DOTZE
Un altre cop a dins. La mateixa escala estreta i el mateix forat i la corrua de cotxets. Ara l'ascens s'havia tornat una davallada de vertigen arruant-se gola avall, una caiguda de graons costeruts, un descens a un passat desconegut a través del silenci planyívol de les passes enravenades i dèbils que el portaven novament al cau de la bèstia, rossolant per idees arteroses per rescatar el seu destí, atrapat entre els arxius del mòbil, plans d'un futur immediat envescats en la nova visió dels fets, les mateixes passes lentes amb una faisó diferent. Ara el cor li deia que altres no tindrien tanta sort com ell, que havia patit aquelles fatídiques escales avergonyit per un possible rebuig, encara ara més avergonyit per haver intentat afuar el desig d'allò, provocant un encontre fortuït amb el seu cos monstruós, el bleix de la incertesa i la ceguesa lenta de les passes que s'endinsaven en els revolts de la gorja, en les parets emmudides del laberint que recorre la bèstia amb la gran banya plena de sang i de semen. El cor li deia que no tindrien tanta sort, els ossos enverinats dels cadàvers que jeien en la foscor de l'escala, en la foscor del rebedor, en la foscor dels altars consagrats a Príap i, tot d'una, una fondalada de por, graó a graó, la mà aferrant-se al passamà, amb passes gairebé lentes que havien forçat un encontre amb el seu cos. L'havia ensibornat amb una solució fàcil, massa fàcil, ell sol hi havia anat delitós, convençut, i ara hi havia de tornar, entaforar-se en el cau i cercar el mòbil amb el rellotge. Amb una mica de sort, ella, allò, s'hauria ficat a l'habitació i ell podria agafar el mòbil sense fer gaire enrenou, tot un ascens que davallava en aquell territori miasmàtic on regnava l'ensurt de la gran banya inflada d'esperma, la força de la incertesa que l'havia dut als passadissos muts del seu cau monstruós. N'havia sortit il·lès, però el cor li deia, graó rere graó, que n'hi hauria d'altres que serien devorats, que els deixaria el cul esquinçat i rebentat en un racó fosc del laberint.
Segon pis. La porta d'aquell que es feia dir Amèlia com una portalada negra. Però no hi havia cap marca, cap indici del que s'amagava allà dins. Va pensar a dibuixar-hi un símbol esclaridor, ben gros, un avís a tots els jovenets innocents com ell. Al costat, la porta del veí, una mica badada, i un tros del rostre del vellet resguardat rere una cadeneta daurada.
—Ets tu, l'amic d'aquesta?
—Sí.
—No ets massa jove?
S'hi va apropar. L'ull blau, esclarissat potser pel pas del temps, s'esforçava a mantenir-se ben esbatanat sobre la cadeneta. Per sota, treia el cap la punta del nas, grossa i botida, potser havia estat un nas aguilenc en altre temps, ara recordava a un tros de cera eixarreïda i plena de petites arrugues.
—No —va contestar—. Passem? Ja porta una bona estona esperant, pel que es veu.
—Doncs jo no he sentit res.
—No li servia de res cridar, suposo.
—Ja pot ser. Però què hi tinc a veure jo, en tot això?
—Puc passar pel safareig —ho va dir dubtant, dient-ho per primer cop, i les paraules li sortien entrebancades, mentre anava confegint un pla versemblant— i amb un tornavís… puc forçar la maneta de la porta del bany.
—I què hi feia al bany?
—Suposo que el que hi fem tots.
—I per què s'hi ha tancat, si viu tota sola?
Va tornar a dubtar. La lògica de les seves paraules s'esquerdava tan bon punt les anava pronunciant.
—No m'ho ha dit. Suposo que no s'hi ha tancat, que deu haver-se espatllat la maneta i prou.
—I per què no truca els bombers?
—Perquè no vol fer gaire enrenou.
—Doncs a mi ja me n'ha fet prou.
—Ja, però els bombers despertarien tota l'escala.
—Ah, que se salvin tots, i jo què?
—Em sap molt de greu, si l'he despertat. Acabarem de seguida.
—No m'has despertat pas, però estava molt enfeinat, saps?
—Ja me'n faig el càrrec… Si em deixa passar, ho enllestiré de seguida i podrà tornar-se'n a la seva feina.
—Ara ja m'heu desconcentrat.
No sabia què més dir. L'home no feia cap gest que indiqués que obriria la porta. Davant del seu silenci, el vellet va fer tres o quatre gemecs inintel·ligibles i va tancar. En Dylan es va desesperar, era la seva única sortida, però de seguida va sentir la cadeneta, i la porta.
—Passa, fill, acabem al més aviat possible, va.
Hi va entrar. El rebedor tenia una llum ataronjada que il·luminava subtilment uns mobles de roure d'una tonalitat rústega molt agradable. A la paret, hi penjava un retrat enorme d'en Jacint Verdaguer, amb la barretina, però li havien fet un retoc tot afegint colors pastel molt pujats i el seu cap, ara nimbat amb una vaporositat daurada, prenia un relleu angelical sobre un fons blau cel. Qui no conegués mossèn Cinto hauria dit que era un retrat del rebesavi d'aquell home, del dia del seu casament. L'afegitó dels colors, que s'havia fet amb una bona tècnica fotogràfica, era d'un gust cromàtic hereu d'Andy Warhol.
—No saps qui és, oi que no? —va dir el vell, encarcarat i fent tremolar l'índex en direcció al retrat.
—I tant! És Jacint Verdaguer!
—Vatua món! No ho hagués pensat mai que el coneixeries!
—I tant! És un dels nostres millors i poetes.
—“Un”? Què vol dir “un ”? El millor, noi.
L'Ausiàs, la boca torta d'amargor, es va mirar el vellet de dalt a baix amb ulls de fer-li empassar la seva bota pel forat del cul. El melindrós d'en Verdaguer mai no podria arribar-li a la sola ferma de qualsevol dels seus decasíl·labs. Ni tot l'ajut de la Mare de Déu, ni del noi de la mare, ni pinyons, ni neules ni torrons!
—No teniu remei —va dir l'home.
—Qui no tenim remei?
—Els joves d'avui. No sabeu res de res.
—Doncs jo, precisament…
—Sí, sí, saps qui és, però salta a la vista que no tens clara la seva importància… Tot és culpa dels esquerrofrènics aquells que us han explicat les coses de qualsevol manera.
—Jo sí que la conec. M'he llegit l'Atlàntida i el Canigó mil cops! I els poemes lírics i…
—No m'ho diguis! Tu també ets un admirador d'en mossèn Cinto?! Doncs tinc una cosa que t'agradarà. Vine, vine.
El menjador era una continuació del mobiliari de l'entrada. Tot era ple de vitrines i prestatgeries d'un color de mel torrat, de fustes vetades que feien un caliu de masia, esquitxades d'estris agrícoles col·locats en llocs estratègics i tota mena de bibelots patriòtics que en conjunt donaven una densa sensació de museu vallesà, si no fos per la gran quantitat de llibres que hi havia a totes bandes. Lleixes i lleixes plenes fins al sostre. A primera vista, semblaven primeres edicions, amb els lloms característics de les darreries del segle XIX i dels començaments del XX. Hi havia una taula ovalada, de la mateixa fusta, però parada amb una gran bandera catalana. Sense l'estel. La senyera de tota la vida. Sobre aquesta hi havia piles de llibres de totes les mides, un llum d'escriptori verd, com els de les biblioteques de les pel·lícules ianquis, i una única cadira. Al fons, obliquament oposades costat per costat, dues butaques amb motius clarament carolingis.
—Seu.
En Dylan va passar cap a una de les butaques i quan estava a punt de seure, el vellet espetegà:
—No, home, no. Aquí —va dir agafant pel respatller la cadira de la taula.
En Dylan s'hi va atansar i va seure, tot fitant de cua d'ull les mans llargarudes i ossades del vell.
—Fixa't. Fixa-t'hi bé.
Al davant hi havia un paper groguenc amb una lletra de cal·ligrafia impossible i tinta blanquinosa a causa del temps i d'una mala conservació del paper, que feia encara més difícil de llegir-la. Va provar a entendre el paperot. Semblava un poema, amb estrofes de tres síl·labes com una miniatura de la Comèdia de Dant.
—És un original de Verdaguer.
—Hòstia! I de quin llibre?
—De cap. És completament desconegut.
—I com és que el té vostè?
La franquesa de la pregunta va provocar una ganyota adolorida en el vell, però li va donar l'oportunitat desitjada.
—El vaig trobar a una llibreria de Vic. Hi havia un cartipàs ple de paperots inservibles d'un estudiant de no sé on, però entre tots els documents hi vaig trobar això. És la seva mà, segur.
—I com pot estar-ne tant segur?
—He llegit massa facsímils dels seus manuscrits com per no estar-ne —va dir, i va agafar una lupa que hi havia al costat del full—. Fixa't en la curvatura que fa la “d”. És característica d'ell.
En Dylan dubtava que aquell vell xaruc, per molta passió que li tingués al mossèn Cinto, tingués un original desconegut. L'obra de Verdaguer estava perfectament classificada, indexada, treballada i estudiada. De fet, el mateix Verdaguer l'havia donat tota a copistes per tal de publicar-la com cal.
—Fixa't, fixa't.
L'home estava corbat sobre el paperot amb una lupa, o potser no hi estava, perquè no podia saber fins a quin punt la seva esquena es trobava al seu punt àlgid.
—És un poema molt rar.
—Ah, sí? —va fer, per una mena d'indulgència caritativa, una pena que havia sentit de cop per aquell vell gueto que de ben segur li havia dedicat una bona part de la seva vida al poeta i es pensava que havia trobat alguna cosa important, que per fi la hi podia explicar a algú que sabia de qui li parlava i que podria admirar l'afortunada troballa. A més, posar en dubte l'autenticitat del document el podria allunyar del seu objectiu.
—Sí —va començar, enretirant-se una mica i deixant la lupa—. Està escrit en tercets encadenats. És una mena d'estrofa molt típica del Renaixement, però molt poc usada pel Verdaguer. Estic escrivint un article per a l'Institut d'Estudis d'aquest poema.
—L'Institut d'Estudis li ha encarregat un article?
—No.
Tota la pota, Dylan. Fins al maluc. A veure com te'n surts, ara.
—Els l'estic fent celadament, en secret. No vull que ningú se m'avanci. Quan el tingui, enviaré una còpia del text i l'article i… cauran de cul!
—Potser tindran un lag a la titola! —va dir en Dylan, rient.
—Quina manera de parlar… Si Verdaguer aixequés el cap…
El vell va anar-se'n, doblegat endavant, arrossegant les sabatilles, cap a una de les butaques. S'hi va asseure a poc a poc.
L'Anselm hi arribà ben ferm, a quarts de quatre. Nen, el de sempre per al primer de la tarda, va fer, bo i marxant cap a la seva butaca, la de sempre, al costat de les taules del dòmino, la seva llum de sempre, intensa, cap dia de l'any de forma directa, el millor lloc de tot el casino. Quan s'apropà als diaris, ensopegà amb la figura d'un senyor desconegut assegut a la seva butaca, amb un posat insolentment mesell, vestit de viatjant i llegint còmodament el diari embolcallat en una claror que no li pertanyia. L'Anselm feu un tomb sobtat cap al Fèlix, que se'l mirava amb uns ulls sòpits d'eixugar-li la tassa per al cafè. Esbatanà els ulls fuetejant les seves parpelles mig closes, insensibles al seu esguard acerat. Feu unes capcinades ampul·loses, assenyalant els fons de la sala, però d'en Fèlix només rebé, un cop entès el missatge, una arronsada d'espatlles mentre li parava el platet a la barra. El seu cafè, Anselm. S'hi va atansar. El rostre compungit i els ulls fora les òrbites. Tot bé, Anselm? Tu diràs, noi! El cambrer plantà les mans a la barra, acostant-se cap a ell amb un silenci petri, les mateixes parpelles mig closes. Hi ha la Tribuna, Fèlix? L'ha agafada aquell senyor. L'Anselm fità l'home a la seva butaca i s'empassà les primeres paraules que li vingueren a la boca. Doncs l'Esportiu! No cal dir-ho així, Anselm. Què li passa a monsenyor? Qui sap, senyor Jaume, quina mosca l'ha picat, avui. Fèlix, el de sempre! A qui li pica què? Nostre pare Anselm, que està de mala lluna. Anselm, digué en Quim, què fas que no vas al púlpit? Òndia, qui és aquell? Ni idea. I com farà la missa de tarda, l'Anselm? En Fèlix empenyé la tassa cap a l'altra espona de la barra. Senyor Anselm, que se li refreda. Fote-te'l pel cul, el cafè, fill de puta! Espetegà l'Anselm mentre sortia del casino.
—Permeti'ns parlar, va dir Herman Melville —va començar en Dylan, esmerçant tota la fonètica anglosaxona adquirida—, tot i que mostrem els nostres defectes i les debilitats, perquè ser-ne conscients i no amagar-se'n és un senyal de fortalesa —i va fer un silenci còmplice, pregon, per rescabalar-se de la relliscada.
—Quina bajanada acabes de dir. Qualsevol idea que pagui la pena —el vellet verdaguerià brandava les mans amunt, tremoloses, i en Dylan dubtava si era ira autèntica o només senectut— no es pot dir amb quatre mots. Aquestes cosetes només impressionen als adolescents, o als cervells adolescents. Una idea ben feta ha de tenir, per força, un mínim de paràgrafs, o d'octaves, perquè si no és una simplificació tolida, imperfecta, un fetus malgirbat.
—En poesia es diuen grans coses amb pocs versos, als haikus, per exemple.
—Ni parlar-ne! Haikus, consignes, aforismes, eslògans… —la tremolor de les mans era idèntica, però el to agafava una certa puixança que el feia pensar que s'enutjava de debò—. Són martingales que només funcionen en els cervells impressionables i supersticiosos que creuen en la màgia, que es pensen que amb unes poques paraules se'ls revelaran grans porcions de saber. És una mistificació, la il·luminació divina, que no és altra cosa que un mètode de dominació dels dèbils. Statu quo, fet i fet.
—Crec que va ser Eugeni d'Ors qui va dir que una síntesi val per deu mil anàlisis.
—Doncs aquell dia Eugeni d'Ors va tornar a demostrar que era humà, i que s'equivocava més sovint que no es creia —va fer tres copets inconscients amb l'índex a la butaca, demanant atenció—. Talment com el dia que va dir que La Benplantada era la millor obra escrita en català o que Proust no valia res. Cap síntesi pot valer tant com una anàlisi, perquè aquesta és el camí que s'ha de recórrer per arribar a aquella. Si no, seria un resum buit, impossible de copsar. Les martingales aquestes breus són un joc de mans que ens vol fer creure que hem entès una realitat superior —la mà, l'índex, continuava estesa, solemne, abassegant expectació—, ens vol fer creure un engany, però en realitat no hem fet cap pensament i l'autor, un de dèbil, probablement. Un aforisme és més nociu que no pensar.
—I què me'n diu d'aquells poemes lírics que amb les paraules justes esclaten en mil idees d'una profunditat impensable a primera vista?
—D'això et dic el mateix: un truc —i ara l'altra mà, l'altre índex, pujava per acompanyar el seu germà, redoblant l'expectació de la platea—. Els poetes bons, quan fan aquesta mena de poemes breus, realitzen un engany a través de la sensualitat, però uns pocs mots no poden desenvolupar mil idees, com tu dius.
—Però sí idees molt més profundes que les de cada dia.
—Sense desenvolupar-les com cal? Difícilment.
Aquí es va calmar, i deixà els braços abatuts a la butaca. Hi hagué un petit silenci de decepció, gairebé d'indignació generalitzada, després d'haver proposat, clarament, el començament del primer moviment, i en Dylan, mentrestant, rumiava un argument contra aquella idea que constituïa la monstruosa pedra de toc dels llibrots més avorrits de qualsevol biblioteca. Omplir pàgines i pàgines, perquè sí. Escriptors que pretensiosament s'afanyen a plasmar idees d'una i mil maneres perquè un foc a les entranyes els crema a dir, a treure flamarades d'idees que gairebé sempre acaben conformant una cendra corrent i grisa que anirà minvant dia rere dia, amb els vents, i en quedarà potser un rastre que indiqui que allà s'hi va fer una foguera, allà algú es va cremar en unes flames que immergien les seves pupil·les en un encanteri lluminós de llengües de foc com les de la resta de fogueres humanes però amb unes altres flames, sempre diferents, sempre noves, amb un escalf com si mai s'hagués encès un altre foc, com si fos el darrer, una hipnosi dels sentits que fa desaparèixer l'univers, el redueix tot a aquell foc embogit que s'escup per la boca i per les mans, que crema cada vegada més amb més flames i alhora escalfa més fins que en un moment determinat, on el temps ha desaparegut o s'ha cremat com un oxigen sagrat, la manca de combustible amb què atiar-lo, després de pàgines i dies —la magnitud de la pèrdua es podrà corroborar sols després—, ha acabat morint a poc a poc amb un rastre fuliginós a les pupil·les enfosquides i una olor de cendra tèbia que carrega les temples i els músculs com un retorn a la vida silenciosa i freda potser per tal de contemplar amb un gaudi empeltat en el record de la pròpia una foguera aliena o una gran foguera morta fa molt de temps i reviscolada novament en obrir un llibre, mirar un quadre, escoltar una cançó o masturbar-se veient porno. En Dylan, tens per la consciència d'aquell silenci, va falcar-hi un argument que pretenia establir de nou el pont que semblava esfondrar-se entre tots dos:
—Verdaguer va fer cançons breus, també, i tenien una idea, una emoció.
—Les cançons de Verdaguer tenien un sentiment, sí, i una gran utilitat de cara a la propagació de l'emoció religiosa, però les seves grans idees, els seus grans valors, els va proposar en obres narratives, desenvolupant-les com calia, no barregis.
—I les martellades de Nietzsche?
—Martingales també. Quan el cap li rutllava com calia, escrivia ben extensament, llibres ben llargs —mentre parlava, una mica més calmat, ja movia els braços al ritme de les idees, el primer moviment s'havia encetat—. El problema de fons és això que proves de defensar. La gent és imbècil. Tot ho volen ara, a l'instant, fins i tot les idees, la lectura! —i les mans es van sostindre enlaire, per començar l'impromptu de tendons i artells volàtils sobre el seu cap doblegat endavant—. Jo pago i ho vull ara, i com que la societat mercantilitzada ho permet, es pensen que el model es pot fer servir arreu. Malament rai, perquè han fet sorgir aquella caterva de rapinyaires opinadors que et diuen què has de pensar en un vídeo ràpid de dos minuts (dos minuts!), en un missatget de cinquanta paraules o en una foto amb un eslògan amb tipografia cursi. És una societat de capbuits —va fer una pausa curta, descansant els braços a la butaca un instant, i els va tornar a enlairar—. Però aquest no és l'únic problema, no, perquè aquests mateixos impacients ara volen escriure, i els analfabets, els muts, les lesbianes i els que tenen síndrome de down… tothom a escriure! I clar, fan servir la brevetat perquè no tenen ni idea d'escriure, i com n'han de tenir, si no llegeixen! Tothom a escriure, i la primera merda que caguen els sembla or. I no s'han d'amoïnar per si és coherent amb allò que han fet abans perquè diuen que és un text autònom. Mare de Déu! Amanides de textos breus, un pica-pica de fregits oliosos, però cap plat elaborat. Uns capbuits que han mort la literatura, i que a sobre es queixen que ningú no llegeix, que ningú no els fa cas. Que llegeixen res, ells? Que s'empassarien les merdes infantils, els avortons pedantescs que fan? Capbuits amb ínfules, això són.
—No tots són capbuits…
Havia apagat les mans, el so, sobre els braços de la butaca, en una tensió wagneriana que feia la impressió d'espetegar amb una secció de vent metall en qualsevol moment, de sobte.
—Bé, encara sort que resten joves com cal —l'obertura del segon moviment, però, va ser suau. Dolces fustes pianissimo—, tot i que deveu ser una minoria irrisòria, perquè el que es veu cada dia… —un rerefons amortit de percussió—. Hauríem de trobar-vos d'un cop, d'una vegada, un lloc al món, però no ens n'hem preocupat mai.
En Dylan feu una mirada de biaix, abstenint-se de fer un comentari forassenyat. El vell continuà el seu fraseig gesticulant, que començava, a poc a poc, a esverar-se:
—I com havíem de preocupar-nos-en, si el jovent sempre fa igual. Res no els interessa. Els joves només s'ocupen de passar-ho bé, peti qui peti, de dur a terme un fals CARPE DIEM que els dona peu a fer el primer que se'ls passa pel cap, sense tenir cura de res, ni tan sols avaluar-ne els possibles danys —aquí va caure la tempesta de vent metall, i les mànigues de la camisa, que li anaven balderes, pujaven i baixaven amb el retruny de la veu i l'histerisme dels violins—, arrasant-ho tot com una plaga de llagostes bíbliques, sense respectar res ni ningú. Després es troben amb una mà al davant i l'altra al darrere —una cadència tràgica, solemne, inquietant— i volen que la mama o el papa —i una altra, més llarga, amb un murmuri de timbals al fons— els treguin les castanyes del foc, però com que la mama i el papa són tan inútils com ells —els plats, ara arribaven els plats, el clímax—, no els poden ajudar i, clar —plats i trons arreu—, llavors demanen ajut al pare estat, a la marona burocràcia, perquè ells, pobrets, no en sabien les conseqüències de fer el ronso dia rere dia, pobrets, els havien dit que s'ho havien de passar bé i s'ho van prendre seriosament, i ara, valga'm Déu, diuen que els han pres el pèl, que ells no en tenen, de culpa, ni en són responsables, perquè són joves —els braços, tardorencs, van anar caient, dolçament anunciant, preludiant, la cadència final—. L'Estat no ha de ser la mare de ningú —i el públic, a la platea, sentia com els braços es dipositaven tendrament en el silenci—. Els ciutadans l'han de servir, en tot cas.
En Dylan va tenir un impuls ferotge d'aplaudir, però no només amb sarcasme, sinó també barrejat amb una mica de sinceritat, de respecte. Va resoldre de no fer-ho, perquè li havia quedat alguna cosa a dir:
—No és tan fàcil com això —va fer, abassegant tota la delicadesa que va trobar—. En primer lloc, els joves estudiem, ens formem, però l'oferta d'estudis està dissenyada per gent que no sap preveure què farà falta, com s'haurà de treballar, ni tampoc els preocupa, perquè se centren en ells mateixos —ara va estrafer la mà directriu, però els músics sabien ben bé a qui havien de seguir, no pas a ell—. I que els joves ens ho passem bé… doncs el que podem, com tothom, però això no té res a veure amb l'edat.
—Ja, i què passa amb els esquenadrets… amb tots els pixavagants que ni treballen ni estudien, eh?
—No treballen perquè no hi ha feina per a tothom. No estudien perquè fer una carrera, a més de l'enorme quantitat de diners que costa, els suposa un esforç molt gran per arribar, com a molt, a una feina llardosa que en realitat no requereix cap mena de qualificació.
—Això són excuses per autocompadir-se i poder fer el dropo d'allò més. Però de totes formes no explica la manca d'educació i de valors generalitzada. Tots les vam passar magres quan érem joves, què us penseu? Però teníem respecte, ens adaptàvem al que hi havia i esdeveníem ciutadans útils.
—Útils per a qui?
—Per a la societat, és clar.
—La majoria de generacions de joves sempre han volgut canviar la societat, modernitzar-la, però com vostè diu —va agafar aire, per remenar bé les paraules— sistemàticament s'han anat adaptant al motllo, sense preguntar-se si el podien canviar. Per això tot segueix igual.
—No segueix igual. Tant de bo! —la campaneta semblava anunciar la fi de l'entreacte, però l'orquestra ja havia donat el millor del repertori, potser— Ara és pitjor, i no vull veure quins són aquests canvis que porteu, perquè pel tarannà general, en semblen terrorífics.
El vellet es va enfonsar a la butaca. Va aixecar una mica un peu i va comprovar l'estat de la sabatilla, tot jugant lentament amb l'articulació del turmell, com si se la estigués emprovant per primer cop. El seu demble simfònic es va transmutar en una respiració salmòdica, feixuga.
—Seguint el mateix rumb —va continuar en Dylan—, res no canvia… i els ve.. les persones grans… sempre tenen por dels canvis.
—Vells, vells, ja pots ben dir-ho, que és el que som… Quina manca de respecte, fins i tot els que sembleu valdre una mica…
En Dylan va agafar embranzida, com si l'abaltiment de l'home li donés l'oportunitat de contraatacar.
—I quin respecte s'ha de tenir? Respecte a una societat que ens ha arraconat? A una societat que no ens ha tingut en compte?
—Mai no s'ha tingut en compte els joves. Si fos així, imagina't la societat que tindríem. És el més assenyat, perquè els vells sabem més bé com són les coses —entre paraula i paraula, o entre frase i frase, panteixava una mica, irregularment.
—Ara hi ha una diferència enorme, ara no és el mateix. Tot el món canvia radicalment. S'està robotitzant absolutament tot. De cop i volta, els joves ja no servim, fem nosa a tot arreu i ens demanen, a sobre, respecte —va aixecar la mà, com per donar un cop a la taula, però el vell li va fer una mirada d'advertiment, una lleu pujada de celles aguantant la respiració que el va posar a lloc a l'instant—. Vostè diu que els joves hem malentès el CARPE DIEM, però el que passa és que els adults no han entès que en realitat és un profund nihilisme, és una total desesperança, un rebuig a la vida que se'ns planteja i que, a sobre, no la podem canviar perquè nosaltres no podem prendre les decisions de futur.
—Us penseu que sou els únics que heu sofert el desengany, els grans canvis…? —el panteix pujava i baixava pel seu pit enfonsat sota la camisa, que amb prou feines es movia, però es podia comprovar perquè obria molt els narius i esbufegava sonorament—. La joventut ja és això, sempre es pensa que és la primera a experimentar-ho tot. Ja ha passat abans, noi, amb les revolucions industrials, però abans, a diferència d'ara, els joves sempre s'han esforçat a trobar-se el lloc. No s'han deixat anar. Tot ho voleu ara mateix, si no tinc un premi ara mateix ja no paga la pena… —va fer un moviment negatiu amb el cap, aclucant els ulls una estona massa llarga, amenaçant amb una becaina senil, però va continuar amb els ulls clucs— Això no pot ser, el món no funciona així. —i enmig de la seva peremptòria ceguesa, com si s'estigués guarint d'un mal terrible, va sentenciar— Esforç, feina, constància.
Es va doblegar una mica més cap a ell mateix. El nas gairebé reposava pesadament sobre el pit enfonsat. En qualsevol moment, començaria una aspra ranera i en Dylan s'anava impacientant.
—Escolti, jo…
—Ai, las! —va dir, espaordit, agafant-se el pit amb una mà mentre recobrava l'alè— Perdona'm noi, quines maneres. Seu, home, seu a la butaca, que xerrarem millor.
Els llums de les bombetes de fil grogues, que si bé eren unes relíquies elèctriques prohibides per la legislació energètica vigent, propalaven a través de les pantalles ocres i torrades, des dels diversos punts del menjador, una sensació d'acolliment familiar i conegut multiplicada tan bon punt arribava al vernís de les vetes irregulars dels roures que cobrien les parets i contrastaven tendrament amb la persistent estranyesa que travessava el ventre d'en Dylan, n'acusava el neguit de no pertànyer a aquella lluminositat melodiosa i tranquil·la, assuaujada en el sostre blanc i a la catifa de domàs pseudoromànic. D'alguna manera, el seu cos es rebel·lava a la bonior de l'escenari, recordant-li potser que aquella era una estança de trànsit, un accident del terreny nocturn pel qual havia de travessar i que, unes hores més tard, se li revelaria amb una lluminositat absolutament distinta a la d'aquell menjador artificiós al marge del temps.
El vellet es va aixecar amb dificultat, tot fent unes passes curtíssimes de ninot mecànic, i es va apropar a l'altra butaca per col·locar més bé el coixí que hi havia. Li va donar uns copets per deixar-lo més còmode.
—Si jo el que deia…
—Que sí, home, hi estaràs més bé. Vols un gotet de ratafia?
—No, jo no bec.
—Vatua món! Això sí que és una sorpresa! Va, home, seu.
En Dylan es va apropar a la butaca mentre el vell tornava a la seva, doblegat i cercant les pròpies passes al terra. El seient era tot ple d'una pols antiga i gruixuda, i amb els copets, voleiava com una boira anguniosa. Va seure i, al moment, la llum d'aquell angle li va fer visibles les volves en suspensió, grosses i esquerdades, i li va canviar la manera de respirar, més angoixada, nodrint i exaltant la sensació d'estranyesa, afegint-li un fort abatiment, un buit de trobar-se lluny d'ell mateix.
—Què dèiem?
—Doncs que jo havia vingut…
—Ah, sí, tens raó. Mira, noi. Tu potser ets d'una manera una mica diferent, una mena d'avantatjat, perquè conèixer Verdaguer sempre és un avantatge, però en general, els joves no sabeu ni parlar, ni escriure… Heu diluït la nostra llengua, la cultura, en un maremàgnum immenjable, fastigós. Per fi hem recuperat el nostre país, la pàtria, i només per això podré morir en pau, amb la consciència tranquil·la, finalment. Però quan miro per la finestra, quan escolto la ràdio, veig un país, una terra que no ha mantingut l’essència del que era, l’arrel de l’època gloriosa s’ha mort, ha perit. S’ha perdut el nervi de la llengua, s’ha diluït en la multiculturalitat. Sembla un territori internacional, ple de carn, però sense os.
Havia de respondre alguna cosa, però no tenia forces per a aquella mena d'argumentació, i va tirar pel dret cap a llocs comuns, ressecs, que no donessin pas a més cavil·lacions.
—Catalunya, a la força, ha anat canviant. Ara és una altra, però per fi som el que havíem de ser. I potser millors, perquè ara tothom va arreu, seguim el camí del progrés, és una Catalunya nova.
—I ca! Ni pensaments. Verdaguer és Catalunya. Víctor Català, els seus drames rurals són Catalunya. La pulsió del poble és allà, inamovible, la veta del caràcter —es va aixecar, de sobte, gairebé d'un salt—. Ara ho han empastifat tot de la sordidesa escandinava, d’aquell silenci dels fiords i de l’asfalt. Ja no s’ensuma la terra per enlloc. Tot és cobert d’una capa asèptica, insensible —es va apropar a una de les lleixes-aparador, on hi havia una aixada atrotinada per davant dels llibres—. El meu avi va fer-se la casa allà on ara hi ha el pont de l’autopista, amb les seves mans. Ell llaurava la terra, amb les seves mans. No necessitava cap govern, ni ningú, per mantenir-se, s’ho feia tot ell, es carregava la vida a l’esquena. I després de tant, el govern de torn la hi va expropiar. Pel bé comú, deien. Això és el que fan, això és el progrés i la igualtat, i ara jo m’haig de veure encaixonat, entaforat en un piset, amuntegat amb tots els mandrosos i els inútils incapaços de fer res per ells mateixos —va passar els dits, suaument, pel mànec de la següent eina, que en Dylan no havia vist mai o que pel cansament que li queia a les carns no era capaç de reconèixer—. Si mon avi visqués, ho cremaria tot. Absolutament tot!
—El temps passat, sempre envejat…
—No te'n burlis, que és ben cert!
—Hem de valorar el que tenim —va estossegar, per un rebuig racional a la pols que notava depositar-se al seu damunt—. Queda molta feina a fer, però ara tenim un estat. Aquells que ha citat ens envejarien.
—No t'ho creguis pas que estarien tan contents, perquè aquesta no és la seva república, això no és el que haurien volgut.
—Ah, no? —no ho va dir amb total incredulitat, sinó per una creixent dificultat per articular idees, concentrat com estava a espolsar-se l'antigor de la butaca.
—El procés de catalanització dels forans ha destruït aquella noble i heroica raça…
—Això sona una mica…
—Sona com el que és —va anar cap a una altra lleixa, donant-li totalment l'esquena, cercant un volum en concret mentre parlava—. Una nació colonitzada com la nostra va haver d'absorbir els colonitzadors més recents i els nets dels colonitzadors, i això fou en tan poc temps que en resultà la perdició de la raça.
—Apa!
—Sí! La cultura catalana hagué d'absorbir a corre-cuita les estructures foranes de la llengua, donant-los a canvi un estàndard sobre el qual van abocar-hi allò que portaven de casa seva… On dimonis l'he deixat…? I, per tant, amb la llengua, s'absorbí el pensament. Hem perdut el nervi, el tremp, la vigoria pròpies perquè en aquest procés d'osmosi s'ha catalanitzat massa. L'objectiu de fer la República ens ha donat un estat, sí, però ens ha deixat mig morts com a nació.
Una oficina, ascètica i eficient, com havia de ser, sense gaire llum, només la claror natural i burocràtica de Londres. Vol fer alguna esmena al seu nom? El vol fer més anglès?, preguntà el toixó greixós rere el mostrador. El seu amic Michael, que havia mogut tots els fils possibles per aquella gràcia que ara li concedien, l'esguardà amb un cert interrogant, com si cregués que potser era una bona idea, com si tothom no sabés qui era, com si el món no conegués l'home que havia acabat amb la filosofia, cap guerra, cap nazi insensible, talòs i destraler, seria capaç d'arrabassar-li allò, cap metafísic llardós podrà reconstruir el que jo he perfet. I talment, què passaria si em canviés el nom, si l'anglifiqués? Seguiria jo sent jo? Designaria la mateixa realitat? Hi hauria la mateixa connexió lògica? O m'hauria de refer novament? Deixaria la meva Àustria natal, les meves germanes patint les males maneres d'aquells sanguinaris, assetjades per la nostra remota sang jueva? És que la sang de les venes és la mateixa sang dels nostres avantpassats? És que elles, que mai no han professat altra religió que la protestant, són jueves? No són més vieneses que ningú? Hi ha una família millor que la nostra? I qui són aquells nazis per decidir, sense cap intel·ligència, sense cap coneixement del món, perquè no saben ni parlar, perquè no és possible saber allò que no es pot pronunciar, què en saben de res, ells, de tots els jueus, dels negres, que saben expressar-se millor que ells i tot? Qui és ningú per dir qui són? Qui és aquest home fastigós per posar en un paper quatre paraules que pretenen explicar qui sóc? El turment, causat més que no pas per les preguntes, sinó per la buidor taujana del funcionari, que s'esperava pacientment que acabés el seu raonament, no perquè sabés què hi havia d'important en el seu cap, sinó perquè es pensava que el dilema de canviar una consonant per una altra, o de treure'n alguna, era un veritable galimaties, l'estomacava el cervell. No, resolgué, no vull canviar res del meu nom, perquè no és possible enunciar una cosa que no existeix. Me'l pot lletrejar, doncs? Ela, u, de…
—I què s'hauria d'haver fet, llavors? —va fer tot d'una en Dylan, sorneguer.
—El que s'hauria d'haver fet no era en el temps que tu dius “llavors”, sinó molt abans.
—Això és fugir d'estudi.
—No. Però és cert que és inútil. Tan inútil com preguntar “què s'hauria d'haver fet?”
—Clar —va dir en Dylan, resseguint el fil d'una obvietat—, el que hem de dir és el que es pot fer, oi?
—Exactament.
—D'això ara en diem “arreglar el món”.
—Sempre s'ha dit així, noi.
—Ara ho diem amb sarcasme.
—Com sempre…
El vellet continuava buscant, ansiós, un cert volum, potser per demostrar alguna cosa, potser perquè havia perdut completament l'oremus.
—Mira, aquí el tinc. Has llegit mai els articles de Maragall?
—Clar.
L'home va lliscar lentament, amb el seu tarannà de robot de llauna, cap a la butaca, i s'hi va deixar caure amb una sacsejada d'ossos que va fer patir en Dylan, no tant pel llibre, que era una edició d'aquelles grogues que hi havia a totes les llibreries de vell, sinó perquè es podia haver trencat o dislocat alguna cosa. Amb la mà tremolosa es va posar les ulleres de lectura i va apropar-se el llibre, que li vibrava amb una constància frenètica davant dels ulls que feia impossible que hi pogués llegir ni una ratlla. En Dylan va pensar que potser el llibre, les ulleretes, eren un cop d'efecte, que ja se'l sabia de memòria, el text.
—Et sona l'article “La independència de Catalunya?
—El vam llegir a escola.
—A escola? Quins mamarratxos. I com ho havíeu d'entendre?
—Teníem dotze anys, ja. La professora ens explicava allò que no podíem entendre sols. Però la idea general la vam agafar tots, crec. De totes maneres, això ara…
—I tant que ara. És el que et volia dir abans.
Va grufar amb aquell nassot de cera entre les pàgines fins que va trobar el passatge amb què volia il·lustrar la seva idea, tot i que en Dylan ara no sabia a quina de totes hi faria la connexió.
—Escolta, noi: “A Madrid s'han adonat que Catalunya…
El passatge més gastat de tota l'obra maragalliana, segurament. L'ermità foradant-se en el buit, amagat a la caverna que un dia ocultà Prometeu, servant amb les mans que estrafan un calze, el foc de la pàtria, la terra engolida per Espanya, anorreada i assimilada, la multiculturalitat que va arribar després, que es va continuar fomentant per sostindre Espanya, els erms castellans que van matar el rastre europeu de Catalunya, la seva empenta, barrejada i axarnegada, vigilada de prop pel vell llosc de la muntanya, que espera pacient el dia en què la terra serà lliure. Però quan el dia fou arribat, quan la terra fou terra, massa emissaris poblaven Barcelona i portar de nou la flama era sotmetre-la al buf irrecognoscible dels vents nous, i l'ermità s'encarcara a la cova perquè ha entès el no-res, foradant-se en el buit, ha entès que l'hora és passada, i les despulles de la Catalunya absorbida no resistiran els acòlits de la malvestat castellana, sucumbirà Catalunya en una Europa aniquilada i vençuda. Un dia fou pàtria i ara ja tot és passat.
—L'has entès o no?
—Com les altres vegades, sí.
—Ara l'has d'haver entès millor, després del que t'he explicat.
—L'entenc igualment. Però no hi estic d'acord.
—Com que no! —la tremolor de les mans va glaçar-se en un esglai de contrarietat.
—Ara l'estat ja està fet. Allò que Maragall volia, s'ha acomplert. La cultura s'ha redreçat i va pels camins que li pertoquen en els temps que corren, el problema és un altre i el que demanem nosaltres no és tornar enrere i portar espardenyes. El que volem és tenir una república justa per a tothom, cosa que encara no tenim.
—Una república justa? Tant se val quina república sigui, oi? —el panteix va tornar, amb més ànsia—. Sou uns, uns… A tu que t'agrada Verdaguer et sembla bé això que dius? Et sembla bé això que ens resta?
—Què ens resta? Un estat que ja no està oprimit per Espanya?
—Un estat amb una cultura prestada, forana, amb una llengua literària esprimatxada i dèbil que coixeja constantment amb la crossa del castellà. Obre qualsevol llibre dels darrers vint anys. Fot pudor de castellà a cadascuna de les pàgines que llegeixis… Estructures calcades, lèxic redundant…
—I els gal·licismes, o els anglicismes?
—És el mateix i és diferent alhora. Aquests entraren per necessitat progressiva i per moda. Els castellanismes per inundació.
—També reflecteixen una situació viscuda, de la que som conscients.
—Exacte, reflecteix la realitat d'una comunitat. La República viu lingüísticament de la realitat espanyola. Potser tenim un estat, però és un satèl·lit d'Espanya.
—No ho crec.
—I tant que sí, per això tenim aquesta cultura que no és nostra a pertot.
—La cultura, al cap i a la fi, la fa la gent. Si les tendències canvien, no vol pas dir que siguin pitjors, són diferents.
—I un be negre! D'això no se'n pot dir cultura!
—A mi m'amoïnen altres coses. La política, per exemple.
—És que és política, també!
La veu del vellet anava amunt i avall, a sotragades, a altituds hertzianes massa rostes per a la seva edat.
—La literatura és una cosa secundària, primer s'han d'enfortir les bases, una justícia plena per a tot el poble, però amb aquestes dretes desvergonyides i gasives costarà un munt.
—Les dretes?! La mare del tano! Els maleïts esquerrofrènics són els que han permès això, són els que han enderrocat el país, l'han erosionat mica en mica fent-li el joc a Madrid.
—Les esquerres són les que van acabar mobilitzant la població per guanyar la república, deixant-se la pell a les institucions durant la independència. Les dretes, en canvi, ja sabem què van fer. Amagar-se als seus barris de rics, o fugir a Madrid i València mentre tot s'estava movent, i emportant-se amb ells els diners, és clar, no fos cas, i quan ja va estar tot fet, van tornar, es van fer les fotos i van erigir-se com a líders. La feina bruta, que la faci la gent, però després, l'estat, ens el fem a mida.
—Aquesta rondalla de les esquerres ja la coneixem. I per descomptat que s'emportaven els diners, perquè eren seus, o no? —va duplicar el no amb el cap, en silenci, mirant al sostre, i va continuar—. Jo parlava d'ara. Ara que ens han colat els Fernández i els López i els Rodríguez als llocs de poder. Ara que estan destruint la llengua i la cultura amb catalans estrafets que no seran mai catalans —això ho va dir amb un rigor que li va fer pujar la sang a les galtes i al front—. Verdaguer és Catalunya. Caterina Albert és Catalunya. Maragall és Catalunya. A més, aquí no va passar res fins els espanyols no van ficar la pota amb les jubilacions, així que no us poseu tantes medalles, ni traieu tant de pit, que vosaltres els esquerrans sou purament reaccionaris. Només feu quan no queda més remei, mentre que la construcció tenaç, constant, de la societat la fan les dretes, que saben el que fan, que tenen la sang i la determinació necessàries i no s'engresquen a fer mamarratxades superficials per tal de cobrir l'expedient.
—Sap què? —va dir en Dylan amb el to sorneguer d'abans, conscient que no hi havia res a fer en aquella conversa—. Tinc un amic que té idees molt similars a les seves.
—Un noi intel·ligent, segur. Fes-li cas.
En Dylan no va dir res. Es va quedar somrient, esguardant amb calma el rostre ple de contrastos entre les carns botides i els afraus ombrívols que les delimitaven. El vellet, visiblement incòmode per la tranquil·litat d'en Dylan, per l'arrogància que li mostrava amb aquell somriure, va assestar-li una altra:
—No teniu ni idea de què demaneu, marrecs —una amenaça simfònica va sorgir en la veu, però les mans no tenien força aquest cop—. La república que hem fet és un fantasma del que hauria de ser. S'hauria de governar amb mà ferma i servar la seva essència, perquè s'està aigualint. I mentrestant, els joves només feu proclames a crits i repetiu eslògans —en Dylan se l'escoltava, però s'esforçava perquè veiés que mirava el menjador, els estris i els llibres, encuriosit—. El port al que voleu arribar potser és l'adequat, però no sabeu escollir el vaixell, ni el rumb. Hi voleu anar per uns motius equivocats, o aleatoris, perquè ho feu sense pensar en què comporta allò que crideu. Voleu salpar perquè us ho han dit, perquè toca. Si us haguessin dit que ara es porta, us hauríeu fet el carnet comunista, el de la CNT o el del Club Súper 3, tant se val, perquè no sou lliures ni voleu ser-ho, només voleu encertar i per això seguiu aquells falsos líders que conspiren contra el país, i mentrestant penseu que, moralment, esteu en l'equip vencedor —va fer una pausa, tot esperant que en Dylan el mirés, cosa que ell va allargar al màxim que la tensió arterial del vellet podria suportar—. No s'ha d'anar amb el vencedor, s'ha d'anar amb el que porta els motius correctes. Ho feu amb tot, no només amb política. Davant de la munió de serials, demaneu a certs gurús que us aconsellin, a cegues, quin serial haig de veure? Amb els llibres passava abans, també. La gent demanava quin llibre havien de llegir, quin era el llibre que els havia d'agradar. La llibertat és una altra cosa, la llibertat és pensar per un mateix i vosaltres només repetiu com lloros perquè us fa mandra fins i tot pensar, i és molt perillós que tot el jovent no vulgui pensar, perquè tard o d'hora les proclames canviaran, el vaixell agafarà un altre rumb i vosaltres només direu sí, capità! —ara la veu se li havia enfosquit, i va escurar-se una mica la gola, per prosseguir—. Mira el que van fer des de Madrid amb el pobre Verdaguer. Van agafar a un gran filòleg, admirat per tothom, per tal d'aniquilar-lo, tot dient que era el millor poeta espanyol del segle XIX. Els catalans van pensar que els feien un honor, i es cavaven la fossa. Van normalitzar en Verdaguer, el van assimilar. Però sense estudiar com cal, sense paciència per pensar i pair, no us podeu adonar d'aquestes maniobres silencioses, perquè són delicades, finíssimes, sibil·lines, i esteu completament desarmats davant l'enemic —la veu minvava, perdia empenta i volum—. Voleu vèncer l'enemic? Penseu, instruïu-vos, torneu a pensar, i no us deixeu endur per tots els articles d'opinió, fins i tot els que semblen remar a favor, puix que no fan res més que persuadir-vos perquè penseu el que ells volen que penseu.
En Dylan el va deixar descansar uns segons, però no va poder-se estar de dir-ho amb la màxima brevetat possible, de la manera més cantelluda possible:
—L'enemic, a hores d'ara, el tenim a casa. A la casa bona, concretament.
—T'equivoques —va contestar, donant un cop al braç de la butaca—. Els jovenets esquerrofrènics —i va remarcar molt aquesta etiqueta, popular en certes emissores de ràdio— mitifiqueu totes les lluites basant-vos en l'esperit també mitificat dels bandolers, sense adonar-vos que els bandolers són el que són, unes rates avaricioses que no tenien respecte per res ni per ningú —va fer una pausa mirant directament en Dylan als ulls—. Aquí el gran canvi en el terreny polític va començar, com havia de ser, amb líders que atabuixaven les masses. La creació del partit generalista Catalunya No Seu, absentant-se al Congreso sistemàticament, allò va ser el començament de debò. La resta va ser la Barcelona de les bombes i del pistolerisme que ho embruta tot.
—Allò dels frikis aquells al Congreso va ser un símbol i prou. Com tants d'altres que havíem tingut. Els fets de debò els va dur a terme el poble, com sempre.
—El poble —va picar amb la mà, més fort— sense líders, és un ramat sense pastor. Calen Guifrés i Tallaferros que menin racionalment l'emoció popular.
—Doncs jo crec que és millor que el poble parli i s'entengui, que expressin l'emoció i sigui el mateix poble qui racionalitzi, i que si han de sorgir líders, surtin del poble mateix, perquè si ve algú altre a dir cap on anar…
—No! Del poble no en pot sortir cap líder hàbil, perquè d'un ramat només en poden sortir ovelles. Els qui estan només acostumats a pasturar no poden dirigir, és un sense sentit, això.
—Una altra vegada —va dir en Dylan bo i enfonsant-se a la butaca, somrient novament—, una idea que sona una mica…
—No em surtis amb demagògies. Els pobles que han triomfat ho han fet d'aquesta manera, de la que tu proposes en surten la barbàrie i l'anarquia. A la nostra gran Catalunya, els líders econòmics i socials eren guerrers, no pagesos, i foren els primers en totes les lluites. Guifré, Tallaferro… Eren a la primera línia de combat.
—Sí, però d'això fa molt de temps, i la realitat que hem vist fa poc és que quan hi ha hagut un combat, els que s'autoproclamen líders van deixar que les ovelles, com diu vostè, fessin la lluita, i ells estaven no a la darrera línia de combat, sinó amagats rere les línies enemigues.
El vellet premia els llavis amb una certa tristor, amb una pena pel Dylan que li va amarar una mica els ulls, que començaren a brillar.
—Ai, noi, sembla mentida, amb els recursos que teniu a l’abast i seguiu sense assabentar-vos de res. El poder no entén de dretes o esquerres, només hi ha amunt, que és així com un pamet de cel, i avall, que és tota la resta de la terra, per on s’arrosseguen les bestioles. El món, les persones, s’han de dirigir, perquè si no és un desgavell i els que l’han de dirigir són els més aptes, els més preparats… Catalunya, noiet, va començar així…
El vellet, sense tenir en compte les seves al·lusions prèvies, va començar a recitar de memòria el Canigó:
Amb son germà, lo compte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí
Minerve. Aquella primavera que vam anar de colònies a Carcassone i com que tres dies per veure el poble murallat són masses, els mestres ens van dur d’excursió arqueològica a Minerve. A aquella cantera hi van trobar uns homínids de cera, peluts, segons els tenien al museu, i el senyor arqueòleg, que devia ser del poble, en saber que érem catalans, els mateixos catalans que tota Europa sabia ja que marxaria de l'opressió d'Espanya, ens va explicar què hi van fer en Guifré de Cerdanya i son germà Bernat de Besalú, en Tallaferro, quan van ser per aquelles contrades. Ho va fer amb detall, amb gestos clars, i crus. Es notava que fruïa mostrant-nos els nostres herois com uns monstres capaços d’aquelles atrocitats. Una dona s’amaga sota la palla de les quadres. Només sent la cridòria pels carrers, i els xiscles, el metall de les espases i el trot enorme dels cavalls sobre l’empedrat. S’amaga sota un feix gran de palla, tapant-li la boca al seu cadell, estrenyent-lo fort contra el pit, i el batec ben fort, provant a no respirar perquè els soldats ronden les cases, entren pertot, ho estavellen tot i arrosseguen els homes dels cabells, de les cames, fins a la plaça, i vindran per mi, em trobaran aquí entre la palla i em prendran el fill i ja no m’hauran de moure perquè el lloc és flonjo i m’agafarà un i es traurà la cuirassa, el cinturó, me la clavarà ben fort, ben fort, ben fort, i després vindrà un altre, amb una verga encara més grossa, més dura, ben fort, ben fort, ben fort, i un altre, un altre, i després un altre. Finalment, m’arrossegaran dels cabells, o d’una cama, fins a la plaça, com a les altres. El meu fill! Rebentada per sempre. Potser em tallaran el nas, o les orelles, com als demés, tant se val sense fill, rebentada i mutilada per sempre. Després ens portaran a tots a la pedrera, els cossos tornats carn, tots estirats al cor mateix de la roca, tan blanca, i sobre els munts de pedretes sobreres estaran tots els cossos, tots els trossos sobrers dels del poble, els que els hem sobrat o els que els hem fet nosa. Hi ha veritats, per molt veritat que siguin, que no es poden explicar a criatures d’onze anys. De cop i volta, aquells versos
Los passerells ne tenen gelosia
i trenen ses cançons amb l’harmonia
tantes vegades gaudits, recitats per ell mateix, li van semblar inútils, luxuriosos, mirar cap a una altra banda o posar-se els auriculars per deixar de sentir la fressa del carrer, perquè mai no havia pogut desmentir a Google aquells fets, ni corroborar-los. Mai no s'havia plantejat llur veracitat, perquè el dolor humà, el rebuig tramés de generació en generació al poblet francès era real i l'adscrivien als catalans, tot i que s'assemblaven a actes brutals posteriors, els del setge als càtars, i, així, qui sap si era un rebuig forjat durant centenars d'anys en una confusió, en el fogar d'uns fets diferents i posteriors als dels comptes, construït en un malentès, en una barreja narrativa sense solta ni volta però que havia desembocat en una rancúnia real, havia creat una por i una bilis concreta i fefaent. Amb tot, els fets tampoc es podien desmentir, podien ser certs, també. Quina necessitat tenia aquell home de mentir? Va abaixar la mirada cap a les seves vambes com si a aquell entranyable vellet li haguessin tallat el nas, caigut a terra i rodolat entre els seus peus, els narius enlaire, sanguinolents, i va voler esborrar aquella imatge tornant-lo a mirar, però ara tenia una cara de porc antic i nissagarut, curulla d'arrugues, i va caure-li al damunt un abscés de la lluentor de l’espasa de Tallaferro sobre el llavi superior, els renills llarguíssims dels cavalls, les passes dels soldats a la plaça, amuntegant minervesos mutilats, el llavi a terra, bla, sense capacitat de rodolar enlloc, i l’únic llavi del bon home movent-se inútilment sense trobar una parella a les aproximants del vers següent
Hi arreja sa úsica o sa nota…
—Dispensi.
De l’aiga el rajolí, la que degota
dels 'ares a larada, co'erla en un'antell
—Bon home, perdoni.
—No respecteu res, els joves d’ara! No s’interromp un cant a mitges!
—No volia semblar desconsiderat, però és que la meva amiga…
—Quina amiga?
—La veïna…
—Ah, aquella. Què vol?
—Doncs que encara està atrapada… i jo havia de…
—Ah, clar! Perdona, noiet, perdona. Per un moment he pensat que no t’agradava mossèn Cinto i se m’emporten els… Disculpa si he perdut els estreps. Ha estat un malentès. Si ja m’has dit que t’agradava de bon començament, sí, sí. Mira, el safareig és allà, per aquella porta, al fons de la cuina.
Va passar cap a la cuina, que era blanca com un manicomi antic i li feria els ulls ara acostumats als roures tendres del menjador.
—El trobes? —va dir amb la veu engolfada a la butaca.
—Sí!
El vell xaruc, després de l'afirmació, devia tornar a la butaca a repassar versos, segurament allò de
los tells que el bes de l’aire fa remoure
Va agafar una cadira de fusta, una mica torta, per saltar la paret que separava els dos safaretjos. En el moment de separar les mans del respatller, la cadira va ballar una mica i tot ell va tremolar. Avui al final em mataré. Es va encamellar a la paret de separació i just en el moment que despenjava la cama i descendia silenciós com un ninja, va sentir un soroll sec, fort, al pis del vell. Va restar uns instants arraulit en la penombra, escoltant amb atenció, esperant un gemec, una maledicció, però no va sentir res més. Potser li ha caigut una d'aquelles eines. Ho va deixar estar, perquè necessitava posar el cos en un estat d'alerta màxima per recuperar el mòbil sense ésser notat per aquell que es feia dir Amèlia.