VINT
No era un armari. No hi havia cap abric. Eren unes escales de pedra que baixaven al celler. Al final de l'escala, una lleu lluminària dibuixava una volta de canó ombrívola. Pujava una olor forta d'aire humit i resclosit. Les entranyes de la bèstia. Una força estranya l'empenyava a fer-hi un cop d'ull. La seva voluntat, però, era marxar com més aviat millor. Va sentir un cop sec, amortit, i un xiscle, potser un grinyol. Va baixar les escales amb cura, en mode silenciós (pitjava insistentment R3), mig ajupit, acaronant amb la punta dels dits la pedra de la paret, l'altra mà estesa, els dits oberts, a l'alçada de la cintura, com si hagués de treure el revòlver d'improvís. No s'adonà, encara, que no en duia cap, de revòlver.
En arribar a baix, hi havia un passadís recte, prou ample, amb portons de fusta amb espieres corredisses, rectangulars, clarament afegides més recentment, similars a les de les presons. A les llindes hi havia unes bombetes grogues encastades en unes reixes de ferro. No sentia, ara, res més que la seva pròpia respiració.
La Margarida cercava el xai pels boscos dels Aimerich. La tia trauria foc pels queixals si no'l trobava, la tia que s'hagués estimat més que quan van morir el pare i el Joan m'haguessin matat a mi per comptes del germà, que els seus braços li anirien més bé que no pas el teu cap de bleda, més que bleda. Què esperes, que baixi la Verge a dur-te el xai? Au, passa, i no tornis sens ell. Va relliscar per un rost i va rodolar fins una rasa pedregosa. S'havia magolat una mica l'esquena, però no tenia res trencat. Va resseguir el camí que feia la llera per veure per on podria pujar de nou, però es va trobar una porta de cabana encastada a la roca. A ambdós costats, hi havia un munt de sacs curulls de blat, sense lligar, deixats de la mà de déu. La porta no tenia panys.
Es va apropar a la primera cambra. Sota la bombeta hi havia una paraula grega ben dibuixada, amb lletres de pam. Per un instant, va maleir el moment que es va apuntar al batxillerat científic, però de seguida, inconscientment, va treure el mòbil per demanar-li a Google. Va posar la càmera i va enfocar les lletres, però en Google no hi era. Ni gota de cobertura.
Feia tres dies que s'esperava al búnquer, aferrat al fusell, mirant el cadàver de la rata. Tres dies d'ençà que va rebre la darrera comunicació per ràdio. Tres dies que no contestava ningú i el reemplaçament no arribava. No arribaria mai. La remor de trets feia dos dies que havia cessat, la de les bombes ara era llunyana, apaivagada, gairebé bressolant, però com un recordatori que no podia treure el cap d'aquell sot de formigó. Va esguardar el racó de les llaunes. Només en queden cinc. Dos dies i mig, amb la rata potser tres. Tres, tres, tres. Tot voltava irremeiablement el tres. Tres i no res, tres i cap al sot. La fam el portaria a sortir, o la desesperació del silenci, de la inacció. Donaria una cama per tornar al fang i als polls de la trinxera, a les ràfegues de plom, a pitjar el gallet una vegada i una altra. El reemplaçament no vindrà mai, Hans, et trobaran uns cowboys gefickt i t'obligaran a menjar xiclet la resta de la teva vida, la teva vida sense les trenes de la Petra, els pits de la Petra quan obria els porticons i tu li somreies dalt de la bicicleta.
Es va acostar al primer portó i va acoblar l'orella. La fusta era tan densa que no s'hi sentia res. Va posar els ulls a l'espiera, neguitós, crispat, i va descórrer a poc a poc la placa metàl·lica, per tal que no grinyolés.
A través del marc apaïsat, es veia una nena no gaire gran, d'uns set o vuit anys, estesa sobre una taula de fusta, de costat, com una classe del doctor Tulp. Hi tenia les mans i els peus emmanillats amb uns grillons fixos de ferro, rovellats. La nena duia un vestidet de flors antiquat, com una disfressa d'època, i unes sabatetes negres de xarol. De sobte va entrar en el camp visual la figura d'un home, d'esquenes, que es va apropar a la taula, cap als peus de la nena, i amb molta cura va començar a descordar-li la tira de la sabata cenyida sota el turmell. Va treure-li la sabateta molt a poc a poc, mentre la nena gemegava i plorava. L'home, aquell rostre l'havia vist a alguna banda, es va agenollar i va posar la galta a la planta del peu, cobert només amb un mitjó blanc. La nena, en notar el contacte tou a través del mitjó, va tornar a xisclar i a ploriquejar i ell, l'havia vist a alguna banda, segur, fregava la galta amunt i avall pel peuet de la nena, es fregava l'entrecuix amb la mà, compassadament, amb la mateixa insistència oceànica, gemegava amb els gemecs de la nena, emetent una ranera fosca i gutural que va emmudir el ploriqueig. El silenci el va pertorbar i va deixar de fregar-se l'entrecuix per tal de treure-li el mitjó. Va posar les pometes dels dits, delicadament, a la cama de la nena, que es va vinclar, inútilment. L'home, eixorivit, va començar a baixar-li el mitjonet lentament, i es va doblegar cap a ella, per fer-li un petonet minúscul a cada regió de pell revelada, amatent, devot, i els seus llavis devien bullir de desig, perquè cada bes la feia vinclar l'esquena. Va arribar als ditets, menuts, dolcíssims, i l'home se'ls va mirar un per un amb la punta brillant de la llengua. Va deixar de mirar. Va cloure a poc a poc l'espiera, va tancar els ulls amb força, però no podia deixar de veure el rostre de la nena, amarat de terror. Les cames li feien figa i va recolzar tota l'esquena a la porta.
Havia de trucar els mossos. Havia de sortir de la casa i trucar, però no deixava de veure la nena i la llengua punxeguda d'aquell monstre. De cop, dalt de l'escala, va sonar l'esclat de la bacanal un moment, eixordador, i va cessar una altra vegada. Va sentir unes passes que baixaven com peülles de cavall a la pedra dels esglaons. En Dylan, passes, va pensar on, passes, passes, podria ficar-se, passes, i no veia on, les passes s'apropaven, les passes a prop, va començar a córrer pel passadís, fins al fons, i es va arraulir a la cantonada on no arribava la llum de la darrera bombeta.
—És ben adormida. Vols dir que podrem despertar-la?
—Que sí… Ja t'ho he dit, a dins hi ha pastilles.
Dues figures portaven un embalum, com una llitera. En arribar davant de la primera porta, l'ombra retallava uns cabells foscos, molt llargs, que oscil·laven pengívols entre les siluetes. Una noia. La duien amb les cames per davant i van avançar fins la tercera porta. Es van aturar.
—Aquesta? –va gemegar contrariat el que agafava la noia pels braços, al darrere.
—No et ve de gust?
—Va, una mica més fort, avui.
—Vols dir que ho aguantarà?
—És més forta del que et penses, m'ha costat reduir-la.
—Anem a la vampírica, doncs.
—Allà al fondo?
En Dylan va mirar les lletres de la llinda. Vampírica. Aquells caràcters tan bonics no podien pas significar aquella barbaritat.
—Vols o no?
El veurien de seguida. La penombra no era pas tan forta com per amagar-lo a poca distància.
—No em ve de gust empastifar-me.
—Ets un…
—Un què, eh?
—Res, res. Anem a les cordes, va.
L'home del davant va deixar caure les cames de la noia a plom i va obrir la portassa.
—Va, porta-la.
L'altre va girar-se i la va arrossegar a dins. La porta es va tancar. Què li havien de fer a aquella noia? Què li estava fent a la nena? En Vladimir va aparèixer al seu costat. Vinga, noi, ara és el moment de fer-se home, de ser l'heroi que volies ser. Si fossis rus ja hauries esbotzat la porta. Què esperes? Val, noi, és cert que no has rebut cap objecte màgic que t'ajudi, ni cap do especial, però tens el més important, allò que ha de tenir qualsevol heroi: tu tens coratge, joventut, força, i el bé del teu costat. N'hi ha prou amb tot plegat. Ànims! Per l'altre espatlla, en aquell precís moment d'incertesa, va aparèixer el cap immaculat de l'Immanuel, que afegí: ara has de ser el ciutadà que la societat necessita. Són aquests els instants per als quals vaig escriure la raó pràctica. És ara! Des de dalt de l'escala, va esclatar el riure de l'Ausiàs, com un tro. Els altres dos es van esfumar.
En Dylan, llavors, va començar un raonament enravenat, estrany, dubitatiu. Els sentits, potser la ment, cansada de tota la nit, li estava oferint totes aquelles fantasmagories, perquè els sentits són incerts, enganyadors, i potser fico la pota fins al fons. No pots fer-ho, això, va dir-li la veu de l'Immanuel, somorta, arraulida. No pots esmunyir-te de la teva obligació moral, has de raonar quin és el major bé que pots fer en aquest moment. Que no t'ho diu ton pare, sempre, que has de seguir l'imperatiu categòric? En Dylan balbejava, arrupit al terra, contra la paret, esguardant esparverat les portes tancades. Recordava la veu de son pare, eminent, religiosa, quan citava l'imperatiu categòric, la rectitud de Kant i els rellotges en hora, tots els matins, però son pare no s'havia imaginat mai de la vida una situació com aquesta, ni vostè tampoc, senyor, aquí no hi ha més imperatiu que la mort. És que és una síntesi inductiva, noiet, va respondre-li l'Immanuel, i precisament per això és útil: t'ha de fer servei en qualsevol circumstància, fins i tot en aquelles que no vols imaginar. És ara més que mai que l'imperatiu és categòric. Més que mai, imperatiu. De la foscor de l'escala va caure una altra riallada que el va esgarrifar. Per cert, va afegir l'Immanuel, abans no me'n vagi, que sàpigues que jo sortia de casa, puntualment, a la tarda, no al matí.
En Dylan va començar a sentir, per tot el cos, unes altres passes que baixaven les escales. Quan van cessar, la figura espectral de l’Ausiàs l’esguardava dempeus al darrer graó. El mirà amb els seus ulls de foc i li digué:
Vet ací, nin, lo moment de ta glòria,
és escollit de tu e çò faràs,
volent e no, volent açò romàs,
q'és arribat lo punt d'aquesta història.
Lo any que pas, tengut de ta passió,
fugint se va, sí com se fuig l'arena,
e restarà lo buit només, la pena,
lo temps és dat, lo cor, una il·lusió.
I va esclafir a riure, mentre se n’anava escales amunt, un riure tenebrós que retrunyia a les parets de la cava.