DINOU
Hi havia l’escamot de l’Ausiàs, a banda i banda de la porta del mas, els bastoners al complet, com un grup de criats que reben els convidats i guarden la casa. Duien els seus bastons a una mà i els colpejaven rítmicament contra el palmell de l’altra, a l’uníson. Semblava que, d’alguna manera, marcaven un compàs, que cantaven, irònicament, els versos d’una cançó d’en Sisa. El líder indiscutible, però, no hi era. La Rodoreda tampoc.
En March, a la sala del jutjat número u de lo literari, esguardava amb les parpelles mig closes, el mentó alt, les mans engrillonades rere l’esquena, els membres del tribunal, que deixaven caure tot el pes de llur altivesa des del cim de l’estrada. Se l’acusa, senyor March… Digui’m Ausiàs, que aquí estem entre amics… Se l’acusa, senyor March –l’Ausiàs va fer espetegar la llengua— d’apallissar vilment un dels poetes més il·lustres de les lletres franceses. Protesto alegrement, senyoria, digué l’Ausiàs. Jo pensí que el senyor Verlaine era un xarlatà i un gavatxot de mala mare, no un il·lustre poeta. Només li doní çò que mereixeria lo fill de sa puta mare, oi que m’entén? És conegut de tothom, prosseguí el jutge més principal de tots els del tribunal, que el senyor Verlaine… Defineixi tothom, senyor jutge, si no li sap greu, interrompé l’Ausiàs. Protesto!, cridà una veu rere l’acusat, que no feu cap gest de voler saber qui era el protestaire. S’accepta, digué el president. Ha pres nota el senyor secretari? Sí, senyoria. Llegeixi, senyor Prévert. El sant tribunal inquisitorial capitalista i clarament burgès demana a l’acusat, el senyor Ausiàs March, poeta valencià d’incalculable valor en general i de bastant més que l’acusació en particular… Un moment, secretari. Què mana, senyoria? Quan hem dit totes aquestes coses? Fa uns instants, senyoria. No les hem dit, aquestes coses, senyor Prévert. I tant que sí!, protestà el secretari. Cap de nosaltres ha dit que aquest tribunal… Però s’ha de llegir entre línies també, senyoria. Ni pensaments! Vostè ha de transcriure literalment, ec-sac-ta-men allò que es diu. I un rave! També haig de transcriure el com es diu, senyoria! No, no, vostè no ha d’interpretar res del que passi, només ha de deixar-ne constància!, respongué el president. I llavors per què m’han cridat a mi per a aquesta ximpleria! Perquè aquest és el Tribunal Suprem de Poesia, ves. I com és, replicà en Prévert, en la seva qualitat d'escrupolós poeta públic, que tots som francesos, aquí? Apa, empassa’t aquesta, gavatxot! Ordre a la sala!, cridà el president tustant la taula amb la maça. En aquell precís moment s’esbotzaren les portes del jutjat amb solemne contundència i entrà, revòlver en mà, la Rodoreda. Portava per davant en Proust, com a hostatge, que estossegava notòriament, delicadament, però d’esma. O el deixeu anar, digué, ben alt, ben clar, amb la seva veu d’exiliada, o haureu de retrobar el temps amb un rellotge de sol!
El rebedor de la masia, lluny de guarir un passat nostrat i folklòric de parets amb artefactes d’agricultura, mostrava un pòrtic decorat de sarcòfags minoics amb motius de lluites de braus i sacrificis monocromàtics conduïts per les sacerdotesses de la collita, de peus nus, vestits acampanats plens d’ocells i roselles, siluetes de pits flonjos i caps nimbats pel disc solar o les banyes del toro. Una noia que semblava sortida d'un d'aquells gerros els va indicar, amb un somriure llevíssim, que anessin a uns armariets. En Dylan va mirar la Gemma i ella li ho va explicar de seguida:
—És per deixar els mòbils. És prohibit estar a la festa amb aparells.
—I per què?
—Perquè ningú no faci fotos.
Se la va mirar amb suspicàcia.
—Sí, home, imagina't que algunes d'elles fessin fotos de les altres. Podrien fer xantatges o coses semblants. Si no hi ha mòbils, no hi ha ni fotos, ni enregistraments… Bé, a priori.
En Dylan es va guardar la claueta a la butxaca i de seguida va tornar a mirar cap a l'espectacle humà. Entre la gent que reia o cridava, o els que dansaven extasiats en un capteniment ovidià sense censura, va trobar el cap egregi, mític, del President de la República. Se li va glaçar el cor.
—Aquell és… –va mormolar incrèdul, a ningú.
—Ah, sí, és veritat. Sempre es colen certes persones menys interessants.
—I què hi fot…?
—De debò que et sorprèn, ell? T’hauries de fixar en les altres. Les que manen de veritat. En Guardiola és aquí perquè li agrada la festeta, ves, però la seva presència és de segona categoria…
—De quins altres parles?
—De les que tallen el bacallà. Mira, allà hi ha…
—Gemma!
Algú l’havia cridat per l’esquena i ella s’havia girat tot d’una, però en Dylan no podia atendre aquella petita curiositat casual, perquè tota la seva atenció es trobava amarada d’aquells moviments de carnaval atemporal, de tota la potència rítmica i visual d’aquella festa arcaica on els humans se celebraven mútuament com si fos una discoteca pregrega enfollida pel làudan i el vi aigualit, verinós com un núvol de sofre i sibil·la, inspirat en els vapors de les cambres que sostenen l’inframon. Hades o Persèfone. Els convidats, ocults rere els seus rostres sense nom, anaven d’una banda a l’altra del saló, venien dels salons contigus, baixaven les diferents escalinates com endinsats en una fuga del temps, oscil·laven en un etern retorn d’ells mateixos, cíclicament anats i tornats al soma i la terra, voleiant per l’aire espesseït d’un temps etern en ell mateix, sempre ell mateix, com una flaira incandescent que embolcalla els sentits en un ara i només ara, els cossos que es resaven en l’ésser de llur pregària ondulant com una flama que no s’apaivaga en el després ni en l’enfora, fluint d’ella en ella, respirant-se, influint-se, bategant-se en un tot tancat, suficient, necessari, protegit de la impietat que comanda l’existir a la destrucció implacable.
—Hòstia puta! –va dir quan va veure que sota els seus peus, que havien avançat embadalits, s’obria un fossat ple d’àspids prims i llargaruts, de tots colors.
—Sí, ves amb compte, aquí tot és ben real –va dir la Gemma, que ja tornava a ser al seu costat.
Aquella part final del saló formava una nau circular amb una paret en hemicicle de nínxols encastats entre columnes llises, blanques, cadascuna amb un pedestal de marbre en el qual una noia vestida únicament amb una faldilla acampanada, noies, qui sap, totes plegades, formant un cor hieràtic d’estàtues vives que mostraven uns pits durs de quiròfan, s'agafava a unes barres daurades, lleument ondulants, a banda i banda de llur nínxol, estintolades a la paret amb els ullals dels caps de serp que afiguraven. El centre de la nau era el fossat circular de les serps de debò, que en el seu onejar deixaven veure una decoració de tessel·les que formaven motius vegetals, i animals, entrellaçats amb un seguit de lletres gregues, o cirenaiques, que en Dylan no sabia desxifrar. Hi havien desat feixos de blat empastifats d’un líquid vermell fosc en una mena de pila per fer una foguera i les serps s’hi passejaven o provaven de fer-s’hi el niu. Feia pudor d’encens i de fang, una olor penetrant, biliosa, de ritual animista.
El cervell cercava, d’alguna manera, el límit racional de la ferotgia que palesaven els ulls, però havia emmudit i amb prou feines respirava, baldament incapaç de retenir l’allau d’estímuls que sobrepujaven qualsevol mena d’estirabot fantasiós o literari. Intellectum tibi dabo. Que allò fos real flirtejava amb els límits assaboribles en un ser i no ser com una mena de reflux visceral, tortuós i intermitent, de nàusea morbosa i càlida, i es va fregar els ulls perquè havia de fer-ho, perquè li ho manava el tòpic, perquè per primera vegada tenia sentit fer-ho d’aquella manera.
La Gemma parlava amb un matrimoni (cosa que sabria uns instants després, amb la conversa) de burgesos hedonistes que gaudien de la bacanal amb tranquil·litat, gairebé podria dir-se que amb tot el senderi que havien cremat a l’entrada la resta de convidats. En Dylan de seguida va adonar-se que no eren gent corrent, que semblaven sortits potser d’una postal costumista de la Grècia Antiga, però que en els ulls els refulgia una sagacitat autumnal de massa coses vistes i deixades anar sense recança.
—Així, doncs, també ets un artista, tu? –va fer l’home amb indolència, apropant-li una petita àmfora que duia sota el braç.
En Dylan va dubtar perquè ell no s’hi tenia, per artista, puix que mai no havia sentit cap necessitat d’expressar res que no pogués ésser comunicat tot xerrant, i es va quedar mirant la boca fosca de l'amforeta com un estaquirot.
—Que no tens vas? Ni copa? Doncs obri la boca, senyor artista –va fer l'home, enriolat, i en Dylan va badar una mica els llavis, inconscientment, cosa que va aprofitar ell per regar-li la cara amb un vi clar.
Després d'aquell bateig dionisíac, en Dylan va puntualitzar:
—Més aviat sóc una mena de filòsof.
—Una mena? –va fer la dona, brillant, encegadora, allargant la interrogació nasalment en el silenci en suspensió de la resposta del noi, que restava enlluernat pels reflexos daurats de la seva cabellera entortolligada al voltant del cap com una corona de rajos solars—. I com és això d’una mena?
—Bé –va respondre, finalment—, es podria dir filòsof i prou, clar.
—Ho ha dit així per humilitat –l’ajudà la Gemma, que li va picar l’ullet de la manera més discreta que va saber.
—Quina gràcia, això de la humilitat –va fer l’home, tot recol·locant-se la corona de llorer.
—Sí, sí –afegí ella—. Que potser serveix de res la humilitat, senyor “mena de filòsof”?
—Se’n poden burlar tant com vulguin –va tallar en Dylan—, perquè els filòsofs, de la mena que siguem, ja estem acostumats a les burles presents… i als elogis futurs.
La Gemma va quedar tan sorpresa com el matrimoni de burgesots olímpics. Fins ell mateix s’hi va quedar, de sorprès. L'home va arreplegar l'àmfora sota l'aixella nua, es va estendre la blancor de la toga amb un punt histriònic de vergonya i va fer:
—Em temo, reina meva, que ens han posat a lloc.
—I hem quedat com uns pallussos de primera –afegí ella—. El senyor filòsof ens haurà de disculpar.
—Esperem que ho faci de seguida, de-se-gui-da.
En Dylan va somriure afablement i va inclinar el cap amb un lleu assentiment d’aprovació.
—Bravíssimo! –feu el burgesot—. Una altra ronda per al senyor filòsof.
Li va abocar novament el vi pel front, per les galtes, però no va encertar amb la boca. En Dylan va llepar les gotes que li regalimaven pel rostre, dolces, tèbies, i es va eixugar amb la màniga, ostensiblement.
La senyora, que era baixeta i rabassuda, el mirava, però, des d'una altura de núvols recargolats, tota ella solar, incandescent.
—Perdoni el meu marit, senyor filòsof. La punteria no ha estat mai el seu fort.
—No passa res. Té certa gràcia.
—I quines coses pensa un filòsof del segle vint-i-u? O ja va vostè pel vint-i-dos? –va demanar l'home, mentre alçava l'àmfora i deixava caure un raig de vi llarg i corbat que engolia d'esma.
—Bé, una mica de tot, suposo. Les preocupacions de la humanitat, bàsicament.
L'home, de cop, va començar a tossir, es va posar vermell, si no hi estava, ennuegat pel vi o per la resposta.
—Caram, quines coses –va fer la burgesota, amb certa estupefacció heliforme.
—Per Ze-us… –va quequejar l'home, acabant de tossir i colpejant-se l'estèrnum amb el puny—. La-hu-ma-ni-taaat… qui-nes-cooo-ses.
—Al final, tot gira al voltant d'això, no? –va fer la Gemma, dubitativa.
—Això de la humanitat, senyoret filòsof, com a òrgan, com a unitat, no existeix –va tallar la senyora—. Li recomano que comenci a pensar en altres coses.
—Reina meva –feu el senyor mentre escurava les darreres gotes de vi—, no comencis… És que ella també és una mica filòsofa, sap?
—I tant que començo. Aquest bon noi està mal enfocat, i jo que me n'adono li ho haig de dir. Senyoret filòsof, li estalvio molt de temps amb això. La humanitat aquesta que vostè investiga és només una abstracció. Allò que podem referir i que hem d'atènyer és l'individu. L'eixam es composa d'abelles, no a l'inrevés, i cadascuna és diferent, té una funció individual.
En Dylan, que s'havia ficat ràpidament en el seu paper, es va enfurismar ben aviat i no va atendre, potser no els va entendre, els gestos subtils que li feia la Gemma per tal que no hi entrés a tot drap.
—Que no s'adona, senyora, que això és una contradicció?
—Per on?
—Si el grup no existeix, si és una abstracció, com diu vostè, com és que les abelles treballen totes, cadascuna en la seva funció, pel bé comú del rusc? Com és que fins i tot s'hi deixen la vida, si cal, per defensar-lo? Jo diria –va fer amb un gallet a la i— que les abelles estan fetes d'eixam, de la seva condició genètica d'eixamenar-se.
—És evident –va afegir l'home, tot cercant qui li portés una nova àmfora, o la hi reomplís allà mateix— que les persones no som abelles, senyor filòsof. Les persones, la suma dels individus ra-ci-o-naaal-zzz es comporta sense un objectiu, diguem, rusquisat… És un mal exemple, estimada, aquest de les abelles.
—Potser sí que és un mal exemple, però la idea és la que és, perquè els humans no tenim una funció genèticament preestablerta, no hi ha télos en el nostre naixement, sinó que tenim unes capacitats que es desenvolupen i llavors ens posem a lloc, cadascú el seu, per capacitat, sí senyor.
—Per capacitat? La capacitat d'esguerrar un exemple?
—Oh Ze-us po-de-rós! Gràcies, bella flor! –digué el burgesot a una noia que portava unes gerretes.
—Que no t'equivoques mai, tu? –va fer la senyora burgesota, amb uns ulls de llamps i trons.
—Ecs! Què és això? –va fer l'home, indignat pel beuratge que havia agafat.
—Jo sí, però no he estat jo qui ha pretès de fer la gran anàlisi sense haver pensat més de dues vegades el que vull dir.
—Quina jo-ven-tut… sempre tan agosarada… –digué l'home, mentre fitava l'entorn, inquiet, cercant algú altre—. Que un exemple, senyor filòsof, sigui poc encertat, o mal triat, o una contradicció pura…
—Jaume!
—Digues, estimada…
—Ves al gra, que barboteges.
—Clar, clar. Deia… que un exemple sigui mal triat, o desencertat, o…
—Jaume!
—Coi, però deixa'm, que he d'agafar embranzida, reina.
—Au, ves.
—Com deia, cuun-eg-zem-pla… –i va mirar de reüll la seva muller, que el fulminava—no concordi del tooot… no refuta en absolut una idea, perquè no es pot refutar el que és, tot i que l'eg-zem-pla sigui una altra cosa.
—Com? Clar que pot, sobretot si el que es diu és una opinió capciosa sense cap solidesa. Els humans som individus que ens podem preocupar de la nostra participació en el grup.
—Quin riure! –va fer la senyora—. Potser abans de criticar cap exemple hauries de començar per tenir idees de debò. La gent només es preocupa dels altres per por que els passi aquella desgràcia que veuen, però si no ensumen el perill, no se'n preocupen gens.
—És qüestió d'educació, d'empatia.
—Au, va! L'una és un artifici, l'altra un mecanisme genètic que potser funcionava en una realitat que s'ha extingit fa temps, perquè ja no necessitem els altres per subsistir.
—S'ha de ser fill de…
—De la mare i del pare, de les dues mares i de la proveta, si ho vols –va dir orgullosa, amb un somriure triomfant, ella—. La realitat, ho vulguis o no, és la que és. A més, fins i tot sense aquesta veritat irrefutable, com pots apel·lar a la genètica i oblidar-te del gen egoista? Que no té la mateixa importància que els altres?
—És una qüestió de Drets Humans!
En Dylan ho va dir, talment, en majúscules. De fet, el seu rictus de fàstic el va dur a mirar cap a un racó on l'Ausiàs i tota la resta, en sentir-ho, aixecaren els caps un moment dels tripijocs que li feien a en Sòcrates, que els entomava de quatre potes i cofat amb un barret amb orelles de ruc. De seguida, però, van tornar als iii-aaa i als insults, a clavar-li agulles al cul i a pujar al seu llom de sàtir vençut amb crits de "Té, tros d'ase!" i tot el repertori d'animals de la granja. Plató, de gairell, va esguardar llangorós en Dylan, des d'un racó, rere una minúscula columna dòrica.
—Suposo que aquesta és, ho vulguem o no, la conclusió de la discussió. Oi, estimada?
—Segurament –respongué ella, tot cercant algú altre a qui acostar-se.
—Doncs crec que vaig a buscar una altra amforeta. Vols res?
—No. Potser sí que mancaria analitzar per què encara hi ha gent que les pensa, aquestes coses tan antiquades, però la discussió sobre aquest punt em sembla que no és gaire estimulant.
—Jo crec que està bé revisar les idees des de nous prismes –va dir la Gemma, per trencar la incomoditat del silenci.
—Sí? –va contestar la senyora, mirant per sobre dels seus caps, amb un gest que volia trobar algú altre amb qui parlar.
De seguida, però, va tornar el marit amb una àmfora sota cada braç, acompanyat d'un altre home, una mica més jove, de rostre difícil, barroc, amb dues àmfores més.
—Mira qui he trobat!
—Ai, Pere! On eres?
—Aquí i allà, ja saps. Ostres, si hi ha la Gemma!
—Hola, senyor Domènech.
—I qui és el vailet?
—Vailet?
—Per Júpiter, per Osiris! Com goses, Pere?
—Què passa?
—Que no és cap vailet, home, és un respectable filòsof! Amb sistema i tot, t'ho asseguro.
—Filòsof? –l'home, que trencava el coll cap a l'àmfora, tot enfonsant-hi el perfil de voltor, i el va esguardar de dalt a baix, cercant-li la barba, la toga, la blancor del marbre, amb aquell ull sortit de l'òrbita que fosquejava, incrèdul, perspicaç.
—Exageren per ridiculitzar-me, senyor…
—Pere Domènech, enginyer.
—En-gi-nyer? No li facis cas, oh Demòcrit! —digué el burgesot, mentre deixava una àmfora a terra i la cenyia amb les cames, per si de cas—. És un inventor! I l'amo d'una empresa pun-te-ra en tecnologies que han sortit, d'una en una, d'aquesta magnífica i noble testa.
L'home va enretirar el bec de l'àmfora i va dibuixar un somriure ufanós, fitant de dalt a baix en Dylan.
—Crec, diví filòsof, que podries explicar-me aquest sistema teu en un racó menys sorollós, no creus? –va fer l'enginyer, amb una avidesa pèrfida als llavis prims i esquerdats d'au de rapinya.
—N'hi ha d'això, per aquí?
—I tant! Hi ha el que vulguis. Em penso que el millor és que m'exposis aquestes meravelles que penses al glory hole.
—A on?
—No saps què és? Mira, és un forat…
—Ja sé què és, el glory hole!
—Deliciós! Doncs som-hi!
L'home va deixar una àmfora en mans de la Gemma i va tenallar el canell d'en Dylan amb uns dits llargs i ossats, ferruginosos.
—I què hi hem de fer, allà?
L'home va riure, tot torçant el cap i esguardant-lo amb l'ull sortint.
—Però si és molt fàcil, home. Tu m'expliques les teves teories i quan t'acabis ben acabat, jo et dic el que penso fins que m'arribi. Va, nem.
—Sí, home!
—No? No et ve de gust el glory hole? I què vols que fem? Vols anar a les masmorres? No ens concentrarem gaire, allà dins.
—Quina masmorra?
—T'estimes més la cambra cretenca? Jo ja estic una mica cansat a aquestes hores per a tanta embranzida, però si t'agrada més…
—Jo no vull anar enlloc! Enlloc!
—Aquí mateix? Sí que ets agosarat, tu…
Llavors es va posar de genolls i va avançar tot el rostre cap al seu entrecuix, d'una revolada.
—Què fots!
En Dylan va saltar enrere, esparverat, i va xocar contra una noia de pits durs i faldilla blava que, amb el cop, va rodolar per terra, i el Dylan amb ella. Tothom va començar a riure, i alguns es van llançar a sobre, fent una pinya de cossos enfollits, despullant certes parts del cos, altres van fer una rotllana i van començar a lladrar i a regar-los amb vi i pètals de rosa.
—Per A-fro-di-ta! Genial, senyor filòsof, genial!
—Qui ho diria, d'ell, tan seriós, tan preocupat per la humanitat… Potser sí que és un filòsof com cal.
En Dylan va sortir de l'allau de carn ben aviat, mentre quatre homes encetaven tots els forats que podien de la noia, que es recargolava pel terra amb les mans crispades en l'aire, cercant inútilment alguna cosa a què aferrar-se.
—O sigui —va fer l'enginyer amb un to melangiós d'orgull tocat—que t'ho vols fer amb qualsevol cambrerola, però amb mi no, eh? Que no t'agraden els homes?
—Clar que no m'agraden!
—Però quina mena de filòsof ets, que no t'agraden els homes? Jo em pensava que éreu gent més instruïda.
—Què hi té a veure?
—Com que… A mi, noi, m'agrada tot allò que és bo, cigales i cloïsses. No tanco cap porta.
—Potser no ets tan bo com et penses, Pere –va riure la burgesota—. Què, Jaume? Et decideixes o no?
El burgesot, àmfora en mà, mirava i remirava la munió de cossos que envestien una vegada i una altra la noia al terra, els vorejava, i feia uns petits gestos com de llançar-se a l'aigua, però no acabava de veure clar per on s'hi ficaria, de tan atapeïda que estava la noia, en aquell moment.
—Escolta, Susanna, què no ve la poetessa, avui?
—La mala puta? Li deuen estar llepant els mugrons a les quadres.
—Ha vingut, doncs?
—Sí, ha fet l'espectacle inaugural, com sempre. Ja saps que el Lluís li té devoció.
—I per què no li havia de tenir? Recita bé.
—Només que diu bajanades tardocomunistes. No sé què li veu.
—Ja t'ho dic jo, què li veu.
—Aquí té per donar i per vendre, de gent que li mengi la polla, Pere, no entenc per què aquesta meuca…
—Doncs precisament per això que li retreies.
—Vols dir?
—Fa dues setmanes, la va fer entrar a les gateres de la taula de pòquer.
—La Joanna? De debò?
—Tota la partida allà sota seu, com la barjaula que és.
—Quin fill de puta més deliciós, el Lluís… Ho has sentit, rei?
El burgesot s'havia estirat al terra, de sobines, per intentar entrar en el garbuix com un mecànic, però no trobava una escletxa. La noia feia estona que havia deixat anar les mans sobre les lloses del terra.
—Escolti, senyor Domènech –va encetar la Gemma.
—Digues, maca, vols que anem al pòquer?
—Ha! Jo no m'hi fico allà dins.
—Podem jugar tots dos, mentre xerrem.
—No vull xerrar amb vostè mentre li mengen la polla.
—Tampoc mentre et mengen el cony? Puc cridar algú que te'l mengi mentre parlem.
—No, millor sense que ens mengi res ningú.
—Que avorrida que ets, dona. No t'imagines com m'agrada la gent que m'explica coses quan l'exciten. La conversa es torna més interessant.
—Quina conversa? Si t'exciten no hi ha conversa.
—I tant! Les idees surten del cos gemegades, xisclades, amb una força salvatge. Les millors idees les he tingut sempre mentre algú em llepava alguna cosa.
—Totes les idees?
—Bé, no totes, algunes mentre m'empenyaven fort.
En Dylan va fer una cara de fàstic i la Gemma només va quedar-se callada.
—No t'entendran mai, Pere –va fer la burgesota, irradiant un menyspreu increïblement descendent, tot i la seva menudesa—. La gent d'aquesta mena no està capacitada per entendre la vida de debò.
—La vida de debò? –va bordar en Dylan.
—Ets un filòsof lloro, tu?
—No crec que es pugui establir una única vida de debò –va contestar la Gemma, abans que en Dylan afegís res més—, perquè cadascú té una idea, de vida, i una altra, de la veritat.
—Bé, potser sí –feu l'enginyer.
—I ara, Pere, no siguis tan amable, que sembles una bleda. Res d'això, Gemma, el relativisme, l'escepticisme absolut, són la més gran ignorància, i una malaltia que ens du al nihilisme. Ja ho tenim superat, això, a les nostres esferes. A les vostres, però, encara seguiu matant-vos entre vosaltres per idees arcaiques.
—Qui és el lloro, ara? –va espetegar en Dylan.
—Perdona?
—Això ho va dir en Nietzsche fa més de cent anys. Més prehistòric que Nietzsche…
La senyora, heliostàtica, encimbellada en el seu orbe, va reblar:
—I d'on et penses que surt la República que trepitges, marrec, si no d'una classe poderosa, forta, que va saber interpretar d'una vegada per totes les paraules de Nietzsche?
—I un be negre! La República la vam fer els treballadors, la gent del carrer. A quin piquet de les seus d'Hacienda va estar, vostè? A quina de les cèl·lules d'atac als sistemes informàtics va participar? A quina caixa de resistència del boicot de les hipoteques va posar un cèntim, vostè? A quina de les renúncies funcionarials?
—Escolta, marrec.
—A quina de les marxes contra les casernes de la Guàrdia Civil es va deixar la cara? I la nit de les torxes? Va ocupar la seu de la Borsa o va ser de les que reclamaven pau i que aturéssim els aldarulls?
—I tu, nen, a quina vas estar?
—Jo era a ca l'àvia.
—Ha!
—Però mos pares, mos tiets, els veïns, tots hi anaren, tots hi van participar. En contra de les demandes de vostès, que volien pau i tranquil·litat.
—Ets un bocamoll, com tots els de la teva casta de morts de gana mentals. Jo vaig fer altres coses importants. Coses que el teu cervellet no pot entendre i que potser no entendrà mai.
—I tant que les entenc. Amagar-se a casa seva, o a algun hotel a l'estranger, prop d'una sucursal bancària on van endur-se tots els diners.
—No tens ni la més remota idea de les gestions que vam fer a Luxemburg i a Suïssa, només podeu imaginar-vos corrupció, els dolents del conte, tancats a una cova maquinant en contra vostra, però saps què? Sense nosaltres no aneu enlloc. Qui et penses que va tornar a engegar l'economia després del desgavell que vau fer? De què se suposa que viuríeu sense el nostre capital? De les cendres que vau deixar? Sense el nostre guiatge haguéssiu demanat perdó a Espanya en una setmana.
—Una merda!
—Clar que sí. Qui tindria feina, sense els emprenedors?
—Què s'ha pensat, vostè, que som imbècils i no podem engegar negocis? O comerciar? O crear el que ens faci falta?
—I d'on trauries la matèria prima? Si no saps ni d'on ve… Qui us donaria crèdit per comprar-les? Quin país creus que us vendria res, a uns pobres desgraciats que no poden respondre del pagament?
—I què saben fer, vostès, sense un esclau que els ho faci?
—Ja comencem. Quan s'acaben les raons, comença la demagògia.
—No! La demagògia la van començar molt abans les classes riques, els cínics inútils de la societat.
—Dylan, sisplau… –va fer la Gemma.
—Què vol dir, Dylan sisplau…?
—Doncs vol dir que el teu discurs revolucionari no té ni cap ni peus. Uns quants mesos de comuna i després els més espavilats, els més aptes, amb ganes de dirigir, i amb el que s'ha de tenir, establirien una nova aristocràcia i la gent els deixaria fer perquè en el fur intern volen que algú els mani, que algú prengui les decisions feixugues, per no haver de pensar. Ens volen i ens necessiten, però la seva dèbil consciència els obliga a odiar-nos públicament, i els qui ens volen fer fora de debò és perquè tenen una voluntat també de debò, perquè volen establir-s'hi ells. Però seria el mateix. Tant per tant, m'estimo més ser jo qui té la paella pel mànec.
En Dylan, per a sorpresa de la Gemma, no va dir res, i se'l va mirar amb tristor, perquè el veia irat però incapaç de formular un argument en contra. La senyora va fer passar els ulls per tota la volta del seu orgull i va girar l'esquena. De seguida va arribar el seu marit, suat, nu de cap a peus, amb la panxota atrafegada en la respiració desfermada i l'amforeta a la mà, cap per vall, deixant un rastre de gotes al seu darrere. L'enginyer li va dir alguna cosa a en Dylan a cau d'orella i li va picar l'ull gros i desorbitat abans de girar cua, cosa que el va encendre de ràbia, tot el cos que li tremolava com un calfred i una coïssor aspra, punyent, que l'esbaldregava. De cop, una veu com un tro va caure rere seu:
—Gemma! Per fi et trobo. T'amagaves o què?
—Hola, senyor Llombard… —va contestar la Gemma, amb timidesa d'escolar.
L'home va mirar la senyora, que en sentir-lo s'havia girat cap a la veuassa.
—Susanna.
—Hola, Lluís.
—Suposo que ho passeu bé.
—Com sempre.
—De-pri-mer-ra, Lluís.
—Me n'alegro. Gemma, Gemma… tu sempre tan vestida… Mira que ets avorrida.
—No vinc aquí a follar, ja ho sap, sinó que vinc a…
—Sí, exactament, per això et buscava. Puja a l'estudi que el retrat no s'acabarà sol.
—Bé, deia que he vingut a esbargir-me com tothom, però no sexualment.
—Tonteries, has vingut a acabar-me el quadre, que per això et pago. Va puja.
—És que avui estic una mica…
—Va, no m'ho facis dir més. Puja de seguida i prepara-ho tot, que ara vinc.
La Gemma, amb un gest sumís, va pujar l'escala acaronant el passamà de marbre, com una adolescent malenconiosa de novel·la postromàntica. En Dylan, com un estaquirot, la mirava anar-se'n sense dir res, sense mirar enrere, i va arrufar el nas.
—I qui és, aquest? –feu el senyor de la casa mirant de dalt a baix en Dylan amb cara d'espant.
—Oh, Lluís, no t'ho creuràs, és un filòsof!
—Quin? Diògenes?
Van esclatar a riure, tots tres, a cor. En acabat, el burgesot, alçant l'àmfora, va exclamar:
—Oh, gran Ze-us de l'O-limp, escolta la nostra pregària, porta'ns una mica més d'aquest chateaux perquè puguem regar les nostres eixutes gargamelles! Oh, Ze-us, que em sents?
El senyor Llombard, amb un gest de domine de l'índex i el polze, va fer vessar pel cap implorant de l'home tres àmfores enormes de vi, cadascuna de les quals va ser duta per dos homenassos etíops, enseuats en un vernís daurat. En pocs instants, el burgesot caigué a terra inconscient i uns altres servents se l'endugueren mig mort, entre la gentada.
—El teu marit…
—Sí, fill. Espero que aquesta vegada me'l deixin una mica més bé, perquè el darrer cop es va estar una setmana al llit.
—Bé, noi, i quina mena de filòsof ets, tu?
—No t'hi escarrassis, Lluís, està molt verd.
—Un be negre, verd!
—Com a mínim té geni, oi? –va fer el senyor, enriolat.
—I res més.
—Però alguna cosa deu tenir, per a dir-se filòsof, no?
—S'ho diu ell. I la Gemma, que el devia voler impressionar.
—Pobra noia. Té bona mà, però el cap ple de pardals.
En aquell instant s'apropà Un home alt, d'una antigor clàssica al rostre, amb un bigotet francès, però abillat amb un batí japonès vermell, i s'apropà a la burgesota:
—Susanna, vine, que hem de parlar.
—No em ve de gust, Joel. Ja em trucaràs dilluns.
—Va, dona, que em de fer tractes importants…
—Saps què passa, Joel, que els mortals hem de competir amb la Xina per vendre els nostres productes, no com tu, i no puc dedicar-te ni un robot, perquè llavors la producció per a la resta d'Europa se n'aniria a la merda.
—Qui ho diu que jo no tinc competència? Et creus que és fàcil expandir-se a l'Occitanie?
—Amb el regal que et van fer a casa, et seria fàcil al Japó i tot.
—L'enveja et menja, Susanna –i va riure com sembla que reien a les comèdies de la darrera dècada del segle XX—. Mira, xata, la meva empresa ja feia molts anys que rodava a Catalunya. L'única. Competint amb els taurons espanyols… i sobrevivint! Això ni tu ho pots dir.
—Sí, clar, però els teus guanys van ser de debò quan et van fer el contracte nacional, o no?
—Mira qui parla!
L'amo va esguardar en Dylan, que no perdia detall, i tallà la disputa, somrient:
—Senyors, hem vingut a passar-ho bé. Deixem els negocis per a un altre moment.
—Sí, millor –va mormolar en Dylan—. Quin fàstic.
—Com dius, nen? –va fer l'home del batí vermell.
—Ah, clar, que no te l'hem presentat –va espetegar la burgesota—. El senyor filòsof és una mica… marxista, saps?
—Valga'm déu! És possible, això?
El senyor de la casa, amb tota l'elegància que duia a sobre, va petar-se de riure.
—Tot és possible, Joel, sembla mentida.
—Quin mal gust!
—I per què havia de ser de mal gust, o per riure, si ho fos, eh?
—Perquè sí, home, no calen més motius –va fer l'antic comediant, tancant-se el batí i tot torçant el bigoti.
—Bé, noi –va afegir el senyor—, en realitat és com ser euclidià, o idealista… Avui en dia és absurd.
—El que sí és absurd és viure d'aquesta manera indecent i voler-la defensar amb arguments.
L'amo de la casa, amb certa suficiència, però sorrut, va respondre taxativament:
—No esquitxis amb la teva moralitat desfasada les accions dels qui sabem viure, sisplau.
—És que jo tinc valors, no com vostès.
—També en tenim, de valors, però uns altres –va fer la burgesota.
—No són valors, és salvatgia.
—És coherència –va fer, dogmàtic, l'amo de la bacanal.
—Un be negre!
—Evidentment –va prosseguir, cadenciós, marmori, el senyor—. Som animals i com a tals, ens movem per la més pura voluntat de posseir, de sobreviure, d'aniquilar tot allò que ens pugui ferir.
—Bé, aniquilar potser tampoc cal, Lluís –feu el del batí.
—Els animals –va contestar en Dylan—actuen per necessitat i fins on la necessitat arriba, sense malícia, no frueixen esclavitzant, per exemple. Vostès van molt més lluny. Quina necessitat hi ha d'abassegar-ho tot?
— Els animals no esclavitzen perquè no hi arriben. Tots els éssers fan allò que els és convenient sense amoïnar-se dels altres. Aquest és el principi fonamental.
—Però els humans tenim raó, podem calcular i cercar el millor per a tothom, no cal deixar-se endur en la pura animalitat.
—Aquí t'equivoques de totes, totes. La raó es pot fer servir per a moltes coses, entre elles, viure bé, com et plagui, sense remordiments. Quina necessitat hi ha de viure pobrament, en un món lleig, gris, avorridament igualitari? [
] Doncs cap ni una, perquè tota aquesta moral de respecte al proïsme perquè sí és una enganyifa dels covards i dels qui volen sotmetre els dèbils.
—Ja hi tornem! –va esclatar en Dylan—. Què és això, el club de Nietzsche o què? Què toca, després, Adam Smith?
—Per descomptat que segueixo Nietzsche! Per fi algú ens va treure de sobre el deure i la culpabilitat, no ens hem de deixar endur per les mentides de prosperitat global de l'esquerra hipòcrita.
—Mentides són dir que uns s'ho mereixen i els altres no, que uns són nascuts per manar i els altres per servir.
—I qui ho ha dit, això?
—És l'ideari. Força més antic que el socialisme, de fet.
—No en tens ni idea, del meu ideari, noi. Tot això que dius són bajanades. Al meu ideari només hi trobaràs la llei de la natura, la voluntat i la llibertat absolutes [
]. Si una cosa m'agrada i la puc prendre, pels mitjans que sigui, la faré meva, i no necessito fer-me trampes argumentatives per justificar-ho, perquè si ho vull i m'és possible vol dir que la natura m'ho permet. Si es vol i es pot, per què no s'hauria de fer?
—Perquè la seva llibertat s'acaba…
—No! Ni parlar-ne! Res de tòpics! No puc suportar aquestes cantilenes de retrassats mentals.
—Però és que la seva llibertat no pot valer més que la dels altres!
—És que el valor no existeix en si, noiet, és una convenció.
—Per tal de viure tots millor, o no?
—No ho crec [
]. De totes maneres, s'ha aconseguit, aquesta fita?
—Però perquè els poderosos…
—Una altra! Ni parlar-ne! Res de tòpics, he dit! Els qui els pobres esclaus dieu "poderosos" només som éssers lliures, i ens voleu matar perquè us recordem cada dia, amb la nostra existència, que us arrossegueu pel fang. Però s'ha donat el cas, tantes vegades, que quan alguna d'aquestes bestioles pudents s'han aixecat i han matat els homes lliures, per fàstic, per decència, com tu dius, quan han vist que deixaven un lloc, quan han vist que podien esdevenir completament lliures, no se'ls ha acudit mai de tornar a reptar en la immundícia.
—Per manca de principis, per debilitat, però…
—Quan s'han vist capaços de decidir per ells mateixos, no han volgut cedir ni un centímetre de la seva voluntat, i em sembla bé, és com ha de ser.
—Però sí que hi ha hagut gent veritablement noble, honrada, coherent, però els poderosos l'han esclafat, per tal que no fessin tremolar tot el sistema.
—Evidentment.
—Com?
—Què havien de fer, si no? Deixar-se aniquilar? Tots aquests casos que dius, que no en seran tampoc tants, qui vol ser completament lliure els ha de destruir, en defensa de la pròpia llibertat, de la seva existència sense traves. Per què havien de tenir cap escrúpol? Per què no havien de matar i enganyar, o comprar i difamar?
—Perquè és fastigós.
—Gens. Només t'ho sembla, però no ho és, perquè les coses no són fastigoses o decents o bones i dolentes.
—Això és un sofisma pur. Ni Protàgores!
—Tornem-hi… I què? Tota aquesta ètica, tota aquesta racionalitat absurda no existeix a la natura… És com allò del canvi climàtic i la biosfera… I què m'importa a mi, a ningú, si el món es torna una roca erma?
—No pot ser veritat el que sento.
[
]
—Lluís –va fer la burgesota—, aquí has pixat fora de test. Hi ha uns límits, evidentment.
—No, Susanna, no, perquè què li importa a un elefant si ens morim tots els homes? Li importa a l'aigua d'ésser potable?
—Però aquest relativisme, Lluís, et porta al no-res, al nihilisme pur. Això és inconcebible, és una puerilitat.
[
]
—Puerilitat és posar límits a allò que no en té, Susanna. No hi ha cap motiu inherent a la natura. Tot això són cabòries humanes, com provar de trobar-hi un sentit a la vida, i coses per l'estil. L'únic i principal motiu que ha de regir el nostre comportament és viure al més bé millor.
—I a la resta que ens donin pel cul, oi? –va fer en Dylan.
—Evidentment, o què esperaves?
La burgesota, en aquell moment, va fer un posat de suspicàcia i va cercar amb la mirada el seu marit. L'home del batí japonès, estava bocabadat, al·lucinat, com si hagués tingut una epifania o l'haguessin desvirgat en aquell precís instant. En Dylan, però, rabiüt, quequejava una resposta:
—Però… llavors… jo… ara mateix… jo podria…
L'amo d'aquella mena d'Olimp, més pur i més terrible que qualsevol dels déus, va esclafir a riure:
—Prova-ho, homenàs, prova-ho, que t'espero.
En Dylan tremolava incapaç de moure's o de dir res.
—Ho veus? Quan he dit que tot s'hi val, doncs tot s'hi val. Evidentment, per això es van crear les lleis, els jutjats, la policia i els bufets d'advocats… Qualsevol mitjà, noiet.
En Kafka li va passar el braç per l'espatlla, i tot de cuques, de miriàpodes, van començar a sortir-li de dins de l'americana, amb corredissa de potetes, per la mà, cap als dits, i enrere, pel canell. Es van mirar, ben a prop. En Kafka el va esguardar amb uns ulls que destrossaven, que rossolaven pel seu ànim, silenciosos, glatien el mateix formigueig de cuca insignificant que li baixava pel coll dins la roba, que l'abrusava. En Dylan va començar a cridar:
—Prou! Prou! Prou!
Va sortir corrents entre la gent, cap a l'entrada, empentant-los per fer-se via, i va cercar la porta que devia ser l'armari on havien deixat l'abric. La va obrir, s'hi va ficar.