Rondalla d'en Dylan Tomàs

U

La mare, l’eterna mare cridant com una Níobe qualsevol i un cop de porta que ho va eixordar tot, que va callar, de cop, la seva fisonomia tràgica. No podia sentir-la més, com un llop escales avall, com un gos, les escales fosques avall de tota la inèrcia clàssica vençuda en un moment d’ira o potser de calor extrem bullint per tot el cos. El genoma li bramava una fúria secreta en els budells, una fúria obscuríssima que es perdia en les arrels de Freud. Li havien explicat que Freud significava en tot moment que es volia follar la seva mare, creuant les escales com un bosc negre i el replà, cada replà, amb una llum blanca de lluna esblaimada, la llum blanca de la lluna sobre la porta de l’ascensor, una clariana sota la lluna en què volia matar el pare per ficar-se al llit amb sa mare, i follar-se-la. Aquesta idea li brunzia per tot el cos, el feia tremolar de por, de fàstic, de ràbia, com tremolava el llop creuant l’espessa foscor de les branques escales avall, o gos escales avall a cada replà de dèbil lluna fluorescent on l’esperava la figura barbuda de Freud, la figura druídica de Freud en la clariana. Com seria follar-se a sa mare? Amb prou feines havia follat dos cops amb la Mireia, i no havia anat gaire bé. El primer cop no van poder acabar perquè a ella li feia mal i a ell li’n feia la seva cara esgarrifada de dolor, el rostre compungit i un esglai intern cada vegada que intentava entrar-hi. Follar no podia ser una cosa tan fosca, en la penombra densa d’espelmes, ni en una habitació plena d’ombres allargades tapant-los els ulls i enfosquint grans trossos de pell. Follar havia de ser divertit, meravellós, a plena llum del dia, pensava ell, i llavors com podia voler follar-se a sa mare? Puto Freud com un druida envoltat pel relleu blanc de la lluna plena. La segona vegada els pares d’ella havien arribat mentre encara li estava menjant el cony, mentre l’humitejava tendrament per tal d’eixamplar-lo, a poc a poc, i arribaren els pares d’ella i a corre-cuita van apagar les espelmes de canyella i les espelmes d’esbarzer i tot d’una es van quedar un altre cop a les fosques, embolcallats per una olor de catedral morta, vestint-se a cegues, donant-se cops de colze i cops de peu i fent shhh estirem-nos fem veure que ens hem quedat adormits. Així cada replà. Al final, després de tant de Freud i tant de llop o gos, fugint del cau, es va trobar amb en Càssim al portal, que duia aquella gorra com qui porta un turbant entrant a la cova dels lladres.

—Bona nit.

—Bona nit.

A fora feia fred. S’havia deixat la jaqueta, a més de les claus, més simbòliques ara que necessàries, perquè hi eren tots a casa, però ja no les necessitava, les claus, no perquè hi fossin, sinó perquè només el lligaven a l’existència d’aquelles parets plenes d’estucat que havia abandonat per sempre. Quantes vegades s’hi havia deixat la pell a les parets jugant pel passadís, amb els patins, amb la bici, jugant a futbol, aquell cop que es va trencar el quadre de la República Dominicana. Mentre creuava el pas de vianants, es va quedar embadalit un segon, potser menys, en la persiana escarlata, rectangular, llampant, d’un comerç que acabava de tancar. Les juntes rovellades de les làmines dibuixaven unes lleus ones daurades sobre el fons vermell, en qual es perfilava la figura d’un home, amb un vestit blau prussià, elèctricament prussià, les sabates negres fora del marc rectangular, les cames dretes, immòbils, el cos ben recte, un braç a la part esquerra del mural en angle agut, aguantant el mòbil a l’orella, l’altre braç caigut en una ondulació suau al final de la qual sobresortia un cigarro tort i prim, ancorat a un fum recargolat, de consistència granítica. Al bell mig de la persiana, amb la rodonesa d’una lluna de Giotto, hi havia la cara, blanquinosa, una mica velada sobre la intensitat del fons. El serrell negre feia de porxo a la plaça del rostre i cobria, com l’ombra d’un estel, la mirada fina, escletxada sobre el nas menut, entaforada en la densitat de la pintura. A la dreta, hi havia un altre comerç, també l’acabaven de tancar: una gestoria. La persiana era d’un blau marí tèrbol, com una tempesta emmirallada en el mar. La propietària, perquè l’abric vermell sang cobrint les seves robes fines color maragda deia que n’era la propietària gairebé tant com el seu posat frontal, hieràtic, suspenia el palmell de la mà obert en la mateixa direcció que la mirada, per sobre del cap de la noia, que, ajupida, tota de perfil, amb una mixtura de parracs entre beige i gris translúcids, tancava el cadenat de la persiana, escoltant les últimes ordres del dia o les primeres de l’endemà. Més a la dreta, a tocar del comptat de la gestió, hi havia un bar, amb una porta doble enorme de vidres fumats, flanquejada a banda i banda, sobre cadires altes com torres, de dos soldats que guardaven un castell minúscul, agegantats per les llicències de la proporció i la perspectiva, absorts en tots els glops que li havien donat a la vida, amb la mirada fixa en el carrer, frontals, esperant rebre ordres o deixar passar les audiències d’un nan eminent, aguantant les ampolles de cervesa com alabardes, el rostres grisos, d’impassibilitat metàl·lica, i una vermellor morta als ulls que perdurava des de segles boirosos sense número. A continuació, sobre un fons de vidres verd oliva i verd gespa i verd poma, un home amb túnica blava, d’un blau persa amb incrustacions i brodats daurats de motius florals, i un turbant blanc marfil d’ullal d’elefant asiàtic, arrossegava, d’esquenes al carrer, un aparador de caixes de fusta mentre l’altre braç sostenia el mòbil; les cames, com l’Èufrates i el Tigris, l’una aguantant la porta d’Europa, perquè no es tanqués, l’altra apuntalada al sòl sec del carrer per tal que, en un moment aparentment immediat, pogués fer palanca així i donar una estrebada definitiva a l’aparador de la fruita. En tombar a la cantonada, de cop, no hi havia més comerços, o havien tancat i les persianes i els aparadors havien quedat dissolts en el no-res, i només podia percebre una espessa fronda enmig de la nit, novament creuant en la foscor del carrer sense fanals, de fanals apagats, entre arbres i ombres i matolls, creuant pel mig del bosc. Després d’haver resseguit la façana del carrer anterior, les seves imatges glaçades, com qui obre els ulls per primer cop a les enormes sales del MNAC, trobar-se novament en el bosc nocturn que s’obria, a la seva esquerra, a les profunditats del Barrio sin Madre, el va fer prendre consciència de la seva ànima de pelegrí que camina per la inèrcia de centenars de quilòmetres, les cames instintivament endavant, amb el cos compungit pel fred, compungit per la manca de visió d’un horitzó llunyà al qual aferrar-se, o compungit, potser, per la incertesa d’un encontre fortuït ple de braços i navalles.

El camí del bosc va arribar, sense ser-ne ell conscient, a l’arc de mig punt del pont del tren, una porta enmig del bosc, amb uns fanals a banda i banda de les dovelles basals, d’una llum de coure teranyinosa, que feien l’entrada a la planada de Mollet, emmarcant-la d’un verdós de bronze vell i il·luminant les pedres de la volta del pont d’una tonalitat de sang esvaïda i immòbil. Per l’arcada, a aquelles hores, creuaven algunes figures amb els contorns desdibuixats, com flames de fum negre, endins i enfora, sense cap més impediment que la necessitat de creuar. Es va aturar a escoltar un moment, a observar aquella petita entrada monumental, trista, tenebrosa, coneguda. No hi havia cap Virgili esperant-lo en un racó, i ell no era cap Dant, tampoc.

Va caminar amb tota la pressa que l’hivern li permetia, deixant grans bafs del seu alè, estrenyent-se el cos en una abraçada que es volia aferrar a l’esquelet, per agafar-se a alguna cosa sòlida enmig de la nit. Gairebé al final de Gaietà Vínzia es va acabar el bosc, el dens fullatge negre, i el camí va quedar clar, i fred, sota la lluna. En la distància es veia el campanar sobre les dures teulades del poble. La poca gent que quedava pel carrer es ficava dins els murs de la humitat, dins els ossos mateixos de Mollet, la humitat que t’esclafa el cos i et respira la carn sota la roba, i en un gest mecànic s’arrapaven els abrics contra el cos com tapant escletxes per on pogués entaforar-se la foscor, amb un caminar arraulit de passes curtes, espantades. Ara soc Aníbal creuant els Alps sense elefants i sense exèrcit, amb el tors castigat per la neu i pel silenci de les escales que donen a la plaça. Va ser llavors que es va adonar que no sabia on anava, que portava una bona estona caminant sense rumb cap al centre, però sense un objectiu concret. On havia d’anar? Ara que soc lliure haig de trobar un lloc on passar els primers dies fins que tingui un mitjà de subsistència propi, una feina, i no depengui de ningú. Serà una oficina que hi ha al final del magatzem. Una porta entre caixes de massa i embalums d’ingredients per a pizzes. L’amo em demanarà que m’assegui i començarà un discurset amb allò que aquí al Domino’s som tots com una família gran. Oi que estudies el batxillerat encara? Doncs aquí pensem que els estudis són molt importants i com que la feina és de tardes i de nits i, sobretot, caps de setmana, podràs continuar estudiant als matins i fins i tot tindràs una tarda lliure per fer deures. Durant un moment, revisarà el currículum a la pantalla i seguirà amb un veig que tens el carnet de moto. Tu en tens, de moto? Davant el meu dubte continuarà tot sol. Bé, les motos les posem nosaltres, és per saber si condueixes habitualment. Segur que sí, oi? Per què volies el carnet, si no? En principi, de repartidors anem servits, però pots començar fent amanides. Tothom comença fent amanides, i posant ingredients, i una mica de tot… El que calgui. Aquí som com una gran família i ens ajudem els uns als altres… Que cal gent per posar ingredients? Doncs posem ingredients. Que calen mans per fer amanides? Doncs ens posem els guants i a fer amanides. Per tant, no t’estranyis si el segon o el tercer dia et toca repartir comandes, perquè aquí mai se sap. No t’avorriràs en aquesta feina, no. T’agradarà de seguida. Per cert, has portat el número de la seguretat social? Aquí el té. Molt rebé, noi. Doncs pots començar demà mateix. Els papers te’ls farà la Rosi i en uns dies podràs signar sense problemes, però no t’amoinis que per començar no calen. L’important és la data d’inici, perquè si tothom s’esperés a tenir els papers per començar no començaria mai res, saps? Tu no t’amoinis. Ara vindrà la Rosi i et donarà l’uniforme. No t’oblidis de dur-lo posat de casa, eh? És per higiene. No podem tenir vestidors a un restaurant. Coses de la normativa. Així, a més, tothom sabrà que formes part de la gran família del Domino’s. Però bé, no sé per què t’estic entretenint, segur que has d’anar a estudiar o a fer alguna cosa. Demà a les quatre comences. Demana per la Rosi que t’ho ensenyarà tot. Potser necessitaré uns dies d’almoina, de préstec, però de seguida arribaré a la fita, seré lliure i autosuficient alhora. La cosa de la feina està clara. El problema és amb qui he de començar aquesta nova vida. Sí, això és el que he de decidir. El més lògic és fer-ho amb la Mireia, tot i que ella no té gaires ganes de deixar d’estudiar per posar-se a treballar. Un cop de clau i a dins. Deixaré la gorra blava del Domino’s al clauer de la paret i passaré al menjador sense fer gaire soroll perquè la Mireia estarà repassant pels exàmens finals a la taula de pícnic, sota la bombeta pelada que penja només dels cables. M’haurà deixat el sopar al seu davant perquè comenci a menjar mentre acaba i en el moment que seuré farà un gest amb l’índex amunt, acabarà el paràgraf i em mirarà somrient. M’estendrà la mà damunt la taula i me l’estrenyerà suaument i de seguida farà un sospir alegre i un quines ganes de veure’t… Saps què?, ja soparàs després. I em portarà de la mà al dormitori.

D’altra banda, també podríem compartir pis amb el Ferran, que som amics de tota la vida i sabem l’un de l’altre què pensem només mirant-nos. Seria molt més fàcil, econòmicament parlant. A més, veiem la vida des de punts de vista similars. Mirem alguna cosa al Netflix al sofà, abraçats, amb els clatells escarxofats sobre la muntanya de roba per planxar. De tant en tant sonarà una gota sobre els plats de l’aigüera. La Mireia tindrà la galta recolzada a la meva espatlla i arribarà el Ferran. Ufff quin dia! Com estem, parelleta?! Passarà cap a la cuina i obrirà la nevera. Collons, però si no queden birres! Que no n’heu comprat o què? Jo respondré que acabava d’arribar, que havia estat a la feina tot el dia, com ell. Sí, clar. I tu? Tu t’has passat tot el puto dia amb el cul al sofà. Podies com a mínim recollir una mica, no? Aquell desastre no em toca a mi. Jo ja vaig fer els plats ahir. I abans d’ahir vaig fer els banys. Et toca a tu, espavilat. Jo em passo tot el puto dia a la feina i arribo baldat. Tu no aportes ni cinc aquí. Com a mínim podries col·laborar una mica, no? No siguis tan dur, ja ho saps que no troba feina, tio. Per què et poses així ara, per les birres?? Doncs baixem un moment al paqui i santes pasqües. No. El que em fot és que nosaltres estem trencant-nos l’esquena sis dies a la setmana i la senyora vivint com una reina, que no troba feina perquè es pensa que és la marquesa del Patorrat i en realitat el que no vol és treballar. Però tu què t’has pensat, que em passaré el dia rentant tota la merda que vas deixant per la casa?! Mira, Dylan, jo amb aquest mitjamerda masclista no penso viure més. O marxa ell o marxo jo. Doncs ja pots marxar, guapa, que el lloguer el paguem nosaltres dos. Buuufffff. Millor que no barregem. El més lògic és començar aquesta nova vida amb la Mireia, per amor, perquè som una parella que s’entén perfectament i perquè si he de compartir la vida amb algú, aquell algú és ella, la meva Mireia.

Baixo pel fossat de l’església perquè el pont és tancat, els guàrdies fan la ronda de vigilància des dels seus llits de palla plens de puces, rere un finestró qualsevol de la boca de la plaça, sense espelmes, per tal de confondre els assaltants, que no poden saber, d’aquesta manera, des d’on els observen. Es va esmunyir pel porxo que donava a les escales de l’església i va creuar la plaça vorejant la font, de trencadís blanc i blau, encara somiant els aires modernistes que mai havien arribat al poble, però la seva àgil travessia de rata grisa i menuda es va interrompre, inconscientment, sota la portalada pseudo gòtica de la farmàcia Amadó, que regia la tenebra de la plaça armada de ferro forjat, d’un negre contundent, recargolant-se per sobre dels vidres de colors que en aquelles hores privades de la llum del dia, sense les tènues llums de l’interior, mostraven unes tonalitats entre el negre i el més negre encara, però que s’encenien lleument ara pel record dels diumenges després de missa, quan els seus cosins jugaven desendreçadament amb altres marrecs per tota la plaça, mentre ell esperava assegut, per no tacar-se, per estalviar-se un sermó més llarg i menys indulgent que el del pare Miquel Àngel, als graons de la font, just al davant de la vigilant farmàcia, fins el moment en què l’àvia decidiria que ja podien entrar al quiosc a comprar una llaminadura cada un, abans de marxar cap a casa. Aquesta farmàcia deu estar aquí de molt abans que l’església, segur, unes setmanes després que acabessin el pou principal que ara és la font, on venien tots els vilatans a pouar una mica d’aigua, una mica de pena, a peu, en ruc, i potser aquest era el lloc on parava el carro d’un curandero, amb les herbes per al mal de coll i per a la sarna, per espantar el mal d’ull, i a força de quedar-s’hi dies i més dies es va fer una casa i va plantar allà la farmàcia, i en algun moment del segle XIX van fer aquella portalada d’inspiració gòtica, amb la porta que pesava un mort, els mobles foscos plens de gerros de porcellana blanca amb lletres blau cel gairebé inintel·ligibles. Es va recordar dels feixos de receptes que hi posava l’àvia sobre el taulell, i esperàvem pacientment que portessin els medicaments o els preparats que aquell home gran, i lent, “arreglava” amb tota la parsimònia del món a la sala del darrere, i se li va acudir que li vindria molt bé de tenir una recepta per al fred, un preparat d’herbes remeieres per frenar en sec l’hivern que li masegava el cos, i una prescripció per tal que els pares de la Mireia m’acceptin uns dies, unes setmanes de res, mentre començo a la feina i trobem un piset on ficar-nos tots dos, amorosament. La ressaca del xampany. No sé com se li va acudir al Ferran de portar xampany per acompanyar les lioneses, i després el vodka. Mireia, on has posat les aspirines?! La seva veu vindrà llunyana, del menjador o de la cuina. A l’armari de dalt, amb les altres pastilles! Totes aquelles bombolles burxant el cervell, com pampallugues de filferro espinós. Unes ulleres de quilòmetre al mirall del bany. La Mireia recollint a corre-cuita els desperfectes de la nit anterior. Va, Dylan! Que els meus pares arriben de seguida! Sonarà el timbre i m’hauré de vestir a tota hòstia sense raspallar-me les dents. Amor! Pots obrir tu, que estic vigilant l’arròs? Aniré a obrir i allà estaran els meus sogres, enriolats, ben mudats, amb un paquet de pastisseria amb el llacet de cordill vermell per les postres. Els faré passar i la mare dirà ai, filla, que desendreçat que ho teniu, tot això… i el pare, fent-me un copet a l’esquena, afegirà, com cada diumenge, què, noi, quan em fareu avi?

Va vorejar les torres de cadires i taules d’alumini del Marfà, cap a Gaietà Ventalló. Aquí hi havia una vaqueria, sempre li deia l’avi, amb dues vaques i cubells tots plens de mosques i aquella olor forta i espessa de la llet crua i del fem arrapat a la carn de les pobres bèsties. La lletera caminava ben alegra, la lletera cap al mercat, la lletera lleugera i senzilla, la lletera amb pas viu i llarg, damunt del cap una gerra, dins la gerra va rumiant, la lletera arribarà al poble, la llet me la compraran, la lletera la meva llet és bona, la meva llet és ben fresca, amb els diners que em donarn compraré un cistell d’ous, dels ous en trauré gallines i pollastres dels millors, la lletera amb els diners del pollastres, la lletera un porquet rosat, un porquet formós de mena, del porc, una vaca i un vedell. La lletera ben alegra, la lletera cap al mercat.

Llavors es va adonar que, sense voler, atordit pel pes de les portes de la farmàcia Amadó, pel corrent i l’escalfor dels seus plans de futur, havia tombat sense voler cap a cal Ferran, en direcció oposada. Va agafar el carrer del Bambi avall i va girar al Parc de les Pruneres. En la llunyania, sense parar-se, va intuir la còpia del menhir plantat enmig del parc, al lloc on presumptament el van trobar. Aquell menhir que cridava en la nit la mateixa solitud de Mollet a través dels segles, quan Mollet era ja Mollet però encara no ho sabia ningú. El menhir, com és habitual, el van trobar un matí de primavera mentre excavaven la terra per tal de fer-hi un pàrquing. Els obrers, que d’art no hi entenien, van cridar el cap d’obra perquè aquesta rocassa no és normal, potser és alguna cosa important, senyor, i no la volem espifiar, podria ser una columna de quan els romans, li varen dir. Una columna romana? A Mollet? No em facis riure. Traieu aquesta pedra de merda que anem malament amb els calendaris, va! Però cap dels obrers va gosar acatar l’ordre i, finalment, el cap va trucar el gerent, qui devia trucar l’alcalde. Va succeir, per casualitat, que un bon home, veí del centre, baixava tots els matins a veure què en feien de l’antic camp de futbol de les mongetes de l’Estonnac, i la seva dona li deia cada matí que ja no és el camp de futbol de fa molts anys, Lluís, que és l’esplanada on aparca tothom, on hi posen la fira, i que ara faran un pàrquing de pagament perquè l’alcalde s’està fent una casa a Sant Fost de Campsentelles i bé se l’ha de pagar d’alguna manera, no? En Lluís cada matí feia que no amb el cap. Ja ho sé que això és el que diuen, però no m’ho crec (no s’ho creia). Qui dimonis pagarà per aparcar a Mollet? Hi aniran a peu i au. N’estan fent una de grossa, t’ho dic jo. Llavors, es posava la bufanda i se n’anava a l’obra. Aquell matí, en Lluís va veure les cares d’ensurt dels treballadors, i l’aturada excepcionalment llarga que feien, sobretot tenint en compte que tot just acabaven de tornar d’esmorzar, i va voler ficar el nas i, pregunta que preguntaràs, li va arribar la notícia que havien trobat les pedres d’un temple dedicat a Venus en el qual sempre feia una parada August de camí a Tàrraco. El gerent, segurament a través de l’alcalde, va dir que no hi constaven documents d’assentaments romans al poble i que, per tant, fessin via. Davant de la major saviesa del gerent, assessorat ni més ni menys que per l’alcalde, els obrers no van tenir més remei que encendre altre cop les màquines. Potser que la trenquem en uns quants trossos, la pedrota, no? Perquè així com és de llarga no hi cap a l’excavadora, senyor. Sí, porteu un martell pneumàtic i la tallem en tres trossos. En Lluís, que va escoltar això últim perfectament, espantat que aquells estaquirots fessin miques una troballa arqueològica digna de tenir un museu romà al poble, es va afanyar a trucar el seu amic Manel, perquè el seu net havia estudiat història i sempre anava col·leccionant coses plenes de pols dels antiquaris i a l’estiu se n’anava de campament arqueològic al sud de França. I heus ací que al cap de poca estona ja tenim diversos membres de la societat molletana d’arqueologia i de l’esplai muntanyenc, del club d’escacs i de la colla morada de la Festa Major demanant amnistia pel roc, amb pancartes i proclames que amenaçaven el bon nom del senyor alcalde i de l’empresa de construcció. Al final, però, hi van fer el pàrquing, amb un parc a sobre, i hi van plantar la rèplica del menhir, que va resultar ser del neolític, un dels més antics amb inscripcions de tota Europa, mentre que l’original estava ben tancat en una gàbia de metacrilat al pati del darrere de la biblioteca. Va parar per veure’l, el menhir. Va esforçar la vista, però des de la seva perspectiva quedava tapat pel turonet de la tirolina del parc. Llavors, com atordit per la pedrota, per la seva tossuderia mil·lenària, va pensar que potser no ho tenia tan fàcil per quedar-se amb la Mireia. Va mirar enrere, cap a cal Ferran. Hi podria anar sense problemes, estar-m’hi uns dies, una temporada, sa mare no em jutjarà, m’ajudarà com sempre, perquè sempre ens ha ajudat a tots dos, passés el que passés. El fred, però, se li va ficar com un glop d’aigua gelada al cos, i li van venir, de cop, ganes d’estar calentó sota una manta amb la Mireia, i un desig de comprensió física que en Ferran no podia satisfer, de consol, a través de la pell i les carícies de la seva estimada. Es va aferrar a aquella idea per tal de no morir congelat davant el bar-matalasseria, encegat per la seva idea d’amor regenerador, amb el fervor del propi desig d’allò que ell buscava, fos o no possible, fos o no la mena d’amor que gastaven la Mireia i ell habitualment.

En passar pels grans vidres enfosquits de les portes dels jutjats, indefectiblement, com fa tothom que té una mica d’amor propi i una mica massa de presumpció, va girar el cap a l’esquerra per mirar el seu reflex obscur, una silueta fantasmagòrica, un fotó viatjant a tota hòstia per l’espai temps. El vestíbul del jutjat no es veia, era un forat negre que s’empassava la llum esmorteïda del carrer, com les hores, entre actes, vistes, resolucions, recursos, homes, i dones, éssers, criminalitzats, culpables de qualsevol cosa que no faci bé al bé comú, al bé dels bens, i els jutges, i jutgesses, embenats en les fileres de lletres abstruses, encadenats als articles i més articles de la Llei, com el pare de la Mireia, que serà un simple procurador però sembla que sigui el president del Tribunal de Drets Humans de La Haia, amb les seves lleis inútils, contra natura, contra felicitat.

A l’últim vidre, va parar. Es va fitar el rostre. La llum li deformava l’aparença, li donava un aire de cànid indefinit, entre gris i negre, i uns ulls estigmatitzats. Així és com deu veure’m ell cada vegada que entro a casa seva, com un llop que es vol menjar la seva estimada caputxeta, i ell amb el seu bastó pastoral, impertèrrit, davant la cleda, i jo esmunyint-me com la comare guineu cap al galliner. Com si la Mireia no m’hi volgués al seu galliner, amb ella, que les plomes que porta són de pega i és més viva, més guineu que jo, de fet. El granger-procurador de justícia moral, pantocràtor pastoral a qui no es pot mirar directament als ulls, perquè qui ho fa rep una llançada brillant i edificadora, admonitòria, de la paraula sagrada, i queda desproveït de tota fortalesa anímica, o ètica, i s’humilia sens remei abaixant el cap, i el coll, i s’agenolla davant la tempesta de raons mil·lenàries de la institució patriarcal.

En creuar la riuada grisa de la Rambla, antic torrent Caganell, per on passava tota la brutícia de la gent del poble, per on hi segueix passant, va mirar de reüll, de fet no sé si la he mirat, perquè no em cal, o si la he mirat amb la memòria d’haver-la vist tantes vegades, potser només vista unes quantes, de petit, com aquella tarda amb la iaia que hi vam parar, a mirar-la bé, perquè ella estava indignadíssima que fos així, l’escultura, amb aquells nets d’acer polit, brillant al peu de l’escala de forja negra, i els avis, d’un metall hiperbòlicament rovellat, amb un somrís de playmobil, rebent-los de dalt estant, amb els braços estesos, i ara, potser, només la he mirat des de l’enuig de la iaia, tot i que a mi sempre m’ha semblat que l’artista va encertar plenament amb l’ús del metall, li va quedar una escultura amb què es podia veure, a ulls d’un menut, el pas del temps, l’inexorable ascens cap al rovell dels avis, la, més que cercle, cadena de la vida.

A la cantonada del Basolí amb Berenguer III, ja veia el portal de la Mireia. Hi travessaven poques ombres, pel carrer. Va parar davant mateix de l’edifici, com acostumava, per agafar aire, ficant un peu dins l’escocell de l’auró en el qual havia gravat amb un cúter “DxM” la tarda que es van besar per primer cop. Va aixecar el cap com qui mira l’alçària imponent d’una torre inexpugnable, fins al terrat. Aquell vespre li va fer una impressió molt més violenta que de costum. Era una tarda de comptats catalans. Els sarraïns esperaven rere els matolls secs amb paciència. Sota els pins, amb les mans aferrades a les empunyadures, en silenci. Les fulles es balancejaven suaument i la ginesta brillava de tant en tant amb el reflex dels elms de ferro, potser de llautó. Era una tarda de juliol, probablement. Un silenci de branques devia dissimular la respiració nerviosa dels soldats arrecerats que miraven la quietud de la muralla. No som suficients per derrocar la guàrdia sense vessar els nostres cossos en aquesta terra seca, se’ns empassarà com la duna es beu la suor dels tuaregs. En dos dies de corbs i voltors no en quedarà res de nosaltres. Ningú no recollirà els nostres cadàvers, la terra s’empassarà la nostra sang. Normalment, quan anava a buscar-la i ella volia que pugés, agafava aire abans de prémer l’intèrfon. No li agradava gens parlar a través d’aquella andròmina sorollosa i indiscreta, a través de la qual hom podia saber les paraules exactes, perquè s’hi havia de cridar si es pretenia que el missatge arribés fins al primer pis. Un crit pelat, o fins i tot una veu d’un volum normal, arribava millor, segurament. S’hi va acostar. Just en aquell moment una figura de trets fumosos, d’ombra d’hulla, se li creuà i s’atansà al portal amb un soroll de manat de claus. De seguida, hi ficà una al pany i, sense girar del tot el cap, li digué:

—Entres?

—Eh? Jo… Sí, clar.

Un cop a dins, ella va aguantar-li la porta, i va aprofitar per escanejar-lo. En Dylan, empès per una necessitat culpable de justificar-se, com mostrant un salconduit, va dir:

—Vinc a veure la Mireia un moment, m’ha de donar una cosa urgent.

—Passa, home, que fa un fred que pela.

Era la veïna de l’àtic. Es va quedar un moment plantat just a l’entrada, amb els ulls fits al terra, un diagrama d’escacs estirats fins a ésser rectangulars, arrossegats per una gravetat desconeguda a l’altra banda de la sala, segurament provinent de l’ascensor, estirats i doblegats cap al punt de fuga que esdevenia el botonet vermell que va pitjar la bona dona, sota la llum ataronjada d’emergència, la qual li conferia un finíssim relleu ocre en la seva essència ombrívola de parracs.

—Pujaràs amb l’ascensor?

L’estava mirant, muda, impertèrrita. La seva figura gargotejada amb carbonet sobre la porta grana de l’ascensor s’imposava enmig del diagrama cosmològic com una radiació negra i nerviosa, quieta però viva. Aquesta s’ho ensuma tot. Sap que he dit una mentida. Sap que no tinc un consentiment real per estar aquí, que soc culpable. Ja deu estar intentant deduir què passa, quina és la meva intenció veritable. En Dylan, abans no comencés un interrogatori previ a un xiscle, previ a una trucada las mossos, va provar a enfarinar-se la gola, a enfarinar-se les potes peludes i fosques de la gola.

—Dic que si pujaràs a l’ascensor.

—No, i ara, si vaig al primer pis! —i va esbossar un somriure incòmode—. És que m’he quedat empanat un moment.

En Dylan va avançar per l’espai temps corbat, estirat, llançant-li ullades fugaces, com un codi làser que busca vida intel·ligent, o més aviat que comprova que no n’hi hagi, que tot està en silenci i tranquil, una esperança tímida de no trobar vida, de trobar només roques, pols, buit i més buit, enmig de l’univers. La dona, mentrestant, li mantenia una mirada de cera. Ell va començar a pujar les escales, ben lentament, penitent, com un nen obligat a menjar-se les verdures. De cop, es van encendre els llums de l’escala, com un esglai, els llums de la veritat o del judici final.

—No voldria que prenguessis mal —va dir la veïna, de baix estant.

Ho sap. I tant que ho sap. Hauré d’avortar missió i prendre’m la píndola mortal. Surt, corre, abans no s’enteri tothom. No, espera. Potser encara hi ha una sortida. Faré veure que hi entro, només. Tant de bo no surti son pare a llençar les escombraries ara, perquè llavors sí que estaria venut. Bé, li diré que vinc a buscar un llibre per fer els deures del cap de setmana, que el necessito urgentment. Colaria. O no. Potser m’ho notaria a la veu, trencadissa, dubitativa. Ho hauria de practicar, per si de cas.

De sobte, però, va sentir que la veïna entrava a l’ascensor. Va parar. Gairebé havia arribat al primer replà. Va esperar a sentir, pel buit de l’escala, que entrava a casa, no fos cas que pogués delatar-lo. Es van apagar els llums. En la foscor, va aprofitar el seu teatre per enviar-li un missatge a la Mireia. “Estic a casa teva. Baixa.” Després del “blam” de l’àtic, va fugir escales avall com si hi hagués estat pres una dècada, va tornar a recórrer l’espai-temps deforme, quasi ingràvid, i va sortir novament al carrer.