CINC
Va perdre els ulls dins el mirall. Buscava vagament el seu propi rostre, però topava una vegada i una altra en les faccions contundents d’un pallús que se li assemblava tèbiament. Basculava a dreta i esquerra, com una barca, com unes onades petites endormiscades en un moll. Va començar a cercar-se, frenètic, ansiós, desesperant-se cada vegada que aquell tio s’interposava, obstinadament, indefectible, entre els seus ulls i l’objectiu. Al final, de tant cercar, els ulls, i ell sencer, es van cansar. Sabia que no podia trobar-se en aquella superfície, en cap superfície, no hi era enlloc. La porta del lavabo de nois es va obrir.
—Jo de tu no entraria encara —va dir la silueta pixel·lada que se li apropava—. Hi he deixat un regal de campionat.
En Dylan s’estava dret i aquell noi s’esperava palplantat, sense tornar al bar, semblava que el volia travessar.
—T’apartaràs o què? —li va dir, finalment—. M’agradaria rentar-me les mans.
—Eh? Sí, clar.
Es va arrambar a la porta que donava a la sala del bar. El noi es va començar a rentar les mans i, mirant-lo a través del reflex, li va dir:
—Et trobes bé?
—No sé, sí… No. No sé.
Es va eixugar les mans, vigilant-lo de prop, va sortir. En Dylan va tornar a inclinar-se sobre el mirall. Es va mullar la cara i va deixar que les gotes caiguessin dramàticament pel seu rostre imberbe fins a formular una lluïssor humida a la mandíbula. La Laura podia sortir en qualsevol moment. Va desistir. Ja seguiria provant en qualsevol altre mirall dels molts que havien penjat a les parets del món.
En arribar a la taula, les noies posaven per a un altre augmentat i la Pluja ara feia la tasca del Ferran, tot enfocant-les amb el mòbil.
—I el Ferran?
—Ha sortit a parlar per telèfon, semblava urgent.
—Vaig a veure.
Va sortir del local. Hi havia tot de gent asseguda en unes cadires altes folrades com si fossin testos enormes, amb les cames pel darrere, o de costat. Donaven una impressió d’estar arrelats, com una mena de plantes carnívores que s’han llançat al camí del fumar i el beure en un jardí de rialles enormes tot balancejant-se al voltant dels barrils que feien de taules. No hi era enlloc. Va mirar a ambdós costats a veure si s’havia allunyat. No hi era. Els patinets tampoc. Li va enviar un missatge:
“On t’has fotut?!”
Ja havia vist totes les joguines i se les havia imaginat a la seva cambra, una rere l’altra. Deuen haver passat vint-i-cinc hores, com a mínim. Potser que torni amb els pares. Va refer el camí cap a la secció on son pare s’emprovava corbates. No s’entén com els grans s’estan tanta estona fent coses avorrides i quan passen per davant de joguines xulíssimes (la base secreta dels Turbosaurs!!) ni tan sols les veuen… És impossible no veure-les, no voler-les obrir i posar-t’hi a jugar a l’instant. Va baixar les escales mecàniques, cap a la planta dels homes. La gent passava amb tot de bosses plenes, però totes de roba, ningú no hi duia joguines. Va creuar la secció de les camises de colors vells, tot passant-hi la mà com si fossin els vels d’un arpa. Allà hi ha els trajos d’home i rere el maniquí del barret amb la ploma verda, el papà. Ja veia el noi que estava atenent el pare, però el pare no hi era, només anava posant amb delicadesa, una rere l’altra, un munt de corbates que duia a l’avantbraç. Se’l va quedar mirant, però el noi no s’adonava, només acaronava les corbates quan eren penjades i agafava la següent. Va cercar al seu voltant. El papà no hi és. No hi és als pantalons. No hi és a les camises. No hi és als trajos. No hi és. No hi és. Ha marxat sense mi. Em quedaré aquí per sempre. Per sempre. No. Busca la mamà. Ha d’estar als bolsos. Va baixar les escales mecàniques, fent ziga-zagues entre les cames dels grans, cap a la secció de dones. Els bolsos estan al costat de les joies, després dels vestits. A la seva dreta, hi havia els maniquins despullats que només portaven pantalons texans. Va mirar de cua d’ull a una maniquina preciosa a la que se li veien les tetes. Va veure els prestatges del bolsos i va córrer com mai havia corregut. Hi havia tot de dones. Cap d’elles és la mamà. A les joies tampoc hi és. Va començar a voltar, entre les cames, entre la gent, escanejant-ho tot, cinturons, guants, sabates, sabates, cames de maniquins amb mitges negres. Han marxat sense mi. No tornaré mai més a casa. El món és enorme, és ple de gent, no em veu ningú, no veuré els papes mai més. Va començar a plorar.
Tenia un missatge. No era el Ferran. De la Mireia un altre cop.
“Fill de puta. No tens ni la consideració de demanar disculpes. Això s’ha acabat. No et vull tornar a veure més.”
El Marcel va pujar al vagó fent equilibris. Agafava la capseta nacrada amb les dues mans per por que, si queia, s’escantellés. Abans cauria ell de morros als graons de ferro del vagó que la capseta. S’hi havia deixat el cor i els pocs diners que li restaven en aquell regal per al Robert. Si quedava cap possibilitat, tot passava per aquella sorpresa. Va cercar un compartiment buit. Va seure i la va deixar un moment al seu costat mentre cercava, sense enretirar-li l’ull ni un instant, el mocador a la butxaca interior de la levita. Va estendre la tela blanca amb brodats florals a la seva falda i va depositar la capseta a sobre. El sol esqueixat dels vidres de la Gare de Lyon queien per la finestra fins als arabescos burinats d’argent de la superfície de la capsa, revelant en les seves rutilàncies juganeres la mena de tresor que amagava a dins. Va embolicar el regal amb el mocador. En pocs instants va sonar el xiulit del tren i tot el vagó es va sacsejar. Una por animal el va obligar a aferrar el farcellet. Les mans ja li començaven a suar.
En Dylan va buscar algú que conegués el Ferran. Només va reconèixer el tio aquell que tot ho sabia, alt, xuclat, espasmòdic, amb una caçadora de pell girada, amb qui havia parlat el seu amic en arribar. S’hi va apropar. S’estava fumant un lenyo amb un altre, un homenàs panxut amb el cap rapat i patilles que tenia un somriure ample, rústec, i una lleu pàtina d’endogàmia a les altres faccions. El noi semblava animat, fins i tot jovial. Quan va ser prou a la vora, però no massa, li va dir:
—Ei! Bones!
El noi va passar del gest bonhomiós i agradable de la conversa amb el seu col·lega a un altre de contrariat, reblat amb una fúria als ulls que, en el seu conjunt, va crebantar la solidesa de les cames d’en Dylan.
—Què vols, tu?!
—Tu no em coneixes, però
—Sí que et conec. Ets el mitjamerda que surt amb la Mireia.
—Eh… Jo anava a dir que soc col·lega del Ferran més a
—Ja ho sé. I surts amb la Mireia. O no?
—Sortia. El cas és
—Què vols dir amb “sortia”? Ja no esteu junts?
—El que és important ara
—T’està mentint, Carles —va dir el panxut, tot reconvertit en savi conseller—. Aquest matí, la Mireia m’ha dit, quan li he donat allò de part teva
—Calla tu, bocamoll!!!
—Que li has donat què, a la Mireia?!
—Res que t’importi, marrec! —va tallar en Carles.
—Això! Res que t’importi, mamarratxo!
—Calla d’una vegada, gamarús.
—Bé, el que m’importa a mi ara és si has vist
—Llavors no sortiu?
—Què?
—Ets sord?! Que si no sortiu!
—No, hem tallat. El que jo vull saber és si has vist el Ferran.
El tio el va rodejar amb el braç per l’esquena, agafant-li l’espatlla com cercant iniciar una passejada de vells amics, protegint-lo de la fressa de la porta.
—Ai, Dylan… I saps si sortirà aquesta nit?
—Doncs no. I tu has vist a on marxava el Ferran?
—No sé. Quina pena que no sàpigues si la Mireia surt o no…
—Crec que ha dit alguna cosa, ara que penso, però no ho recordo bé… Estic buscant el Ferran, perquè és molt urgent i no puc pensar en una altra cosa, estic una mica nerviós.
—Bé, home, relaxa’t. No cal posar-se nerviosos entre col·legues. Pensa, amb calma, on anava la Mireia?
—El Ferran…?
—Coi, que pesat! El Ferran ha sortit a parlar per telèfon. No sé amb qui. Duia una cara de cagat a les calces… Oi, Jordi?
—Sí, cagat a les calces, ha ha ha!
—I…?
—Ha acabat de parlar, ha agafat dos patinets i ha marxat a tota hòstia.
—Sí, quin gilipolles. Qui va amb dos patinets per la vida?
—Un era de la seva germana.
—I l’ha deixada aquí sense patinet? Que cabron!
—No, pallús, que l’altre patinet el portava ell.
—Exacte. Gràcies per la informació, crec que ja sé on para.
—No tan de pressa —li va cenyir el braç una mica més, al voltant del coll —. On deies que sortirà la Mireia?
—Eh…? Doncs… No recordo exactament —ara el braç començava a retorçar-se esllavissant-se-li pel tors amb un pes suau que el doblegava endavant—. Ehhmmm… Ah, sí! Crec que ha dit que aniran a l’Arcàdia.
—A Sant Celoni??!!
—Això ha dit. De fet, la nostra baralla ha començat perquè jo no hi volia anar i després ja ha començat amb allò que
—Sí, sí, perfecte, m’interessa molt—el va deslliurar d’aquell braç inversemblantment fort—. Has vist, Jordi? Ja tenim pla aquesta nit.
—A l’Arcàdia?! Però si està a prendre pel cul, allò!
—Tu calla, talòs! Anirem on jo digui.
—Bé, jo vaig passant, eh? Gràcies, i bona nit!
—No, home, gràcies a tu!
Va marxar de pressa, cap a cal Ferran. Ja havia entès què havia passat. El pare de la Júlia ha tornat a casa, com tots els divendres, rebentat d’una feina que, més que talent, consumeix hores, on els objectius s’assoleixen a base de contestar correus, omplir caselles, enviar nous correus, fer trucades i anar omplint, amb perícia, columnes plenes de decimals verds o vermells i, al final del dia, marcar deu o vint correus prioritaris per a l’endemà, o per al dilluns. Rosa, no has posat la calefacció? Fot un fred que pela aquí! S’ha espatllat. Fins dimarts no poden venir a mirar-la. Cagun l’hòstia! Només em faltava això. Papa! Ha cridat la Júlia com una boja cap al menjador, esmolant tota la seva habilitat de burxeta. Júlia, no estic per collonades, avui. Però papa! El Ferran s’ha passat! De debò que no estic per als vostres romanços. Que m’ha esguerrat l’estudi! Júlia, si us plau… I m’ha pres el patinet sense permís! Aniran a un botelló, s’emborratxaran i me’l trencaran! Però aquest qui s’ha pensat que és?! Sempre igual. Un patinet costa una pasta! Rosa, tu sabies el que ha fet el teu fill? Sí, li ha deixat al Dylan, que no en portava. És un noi molt responsable, ja ho saps. Papa! Segur que me’l torna trencat, si me’l torna… Aquest nen sempre fot el que li dona la gana, Rosa. Això no pot ser! És un consentit! Què s’ha pensat, que els diners cauen del cel?! Ara em sentirà! De cop, en Dylan va girar cua.
—Escolta, Carles!
—Què més puc fer per tu, Dylan?
—Coneixes en Psi?
—I tant! Qui et penses que em passa la maria?
—Clar. Saps on para? M’han dit que vindria aquí, però
—Aquí? Un divendres? Avui va als botellons.
—A quins? Al Mollet o als Pinetons?
—Ell no va a Pinetons mai.
—Molt bé, tio. Moltes gràcies! Passeu-vos-ho bé a l’Arcàdia.
—Ja pots comptar, xaval!
Va marxar cap al Parc Mollet. A poques passes, per la Rambla, va deixar anar els ulls, mecànicament, i davant del Casal Cultural va recordar que son pare li havia explicat que al club d’escacs, quan ell era jove, en un torneig popular de promoció de l’escacs a la ciutat, entre els més diversos i cèlebres jugadors amateurs i mestres d’antigues repúbliques exsoviètiques, hi havia anat l’ara difunt Quim Monzó. No se sap ben bé com va anar la cosa, però sembla que en Monzó, força humil pels afers literaris i en la seva actitud en general, tenia el defecte de ser bastant xulo pel que fa als escacs. Expliquen que només arribar, no se sap si de broma o seriosament, com era habitual en ell, va presumir massa de les seves habilitats escaquístiques i algú de l’organització el va encreuar amb un noi que li deien l’Eixerit, perquè bavejava força mentre jugava i pensava molt fins i tot els moviments més senzills. La cosa va ser que l’Eixerit no només el va guanyar tant amb blanques com amb negres, sinó que ho va fer amb una contundència tal que la humiliació va ser d’allò més comentada. Quan el gloriós escriptor, tot preguntant, a causa del riure general i de certs comentaris maliciosos que va captar, es va assabentar que la bava de l’Eixerit no era un reflex de la seva força de concentració en el joc, sinó que tenia el costum de bavejar en general, va muntar en còlera en una tempesta d’insults i tics nerviosos que van desembocar en un jurament. I heus ací que va prometre que sempre obviaria l’existència de Mollet del Vallès i, si no tenia més remei que referir-s’hi, diria que era un terme municipal amb quatre blocs de pisos malgirbats per a deficients mentals.
A la cantonada del O’Higgins hi havia dos tios discutint amb uns dards a les mans. No va desxifrar cap idea coherent, i tampoc va tenir temps per fer-ho, ja que de seguida va tenir una visió perfecta de la còpia del menhir, que una estona abans, a l’altra banda del parc, no havia pogut veure per la capriciosa orografia del terreny. Les inscripcions del polímer quedaven enfosquides pel contrallum d’un fanal psicòtic, blanc, però va percebre que hi havia un home alt, espellifat, contra la falsa pedra, amb les cames obertes. Aquest va sacsejar el braç dos, tres cops, i va fer el moviment de ficar-se-la i pujar la bragueta. En marxar pel darrere, cap a la llum, va revelar una ombra encara més fosca a la base del monòlit. El veritable menhir s’havia passat milers d’anys sota el fang, tombat, i tot i així el polímer replicava aquella contundència simple, inamovible, com si hagués estat plantat enmig de la gespa esgrogueïda des del dia que el van acabar d’esculpir.
L’Skatepark, a l’altra banda de la carretera, estava completament buit. No era estrany. A la nit, quan ja no s’hi veia prou bé per patinar, els joves no s’hi apropaven, tot i haver-hi un munt de bancs i poca il·luminació. L’únic racó públic oficialment destinat als joves es trobava encastat entre el pavelló d’hoquei i un bloc de pisos, de manera que el jovent, més bons estrategues que no es pensen els adults, feia temps que preferien altres punts d’encontre que aquella ratonera on els mossos podien fer-se els herois si tenien el dia creuat.
Al final de la rambla de Pompeu Fabra ja es començava a percebre, com una mena de tràiler sociològic, el que s’estava desenvolupant a la planada del Parc Mollet. En els parcs infantils que esquitxen voreres i rotondes, se sentien estridències de música i crits i, esforçant la vista, es distingien figures a gronxadors, tobogans o petits cenacles en els interiors de casetes i vagons de fusta. Allà, precisament, segons havia sentit dir a la seva tia, que vivia a la vora, hi havia una plaga de rates difícil d’eradicar, fins al punt que els temuts rosegadors es deixaven veure corrent entre els arbustos i les reixes de les clavegueres a plena llum del dia, amb trossos d’entrepà entre les dents. La seva tia li deia que havia de portar el seu cosinet, l’entranyable Joanet Menjabotons (sobrenom que només coneixien ell i els seus amics més íntims, car no gosava fer-lo públic entre els seus familiars), al Parc de Can Mulà, al centre, perquè no es refiava de cap altre i atribuïa tota la responsabilitat (culpar era cosa de catòlics i beates) a la incivilitat dels adolescents, perquè els pobres funcionaris de parcs i jardins ja feien massa bé la seva feina i l’estat desastrós de les zones infantils, la brutícia generalitzada, era cosa d’una generació perduda a la qual se li havia consentit tot.
—Ei, tens un paper?!
En Dylan es va fer l’orni. Ni en tenia, de paper, ni tenia ganes d’iniciar una conversa que només li donaria maldecaps.
—Ei, tu!! TENS PAPER??!!
Havia de trobar en Psi. Segurament estaria a les taules més properes al pont, allunyat de la banda de Vallehermoso, on solien reunir-se els espanyols.
—FILL DE PUTA! OJALÁ ET MORIS DE CÀNCER, MARICÓN!
Sense adonar-se, caminava més de pressa, mecànicament. Havia de trobar el Psi com fos, necessitava aquella feina de mosso de magatzem amb urgència, si podia ser, el proper dilluns mateix. A les portes del magatzem, d’un blau cel cremat pel sol, hi haurà un home gran, amb la granota beige i una tauleta a la mà, esperant-me. Tu deus ser en Dylan. Passa, noi, passa. T’ho explico en un moment i podràs posar-te a treballar de seguida. M’ensenyarà el panell central, on entren i surten totes les comandes, i el funcionament general del programa. No és difícil i tu deus ser espavilat, que m’han dit que fas batxillerat, així que ho faràs rutllar de seguida. Mira. Només has d’anar controlant que els paquets arriben al moll adequat, veus? Quan es posa en verd vol dir que tot ha anat com la seda. Si es posa en vermell, això passa un cop o dos al dia, llavors has de mirar aquí. La primera lletra és el passadís, la segona lletra és la columna i el número és el prestatge. Oi que és fàcil? Quan un paquet no hi és, tu no has de fer res, la màquina detecta que en falten i demana automàticament que en portin més. El problema és si s’encallen. Llavors, agafes un carretó elevador, com aquell d’allà, vas a buscar on ha passat la incidència i li dones un cop de mà fins que la transportadora llegeixi el codi. Un altre problema que pot haver és que quan arribis el paquet hi sigui, però que el xip estigui desmagnetitzat, això surt en color taronja, la màquina detecta que hi ha un embalum però que no és el que hauria de ser. Llavors, agafes una etiqueta en blanc, introdueixes de nou el codi, l’escaneges amb la tauleta… i llestos, la transportadora seguirà fent la feina. I si cau algun paquet molt gran? Ui, això no ha passat mai. Aquestes transportadores són increïbles, i els fan el manteniment cada setmana. Tu no pateixis, que si passa res, hi serem el Bernat o jo. Mira’l! Ei, Dylan!, dirà en Psi, apropant-se a tota pastilla muntat a un carretó elevador. Ja comences? Doncs si el Mateu està d’acord… Eh, Mateu? Me l’emporto a fer un cafetó. Home, Bernat… Sí, no t’amoïnis, que jo li explico la resta a la zona d’esbarjo. També ho ha de veure, no? Sí, clar. Va, aneu, però no trigueu gaire. Fins després, Mateu.
Havia arribat al Parc Mollet. Una parella de mossos, a la cantonada del davant, vigilava d’esquenes l’ambient, tot xerrant de les seves coses, com si fos festa major.
Va trucar la porta del despatx i, sense esperar la resposta, va passar a dins. Passi, senyor sergent, passi, com si fos a casa seva, eh? Bon dia, capità. Un moment, Corbera, que acabo una gestió. Fes-te un cafè mentrestant, si vols. No cal, senyor. Va picar unes poques lletres i uns números, va posar l’ull al lector de pupil·la, va xiuxiuejar un no, a casa millor que no, que ho portin aquí. Va pitjar la pantalla dos o tres cops i va mirar amb poca expectació el sergent, tibat davant la seva taula. Senyor, no podem fer veure que no veiem res, la nostra reputació… Deixa’ls fer, pobres criatures… S’han de divertir, i el panorama està molt difícil. Però cada nit de cap de setmana estan igual, ja és per salut pública. La llei és clara: està prohibit consumir al carrer i fer botellades! Bah, home, no podem posar multes per totes les infraccions que es fan, que no som uns ogres. A més, els que tenen més problemes estan perduts de fa temps, no tenen cap ambició a la vida, estan desnonats des que neixen, què vols que facin? Mentre es droguen, no fan mal a ningú… I els nanos intel·ligents no fan aquestes coses… Fan esport, surten, però no es passen de la ratlla, etcètera. Amb permís, senyor, no crec que sigui tan fàcil. I tant! Els que han rebut una educació, que són de famílies com cal, només es passen una miqueta de res, i molt de tant en tant… Els drogates són els altres, els moros, els xinos, els espanyols… Les passen magres a casa seva, sense cap mena d’expectativa laboral, carn de canó, que en diuen… Nosaltres hem de mantenir l’ordre i mentre estiguin ben ordenats, cap problema, Corbera. Per tant, vigilem que no facin mal a ningú, sobretot dels indefensos, a la bona gent que paga els seus impostos, que tenen bons nanos, educats, i els altres… que es desfoguin una mica. Tothom necessita una vàlvula, home. El capità va esbufegar sonorament. I ara, si no tens res més a dir, tinc molta feina, Corbera… I tu també, oi? I tant que sí, senyor, però jo crec… Doncs, apa, ves a fer tota aquesta feina que tens, que no es farà sola. Fins després. A les seves ordres, senyor.
Va recórrer la vorera del parc, escanejant les siluetes de la gent per reconèixer en Psi, amunt i avall, sense gosar ficar-se entre els grups, perquè el soroll i l’esvalotament general el marejarien. Les cares, deformades per la penombra, per la transformació constant del moviment, li semblaven totes desconegudes. No hi havia ningú que s’hi assemblés, al Psi. Ni tan sols veia cares llunyanament conegudes. Es va decidir per mirar des del pont que creuava la C-17, al final del parc. El va creuar fins gairebé la meitat, per tenir una vista més clara. A la columna del costat, uns metres enllà, hi havia una figura de dos caps i diversos membres amb el que semblaven dues cabelleres llargues i un moviment vacil·lant i ferotge que devien ser els besos que es feien mentre es magrejaven. La part de la silueta que estava contra la barana, d’esquenes a la vista del parc, va agafar la cuixa de l’altra i la va alçar perquè apuntalés la bota a una de les barres horitzontals. Acte seguit, mentre li fregava la cama, besant-se amb més força, li va posar la mà al cul, apujant-li lentament la tela arrapada que portava i travessant la voluminosa corba nua fins arribar a l’entrecuix. L’altra va vinclar el coll amb unes suaus oscil·lacions del cap. En Dylan va quedar atrapat en aquella imatge de la mà que lliscava al recer de les cames, engolada en la fruïció sorda de l’amant. Quan va pujar el cap, la figura recolzada a la barana el mirava fixament, els cabells penjaven com un pendó negre i esquinçat.
—Què, et faràs una palla?! —va dir sense deixar d’eixonar-li la foscor d’entre les cames a l’altra, que seguia enfonsada en uns gemecs sords tramesos pels espasmes del seu relleu.
—Jo només estic
—Fot el camp d’una vegada, mamarratxo! —i va endinsar el cap novament en la tenebra, tot reblant: Putos homes…!
Es va allunyar uns metres i va atansar-se a la barana, traient el cap per reprendre la cerca d’en Psi. La gran planada s’estenia des del pont fins a la rotonda dels locals comercials, vorejant la riba del Besòs. Sobre la superfície d’asfalt esmicolat sense premsar, tot de formes errívoles, difoses sota la llum dèbil de quatre fanals i de les projeccions làser dels altaveus portàtils, respiraven en unes danses esparracades, oscil·lants, en una conxorxa de braços i cames atiats rabiosament, com gargots obscurs de flames invocant fogueres d’alcohol, embolcallats en bafarades d’urea i vòmits, com setges de deïtats terrenals al·lucinades, desmembrades en la nit sense estels. Amb el tors penjat a la barra metàl·lica, el ritme de la música li pujava al cap com una nàusea de filferro espinós, enseuada d’un sutge àcid que li burxava el cervell intermitentment, percudint la seva concentració visual. Tot i així, la disposició i les fiblades auditives organitzaven el terreny, en una mena de petites vegueries, de manera que podia dir amb facilitat quins cenacles eren els dels espanyols i quins els dels catalans de rel. Els gustos s’adscrivien homogèniament a unes estridències concretes, a un patró inharmonitzable, amb poques excepcions.
El capità va clavar la seva pota de fusta a la coberta i va desplegar la ullera de llarga vista una vegada més. Les llums del crepuscle confonien el mar esbravat amb el cel, i l’escuma de les onades donava uns reflexos blancs que estrafeien burlescament milers de cetacis com el que ell cercava. Tot el mar tremolava i la balena, un cop més, s’amagava aquí i allà, disposava de tot l’oceà, de tota l’aigua salada de la Terra.
—Dylaaaaaaan!!
Va perdre el rastre d’aquell crit, del seu nom, si no havia estat només una remor de la seva ment. Va deixar l’objectiu de la seva cerca per tal de reconèixer d’on provenia.
—Dyyyyyylaaaaaaaan, Aquíiiiiiiiiiii!!
Al bell mig de la planada, una figura s’havia posat dempeus sobre una taula de pícnic i feia una coreografia de controlador aeri, com l’ombra d’un d’aquells ninots de vent que mouen els braços, grotescament llargs. Va prémer les parpelles, per enfocar millor.
—Baixa, Dylaaaaaan!!
Devia ser el Manel. No s’hi va pensar dos cops. Abans de desfer el camí del pont, no va poder no guipar fugaçment la parella, que ara s’havia intercanviat els papers. Es va apropar a la taula on tenien muntada la parada sense parar atenció als grups que s’interposaven entre ell i el seu objectiu, de manera que va tenir una fugaç impressió de recórrer un magatzem al ras de cossos delirats que escarbotaven la penombra de la planada.
—Ei, Dylan! —en Manel el va rebre amb els braços oberts, amb un got de cubalitre en una mà i una ela gegant a l’altra—. Què tal tio?! Què fots per aquí?
—Ei!, Doncs mira, pel que sembla, nel mezzo del camin…
—Quin camí?
—Res, res.
—Un acudit dels teus?
—Més o menys.
—Jo pensava que la Mireia no t’hi deixava venir a les botellades?
En Dylan va mirar a totes bandes, però no veia en Psi. Va respondre sense pensar:
—La Mireia no m’ha de dir on vaig.
—Val, tio, val. No t’enfilis. Vols prendre res?
—Sí.
—Doncs tu mateix, agafa el que vulguis.
—Que no hi ha el Psi, aquí?
—El Psi? No. Crec que ha anat a l’Era.
—A l’Era? Però no li havies dit al Ferran que aniria a la Pruna?
—A la Pruna, el Psi? I què més! Crec que anirà al local dels RevolCa’t, com gairebé tots els vespres.
—Puta merda.
—Què passa? T’has quedat sense maria? Jo en tinc, no et preocupis.
—No és això. Necessito parlar amb ell. Necessito un lloc per quedar-me i una feina. Urgent.
En Manel va arrufar el nas i va fer:
—Val, tio, si vols, quan això s’apagui una mica, nem a l’Era. Ara despreocupa’t. Gaudeix una mica de la nit —i es va girar tancant els ulls, deixant caure el cos en un congost de tremolor artificiosa.
El Dylan va anar a la taula, va regirar unes quantes ampolles i finalment es va fer un cubata. No trobava els glaçons per enlloc.
—Oriol! No teniu glaçons?
—Hòstia, Dylan! No t’havia vist! Que guai que hagis vingut!
L’Oriol feia moure el seu cos membrut de capgròs esllenegat amb unes lleugeres oscil·lacions de cefalòpode fora l’aigua.
—On heu fotut els glaçons, tio!
—No en queden. Pots anar a demanar-los a aquells, si vols.
Aquells eren els grups de xarnegos de l’altra banda de la planada. Duien bosses de glaçons a cabassos. De fet, els en sobrarien segur. Se’ls va quedar mirant, rere la taula. El conill, malauradament, s’havia escapat definitivament a través de l’espessor espinosa dels matolls. El Feliu es va quedar amb la fletxa a l’arc, ja destensat, embadalit entre les branques i les fulles del bosc. Tot d’una, va sentir, a l’altra banda, un cruixit de branques seques, un altre, i va rodejar els matolls a quatre grapes, a poc a poc, bo i escoltant quin animal podia ser. Els cruixits continuaven una mica enllà, menys clars, però hi havia també una remor de veus. Els límits de les terres de son pare estaven a prop, a la llera seca que partia el bosc en dos. Va perseguir la fressa amortida de les veus, ben lentament, amb cura de no fer cap soroll que revelés la seva presència. Rere un arbust, va esforçar els ulls, però els esquitxos del sol entre les branques, sobre les fulles, dificultaven distingir-hi res. Una altra veu, finalment, li va fer localitzar un grup d’homes, que davallaven a la llera. Ja els havia vist altres vegades. Eren nyerros declarats. Potser eren els que havien saquejat el mas de l’oncle Guillaume. Portaven pedrenyals sota les capes, segur, i ell només havia dut l’arc i el ganivet de caça. Va posar el sarró sota la capa i el va embolicar una mica per fer embalum, com si dugués un pedrenyal amagat. L’altura, tot i ser només un, li donava clara avantatge. Va esperar que miressin cap a l’altra banda. Xerraven en veu baixa i quan va tenir la impressió que estaven desprevinguts va saltar al seu davant i va cridar: Aquestes són les terres del baró. Si creueu la llera no me’n faig càrrec de la vostra sort.
—Puta merda de música, eh? —En Manel se li havia apropat per l’esquena, i s’havia quedat amb la seva expressió impertèrrita davant dels grups de xarnegos.
—Sí.
—Ja se sap. Els nyordos són uns putos ignorants.
—Hi ha de tot, com arreu.
—Que va! La mitjana nostra és més alta que la seva. Això ho sap tothom.
—Tothom dels nostres, oi?
—Clar. Ells no saben ni on tenen el forat del cul.
—Ni blanc ni negre, tio.
—Només has d’escoltar la merda de música que posen. Tot sona igual. Les lletres infumables. No tenen ni idea.
—I tu en saps molt, de música? O poses el que els del teu rotllo diuen que s’ha d’escoltar?
—Jo en sé més de música que tots ells junts.
—Ah, sí? I per què?
—Perquè tinc un grup, per això.
—Però si tu toques la bateria.
—I què? En sé molt més… de grups, d’estils, de tot.
—Sí, harmonia i contrapunt saps ara.
—D’això el Pep, que és el que composa —va mirar al seu voltant—. Pep, vine!
El Pep, amb un lenyo a cada mà, ni el va sentir ni feia la impressió de poder argumentar res, per la manera com movia, descompassadament, el braços llargs, com heures atzaroses.
—Pep, collons!!
El Pep es va apropar amb la seva cadència isarda d’alcaloide fins els altres dos i va xarbotejar:
—Dylaaaan… Passaaaa, tio…
—Pep, oi que aquells d’allà davant no tenen ni puta idea de música.
—Ni puta idea, xaval —va fer una calada doble, a dues mans, ben llarga, tot vinclant el coll.
—Oi que nosaltres fem una música que té valor artístic, no com aquella merda?
Va treure una gran bafarada, va mirar-los lentament i va deixar caure un braç sobre l’espatlla del Dylan, apropant-se’l misteriosament, per dir-li alguna cosa a cau d’orella:
—Anti-comercial… ANTI-COMERCIAL!!!
Entre el crit i l’alè empudegat, en Dylan va fer-se enrere, amb una expressió de fàstic.
—Ho veus? Ja t’ho havia dit, tio.
Ara, l’Oriol, com un espantall sortit de les ombres, va agafar també per l’espatlla al Dylan, des del darrere. A aquest, de l’ensurt, li va caure el got a terra. En Pep va deixar-se anar, altra vegada, en el corrent obscur de la música i les toxines.
—Hòstia, Dylan, perdona!
—No t’amoïnis. Tinc un mal dia.
—I què et passa?
—Necessito parlar amb el Psi. Fins que no hi parli no em quedaré tranquil.
—Va, tio, després hi anem. Però fem una mica de festa, que és divendres.
—I per què no li envies un missatge?
—Mira que ets ruc, Oriol —va tallar rient en Manel—. En Psi no dona el seu número a ningú. T’imagines quant trigarien els mossos a enxampar-lo si mig Mollet estigués demanant-li maria cada dia?
—Eh! Chavales!
Se’ls apropava algú amb un relleu lent de mortalla abatuda, a través del terreny sense taules, terra de ningú.
—Ei, ei, tios! Què hi fot, aquell nyordo?
—Ve a dir-nos alguna cosa.
—Doncs ja se’n pot anar per on ha vingut.
—Oye, chavales, tenéis
—No tenim res, a reveure!
—No siguis malcarat, espera a veure què vol —va dir en Pep, i es va dirigir a l’espantall—. Què necessites?
—Decía si tenéis maría, que se nos está acabando.
—Haver-ne comprat més! —li va etzibar, rient, en Manel.
—Sap greu, tio, en tenim la justa. Pregunta per allà, que potser en tenen.
—Pavo, la justa… Eso es que tenéis y no queréis dar. Os la pago bien, ¿eh?
—Què vol dir que ens la pagues bé?!
L’ésser amortallat va dubtar, però finalment va contestar:
—Que no seáis egoístas, pavo. Seguro que tenéis de sobra. Vendedme una poca, no?
—Tio, ja t’he dit que ens en queda poca, sap greu, no és cosa de peles.
—Joer, pavo, qué cabrones sois…!
—Cabrona, ta puta mare!
En Dylan, empès per un rampell, va afegir:
—Sí, parla català, opressor de merda.
—A ti quién t’ha dicho nada, ¿eh?
—Doncs tu, que t’has apropat a parlar-nos. A més de nyordo, subnormal.
—Eh! No te pases, que yo solo venía a compraros maría a buen precio!
—Deixa’ns en pau i callo!
—Ves-te’n a vacil·lar-li a un altre, tio.
El noi, en veure la renglera que se li presentava al davant, amb tot de lladrucs, va fer un pas enrere, ensenyant les mans ben obertes, tot i que dutes a la llum dels focus feien una impressió menys agradable del que hagués volgut:
—Ei! Ei! Un moment, nois! Vosaltros voleu festa, y nosaltros también. Vosaltros voleu maria, i nosaltros adoramos la maria. Entonces, per què nos barallamos?
—Calla ja, subnormal!
—Sí, aprèn a parlar, que ja has tingut temps!
—Vale, nois, vale. No nos enfadem. No hi ha que posar-se així, tampoc. Ya me voy.
Va fer mitja volta, remugant entre les dents (o això creia ell) “putos catalufos” i va tornar amb el seu grup. En el trajecte, una ampolla de Xibeca, com un aeròlit perdut, va esclatar-li al cap. El noi va caure desplomat a l’instant. Una taca fosca de sang s’estenia al voltant del seu rostre desmaiat.
En pocs instants, del front de taules de l’altra meitat de la planada, que evidentment havien estat monitoritzant la trobada, va començar a caure una calamarsada de vidres, de glaçons, de terrossos d’asfalt, de pedres.
—A cobert!!!
—Fills de puta!!
La rèplica va ser immediata. En Dylan es va arrecerar rere la taula de pic-nic, i sense pensar-s’hi dos cops, va agafar una ampolla de vodka i la va llançar ben lluny.
—Què fots!! Estava plena!!
—No fotis, ara!
—Té, tira aquestes!
L’Oriol va agafar totes les ampolles que encara no estaven buides i les va ficar en una bossa. Va asseure a terra recolzant l’esquena a una pota de la taula, prement amb força la bossa contra el seu tors. La metralla de vidres trencats, que en rebentar se’ls clavaven a les mans, a la cara, lluny de minvar, augmentava.
—Això és un infern, Dylan!!
—Sí, tio, però no et quedis aquí parat, llança alguna cosa a aquests cabrons!
—No puc!
—Per què?!
—He de salvar les ampolles!
De seguida es van començar a sentir les sirenes de les patrulles.
—Els mossos!!! —va cridar algú.
La batalla va parar de cop. Tothom va arrencar a córrer sense cap, en totes direccions.
—Espera’m, Dylan!
La veu de l’Oriol es va apagar de cop. La sang, estomacant-li el cervell, li impedia sentir res. Només corria, amb totes les cames, creuant carrers, rotondes, vorals, amb totes les cames, pel mig de la calçada. Com flashos negres, veia altres fugitius que es ficaven als portals, tombaven a cantonades, entraven a un paqui. Ell seguia corrent, va veure un motorista, llums blaves, que va barrar el pas a uns que, de l’ensurt, intentant esconillar-se, van rodolar per terra. Va aparèixer un altre motorista, llums blaves, d’una cantonada, i els que corrien, amb l’embranzida que duien, van xocar contra ell i el van tirar a terra. El mosso va començar a cridar, amb la cama esclafada sota la moto. En Dylan va mirar endavant, ningú, segueix, no hi ha ningú, i va córrer amunt, fins el pont de les pistes d’atletisme.