DEU
Al taulell de recepció li van tornar el seu mòbil i l'anorak vermell del Ferran. Portava l'entrecuix dels pantalons amagat endins, cosa que el feia caminar com un refugiat de passarel·la i en agafar la peça d'abric se la va cordar fins dalt de tot i va poder deixar anar la humitat del pantaló. No s'assecaria, però estaria més còmode. Va comprovar l'hora al mòbil.
Impossible. Absolutament impossible. Tenia un missatge de la Mireia per llegir, de feia pocs minuts, però l'anterior, el que sí havia llegit davant de la porta del cementiri era de feia una hora i mitja. No podia ser. S'havia aturat el temps de debò? S'havia dilatat en la grisor de la sala d'interrogatoris? En total, des que va sortir de casa, només havien passat tres o quatre hores. Era possible? Corria més a poc a poc el temps aquella nit? Va obrir el missatge nou.
“Si no vols veure'm, per mi val. No tinc cap necessitat d'això. És el millor, segurament. Que et vagi bé a la vida, Dylan.”
El pare, al carrer, el va parar tot agafant-lo de les espatlles per analitzar la fisonomia del seu rostre, els possibles canvis. En Dylan s'hi resistia una mica.
—Deixa'm que et vegi.
—Estic bé.
—Què t'han fet?
—No-res. Preguntes i prou.
El pare va seure a un banc davant de la comissaria. Mentre esperava que el fill segués al seu costat, comprovava la llargària de les ungles, esgarrapava les vores, passava amb dificultat i petites tremolors un cantó punxegut d'una ungla al llarg de la fenedura de l'altra per llevar les partícules de brossa. Ficava una mà a la butxaca, la treia i es fregava la barba incipient i rasposa. Va treure d'una butxaca interior un paquet de tabac i es posà una cigarreta als llavis. En Dylan s'estava dret.
—Papa!
—Què?
—Fumes?
—En vols un?
—Me n'ofereixes?
—És una nit difícil, aquesta.
—Jo no fumo.
—I fas bé. M'agrada que no fumis.
—I tu… des de quan…?
—Jo he fumat sempre. Només de tant en tant. De vegades, saps?
—No.
—A vegades estic… saps…? I llavors fumo.
—Però sempre dius…
—No estic enganxat, jo.
—Segur?
—M'havies vist mai?
—No.
—Aquí tens la prova.
En Dylan se'l va mirar. El pare deixava el cigarro penjant dels llavis amb l'habilitat despreocupada dels fumadors habituals. Si parlava, el cigarro semblava un animaló viu atrapat al seu bec.
—Quina nit, Dylan…
No semblava son pare. Semblava només un d'aquells professors de secundària gastats que la vida xucla de mica en mica.
—I què? No m'has d'explicar res?
—Crec que no.
—Creus que no?
—Això he dit.
—Curiós.
En Dylan el va observar escèpticament. Son pare, amb aires de pastor bucòlic sense ovelles, va alçar el cap al cel nocturn.
—Te'n recordes… quan miràvem estrelles i explicàvem mites?
—Vols dir quan miràvem estrelles que no coneixies i llavors explicaves un mite que potser no tenia res a veure amb el grup d'estrelles que assenyalaves amb el dit?
—Sí.
—Clar que me'n recordo. Quina vergonya.
—Passaves vergonya? Si estàvem sols…
—Llavors no. Ara, quan hi penso.
—Per què?
—Per tu.
—Per mi? Jo no sento cap vergonya per allò. En guardo un gran record d'aquelles nits a la terrasseta.
—Doncs a mi em sembla patètic. Inventar-se coses per lluir-te davant d'un nen petit.
—No ho feia per això.
—Clar que sí. És el que fan molts pares, però sobretot ho feu els profes… Un pare-profe ja és la hòstia…
—Aviam? Què fem els profes?
—Fer veure que en sabeu molt, de qualsevol cosa. Sou com curanderos.
—Això és el que t'ha quedat després de tants anys amb un pare professor?
—I dels altres que he hagut de sofrir, sí.
—Et queda molt per aprendre encara…
—Frase típica, també —va fer una passa curta enrere—. Per què no et deixes créixer les barbes i et compres unes túniques?
—Caram… Segons tu, els profes el que fem és estrafer el personatge savi d'una pel·lícula infantil?
—Més o menys.
—Llavors no és un sou tan minso com em pensava.
—Segurament no.
La fredor humida de la nit s'atiava amb un ventet que afuava les herbetes entre de les lloses. La grisor del terra s'estenia arreu, entre son pare i ell, però tota aquella planúria eixorca de gebre i pedra no era prou per fer-lo callar.
—M'expliques què ha passat?
—Ja t'ho he dit. Res d'interessant.
—Costa de creure, Dylan.
—No sé per què preguntes, si ja ho saps. Per això estàs aquí. T'ho deuen haver explicat aquells fills de puta i ara…
—Dylan! Aquesta boca!
—És el que són.
—M'és igual el que siguin. No t'hi has de referir d'aquesta manera a ningú, sembla mentida…
—Per què? És la millor definició.
—Que no t'hem ensenyat res a casa?
Va rebre una ràfega d'aquell vent raspós a la cara i es va compungir tot ell. Vacil·lava pel fred o per la possibilitat de dir-ho. Son pare va creuar una cama sobre l'altra i va agafar-se el genoll amb les mans entrellaçant-ne els dits.
—Potser no hi estic d'acord, amb el que m'heu ensenyat a casa.
—Com que no?! —va deixar anar el genoll i va picar amb les mans a les cuixes—. En primer lloc, no t'hem ensenyat res, nosaltres…
—Si ho acabes de dir —va tallar fent un riure sarcàstic.
—Lapsus linguae. Volia dir “après”.
—Après?
—Sí, nosaltres no t'hem forçat a res. T'hem acompanyat en el teu propi aprenentatge.
—Digue-ho com vulguis. És el mateix.
—No! No és el mateix. Nosaltres no t'hem imposat normes. Les has decidit, les hem consensuat, les hem anat pactant per construir una bona convivència. I tu ho feies de grat.
Ara començava un d'aquells sermons que tothom es creia amb dret de proferir-li pel fet de tenir setze anys. Hi va caure de quatre grapes, igualment:
—Era un nen petit i em vau manipular. És una manera maca d'imposar i oprimir.
—Oprimir! Valga'm déu…
—I tant! Si has de pensar i pensar fins que arribes a la conclusió que els altres accepten… Això és obligació, norma, tot disfressat de democràcia, però és una mena de tirania, també.
—Estàs esbarrant…
—Maquiavel, papa, tu me'l vas fer llegir, te'n recordes?
—Perquè veiessis les trampes del poder, no perquè et posis les ulleres de veure d'aquell senyor. Et penses que tot funciona igual? Si només ho mires des d'un únic filòsof… I la resta què?
—És el que ve al cas.
El pare va arrufar els llavis i va canviar la cama plegada per l'altra.
—Però seu, home.
—He estat molta estona assegut, prefereixo estar-me dret.
En Dylan va girar el cap. Mirava la vorera com una regió estepària sense horitzó, una terra erma que ofereix només uns silencis llargs i humits com udols.
—Vols que caminem?
—Plegats?
—Si caminem cadascú per la seva banda serà més difícil parlar, no creus?
—Parlar? No tinc res a dir. Ni a escoltar tampoc.
Baixaven per aquell caminoi d'oliveres de tots els matins. L'enrenou de l'àgora quedava lluny, amb aquell batre d'ales dels pollastres i els crits dels mercaders. Feia calor. Sòcrates feia tentines observant els camps amb les mans a l'esquena i els tres deixebles es posaven la mà al front per cercar la troballa que encetaria la lliçó. El clatell greixós li perlejava de suor. No havien caminat gaire estona quan van veure com s'apropava un carro de cavalls amb un noble que arribava a la ciutat. Sòcrates es va fer a un costat, va assenyalar el carro als seus deixebles tot dient-los que l'aturessin i demanessin qui era, a veure si podien posar a prova la lliçó del dia anterior amb aquell ric senyor, que ell arribaria just en el moment d'avaluar l'aprenentatge. Llavors va arreplegar la túnica empolsegada i va endinsar-se en un camp de blat. Els jovenets, estranyats però segurs de la presciència del seu front venerable, van apropar-se a l'estranger i el van saludar amb gran cortesia. L'home, còmodament ajagut en el seu bon carro, afalagat de veure tres nois de bona família rebre'l tan galantment, va demanar-los qui eren. El primer d'ells va dir que no era important qui eren, sinó quin bon vent duia tan gallard cavaller a la ciutat. Vinc a les bodes de la meva cosina, va respondre, i es va ficar un gra de raïm a la boca. I quan seran les bodes?, va demanar el segon. D'aquí a dos dies. Llavors no sap si va a les bodes del cert, va concloure el tercer. Com que no?! Molt fàcil: les bodes encara no s'han fet i per la data en què estem només és una promesa. L'home va deixar l'escarràs de raïm a un bol que tenia al costat. Potser ve a bodes, senyor, però si no hi ha bodes, a què haurà vingut? Com no ha d'haver-hi bodes, jove?! No voldria ofendre'l de cap manera, però ens han ensenyat que s'ha de cercar sempre la veritat i la veritat és o no és. Si no pot demostrar que ve a bodes, doncs a bodes no ve, cavaller. El jove el va fitar amb els ulls molt oberts i va afegir: A què ha vingut, senyor, a la noble Atenes? Clar que vinc a bodes, a què si no? La intenció, va afegir el segon, no és un fet, i si el fet no ha ocorregut, no és un fet, òbviament. Podem dir que és cert si finalment la seva cosina no es casa? Com no s'ha de casar?! El primer va agafar el relleu: Poden passar moltes coses, no ho vulguin els déus, és clar, però fins que la boda no s'iniciï… El noble estranger es va incorporar. Així és com reben els joves atenencs als nobles visitants?! Exigeixo una explicació per aquest desgavell! Desgavell? Un veritable desgavell seria afirmar que jo vaig a Esparta i després no arribar-hi, pel motiu que sigui… Quina lògica tindria? Quina broma de mal gust és aquesta?! Aquesta és una bona pregunta, senyor, però encara no ha contestat què hi ve a fer a Atenes, ara que sabem que no ve pas a cap boda. Pot respondre-ho? Ja n'hi ha prou, d'aquest color! Qui és que us ensenya totes aquestes rucades?! Els tres joves, veient en la vermellor del rostre d'aquell bon home que havien anat massa lluny, van referir el nom del seu mestre, el gran savi, qui els havia dit que arribaria de seguida. Sòcrates, però, no apareixia, i el renill dels cavalls començava a tibar el silenci. Una mica avergonyits per la incompareixença del mestre, els joves van acomiadar-se de l'estranger tot disculpant-lo. L'estranger els fitava desconfiadament mentre el carro pujava cap a la ciutat. Els deixebles van començar a cercar en Sòcrates pels voltants. No gaire lluny, finalment, van veure la seva il·lustre figura a la partió d'una granja, amb un dit enlaire i xerrant acaloradament amb un porquerol.
—Dylan, puc entendre que ara mateix no vulguis parlar, però la situació s'està posant una mica…
—Una mica com?
—Has de parlar amb ta mare.
—No en trec res, de parlar-hi.
—Bé hauràs d'aclarir les coses quan tornis. Com abans, millor.
—Qui ho ha dit que vull tornar?
—Què has de fer, si no?
—No sé.
—Mira, fill, la convivència, en qualsevol àmbit, es basa en la comunicació. No cal estar d'acord en tot, però
—No hi vull conviure. No tenim res en comú.
—Que no teniu res en comú? Un fill i una mare no tenen res en comú?
—No.
—Deixa't de tonteries. Potser no esteu d'acord en algunes coses, molt bé, però llavors és quan parlar és imprescindible. S'ha de discutir amb qui no s'està d'acord, per fer-se valdre, per respectar els altres punts de vista.
—La mama, respectar altres punts de vista?! No t'ho creus ni tu, això.
—Clar que sí, però l'important és… Mira, pren-t'ho com un aprenentatge per a la vida.
—Què xerres, ara?!
—Dylan… Has de ser capaç d'enfrontar-te a tothom, arribar a encontres fins i tot amb les persones amb les que a priori pensen d'una manera diametralment oposada.
—Amb la mama no hi ha punts d'encontre…
—I tant que sí! Cedeix en moltes més coses de les que et penses.
—Tot aquest discurs… no pot ser que te'l creguis… A més, no sé què parles de fer-se respectar, d'arribar a encontres i totes aquestes parides… Si la mama no et fa cas en res i tu fas el que ella vol.
—Això no és cert.
—Clar que sí. Molt predicar, molt xerrar, molta assemblea i no sé quines merdes més, però sempre fas el que ella vol.
—No tens raó, Dylan. Ta mare i jo parlem i ens posem d'acord.
—Sí, sí… parleu i us poseu d'acord en el que ella vol, perquè si no, no hi hauria encontre, com tu dius.
El pare parlava de lluny. Un horitzó que s'enfosquia tèrbol en un miratge de neu, en una tempesta glaçada de grisor. Una silueta llunyana creuava a quatre potes el no-res de la planúria, lentament, el pelatge estarrufat pel vent carregat de flocs minúsculs.
—Només veus el teu petit punt de vista. Ta mare i jo cedim, perquè sabem que és el més just. Entre nosaltres, però sobretot amb tu.
—I que més!
—No entens què vol dir ser pare, estar-se tot el dia buscant el millor per al teu fill i que després, facis el que facis, la percepció d'ell és que t'has equivocat.
—Doncs no haver-me tingut. Jo no vaig demanar que em portéssiu.
Un arbre tort i ressec amb les branques mortes, el tronc balmat, agafat a la terra dura i encarcarada. La grisor de l'horitzó s'enfosquia i amenaçava amb un gran torb que cobriria la plana de neu. Cap recer. Només aquell silenci estepari sobre els matolls i les pedres.
—Ets increïble. T'estic intentant explicar tot el que fem per tu, que també som persones, i amb una bona intenció, tot i que ens puguem equivocar… i tu demostres zero empatia.
—Si soc tan mal fill i tan desagraït i vosaltres tan perfectes, per què em vau tenir?
—Està clar que la idea era una altra.
Un vent afilat i canviant portant arreu els flocs que s'arrissen i giren en masses ingràvides de cendra freda sobre aquella terra seca que no està acostumada a les precipitacions.
—Te'n penedeixes. Bé. Per fi diem les coses clares.
—No, m'has malinterpretat.
—T'he interpretat perfectament.
—El que jo deia és que quan vas a ser pare tens una idea, però després surt d'una altra manera, no vol dir que me'n penedeixi ni que no t'estimi.
—Ara arregla-ho.
—Tu creus que me'n penedeixo? Amb totes les coses que he fet per tu? Exclusivament perquè tinguis un millor futur?
—Si et refereixes a les nostres tardes…
—Doncs sí, en part. Saps quin esforç em va costar?
—Si era un esforç estar-te amb mi, potser no calia que l'haguessis fet.
—Jo no he dit això.
En Dylan només el va mirar, guarit de quietud.
—El que volia dir és l'esforç intel·lectual. Em passo el matí a l'institut i vaig fer l'esforç de donar-te el que no tindries a classe, dia a dia. I no me'n penedeixo gens.
—Podríem haver fet altres coses.
—T'encantava, Dylan.
—No. Cole al matí i a la tarda. Era un pal.
—Això va ser al final, per l'edat, i també perquè tocava que et rebel·lessis. És un estadi, ha de ser així i em sembla bé, però no esquitxis d'això últim tota la resta.
—És la teva percepció. Jo tinc la meva.
—Algun dia la teva percepció canviarà i llavors t'adonaràs de com va anar tot i de la sort que vas tenir.
—És el que tu volies per a tu, el que t'hagués agradat de l'avi; però això no vol dir que jo ho volgués.
—A qui no li agrada sentir històries?
—No generalitzis. Soc l'únic que ha llegit més de dos llibres, entre els meus amics.
—I em culpes? Ja els planyo, els teus amics.
—Soc el bitxo raro.
—Raro vir, Dylan. Te n'hauries d'alegrar.
Si passarà un cavall negre sense genet per aquests ermassos glaçats de neu grisa, el cruixit tendre dels cascs se m'endurà darrere seu, la neu cobrirà les petjades de seguida, com si fos una vorera trepitjada mil cops. L'horitzó és un cèrcol.
—Hi estàs d'acord?
—Miris on miris.
—Què dius?
—Res. Coses meves.
—M'escoltaves?
—No.
El pare va fer espetegar la llengua i va avançar l'esquena, posant-se recte i desencreuant la cama.
—Has pres alguna cosa rara aquesta nit?
—Defineix rara.
—Ja saps… drogues.
—Ara vols parlar de drogues?
—Amb mi pots parlar-ne, si tu vols.
—M'estimo més que no.
—Jo també vaig ser jove i…
—Felicitats. Però no et facis el pare amb mi, ara.
—No m'hi faig, el soc. I he passat pel mateix que tu. Tots hi passem. Tot i que no t'ho sembli, a més a més, som bastant semblants, tu i jo.
—No.
—Sí, fill.
—Ni parlar-ne. Tu ets un cagadubtes i un hipòcrita. Treballes en un sistema podrit perquè t'és còmode, i tot el dia rondinant però no fas res per canviar-ho. Jo no seré mai de la vida com tu.
El pare va deixar caure l'esquena al respatller del banc, va bufar i va dir:
—Dylan, ets intel·ligent. Molt. Tots ho sabem. Però tens setze anys només.
—I què?
—Cap adolescent, per intel·ligent que sigui, sap què vol a la vida, per on ha de tirar.
—Jo no soc un adolescent qualsevol.
—Fins i tot així. Encara has de veure moltes coses, pair molt. Ningú als setze anys sap de què va tot plegat, per més intel·ligent que sigui.
—I Rimbaud?
—T'hi compares?
—Sí o no?
—Rimbaud era Rimbaud, tu ets tu.
—I qui ho diu que jo no puc haver entès la vida, a aquestes alçades.
—Escriure bé, o haver llegit molt, en el teu cas, no significa entendre la vida, Dylan, ja ho hauries de saber.
La febre. I el cos com una calitja sobre un tauló que en diuen llit. Un sac de palla ple de puces, els molt salvatges. La pell esgrogueïda i plena de febre. Aquest cos a les acaballes furgat de mosques i deliris. Si arriba la nit una vegada més se'm menjarà el pessigolleig tota la cama, convidaré els mosquits com atlants al banquet de la meva sang groguenca. Però no arribarà la nit. El negre traginer talla llenya d'aquella soca corcada. Farà una foguera i rostirà una cabra escarransida. Una cabra tota ossada. Deu fer quaranta graus i ell vinga a fer destralades. Sempre m'ha fet un bon servei. Millor que la majoria de bèsties que he comprat i venut per aquesta terra on repta la mort de molt abans que caigués damunt nostre cap déu. Una ombra de mossèn creua aquesta cabana de tova i una infermera rossa amb còfia blanca deixa el gerro a una tauleta, assenyala la meva llitotxa carregada de puces. És alt i prim com una escletxa cremada. Monsieur Rimbaud, m'han cridat perquè vol dir unes últimes paraules. Sí, pare. L'escolto. Cada capsa de fusells són vint-i-cinc francs. I aquell negrot de la destral se'l deixo per setanta.
—Igualment, ho vulguis o no, som la teva família. És millor fer un esforç per avenir-se que no per allunyar-se cada vegada més.
—No hi estic d'acord. Si no m'agrada algú no l'haig de suportar perquè porti els mateixos gens. Vull escollir la meva gent.
—La teva gent? —va fer el pare, amb un esbufec curt pels narius i un somriure irònic—. Ja escolliràs, fill. Ara has de practicar per al món adult. Encara t'has d'assaonar.
—Ja soc prou madur, tot i que no t'ho sembli. Ja tinc edat de treballar i necessito fer la meva. No em feu cap falta, vosaltres dos, ni cap bé. Sou una opressió constant.
—I es pot saber qui t'ha de donar una feina si no signem nosaltres?
—D'això ja me n'ocuparé jo, tu no n'has de fer res.
—Baixa a la Terra, Dylan.
—La Terra no és com tu vols, no és el teu minimon de professor d'institut.
—No sé quin és el petit món que dius, però sigui el que sigui, a tu te'n manca. La vida té límits i normes. Ja et faràs les teves quan dominis les que hi ha.
—Les conec prou, les que hi ha.
—Però no les tens assolides. Disciplina humana, Dylan. Això encara no ho tens interioritzat.
—Deixa de fer proselitisme amb mi. Ja en vas fer prou i no te'n sortiràs.
El pare es va aixecar, ofès, rabiüt, amb els punys tancats.
—Proselitisme?! Ets un malcriat i un desagraït!
—Malcriat perquè m'heu criat així, no? —va fer amb tota la sorna que podia.
—Ets conscient de l'esforç i del resultat de l'educació que t'hem donat? T'hem preparat per a grans fites, i no perquè facis el dropo a ves a saber quina feina de merda.
—El que m'heu fet és un mal que t'hi cagues. Emocionalment. Soc un paria mental. M'ha costat, però m'he adonat que no cal estudiar per ser savi. La cultura està a l'abast i jo ara necessito viure. Viure lluny de vosaltres.
—Sense estudiar seràs un desgraciat.
—Els que no estudien són uns desgraciats? Bona reflexió d'un que diu que és comunista.
—Primer de tot, tothom hauria d'estudiar, els obrers també. Però això és un altre tema. Segon, no generalitzis que ja saps que parlava de tu, no dels altres.
—Jo soc com els altres, no?
—Amb el teu cap, et frustraràs de seguida en una feina de les que tens a l'abast.
—El meu cap està fatal, perquè m'heu tronat, però a més, és cosa meva.
—Nosaltres no t'hem tronat. Ho hem fet el millor que hem sabut. Tot i que no t'ho creguis, ho hem fet així perquè t'estimem. Et penses que estic aquí a aquestes hores perquè m'agrada gelar-me? No diguis res. Estic aquí perquè ets el meu fill, t'estimo i vull el millor per a tu.
Se'l veia cansat. De tot. De discutir i de la vida. Va tornar a deixar-se caure al banc. Va treure una altra cigarreta. Va fer un sospir i va continuar.
—Fill, ja n'hi ha prou d'aquesta actitud desmenjada. No sé què pretens demostrar, però t'estàs ficant en un terreny pantanós.
—I jo ja estic fins els collons del teu discurset alambinat, d'aquests sermonets de la veritat universal que em revelen la vida.
—És que ets jove i et calen, aquests discursets que dius, perquè encara no saps tirar pel dret. Si et deixes portar, acabaràs fent ves a saber quines atzagaiades imperdonables.
—A mi no m'has de perdonar res, tu!
—No te les hauré de perdonar jo perquè soc ton pare, i els pares les perdonem totes. Em preocupa que en facis una que la societat no te la perdoni. Aquest serà el meu drama.
—És la meva vida. Deixa que faci el que cregui més oportú.
—És que tu no saps què és oportú a la teva edat. Ets menor per alguna cosa.
—Sí, perquè s'havia de posar un número. Però és el mateix setze, divuit o vint-i-un.
—No és el mateix, no. Com més temps passa, més en saps.
—Temps, eh?
—Sí.
—T'equivoques. El temps no fa res d'això que dius. Són les persones les que fan o no fan. Les coses només passen si es fan. Si no, doncs no passa res. I la major saviesa ve de fer i pensar. Estant-me a casa seguint les vostres normes de merda ni faig, ni penso ni res de res.
El pare va fer una darrera xuclada a la cigarreta, més obsessiva que les anteriors, i va deixar caure la burilla al costat del peu. La va aixafar amb aquella sabata passada de moda. Ben aixafada. Va treure novament el paquet de tabac i va furgar amb l'índex per treure un xiclet petit.
—Vols?
—Tabac?
—No. Xiclet.
—Tampoc.
—Jo en porto per treure'm el mal gust.
—I per què no menges xiclet directament?
—No em treu el desfici. De fet, em posa nerviós menjar-ne.
Aquella era la mena de coses que feia son pare. Va mirar-se les vambes, per no mirar-lo a ell. El pare va fer un sospir dramàtic. En Dylan va mirar enllà, en direcció contrària. El pare va fer un altre sospir.
—Si m'has de dir res més —va inquirir en Dylan—, digue-ho d'una vegada i acabem amb aquesta escena ridícula.
—Escena ridícula?
—Sí. No et facis l'innocent.
—Jo no em faig res. Potser ets tu qui té alguna cosa a dir-me.
—Que pesat! Ja t'he dit que no!
—Escolta, no cal que em parlis malament, que jo no te'n parlo pas, de malament.
—Ets un retòric recalcitrant. Em poses…!
—Com et poso?
—Deixa-ho estar.
—No cal posar-se així, home…
—Tu m'hi poses! Ets enervant?
—Enervant?
—Ufff!!!
A una banda del carrer hi havia l'Ausiàs, amb un somriure d'orella a orella. Al seu costat, un home amb un vestit gris d'aquells de les pel·lícules dels anys cinquanta. Era l'editor d'en Raymond Carver. S'ho mirava tot immòbil, mesell, retallava tots els paràgrafs que parlaven massa, transformava amb aquells dits gruixuts tots els diàlegs que aclarien alguna cosa, negre sobre blanc, en un silenci curt i esmolat, un salt de pàgina de personatges emmudits que observen la quietud del món al racó dels borrissols o als cendrers atapeïts, als glaçons desfets del got de whisky.
Son pare, amb aparent tranquil·litat, amb aquella suavitat conciliadora i perfectament inútil que fan servir els tutors de secundària quan no saben què fer ni com aplicar la justícia de rigor per por a la rebel·lia i a l’esclat de la bestiola que s’ha passat tres pobles amb algú, li va dir:
—Potser que parlis amb ta mare, per arribar a un a un enteniment. Nem a casa… i parleu.
Ja hi tornava. Bé ho sabia ell, per això feia servir aquell to de sòmines, que no hi hauria cap punt d’encontre, cap enteniment.
—No torno.
El pare, empès per una força de la natura, va treure les claus del cotxe i va anar cap al vehicle.
—Ja n'hi ha prou d'aquesta bajanada. Tira cap al cotxe i anem a casa. Si no vols parlar, no parlem. Si vols odiar-nos, ens odies, però a casa.
Va obrir la porta del cotxe i s'hi va ficar a dins. El Dylan el va seguir inconscientment. Va fer la volta per anar al seient del copilot i va obrir la porta.
L'hereva dels Mulà, a la cantonada est del jardí, somia el món enllà dels murs de la família. Té un llibre a la falda i des del banc sota el til·lers, veu a son pare apropar-se amb el bastó del puny d'ivori i el barret de copa. Deu estar ben cansat del viatge, però abans d'esmunyir-se a la saleta a fer el seu cigar, la va a saludar a ella. És igual si arriba de l'Exposició Universal o de més enllà de l'oceà, saludar la seva filleta estimada és el primer de tot. Filla meva —li digué abans de marxar, quan ella suggerí acompanyar-lo a París—, jo he vist el món i no paga la pena. Aquí s’hi està bé, lluny de la vilesa dels homes. No m’ho pots agrair perquè no ho has vist, però t’ho vull estalviar perquè t’estimo. El que has llegit als teus llibres, no em sembla malament que en tinguis, és una colla de mentides potser versemblants, potser entretingudes, però mentides. No hi ha res d’això allà fora. Aquest jardí nostre és com el jardí de l’Edèn, filla. Hi trobaràs el bo i millor de la Terra i si et manca res m’ho demanes i t’ho porto. Has vist els nous paons? T’agraden? El jardí de l’Edèn havia de ser un lloc avorridíssim, per això van pecar. No hi ha res del que emociona les protagonistes de les seves novel·les: No hi ha teatres, ni balls, ni cafès, ni joves elegants amb els ulls amorosits… Els únics nois de la seva edat són aquells galifardeus que carreguen el carbó a palades per les carboneres del darrere de la casa, bruts de sutge i amb somriures de babau quan ella passa pel seu davant.
Tenia la porta del cotxe agafada amb la mà, a punt d’entrar, però va decidir, de sobte, que no. És inútil, tot plegat. Va anar-se'n, amb la porta del cotxe oberta, mentre son pare encara li deia alguna cosa del tot inaudible per a les seves oïdes submergides en un soroll blanc de ràbia i calor que bramava per sobre de les idees, seguint el compàs amplificat, rotund, del batec accelerat del cor, per tot el cos, estrenyent, empenyent, des de dins, cap a fora, les parets flexibles del cos.
—On vas? Puja!
—No. No tornaré a casa.
—No siguis cabut, puja d'una…
No se'l va escoltar, va passar cap a la vorera, sense mirar enrere. El pare va baixar la finestreta i el va cridar. En Dylan, per curiositat, va girar-se i ell li va oferir uns ulls engrandits que volien apropar-se al fill. Els tenia oscats de tremolors i li imploraven secretament alguna cosa imperceptible però sabuda. No podia amb aquells ulls llepissosos de gos petaner. Li feia fàstic aquesta manca d'amor propi capaç d'utilitzar la pròpia pusil·lanimitat per embutxacar-se un fill. Un home sense cap autoritat que cerca arterosament les formes més recargolades per sortir-se amb la seva i que després troba qualsevol pretext per envanir-se de les seves astúcies.
—Ets la mascota de la mama, tu.
El pare va proferir una inspiració espaordida. Res més.
—Fots pena, papa, molta pena.
El rigor de la decepció al mentó i a la mirada perduda en el volant. Va arrencar el cotxe i va indicar la maniobra amb l'intermitent. Feia estona que no passava cap vehicle a la vora. En Dylan va girar cua i se'n va anar sense acabar d'observar aquell espectable vòmic de dramatisme paternofilial.
De nou escopit sobre la nit anihilada de la vorera. De nou tot ell amb tot el seu cap i tots els seus problemes sense resoldre i tot el seu jo impel·lit per la fretura del no-res després de l'entreacte policial dubtava seriosament si devia seguir el camí traçat pel Psi cap al riu perquè aquell camí tenia un risc ben elevat com perquè en Psi no hi anés en persona i anar al riu i portar el paquet a la casa i aconseguir establir-se finalment en la roda implacable del món de la roda en marxa en tot moment a la qual el Psi l'empenyia a ell i no s'atrevia a anar-hi personalment perquè el tenien assetjat i s'estimava més gastar-se uns bons diners per tal que ho fes algú altre però ell ara estava fitxat i havia de suposar que en Psi l'havia volgut a ell perquè passava desapercebut i per tant era un contratemps majúscul que ara ell configurés una nova renglera en la llista dels delinqüents comuns que havien deixat anar per una casualitat petita era difícil fer-li-ho creure a en Psi no podia imaginar-se què pensaria en Psi de tot allò li seria igual tot i que prou malament ho havia passat ja aquella nit i fora millor tornar sobre els seus passos i anar al carrer del Sol i demanar aixopluc només una nit potser ja faria un nou encàrrec una nit qualsevol properament o el mateix encàrrec però sense paquet no hi havia tracte era difícil imaginar-se quina impressió tindria d'ell si a la mínima volia plegar però no ha estat gens mínima perquè els putos bòfies l'han empès amb tota la força contra la bufeta que ja no ha pogut més i ha caigut rendida als pantalons sense l'encàrrec i sense el tracte no m'hi voldrà a casa seva o potser ha vist tantes coses aquesta nit de les més xungues i a la força sabrà veure què puc fer cap a on puc anar pel carrer somort i robust que s'estén com un reflex multiplicat en els reflexos no hi ha cap senyal que em digui a on anar i si estic fitxat potser quan s'assabenti no voldrà que treballi per a ell en aquest cosmos insondable que aguaita permanentment mentre va creixent i creixent com un globus sense contorns que no em diuen què he de fer o què serà de mi si no puc dir-li que m'han fitxat potser no sap que m'han detingut puc anar-lo a veure preguntar si està bé si ha passat res si tot segueix o potser l'han matat mentre fugia i llavors s'ha acabat el tracte i torno a estar on estava i tot això ho deixem per a més endavant i tanmateix més endavant és un pensament d'un acte que comença ara enmig d'aquesta funesta solitud i enmig del buit del cosmos perquè el cosmos és en la seva major part buit i obscuritat entre un objecte i un altre entre uns ens i un altre i al bell mig jo em penso en l'univers que és aquesta enormitat que diem univers que està esquitxada de coses que no pensen o de coses que tanmateix pensen però jo em penso que no pensen i per tant jo em penso pensant en el buit però potser no soc tan pensant com em penso i conseqüentment si no soc tan pensant com em penso puc pensar-me com a ésser mentre soc només un ens entre dues buidors o soc només un pensament que es pensa ens i no ésser però no obstant si no soc ésser no puc tenir voluntat enllà del pensament talment com una roca o un meteorit que només és empès quan un altre cos desencadena el moviment inevitable però potser el moviment és una conclusió del pensament igual que l'essència de l'ésser és una qüestió metafísica irresoluble no pas una veritat ontològica perquè és un oxímoron i la metafísica és incapaç d'establir realitats enllà del pensament i el pensament és fictici i la veritat són uns impulsos elèctrics només que codifiquen unes idees que mai seran una veritat tangible en l'univers.
Novament es trobava a la Rambla de Pompeu Fabra. Ara el silenci s'havia apoderat del carrer com una conquesta pacient i en Dylan travessava el carrer com si fos un passadís estret. Al final hi havia una porta. La va creuar. La cambra era un despatx espartà, amb una taula al davant, un llum d’escriptori. Ni finestres ni altres mobles. Darrere l’escriptori hi havia un home inclinat sobre uns fulls. En acostar-se, l'home es va redreçar. Tenia unes faccions clarament germàniques, els cabells curts i pentinats en una clenxa perfecta cap a un costat, un pinçanàs que ampliava les pupil·les d’allò més, una barba curta estrictament retallada. L’home va somriure afablement i va preguntar-li: Qui ets? Qui vols que sigui?, va respondre en Dylan, i els llavis de l'home van tornar a la posició inicial de somriure agradable. És igual qui vulgui jo que siguis, l’important és qui ets. Això és fàcil: jo soc l’heroi de la meva història, però em falta alguna cosa, una mica d’acció del destí, senyals del camí que haig d’emprendre, algun ajut puntual, una empenteta. Tu ets l’heroi d’una història? Sí. Qui ho diu que hi hagi història? Bé, la meva vida, és una manera de parlar. Clar, si entomes la vida en primera persona, llavors n’ets el protagonista. Això dic. Però és una manera infantil de mirar-s’ho, no creus? Per què? Considera una novel·la, que t’agraden tant: allà el personatge principal és el focus principal, i la resta de personatges que apareixen (amb excepcions) són secundaris. Això mateix. Bé, a la vida és igual? D’alguna manera sí, perquè els altres són secundaris, suposo que poden aparèixer o no. Però existeixen, oi? Clar. I ells dins les seves existències bé poden creure que són protagonistes de la seva història, no? Evidentment. I com pot haver-hi en una història tres mil milions de protagonistes? Perquè hi ha tres mil milions d’històries, cadascú té la seva. Però, llavors, els altres, a llurs històries, són protagonistes o secundaris d'unes altres? Tot alhora. Quin desgavell, no creus? No, és la vida. Vols dir? Clar. I què passa amb tu si ho mires des del punt de vista d’un altre, un que no et coneix? No existeixo, llavors. No? En la seva vida no. I com pots existir i no existir alhora? El que importa és la meva vida, l'univers des del meu jo. Sí? Clar, jo soc el protagonista de la meva vida. I on acaba la teva vida, on comença? En les coses que em passen des que vaig néixer… I acabarà quan et moris? Evidentment. Com ho pots saber? Ho sé i prou. Saps moltes coses, tu, per ser tan jove… I tu, què en saps tu de la vida, si ets un…? Jo no soc res, ets tu que m’has fantasiejat, ets tu qui pensa que ha de ser el protagonista, l’heroi de la seva pròpia història, passar per grans proves i reeixir. És que és així. Tu ho penses i tu mateix et fas la rèplica, oi? Anirà bé… ha d'anar bé… les novel·les es fan en base a la vida… sempre surten oportunitats de millora i els qui fracassen és perquè no les saben veure. Anirà com tu vulguis que vagi. No exactament. Perfectament així. Què? Dic perfectament perquè allò que succeirà és únic, a la teva i a les altres històries. O no. Succeiran dues coses a la vegada? O moltes, algunes de bones i altres de dolentes. Només succeirà una, però l’adjectiu el posaràs tu. Què dius?! I com vols que ho sàpiga, jo? Però tu ets el savi. Ara m'has fet savi? I llavors d’on les treus aquestes coses? M'imagino que són idees enllaunades dels llibres que has llegit. I tu no creus que sigui el protagonista? És igual el que jo cregui: l’ets o no? Ara ja no ho sé. Doncs jo tampoc. Quina inutilitat més gran, aquesta conversa. Segurament. Millor que marxi, doncs. Tornaràs? No sé, no ha estat gaire profitós. Segur? Només em fas preguntes, però no m'has donat cap resposta, i jo ara necessito respostes. Segur que en necessites? Sí. I per què no em fas donar-te'n? No ho sé. Segurament no vols respostes… existir deu ser més fàcil sense.
El parc de les pruneres una vegada més. Havia traçat una el·lipse imperfecta o havia gravitat inconscientment al voltant de la rèplica del menhir. La taca de pixum havia desaparegut. El cap li donava voltes i més voltes però no era capaç d'establir un camí per aclarir-se les idees. Va fer l'esforç de bandejar totes les imatges que es barrejaven. Va seure en un dels carreus de granit del parc.
var paquet = true; // és a dir, quan hagi fet l'encàrrec, al riu.
if (paquet) {
alert (“Pots quedar-te al pis del Psi i s'han acabat els problemes.”);
} else if (Psi == cabrejat && paquet == false) {
alert (“El Psi et fot un tret al cap.”);
} else {
alert (“Ves a viure sota un pont, capullo”);
}
Semblava clar. Més que mai. Però les cames li fallaven i la sintaxi qui sap si era del tot adequada. Tenia l'ànim molt dèbil i va pensar que potser hauria hagut de declarar la variable d'una altra manera. Podria negociar amb ell fer l'encàrrec la propera nit, sense més dilació, havent descansat i paït tot el que havia vist aquella nit estranyament curta, perquè la lògica era aquella i no li calia passar-la per la contundència sistemàtica d'una màquina. Va tombar cap a Anselm Clavé, que el duria ràpidament al carrer del Sol. Li costava veure clar com havia d'entomar la conversa amb el Psi, i volia fantasiejar poder parlar amb algú que li donés un bon consell, un savi més savi i més capaç que aquell que se li havia aparegut. Prrò uni-vers no ordrre, noi, li va dir en Boltzman, que l'esperava a la cruïlla. Uni-vers és kaos, i va aixecar el braç per mostrar-li la cúpula negra. Uni-vers és per entrropia tot moment regit. Desastrre és cosa més probable de l'uni-vers, ja t'ho he a la comisarria explicat. Tu, Dylan, va dir una veu diferent a la cantonada del davant, has llegit moltes rondalles, fill. Era Vladimir Propp, amb gest afable i ferm. Saps del cert que ara estàs en el moment més crític de la teva pròpia aventura. És ara que has de trobar qui t'ajudi. Tu ets l'heroi buscador. Però tot heroi buscador ha de ser humil i adonar-se que sense ajut, sense la saviesa externa o l'objecte màgic… Què diu objekte màgic?! Quina màgia?!, va espetegar Boltzman. Russos no saben una merrda de res, noi, i folklorischer encarra una merrda menys. Qui has de ferr cas, eh? Borratxo rus o científic alemany? El més adient, va prosseguir Propp, és obrir bé els ulls, perquè ara se't creuarà la persona que et revelarà el camí, et donarà la pista definitiva, serà un bruixot o una sibil·la, i potser l'hauràs d'anar a buscar per boscos espessos i rocalles agrestes, però no podràs avançar en la teva història sense aclarir el teu destí. Què has begut, tu?! Noi, Tu farràs cas a aquest?, i va fer la pipa amb la mà tot portant-se-la cap a la boca. És més prrobable que trrobis dos dinosaurres ballant sarrdana a la parrada de l'autobús que mica de màgia, coi de folklorischer. És una manera simbòlica de parlar, va corregir Propp. Serà la persona que menys t'esperes, una persona, potser, que els teus prejudicis t'impediran a primer cop d'ull identificar com a guia, però serà el donant que t'entregui allò que necessites per aconseguir la teva fita. Potser serà un objecte inaudit, potser una revelació del teu futur. Vine, li va dir Propp amb un gest amigable, agafa el camí d'aquesta fageda i cerca el teu destí. Prrrò què fas, no pots amb ell martxar! Ell és borratxo de prrimerra! Creu en màgia! En Propp es va dirigir per primera i única vegada a en Boltzman: tu deus saber molt de moure boletes en una capsa, però els homes, quan estan perduts, necessiten creure en coses més grans que ells, coses que no tenen nom. Quina mena de blödsinn és això?! Són coses, va contestar el lingüista rus, que ningú no sap. Coses que passen sense que ningú sàpiga per què. Prrò què dius tu?! El Dylan necessita fer el seu viatge, necessita moure's, i per moure's ha de crear un camí. Tu amb tot el teu cosmos gegant només l'atabales i l'anorrees, per tant, calla d'una vegada i deixa'l fer.
En Dylan va començar la seva cerca. Era un bosc de fajos espès i ombrívol. Una remor expectant de cables rosegats de fanals s'apoderava de la respiració de la nit. Entre les branques dels balcons va albirar els merlets fúcsies i negres del castell de Les 3 Torres, al peu del qual tres homes abatuts per tota una vida de caceres cercaven finalment el petit trofeu del temps exhaurit. Aquelles cares, aquelles fesomies desposseïdes de qualsevol virtut física o moral, caçadors de veus enrogallades i crispants, s'atansaven a la vora d'un rierol de putes massa magres o bé grasses i penjadisses, un devessall d'ondines barates i desnerides que xipollejaven llurs veus oscades en les carns esfondrades d'aquells homes d'ultratomba, enllepolint-los cap a un bany de desig i voluptuositat decrèpita. Algú va obrir la porta del bordell i van entrar, enriolats i atzarosos, al festí cec de les carcanades.
—Bona nit, Dylan.
Hòsties! L'Amèlia! S'havia esvaït la fageda i el terreny d'Anselm Clavé, ressec i muntanyós, li permetia observar, a l'altra banda del carrer, la tenda porpra de la sibil·la de la falda del Vesuvi, o de l'Etna. A totes bandes deien que era capaç d'inhalar els vapors de l'Hades, amb el rostre enfonsat en una escletxa groguenca de sofre, i de transmetre les veus mefítiques que emanen els fumerols de l'inframón. El rostre de l'Amèlia havia escandallat tot sovint l'Hades, bé els ho havia mostrat a les classes durant el trimestre quan va substituir l'Enric. En Dylan va creuar els afraus secs plens de basalts que havia sedimentat el volcà en èpoques remotes i va passar cap a la tenda engalanada. L'Amèlia sibil·la el va tornar a saludar amb els ulls girats de gasos i aquella veu que ha cantat als patricis vinguts dels indrets més llunyans de l'imperi la fortuna dictada per l'infern.
—Com estàs?! Quant de temps, eh? —va preguntar ella en veure que no li tornava la salutació.
—Sí, ja fa dos mesos…
—I com et tracta la vida? Què tal el trimestre? Bé, oi?
—El trimestre… no sé. La vida, fatal.
El va mirar amb aquells ull verds ara tornats que sotjaven tot d'una la seva ment i ell es va enrojolar. L'Amèlia no era només la profe que estava més bona del món. No era només aquella cara exòtica i aquelles mamelles com dos orbes i una cintura estreta i flexible. També era la profe de filo. No una qualsevol. Era aquella tia amb la que podien començar parlant de qualsevol cosa, en confiança, d'una ximpleria, i que, per molt estúpida que fos, ella n'acabava deslligant un viarany a través del qual veien el món amb uns ulls diferents, una mica més savis.
—Com a resum, no està gens malament… —va dir l'Amèlia—. Alguna cosa en concret?
—En concret… Tot, així en general.
Ella va riure. En Dylan la va mirar amb sorpresa.
—Perdona, no volia… No ric de la teva dissort, sinó de la manera com ho dius. Fora de context sona…
—Ridícul?
—Més aviat, sí.
—El món és bastant ridícul.
Ara ella va esforçar-se una mica i només va somriure. El va mirar amb ulls tendres i va preguntar:
—Explica'm, va, què et passa?
—No sé per on començar, estic força atabalat.
—Doncs prioritza. Què és el més urgent?
—Necessito un lloc per viure.
—I a ca'ls pares?
—No hi puc tornar.
—Vaja…
—Tinc un lloc, però per poder-m'hi quedar haig de fer una cosa. I he tingut una nit tan puta que no tinc forces.
—A casa d'un amic?
—Més o menys.
—I no pots demanar-li quedar-te sense fer-la?
—No. Era el tracte.
—I estàs segur que és un amic?
—És simbiosi. Ningú no dona res de franc.
—I no serà millor tornar a casa? No cal que parlis amb tos pares de seguida, estic segura.
—Ja he parlat amb mon pare, en sortir de la comissaria, i ha anat pitjor.
—En sortir d'on?
—M'han detingut, els putos bòfies, per no fer res.
—Per no fer res?
—Era al lloc menys adequat, en el pitjor moment.
—Caram!
Després d'haver recorregut tantes milles, tantes jornades, els camins de la vila, el port, la plana, les muntanyes potser nevades, les valls qui sap si florides, en arribar a la falda del Vesuvi i trobar-se per fi davant de la mitjancera capaç de resoldre el seu existir enderiat, és en aquell precís instant que no recorda quina era, de totes, la pregunta original, la que el va fer sortir de casa un bon dia, descuidant els negocis i les terres, per emprendre el trajecte fins a la tenda engalanada de la sibil·la, que s'espera, amb aquells ulls que saben servar totes les respostes, que el pelegrí faci la pregunta pertinent, allò que desitja conèixer que només saben les profunditats infernals, amb uns ulls verds penetrants que potser saben abans de res fins i tot quina és la pregunta oblidada.
—Potser caminem una mica, vols? —va dir l'Amèlia.
Van començar a caminar, sense dir-se res. Quan en Benet arribà a aquelles terres dels turcs, mai no s'imaginà que un dia, després de molt comerciar i anar i tornar per les costes rocoses amb les seves veles catalanes de gairell, per tots els ports d'aigües turqueses que pagaven la pena, que un dia coneixeria talment una princesa. Ara qui era el Benet-beneit? Ell, amb la seva audàcia i tota la força dels braços, era posseïdor d'un vaixell tot seu i feia pròspers negocis al llarg de tota aquella costa plena de riqueses, perquè ell sabia què volia tothom, els mercaders i els pirates, i sabia com ensabonar-los per treure un bon benefici. Benet-beneit, eh? Ara riuria a cor què vols de tots els del poble, menant els rucs de sol a sol, mentre ell esperava de ser rebut per una princesa que s'havia fet ressò de la seva anomenada en els negocis. És cert que era una princesa turca, i que havia sentit que n'hi havia un bon grapat, però l'avantcambra de la sala d'audiències bé n'auspiciava les riqueses, amb tots aquells mobles nacrats, les llànties burinades, les catifes i els tapissos teixits amb fils d'or i argent. Una princesa, Benet-beneit. Un home llargarut i cordial, una mena de visir dels molts que de ben segur treballaven per a la princesa, l'anà a trobar, i després que en Benet li donés la bossa amb les monedes acordades, una taxa diplomàtica d'allò més habitual en aquells regnes, segons li havia dit el visir mateix, el feren entrar a la sala. Era una estança molt més petita del que s'havia imaginat, però el luxe de teles i coixins, dels cortinatges i canelobres i llànties que es podien comptar a desenes, s'adeia perfectament amb la resta del palauet d'estiu, com li deien a aquell edifici que s'amagava entre els carrerons del port. Al bell mig de la sala hi havia la princesa ajaguda en un gran llit de coixins i quina fou la sorpresa d'en Benet en veure que aquesta no duia vestits sumptuosos de princesa, sinó que anava coberta per un joc enginyós de vels, fermalls daurats i cordons d'or que insinuaven tota la seva nuesa sense mostrar-la en cap moment. Restà quiet, mirant a banda i banda, sempre tornant a posar l'ull en aquella bellesa de les formes amagades que tenia uns metres enllà, perquè ara no recordava el protocol que havia de seguir, però no trobà que hi hagués ningú més a la sala i, tot i que una mica estranyat, s'estimà més que la princesa fou qui s'apropés o li fes algun gest aclaridor. La noia, que arranava la vintena com a molt, es va posar dreta davant d'ell i feu girar dos vels rosats que li cobrien les espatlles i el pit, amb una gràcia airívola que revelà de seguida les sines, i els mugrons, rojos, cairats i lluents com dos robins. Potser sí que n'eren, de robins. De seguida, s'ajaçà novament i li feu un gest perquè s'hi apropés. En Benet-beneit s'atansà fins a la riba de coixins i cercà on podria seure sense trencar el protocol. La princesa, finalment, li apropà una mà que en Benet besà de seguida, agenollat, i ella, aprofitant que la hi havia agafat, tirà ben fort cap a ella fent-lo caure al seu costat.
—I tu què tal? —va dir ell, més per trencar el silenci incòmode que per un interès real. Les preguntes que volia fer, en aquell moment, eren unes altres.
—A l'atur… Estic buscant feina, però sempre hi ha alguna merda que no acompleixo.
—Però no has treballat des que vas acabar amb nosaltres?
—Sí, em van agafar per a una substitució llarga, fins a final de curs, però no ha anat bé. Em van fer fora la setmana passada. Trobaré alguna cosa aviat, segur —es va girar una mica i va fer caure els ulls cap al pany de la persiana d'una ferreteria—. Però escolta una cosa, si te'n vas de casa tos pares… Et pagaran les quotes de l'escola igualment?
—No ho sé. Però m'és igual.
—Què vol dir, que t'és igual?
—He de treballar per mantenir-me —en Dylan, instintivament, va fer caure els ulls darrere d'ella, cap a les natges estretes i voluminoses de l'Amèlia—. De totes maneres, no vull estudiar. Puc aprendre sol, amb llibres.
—Es pot aprendre sol, però com sabràs que vas pel bon camí?
—Els mateixos llibres i el meu enteniment.
—Com sabràs que no et manipulen amb bones paraules? Et cal un guiatge.
—I qui ho diu que el guiatge no és una manipulació? Qui diu quin és el bon camí?
—Molt bona. Però si estudies, arribaràs una mica més amunt. Tindràs algunes oportunitats més.
—Els altres profes no son com tu. No crec que em serveixi de gaire. Si em guiessis tu, encara.
—Jo soc una més, ja ho veus —es va girar cap a ell, mostrant-se sencera, amb els braços estirats—. És cert que estic més oberta a certes coses, però soc una profe com la resta.
En Dylan la va mirar tal com era, la va comprovar, però aquells pits rodons i enormes tenien una gravetat pròpia i feien caure els ulls en les seves òrbites. Va aconseguir contestar, però:
—No, com la resta no… Te'n recordes de l'Higini? Quin fill de puta feixista!
—L'Higini, feixista? I ara!
—No el vas conèixer prou, llavors.
—I tant que el vaig conèixer. Era dels pocs que tenia un parell de collons i ganes de canviar coses, però es trobava tot sol, allà. Sempre estava a la grenya, als claustres, però la gent callava.
—No parlem del mateix Higini, crec. El que jo dic era un dèspota.
—Amb els marrecs, a vegades, se n'ha de ser —mentre caminava, s'amoixava un ble de cabells amb dos dits, mentre fitava el Dylan—. Però l'Higini, allà on el veus, és un profe de l'antiga escola, dels més antics, que no s'ha jubilat perquè ja sabem què passa amb les jubilacions, i no l'obliguen perquè és bon profe. Però ell explica que quan va començar, quan hi havia escoles completament públiques, amb funcionaris i tot plegat, l'equip directiu l'escollia el claustre per votació. Si el director no els feia el pes, no el votaven… això sí que devia ser una cosa democràtica, no com ara, que tots els profes són serfs de la direcció i ningú no s'atreveix a dir res, per molt que sigui clamorós.
—Però el funcionariat era una rèmora. Haver tret aquests privilegis és de les poques coses bones que s'han fet darrerament.
—No, Dylan, no. Aquesta és una de tantes cagades. La funció pública es va inventar precisament perquè els funcionaris no depenguessin dels canvis polítics, per donar llibertat als funcionaris d'actuar com cal, governés qui governés. Ara és una casa de putes.
—No sé, se n'han sentit moltes dels funcionaris…
—Hi havia de tot, segurament, però la idea era bona.
—Però d'idees no podem viure, no?
—Quina pena que els joves penseu d'aquesta manera.
—S'ha de ser realista, també.
L'Amèlia va abaixar el cap. S'abraçava agafant-se els colzes. Va aturar-se i va fer un sospir pensatiu. En Dylan, confós, segur que el cos de l'Amèlia reclamava una abraçada però incapaç de fer-la-hi, va preguntar:
—I llavors, per què et van fer fora?
—Per pensar i dir el que penso.
—Però si precisament és el més valuós que hem tingut…
—No amb vosaltres. A la societat li importa una merda el que us diguem als alumnes. El monstre és massa gran i poderós —va tornar a agafar embranzida, amb una mà garruda enlaire—. El que fem nosaltres és ben petit, des del seu punt de vista…
—El monstre?
—L'Estat. El Sistema. A mi m'han fet fora per dir-li als meus caps el que crec de tot plegat, insistentment. I com que l'educació s'ha igualat a la resta d'àmbits, doncs m'han fet fora com qui acomiada un administratiu, un mecànic, un intèrpret que no ha fet la seva feina com cal. La gent creu que el professorat s'ha de regir per les mateixes lleis que la resta de professions: objectius, rendiment… En qualsevol àmbit és fàcil mesurar l'assoliment d'objectius i contractar o acomiadar en funció d'aquesta mena de barem, però en educació no funciona així. Fer servir això en aquest àmbit és la ruïna del sistema, perquè els professors s'acolloneixen, diuen que sí a tot, es converteixen en ovelles i no qüestionen res, no aporten res enllà del dictamen del sistema i, per tant, no pot haver desenvolupament de l'esperit crític. És nefast.
—Mon pare diu que això ha obligat a molts a fer la feina que no feien.
—La merda de moral del càstig i el perdó. Penós —es va tornar a agafar un ble de cabells i repetia les mateixes passades amb els dits per allisar-los—. Abans de la independència hi havia una escola concertada, quan aquestes eren unes poques, que aglutinava el bo i millor del poble. Es va destapar que durant molts anys una suposada fundació de caritat que tenien per fer una escola a l'Àfrica només va servir per blanquejar el diner negre amb què les famílies pagaven les quotes. En sobres de “donacions” per als pobres negrets del Camerun, s'enviaven quantitats ingents de diners que acabaven a una sucursal africana d'un banc panameny. I com es podia fer tot allò? Fàcil, perquè la despesa dels sous dels professors la feia l'estat, i amb els diners de les quotes pagaven la resta, els beneficis ingents (al final no es necessiten tants diners per mantenir instal·lacions) s'havien de fer desaparèixer, no fos cas que algú digués que l'escola podia ser privada totalment. Un xiringuito sostingut amb diners públics, com sempre.
Si sempre s'estava a la falda del volcà, la sibil·la, contestant preguntes, les notícies que corrien pel món li devien arribar a través de les visions infernals, deformades, i les havia d'interpretar amb les seves dots màgiques, però no podia prendre-s'ho tot al peu de la lletra.
—I tot això d'on ho treus? Com és que mai no va sortir als diaris?
—Això són aquelles coses que sap tothom però ningú no s'atreveix a dir clarament —ara, mentre l'esguardava amb aquella verdor tremolosa, cargolava el ble amb l'índex, en un sentit i en l'altre—. Fins i tot, em va explicar ma mare, un dels més rellevants membres d'aquella escola es va ficar en política un temps, al partit que sempre guanyava. Què hi pretenien fer a l'ajuntament? Per què fer-se regidor amb la de feinada que ja tenia a l'escola? Manar, tocar poder, fer-s'ho venir bé. Com fa tothom que pot, al final.
—I què té a veure això d'aquella escola amb el monstre que deies i la teva situació?
—Doncs està relacionat. El monstre engoleix tothom.
—Però llavors… —es va fregar el clatell com qui es frega les temples, però va aprofitar per fer una altre cop d'ull a les tetes—, t'estàs basant en anècdotes i enraonies per sostindre el teu argument. Com saps que és cert? Per què no en parla ningú?
—Està bé dubtar, s'ha de dubtar, clar que sí… però hi ha certs límits, si vols aprendre —es va deixar anar en la seva resposta, apropant-se fins a ell amb un refrec fortuït dels braços—. Has de qüestionar les coses més rellevants, però no cada pas que facis, perquè llavors faràs poques passes…
—Perdona, però em van criar en el dubte permanent. Mon pare sempre deia allò de “Sempre que ensenyis, ensenya també a dubtar d'allò que ensenyis”, que va dir l'Ortega…
—Un fatxa de collons, l'Ortega y Gasset —va dir ella, i li va fer un copet suau i acaronador a l'espatlla—. Un serf del monstre i un filòsof de pa sucat amb oli, això és el que era. I a tu t'han criat en l'escepticisme radical, una doctrina d'allò més pueril i inútil. D'aquesta branca només surten dues coses: esclaus silenciosos incapaços d'actuar o terroristes del pensament. Sense certs fonaments no pots anar enlloc, perquè tot es converteix en dubte permanent i no avances.
—Però com pots saber què és cert i què no, llavors?
—Descartes.
—No n'hi ha prou amb el pensament. Perquè el pensament construeix enganys, oi?
—És el punt de partida i la fi mateixa.
—No sé. I la vida real? —va qüestionar en Dylan, i es va desendreçar els cabells nerviós, per la proximitat constant de l'Amèlia.
—N'és la conseqüència. La vida queda transformada pel pensament i vivint en conseqüència amb cert pensament es transforma el pensament mateix i així constantment.
—Però tothom no pensa que això sigui així, o no pensa i prou.
—Aquí tenim la importància de la filosofia a l'escola. I per aquest mateix motiu s'ha anat degradant en el sistema educatiu, perquè no interessa que certes persones pensin, transformin, tornin a pensar, tornin a transformar…
—Però és la gent, qui no pensa. Són ells mateixos els responsables.
—No, és l'estat, el sistema.
—Però l'estat som tots. No val a dir que en som víctimes, perquè llavors ens autocompadim i no fem autocrítica. Si de cas som víctimes i botxins alhora.
—No, Dylan, l'estat no som tots. És una màquina de la qual en formem part, però com a peons, no com a executors.
—Aquest és l'argument dels anarquistes.
—I?
L'Amèlia va quedar-se al seu davant, a la seva alçada, sostenint l'interrogant als llavis, escrutant els seus ulls amb un posat incrèdul, com qui espera que l'enemic tregui el cap per assestar-li el cop de gràcia. En Dylan, que acabava d'adonar-se que físicament feien la mateixa alçada, va fer una passa enrere abans de contestar:
—Doncs que una societat anàrquica, sense burocràcia, per exemple, és un sistema també, és un estat en si mateix. Un estat que funciona d'una altra manera, però els membres en són part. Igual que amb la democràcia.
—Igual no.
—Però és un estat. I tots els que hi viuen en formen part. El problema és que la gent no s'atreveix a prendre decisions, a dominar el seu propi estat. L'han deixat en mans d'altres, però en formen part, no actuant actuen, i després es queixen que en són víctimes.
—T'oblides d'una cosa important, i és que tot i que ho vulguin no poden participar-ne plenament —va girar cua i el va convidar a continuar la passejada.
En Dylan va tornar a fixar-se en el seu cul. Alt i ple, però estret, sense una gran diferència entre la cintura i els malucs. Va accelerar per posar-se de nou costat per costat.
—Clar que poden, però que no es queixin tant i que votin un partit que faci el que ells pretenen, en comptes de regalar el vot a qui no defensa els seus interessos.
—Aquesta és la justificació demagògica del monstre —i es va girar cap a ell amb els braços estrafent unes urpes ferotges—, que culpabilitza l'esclau de no escollir un amo adequat. El que s'hauria de fer és deixar decidir, amb decisions directes, no només de representants, perquè això suposa disfressar els amos.
—Votar ja és una decisió directa, no?
—No. Tu votes un partit que se suposa que prendrà una sèrie de mesures, però el monstre —ara va fer una pausa dramàtica, rodejant-lo amb un braç per l'espatlla per fer la garra amb la mà lliure molt més a prop del rostre d'ell— l'obliga a prendre unes decisions concretes que estan ben lluny del propòsit inicial (si n'hi havia cap a més de treure un rendiment individual).
El va deixar anar i es va avançar unes passes, mentre en Dylan s'estava com un etaquirot al darrere. Ella, per davant, es cargolava un altre ble i, mirant-lo de reüll, va continuar:
—Per què no deixen escollir cadascuna de les mesures directament, amb votacions pertinents? No cal que t'expliqui per què, oi? Doncs per això dic que la massa forma part de l'estat com a productora esclavitzada, però no la domina, no té accés al govern. Per això l'anarquia potser seria més democràtica que la pròpia democràcia. Sense l'aparell burocràtic s'eliminen tots els impediments.
—L'anarquia és l'abolició de la llei —va dir ell mentre tornava al seu costat per deixar-se fregar involuntàriament el braç— i de l'estat de dret, en pro d'un bon desig que no es durà a terme perquè la gent farà el que li roti, i això és donar ales als poderosos, és donar l'oportunitat al feudalisme més salvatge.
—Ja hi som, Dylan, al feudalisme salvatge —i va fer un recorregut amb braç pels locals tancats i barrats del carrer.
—No. El feudalisme d'ara és particular. Ho és proporcions econòmiques, localitzat a les empreses. Però sense una organització basada en la llei democràtica
—Qui ho diu que no hi pot haver una organització, sense estat? A més, per què l'organització ha de ser basada en la llei? Les lleis són cadenes arbitràries. No és més útil basar l'organització en la consciència dels individus? D'altra banda, no ha de ser anàrquic. Pot ser una xarxa de ciutats estat.
—Utopia…
—Si penses això, ja han guanyat. La màquina funciona. La major opressió dels estats en majúscules és mental, Dylan —i, tot posant-se-li al davant, fent xocar les mamelles contra el seu pit, li va fer un copet al front amb les pometes dels dits— L'opressió és fer creure a la gent que tot ha de ser així, que no hi ha possibilitat de canviar res, de posar la fita al cim de la muntanya inescalable. L'autocensura és la principal arma del poder.
L'Amèlia va girar-se per continuar caminant i en Dylan, inconscientment, va buscar endavant el contacte tou de les sines marxades.
—No tinc clara la frontera entre autocensura i esperit crític, en aquest cas.
—Ja t'ho dic jo.
—Tu deies també que no ens hem de donar per satisfets amb el que ens diguin, i menys sense un argument que tot sols puguem verificar.
—M'ataques amb Descartes?
—No t'ataco, em defenso. Tu dius que pensar que l'anarquia és un mal sistema és un truc del sistema per evitar la seva destrucció, per esclavitzar, oi?
—Exactament.
—I jo dubto, perquè potser l'anarquia és un camp de conreu de desigualtats encara majors.
—És a dir, que no cerques el millor sistema possible, sinó el menys dolent?
—Plató, oi?
—No, Plató creia en l'aristocràcia i abominava de la democràcia.
—Però si no són possibles les utopies, perquè són utopies, llavors s'ha de buscar millorar el sistema menys dolent. No li veig el problema.
—Doncs és bastant fàcil. Primer, el sistema actual ja té les desigualtats més grans que es puguin donar. Per tant, l'anarquia, o altres sistemes, repeteixo, no podria crear-ne de noves. Segon, els imperis el primer que fan és propaganda per mantenir-se. Cada cop que una nova generació no creu que es pugui crear res nou, i no dic anarquia, dic qualsevol altre sistema, cada vegada que això passa, la roda ha girat una altra vegada —ara feia cercles en l'aire amb la mà i els ulls d'ell seguien aquell encanteri de voltes de rodonesa gairebé perfecta—. Cada vegada que una generació de joves creu que no es pot fer res, que “No future” o fins i tot que són incapaços de concebre una cosa diferent al que hi ha, la roda ha girat i ha esclafat a aquesta generació. Cada vegada.
—I si el sistema nostre està ben pensat però s'ha corromput? Jo crec que s'haurien de fer ajustos, ajustos grans, segur, però no destruir-ho tot.
—Rousseau? No, home, no. El sistema ja funciona a la perfecció. Creure que s'han de fer ajustos és el problema, és una pastanaga. La màquina està ben engreixada i funciona al 100% del seu rendiment. No es va pensar d'una altra forma.
—Teories conspiranoiques. Jo no hi crec en això.
—No t'ho creguis, però n'ets víctima.
—Tampoc hi crec, en les víctimes.
—Ja sé per on vas, però si no tens llibertat és impossible executar. Per tant, sí som víctimes.
—La llibertat no ens l'ha de donar ningú, l'hem de prendre, com quan vam fer la República. Ningú no te l'ha de donar perquè ningú no és l'amo de la llibertat.
—Això sí que és utòpic, Dylan.
—Ho vam demostrar una vegada, el que no entenc és per què la gent es queixa tant i no continua, tenen la prova davant dels nassos, ja ho vam fer llavors i es pot tornar a fer.
—Però tu creus que vam prendre res?
—Ho vam lluitar.
—Si la màquina no ho hagués volgut, la lluita hagués durat menys d'una setmana. Tenen armes més poderoses. Físiques, econòmiques i socials. Algú tenia interessos concrets, però encara no sabem els noms i els cognoms. Probablement són estrangers. Només sabem qui se n'ha beneficiat dels d'aquí.
—Més conspiranoies. Vam fer una república que encara ha de millorar molt i és possible que hi hagués poders fàctics que pervertissin la força del poble per crear l'estat al seu gust, això gairebé segur, però interessos internacionals cap, perquè no en treuen res de nosaltres.
—N'estàs massa segur, d'això. Jo hi veig indicis de vassallatge amb altres països, però no vull parlar-ne ara. És un tema que em cansa.
—El filòsof no es pot cansar de discutir mai, ni de meditar, no?
—De temes que no se'n pot treure res, per manca d'informació, com en aquest cas, és millor guardar forces per al moment en què es pugui analitzar com cal.
—El problema no és la manca d'informació, sinó els punts morts. Ara hem arribat a un.
—A quin?
—Això que parlàvem. Tot el que jo he dit, ho crec, però també crec altres coses. Sembla mentida, però és així.
—Explica't —va demanar fitant-lo amb curiositat, cargolant-se els cabells una altra vegada.
—Penso que l'estat que tenim és una paròdia, que, en part, tens raó i no hi tenim accés, però alhora penso que si no en tenim és perquè no ens decidim a fer-ho. Un altre exemple és el de l'anarquia.
—A veure.
—Crec que no funcionaria, que sense lleis, sense ordre, sense un organisme policial que mantingui l'ordre, la gent tiraria per la via del delicte sense fre. Però d'altra banda, la policia és un estament de repressió, de crim i de delicte en ell mateix.
—Ja veig —va contestar ella, i se li va posar al davant, ben a la vora—. Dylan —va dir, emocionada, fent-li un cop contundent però suau amb els palmells als pectorals—, tens un filòsof en potència a dins. Un bon filòsof, però aquesta manera de pensar demostra covardia.
Notava les seves mans fortes al pit, els ulls verds, esbatanats, que volien entrar-li a dins. Les cames li feien figa. Va provar a repetir la darrera paraula amb entonació interrogativa. Al cole, quan no escoltava, solia funcionar.
—Covardia?
—Sí, covardia a pensar de debò. Et fas trampes per por d'arribar a una conclusió que et costaria de portar a la pràctica, és més còmode estar-te en el bucle —va tornar a colpejar-li el pit—. Així no has d'actuar en conseqüència perquè no pots trair cap principi, ja que no en tens. Per ser un filòsof de debò, has de ser valent i crear un pensament, no un munt d'interrogants i d'idees que es contradiuen a elles mateixes.
—Dubtar és dolent? Veure les diferents cares de la moneda és ser covard? No deies que el motor és el dubte? I el sapere aude què? —ara volia fer-li ell un cop al pit a ella, però va recordar que les tetes no es podien colpejar d'aquesta manera.
—Arriba un moment que has d'arribar al teu propi aufklarung. I s'ha de ser valent per pensar certes coses, perquè la moral i les convencions hi estan en contra.
—Jo no estic d'acord amb els raonaments monolítics.
—Per què monolítics? —va tornar a girar cua, donant una fuetada amb la cabellera.
—Només que em creuo amb gent que creu que té raó, i estan seguríssims, però no en tenen gens. I em costa molt d'entendre que com a mínim no ho dubtin un instant. Mon pare, per exemple, no té raó en res, i no pot ser que ni s'ho plantegi. Jo això ho veig molt pitjor que no dubtar. És més covard no dubtar, elaborar un raonament i adherir-s'hi sense plantejar-se'l és més covard, és por a no tenir raó.
—Si ja el tens clar, no estàs equivocat.
—Tothom no pot tenir raó. De raó n'hi ha una, només.
—La lògica, Dylan, hi té molt a veure. Te'n recordes? Un únic sil·logisme mal resolt pot fer-te creure tot un seguit d'arguments que et condueixen a una fal·làcia que ets incapaç d'identificar com a tal. Passa tots els dies, a la majoria de persones. De totes maneres, cadascú té la seva veritat, i l'ha de fer valdre.
—Però la veritat no pot ser més d'una. Només hi ha una realitat.
—Aquest és el concepte corrent de veritat (una mica antiquat), però n'hi ha de més profunds.
—Sí?
—Ara no et faré una classe de Heidegger, si et sembla.
—Vaja, no deies que el filòsof alliçona els seus deixebles en tot moment? —s'hi va atansar, deixant una línia molt fina d'espai entre tots dos.
—Vaig dir que Sòcrates ho creia, no jo. D'altra banda —i ara va fer una mena de passa endavant amb els ulls, acceptant el seu embat—, Sòcrates també creia que el mestre ha d'ensenyar els deixebles fins i tot els camins de l'amor…
La resposta de l'infern era clara. Era una resposta a una pregunta no feta, però les imatges transferides per la veu al·lucinada no tenien cap més interpretació que la que el cos volia.
—I tu… ho creus?
—El què?
—Que m'hauries d'ensenyar, per exemple a mi, els camins de l'amor…
El camp magnètic entre tots dos els repel·lia, però els cossos s'esforçaven per mantenir-s'hi.
—Jo crec que si el deixeble, arribada certa edat, vol, no hi hauria d'haver cap mena d'impediment.
En Dylan es va tornar a enrojolar i el cos esperava impacient que ella s'hi llancés al seu damunt.
—I llavors… per a tu… no suposaria cap problema… des d'un punt de vista ètic… o moral?
—No barregis una cosa amb l'altra, que sembla mentida —es va tornar a girar, una vegada més, i va continuar caminant—. La moral dels homes, com ja saps, és un artifici, un constructe que va canviant. Per tant, qui diu que s'ha de seguir quan està en oposició a allò que un cap raonable considera antiquat?
—I si va contra les lleis? —va demanar, afanyant-se per tornar al seu costat, per donar-li l'oportunitat de xocar novament.
—Llavors cadascú ha de valorar fins a quin punt paga la pena el risc. Conec gent que per tal de ser coherents amb els seus raonaments, han comés un munt de crims, des dels punts de vista dels jutges.
—I et sembla bé?
—El què?
—Que actuïn d'aquesta manera.
—Si et refereixes a cometre crims, no em sembla ni bé ni malament, no és opinable perquè les lleis són arbitràries. El que és un crim aquí, al país veí no ho és, i a la inversa —es va agafar els cabells amb les dues mans, esbullant-los amb força—. Si vols dir si em sembla bé que siguin conseqüents amb allò que pensen, em sembla perfecte, sí. És el que hauria de fer tothom.
—Però llavors…
—No em surtis ara amb la moral universal i les bases de la criminologia barata, eh?
Va quedar-se amb la boca badada, sorprès per aquella revelació, com si amb una mirada de reüll fos capaç de llegir-li la ment.
—Dylan, la gent, en general, fa mal perquè li manca alguna cosa. Qui té les necessitats cobertes, no fa mal a ningú.
—I la gelosia? I les malalties mentals?
—Anem a pams —ara, les mans, alhora, van tornar a posar els cabells al seu lloc—. Les malalties mentals, quan estan ben tractades, amb les necessitats cobertes, no són perilloses. La gelosia, com les ànsies de poder i tants altres motors del delicte, venen donats quan a l'individu li manca alguna cosa. El problema és saber què li manca i procurar que ho tingui o que entengui quines coses sí que té.
—Però llavors el problema és el concepte de necessitat.
—Justa! Aquí l'has clavat.
—Entenc què vols dir, però em penso que és impracticable.
—És difícil. Però si tothom ho entengués, potser es podria fer alguna cosa. Donar més recursos a ajudar a qui té mancances que el fan delinquir seria un bon començament.
—Qui ha delinquit ha de pagar pel que ha fet.
—Moral del càstig… Fatal —es va allunyar una mica, cap a una façana de maons, la respiració se li havia afeixugat—. Com ha de pagar una persona que ha mort algú? No hi ha cap manera possible de rescabalar-se'n.
—Però si no hi ha càstig, la gent delinquirà més.
—Els països que més castiguen són els que més delinqüència tenen.
—O a l'inrevés.
—Potser. Però si el càstig funcionés els índexs de criminalitat baixarien, no?
—No deu ser tan fàcil.
—No, clar —l'Amèlia es va estirar la brusa, planxant-la, cosa que feu tibar els botons—. De totes formes, la moral catòlica que tenim aquí està massa arrelada. Tot i que no hi hagi gaires que la practiquin al temple, la practiquen al carrer, a casa, ficant el nas en la vida dels altres, acusant els veïns, mirant-los malament si fa coses estranyes, humiliant a persones públicament perquè els han fet el salt… —el va mirar de cua d'ull—. Si un profe i un alumne de certa edat s'entenen i volen ficar-se al llit, per què s'ha de considerar un crim?
—La societat diu que l'adult perverteix el menor.
—Però el menor no té clar amb qui vol estar? Tu no podries prendre una decisió d'aquesta mena? Encara no estàs preparat?
—Clar que sí.
—I tot i així hi hauria problemes —va tornar a endreçar-se la cabellera, ben recta, ben llisa.
—O no. De fet, legalment no n'hi hauria cap, oi?
—Però socialment sí. El professor en qüestió perdria la feina, les amistats…
—Sempre ho poden fer d'amagat.
Ella el va mirar amb els ulls irats i va contestar:
—Però els que s'amaguen es tracten a ells mateixos com a culpables i, per tant, ho són.
La sibil·la havia acabat els seus averanys. Els gasos de l'Hades s'havien esvaït del seu crani i ja no quedava res més a fer. Pagar el servei i marxar o fer una altra pregunta. Tot el que ell volia saber ja li havia estat revelat. Tot el que necessitava en aquell moment ho tenia al davant, però no s'atrevia a realitzar-ho.
—Llavors, Dylan, ara cap a on has d'anar?
—No ho sé.
—No tornaràs a ca'ls pares?
—Ni parlar-ne.
—I allò del teu amic?
—Ho veig impossible.
Es va enterbolir en veure que, després de tot, malgrat totes les respostes que ella li havia donat, els averanys albirats, era incapaç de sortir-se'n. L'Amèlia, amb un somriure amable, acaronador, li va dir:
—Pots quedar-te aquesta nit a casa meva, si vols.
La va guaitar amb una expressió de gratitud infinita, però, de seguida, els ulls se li van escapar, una vegada més, cap a la rodonesa magnífica dels seus pits.