Rondalla d'en Dylan Tomàs

S'ha acabat el gasoil. Tota la planícia cremada coberta de cendra i coberta d'un tel de neu i de glaç, tota la terra una extensió sense límits ni recer escampada de restes de cases esfondrades. Li tremolen els dits. Pensa aquella història que explicava l'avi d'un soldat de Napoleó que enmig de la neu li va obrir el ventre al cavall per guarir-se de la gelor de l'estepa i va morir congelat dins el ventre buit de la bèstia tombada. Ha sonat el xiulet. Toca avançar. No podem moure les cames, no sento els dits dels peus. L'Exèrcit Roig ha fugit i ens ha deixat la seva arma més poderosa. Trobarem la mort en silenci, caurem sobre l'estepa.

Tot el cos s'esgarrinxava amb cada passa en l'aire fred i la rosada es condensava i li esquinçava la gola i els pulmons. Encara, però, no semblava que s'esclarís l'horitzó. La tremolor general dels músculs, els espasmes dels tendons, li impedien qualsevol mena de raonament abstracte. Va aparèixer el primer semàfor del poble, les primeres façanes d'obra vista. El barri estava més desert que el bosc i el silenci queia com una tempesta nòrdica. Va cercar un porxo, un portal, un racó ple de pixums on pogués arrecerar-se. Les idees, mica en mica, es deixataven en el rellent de la matinada i, sense pensar-s'hi gaire, s'agotzonà en el primer portal que va veure. Hi havia un test amb una planta de plàstic, la va posar per davant per fer-se una mica més de redós. El rigor mortis no trigarà gaire a apoderar-se dels meus membres. Moriré a setze anys en un portal del meu barri, davant de la farmàcia. Tot el cos fremia amb força, insistentment, a la vegada que el cansament s'apoderava d'ell i davallava a una quietud malsonyosa, inercial, de sensacions buides sense memòria.

Un cop al peu el va despertar tènuement. Va mig obrir les parpelles i va veure, damunt seu, una figura fosca, grossa, que blasmava. Va rebre un segon cop al peu i va sentir un formigueig dur a la cama, que el va eixorivir. Era un vell xaruc amb cara de pocs amics.

—Fora d'aquí, pòtol!

—Estic gelat.

—M'importa un colló. Ves a gelar-te a una altra banda.

El cos no responia, però els ulls se li van anar, rabents, a la jaqueta. Aquell vell gueto portava un anorac d'aquells que fabriquen per pujar a l'Himàlaia i que aquí es compren per pujar el Tagamanent o fer la Matagalls-Montserrat.

—Que no em sents, tros de merda? Ves a drogar-te a un altre lloc.

—No estic drogat. Tinc fred.

Li va donar una altra puntada i tot de sang li va començar a revessegar. Es va aixecar tot d'una i l'home se li va atansar, tes, ufanós. La resposta d'en Dylan, que volia ser desafiant, va ser un pobre carrisqueig de dents, i una nova tremolor que li impedí de dir res. El vell l'agafà de la màniga i el sacsejà cap al carrer.

—Apa, ves a caure mort a un altre lloc.

La sang, vergassejada per aquell vell cantellut, li va esbombar una idea, una mena d'instint llosc i salvatge que havia estatjat tota la nit en un revolt obscur de la seva ment i que, en el paroxisme de la necessitat, havia esclatat en una idea simple, clara, indubtable, la primera veritat, el punt de partida de tot desenvolupament intel·lectual: o ell o jo, matar o morir.

—Què fas aquí com un estaquirot? Au, passa, carallot.

—Doni'm l'abric —va mormolar en Dylan, seriós.

—Què dius? Au, tira!

El vell va provar de moure'l cap al carrer, novament, però no va poder.

—Ara sabràs el que és bo, marrec!

—He dit que em doni l'abric, puto xaruc!

En Dylan el va agafar pel coll de l'anorac i el va arrambar contra la paret.

—Doni'm l'abric o moriré.

—Què dius!

—Doni'm l'abric ara mateix, puta mòmia.

Va provar de descordar-li l'anorac, però la cremallera dringava i s'esmunyia entre els seus dits anquilosats, maldestres, i l'home s'hi resistia, bregava, amb uns blasmes inintel·ligibles. A l'últim, li etzibà un cop de puny al ventre i en Dylan blegà els braços. A la gatzoneta, gairebé, la defallença dels músculs es convertí en ràbia orba i abans l'home no fes res, s'hi llançà al damunt tot estrangulant-lo amb les mans, envigorides, garrudes, i va tornar a sacsejar-lo violentament, contra la paret, una vegada i una altra, amb cops sords, ferrenys, fins que el cap de l'home balandrejava endavant i enrere, somiós, balmat com un ninot, i en Dylan encara l'esclafava una vegada i una altra contra les totxanes. Quan va parar, el cos del vell caigué a plom i quedà assegut, recolzat a la paret, les mans obertes, els palmells enlaire esperant la beatificació. Havia deixat un rastre vermellós a les totxanes. Sense pensar-s'hi dos cops, li va treure l'abric, no sense dificultat, perquè el cos no era tes, sinó malaltissament flonjo, com un sac de sorra. Ara ja sé per què ho diuen. Es va posar l'anorac tot d'una i va mirar a una banda i una altra, per veure si hi havia algú, per si els sorolls havien alertat els veïns. Res. Si algú ho havia sentit, no gosava treure el cap. Va arrossegar el cos fins el raconet on feia uns instants s'havia quedat adormit. Tenia els ulls esbatanats, amb un reflex sense llum que no havia vist mai.

—No et mereixes que te'ls tanqui, cabró.

Li va plegar els braços sobre el ventre, perquè semblés que reposava, i va intentar doblegar-li les cames, de manera que no fos tan fàcil de veure, però les cames, cada cop que les arronsava, lliscaven descurosament fins al terra. Finalment, les va doblegar com un indi, de manera que entre les cames i els braços podria haver semblat que estava profundament immers en una meditació budista. Però amb els ulls oberts i la punta de la llengua enfora, semblava més aviat que s'acabava d'escapar del frenopàtic. Abans de marxar, va posar el test per davant, de la mateixa manera com se l'havia col·locat ell mateix feia una estona.

—Ara sabràs el que és gelar-se, fill de puta.

Va marxar de l'escena del crim fingint normalitat, com si s'acabés de llevar, però de seguida, tot i que ja no sentia tant de fred, l'entumiment del cos el va frenar. No podia anar gaire lluny i, tot i l'abric, si no trobava un lloc aïllat de la intempèrie s'acabaria glaçant. Va arribar fins la Fleca Llargués immers en un somni de dubtes, de carrerons estrets sense sortida. El ventet de la matinada s'esdevenia un bruel planyívol i es va fer una mena d'abraçada per treure's del damunt tota la mossegada del glaç. La persiana abaixada de la Fleca, de feia no se sap quant, havia perdut mica en mica els cordons policials i els cartells de lloguer. No podia recordar el rostre de la fornera, només un tacte dolç i les piruletes que li donava quan la mare comprava el pa. La dona, que s'havia casat amb un professor del golf que no guanyava gaire, però que tenia un tren de vida que volia atrapar els seus alumnes, va obrir un negoci, que fou la fleca, amb la mala sort que es va descuidar que al final del carrer hi havia un dels forns de la família Prat, i com que vendre baguettes no dona gaire bo amb una competència tan ferotge, va començar a vendre llevat i farina ecològica, però per més afany que hi posava, no en treia tant com son marit necessitava, i així fou que on hi havia el taulell va fer-hi construir una barra, de manera que a més del pa i la farina també posava cafès, tallats amb llet de vaca i de soja, desnatada i semi, sucs naturals, i amb els sucs començaren els croissants, els xuxos, les pastes i els entrepans, freds i calents, i amb la planxa arribaren les tapes i el plat del dia, però com que el costum del marit, que com més va més romancejava amb la gent del golf, es desfermava setmana rere setmana, encara no li sortien els números i, al final, farta de tant treballar i no tenir-ne prou, quan ja estava a punt de tancar la barraca, s'esdevingué que va tenir un cop de sort. Resulta que un matí de poca clientela va entrar una parella de mossos a fer un cafè i un dels parroquians que pasturen la barra del matí a la tarda un dia sí i l'altre també, sense com va ni com costa es va marxar al lavabo i en va sortir en un tres i no res cames ajudeu-me, i els policies, que tots tres ja s'ho sabien tot sense cap mot, anaren darrere seu, el detingueren i el registraren, però no van trobar-li res, i regiraren el lavabo, però tampoc no hi van trobar res. La mestressa, que es deia Paqui, Caterina, o un nom d'aquests, no va entendre res fins que ho va entendre tot, un cop que va veure, al magatzem, que el parroquià hi havia desat un paquet ben curull de pólvores com de farina damunt dels sacs de sègol ecològic. Així que allò era el que en deien «la droga». El va posar a la balança i pesava dos quilos cinc-cents. La bona Paqui, o Caterina, que no sabia gairebé res de droga, sí sabia que era una bona picossada, puix que no es venia per quilos, sinó per grams. Allò sí que era un bon negoci. El parroquià, quan va sortir de comissaria per manca de càrrecs, va anar-hi de pet a recuperar la mercaderia, però la Paqui-Caterina ja l'havia amagada, que per descomptat volia una bona recompensa per haver estat exposada a anar a la garjola. El parroquià camell, però, en no trobar-la, va veure's acorralat i li feu veure que no se la podia quedar, que no era seva, sinó que se l'estava guardant a uns amics que es posarien de molt mala lluna. Ella, que de tonta no tenia un pèl, li va recomanar que els seus amiguets anessin a demanar-la-hi directament a ella i que ja es podia buscar un altre lloc on mandrejar del matí a la tarda perquè a la seva fleca no hi tornaria a ficar un peu. Del camell no en va a saber res més, però l'endemà ja tenia a tres dels seus amiguets amb amenaces i males maneres. I heus ací que succeí el més sonat de tot. La Paqui-Caterina els va proposar de convertir la fleca en una franquícia, de manera que tots sortirien guanyant, perquè podia fer servir el magatzem i era molt més dissimulat vendre la droga en paquetets de llevat ecològic. Els amiguets s'hi avingueren de seguida, amb la qual cosa el negoci s'esdevingué molt ric i pròsper en poc temps i s'hi van estar així una bona colla d'anys, fins que la policia s'adonà de tot i arreplegà prou proves per ficar-la a la garjola, puix que, pel que sembla, la mestressa no va estar mai d'acord amb els impostos desorbitats que se suposava que havia de pagar al cap de policia.

La cruïlla de l'avinguda. Cap al poble i tornar a començar. Mollet, segurament, no havia estat mai cap altra cosa més que allò, un llarg carrer de pas que es va anar fent gran a mesura que s'havia de donar servei als qui anaven o tornaven de Barcelona. He de sortir del carrer. Tots els portals estaven ben tancats, però de seguida recordà que n'hi havia un que no, que mai tancava bé, i que els veïns no ho comprovaven mai, perquè ningú no es molestava d'acompanyar la porta. Li feia una mica d'angúnia, però al racó entre l'escala i l'ascensor podria descansar, agafar forces i pensar el següent moviment. Va caminar els pocs metres que hi havia fins a casa la mare i, efectivament, la porta de la finca estava una mica badada. S'esconillà fins el racó de les volves de pols, dels pèls de gos, dels petons fervents de comiat. Es va arraulir en la penombra, com un ionqui de finals dels vuitanta. La carcellera va obrir la porta de planxa reforçada tot enretirant-se lentament, amagada rere la contundència del sistema judicial, previnguda dels horrors o servant la seva integritat psicològica. Ell es quedà al bell mig de l'obertura, palplantat, potser solemne als ulls de l'home que jeia al llit, del qual rebé inevitablement una mirada perduda d'angoixa, implorant, suplicant. Però què suplicava, realment? Què li demanava a ell, a ningú? És que tenia dret de demanar res, aquell monstre? Que era possible que qualsevol pena imposada rescabalés cap dels danys que havia causat als morts o a llurs famílies? De veritat no se n'havia adonat, fins ara, fins no era ell arribat davant dels seus ulls de gos petaner, del mal que havia fet? Ara, amb la panxa plena de l'última gràcia que la societat li havia fet, sens dubte per sentir-se menys brutals que el reu, i més justos, de debò s'havia adonat de l'abast del seu error? L'home es va incorporar al llit i de seguida va encreuar les mans, capcot, fitant una rajola del terra. Instintivament, va començar el ritual, i el que era més greu, ell hi havia de participar per humanitat, per sollevar-li aquell pes, aquell pes que s'havia carregat a les esquenes coresforçant-s'hi molt, al llarg de molts anys. I què li demanava la societat a ell? Res més que abstreure's de tot i tractar-lo com si res, com si fos possible mirar aquell monstre als ulls i no veure-hi un monstre, precisament, un monstre incapaç de donar cap darrera gràcia a ningú, i fer-ho amb un to encoratjador, sagrat, i amb una melodia redemptora que li llevés a tothom cap responsabilitat, que redimís tota la humanitat de la bestialitat, unes paraules que tornessin a uns i altres el que no són, precisament. L'home, finalment, sense alçar el cap, va mormolar les seves darreres paraules: Perdoni'm pare, perquè he pecat.

En Dylan es va adonar, de cop, que si el pare s'havia esforçat tant en educar-lo sense aquell llast de la culpa i el pecat, com és que l'àvia se l'enduia a missa tots els diumenges amb tota la cosinada i, després, la catequesi, el curs de confirmació, les colònies amb l'esplai de la parròquia…? Quina mena de pare…? Des del sot de l'escala, sobre les lloses mortuòries de terratzo, la penombra difuminada pel llum blanc d'emergència, la llum del qual queia indirecta de l'altre cantó, l'enfonsava i l'embolcallava com una singularitat infinita de silenci que s'estira i davalla sense límit, constantment allargassada en ella mateixa, i el so, perdurable, disgrega les seves ones incapaces d'avançar, de sortir-ne, com més avancen més s'enfonsen, res no és més ràpid que l'expansió silenciosa de l'univers. Quan es trencà el cable de subjecció, el sol era una minúscula estrella més. La sensació, més que no pas d'angoixa, va ser de resignació. Ara que li resta menys d'un minut d'oxigen, no pot recordar res, ni ningú, només té visions del seu futur, una visió clara i precisa de tota l'eternitat, del seu cos congelat que a aquesta velocitat de desplaçament no arribarà mai enlloc, cap planeta, cap sol ni cap forat negre, res que el pugui transformar, desfer, corrompre, serà sempre un tros de carn surat en el lapse entre dos sòlids separats per anys llum, les probabilitats de xocar amb un asteroide són mínimes.

Es va posar les mans al front. La tremolor frèvola que havia sentit quan va agafar el canell de l'Anna, el pansiment quan tancà l'espiell de la masmorra, quan havia desat el test per davant del cadàver del vell. Violador. Assassí. Codi BK21011. La porta de la unitat de cremació de residus s'obrí lentament, regularment. Va aixecar amb agilitat el primer tros de carn humana; el ficà al forn. Va repetir l'operació amb un altre tros; un altre; un altre. El forn és ple. Va pitjar el botó d'inici. Va repetir la rutina diverses vegades, les necessàries, eficientment, sense cap moviment accessori, res que no fos imprescindible. Hi havia una notificació del control de la missió. Les seves funcions no l'autoritzaven, en cap cas, a comunicar-se amb el control. La seva missió era senzilla, d'una rotunditat clàssica: dur a la pràctica l'establiment físic de la colònia en el menor temps possible, i refer el propi codi si era necessari per tal d'assolir l'objectiu en el temps fixat. Ara que no hi hauria contradiccions, ni desitjos, ni inconvenients absurds i atzarosos, la feina quedarà enllestida una setmana i mitja abans. Els leds es multiplicaven intermitentment al rack de comunicacions. En Dylan va distingir, amb dificultat, l'ombra de l'Asimov, que feia que no amb el cap, torçava els llavis, però no li quedava esma per cercar-se més, per afanyar-se ni construir-se més. Era qui era, era tot allò i altres coses, però sobretot, allò. Hauria de ser coherent. Era un motel a deu milles al nord d'Amarillo, Texas. Va apartar el fotògraf i va atansar-se al llit. Un esquena-mullada sobre el cobrellit, sense gaires signes de violència. Segurament no té papers. Cas resolt. El sergent li va apropar el carnet de conduir del difunt, en una bosseta de plàstic. Ciutadà. De Dallas. Una mica lluny de casa per morir, noi. S'havia allotjat sol. No van veure entrar-hi ningú. Les càmeres de seguretat enfoquen l'entrada al corredor, però no cap a les portes. Va mirar el rellotge. Merda sagrada, no arribaré al partit del nen. Doni'm l'informe, sergent. Ofegat. Corda? No, sembla que amb les mans. Empremtes? No crec, ningú no és tan estúpid per ofegar algú altre sense guants, inspectora. Sergent, vostè deixaria entrar a la seva cambra de motel algú que dugés guants? Doncs… Quan tinguin les empremtes, truqui'm de seguida. Puta merda. S'hauria d'haver posat guants o potser hauria d'haver cremat el cadàver. Com no ho havia vist a venir? N'ha passat alguna. Potser han mort els seus companys. Ressegueix pel terra tou del bosc unes roderes de carro i força petjades de cavalls a banda i banda. Enfilen cap al cau, no n'hi ha cap dubte. La boca de la cova i la lleu lluminària de la foguera. No se sent res, no hi ha restes d'escaramussa. Al pi gros hi ha els cavalls i allà mateix un carro ple de sacs de blat. Potser és una trampa. Deixa el cavall un quart de llegua enllà i s'hi apropa lentament, entre els arbustos, a la gatzoneta. Quan és arribat al carro, s'hi amaga al darrere i carrega el pedrenyal. Se sent un mormol de veus, com sempre. Fa l'esgarip curt de l'òliba, tres voltes. A l'últim, el mormol dins la cova s'amorteix. Surten sos camarades amb les armes pel davant. Esgaripen tres cops i ell surt de l'amagatall. Riuen alleujats i es pregunten per què tanta precaució. Aquesta nit és festa grossa, li diuen. Se'ls mira incrèdul, amb una malfiança pregona, mentre tots tres li mostren, amb ufana, el botí. No pot ser que aquells fills de mil pares bavejosos li hagin robat el carro i els pedrenyals nous de trinca al baró. Aquelles mirades que es feien entre ells, tots tres, cofois, orgullosos, feliços, i el riure immediat de babaus incestats, delataven un pla massa elaborat, massa precís i perfecte. Sens dubte aquells ximplets l'havien venut al baró. Eren tan babaus que no s'havien ni tan sols imaginat què en faria d'ells el baró un cop hagués escapçat la colla. A hores d'ara, ja devien ser una dotzena, o dues, rodejant la cova. Trucaran a ca la mare, demanaran per ell, el cercaran pertot, el trobaran somiquejant al sot de l'escala. Han aturat els cavalls. La cruïlla del roure. L'agutzil baixa del carro i la corda es belluga amb el ventijol, a la branca baixa. Un corb m'espera amagat en el fullam i gralla amb desfici. Tot el poble és vingut per acomiadar-me, per estar-ne segurs, la canalla i tot. M'estrenyeran el nus i els deixaré el somriure del dimoni. S'esgarrifaran un moment dins les samarres espellifades i cridaran el meu nom, faran escarafalls, m'escopiran a les cames. Després, quan davallaran de bell nou cap al poble, es farà un silenci. Dansaré amb el ventijol, dolçament.

Una veu baixava de l'escala, a poc a poc. Era una altra vegada en Propp. Has transgredit una prohibició, no una prohibició explícita, una d'universal, moral, però te'n pots rescabalar. La pots transformar en el teu passat fosc, innombrable, el secret de la teva amargor. En Boltzmann, en sentir-ho, no se'n va poder estar. Pots deixar fodka d'una fegada, rus inepte? Quin secret ha de dur? I per què s'ha de comportar com si tothom l'estigués mirant en tot moment? No hi ha narrador, ni públic. Unifers no l'observa, borratxo tanoca. S'ha equifocat, no s'ha equifocat, és indiferent, són els ulls petits de l'home. Àtoms no tenen ulls. En Propp, contràriament a la seva actitud, li va contestar, amb un demble pedagògic. No és igual ni indiferent, tros de nazi, perquè la seva autoconcepció depèn del que en pensen els altres, d'ell, del que ell creu que pensen els altres. Però quins altres? Què hi feus algú, aquí? Un soroll de claus a la porta de l'entrada. Qui podia ser, a aquelles hores?