SETZE
Violador. Una avinguda frèvola d’hivern, somorta d’hivern, amb passes febles i perdudes. Violador. L’Anna Belloch, la mà oberta cobrint-se el rostre i els ulls amarats de llàgrimes. Violador. Tota la gent i el Ferran donant-li l’esquena i el rebuig incandescent entre els ulls enfonsats d’aquella múrria que l’espiava a través dels dits de la mà oberta, la mà que li cobria el rostre. Violador. Potser era un instint salvatge entelant la raó i n’ha sorgit la bèstia que servo engabiada al genoma, endinsada en tota la sang i a cada cèl·lula, multiplicant-se en silenci. Violador. Era el seu canell, se n’anava fresca com una rosa, la rosa desfullada, ja no tinc res més a fer, aquí et quedes, el meu rampell era d’ira, no sé si l’hagués forçada. Violador. No tenia permís, m’ha posat de genolls, m’ha manat amb el peu, besa’m el peu, ets un esclau, soc un esclau. Violador. Tots els paranys de la vida cauen enmig del camí, i solituds, aixecar-se novament i treure’m el jou o retrobar-me. El camí de l’heroi. Violador. Assassí. Tots els herois de la pàtria, de totes les pàtries, han estat uns assassins i potser uns violadors al llarg de llurs camins a la glòria. Ningú no recorda les seves infàmies, només recorden allò que els va fer herois. Violador. Assassí.
Va treure el mòbil. Havia d’anar a casa d’en Psi i en Psi havia marcat a la foto quin era el portal. Recordava el pis, la porta. Hi havia un nou missatge de la Mireia, però. No el va llegir. La cadena lògica de missatges deia que ara tocava un missatge d’ira furiosa que el dret canònic de l’amor donava a les parts agreujades, deixades, ignorades. Era una fúria espessíssima que de ben segur l’insultava i el vexava o que fins i tot provava només d’alçar-se per sobre de l’altre, empènyer-lo avall, enfonsar-lo amb l’altre, ben junts, ben tràgics, la gola avall de l’amor. No sabia com ho sabia, però ho sabia del cert. No li calia comprovar-ho. La Mireia era lluny, massa lluny, un dels dos havia començat a marxar enllà, o tots dos, i en aquell moment una llunyania de temps, d’espai, indestriables, s’imposava entre tots dos i era impossible refer el camí. El temps només va cap endavant, o potser pot anar enrere però enrere és endavant, o enrere és un enrere diferent, no necessàriament allò viscut, sinó un trajecte en qualsevol direcció vella, no necessàriament. Qualsevol cosa que pogués dir, o no dir, era necessàriament inútil, ara sí.
El carrer del Sol. Havia arribat, precisament, a un enterc, figuradament, veritablement, i tot al seu cap tenia un caire adverbial, feixuc, rocallós, difícil. Havia de pujar al pis i quedar-s’hi, sense paquet, sense tracte, indefectiblement. Nogensmenys, l’actitud que en Psi podia prendre, la seva reacció, malauradament, difícilment tindria en compte totes les circumstàncies de lloc, de temps, d’espai, de companyia, de mode, de fretura. Seria un verb i prou. Un objecte directe i prou. Ho tens o no ho tens? Tenir o no tenir, paquet o no paquet. No hi havia atribució possible. Per sort per a ell, quan va mirar el botó de l’intèrfon no hi havia botó d’Schrödinger: era pitjar o pitjar, sense negació possible. Va prémer amb l’índex uns segons llargs, ultrapassant qualsevol rampell de timidesa i assegurant-se que realment, veritablement, sens dubte, pitjava el botó. Al cap d’uns moments, va sentir el so blanc del silenci i una veuassa greu, robotitzada:
—Qui és?
—Vinc a veure en Psi, li porto una cosa.
—Ets en Dylan?
—Sí.
—Passa, tio.
No semblava la veu d’en Psi. Potser havia obert algú altre i en Psi l’esperaria a la porta, interposant-se entre el domicili i la penyora. Quid pro quo. Va procurar pensar un posat que fes semblar que el duia, per entrar-hi, per guanyar temps, però tot i el que pugui semblar, en Dylan no era tan ximple com això. De seguida va recordar el revòlver i qualsevol sortida, qualsevol farsa que fes veure que tenia el paquet s’esvaïa ràpidament per la força gravitatòria de l’espiral del canó. Va concloure, intel·ligentment, que la honestedat era l’única moneda amb què podia pagar-li. Quan va arribar a la porta, aquesta era una mica badada, però no hi havia ningú. Va empènyer amb dos dits, a poc a poc, escrutant a través de l’escletxa. No se sentia res.
—Hola? —va preguntar amb timidesa.
No va sentir cap resposta, cap soroll. Va obrir una mica més la porta i va tornar-hi, apujant el volum.
—Dylan? —va fer una veu d’home, cavernosament llunyana.
—Sí.
—Passa, tio, passa.
Va entrar i va tancar la porta. Davant del rebedor hi havia un passadís que feia cantonada i de l’altra banda venia una mica de claror. Va passar-hi a poc a poc, parant bé l’orella. Podia percebre una mica de remor elèctrica, i constants variacions de la claror, però res més.
—Passa, home. No siguis tímid —va fer la veu, al final del passadís.
Hi va anar, mirant de recordar el trajecte per si havia de córrer. No era gaire difícil. Un colze i prou. Quan va tombar al passadís, s’hi veia, al final, la porta d’un menjador oberta. La claror ataronjada era d’un llum de sostre i les variacions lumíniques d’una pantalla que quedava fora de la seva visió. Hi va anar més decidit. Un cop hi va ser, va fer una ullada general, cercant en Psi, però en lloc seu va veure una noia a un sofà, llegint un llibre molt finet, a la part esquerra, i un tio d’una trentena llarga d’anys assegut a una cadira ergonòmica, davant d’una paret pantalla enorme, jugant als vaquers com podria fer el Ferran mateix. El tio, sense deixar de prestar-li atenció al joc, va dir:
—En Psi no vindrà aquesta nit, no sé en quina merda s’ha fotut, però m’ha dit que si venies, que t’obrís i que t’ensenyés el teu quarto.
—No vindrà?
—Ho sento, noi. Deu ser alguna cosa seriosa, perquè normalment dorm a casa. Ja ens ho explicarà. Pel que fa a nosaltres, ja ens ha dit que ets el nou inquilí, així que com si fossis a casa teva.
El nou inquilí. Gat amagat. En Psi, decididament, inqüestionablement, pensava que si anava a casa seva era per acomplir el tracte, perquè, altrament, hauria previngut als seus inquilins que sense paquet no m’hi podien deixar entrar, i si no ho havia fet era perquè estava segur que: o venia amb el paquet o que no gosaria venir. La millor solució era dormir-hi, aixecar-se d’hora, deixar-li una nota que expliqués el problema i que li demanés de parlar per aclarir i/o solucionar la situació. Potser havia tingut sort i tot.
—No ets gaire xerraire, tu, oi? —va fer el tio, que no parava de moure el personatge i disparar.
—Jo…
—Què vols que xerri, si ni tan sols t’has presentat, maleducat! —va fer la noia, sense aixecar el cap.
—Hòstia! És veritat. Un moment. Que no, imbècil, que em cobreixis pel flanc esquerre! Compte, Musti, la teulada!
Va seguir enfilant-se a carros i cavalls, disparant a discreció, i quan la cosa es va calmar, va dir:
—Jo em dic Paco, soc electricista. Ella es diu Gemma, és artista. Pinta, escriu, esculpeix…
—Molt de gust. Jo em dic Dylan.
La noia va aixecar un moment els ulls del llibret i va somriure. Tot seguit va dirigir-se al seu company:
—Ni aixecar-te a saludar, quin pocavergonya.
—Bé, no passa res, ja m’anirà coneixent. Tampoc he de fingir el que no soc.
—I què coi ets, a part d’un viciat i un funcionari pelacanyes?
—Ja hi som. No sóc funcionari…
—Que no treballes per a l’ajuntament?
—Perquè la feina està allà, si no…
—Que no t’hi ha endollat el teu oncle, per ser el xispes oficial?
—EXTRA-oficial.
—Funcionari.
—El que tu diguis.
—Bé —va començar en Dylan— no us voldria interrompre… si m’ensenyeu el quarto, us deixo fer…
—Apa, Paco, ja ho has sentit.
—Tens una barra espectacular. Per què no ho fas tu, guapa?
—Perquè el Bernat t’ha dit que ho facis tu.
—Collons, i què més dona?
—Sí que dona, perquè jo estic llegint això.
—I jo estic jugant a això, ves.
—No cal que us baralleu, tios —va dir en Dylan tímidament—. Si em dieu quin quarto és, ja me n’hi vaig jo.
—És el segon de l’esquerra. Però queda’t una estona i ens anem coneixent. A què et dediques?
—Estic a l’atur —va dir en Dylan.
—Quina putada, tio.
—No, si he començat a treballar per al Psi. Anirà bé.
La noia del llibre va aixecar el cap amb els ulls esbatanats i el va fitar d’una manera que semblava que tingués por i tot. Com que no li treia els ulls de sobre, en Dylan va sentir-se impel·lit a dir-li alguna cosa.
—Què llegeixes?
—No crec que ho coneguis —va contestar amb un esbufec de suficiència. I acte seguit va tornar a la lectura.
—Prova, potser te’n duràs una sorpresa —va contestar en Dylan enriolat, amb un toc d’innocència despreocupada i exageradament amable, com de nen petit que gronxa les cames a la cadira.
—Ho dubto molt. Amb prou feines tens pels a la cara.
—Prova —va fer, inquisitivament, molest.
El va mirar amb una faisó de fàstic i va dir:
—Tractatus logico-philosophicus.
—Ah! Wittgenstein! És una passada, sí.
—L’has llegit? I una merda!
—Clar que sí. Fa un parell d’anys. Per què t’havia de mentir?
—Perquè la gent és estúpida i mentidera. Quants anys tens?
—Disset.
—Un cony així de gran que te l’has llegit!
—Que sí!
—A veure, prova-ho.
—Segur? No voldria espatllar-te la lectura. Jo vaig flipar bastant. Per on vas? Has arribat a la figuració del pensament?
—Justament ara.
—Val, doncs deixem-ho així: em va flipar moltíssim la manera com amb dues o tres formes demostra absolutament l’existència del món. Es va pelar Descartes en un tres i no res, el fill de puta.
—Hosti, que te l’has llegit!
—Ja t’ho he dit.
—I què més has llegit?
—Moltes coses. Ja ho anirem parlant, no?
—Sí, tia, ja ho anireu parlant… Ensenya-li el quarto, fes el favor, perquè si hi va sol potser encara s’espantarà.
—Ves-hi tu, t’he dit!
—I per què m’hauria d’espantar?
—Perquè no sé si ha quedat alguna cosa de l’anterior inquilí.
—I qui era l’anterior inquilí? Charles Manson?
—No, home, no —va contestar rient el tio—. Era d’en Roc, però ha marxat a la Índia.
—Tan lluny?
—Sí, treballava a una biotecnològica, per quatre duros, i com que és boníssim, li van oferir una feina a Bombai amb un sou de puta mare, casa, cotxe, assegurança… El paquet sencer!
—No m’estranya que marxés… Però quina mena de coses hi tenia? Era el Doctor Moreau o què?
—El doctor què?
—És un personatge d’una novel·la, tros d’ignorant —va fer la noia.
—I era xungo?
—Una mica —va fer en Dylan.
—Doncs en Roc no era gens xungo. Li va costar marxar, no et pensis. La mare que et va parir, puto sureny de merda! —va espetegar-li al personatge de la pantalla—. El país es construeix amb talent, deia en Roc, si tots marxem això seguirà sempre igual…
—Però al final ha marxat igualment, no? —va dir en Dylan.
—Quan va veure que a la feina no li apujaven el sou, tros de cabró! Menja’t això!, i a més tampoc li augmentaven el pressupost del seu grup d’investigació… Deia que no li quedava més remei que marxar.
—Doncs ja és estrany.
—El què?
—Això. Aquest govern és una merda en matèria social i laboral, però en investigació i desenvolupament sí que aposta.
—Propaganda. No, Mínguez, espera’t que vinguin, espera’t que vinguin… Es veu que a l’hora de la veritat, no pots aguantar ni dos segons, tu! Ja ens has descobert!, el pressupost d’ecoturisme triplicava la resta d’àrees d’investigació. Retirada! Retirada! I el d’ecoturisme encara era més baix que el de turisme digital, que és deu vegades més gran. Jo ja li vaig dir, no hi pots tornar sense un elixir de vida, ximplet!, que s’havia d’ajuntar amb tres o quatre cracks com ell i muntar una cooperativa.
—I per què no ho va fer?
—Deia que no es pot. Hi anem junts o no hi anem, a quedat clar?, que necessites finançament i que ningú no vol posar diners a les cooperatives, que els inversors no ho veuen rendible.
—I no hi ha ajudes estatals?
—Sí, però mesuren la rendibilitat per aprovar-ho i el Banc Central ha de donar el vistiplau per al crèdit.
—Llavors vol dir que les investigacions, si no reben ajudes, és perquè no són interessants a nivell mercantil.
—Ell deia que sí, Mingu, tira una fletxa encesa a aquell carro, va!, que a uns anys vista sí que ho són, perquè primer s’ha d’investigar i després ja se’ns acudirà per què serveix…
—No ho veig, això. Si no saps per què serveix, potser no serveix per a res mai.
—La ciència sempre serveix, home.
—I si investiguen una cosa curiosíssima que però no té cap utilitat? Diners a les escombraries. S’ha d’investigar perquè hi ha una necessitat.
—Ja em diràs, no, però on collons aneu, kamikazes!, quina necessitat hi havia a enviar una gossa a fer voltes al voltant de la Terra. Uns anys després van millorar les telecomunicacions, els satèl·lits…
—Vist així.
—És el que deia ell sempre, mor puto blanquet, mor!, la ciència va un pas per davant de la tècnica, sempre. Uns són els grecs i els altres els romans, oi que sí, Gemma?
La Gemma, pel que fos, s’havia tornat a immergir en la lectura, i s’havia apropat el llibre molt més al rostre, de manera que mentre grufava el desenvolupament lògic sentència a sentència, només se li veia, en la penombra del fons del menjador, la cabellera rossa que li queia a banda i banda del volum i les cames creuades com un indi a la butaca.
—Llavors la solució és que l’estat prioritzi les ajudes a la investigació, no? —va suggerir en Dylan.
—És una solució, clar. De totes maneres, hi ha altres vies…
—Ai la mare! —va esclatar la noia, tot recolzant-se el llibre obert contra el pit—. Paco, que ens coneixem.
—Sí, ens coneixem.
—Quina és l’altra via? —va demanar en Dylan, encuriosit.
—Ja te la dic jo, l’altra via —va fer ella—. El primer que s’hauria de fer —va posar una veu solemne, es va redreçar i va deixar el llibre obert bocaterrosa, al braç de la butaca, com un tipi—, és eliminar tota la desigualtat que tenim al territori.
En Paco va riure mentre jugava, sense girar-se. La Gemma va continuar:
—I no només al nostre, perquè les desigualtats de la resta de països ens afecten indirectament.
—Vaja, és un bon resum, però…
—Un moment, que encara no he acabat.
—Ah, perdó, continua.
—Com deia, s’ha d’acabar amb les desigualtats, no podem permetre que els particulars, que mai no pensen en el bé comú, arrepleguin el capital necessari per a mantenir l’estabilitat social i el progrés comú.
—I ara —va fer en Paco, enriolat— és quan jo he de dir que això és del tot contrari als valors bàsics d’una societat lliure.
—I ja està?
—No, dona, no. A veure per on començo… Voleu fer el favor de matar el puto indi, que s’escapa amb el botí! Sí, exacte. Les societats més avançades són les que no posen traves a ningú, l’imperi de la llibertat propicia…
—Error!
—Error, per què?
—Imperi?
—Ah, perdó. La llibertat, en grans termes, com a valor fundacional i alhora l’objectiu, ha de permetre que cadascú participi amb tot el seu talent, amb tota la seva força, i que qui pugui aportar mil, n’aporti mil, i qui només tingui talent per aportar deu, no pot sentir-se obligat a donar més, però, conseqüentment, qui aporta més, també ha de rebre més.
—Això ja sona millor, més elaborat, però llavors jo diria que aquest sistema basat en la ideologia de la natura salvatge propicia la desigualtat suprema…
—Suprema? No et passis…
—Val, val. Genera només unes grans desigualtats que, en comptes d’afavorir el progrés de l’espècie, la faria involucionar. A més, la burgesia té un deute amb les classes desafavorides, amb els obrers, com a mínim des del segle XVIII.
—Ha ha ha! Tens una barra, Gemma…
—Res de barra, Paco! Els treballadors orgullosos i honrats…
—Apa, tia!
—Val, un moment. Els treballadors, sense el capital, no poden fer res, oi?
—T’estàs equivocant —va dir tot rient.
—No, no, és un argument més llarg.
—Ah, val, continua doncs.
—Sense el capital no poden fer res, oi? Però el capital, sense la força de treball, tampoc.
—Ah, ja t’entenc. Però t’he de contestar que avui en dia això ja està desfasat.
—Però ves amb compte, perquè tot i que avui ja comenci a estar desfasat, durant tres-cents anys el capitalisme ha produït amb la força de treball, i podríem continuar dient… a veure… sí, això!
—El què?
—Doncs que tots aquests anys hauríem d’haver tingut una simbiosi entre capital i força de treball, no? Una mena de tracte al cinquanta per cent. Però això no va passar i, per tant, els burgesos tenen un deute amb els obrers.
—Un moment, que mato a aquest… Ja. No puc estar d’acord amb això, oi que no?
—Em temo que no.
—Llavors has de tenir en compte que això del cinquanta-cinquanta no és just, perquè qui arrisca és qui s’ha d’endur els beneficis. Els obrers reben per endavant la seva part, amb el salari.
—Ui, per endavant, per endavant…
—Què?
—Estic pensant, un moment… Potser sí que reben una part per endavant, però mai la meitat que seria de justícia.
—Aquesta és fàcil. I els mitjans de producció? I les matèries primeres?
—Sense la força de producció, res de res.
—T’estàs repetint una mica, em deceps… —va fer en Paco, el rostre del qual no demostrava cap decepció.
—Molt bé, a veure així —va tornar-hi la Gemma, amb més empenta—. Jo parlo dels beneficis, no dels costs. L’obrer també té un cost físic, i una vegada el cost està deduït, els salaris no eren una part proporcional i encara manquen molts diners que s’han quedat els patrons.
—Crec que jo ho explicaria millor, però tant se val. Això que exposes és el conte de sempre. Ara és una situació totalment diferent.
—Ja et rendeixes?
—No, no, és que és així.
—I no pots elaborar-ho més?
—No pots valorar el que hi ha ara amb el que va passar fa tres-cents anys, oi que no?
—No t’esforces prou, a veure si així: Aquesta situació reproduïda durant tants segles és una causa directa del que tenim ara. Els patrons, amb tots els beneficis acumulats durant generacions, han pogut reinvertir en un model de producció sense força humana i, a sobre, diuen que no deuen res a ningú, que s’ho han fet ells.
—Val, ja ho tinc! És que s’ho han fet ells! Oi que sí? Si els treballadors no estaven d’acord amb el pacte amb l’empresari, perquè no s’hi van negar? Potser és perquè aquells salaris ja els semblaven justos, no?
—De debò? Ara tu em deceps a mi. Què havien de fer, els treballadors? Morir-se de gana?
—Santornem-hi! El risc és la clau de tot. És el Big Bang de l’economia!
—Apa! —va fer la Gemma, petant-se de riure.
—És una manera de parlar… L’empresari posa per endavant el seu patrimoni i se la juga.
—El conte de l’home del sac. El treballador n’està exposat de la mateixa manera, al risc, més i tot que l’empresari, perquè qui posa el capital potser té un salvavides en cas de fer fallida, però els treballadors no, perquè prenen el risc de la força de treball, s’hi juguen el seu cos, la seva vida, i si el negoci fracassa no poden decidir res per tal de solucionar-ho, els acomiaden i prou.
—Òbviament, no voldràs que els paguin els salaris sense treballar.
—Doncs això és un risc, no?
—No fotem! Això és pura demagògia?
—Jo em poso així amb tu?
—De vegades.
—Però tens resposta o què?
—Sí, clar. El treballador només es queda sense feina, i pot anar a la competència, si vol, però l’empresari es queda sense res, abandonat, desconsolat, oblidat de tots aquells desagraïts que van xuclar de la seva teta proverbial.
—Apa, Paco, no et passis, eh? Que sembles una telenovel·la d’aquelles d’abans… —va dir, i tot seguit van començar a riure a cor què vols.
—Espera, espera —va dir ell—. El que és impossible és defensar l’indefensable! Pots inventar tots els arguments que vulguis, que al final cauran tot sols.
—Això ho podria dir jo també.
—Per això ho dic —i van riure un altre cop.
Van fer una petita pausa. En Paco va tornar a xerrar amb els seus companys de partida i la Gemma es va quedar rumiant, amb un somrís als llavis. Abans que en Dylan pogués fer l’intent de trencar el gel, ella va tornar a fe-li una pregunta al Paco, per esperonar-lo:
—I llavors, segons tu, el millor sistema és que no hi hagi cap sistema?
—Igual que tu, suposo.
—No, jo defenso que l’estat disposi una situació en la qual tothom tingui el mateix, així se solucionen tots els problemes.
—Vols dir?
—No?
—Més aviat no.
—Anarquia vols? Però abans de l’anarquia hem de solucionar l’enveja, els conflictes de poder, l’ambició…
—I tornem a les coves!
—Qui ho ha dit?
—Tu mateixa.
—Jo?
—Sense ambició, sense progrés…
—Hm! Val. I qui ha dit que haguem de progressar constantment?
—Bona aquesta! Però… si volem estar millor…
—Per a mi… Sí, per a mi, aquesta igualtat suprema…
—Una altra vegada les supremitats aquestes.
—Merda! Val. Per a mi la igualtat que deia seria el millor progrés possible. La resta són minúcies.
—Sona raonable, eh? Però i la ciència? I la tecnologia? Un obrer d’avui viu en millors condicions de salut, d’higiene, d’informació, millor… com ho diuen sempre… que un rei feudal! Això és gràcies als obrers? O és gràcies als empresaris que han fomentat el progrés?
—Demagògia pura!
—Com vulguis, però em nego rotundament, religiosament…
—Error!
—Val, religiosament no. Em nego simplement a renunciar al progrés. És el motor de la humanitat.
—T’ha quedat d’eslògan de Mercedes Benz, això —va contestar la Gemma rient—. Però no barregis. Repartir equitativament… a veure… no vol dir que renunciïs a aprendre i a evolucionar científica i tecnològicament.
—Ah, i artísticament no? I jo què? Ningú no em tindrà en compte a mi?
—T’has passat, Paco.
—Perdona, tia.
—De totes maneres —va continuar ella— l’art tindria una funció de lleure, no?
—Repugnant!
—No t’ho estàs prenent seriosament, tio.
—Val, val. DPP, tios. Torno en una estoneta.
En Paco es va girar i va posar-se per davant de la Gemma, que ja l’esperava, tota enriolada.
—Per on anàvem? —va fer ell.
—Un sistema que arregli les desigualtats.
—No! Un sistema que ens faci lliures, sense barreres.
—Els homes no són capaços de gestionar gran comunitats de persones —va fer la Gemma—. Els estats són una eina inicial, però ara demostren ser un error històric.
En Dylan no s’hi va poder estar, perquè allò no tenia gaire sentit:
—Què vols dir?
—Això —va dir en Paco, sorneguer—, què vols dir?
—Ets un putes. Dic que quan s’unifiquen grans quantitats de persones, gestionar-les amb justícia és una tasca impossible, perquè és massa difícil, es deshumanitza la població.
—Estàs dient que els catalans no sabem gestionar-nos? —va preguntar en Dylan, ofès.
—Per què surts amb es catalans, ara? —va demanar el Paco—. No veus que parlava en general?
—Però allò general ha de servir per explicar el particular —va puntualitzar en Dylan.
—Ni els catalans ni cap altre poble —va afegir la Gemma.
—Llavors, segons tu… no ens hauríem d’haver independitzat? —va continuar en Dylan.
—Hòsties, ara no sé…
—Sí, tia, has de dir que sí —va fer el Paco.
—Potser no. Perquè segons l’argumentació…
—Que ja t’ho dic jo, has de dir que sí. Una cosa no treu l’altra. No ens sabem governar, però estem millor que amb Espanya.
—No els enyores?
—De cap manera.
—Però no seria més lògic dir que… —va començar la Gemma, però en Paco la va tallar de seguida.
—El més lògic seria dir que podríem estar millor si haguéssim tingut governs que haguessin pres decisions polítiques concretes més encertades, però no té res a veure amb allò altre.
—Ara t’has posat seriós, eh? —li va dir la Gemma, rient.
—Hi ha coses amb les que no es pot fer broma, ni dubtar.
—Va, va, no et posis així. En realitat, és una conjectura. No podries saber què hauria passat.
—Ni ho vull saber.
—Però tu —va dir en Dylan a la Gemma— de debò ho dubtes?
—Jo el que penso… —va fer la Gemma, interrogant-se a ella mateixa— és que la història ens demostra que amb el nostre propi estat hem guanyat en llibertat, en drets jurídics, en gestió, que ara ja és tota nostra, però al final això és de cara a la galeria.
—Com? —va perguntar en Dylan.
—Clar. Tot això? Ens ha servit de res, veritablement? No hem regalat una nació a tota una classe? No hem regalat un país nou al capitalisme ferotge?
—I l’altre no era més ferotge encara, que no ens deixava tenir ni tan sols una identitat? —va fer en Dylan.
—Quina absurditat més bonica! Complaure’s amb la bandera, un himne i un carnet!
—Tia, t’estàs passant de cinisme… —va tallar en Paco.
—Vols dir?
—Sí, ho estàs reduint a l’absurd. És bastant pueril.
—Però ho pots contestar.
—I et guanyo, si vull.
—A veure.
—Ho facin millor o pitjor, els nostres polítics, com a mínim tens la possibilitat, pots decidir. Quan formaves part d’Espanya no podies.
—Sona bastant millor que el que jo he dit, però és forma i prou.
—Aquest és el problema dels discursos teòrics com el que intentes exposar, que n’hi ha un munt. Creure que la gent és sistemàticament imbècil, que no saben què volen i que tu sí… És una mena de paternalisme més proper al totalitarisme que l’anarquia.
—Bufa, quin tros d’argument! Gairebé es podria dir que te’l creus i tot. Però has de contemplar que no ho saben. Que no tenen prou formació. Són obrers trepitjats diàriament. Explica’m com poden votar a partits que tenen per objectiu principal destruir els seus drets?
—Una altra reducció a l’absurd, Gemma, esforça’t una mica més, va.
—Sí, sí, però quina resposta em dones?
—A veure… Doncs que no pots anar per la vida creient que tothom és un nen petit i que tu ets l’única adulta que pensa.
—Has de tenir present —va continuar la Gemma— que la mentalitat esclava està molt ben fonamentada entre la gent. Coneixes la faula del gat i els ratolins?
—És clar.
—Te l’explico igualment.
La Gemma va agafar aire i va començar aquella faula d’Isop amb un to galdós i pedagògic que al Dylan li donava certes ganes d’anar-se’n a dormir.
—Hi havia una vegada, a una casa, una comunitat de ratolins que tenia molts problemes amb el gat domèstic, perquè se’ls cruspia dia sí, dia també. Un dia, els ratolins, mentre el gat feia una becaina, van fer assemblea per tal de trobar una manera d’evitar aquella calamitat. Un dels ratolins, eixerit de mena, va tenir la pensada de posar un picarol al gat, perquè així tots sabrien, per la dringadissa, que s’apropava abans que no els enxampés. Tots els ratolins van xalar d’allò més amb la pensada, i ja feien festa pensant els bons temps que tindrien. Però d’entre la munió de ratolins va sorgir un de més savi que els altres, i va demanar per parlar. Tots els ratolins se l’escoltaren, car era el més savi. Qui serà el valent, va fer el ratolí savi, que posarà el picarol al gat? Així els ratolins descobriren que llur bonança era impossible, i que la situació no tenia remei.
—Jo no l’hauria explicat millor! —va exclamar en Paco.
—Ja ho sé… Una, que és una artista —i van riure plegats.
—I què té a veure aquesta fauleta en la nostra discussió? —va demanar en Paco amb una melodia interrogativa exagerada, sarcàstica.
—Moltíssim, Paco —va contestar la Gemma, seguint la melodia histrionitzada—, perquè aquesta faula és un exemple de com es construeix la mentalitat dels esclaus.
—Sí, home! —va respondre en Dylan, irat— les faules d’Isop són saviesa realista, pràctica. Tant de bo no s’haguessin oblidat les lliçons d’aquell geni.
—I tant que són lliçons, Dylan —va fer la Gemma—, però d’esclavisme —i va remarcar-ho amb un to tenebrós de conte de nit de bruixes—. Per què el ratolí savi els torna a la seva realitat dissortada? Tan savi com és, quan els fa veure que cap d’ells no podrà convertir-se en l’heroi que necessiten per posar-li el picarol al gat, per què no els encomana a trobar una altra solució?
—Perquè no n’hi ha.
—No? Jo crec que sí, però no la vol dir. L’esclavitud la instaurà un amo, però la mentalitat de l’esclau la conreen els ratolins privilegiats.
—Quina estupidesa!
—A veure, Gemma, explica’t millor, vols? —va suggerir en Paco, amb un punt d’indignació.
—El ratolí savi vindria a ser l’esclau benestant, aquell que tot i ésser esclau, té alguns privilegis entre els ratolins. És el savi, a qui tots escolten, a qui tots fan cas, i els seus privilegis són petits, però se’ls estima més que no pas una revolució, perquè segurament es tornaria un ratolí més, igual als altres i sense cap privilegi.
—I no t’oblides que al davant tenen un senyor gat? —va demanar el Paco.
—Exacte! —va dir en Dylan.
—Sí, sí, però ells són molts ratolins. Que no podrien potser organitzar-se? Que no podria el ratolí savi explicar-los que si s’organitzen, tants com són, podrien derrotar el gat? Però en canvi no ho fa…
—Vist així, té una mica de sentit… —va bufar en Dylan.
—Cap sentit! Els ratolins són idiotes i el gat se’ls cruspiria d’un en un.
—A veure, Paco… Si van d’un en un, fent-se els herois, potser sí que se’ls cruspiria, perquè són ratolins, no herois, però en massa, tots alhora… —va dir tot aixecant els braços, com un sacerdot al púlpit.
—La qüestió —va afegir en Dylan— és que els ratolins, que són gent de carrer, sense formació, necessiten un guiatge, perquè altrament no se’n sortirien mai.
—Això és ben cert, noi —va fer la Gemma—, però potser necessiten que els deslliurem de l’opressió per tal que tinguin una formació igualitària, competent, perquè sense una bona formació… Com vols que pensin?
—Quina barra, dir això… Els que no tenim formació acadèmica no pensem o què?
—Paco, no t’enfadis.
—Jo no ho diria mai, això, de cap manera. I tu et penses…
—Val, val. No ho he dit. Continuem o què? Posem que no tothom és idiota, d’acord. Però la formació és vital en una societat que no té gaires inquietuds culturals profundes, no creus? I per això passa sovint que milions de persones voten al partit equivocat, què me’n dius?
—Totalment cert.
—Paco… No em diguis que sí com als bojos, hem de poder discutir…
En Paco ara feia un posat sorrut, melancòlic, però amb el comandament de la consola a les mans feia una fila més aviat melodramàtica.
—Ok. Tens raó. A veure…
En Dylan s’esperava a la resposta, encuriosit, però tenia un neguit constant, pel demble de la discussió o pel cansament generalitzat del cos, que li demanava dormir amb insistència, però d’altra banda no volia perdre’s allò, conèixer millor els seus nous companys de pis. En Paco s’hi va tornar de seguida, i això el va esperonar una mica:
—Votar no ha de ser només una cosa individual. Pots votar a aquells partits que, tot i que potser no et defensaran a tu a priori, sí que defensen la millor solució per a tothom, per al país, i després tu te’n beneficiaràs.
—Ospa! Aquesta no me l’esperava! —va fer la Gemma, contentíssima.
—No te’n riguis, és o no és? A més, un partit de centre també defensa les classes treballadores, afavorint la creació de feina, la competitivitat, la salut econòmica del país…
—Ha ha ha! —va espetegar, exageradament, com un dolent de dibuixos animats—. I l’acomiadament lliure? I la privatització dels serveis públics…?
—Exactament! — va fer en Dylan, emocionat—. Ja no queda gairebé res públic, què n’has de dir d’això, Paco?
En Paco va mirar la Gemma, sorneguera altra vegada, i va esbufegar, tot enriolat.
—Doncs jo t’hauré de dir, Dylan —va fer allargant molt el seu nom, gairebé caricaturitzant-lo— que aquestes mesures, per impopulars que semblin, fan que el teixit econòmic tingui més múscul.
—I un be negre! —va espetegar ell.
—La privatització —va continuar en Paco— millora l’eficiència del país, oi que sí, Gemma?
—Això és una mentida com una catedral! A més, s’han de fer un parell de consideracions prèvies per tal de contestar aquesta qüestió.
La Gemma va agafar aire i es va posar dreta, amb una solemnitat que feia una mica d’impressió. En Dylan l’hauria considerat ridícula si no hagués estat pel fet que tenia l’esperança que aquella intervenció fulminés definitivament en Paco. Ella era l’artista, i per força havia d’il·luminar la qüestió i la ment d’aquell homenet que dedicant-se tot el dia a l’electricitat difícilment tindria una visió profunda del panorama.
—En primer lloc —ara la veu també se li havia tornat solemne, i greu—, l’e-fi-ci-èn-ci-a, tal i com estem, no es mesura en qualitat de servei, sinó en relació a la despesa, per tant, pots tenir un servei que és un deu, però com que la despesa és nou, només obté un valor de més u. En canvi, un servei que dona quatre, però que té una despesa de dos, dona un valor d’e-fi-ci-èn-ci-a de més dos. El primer servei —va fer aixecant un dit, movent-se fermament pel menjador— és excel·lent, mentre que l’altre ni tan sols aprovaria, però segons el varem, el segon és més eficieeeent que el primer. Aquí tens la primera gran mentida de l’eficiència sagrada vostra.
—Ehem!
—No em tallis, coi! —va fer la Gemma—. Ara bé, això no s’acaba aquí, perquè en primer lloc s’ha de definir «servei» i mesurar-lo com allò que és. No es pot valorar un hospital, per exemple, que és un servei, en termes mercantils, perquè el seu objectiu és millorar la salut dels pacients, no guanyar diners. En el moment en què guanyar diners passa a ser el principal objectiu, deixa de ser un servei, és un negoci, i la salut dels pacients ja no és rellevant, perquè allò rellevant és fer diners. Un servei públic té la missió, evidentment, de donar un servei de qualitat, útil, i el preu és secundari perquè el valor que s’obté no es pot quantificar.
—Però llavors és un forat negre —va contestar en Paco.
—És clar. L’hos-pi-taaal, des del moment que es posa la primera pedra, abans i tot, és un pou sense fons de despeses, perquè la seva rendibilitat és social, no econòmica, el seu objectiu és que la gent visqui més i millor, no acumular xifres a un compte corrent. Si després hi ha gent que ha vist un mitjà per guanyar diners, això és una perversió ocasionada per l’egoisme d’uns pocs, no perquè li sigui inherent.
—Utopisme i manca de coneixement de la humanitat —va conclure en Paco.
—I res més? No em pots donar una rèplica? Tan poc em coneixes?
—Com? —va fer en Dylan.
De cop i volta van esclatar a riure. La Gemma es recargolava pel terra, i en Paco es vinclava enrere a la cadira.
—Però… però… —feia en Dylan—. Què passa?
No podien parar de riure. Ploraven i tot. S’aguantaven la panxa o estenien la mà per intentar dir alguna cosa, però reien i reien. En Dylan s’havia perdut alguna cosa. Justament quan la Gemma havia d’enfonsar argumentalment en Paco, havien començat a riure de no res, i la batalla havia quedat interrupta, sense la justa vencedora i el just vençut. Finalment, després d’uns instants, el riure va afluixar i el Paco, bleixant com un peix fora l’aigua, va dir:
—Estàvem jugant, tio.
—Què?
—Doncs que en Paco intentava posar-se al meu lloc… i jo al seu.
—Com que intentava?
—En alguns punts t’he vist lent, tio —va fer la Gemma.
—Però, però…
En Dylan no s’ho podia acabar de creure, allò, i només barbotejava en bucle.
—Ens coneixem massa bé, tia.
—Què diu aquest? —va demanar en Dylan a la Gemma.
—hem discutit els mateixos temes tantes vegades, Dylan, que podem fer aquesta broma bastant bé… Fins i tot a gent que ens coneix una mica.
—Ara ja hem fet les presentacions, oi?
—Sí, això sembla —va fer la Gemma.
—Doncs torno a la partida, si no us sap greu.
—Clar, home, clar. Vine, Dylan, acompanya’m al meu quarto, que t’ensenyo les coses que faig jo.