar tot, que ho va callar tot. Què diria la mare? I La gent? Mirava la porta de casa i la claror apaivagada, densa, que començava a entrar pel finestró de l'escala avall amb tota la seva inèrcia vençuda fins el seu cos immòbil incapaç d'encertar una visió properament futura, immòbil, certament, allà al replà. M'he equivocat amb tu, noi. No encaixes en els contes populars. Tu ets un fill de la nit. Una altra mena de protagonista. Cap saviesa no et podrà salvar. Calla d'una fegada, coi de borratxo! Salfar o no salfar no existeix, tros de ruc! Mira, noi, t'hauries d'hafer mort quan fas poder, quan ho hafies entès. Va davallar per les escales, fent tentines, amb la mà resseguint l'estucat gruixut de la paret. He de sortir d'aquí, he de tornar a començar.