Rondalla d'en Dylan Tomàs

Es va quedar assegut, amb les mans lligades a l’esquena, esperant, mirant a banda i banda, dubtant per on el traurien. Els policies van sortir, en paral·lel, cap a les portes del darrere. Les van obrir totes dues alhora. El conductor, felí, bufat, l'esperava a la carretera, i el copilot, estarrufat i honorable, a la vorera. En Dylan va mirar les dues sortides, bloquejat al bell mig del seient. Va començar a moure’s, però privat de l’impuls dels braços, botejava amb les espatlles com un putxinel·li.

—Sortiràs o no? —va esbufegar el veterà, des de la calçada.

—No et pensis que és fàcil amb les mans al darrere, eh?

—Seràs insolent!

—Et vindrà d’un minut, ara…

—A mi no em parlis així! Surt d’una vegada!

En Dylan va arrossegar el cul cap a la banda de la vorera, on hi havia el policia jove vigilant el carrer amb el pit ben estufat. Va sentir darrere seu el soroll de l'altra porta en tancar-se i va abaixar el cap per sortir. El noi el va agafar lleument del braç per conduir la seva sortida. El mirava amb ulls d'una buidor fosca, com si mirés a qualsevol banda. Ell, per instint, va acotar el cap, com cercant penediment en el terra, entre les vambes.

El policia vell, tot eriçat, s’hi va atansar furiós i el va agafar del braç amb tota l'energia de les urpes, apropant-se’l els darrers centímetres que quedaven entre tots dos. En Dylan va quedar-se atordit en la claror dels seus ulls verds, però no va poder aguantar-li la mirada i es va refugiar en els pèls platejats i punxeruts d'aquell bigoti eixorc i pobre que s'havia descuidat d'afaitar.

—Mira, marrec, més val que siguis respectuós, perquè ara a l’informe de la detenció posarem el que convingui, ho pilles? —immediatament, va tirar del braç endavant, donant una empenta final que el va fer ensopegar una mica —. I ara tira cap a dins!

El policia jove no deia res. El flanquejava i prou. Un cop a dins, no hi havia gaire moviment. A la dreta, al taulell de benvinguda, hi havia una agent concentrada en la pantalla sense fer cap moviment, com un autòmat. En apropar-se, ella va aixecar els ulls i va preguntar:

—Qui és el subjecte?

En un instant de col·lapse universal, un segon i prou, els dos agents es van mirar amb una expressió interrogativa, els ulls ben oberts, i en Dylan va fer que no amb el cap.

—No l’heu identificat?

—Hem sortit d’escopetada. Hi havia un bon merder —va dir el gat vell.

—I no heu esperat que es conclogués la intervenció?

—Deixa’t de romanços, Marta. Se l’ha d’interrogar.

—I tu hi estaves d’acord, Jaume?

—Deixa’t de Jaume, Jaume. Identifica’l ara i ja parlarem amb el capità.

—Ens han donat ordre de portar-lo —va dir el gallet amb plomes.

—Molt bé —va començar a moure els braços sota el taulell i es va encendre un llum blanc i potent per sobre del seu cap, a dalt de la paret—. Posa’t al quadrat groc, noi.

Al terra hi havia, efectivament, un requadre groc de mig metre quadrat amb dues petjades també grogues al centre. S’hi va ficar. Observava els peus per tal de posar-los bé dins de les petjades, fent petites variacions, per quedar ben centrat, aixecant-los per comprovar si estaven al lloc, basculant el tors per veure’ls des de diverses perspectives

—Vols parar quiet d’una vegada?! —va espetegar el gat vell.

En Dylan va posar-se recte, els ulls en l’infinit, aguantant una alenada enorme als pulmons.

—Ja està, noi —va dir ella.

—Fffffffffffffffff —va fer en Dylan.

El gall amb plomes li va aixecar una cella mentre arrufava l’altra. L'agent rere el taulell va dir:

—Mira això, Adrià.

El gat vell va passar al darrere i va comprovar la pantalla, incrèdul:

—No pot ser.

—Hem de trucar —va dir ella.

—Ni parlar-ne. És un delinqüent com qualsevol altre, o pitjor, perquè juga amb aquesta carta, segur, amb tota la mala intenció… Al cotxe fotent cara de pena… Però tu no has vist el que ha fet.

—Què ha fet?

—Allà han mort gent.

—Aquest nen?

—Segur. Hi ha participat com a mínim. I ja no és cap nen. Dona’m una sala d’interrogatoris.

—Hauríem d’avisar el Llorenç.

—Dona’m una sala.

—Tu mateix. Jo no vull enrenou. Ja t’ho faràs amb el Sossa.

—Et penses que li tinc por?

—Sala d’interrogatoris número dos.

—Qui hi ha a la u? —va demanar el gallet.

—Sala dos —va tornar a dir ella.

El gat vell va apropar-se a en Dylan i li va dir:

—Som-hi, brètol.

Ell el va mirar directament als ulls. Una mirada que el volia ferir de mort. Havia de ser amb un vestit entallat de color negre, una camisa blanca, una corbata com una línia negra que només tapés els botons. Entraria a la comissaria amb passes fermes, els escortes li obririen la porta i apartarien tothom que s’interposés en el seu camí. Aniria directament, sense ni tan sols saludar a la Marta rere el taulell de benvinguda, cap al despatx del capità. Els escortes obririen la porta sense trucar, sense proferir cap mot, i entraria ell després i es plantaria al mig de la sala. Potser miraria la bandera al racó de la finestra amb ulls tendres, amb la complicitat d’un amant correspost. El capità s’hi aproparia amb un esguard ascendent, l’esquena lleugerament doblegada, oferint la mà tèbiament. Ell la rebutjaria caminant cap a la finestra, posseint la planta d’interior, la cortina i la llum que entraria entre les franges blanques. A què devem el plaer, senyor president?, faria el capità amb una veueta nerviosa. És un afer important, senyor… Soldevilla, senyor president, capità Soldevilla. Molt bé, capità, aniré de dret al gra. Hi ha un agent en aquesta comissaria que és una vergonya per al cos, àdhuc per a Catalunya, que no deixa de sollar el bon nom dels Mossos d’Esquadra, i com que no el podem fer fora (d’altra banda seria un càstig poc pedagògic), hem de trobar-li unes tasques ben feixugues, d’aquelles que no vol fer ningú. Però senyor president, no tinc notícia que cap dels nostres agents… Es diu Adrià… Sí, Adrià! Sé de qui em parla, senyor, és un agent correcte. No és el millor, però… L’ha de degradar! I suspendre de sou un parell de mesos! Però, senyor, si està a punt de jubilar-se! Que en siguin sis, llavors! El que no pot ser és que s’escapoleixi després de tants anys de mala praxis. Hem de fer alguna cosa urgent, em sent?! Però president Tomàs… En Dylan, quan es va afigurar el títol, es va ensopir. La idea va esfondrar-se tota sola… President Tomàs… Ningú no votaria un president que es digués així… Sonava a pagès amb caliquenyo… Va observar novament al gat vell, que lluïa un somrís ample i orgullós, com una distinció al valor. Seria un matí gris. Un matí d’aquells que no passen res. Després de dies i dies, de setmanes, esperaria que aparquessin al cafè on el gat vell feia l’esmorzar amb el pollet, rere la paret d’entrada del pàrquing del costat. Sempre triguen mitja hora, de rellotge. S’aproparia amb el paquetet al cotxe i un cop ajupit, recordaria les paraules que li havien dit al RevolCa’t: l’enganxes als baixos, pitges el botó del cronòmetre i marxes sense perdre un instant, perquè has de ser ben lluny d’allà quan exploti. Fica’t a un bar de mala mort i demana qualsevol cosa, per tenir una coartada. Un cop al bar, un bar qualsevol, ja podria rumiar com li queia a l’estómac allò de les víctimes col·laterals.

—Què cony mires, tu?!

En Dylan va abaixar els ulls. El gall amb plomes havia entrat a la sala d’interrogatoris i esperava que ell fes el mateix.

—Au, tira a dins! —va fer el gat vell.

La sala era grisa. D’una contundència hermètica. Quatre angles de noranta graus. Tots a la mateixa distància. Al mig del sostre hi havia una placa fluorescent blanca; a dues cantonades oposades, reixes de ventilació; en un lateral, l’ull negre d’una càmera.

—Bé, noi, ara parlarem de tot plegat —va dir el gat vell amb un to emmurriat mentre s'apropava a la taula que coronava la sala.

Va enretirar una cadira. Hi havia una altra al davant. En Dylan es va quedar al costat. No gosava seure.

—Sí, home, seu, si no vols cansar-te gaire…

Va avançar i va seure. El gat havia clavat els colzes a la taula i tenia les mans encreuades. Si no fos perquè el fitava ansiós, hom diria que volia resar. Però l'esguardava durament, com intentant penetrar en la seva ment pels ulls. En Dylan va abaixar el cap.

—Bé —va fer, i es va escurar la gola—. Comencem pel principi.

Es va obrir la porta. El gat vell no es va immutar ni una mica. L'altre policia s'hi va apropar. En Dylan va aprofitar per aixecar la vista de les seves cames. Una agent va xiuxiuejar alguna cosa a l'honorable gall amb plomes.

—Deixa'ls que facin la seva feina, Dylan.

Sentir el seu nom en els miols eriçats del policia va cridar-li molt l'atenció. El va mirar inconscientment.

—Estigues al cas, va. A quina hora has anat al carrer Foix? —Les pupil·les se li van obrir i llançava uns rajos antihipnòtics que el repel·lien magnèticament. Va tornar a abaixar la mirada. No gosava respondre. Va veure els peus de l'altre agent, que s'acostava a la taula. Li va dir alguna cosa a l'orella al gat vell—. I una merda! —va proferir, tot picant amb les mans a la superfície metàl·lica —No hi ha dret! És meu i jo l'interrogo!

Es va alçar arrossegant la cadira amb aquella estridència característica que esquinça les oïdes i va anar a la porta en dues passes. Van tornar a tancar per fora. En Dylan va fer una ullada general, més relaxat, a la saleta. Les autoritats servaven el seu cos de la llum i de la vida entre aquelles quatre parets per tal que la mort el trobés ja ben descompost, sense vigor, perquè pogués fer l'eterna feina sense massa esforç. Ja no recorda el seu crim ignominiós, un rostre petrificat entre les seves mans, un rostre sense nom i les seves mans que li emmordassaren l'aire fins a esvanir-se l'escalfor de la sang. Recorda una carn de cera i la quietud dels dits al voltant del coll. El crim, igual que aquella pell sense vida, roman empal·lidit en la seva memòria i no és capaç d'atraure al seu present incessant la culpabilitat dels primers anys. La seva fesomia és la d'una altra persona, una que resta entre les quatre parets esgarrapades i aquestes imatges que troba amb molt d'esforç poden ben bé ser records d'algú d'altre temps, poden ser un relat que va sentir a una taverna, potser les ha somiat d'ençà no queda calç que esgarrapar a la cel·la. Han passat tants, de dies, que ja no li queda espai per fer ratlles i ja fa temps, no sap quant, que va perdre el temps per sempre. En Dylan podia comptar els minuts, segon a segon, però no tenia res per fer marques en aquelles parets, en aquella grisor dura de les parets, pujada de to, que semblava fer una certa perspiració i li despertava una psicodèlia en els ulls que, de seguida, el seu cap transformava en impulsos metafísics. ¿Com passa el temps quan no passa res? Passa, llavors? La sala és grisa. Jo soc aquí. Però no estic sent. Soc. Soc contínuament. És present tota l'estona i el present és un i no va enlloc. El present és una escletxa de llum entre dues buidors eternes. Constantment una escletxa. Dues buidors. Ara. Ara i prou. Tots els objectes tenen una quietud atemporal entre aquestes parets grises. Fins i tot el meu cos, que funciona, que es mou, és només un bucle, agafar aire, deixar-lo anar, i començar una altra vegada. Ara i prou. Però la raó diu que el temps passa, sempre endavant, inexorable, que no és possible que estigui aquí, així, eternament. Fins i tot si no vingués mai ningú. Si ningú no entrés mai més per aquesta porta, el meu cos s'aniria desfent. ¿Però es desfaria en el temps? Des de fora, pels que estan a fora, sí. Però des d'aquí dins, seria desfer-se en el buit, perquè el temps s'ha quedat amb ells, allà. Puc intentar imaginar-me un tic tac. Puc imaginar-me els meus pulmons com el mecanisme orgànic que pren el temps per manifestar-se. Endins. Enfora. Tic. Tac. ¿És possible explicar això? ¿Seria possible narrar-li a algú aquest ésser sense temps? ¿Un succés abstracte ocorre? ¿És? Quina mena de succés seria dir que algú, com jo, va existir durant deu minuts? És com dormir. ¿Es pot narrar el dormir o només anomenar la seva durada fora d'ell mateix? El temps ha passat, però només a ulls dels qui no dormen. Tancar els ulls i obrir-los és un, si no es recorda que s'ha somiat, però el temps, a fora, ha seguit inexorable pels altres; per al dorment, en canvi, el temps no ha transcorregut, simplement ha desaparegut, te l'han manllevat cruelment, el transcurs no és més que una racionalització. Enmig de les cel·les negres de l'univers, l'espai-temps s'estira i s'arronsa fins a extrems en els que una unitat pot gairebé desaparèixer, quedar-se quieta, mentre que a altres regions han transcorregut desenes d'anys, centenars potser. És com el conte aquell de l'astronauta que va succeir fa tant de temps. Tant, que només ha passat a Hollywood. L'ordinador de la càpsula ja havia comprovat les coordenades exactes de la zona d'aterratge al quadrant 22-Delta. En l'aproximació a l'atmosfera, va fer una corba més àmplia que de costum per no agafar una acceleració que obligués a fer una despesa gran d'energia, necessària per a l'enlairament. Els sistemes, automàticament, es van col·locar en estalvi, amollats dins l'enorme gravetat d'aquella roca que empassava lentament aquell forat negre monstruós. Tot va anar com havien calculat, sense incidències. Un cop la càpsula planejava per l'atmosfera del planeta, l'astronauta va enviar un missatge a la nau indicant la cerca i recol·lecció de la sonda. En pocs minuts havia aterrat a la zona. De seguida va rebre un missatge de la nau. Era una veueta que no havia sentit mai, però el ritme, el vocabulari emprat, eren de la sergent, sens dubte. Potser les característiques gravitatòries del planeta deformaven les ones. Tenia la curiositat de preguntar-ho, però el missatge l'esperonava a trobar la sonda sense dilació i a retornar a la nau de seguida. Va deixar la curiositat per després i va agafar els aparells de rastreig per tal d'inspeccionar la zona. La gravetat pressionava tots els seus moviments molt més que no es pensava. La força extra de l'exosquelet del vestit amb prou feines li llevava l'esforç de moure's per la superfície rocosa. Una boira blavosa i espesseïda se suspenia a uns centímetres del terra, de manera que tenia la sensació de caminar per la riba d'una platja de fum, les botes s'esvaïen sota el tel humit que cobria la planúria. La màquina va trobar de seguida la senyal radioscòpica, però amb els ulls era impossible de veure. Es va agenollar i va provar a apartar la boira amb les mans, però tenia una densitat propera al líquid i de seguida es tornava a tapar el forat que havia obert. Va mirar a través de l'aparell, la sonda estava entaforada en una escletxa. Immediatament, va enviar un missatge a la nau. “Sonda trobada, procedeixo a recollir-la amb les tenalles”. En pocs segons va rebre un missatge de resposta. La veueta, profunda i enrogallada, aquesta vegada era directament la de la capitana. L'instava a recollir-la amb les mans si era necessari, però sense perdre ni un segon més. Ni un segon… Va comprovar el cronòmetre amb una molèstia puixant. Només portava a la superfície quinze minuts. No calia tanta pressa i menys fer perillar la sonda amb una extracció ràpida i maldestra. En definitiva, desplegar les tenalles, tot i les condicions, només suposaria un parell de minuts més. Cent vint segons de res. Va poder fer la tasca amb tota l'eficiència necessària, la que empraven a totes les missions. El seu lema, el de l'agència espacial, era “Paciència, eficiència, objectiu”. En tornar a la càpsula va parar el cronòmetre: vint-i-dos minuts i quaranta-set segons. Un bon registre. Va enviar el missatge a la nau i va procedir amb la maniobra d'enlairament. En pocs instants va rebre un nou missatge de la nau. Aquest cop no hi havia cap veueta, era una dèbil ranera i prou. Alguna mena d'interferència, la gravetat, no n'hi ha cap dubte, havia espatllat el missatge. La tornada, en automàtic, va suposar el camí exacte que havien calculat. Al començament, l'enlairament havia costat una mica, però de seguida tot va anar segons els paràmetres definits. La càpsula va acoblar-se sense incidències i va entrar a la nau amb la sonda dins la bossa d'aïllament. Per la finestreta de la zona de despressurització no hi va veure ningú. Sincerament, no s'esperava una rebuda afectuosa, perquè no eren les formes habituals en la tripulació, però sí una mica més d'atenció. Potser no era la missió més difícil ni la més perillosa que havien dut a terme, però havia estat un èxit rotund, i les dades que podrien recollir els serien absolutament reveladores. A la avantcambra del pont tampoc no hi havia ningú. Tots els sistemes en funcionament. A través de la finestreta del laboratori no es percebia cap moviment. Ningú. Va comprovar l'hora exacta de la missió, però faltaven encara dues hores i trenta-tres minuts per al lapse de son. Va entrar al pont. La cadira de comandament estava d'esquenes a la sala, encarada al finestral. Hi havia algú assegut. La capitana comprova els panells de la nau. La va saludar. La cadira, llavors, es va girar en la seva direcció. Hi havia una dona vella, pansida, un record tebi del seu cos jove embolcallat dins l'uniforme. Li va retornar la salutació. Senyora…? M'alegro de tornar-te a veure. Què li ha passat? Només quedo jo. I… la resta…? Ja fa anys que han mort. A mi em queden uns dies, només. Per sort, podré deixar la missió havent observat les dades.

Aquesta és la sala on la vida resta aturada, en suspens. És una regió monolítica on l'espai roman en quietud absoluta, per tant, la magnitud del temps no la travessa, queda encaixada, hermètica. Sempre ens imaginem el temps d'una manera simplificada, bidimensional, d'esquerra a dreta; o tridimensional, de darrera a davant. Però sabem que el temps és una dimensió diferent, no cartesiana, i llavors avança, ¿però com avança si no és davant ni darrera, ni amunt ni avall? Per què posar-li una direcció lineal? És material? La degradació dels cossos orgànics ve definida pel temps. Se'n poden observar les conseqüències. El Joaquim, a les classes de física, parla del temps en relació a l'espai recorregut, parla de la velocitat, de la velocitat de la llum, d'estrelles que fa temps que s'han apagat i la llum de les quals encara travessa l'univers fins als ulls commosos que les miren en la nit. Però, ¿i si no hi ha desplaçament…? ¿I si l'espai és aquesta sala closa en la qual no hi ha cap moviment, cap sèrie de successos per establir un ordre, cap llum exterior que la travessi? ¿Desapareix el temps? Però no és cert que no hi hagi moviment, perquè ara mateix aquesta sala s'està desplaçant a 100.000 kilòmetres per hora, és a dir, 28 kilòmetres per segon, per tant, Mollet ocupa el punt de l'univers que fa un segon ocupava L'Hospitalet, o Sant Celoni, o Castellterçol, i cada segon ocupa un nou lloc de l'univers, perquè està en constant expansió, cada cop més ràpid, i el temps queda reduït a un segon cada vegada, el temps és una successió de segons perquè els mesurem. Llavors, de totes maneres, això no és res, és una convenció dels humans… Però amb o sense humans el temps ho travessa tot. ¡¿I llavors què és?! ¡¿Què és, el temps?! En Dylan no s'havia preocupat mai de l'assumpte més enllà de l'espai comprès entre dos successos. Però el temps existeix, persisteix, i no com a concepte abstracte, sinó físic, amb alguna manera de materialitat incopsable per a la seva ment. Intentava alleujar la pruïja que recorria el seu cos com una urticària subcutània amb una simplificació, amb un concepte previ, unitari malgrat que imperfecte, una idea pura que l'ajudés a tornar a un estat mental anterior. Darrera versió guardada. Cercava aquesta solució en ell mateix, però no hi era. La va buscar en la gent. La gent té clar què és el temps. Cada dia. En tot moment. Què és el temps en el nostre dia a dia? De seguida va adonar-se que quan la gent diu temps, i no gent qualsevol, els genis més grans de l'art, de la literatura, de la filosofia, no parlen de temps exactament, perquè en cap cas el temps pot ser un nèctar sublim que es desprèn lentament d'una peça de brioixeria, aquest és l'error, parlen d'experiència, no de temps, parlen de la seva experiència enmig el temps, o envers, parlen del seu lapse orgànic i conscient, de les cadenes de successos i emocions de la empetitida existència humana. Com a molt, si s'abstreuen una mica, parlen de les voltes que fa la Terra sobre ella mateixa, o al voltant del sol, o de les fraccions d'aquests trajectes, o de les sumes dels trajectes, però no parlen ben bé del temps. Llavors, què és? Si es pot dilatar o contraure en funció de la velocitat i de la gravetat, i no només de manera percepcional, ¿què és? ¿Matèria, com les roques, els gasos, els líquids? ¿Una ona, com la llum? ¿Alguna mena de partícula insondable, com la matèria obscura? L'energia és un procés de transformació de la matèria, ¿potser el temps és alguna mena d'energia, també? ¿És una mena de procés que es desprèn dels cossos en moviment? Les ones sorgeixen del xoc de dos cossos, ¿Potser el temps sorgeix del xoc del cos contra l'espai, en moure's, o del mateix espai en moure's, perquè constantment s'està movent…? En Dylan sentia una pesantor dolça que se l'emportava lentament, el feia davallar per un vòrtex, xuclat per una gravetat fosca que acumulava tota aquella mena de pensaments en espiral, els engrandia i els alimentava, sense una conclusió a la vista, cada cop més profund, absorbint fins i tot les sensacions del cos, deformant no solament com copsava el món, sinó talment com el processava. Les formes lògiques s'esllanguien i se solapaven unes amb altres, com una mateixa paraula repetida N vegades. Tot era aparentment com sempre. Tot tenia el mateix sentit que sempre. No en tenia cap, aparentment.

La porta es va obrir. Un cavaller amb un vestit de vellut fosc, del blau prussià que engalana a la mort o a les estrelles, va entrar a la cambra sense temps. El seu rostre compungit, tímidament orgullós, va restar impassible observant una de les parets grises amb les mans dolçament agafades rere l'esquena. La seva presència somniadora revelava sense cap mena de dubte que era Ludwig Boltzmann en temps i espai. Terrorrífic assumpte, aquesht de la parret, va dir. Es va girar una mica. La seva barba espessa i les seves petites ulleres li van conferir una magnanimitat de càtedra, una paciència angoixant. Sehr schwer, va afegir. Was ist Zeit, ja? En Dylan, tot i no saber alemany, va entendre perfectament la seva pregunta, llur pregunta, en realitat. Tu pots no ashò entendrre sense entrropia saberr, genau?. Tot és entrropia, ja? Va fer una pausa, tot mirant la paret amb un posat profund i pensarós. Volz tu jo entrropia explico? Ho va dir bo i estenent el braç per la paret, com si fos davant una pissarra. En Dylan no va gosar dir res, seguia la mà amb els ulls ben esbatanats. Ja? Boltzman va agafar aire i va dir: Cosmos és Sistema ple de Sistemes. Cosmos profundament mou totes bandes ull humà, aïlla estats, anàlisi estat de coses, informació va perdent-se constantment, és el principi que tot passa sempre de la més probable, cosmos de la manera evoluciona de l'ordre al menys ordre possible, la possibilitat és tot, el momentum constant, cosmos no té cervell, tu noiet tampoc tens, va de la paret a la no paret, seguidament mai no torna a paret, aquestes partícules et configuren i configuren el cosmos, el més probable és el cosmos desconfigurar-se constantment cada vegada, cada momentum més probable una configuració menys sòlida però igualment concretament amb menys informació que abans perquè les possibilitats més grans són i més difícil saber quina de totes és. Va girar-se completament cap a en Dylan i va tornar a portar les mans rere l'esquena. Genau! Molt clarr, ja? Algú va no trucar a la porta i va passar immediatament a l'encerat de la petita Weimar. Era l'Ausiàs. La seva bota ferotge va sentenciar directament al cap del senyor Boltzmann la màxima definitiva: A Catalunya parlem català!

L'inspector, en Dylan en sabria més tard el rang, instants sense forma més tard, va obrir la porta i el seu vestit gris perla, la seva camisa gris elefant, sense corbata, destacaven rere el fons blanc del passadís. Quan el seu subaltern, amb l'uniforme reglamentari d'escala de blaus, va tancar la porta, el cos de l'inspector va desaparèixer en la paret, confós o invisible, només es veia la seva cara flotant, sense els seus cabells falsament encanudits com era la moda, de manera que era tot ell una careta colrada de raigs uva retallada en el no-res de grisor, unes mandíbules de cowboy mastegant xiclet enmig d'aquell petit lapse d'estretor que l'univers havia erigit per enquadrar el cos en constant recomposició del Dylan.

—Bé, comencem l'interrogatori.

—Quina hora és?

—Les preguntes les faig jo. Quan vas arribar a l'escena dels aldarulls?

—No ho sé…. Quina hora és?

—Ets un graciós, eh?

—No —va fer una pausa, dubtant—. Vull saber l'hora.

—Molt bé, molt bé. Si no recordes l'hora, pots dir-me més o menys quanta estona fa, comptant el moment de la teva arribada a la comissaria. Una cosa aproximada, clar, és gairebé un formalisme, per descartar opcions.

—Entenc —s'ho va rumiar—. Quina hora és, doncs?

—Bé —va fer espeternegar la llengua amb el paladar—, veig que ja tens experiència en interrogatoris, eh? Quantes vegades t'han agafat?

—Cap. Només vull saber quanta estona porto aquí.

—Hmmm. Suposo que més de dues i de tres, eh?… Creus que ets més dur de pelar del que em pensava…? —va començar a mastegar el xiclet amb un costat només, obrint molt aquella banda de la boca i deixant l'altra gairebé closa—. No sé quantes hores t'han tingut en observació les altres vegades, però et prometo que si no canvies d'estratègia, amb mi ho tens malament —va recolzar les mans a la taula, de manera que en Dylan va tenir ben a la vora la cavitat bucal: mtxomp, mtxomp—. En canvi, si col·labores… ho tindràs més fàcil. Aquí no farem cap comèdia, i aquell d'allà no farà el poli bo, t'ho garanteixo, perquè en realitat jo soc tots dos, el bo i el dolent, sobretot el dolent. Només depèn de tu. T'ha quedat clar?

—Molt clar. Però segueix sense dir-me l'hora.

Va fer un sospir molt pregon i es va treure l'americana. Va descordar-se el botó més alt de la camisa. Tot i que aquesta, pel color d'elefant, contrastava lleugerament amb el fons, l'inspector seguia sent només una careta flotant en l'espai-temps. Les mans, però, van entrar en acció per arromangar-se els punys de la camisa, amb una coreografia grotesca de braços pilosos gesticulant despresos de qualsevol mena de cos.

—A veure, ehm… —va agafar la tauleta de la taula, va fer lliscar l'índex per la pantalla i va prosseguir— Dylan! Mira, Dylan, t'ho diré per última vegada…

En Dylan es va avançar a qualsevol mena d'amenaça:

—No tinc cap problema a explicar què ha passat. Només vull saber quina hora és, senyor…

—Ferrer, inspector Ferrer.

—Molt bé, inspector. Crec que a vostè no li costa gens dir-m'ho, i a mi m'aniria bé, perquè m'està bloquejant l'enteniment aquesta qüestió.

El posat de l'inspector ara era sorrut:

—Quina qüestió?

—L'hora… El temps.

Va tornar a bufar, tot posant-se les mans als malucs invisibles.

—No crec que estiguis en disposició de fer peticions —mtxomp, mtxomp—. Saps què? A mi em paguen per fer aquesta feina. Si no és amb tu, haig d'estar amb algú altre, saps? Puc passar-me hores així, hores… perquè no tinc pressa. Tu tens pressa, oi?

—No.

—No? I llavors perquè insisteixes tant en l'hora? Si has quedat, ja pots anar-te'n oblidant.

—No he quedat. És com una mena de curiositat que em cou molt.

—El que jo deia… —mtxomp, mtxomp—. Aquest truquet amb mi no funcionarà. És de primer d'interrogatoris, i jo ja porto molts anys en això.

—Jo no provo de fer res. Ja li ho he dit, és una curiositat molt forta. Se m'ha fet molt llarga l'espera i volia saber si ha estat llarga o només m'ho ha semblat.

—He sentit excuses dolentes per portar l'interrogatori cap al terreny del delinqüent, però aquesta és tan pobra…

—No és cap excusa. És de veritat.

—Veritat… Bona paraula… La veritat no la diràs tu. L'extrauré jo a partir d'allò que tu em diguis… Hauríem de portar la màquina, a veure si segueixes esmentant aquesta paraula tan grossa… veritat…

—Quina màquina?

—Ah, no la coneixes, la màquina? —va fer un posat histriònic de presentador mentre mantenia la darrera vocal ben oberta.

En Pere Armengol havia estat en aquella cel·la d'obscuritat absoluta no sabia quants dies. Sens dubte li havien servit uns àpats fastigosos, immenjables, unes nou vegades, si no havia perdut el compte. Això volia dir que s'havia ofegat en els seus propis pixums, en la flaira de les seves defecacions, nou dies sencers, si n'hi havien portat un cada dia. Però si havien estat dos, o només de tant en tant, els comptes canviaven. Havia arribat a pensar, perquè l'estómac s'havia queixat unes vegades més que altres, que potser els carcellers no eren regulars amb el dinar, potser no es preocupaven gaire o hi havia dies que no li posaven res, com a part del càstig. Ara allò es resoldria momentàniament, fet i fet, perquè el carrisqueig de la clau al pany significava que, com a mínim, el traurien una estona, i així podria agafar noves referències temporals per no tornar-se boig del tot. El van dur a fora, però primer li van posar uns grillons rovellats a les mans i als peus, i el van conduir a través d'un passadís custodiat per la claror confusa de les torxes a les parets. Ni rastre del dia o de la nit. La llum, malgrat no era molta, l'obligava a cloure les parpelles sovint. Al final del passadís van tombar a l'esquerra i el van fer baixar unes escales plenes d'arestes i d'humitats. Feia pudor de rates i de sutge. En poca estona van ficar en Pere dins una gran masmorra atapeïda d'aparells de tortura. Entre tots els mecanismes, sogues i eines, va distingir, enmig de la cambra, un poltre malmès per les inclemències dels anys i de les confessions dels reus precedents. Al Pere Armengol el van asseure a una cadira de fusta collada al terra amb respatller i braços, cadascun dels quals tenia uns grans grillons de ferro. El van fixar fortament. Era impossible que se'n desempallegués. Llavors, els guàrdies van marxar de la masmorra i el torturador, encaputxat, va portar un petit rellotge de cucut. Al costat de la porta, davant d'un escriptori petit, hi havia el confessor, que brandava una ploma d'oca i observava les anades i tornades del silenciós funcionari. Li va posar el rellotge ben bé al davant, sobre un tauló llarg. En Pere Armengol no podia estar més content. Eren les onze i cinc. Del matí o de la nit, però era igual. Era l'hora exacta. No era capaç de dissimular l'alegria i tenia un somriure ben ample. El seu torturador també va somriure en veure la seva reacció. Va portar, llavors, un altre rellotge. Les nou i cinc. Quina era la bona? El somriure d'en Pere es va transformar en un fort arrufament de celles. L'alegre torturador va passar al seu darrere i va portar un embalum fins al tauló. Un altre rellotge. Les sis i cinc. Les tres màquines corrien al mateix temps, a la mateixa velocitat, descompassadament. L'horitzó del seu instant es multiplicava. Afortunadament, els ulls s'acostumaven a la lleugeresa de les espelmes. L'home encaputxat va portar un altre rellotge, les tres i cinc; i un altre, les dues i cinc. D'alguna manera, el temps semblava retrocedir. Pere Armengol, va dir el confessor amb una veu que costava d'identificar entre la fressa dels rellotges, està encausat per aquest sant tribunal per l'assassinat de dotze persones. Va fer una pausa llarga i ovalada abans de prosseguir. Dotze ànimes que s'han unit a DÉU, i va fer una nova pausa, més fonda i solemne, mentre humiliava els ulls, arrabassades dels seus cossos mortals en un acte de nigromància dins els murs pecaminosos de la seva propietat. El confessor va xopar la ploma en el tinter i la va apropar a la pàgina. Com es declara? En Pere Armengol provava de recordar, però el moviment constant dels rellotges s'abraonava contra la seva memòria, les onze i set, les nou i set, les sis i set, les tres i set, les dues i set. Els seus ulls no podien sortir de les esferes numerades, les onze, les tres, les dues, les sis, les nou. El torturador, panxacontent, va posar un altre rellotge, un altre, un altre. Dos quarts de deu. Un quart i cinc d'una. Les dotze en punt. El tic tac tac tic tac tic tac tac tic s'alçava per tota la cambra i les espelmes es bellugaven, tremolaven empetitides. El torturador va agafar un enorme rellotge de sorra i el va posar al costat dels de cucut. La caiguda de la sorra, malgrat la grandària, era gairebé imperceptible. En Pere Armengol va començar a cridar, a bavejar, a plorar. La llengua feia caure borbolls d'escuma mentre tibava tots els músculs per desempallegar-se dels grillons, vinclava l'esquena, provava d'arrencar-se els braços amb unes violentes mossegades buides al voltant del seu coll.

La porta de la sala es va obrir novament. Va entrar el gat vell amb una bossa de plàstic que va amagar de seguida rere l'esquena. Es va quedar dempeus a la paret, al costat de l'altre agent.

—Cal que portem la màquina…?

—No, inspector. No cal.

—Bé, doncs, què ha passat?

—En un moment de la nit, l'hora no la recordo, estava travessant Plana Lledó perquè arribava tard a la Pruna.

—Veus com sí tenies pressa!

—Bé, llavors sí en tenia, clar, però ara ja no.

—Continua.

—Jo mai vaig per aquell barri, perquè expliquen coses esgarrifoses que passen allà, però com que tenia pressa per trobar-me amb els meus amics a la Pruna, he pensat que tallaria un bon tros. Llavors, just quan he tombat pel carrer Foix, m'he trobat enmig d'una enorme gentada que s'increpaven i s'amenaçaven de valent.

L'agent al costat del gat vell va dir alguna cosa entre dents.

—Quan vaig veure que la cosa anava malament, vaig intentar marxar per on havia vingut, però com que tot va començar de seguida, i era perillós, em vaig amagar a la vorera, darrere d'un cotxe.

—Què vol dir perillós, exactament?

—Hi havia uns amb pals i pedres, per una banda, i altres amb ganivets, de l'altra.

—I ja està?

—Sí… bé… no. Jo no he vist res, només sentia crits i cops, perquè m'estava rere el cotxe ajagut.

—I què més?

—Al cap d'una estona, s'han començat a sentir sirenes i quan he vist que tothom escampava he aprofitat per sortir d'allà al mig. Però com que se sentien trets, he corregut perquè em feia por que no em toqués una bala.

—Trets, dius?

—Sí.

—I com és que hi havia trets, si no has vist cap arma de foc?

—Suposo que les han tret després, quan han tornat els altres.

—Quan ha tornat qui?

—Bé, tornat no sé. Jo no he vist res. Però al començament només hi havia crits i cops i més tard han sonat trets. M'imagino que han vingut altres amb pistoles.

—T'ho imagines?

—Sí, clar, jo no podia veure res.

—Pobret, devies estar ben espantat, oi?

—La veritat és que sí. Jo no m'havia trobat en una cosa així en ma vida.

—Clar. I tenies tanta por que no podies ni mirar, oi?

—Exactament.

—Tu et penses que som imbècils o què?! —va donar un cop de puny sobre la taula—. O comences a parlar o tindràs problemes.

—Però si és la veritat!

—O sigui que de veritat dius que vas passar per Plana Lledó per tallar cap al centre, que just quan vas passar-hi et vas veure atrapat entre dos grups de persones enfrontades tan nombrós que no has pogut tornar per on has vingut, que t'has amagat perquè la situació era perillosa i que quan han arribat les sirenes has fugit. Ho he entès bé?

—Sí, exactament així.

—Val. Suposo que entens el que suposa mentir a l'autoritat, oi?

—No he dit cap mentida.

—Vejam, xaval, en primer lloc, dius que has tallat pel carrer Foix amunt venint del carrer Caldes, oi? —en Dylan va fer que sí amb el cap—. Doncs o no ets de Mollet o és mentida, perquè pujar cap a Plana Lledó per aquí t'allunya del centre. En línia recte pel carrer Caldes hi arribes molt més dret. Primera mentida.

—Un moment, en realitat…

—Espera, que ara em toca a mi —mtxomp, mtxomp—. Llavors has tombat pel carrer Foix amunt, tot i que hi havia una gran gentada… o potser la gentada quan has pujat no hi era. Si tenim en compte això, en el primer cas, dubto molt que haguessis continuat amunt amb una aglomeració així, i si no hi era, doncs just quan tu passaves s'han ajuntat desenes de persones del no-res. Cap de les dues versions és lògica. O manca informació o, com pressuposo, és una altra mentida —en Dylan va fer el gest de protestar, però l'inspector li va posar la mà estesa davant de la cara, i va callar—. De totes maneres, si avancem pel teu testimoni, posem per cas que l'aglomeració s'ha format mentre pujaves i no t'has adonat del perill fins que no l'has vist ben a prop. Tu dius que només has pogut amagar-te, en comptes de sortir corrents pel mateix lloc que has vingut. O bé… —l'inspector acompanyava la segona possibilitat obrint tot un panorama amb la mà, cap a l'altre cantó de la cambra— hi havia més gent que a una discoteca i no podies recular, la qual cosa costa de creure, o hi ha hagut trets des del principi, cosa que t'hauria fet reaccionar d'aquesta manera, però que has invalidat perquè no ha succeït fins més tard, segons has exposat. En darrer lloc, enmig dels trets, has sentit les sirenes, ha arribat la policia i això ha provocat que es dissolgués la massa enorme de persones. Llavors, i només llavors —un nou salt de la mà, endreçant els fets establerts en l'aire pesant de la cambra, va donar lloc a la conclusió final—, has fugit del lloc dels crims, ¿però per què…? Amb la por que tenies, l'arribada de l'ordre t'hauria d'haver alleujat, no? Els bons policies et venien a salvar dels dolents…

—Puc parlar?

—Encara no! —va interrompre el gat vell.

L'inspector va torçar el gest, llançant una mirada de reüll cap a la paret dels atents policies.

—Si em permet, inspector, crec que tinc la solució.

—Segur, Gràcia?

—Permeti'm.

L'inspector va convidar l'agent amb els braços endavant perquè entrés en escena. El rostre de l'inspector es va enrederir un parell de metres. El gat vell, amb una mà al darrere, va atansar-se al Dylan.

—Tu no passaves casualment per allà. Això està clar. Un noi com tu —li va posar l'índex ben a prop del nas— el que va a fer allà ja ho sabem tots. Has anat a buscar droga. Sol o acompanyat. El més lògic, si seguim el teu relat, és que hi hagis anat sol, perquè després havies quedat amb els col·legues. No et venia de camí però tu eres el que s'havia de desviar menys, per això has dit que tallaves per Plana Lledó. En comptes de tallar, feies una parada abans de reunir-te amb els altres. És bastant probable que mentre adquiries la droga hi hagi hagut un malentès. O els devies diners o t'han volgut estafar i t'has emprenyat. Llavors s'han presentat els seus familiar o amics i aquí és quan tot es complica i quan el teu relat no té sentit. Si hi haguessis anat sol, no n'hauries sortit viu d'allà, per tant hi heu anat en grup. Éreu més de dos i més de tres. Quan la cosa s'ha complicat, han aparegut en escena els ganivets i els pals i, finalment, armes de foc. La batalla ha estat com les de les pel·lícules i només has fugit quan hem arribat nosaltres, òbviament perquè et sabies culpable.

En Dylan va aixecar un costat del llavi i va afegir:

—Això no ha anat així.

—Jo tampoc ho crec, Gràcia —amb una mà, va remar endavant, apartant l'aire i demanant l'espai central de la sala—. Estàs a prop, però et deixes coses.

L'inspector va treure's el xiclet de la boca i el va llançar des d'on era a la paperera. La bola enganxifosa es va quedar a mig camí. L'agent de la paret va vigilar la corba dissimuladament i de seguida va tornar a mirar l'horitzó. L'inspector, que no havia seguit la trajectòria del projectil, perquè tenia els ulls fits en el Dylan, va continuar:

—Que hagin anat a buscar drogues sona convincent i lògic, però en general ningú va armat fins les dents per comprar droga. Aquí hi havia alguna cosa més. Era una acció premeditada. Han anat a passar comptes amb els venedors —les mans ara continuaven la seva traducció sorda de teatre xinès sense ombres—. Segurament heu intentat parlar amb ells, que us reparessin el mal que vosaltres creieu que us han fet… però llavors, com passa tantes vegades en el món de les drogues, que nosaltres coneixem bé, ells no volien reconèixer que haguessin comés cap falta, i la discussió s'ha anat escalfant —feia tremolar els dits amunt, com unes flames—. I mentre s'escalfa i s'escalfava… —l'infern de dits seguia bullint per davant del seu rostre— i com que no hi havia cap punt d'encontre, cosa que vosaltres ja havíeu previst, heu fet servir arguments més convincents: navalles i pistoles. Dubto que només portéssiu uns pobres ganivets. Però hi ha un punt que se t'ha escapat i que és crucial —ara la mà era una espasa de Dàmocles amenaçant el cap del Dylan—. Quan has dit “han tornat” és ben probable que ja haguéssiu aconseguit el vostre objectiu… Els heu pres diners o mercaderia… i heu fugit, però llavors algú us ha disparat per l'esquena, des del darrere —va fer una pausa dramàtica— o des d'un edifici… i us heu hagut d'amagar rere els cotxes per tornar-vos-hi. Heu restat atrapats, aquesta part te la concedeixo, perquè ells, més nombrosos, a més us llançaven còctels molotov, ja que l'escena estava plagada de restes d'aquests artefactes, segons l'informe. És obvi que vosaltres no podíeu carregar amb tantes ampolles a peu, així que han estat ells qui les han llançat. A la fi, hem arribat nosaltres… i llavors ha estat quan heu vist una escapatòria, però has tingut la mala sort que a tu t'hem enxampat.

—No ha estat així, no.

—Quan abans ho admetis, abans podrem acabar amb tot plegat.

—És que no és això el que ha passat.

—Mira, no sé per què els defenses tant. Després de tots aquests anys encara no entenc per què els delinqüents proveu de tapar els vostres còmplices. Per amistat? El millor que pots fer en aquest moment és entendre que entre persones com vosaltres no existeix l'amistat. Sou còmplices. Animalons que s'avenen per interès. I ningú no vindrà a salvar-te. Els que creus que són els teus amics no vindran a compartir la condemna. Ells han aconseguit escapar-se i no sentiran cap lleialtat per tu.

L'inspector va començar a moure's. L'observava en silenci mentre feia la volta cap al seu darrere. En passar per l'angle del policia de la paret, en Dylan li va veure el vestit, però de seguida va tornar a desaparèixer. I pocs instants després, també el seu rostre. L'inspector s'havia quedat darrere seu i la seva veu cega el va esgarrifar per l'esquena:

—T'han enxampat! Mala sort, eh? Però tu ja sabies què hi havia. Els negocis són els negocis. Com abans entenguis això, com abans ens diguis qui són els altres, més bé t'ho posaràs per a tu mateix. Si col·labores, se't rebaixarà la condemna.

En Dylan va provar de contestar, però no tenia ningú al davant. El gat vell restava a l'espera de l'inspector, llançant llambregades sobre el cap d'en Dylan. Aquest finalment, va matisar parlant per l'espatlla a l'interlocutor principal, ara invisible del tot.

—Jo només he passat per allà, ho juro. Volia tallar camí perquè anava a la Pruna, com he exposat abans, però m'havia de veure amb un amic que viu a la vora de l'Escola Del Bosc i baixar plegats. No ho he dit perquè em semblava superflu i en aquestes circumstàncies m'ha embargat una voluntat de ser eficient, d'anar de dret al gra —el gat vell i l'agent de la paret van alçar les celles tot controlant-se les ganes de riure—. Quan portava uns vint metres ha arribat, per la part alta del carrer, un grup de gitanos amb cares serioses i armes blanques a les mans, amb la clara intenció de rescabalar-se d'un greuge anterior. La batalla ha estat cruenta des del començament i jo, com que caminava per la vorera, m'he amagat rere un vehicle blanc, per no sofrir els danys col·laterals. El fet de ser allà, tot i que fortuïtament, en arribar l'autoritat, m'ha espantat precisament perquè era molt difícil demostrar que jo no hi tinc res a veure. Embargat per aquesta por, he fugit, però no per cap sentiment de culpabilitat, sinó per tal d'evitar una situació com la que ara estic vivint.

Es va fer un silenci que es va allargar una colla d'instants idèntics, informes. En Dylan girava el cap per ambdós costats, però l'inspector estava justament al darrere, a la paret. Incapaç d'aguantar la tensió, va acotar el cap, però de seguida uns sonors aplaudiments el van espaordir. La veu sarcàstica de l'inspector va dir:

—I l'Òscar a la confessió més dramàtica goes to…

Els altres policies van riure lleument. L'inspector va continuar:

—Fas servir paraules molt boniques, Dylan… Nois, aneu a buscar el seu guardó immediatament —va tornar a escena completant la volta a la sala—. Tingues ben clar que aquestes paraulotes de professor universitari només serveixen per fer més evident la mentida que estàs construint. Nosaltres som uns màquines en això de detectar mentides.

Amb els ulls plorosos i un compungiment de rata arraconada, en Dylan va dir en veu molt baixa:

—M'incrimineu sense proves…

—Sense proves?! Ha! Tenim la prova més important de totes!

Ell se'l va mirar amb incredulitat, amarat de llàgrimes.

—Les teves mentides, els canvis de versions, el llenguatge aquest de flipat… Tot plegat són proves més que suficients per a qualsevol jutge. És evident que amagues la veritat i l'escena del crim no menteix mai —va recolzar les mans a la taula—. Però hi ha una cosa que m'ha quedat clara… Amagues la veritat, però la veritat vol sorgir d'entre les teves mentides. Començo a entendre què ha passat de debò.

L'inspector va agafar aire per encetar una nova versió. En Dylan se'l mirava amb neguit i ràbia. Un imbècil incapaç de dir “ampul·lós”, perquè ni tan sols sabia que la paraula existia, volia treure el trellat i establir una visió definitiva dels fets sense tenir ni la meitat de les peces, però alhora, qualsevol cosa que digués seria inútil.

—Ha quedat claríssim que és impossible que estiguessis allà de pas. No tornarem a fer conjectures sobre això. S'ha format una baralla entre dos bàndols i tu, per força, estaves amb un o amb l'altre —en Dylan va acotar el cap—. És bastant possible que ens haguem deixat una part important de la teva vinculació amb això. És gairebé segur que tu estaves al bàndol dels del barri. Probablement ets un dels seus camellets insignificants i anaves a recollir mercaderia per passar-la al centre. Llavors s'ha liat grossa i tu t'has afegit a la defensa del territori de Plana Lledó oest —en Dylan va començar a entrellaçar els dits de diverses formes, impulsivament, per damunt, per sota, tibava, mentre continuava escoltant el discurs de l'inspector—. Les batalles amb els de la Plana est són comunes i quan ha arribat la policia has marxat cap al carrer Caldes perquè estaves en el bàndol de baix. No hagués tingut cap lògica que marxessis Foix amunt perquè hi havia els teus enemics naturals.

S'estrenyia tant els dits que es feia mal i tot. La pausa de l'inspector, amb aquell silenci orgullós i confiat, l'escanyava.

—Jo no tinc res a veure amb la gent d'aquell barri. Però sí ha passat una cosa que no he dit perquè… —no feia una pausa dramàtica, no volia amagar la paraula, simplement, no la trobava— es podia… es podia…

—Què es podia, collons?! —va cridar el gat vell.

En Dylan, sense aixecar el cap, com parlant-se a ell mateix, va dir, finalment:

—Malinterpretar.

—I què més?!

—Jo no soc… cap camell… Ni tan sols prenc drogues.

—Que no prens drogues?! I què més! Mira't els ulls, malparit!

El noi ara recargolava els braços, els colzes, a més dels dits, que semblava que petarien d'un moment a l'altre.

—Espera un moment, Gràcia. Quina cosa dius que es podia malinterpretar?

—Jo no en prenc mai, de drogues… Soc un bon estudiant, jo.

El gat vell es va acostar ben a prop del seu rostre, pel costat, i mentre ell mantenia els ulls en els seus braços entortolligats, el policia li va xiuxiuejar a l'orella:

—Deixa't de fer-te el bon nen, que ja no tens edat.

—Gràcia… un moment. A veure, tu, quina cosa no ens has dit?

Les llàgrimes ara li sovintejaven les galtes i uns sanglots inesperats li estremien amb força el pit i la gola.

—Quan pujava per Foix… per trobar el… meu amic…, m'he creuat amb uns coneguts… he parlat un parell… de vegades… els conec de vista…, a la festa major… així… de passada. Estaven al Foix… m'han saludat… hem parlat paraules tontes, de coneguts…, i han baixat els gitanos… s'hi han encarat.

—Vols parlar bé, cagat!

L'inspector va girar el cap, molest. En Dylan s'ofegava de valent.

—Respira, xaval, i continua…

Va deixar anar uns instants, fent baixar les pulsacions, el sangloteig, i una mica refermat, va continuar:

—Com que estàvem enmig de l'aldarull… s'han ficat al seu portal i jo m'hi he ficat amb ells… Ells s'han quedat mirant, però jo m'he quedat a una paret… Sentia el soroll del carrer però en realitat no veia res… Ens hem quedat dins mentre passava tot. Jo no gosava… ni mirar —va fer una pausa, perquè s'accelerava—. Tenia por. Quan han començat a sonar les sirenes, ells han pujat a algun pis i m'han deixat allà. M'he vist atrapat injustament —va apujar els ulls, implorant perdó—. Jo no he fet res dolent, no he fet res. Només volia fugir.

L'inspector va seure amb mig cul sobre la taula.

—Dylan, qui són aquests amics…?

—No sé com es diuen.

—Va, home, no fotem…! Si és cert que no tens res a veure… digues qui són, digues per on podem començar… Tu ets innocent, oi?

—Sí!

—Doncs qui són? Digues què han fet i podrem començar a parlar de la teva innocència.

Havia quedat amb el Psi al RevolCa't per a una segona feineta, ja que no havia pogut fer la primera per culpa dels cabrons de la bòfia. No portava mai mercaderia a casa. Cada cosa al seu lloc, així que segur que li donava un paquet allà i l'hauria de portar a ves a saber qui. Tant de bo no fos gaire lluny. Va trucar a l'intèrfon tapant-se la mà amb la màniga per por d'enrampar-se. Per si de cas, no va prémer més d'un segon. La porta es va obrir sense demanar qui hi havia, com sempre. Va baixar les escales, la mà de seguretat lliscant per les rugositats de la paret fins a la porta del local. Era oberta. En Psi estava assegut sobre el congelador, com de costum. No hi havia cap dels altres. Tenia una mà a la butxaca de la jaqueta i l'altra rere l'esquena. Una cigarreta penjant dels llavis i el fum recargolant-se vora el seu nas aguilenc. Va arquejar les celles com a salutació, amb indiferència, i de seguida va treure la mà del darrere de l'esquena per agafar la cigarreta. Què passa, Dylan? Aquí, tot bé. Sí, tot bé? Sí. Guai. Va fer una calada. Passa, home… i tanca la porta. En Dylan va obeir i va fer un parell de passes. Veus la caixa al costat del sofà? Hi havia una capsa de cartró amb una de les tapes penjant enfora. Mira què hi ha. S'hi va acostar. Hi havia uns draps, unes bufandes velles. Va regirar-les a veure què hi havia a sota. No-res. Què hi haig de trobar? No hi veig res d'interessant… Quan es va incorporar, en Psi l'apuntava amb el revòlver. Escolta…! Què…?! Et pensaves que no m'assabentaria, fill de puta? Jo… si jo… Si hi ha una cosa al món que no suporto són els xivatos. En Dylan es va perdre en la foscor estreta del canó.

—Un moment! No tinc dret a un advocat?

—És clar que sí.

—Doncs en vull un.

—En tens un, d'advocat, normalment?

—No.

—Doncs hauràs d'esperar al matí. No voldràs que en despertem un d'ofici per a tu, ara?

—Això és legal?

—La legalitat dels actes l'hauries d'haver pensada abans de ficar-te en aquest embolic. No vulguis esquitxar els altres amb amb la teva conducta delictiva. Nosaltres fem la nostra feina com cal, què t'has pensat?!

—Jo no he fet res d'il·legal, i no conec els noms de ningú. Tampoc he vist que fessin res.

—Vaja… —va fer el gat vell—. Així que tu —va tornar a apropar-se lentament cap a ell, encara amagant la bossa rere l'esquena—… no saps res de res… I llavors —ara es va palplantar al costat de la taula—… llavors no saps res d'això!

Va posar d'un cop la bossa sobre la taula i el revòlver del Psi, que estava dins, va fer un soroll metàl·lic eixordador.

—Jo no en sé res, d'aquesta pistola!l

—Segur?

—Segurissím. No l'havia vist mai.

—Ja m'ho penso… però què creus que dirà el jutge si hi troba les teves empremtes? S'ho creurà?

—Les meves empremtes? Si jo no l'he tocada?

—Segur?

El gat vell es va treure uns guants de plàstic de la butxaca del pantaló. Se'ls va posar lentament i va treure l'arma de la bossa de proves amb molta cura. Va restar a l'aguait de la reacció d'en Dylan mentre li passava per davant dels ulls. La va deixar sobre la taula.

—Aquest trasto estava a l'escena dels crims, al carrer Foix, però no hem trobat cap empremta. Curiós, oi?

—Suposo que qui la duia… portava guants.

—Sí, potser. O potser era tan eixerit com tu, que parles tan bé quan vols, i les ha esborrat amb la roba abans de llançar-la…

—Amb la corredissa és difícil pensar en aquestes coses, no?

—Per una persona qualsevol sí. Però tu ets bastant espavilat.

—Jo? Però si les meves empremtes no hi són en aquesta arma.

—Cert. Ja no hi són, o potser sí?

—Però no ha dit que… Vostè ha dit…!

—Jo què he dit?

—Vostè ha dit…! Fa un moment…!

—Qui ha dit què?

—Però si…

—Mira, xaval, o comences a llargar noms, o el jutge trobarà les teves empremtes en aquesta pistola sense ni tan sols posar la llum negra. Ho has entès?

—Va, canta d’una vegada! —va afegir l'inspector—. Suárez, apunta.

—Un es diu…

De cop es va obrir la porta. Un home gros i calb va entrar ràpidament.

—Pareu això d'una vegada! —va cridar.

—Per què?!

—Que ho pareu!

—Però si anava a confessar!!

—No m'heu sentit?! És una ordre!

L'home, que duia uns galons moixos a les espatlles, es va plantar d'esquenes a en Dylan i va imposar-se per torns als tres interrogadors, en silenci, amb les mans als malucs. L'inspector i els agents van començar a passar cap a fora, remugant.

—Noi —va dir mentre es girava cap a ell—, ja pots estar tranquil. Aixeca't i deixa que et vegi.

Va inspeccionar-lo de dalt a baix, parant atenció al rostre. Després va fixar-se en les seves cames i ell, per instint de vergonya, es va tapar l'entrecuix.

—Vols canviar-te de pantalons?

—No cal.

—T'han tocat?

—No.

—Me n'alegro, perquè si no…

—No m'han tocat, però…

—Ara ja està. Ha estat un malentès, Dylan. Em sap greu.

—Un malentès?!

—Sí. Després de ficar-te a la sala, han comprovat les càmeres. T'assembles força a un dels agressors.

—Però jo he estat…

—Rere un cotxe, ho hem vist.

—I com…?

—Les càmeres del carrer Foix. Mentre estaves a dins les hem revisat.

No tenia forces per contestar, per reclamar res, ni ànims tampoc.

—Vine, ton pare t'espera a fora.

El policia gros va acompanyar en Dylan sense afegir res més, amb un rictus contrariat, fins al vestíbul. Son pare s'esperava dempeus, amb els braços plegats, tamborinant els dits al braç.

—Senyor Tomàs —va dir l'home gros—, em sap molt de greu aquest enorme malentès.

—Em sembla del tot inexcusable, capità.

—Tinent, senyor Tomàs.

—Bé, tinent, el que dic…

—Ha d'entendre que els agents volien fer la seva feina, però han confós el seu fill amb un delinqüent que fa temps que volem atrapar…

—Això no justifica res de res!

—Dispensi, senyor, però posi's per un moment en el nostre lloc. Només volem…

—El primer que haurien d'haver fet és trucar els seus pares. Bé el deuen haver identificat.

—Hi ha hagut una errada informàtica. L'ordinador ha entès que el seu rostre era un altre, no han vist en cap moment que fos un menor. Al menys no en un primer moment. Després, una agent ha pensat que potser hi havia un error, ha tornat a introduir la imatge, n'ha buscat coincidències i llavors ja l'hem avisat.

—Sona del tot inversemblant, això.

—Però és el que ha passat, senyor. En nom de tot el cos, li demano disculpes i espero que tingui en compte que només volem fer la nostra feina al millor possible, per tenir una ciutat tranquil·la i justa.

Aquella tecnologia, aquelles càmeres de vigilància l'havien salvat d'una sort ben negra. En un carreró de la seva ment, rere unes caixes de fusta amb restes de pasquins penjant, o arrencats, hi havia la silueta amagada d'Orwell, que el cridava fluixet —pst, pst—. Va observar el seu voltant, la foscor del carreró, els maons gastats dels edificis —pst, pst—. Va marxar. No tenia ganes de cap altre sermó.