Rondalla d'en Dylan Tomàs

L'Ausiàs s'havia vestit de gala per anar al sanatori. El director el rebé i li demanà qui volia veure. No vull veure ningú, vull que l'alliberi. A qui, si es pot saber? El Marquès. Aquell llibertí? Impossible, és un boig perillós. Qui ho diu, que és foll? Jo, que soc metge alienista. I per què és foll, si es pot saber? Perquè no té moral, ni respecte per la vida: és un assassí, un violador. I vostè es pensa millor que ell? Jo no he matat ningú, no he violat ningú. Ah, no? I què hi fa, aquí, amb tot de persones engabiades contra la seva voluntat. Jo faig una labor social, i ben important, aquestes persones no poden estar entre la gent. A vos és a qui haurien d'engarjolar, com al tirà que sou. L'Ausiàs va treure una pistola, lentament, delicadament, va premsar-hi la pólvora, la va amartellar i la deixà sobre la taula. Senyor metge alienista, obri la gàbia o jo mateix faré els honors.

Cell que lo cor estreny i s'adolora

no lo ploreu jamés en sa ceguera,

lo plant més greu és nat en la trempera,

s´és fill del bosc e bèstia feridora.

Lo son destí lo sap ja la Fortuna

rodant sens fi la roda de la vida,

mes l'animal és pres en s'orba mida

e son bramar no sap eixir la runa.

No lo ploreu, xiquetes endolcides,

son cant funest és bram tantost garneu,

No lo ploreu, xiquets, no lo ploreu,

car no és perdut, ne veres són ses crides.

—Hòsties! Qui ets tu? Surt o truco a la poli!

La veïna de replà, la noia aquella que li somreia sempre a l'ascensor i abaixava la mirada quan ell la fitava, l'havia descobert arraulit al racó de l'escala.

—Tranqui, sóc jo, en Dylan, el teu veí!

—Collons! Quin ensurt! Què hi fas, aquí?

—Doncs…

—Ah, t'has deixat les claus, no? Vine, si vols, fins que es despertin.

—Vols dir…?

—Sí, a mi una vegada em va passar el mateix, i va ser mortal. Puja, al menys podràs dormir una mica, i no estaràs tan incòmode.

Va sentir dues voltes de clau a l'altra banda del seu cos ombrívol, petitó, i de seguida ella es va girar cap a ell amb els llavis estarrufats, carnosos, d'una Marilyn wharholina, amb l´índex creuat al bell mig i l'ungla esmolada de gel esqueixant-li el rostre en dues parts d'ombra i besllum.

La va seguir de puntetes fins la seva habitació. La noia va tancar amb compte i va encendre el llum. Va llançar els talons a l'altra banda de l'habitació i li va assenyalar el llit.

No lo ploreu, ninetes del meu cor.

Amb un moviment més àgil, més precís que el de treure's les sabates, la noia, el nom de la qual en Dylan no sabia recordar, s'havia desempallegat del vestit, de les mitges, del sostenidor, i, de perfil, vinclada cap al llit, ja s'estava posant una samarreta ampla i llarga, com un vestit de nit. En Dylan va observar, estupefacte, que en un tres i no res ja s'havia allitat, li havia clavat una mirada d'estranyesa impacient i s'havia arraulit al costat de la paret, donant-li l'esquena, sense cobrir l'altra banda del llit amb la flassada.

—Entra, va, i tanca el llum.

En Dylan es va despullar en un tres i no res i s'hi va ficar, tot abraçant-la per la cintura. Les mans li anaven gairebé soles, fregant les carns de la noia sota la samarreta, sense saber ben bé per on començar. Va pensar que potser si davallava del tot la despertaria més fàcilment, així doncs, va fer una bona capbussada.

—Ara no, guapo, quan ens llevem, que estic cansada.

Però la trempera d'en Dylan no li permetria d'esperar-se, dormint, fins que ella es despertés. A l'Amadeu, al despatx, ja se l'enduien mil dimonis. La Constança, a la sala, no aconseguia estroncar els plors del petit Karl. La sentia cantar, a contratemps, desafiant, per malaptesa de la seva oïda, sempre empobrida, l'harmonia bàsica de les cançons de bressol. El desesper, de l'Amadeu, només creixia esbiaixat, tempestuós, arrossegat una vegada i una altra dels rengles perfectes de la partitura per omplir, i el desesper de la Constança es notava créixer en les martellades de la melodia, octaves absurdament massa amunt o massa avall, sense cap ordre, canviant de tonalitat a mig compàs. Com no havia de plorar el petit, pobret, turmentat pel desvari de sa mare! L'Amadeu, tot cor, sofrent a causa del mal que aclaparava son fillet estimat, instintivament parí tot d'una una tonadeta rítmica, recorrent, dolça, i s'afanyà a llevar-li el nen de les mans a la Constança, tot bressolant-lo amb el ritme de la nova melodia que solfejava suaument, clarament, amb què son fillet s'adormí de seguida. Acompanyava aquella veu solitària amb un ritme senzill de tot el cos, i quan va veure que la Constança l'havia capit, li tornà el petit Karl als braços, i va abraçar-la, cofoi, entendrit, mentre seguia marcant el ritme i solfejant amb ella fins que va estar ben segur que ella podria continuar el moviment, i la melodia tornada cantilena, sense esguerrar-la. Llavors, amb un somrís i una tèbia inclinació del coll, va deixar mare i fill a la sala, rere la porta, i va prosseguir amb aquella melodia de flauta, més complexa, més deliciosa, tot i que potser menys màgica i eficaç que la que acabava de compondre.

—Umpf… Bé, si insisteixes… fes, fes.

Va girar el ventre amunt i va obrir bé les cames. Feia uns petits gemecs mentre ell li menjava tot, amunt i avall, llengua i llavis, lleus tremolors de les cames, de la panxa, amb ell, amunt i avall. Finalment, un gemec més fondo i estrident la va retorçar tota cap a un costat, tot tancant les cames com una enclusa.

—Que bo… –va sospirar—. Sí que en saps, d'alegrar una noia…

L'afalac només li va fer venir més ganes encara. Va fer lliscar tot el cos com una sargantana per sobre de la noia, fins a besar-li el coll, l'orella, la galta, mentre el prepuci sotjava entre les cuixes sense trobar on entaforar-se.

—No en vull més, gràcies, ja t'he dit que estic cansada. Després, si vols, ho deixem per on estàvem.

No se la va escoltar, potser ni tan sols la va sentir, perquè es va agafar la polla fermament per guiar-la cap al cony. Però les cames, en un reflex instintiu, només sentir l'escalfor d'ell a la vulva, es van tancar i ella va rossolar tota cap a un costat del llit. En Dylan, empès també per l'instint, va tenallar una cama i la va separar amb violència, i tot seguit s'hi va deixar caure amb tot el pes del cos.

—Escolta! Que no, t'he dit!

No l'escoltava. Amb prou feines sentia que allà sota hi havia una noia. Ella s'hi resistia amb tot de braços i torçant el cos, i en Dylan la fermava novament i empenyia cegament els malucs sense acabar de trobar-li la vagina. Com que els renecs fluixos d'ella van anar pujant de volum en veure's acorralada, en Dylan, molest per la fressa i tement que no despertés tota la casa, la va agafar fort del coll, amb les mans fetes urpes, fins que la noia va deixar de sacsejar-se i va restar en una flonjor del cos que en Dylan va fer seva. El cony havia perdut, amb les negatives, bona part de la humitat que li havia vessat feia una estona. Però la hi va fotre endins, ben endins, sense rèplica, una vegada i una altra, percudint amb tenacitat, fins que ja era massa tard i s'havia buidat del tot.

L'Alexei va deixar la safata del té a la taula i va observar per sobre el cap genial de l'amo les ratlletes i punts que gargotejava finament, precisament. Gràcies, Alexei, però no calia. Senyor, avui no has fet ni un mos, i s'han de fer pauses, de tant en tant. Qui ho diu, que no en faig? No t'he vist sortir de la biblioteca en tot el dia. Mira si en faig, de pauses, mira, aquí hi ha un pianíssimo que facilita l'entrada del tercer moviment. El que jo deia… Ara no, Alexei, aquest és un moment molt delicat, veus?, el castell ha quedat a les fosques, la princesa ha caigut al parany de la bruixa i tothom dorm… Quina desgràcia, senyor. Però no t'amoïnis, perquè el príncep se'n sortirà, entrarà al castell i la salvarà. Perdona'm la impertinència, senyor meu, però si tothom dorm…? Clar, perquè les fades han hagut de contrarestar d'alguna manera el malefici. Ho entenc, però deia que si tothom dorm, ningú no pot impedir que un lladre, un assassí, un home qualsevol, entri a la cambra de la princesa abans que el príncep. En Piotr Ilitx va aixecar el cap dels seus fulls plens d'amassos de tinta negra i va mirar el criat amb un ensurt terrible al rostre.

Ara dorm per sempre més. La meva llavor s'enfosqueix dins el seu ventre dorment. Assassí. Violador. Has de sortir d'escena.

La va tapar amb la flassada, sense encendre el llum. Es va vestir com va poder, a les palpentes, de memòria, taral·lejant per dins el vals immortal de La Bella Dorment. De puntetes, com un ballarí del cor que fa el mutis pel fons del prosceni enfosquit, marxava enllà de l'escenari mentre la protagonista captivava l'ull del públic astorat.