ONZE
L'Amèlia el menava pels carrerons que van a l'estació de França, la seguia involuntàriament, carrerons com escorces mortes atapeïdes de tèrmits, llançant-li ullades per sobre l'espatlla de tant en tant, comandant les seves passes amb el balanceig regular, carnós, ingràvid, de les natges poderoses, i s'esforçava a no caure en el laberint hipnòtic del seu ritme de pèndul, no fos cas que el clissés amb ulls bavejosos. Va trencar al carrer de la casa-museu Abelló, el primer que va visitar mai. L'hi havia dut l'avi quan encara era petit. L'Amèlia va parar a un portal que hi havia uns metres abans de l'entrada i va remenar la mà dins la bossa per trobar les claus. Va recordar totes les andròmines, els quadres de la seva col·lecció privada, els mobles, aquella casa atapeïda com un somni infantil en la qual segurament va configurar l'arrel del que devia ser un artista, sobre la qual van créixer les curiositats d'aquells altres que va anar descobrint amb els anys. No recordava ben bé què van explicar-los de l'Abelló, ni si certament hi hagué un guia, i li va venir al cap aquella enraonia recorrent que deia que el celebrat artista, més celebrat arreu que al poble mateix, certament, perquè els molletans quan sentien “Abelló” només sabien referir-hi l'escola, sense importar-los gaire d'on procedia el cognom, sempre que tornava a Mollet després d’una llarga estança a l’estranger (sobretot si era a l’estiu), arribava a casa, deixava la maleta a l’entrada i des del rebedor mateix ja s’anava traient la roba en direcció a una butaca que tenia al jardí just davant del llimoner, on seia completament nu a contemplar l’alegria dels fruits o la verdor de les fulles. La dona, i el servei, se’n feien creus. Joan, si us plau, sigues decent. La meva mare, en pau descansi, em va portar a aquesta casa en pilotes, i jo mateix vaig venir en pilotes també. Aquí puc estar ben ample i descansar d’aquell món d’americanes i corbates, i així ho penso fer. La dona, espantada que no agafés una mania nudista greu, l’animava a veure món, a sortir a l’estranger, a pintar a fora. Però les seves estratagemes només van aconseguir l'efecte contrari. Com més temps passava fora, perquè la dona se les empescava per allargar les estances tot el que podia, més ànsia tenia el pintor per tornar i viure despullat. Així, doncs, va anar succeint que començava el ritual de desprendre’s de la roba al taxi que els portava de Barcelona. La jaqueta, la corbata, el cinturó… Un dia, en un dels viatges, en el qual la seva estimada no l’havia pogut acompanyar perquè s’havia de quedar a Barcelona a cuidar de la seva estimada sogra, l’Abelló va presentar-se a la porta d’embarcament de l’avió cap a Barcelona al JFK de Nova York amb tota la roba perfectament plegada a l’avantbraç. Els estatunidencs, que són gent molt decent, el varen arrestar immediatament amb càrrecs de filocastrisme i l’Abelló, mentre intentava explicar que s’estimava més un bon escocès que qualsevol cubata ensucrat, va tenir sort que en aquell precís instant, dues portes enllà, embarcava cap a Londres Francis Bacon, qui va aconseguir, a través de contactes i amics, treure el seu col·lega pintor del calabós de l’aeroport amb uns càrrecs menors de desordre públic i amb una substanciosa sanció econòmica que va haver de pagar de molt mala gana. Després de l'incident no hi va haver mai cap altre. Pel que sembla, la seva dona li va prometre que no esmentaria mai més l'assumpte nudista si es comprometia a no despullar-se fins no fos a la butaca del jardí.
Va obrir la porta i la hi va aguantar perquè passés. L'entrada era un corredor estret amb una escala al fons, sense mirall, i un forat dessota ple de cotxets. L'Amèlia va donar la llum, més forta que l'instint no demanava per a aquell túnel entre dos mons. Es va esperar perquè ella conduís l'ascens, però li va dir:
—És el segon pis. La porta de la dreta.
I es va veure en l'obligació de pujar al davant. Potser ara volia ser ella qui s'escalfés els ulls amb el seu cul, tot i que era improbable amb aquell anorac que duia fins a mitja cuixa. Hi anava a poc a poc, però sense pudor, per propiciar una topada de la davantera esponerosa amb la seva esquena o per agullonar el desig que ell volia mutu o per trencar aquella tensió dels cossos abans d'entrar al pis i anar d'una revolada al llit sense el típic tour immobiliari. Tot, i alhora res, perquè les seves passes lentes als graons antics i alts el feien robotitzar-se i la visió d'ell mateix perdent l'atractiu sexual el feia moure els braços com unes aspes militars que de ben segur estaven allunyant qualsevol col·lisió tova i fins podia enterbolir la possibilitat de passar al dormitori i alhora la possibilitat de la pèrdua el va propulsar a fer uns saltirons de cabridet que qui sap si no deien anem a follar com si fos la primera vegada i l'Amèlia no devia tenir ganes de desvirgar un noi, sinó que probablement volia un home que l'extasiés a qualsevol paret d'una casa l'edat de la qual suggeria que se li farien petits esquinços a la brusa amb l'estucat de gra gruixut i va tornar a caminar lent al replà del primer pis per si havia deixat una clapa d'espai i temps inabastable entre els dos cossos en un buit on només sentia les seves passes mentre l'Amèlia no emetia cap soroll, cap ressò en el silenci de les famílies plenes de son trencada d'alletament nocturn i aquell canvi brusc potser era als seus ulls de filòsofa una caiguda de tota la libido i només li restava sojornar amb ell un lapse de temps massa llarg mentre cercava una excusa prou elegant per aviar-lo després d'un breu esmorzar i quatre paraules amables, i tanmateix l'ascens continuava encarcarat i espaordit perquè no s'atrevia a comprovar la pujada de la pretesa amant rere seu cap a l'única via d'escapament de la tenebra en la que s'havia vist enfonsat aquella nit fatídica en què la vida començava a ser vida només i el sentit primigeni del món s'havia ensorrat per sempre, perquè girar-se cap a ella i plantar-li un bes podia revelar que feia molts esglaons que s'havia parat a sotjar els seus excèntrics moviments i rampells d'una lògica impossible de determinar sense entendre tot el camí resseguit des del moment en què havia decidit seguir-lo a ell en comptes d'agafar-li la mà i endur-se'l de les profunditats del no saber.
—Ei, que et passes.
L'Amèlia el mirava amunt, davant de la porta, mentre en Dylan, a mitja escala, va proferir un so absurd.
—Pots seguir pujant, si vols —va dir ella rient.
Des del llindar, en Dylan va copsar de seguida que no era un rebedor com qualsevol altre. Hi havia una tauleta de fusta al costat de la qual s'imposava un mirall de cos sencer i un prestatge a sobre amb diversos objectes i fotografies. A la cantonada, a l'altra banda del forat de la cuina, un paraigüer. Un penja-robes amb abrics, bufandes, bosses. Hi havia una gorra antiga, negra i vermella, al costat del retrat gris d'un milicià.
—Era del teu avi?
—La gorra de la CNT?
—Sí.
—El meu avi va tancar la botiga quan va començar la guerra. Després, quan van entrar els fatxes va fer-se de la Falange, perquè no li toquessin el negoci.
—I qui és el de la foto?
—Un milicià anònim.
—Anònim?
—Bé, no se sap el nom, vull dir. És un homenatge.
En Dylan va mirar-s'ho tot, en conjunt. No feia la fila d'un altar, però d'alguna manera ho era. Un altar càlid trencat per la fredor nòrdica de la boca de la cuina per on, a més, s'escolaven les estridències del plor d'un nadó i els aparts tràgics de la mare remugant.
—És com si fossin aquí mateix.
—Sí, els safaretjos comuniquen.
—I no et molesta?
—Tanco la porta de la cuina i ja està.
Va tornar a mirar-se la gorra, el milicià gris i el petit mussol de fusta que li feia costat.
—Vols emprovar-te-la?
—La gorra?
La va agafar del prestatge i el va cofar.
—Et queda molt bé.
—És una mica ridícula, no? Amb les robes d'ara…
—Tens raó. Un moment.
L'Amèlia va entrar al pis i ell es va quedar esguardant-se al mirall. Semblava un barretet de boig, en cap cas s'hi veia com un guerrer de la llibertat.
—Té, posa't això —va dir l'Amèlia mentre li allargava una camisa blava, un fulard vermell i uns tirants de cuir.
—Vols dir que…
—Ja veuràs com amb tot plegat no et semblarà tan ridícul.
Es va treure l'abric, el jersei i la samarreta. Llavors va començar a vestir-se. L'Amèlia no li treia l'ull de sobre.
—No, no, espera —va dir ella, tot descordant els botons alts de la camisa—. Un milicià no se la tancaria fins dalt —i li va posar la mà al pit, palpant-lo bé—. Així estàs més autèntic.
Es va acabar de posar els complements i va comprovar la fila que feia. Ara sí semblava un d'aquells nois que van anar a l'Aragó a passar-se el dia esperant un atac mentre es grataven tota la pell plena de puces. Però ell s'hi veia bé. Li semblava que així com anava abillat el seu atractiu pujava. Va treure el mòbil per fer-se una foto. Quedaria molt bé al seu perfil.
—Espera, que te les tiro jo.
Va fer-li algunes fotos. Però no semblava del tot contenta.
—Aquest mòbil no té una càmera gaire bona. Espera, que ara vinc.
Va marxar sense tornar-li l'aparell i quan va tornar, amb una càmera que semblava professional, no el duia. En Dylan es va espantar una mica. On l'havia deixat?
—Va, posa't aquí, sota el llum.
L'Amèlia, amb cadascuna de les fotos, li indicava positures que semblessin més pròpies de l'època: alçant el puny, estrafent un crit, somrient, mirant l'horitzó amb ulls d'optimisme…
—Obre't una mica més la camisa, que se't vegi bé el tors heroic.
En Dylan, amb les indicacions, deixava veure més carn cada vegada, i les expressions que feia ella l'animaven a interpretar el paper amb més intenció, foto rere foto, per atabuixar el seu desig.
—Puja el braç. No, no tant. Un moment.
S'hi va atansar i li va agafar el braç, doblegant-lo amunt. Va obrir-li del tot la camisa, poc a poc, observant-li de prop els abdominals, i es va posar de genolls per corregir la posició de les cames. En Dylan, amb el rostre de l'Amèlia tan a prop de l'engonal, es va posar nerviós, perquè ella no tornava a pujar i ell notava un guspireig puixant allà dins.
—No, aquesta cama més enrere.
En moure la cama, finalment, el seu rostre va xocar contra el paquet d'ell, però en comptes d'enretirar-lo de seguida, va fer una mena de carícia amb la galta amunt i en Dylan va trempar tot d'una. L'Amèlia, que ho devia notar, va desfer el camí de la carícia avall mentre li pujava les mans cap al cul, i quan hi van arribar li va garfir les natges amb força. En Dylan va esbufegar i ella va fer un petit gemec d'aquells que no s'han pogut reprimir del tot, mentre continuava fregant la galta, el nas, pel seu entrecuix. Ell no sabia què fer.
—Potser… —va començar a dir en Dylan.
—Eh?! Hòstia, perdona! No sé, he xocat, ja saps —s'endreçava els cabells, ben rectes, i la brusa—. Vine, que posarem els llençols al sofà i podràs dormir.
Van passar al menjador. La sensació, en contrast amb el rebedor, va ser completament decebedora. Un menjador típic, ben il·luminat, agradable i sense ombres, tal com prescrivia la imaginació popular que havien de ser els menjadors dels filòsofs: una taula amb cadires, un sofà i una tauleta, una paret plena de llibres i certs bustos minúsculs de pensadors i científics grecs repartits per les lleixes. En acabar la ullada per la sala va veure sobre la llinda que donava a una altra cambra el llistó que suportava el pes antic i sacre del cap de guix de Pal·les, sotjant l'estança amb les òrbites curulles de blancor.
—Vine.
L'Amèlia va creuar el menjador i va passar cap al dormitori. Ell hi va anar al darrere. De seguida va tenir un esglai en veure que per comptes de capçal, sobre el llit, hi tenia un pseudo-fresc enorme de Príap emmarcat amb llistons finíssims de fusta, de manera que la llosa on s'havia reproduït el déu aguantant-se-la amb la balança semblava una finestra a través de la qual, en qualsevol moment, podria fer entrar l'enorme trempera dins la cambra. L'ensurt el va esquifir.
—Agafa —va fer mentre seguia buscant a l'armari.
Va treure un coixí i una funda. En Dylan aguantava amb els avantbraços el plec de llençols i no podia sortir de l'àrea d'oli falsament envellit que ocupava el penis monstruós. Qualsevol comparació amb aquella probòscide era impossible. Però la imatge sobre el llit suposava una mena d'adoració a què l'Amèlia desitjava lliurar-se, o s'hi lliurava sovint, o només s'hi lliurava amb membres semblants, sedegosa d'enormitat entre les cames. De cop, en Dylan va començar a notar que al seu penis els calçotets li anaven balders, i que forçosament ballaria en qualsevol cavitat, per petita que fos.
—T'agrada?
—És curiós. Sobretot l'expressió del rostre.
—Vaja, normalment el que impressiona a tothom que el veu és una altra cosa —va dir ella tot rient.
—Té una tranquil·litat als ulls que espanta.
—No m'hi havia fixat, en això.
Una polla com una olla, en això s'havia fixat. I què en faria ell? Com podria? Què? L'Antònia s'havia passat el dia a Barcelona. El tren de l'anada ple de treballadors bruts i tristos, el tren de tornada, ple de treballadors bruts, tristos i fantasmagòrics. Tot el dia que havia cercat per totes les joieries un rellotge per al Pere. Un rellotge com el del senyor Buch que ell va lloar quan van sortir de la Sala Fiveller després de la comèdia, ara feia ja més de vint diumenges. Se'n recordava perfectament de la tapa niellada, de l'esfera engalanada, de les busques fantasioses i elegants, de la cadena com un cordó d'or. L'ull esbatanat del Pere era una prova que l'encertaria de totes, totes. L'empresa de cerca del preciós rellotge havia estat ben feixuga. Si no havia recorregut tot el centre de la ciutat i havia vist totes les joieries, fins i tot les que només disposaven de faramalla, no n'havia vista cap. Al final el va trobar, i com no podia ser d'una altra manera, perquè en Pere tenia una inclinació natural al luxe, li havia costat un ull de la cara. S'havien de veure a la cafeteria del costat del mercat. Feia tard, però que s'esperés una mica, que allò que li portava pagava la pena i s'adonaria, d'una vegada per totes, que quan li deia que l'estimava no era per dir, aviam si això li dona l'empenteta que li manca per demanar-me de casar-me amb ell, que sembla que s'ho pensa massa. El Pere fumava. Fumava i comprovava el rellotge del campanar. En veure-la, va somriure, va llençar la cigarreta i es va planxar cap a un costat el serrell. L'Antònia el va saludar i ell li va fer un petó a la galta. Estava tan frisosa que no va esperar a seure. Per molts anys, va fer ella, i li va donar el paquetet. Va obrir-lo rabent, amb la dent esmolada, i va trobar-hi el rellotge. Se'l va mirar com si no n'hagués vist mai cap, com si provés d'entendre quina era la utilitat de l'objecte. No t'agrada? Sí, dona, és preciós, moltes gràcies. No t'agrada. Sí, sí, m'agrada, molt. És molt útil, està molt bé. Així podré saber l'hora sempre que vulgui. Moltes gràcies.
Van passar cap al menjador una altra vegada i l'Amèlia es va atansar al sofà.
—Vine, que l'obrim.
En Dylan mirava el moble amb els llençols als avantbraços i ella se'l va mirar i va riure.
—Fas cara de portar una cosa gairebé sagrada.
Es va guaitar com va poder i va fer un gest escèptic. Devia fer una fila ben ridícula, amb la disfressa de milicià i el tors nu pel bell mig.
—No et miris tant, que estàs molt guapo.
Una força implacable el mantenia allà quiet, com un que fa d'hostessa amb les medalles olímpiques.
—Vens o no?
Hi va anar a poc a poc, amb una tremolor densa per les cames.
—Dona'm això.
L'Amèlia va agafar els llençols i els va deixar al braç del sofà. Se li va posar davant per davant. La tremolor va pujar de les cames al tors, al coll, a la cara.
—Estàs bé?
—Sí…
Ella se li va llançar al damunt. El va besar amb un feix de llavis molls i dolços, i de seguida li va lliscar la mà per dins els calçotets. Ell va anar de dret als pits. Va assolir amb les mans un desig primigeni covat des del primer instant que la va veure entrar a classe. El cim, un cop el palpava, li va semblar tosc i dur, empedreït, d’una quietud diametralment oposada al tacte flonjo que havia imaginat. Mentre ell sospesava amb les mans, amb la ment, que potser els sostenidors eren més rígids que no es pensava, ella ja li desbocava la polla amunt i avall, plena de sang i deler, amb una traça que costava de creure, i li va arrambar el pubis per acompanyar el moviment de la mà amb uns refrecs amples i densos. Va notar que el tenia sortint i dur… L'Amèlia va treure la mà per descordar-li el pantaló, el va abaixar i va seure al sofà. L'ombra de Príap va passar-li pel cap amb un fort abaltiment, però ella, fent servir l'oratòria clàssica de la llengua, va mantenir el fil de la folgança tes i clar. Que m’escorro… m’escorreré abans de treure’ns la roba… no fotis… i va seure al seu costat i de seguida va ocupar la boca que havia deixat òrfena amb tota la llengua, i no va dubtar a ficar-li la mà pels pantalons, rabent, per posar-la més calenta, exigit per la carn envigorida, per la fluixesa de les cames que s’abocaven pels gemecs tous i ofegats, però la mà va topar-se amb una cosa, una cosa… que era una polla grossa i dura, ben grossa, ben dura, i va fer un salt enrere la mà, i tot el cos, i va caure del sofà d’esquenes. Ella, ell, allò, va saltar-li al damunt amb una rialleta juganera, per besar-li el coll.
—Vine aquí, no te m’escapis…
En Dylan el va, la va, ho va empènyer amb totes les seves forces:
—Fora tu, monstre!!!
L'Amèlia es va apartar. Va tornar al sofà. El mirava fixament amb uns ulls carregats d’espant i de fàstic. En Dylan només sabia barbotejar, tremolós:
—Ets un… ets un…
—Monstre?
Es va fer un silenci llarg i feixuc. En Dylan, panxa enlaire, reculava com una bestiola aterrida. L’Amèlia, amb una veu llangorosa, però ferma, va dir:
—Me l’esperava de qualsevol dels teus companys bavosos, però tu…
—És que ets…
—Un monstre? No ho diguis més.
Van tornar a callar. Ella va seure al sofà. Va agafar el paquet de tabac de la tauleta i un cop s’havia encès el cigarro, va encongir les cames contra el pit i va dur tota la cabellera a l’altra espatlla. Fffffffffffffffffffff… El fum del tabac va recargolar-se al voltant del llum de sostre. Ella mirava enlloc, nerviosa, buscava alguna cosa invisible pels mobles del menjador. Finalment, va dir:
—Hi havia una possibilitat que no t’agradés, com passa a vegades, però aquesta reacció… —fffffffffffffffff—. Monstre…
—Encara t’estranya?! —va queixar-se ell, amb la veu que glatia de tota la ràbia que abassegaven els seus músculs—. M’ho podies haver dit!
El va mirar. De cua d’ull. El fulminava. Els seus ulls verds de sibil·la estrafeta llostrejaven una amargor translúcida de metzina rabiüda, unes llàgrimes albirades en les venes de l'infern. En Dylan, encara a terra, va continuar:
—No ho pots fer, això, és fastigós, és… mentir! I precisament tu… l’ètica… i la moral… la veritat!
—Escolta, que jo no menteixo a ningú. Sóc així. Que no tens polla, tu? Doncs jo també. Quin és el problema?!
—Que no m’ho has dit!!! No m’has donat l’oportunitat de decidir.
—Perdona?! Tu portes la polla per fora dels pantalons o què? —va fer una calada molt llarga—. Abans que una tia s’enrotlli amb tu li dius la grandària exacta perquè decideixi si li fa el pes?
L'ombra de Príap, encara una vegada més. Feia una calor de mil dimonis. Com les nits anteriors, com les nits que encara havien de venir aquell juliol. S'atansà al finestró per agafar una mica d'aire. Era pesat i humit. Observà els camps, la seva baronia delmada pels bandolers fills de puta. Sentí, tot d'una, un carrisqueig de claus a la portella del pati. La muralla guaria d'ombres qui fora. De seguida veié, a l'altra banda, la llumeta d'una torxa que s'internava en el bosc. Es cenyí les armes curtes, es posà les botes i sortí al més ràpid possible amb el pedrenyal a la mà. Qui és que surt a aquestes hores? Si desperto els homes trigarem massa i perdrem el rastre i no sabré mai on va. Qui cony deu ser? Tan aviat s'enfonsà en el bosc, deixà de córrer i començà a cercar la claror de la torxa. Feia uns trepitjos maldestres, entre els matolls, amb el crec de les branquetes, i la pinassa el feia relliscar a totes bandes, però la llumeta ataronjada era a prop. Serà l'Eulàlia? Aquesta manera burda de caminar, aquestes voltes lentes no poden ser de cap dels homes. On deu anar? Una conxorxa? És que hi tinc una bruixa, entre les meves criades? La torxa parà i feu una volta. S'ajupí com un animaló. Qui fos continuà la marxa. S'alçà amb compte, perquè l'he d'enganxar allà on va, ni abans ni després. Feu una passa amb cautela i relliscà i rodolà avall. El maleït rost del torrent. S'arrossegà amunt i endavant, o no era endavant sinó cap a una altra banda? En arribar a pla, la llum no hi era. Va seguir endavant, el seu endavant, és per aquí, segur, aquella és la pedra del nan i aquella és l'alzina on vàrem penjar el Martí, segur. Continuà així una estona, entre les fresses menudes dels ratolins i els esgarips curts de les òlibes. La llum no hi era. Al cap d'una estona, arribà al congost de la llobatera. Hauré d'anar amunt a retrobar el caminoi de la clariana, serà més segur tornar per allà. Poques passes després, en un sortint de la roca, a no gaire alçada, hi veié claror. S'amagà entre els arbres, tot buscant un lloc on espiar qui hi havia. S'ajupí rere una ginesta i distingí clarament el Lluch, son conseller, cordant-se un saquet al cinturó amb grans riallades d'aquells malnats que arrasaven la seva baronia.
—No és el mateix! —va objectar en Dylan.
—Ah, no?
—No.
—I què hauria de fer, segons tu?
—Avisar, explicar-ho, no sé, donar alguna pista… Ens ho podríem haver estalviat, tot això.
—Jo no m’ho volia estalviar… i pensava que tu tampoc.
L’Amèlia va apagar la cigarreta al cendrer i es va tornar a plegar, abraçant-se els panxells i descansant la galta als genolls, amb la cabellera desplegada pel contorn de les cames. Els ulls se li van humitejar i, sense mirar-lo directament, va contestar:
—Em poso una banda al braç que digui TRANS en lletres ben grosses? O prefereixes que em duguin a un camp d’extermini directament?
—Sí, home! —va esclafir en Dylan, i es va aixecar empès per un torrent de fúria—. A sobre no em voldràs titllar a mi de nazi, no et fot??!! El professor que vol aprofitar-se d’un alumne em dirà a mi que jo soc un nazi?! I una merda!
—Aprofitar-me de tu?! Però de què vas?! Tu has vingut perquè has volgut. I fins que no m’has fotut mà bé que t’agradava. Ets un hipòcrita…
—Mentida! No m’ha agradat en cap moment, em sents?! —les galtes, el coll, se li van acolorir dels crits—. A més, tu em dius hipòcrita? Tu?
—T’està bé, Amèlia… Què buscaves en un noiet de batxillerat…? Hòstia puta…
—Aquesta és una altra! Amèlia?! Com et dius en realitat?!
—Mira, Dylan, ja n’hi ha prou del tribunal medieval. Si no vols parlar amb calma, i amb respecte, fot el camp.
—Respecte?!… Respecte?!… Tu…!
L'Amèlia va enfonsar el cap entre les cames, a recer de la cabellera. Era un plor prescient de la solitud de l'ànima i les escuralles dels homes.
En Dylan estava cec d'una fúria que ja havia masegat abans, un sortilegi de fellonia que reduïa les funcions corporals als mínims necessaris per fugir. Sabia què havia de fer. Va treure's aquelles robes polloses de sobre i es va vestir, va agafar l'anorac d'en Ferran i va sortir agafant el pom de la porta amb més força que mai per donar un cop, un blam que va tremolar a les parets de tot l'edifici, potser va despertar algun nadó.
El fred a la cara, una altra volta. Va buscar l'hora al mòbil, però el mòbil no hi era. El mòbil! L'havia agafat la puta de l'Amàlia quan li va dir de fer-se les fotos, ara es faria unes palles enormes amb les seves fotos, i l'havia dut al menjador. El carrer fosc ple de malvestat a totes les parets d'obra vista, les façanes obreres amb esvorancs de la suor caiguda, com si fossin les bales d'una derrota que mai no ha ocorregut de debò, una derrota silenciosa, un tallafoc, tot el seu ànim desmanyotat, incapaç de trobar el camí adient, perquè de camins tothom en té, els mateixos, els que hi ha, milions, i no és certa aquella fal·làcia machadiana que el camí te'l fas caminant: l'individu no pot fer tot sol el camí, el fressen els que han vingut abans que tu, és el camí de tot un poble, un objectiu comú repetit generació rere generació, o te'l fan, algú l'imagina i el construeix perquè el recorris una vegada i una altra, perquè vagis a parar allà on ells volen.
La carn estovada queia en la deliqüescència fantasmagòrica de les façanes bròfegues, mentre apamava el seu horitzó concèntric, la mortalla nocturna per al cos en el rabeig dels minuts capciosos d'una nit que no era nit, una nit transformada en trànsit per ell mateix, es transitava a ell mateix d'una banda a una altra, junyit al temps del cos i a l'existencialisme grofollut que s'arruava en ell i en el seu moure's especiós. Sic transit.
Un dia tornà a la terra que l'abocà als camins i a la sang, a l'embornal d'una galera on es feu un home lliure amb els grillons als peus i a les mans clivellades de tant remar, quan no li restà més remei que prendre's la llibertat estroncant-li l'aire del coll amb les cadenes, quan s'empentà la llibertat de dins a fora, i feu les croades i la fortuna que el retornaren ja fet a la que fora casa seva. Self made hero. Aquest era el seu destí. Havia d'aconseguir el mòbil, fos com fos, per fer l'encàrrec.
Un rider va sortir del portal de l'Amèlia. El va mirar amb malfiança per algun motiu que se li escapava, mentre se cenyia la gorra groga amb el logotip de l'empresa. En Dylan, però, no s'hi va pensar dos cops, potser el podria ajudar:
—Escolta, a qui li has portat el menjar?
—Qui ho diu, que he portat menjar, mestre?
—És igual, el que sigui. A quin pis?
—No t'ho puc dir.
—Només digue'm si era el segon primera.
—No et puc donar cap informació de les transaccions que faig. És il·legal.
—I em podries fer un favor?
—Ho sento, mestre. Jo no faig favors. A més, tinc pressa.
—I un encàrrec?
—Això depèn. Deixa'm mirar.
El noi va mirar l'aparell i va lliscar el dit per la pantalla diverses vegades, molt concentrat. Finalment, va tornar-lo a mirar a ell i va preguntar:
—Què em proposes?
—Necessito que pugis al segon primera i li demanis al tio…, a la noia que hi viu, que et doni el meu mòbil.
—És un tio o una tia? —va dir, i es va apujar la visera amb el polze.
—Una tia.
El rider va arrufar les celles:
—I per què no li demanes tu mateix?
—És una història molt llarga.
—No tindràs una ordre d'allunyament?
—No.
—I no serà que hi ha el nòvio d'ella i tu has fugit?
—No exactament.
—Jo passo de rotllos raros, mestre, que sempre acaben malament.
—Que no, que no. Està sola. No té cap nòvio.
—Fa pudor, aquest assumpte.
—Ens hem barallat i no vull tornar a pujar, això és tot.
—Ah, vaja, problemes conjugals… I quant em pagaries?
—Te'n puc donar cinc-centes.
—Estàs de broma!
—Només és trucar i pujar, te'l donarà segur, i me'l portes.
—Mestre, jo no faig cap moviment, per curt que sigui, per menys de deu mil.
—Collons!
—Els negocis són així. Si no et va bé, que tinguis sort —es va tornar a cenyir la gorra, amb les dues mans.
—Un moment.
El rider va somriure sota l'ombra de la visera. En Dylan s'acabava de recordar del safareig. Potser podria entabanar a algú per accedir al pis sense que se n'adonés, agafar el mòbil i fugir.
—T'ho has repensat, mestre? Potser tens més necessitat que problemes econòmics, eh?
—Se m'acut una altra idea.
—A veure aquesta proposta.
—Pots trucar a algú altre perquè t'obrin?
—Ets boig? A aquestes hores?
—No sé, pots trucar als que acabes de veure i dir-los que necessites una altra informació, o comprovar… no sé, alguna cosa, i marxes. Jo ja m'espavilo a dins.
—I com t'ho penses fer?
—Això és cosa meva.
—Mestre, crec que no em ve de gust ser còmplice d'un robatori.
Va tornar a enfonsar-se en el mòbil, i a lliscar el dit, segurament era l'app de les comandes. També molt segurament, va pensar en Dylan, no n'hi havia tantes, de comandes, a aquelles hores. Potser convindria regatejar una mica.
—No tenies tanta pressa?
—I qui ho diu que no? Estic treballant a totes hores, onsevulla.
—Ah, sí?
—Sí, mestre, mira —li va apropar la pantalla—. Tenim una aplicació a través de la qual van sortint totes les comandes. Els riders, o sigui, nosaltres, mirem les condicions de la comanda, la distància, el temps, etcètera. Si m'interessa, pitjo i tots els que estem interessats fem la subhasta.
—Subhasta?
—Sí, els preus van pujant, a poc a poc, fins que algú se la queda.
—Llavors no cobreu sempre el mateix?
—No. Per això jo treballo de nit. Hi ha menys gent i els preus són més alts.
En Dylan se'l va mirar amb estranyesa. El rider, en canvi, feia un posat de superioritat, de costat, amb un peu sobre el patinet, com en un d'aquells pop-ups del navegador.
—Llavors no teniu contracte?
—Millor que tenir-ne.
—Com ha de ser millor?
—Clar. Si tens contracte has d'avisar amb quinze dies d'antelació si vols cobrar el treballat. Jo puc deixar-ho en qualsevol moment.
—Però tenir contracte té més beneficis.
—Com es nota que no treballes, tu… Mon germà tenia contracte, però com que et poden acomiadar d'un dia per l'altre…
—Però llavors t'indemnitzen.
—Sí, home! Que et penses que això és França o què? A les feines normals no existeixen les indemnitzacions. Per això dic que és millor ser autònom.
—Però amb un contracte tens beneficis, com les vacances.
—I per què t'haurien de pagar si no treballes? Les vacances dels contractats són el temps en què no tenen contracte.
—Els meus pares tenen vacances amb sou.
—Deuen treballar a l'administració, i tant que sí, mestre. Uns marquesos, segur —es va treure la gorra i es va pentinar enrere amb la mà—. Vacances pagades… Ja m'agradaria a mi…
Eixuga els vidres amb força, lentament, mentre somia la poma. No la poma de Blancaneu; la poma del compte, o la del bisbe, la poma fresca i dolça i no la ceba agra que menja ella a mig matí, a grans queixalades, entre vidre i vidre del castell, frega que fregaràs. O potser sí comença a somiar la poma de Blancaneu, la poma que la deixarà dormir a cor què vols, com la filla del compte, que es passa el dia dormint amb la cabellera estirada pels coixins, sense passar ni fred ni calor, sense suar amb els draps ni trencar-se els braços amb les galledes des del pou del pati fins a dalt de les cambres, frega que fregaràs.
—I si de cop i volta no hi ha comandes? I si vols ascendir en l'empresa?
—Soc un home lliure, jo. Aquestes bestieses del contracte i d'estar-me tota la vida d'esclau d'un patró no m'interessa gens, a mi —va fer-se uns copets al pit, mentre acabava de dir-ho—. Jo vull fer tants diners com pugui, en pocs anys, i després establiré al meu propi negoci —i feia que sí amb el cap, lentament, tranquil·lament—. No penso ser un pringat tota la vida. Si una cosa em va quedar clara a l'institut és que qui vol triomfar ha de ser emprenedor. Treballant pels altres ets un esclau.
—Però si les comandes es fan amb subhasta… —va continuar en Dylan—, els riders competiu els uns amb els altres…
—És el lliure mercat, funciona així.
—Però podeu funcionar d’una altra manera. Esteu aïllats, i així s’aprofiten de vosaltres.
—No. Som lliures de treballar, i jo decideixo quan i per quin preu. Molt millor que tenir un salari fix precari.
—Segur?
És la calor xafogosa de sempre. La camisa tacada de la suor, les taques grises de la suor a la camisa, immaculada només durant els cinc minuts immediats d’haver-me-la posat. El vano no fa més, amb la seva suavitat, que augmentar la taca de l’aixella, pesadament, amb ràfegues inútils d’un ventet esquifit, un airet que només serveix perquè m’adoni, irremeiablement, que tinc el front ple de gotes de suor, que aquesta butaca de vímet està ja vella, que se’m claven les estelles a les carns entovides, que aquell negret triga massa a sortir de la bodega, un cop deixats els sacs de sucre. Cada vegada s’entreté amb alguna cosa, s’ho pren amb massa calma. Ves a saber si fa res que no em faci perdre diners. Només el temps que triga ja perdo diners, de fet. Però potser, a més, em roba; es guarda alguna part a un racó de la bodega. Potser amaga altres mercaderies al racó de les rates. Hauré de fer que l’acomiadin, per si de cas. Per què m’han de fer perdre el temps d’aquesta manera? Amb la calor líquida que ho embolcalla tot, a sobre hauré de fer l’esforç de fer cridar a algú, recordar el negre sospitós i descriure’l a l’encarregat, perquè l’acomiadi. Tot són maldecaps amb aquests salvatges. A sobre que li dono una feina digna, un sou, una manera de sobreviure… Així m’ho paga? Els hauríem d’haver deixat malvivint a la selva, pel servei que fan.
—A veure —va continuar el rider—, decideixo fins a un límit, perquè si no, em quedo sense feina, clar. Quan arribes a un preu que és gairebé el que voldries l’has d’agafar perquè si no te’l poden treure.
—Doncs això dic. Sempre treballeu per menys del que seria just.
—La vida és així, mestre.
—Però podria ser d’una altra manera.
—Sí, a les pel·lícules i als videojocs, no et fot.
—Ho podeu canviar, si us hi poseu.
—Ah, sí? I com, eh?
—Com feien abans els taxistes. Us poseu tots plegats, a alguna banda, i establiu un ordre de comandes i un preu mínim. A qui li toca, agafa, i llavors no haureu de competir entre vosaltres. Sortiríeu guanyant tots.
—Però llavors s’adonarien i ens tancarien l’aixeta, segur. Tu et penses que són rucs? Per alguna cosa han arribat tan amunt…
—O no. Normalment hi arriben perquè els seus pares ja hi eren, i els pares dels seus pares, i així successivament.
—Mira, no m’escalfis el cap.
—En definitiva, no us tancarien res perquè us necessiten.
—No, sempre hi ha algú que treballa per menys i llavors estaríem fotuts.
—Si parleu entre vosaltres i tothom entén com funciona el sistema, ho aconseguiríeu. La clau està en agrupar-vos i parlar.
—Deixa’t de romanços comunistes, que ja sabem tots com acaba.
—Qui parla de comunisme? És sindicalisme bàsic.
—Ha! Sindicalisme… també sabem de què va: mandrosos i llepes. No, gràcies.
L'Enric i el Miquel feia més d'una hora que s'estaven amb el patró, negociant. Ells esperaven a la sala del cafè, aquilotada de totes les cigarretes que es fumaven els companys, cafè rere cafè, mentre pensaven les consignes que farien servir l'endemà, quan comencés la vaga. Potser arriben a un acord, digué el Ricard. Que t'ho has cregut, li etzibà el Pepe, mentre netejava les ulleres de pasta de lleopard. No estem parlant de recalcular el preu de les extres, avui. Et penses que es faran enrere amb els acomiadaments sense que els toquem el voraviu?, afegí l'Andreu. Les seves patilles eren envejades per tothom, gairebé tant com la seva traça per parlar. De fet, tots el volien a la negociació, però ell, per bé de l'antiguitat, sempre ho havia refusat. Era el més preparat, i de ben segur quan arribessin els companys objectaria alguna cosa, encertaria el millor camí a emprendre. La majoria, mentre fumaven, mentre bevien, mataven els nervis resseguint els afraus de la pana del pantaló, remenant la cullereta del cafè, buidant els cendrers. La porta s'obrí i arribaren l'Enric i en Miquel, amb cares decebudes i un mot callat en la mirada que es feren abans de dir-nos res, un joc de les celles per decidir qui ens donaria la negra.
En Dylan ho va intentar una altra vegada, però sense gaire esma:
—Què, em fas el favor?
—No, mestre, ho sento. Estic baldat i fa estona que no surt cap comanda. Me'n vaig a casa, a descansar.
No li quedava altre remei. S'hauria de fer passar per rider. Es va apropar a l'intèrfon. Quatre plantes. Dues portes cadascuna. Al bell mig, una càmera. Puta vida. Per què hi posen càmera a tot? Va fer una ullada al voltant, per veure si podria trobar alguna cosa que li servís d'atrezzo. Al peu del contenidor, hi havia una capsa que feia força embalum. Se li'n va acudir una que potser funcionaria. La dona del nadó està desperta, cansada i hormonada, potser li farà gràcia rebre un regal secret. Es va cordar l'anorac fins dalt, amb el coll ben amunt, i va arrupir-hi el cap com una tortuga. Va prémer el botó un parell de cops. De seguida va aparèixer a la pantalla una dona amb cara de pocs amics, unes ulleres fosques i envoltada pels plors del nadó.
—Qui truca a aquestes hores?!
—Una comanda especial pel 3r 1a. És un regal.
—Aquestes no són hores. —va girar vogant, per amansir la criatura—. I a nom de qui?
—No ho han especificat.
—No et penso obrir.
—Un moment, senyora.
—Si no marxes truco a la policia.
—Miri, que el tinc aquí.
En Dylan va apujar la capsa fins a l'alçada de càmera, fent veure que pesava un tou.
—I a nom de qui va?
—No l'han posat. Només diu 3r 1a.
—A veure.
—Senyora, obri'm i ja s'ho mirarà, que tinc moltes comandes.
—No m'ho crec. No tornis a molestar o truco a la policia.
La imatge de la càmera va desaparèixer, i els plors també. Puta mare. Havia de pensar-ne una de millor. Va treure el cap del portal, amunt, per comprovar si no hi havia cap veí vigilant-lo. No se sentia res. No s'hi veia ningú. Va rumiar quines coses feien obrir la porta, a qualsevol hora, però eren massa difícils de mantenir més de dos minuts. Policia, bombers, carters… Amb la càmera, cap possibilitat. Però finalment sí se li va acudir una nova estratègia. Va pitjar a la porta del costat de l'Amèlia quatre, cinc, sis cops. Al cap d'un minut, dotze, tretze, catorze vegades, va aparèixer la cara d'un vellet amb una veu clàssicament enrogallada:
—Qui recony truca a aquestes hores de la matinada?!
En Dylan va posar tota la mel que va saber a la veu, amb un matís histèric:
—Disculpi, bon home, l'Amèlia, la seva veïna, s'ha quedat tancada al lavabo, i m'ha trucat perquè em deixi passar pel safareig a esbotzar la porta.
—A aquestes hores?
—No hi havia cap serraller de guàrdia.
—I per què no truca els bombers?
—Home, suposo que no volia molestar per una bestiesa. Encara sort que duia el mòbil quan hi ha entrat.
—Encara sort, encara sort… Sempre aneu amb el mòbil a tot arreu, a cagar i tot. Espera, que t'obro.