VUIT
En Ferran li ha enviat un missatge, segur, que tot i que ha hagut de marxar sap que per a mi és crucial trobar una sortida a través d’en Psi. Va sortir del magatzem. A dalt, el forat de l’escala donava la llum blanca del carrer, que l’enlluernava per contrast. La silueta cega d’en Psi pujava davant d’ell. El món oscil·lava, a dalt, a baix, a una banda, a l’altra. Provava amb dificultat de seguir-lo, de creuar el túnel ascendent, cap a la llum. Quan va arribar a l’entrada, en Psi li aguantava la porta del carrer. Va sortir amb ell i l’altre va deixar que la porta es tanqués. Li va ensenyar una ampolla d’aigua.
—Té, beu.
En Dylan el va mirar amb incredulitat.
—És per a emergències.
Va beure un glopet curt. Era de l’aixeta, plena de clor, de calç.
—Seu.
Va obeir. El graó del portal estava gelat. El cap li va caure entre els genolls.
—Beu més.
Se’l va mirar, allà dalt, dempeus, observant-lo amb duresa. Va beure.
—Estàs millor?
El fred al cul, a la cara, començava a despertar-li unes nàusees gola amunt que reptaven fins les foses nasals. La cara va tornar-li a caure entre els genolls amb una arcada impotent.
—Dona’m la mà.
El sentia lluny, com si estigués sota l’aigua. En Psi es va posar al seu costat, a la gatzoneta, i va agafar-li la mà, tenallant-li el dit índex amb força. Pel darrere, li va calçar el clatell amb l’altra mà i li va introduir el seu propi dit, privat de tota voluntat, fins a raspar-li l’úvula. Ho va vomitar tot. En Psi es va apartar i va recolzar-se al cotxe del davant.
—Beu.
En Dylan amb prou feines tenia esma per alçar el cap i mirar-lo. Unes gotes de bilis i una bava enganxifosa li cremaven al llavi, a la barbeta. En Psi s’havia dut una cigarreta a la boca i li deixava caure tota la duresa dels ulls.
—Aixeca’t i beu una mica més —fffffffffffffff—. Treu-te la jaqueta, que s’activi la sang.
Ho va fer, recolzant la mà al graó; les cames li feien figa.
—Em trobo millor, gràcies.
—Bé, me n’alegro. Així podrem parlar.
Es va concentrar amb totes les seves forces en el que li volia dir, en el que ell volia sentir.
—A veure, per on començo…
—Moltes gràcies, tio —va avançar-se en Dylan.
—Home, si no és res, això.
—No… em refereixo… —dubtava, evidentment, perquè tot el seu cos trobava cert escepticisme en la seva pròpia existència—. Vull dir… allò de la feina, de l’habitació. De seguida que tingui peles t’ho aniré pagant regularment.
El rostre d’en Psi va canviar, instantàniament, de la feixuguesa a la sorpresa.
—Què?
—Allò del magatzem de ton pare… i l’habitació que et queda lliure…
—El magatzem de mon pare? L’habitació? Que t’empatolles?! —va fer una pausa amb un somriure—. Crec que encara estàs flipat. Beu una mica, va.
Va fer un glopet tísic i va intentar aclarir-ho.
—El Ferran t’ha escrit, no?… que necessito una feina urgent, i una habitació…
—Aquell fill de puta no m’ha dit res, però precisament d’això et volia parlar.
—Doncs això, que si al magatzem teniu una feina de mosso… jo puc llogar-te l’habitació lliure. M’alegro molt, perquè
—Para el carro —va fer una calada—. Al magatzem de mon pare no n’hi ha cap, de feina, i menys per a tu… Què hi faries allà? I l’habitació… no sé què t’han dit, però es paga per endavant.
Després de dies de dunes, el sol que t’esclafa el cos i la vista tremolosa, les dunes bessones que t’esborren la noció del temps amb un vent calent i sec a la sorra, altre cop dunes i dies. Els ulls han cridat al lluny una taca a l’horitzó, un relleu vertical en el blau dur del cel, una forma imposava tímidament un recer d’ombra fresca sota la calor abrusadora que t’enfonsa els peus en la sorra tova del desert. El cor ha corregut amb ales a trobar la humitat d’una bassa clara rodejada de palmeres, però les cames feixugues hi anaven perdudes darrere, els llavis cremats i les galtes cremades. Trigaràs massa dies perquè és la sorra calenta un miratge dels ulls.
—Mira, Dylan, jo volia parlar amb tu perquè el bandarra del teu amic em deu molta pasta… I necessito que li donis un missatge clar.
Feia cara de pocs amics. Va treure una altra cigarreta i va continuar:
—Ja fa un mes que m’hauria d’haver pagat. No sé què n’ha fet de la merda, però si no em paga demà al matí, el pelo.
El sol calent de la tarda sobre la façana calcària d’aquelles muntanyes seques, rostes, li martiritzava les parpelles, embogides per les minúscules i constants variacions. El poblet es veia, finalment, sobre un pujol adossat a la paret eixorca de la muntanya. Sicília és així. Sicília t’empassa en un núvol de pols que tu mateix aties arrossegant les sabates pels camins. El rastre blanquinós que aixecava es devia veure uns quants quilòmetres enllà i segurament ja havien avisat a don Massimo de la seva vinguda, mentre prenia el cafè al pati de parres del restaurant, sota els pàmpols que comencen a daurar-se. Demanar una pròrroga amb garanties no és garantia de res. Atansar-se a aquest poblet en aquesta roca que en diuen illa només demostra rigor i respecte pels calendaris, potser també coratge, però res més. No haver vingut hagués estat més coratjós, o més imprudent, però anar-hi sense poder satisfer el deute íntegrament pot interpretar-se també com a manca de respecte aquí a Sicília. Potser el cel de fulles del pati serà la meva darrera visió d’aquest món. Potser deixaran el meu cos en un d’aquests rosts vora el camí. Sicília és així. L’ensurt d’en Dylan es devia notar als ulls, al rostre, a la gota de suor que li queia pel front, perquè de seguida va afegir:
—No tinc res personal contra ell, eh? Sembla bon tio i tota la pesca… però els negocis són així. No puc ser més flexible, perquè si no imagina’t què passaria… Si la gent comença a assabentar-se de coses com aquesta… Seria un desastre.
—I jo què vols que faci? L’aviso i prou? Ara mateix li dic, si vols. Va treure el mòbil i va posar-se a escriure.
—Un moment! —va dir en Psi, gairebé cridant.
Se’l mirava amb els dits a la pantalla, absolutament quiet, esperant una ordre, en silenci.
—Se m’acut una solució per a tothom —es va fregar la galta, amb el cigarro entre els dits—. Si em fas un encàrrec urgent… A mi em compensaria el deute del Ferran i et pagaria cinquanta mil. Fins i tot podria llogar-te l’habitació… Són setanta mil al mes… però si surt bé, podries començar amb les cinquanta i ja t’aniria donant feinetes… Pago bé. Jo sempre pago bé.
Va dubtar. La sortida del carreró, després d’aquell sonor desencís, de la fredor amb què se li havien trencat els plans, sonava massa bé.
—I què hauria de fer, exactament?
—És una cosa senzilla. Has d’anar a un lloc i demanar un paquet que m’han de donar. Ja està pagat. Només és recollir-lo i portar-me’l a casa.
—Això i prou? I quin és el truc?
—No hi ha truc, home, és que jo no puc estar arriscant-me cada dos per tres. La poli ja em té una mica assetjat, saps? La gent xerra massa… però a tu no et coneixen de res… Qui s’hauria de fixar en tu?
Aquell semàfor no s’acabava mai. Va girar el retrovisor per comprovar-se el pentinat i mentre es desendreçava el serrell per trobar una conjunció atzarosa que deixés els cabells més ben repartits pel front, va veure que darrere, lentament, parava un cotxe patrulla. Va redreçar el mirall i es va quedar mirant els polis uns instants. No parlaven. El miraven fixament. Va llucar el semàfor de vianants. Seguia en verd. En tornar a mirar darrere, el copilot parlava pel walkie enganxat a l’espatlla i tots dos continuaven mirant-lo. El fill de puta que conduïa masegava el volant amb les mans, nerviosament, sense deixar de fitar-li els ulls pel reflex. La llum verda dels vianants va començar a fer pampallugues, però no va poder-se estar, havia de fer alguna cosa, d’un moment a l’altre posarien la sirena i començaria la cursa. Quan el disc es va posar en verd, immediatament, va prémer el botó de les llums d’emergència i els va mirar. S’estaven quiets. No hi havia cap dubte, anaven per ell.
—No sé… no sé… —va deixar anar en Dylan, gairebé panteixant.
—Tens una millor solució?
—No… en realitat no.
—Doncs porta el mòbil.
En Psi va obrir els mapes i va fer dues captures. Després va obrir les fotos i va guixar una creu en cada imatge.
—Això d'aquí és el lloc on has d’anar. És una xabola al costat del riu. Hi ha un ocell pintat de verd. Ho trobaràs de seguida —ffffffffffffffffff—. I això d’aquí és casa meva, el tercer segona. Potser quan arribis ja serà casa teva també, eh? —li va tornar el mòbil—. Has de demanar pel Patillas, que vas de part del Psi. Ell ja sap. Et donarà el paquet i vas directe cap a casa… nostra, eh?
En Dylan, per por d’oblidar-se d’alguna cosa, va començar a apuntar al mòbil.
—Que fots?! No apuntis res, gamarús!
—Perdona, jo…
—No es pot deixar cap rastre en aquestes coses. Fes servir el cap. Les fotos, quan estigui tot enllestit, les esborres sens falta.
Sense gaire sorpresa, va veure que tenia un altre missatge:
“Va, rei, no t’enfadis… De vegades perdem els nervis, però és normal, és perquè ens estimem de debò. Fem les paus i demà ens veiem, amor meu.”
—Llavors t’ha quedat clar?
—Sí, sí, no t’amoïnis.
Va guardar el mòbil i es va repenjar a la paret, expectant.
—Segur? A veure, quin és el pla?
La veu era ferma, pausada, com sempre; però els ulls li tremolaven amb un desfici malaltís.
—He d’anar al riu, demanar pel Patilles, agafar el paquet i anar de dret al teu pis.
—Exacte!
—Tu ja hi seràs, suposo.
—Potser encara no, però li dius al Paco que vas de part meva i que t’ensenyi el quarto. Ja em donaràs el paquet demà al matí. És tot molt informal, no cal que pateixis.
A la cantonada van aparèixer uns homes joves pel mig de la calçada, alineats, a poc a poc i en silenci. Arribaven amb uns rostres rigorosos, morenos, amb unes cabelleres negres i brillants, d’una llisor oriental, deixades anar o recollides en monyos alts i voluminosos. Duien uns xandalls de conjunt: verd amb ribets daurats, groc i negre, vermell i negre, blanc, blau elèctric i el del bell mig enterament endolat, amb ribets de flors daurades que perfilaven la cama i el braç. Els punys tensos dels homes aferraven ganivets de fulla ampla i llurs talls carregaven la lluentor freda dels fanals. El que els liderava, amb les mans nues, va parar al mig del carrer i va llançar mirades pertot. Darrere l’espatlla amenaçava el mànec burinat d’una katana. No hi havia ningú més al carrer. El Psi se’ls mirava amb paciència, però reculant cap al portal, sense dir res.
En pocs instants, de diversos portals van sortir altres homes, també joves, que es van imposar en grup, desendreçadament, uns quants metres enllà, com un relleu de barbes recargolades en una paret de carbó, una guàrdia mil·lenària amb llances d’escombra i espases de cuina, defensors de la noble ciutat de Babilònia, en els seus rostres s’albiraven les rocoses gargamelles del lleó alat. Un dels selèucides va fer una passa endavant, assolint tota la dimensió en la seva figura, recolzat pel fris de companys, i va dir-los:
—Què voleu?! No sabeu on us heu ficat o què?!
Es va alçar un vent sostingut i suau que lliscava entre la roba estesa als balcons, sota els fulletons de propaganda dels parabrises, a les cabelleres dels gitanos.
—Què?! Teniu alguna cosa a dir? —va lladrar el líder del grup de veïns del barri—. No? Doncs ja podeu marxar d’aquí.
El gitano del xandall negre oprimia els ulls entre els traços fins de les parpelles, amb un esguard sòlid. A poc a poc, va aferrar la katana rere l’espatlla, i la va desenfundar amb una lentitud gairebé litúrgica. La llum dels fanals va fugir per la fulla platejada fins a formar un instant de lluïssor a la punta, i va desaparèixer. Finalment, el noi va parlar:
—El negocio de los Flores no se toca.
Ningú no va gosar respondre. Ni marxar. Es miraven els uns als altres, de perfil, atrapats en la densitat porosa de la paret que formaven, amb els ulls fits en la renglera. El Psi va agafar al Dylan del braç i el va arrossegar al portal. Va introduir la clau i el va ficar dins l’edifici.
—Som-hi, Dylan, no et quedis aquí.
—Però…
—Nem a baix, vinga!
A través del vidre, arrecerat en la penombra, va veure com el grup de veïns selèucides començava a donar veus, frases curtes que queien de seguida en la quietud de la nit: Marxeu! Us matarem!, coses per l’estil. Els gitanos no deien res. Només esperaven alguna cosa.
—Dylan, collons! Baixem ara mateix!
Es va sobtar. Era una ordre amb un vellut desesperat. Va anar-hi.
—Tira, va!
Van baixar les escales a correcuita i en arribar al magatzem en Psi va tancar la porta i va donar una volta amb la clau. En Dani, sobtat, es va queixar:
—Què fots?!
—Hi ha festa al carrer.
—Quina mena de festa?
—Els Flores.
—Com?!
—Han vingut a reclamar el que és seu.
—I qui hi ha dels nostres?
—L’Aouar, el Walid… tots.
—Doncs hem de sortir! —va dir el Moha.
—Ets boig? Nosaltres no hi tenim res a veure en això. Esperarem que passi la tempesta, tranquils i calladets —va respondre en Psi acomodant-se el dalt del congelador amb unes mantes i uns coixins.
Per les escletxes dels vidres del sostre van començar a entrar veus esquinçades, gemecs, noms i tota mena de sons esgarrifosos. No sonava a batalla campal, era una cosa més crua, més antiga. Al magatzem, ningú no deia res. Escoltaven i prou. De seguida va sonar l’intèrfon.
—No responeu! —va dir en Psi.
—Com que no?! —va cridar la Mari—. Potser necessiten entrar.
En Dani s’hi va apropar i va respondre:
—Sí?
—Ajuda! Ens estan donant pel cul!
—Ibra?
—Sortiu!
—Això no va amb nosaltres, tio…
—Com que no, cabró?! Si no sortiu, se us ha acabat el xollo!!
En Dani va mirar al voltant. En Moha, revifat, va exclamar:
—Vinga, els hem d’ajudar!
—I per què?
—No ho has sentit?! El negoci, tio! Si no els ajudem, s’ha acabat la mercaderia.
—Doncs som-hi! Pels companys! —va dir en Psi.
—Ara han begut oli!
Van enretirar unes mantes que tapaven unes capses on hi havia tot d’ampolles preparades, amb llur llengua de drap enfora. Es van posar bufs foscos i mocadors al cap, van obrir la porta i van pujar tot traginant les capses, que dringaven per les escales. En Dylan va llucar un moment en Psi, al fons, tenia tot el braç rere el congelador. Quan el va treure, empunyava un revòlver de canó llarg. Va comprovar el tambor, el va fer rodar i es va col·locar l’arma al mig de la cintura, per dins els pantalons, amb la culata a l’aire. Van començar a pujar, expeditius, disciplinats. En Manel i l’Oriol van empènyer en Dylan cap a fora. Havien deixat les capses a banda i banda de la porta d’entrada a l’edifici i la Mari i l’Andreu ja les llançaven al mig del carrer. La Fàtima les encenia i les passava als altres dos. En Psi, darrere d’un cotxe, havia donat un parell de trets que s’havien esclafat contra la xapa d’una furgoneta. Els gitanos giraven cua. En Dylan va donar una ullada al carrer amb el cor glaçat.
Al mig de la calçada hi havia un home estès, amb els braços i les cames obertes, la boca badada, uns ulls que ja ho han vist tot. Una mica enllà, oblidat, hi havia un avantbraç al terra amb tots els dits mig arronsats, deixant anar la sang al voltant de l’os, com una sonata densa desenvolupant-se sobre el silenci fosc de la platea. Darrere de la filera de cotxes, a l’altra vorera, quatre nois duien un cos potser encara viu, agafat per les extremitats, flotant, cap a un edifici. Dels portals veïns sortien vomitats altres homes que s’amuntegaven en corals fúnebres, a la vorera, a la carretera, i dels balcons, de les finestres enceses, s’enfilaven crits i laments al capdamunt de les teulades. L’altra banda del carrer, per on havien vingut els emissaris del clan Flores, estava enlluernada per les petites basses de flames sobre l’asfalt, vetllant la nit, acompanyant un regall de sang que perseguia les darreres passes d’un cos que jeia recolzat a la roda d’un cotxe, el punyal a la mà, la mà morta, el ventre obert de sang i de foscor.
Un silenci cabalós i fred, com un riu, va traspassar lentament el carrer de Josep Vicenç Foix. Els que s’estaven drets miraven les despulles sense cercar res en concret, arrossegats pel corrent mandrós i constant, deixats anar, amb passes errívoles que no saben on van.
—Va, recollim! —va dir en Psi, guardant el revòlver.
—Sí, millor.
Van començar a entrar les capses i en Dylan se’ls mirava per treure la vista d’aquell avantbraç que ningú no gosava recuperar. De cop es van sentir trets, i un automòbil que baixava a tota velocitat, seguit d’un altre. Tothom va començar a córrer i en Dylan només va saber amagar-se rere un cotxe.
—Ja tornen!
Va treure el nas pel capó. En Psi s’havia agenollat rere el maleter del vehicle del davant, amb l’arma a punt. Els cotxes van parar, gairebé a portell, al trencant del carrer. Van obrir les portes de bat a bat, amb les finestres baixades, i van començar a descarregar ràfegues de plom que s’estavellaven contra les carrosseries, petaven vidres, arrencaven xiscles i corredisses. En Psi no va trigar a contestar, i des del portal llançaven còctels molotov a discreció, però gairebé tots quedaven a mig camí, en un mur obert de flames entre ambdós bàndols. D’un balcó va sorgir una escopeta de dos canons que foradava les portes on es parapetaven els gitanos amb constel·lacions de perdigons. En Dylan va fer fos a negre, tapant-se el cap amb els braços. M’han atrapat en un foc creuat de bales o de sagetes de la mort, jo que m’estava tenint cura dels camps de blat de la família, llançat enmig del foc dels uns i dels altres, amb el carret de comunicacions a l’esquena que s’enganxa entre les plantes i les despulles dels edificis, als ferros retorçats de les columnes espedaçades. Noi, tu no saps disparar gaire bé, però aquí tenim moltes feines a fer, no totes són donar mort a l’enemic. Passo per la terra de ningú de quatre grapes, amb el cap encongit i els xiulits eixordadors de les bales sobre el meu cap. Jo només que vull tornar amb les espigues i el sol del ponent que les daura al capvespre, però el sergent m’esperona amb crits i ofenses a la meva pobra mare, al cor de la masia, segurament esperant una carta meva que li haurà de llegir el batlle. Mare, no trobo el cap del cable perdut entre la runa, no el trobo i si no empalmo el cable del telèfon una d’aquestes bales deixarà el meu cos en aquesta terra erma. Qui segarà els camps quan arribi la calor del juny? Van començar a sentir-se sirenes en els carrers del voltant.
—La poli!
Les llums blaves van assetjar el tiroteig. En Dylan, deixondit per l’alerta animal que li provocava l’aparició dels mossos, va oblidar la persistència dels trets i va començar a córrer avall. Gent, braços, cames, llums, empenta, colze, i a córrer amb més cames que mai, però una d’elles, la dreta, de cop, li va xocar contra l’altra, moguda per una força externa que el va fer rodolar per terra quedant-se bocaterrosa i, abans no pogués reaccionar de cap manera, una altra força de la natura, descomunal, l’aixafava com una premsa i l’immobilitzava braços i cames.
—Ja et tinc, fill de puta!
—Deixa’m! Sóc innocent!
Li va posar unes manilles i el va aixecar. L’arrossegava tibant-li el braç cap a un cotxe patrulla. El va ficar a dins, de mala gana, de manera que en Dylan va picar el sostre amb el cap. L’agent va tancar la porta amb fúria i va pujar al seient del conductor. Un altre mosso va seure al seient del copilot i va tancar la porta.
—Segur que no hauríem de quedar-nos?
—Ara arriben més patrulles. Nosaltres ja hem fet la nostra part.
El mosso que l’havia caçat va agafar el comunicador de la ràdio:
—Romeu Juliet Kilo, deu quinze sota control. Procedim a deu setanta-sis a Hotel.
—Charlie Mike Echo a Romeu Juliet Kilo, nou setze, repeteixo, nou setze.
—Aquí Romeu Juliet Kilo, tenim un paquet. Tornem a l’Hotel. La veu del comunicador es va suspendre uns segons. Finalment va respondre:
—Charlie Mike Echo a Romeu Juliet Kilo, nou quinze.
Va engegar el cotxe i es van posar en moviment. En Dylan, després d’observar tots els colorins i les pampallugues del quadre de comandaments a través de la reixa, va dir-los:
—Agents, això és un error. Jo sóc innocent, no he fet res.
—No has fet res, eh? I què foties allà enmig, amb tots aquells delinqüents?
—Jo només passava per allà, anava de camí a una altra banda i m’he trobat el merder.
—Noi —va dir el copilot tot girant una mica el cap, mirant-lo de cua d’ull—, hem sentit de tot en aquesta vida. Nosaltres agafem sospitosos i prou. No t’hi escarrassis.
—Però és que jo no soc sospitós de res! Només passava per allà! Tinc els meus drets!
—Sí, tens dret a callar d’una puta vegada —va dir el conductor.
Es va fer un silenci tens entre els dos policies, com si en Dylan no hi fos i tinguessin alguna cosa a dir-se. Mirava per la finestra. Sentia que posava uns ulls grossos d’animal engabiat que farà la volta al poble, la gàbia amb rodes dels pallassos d’esquadra. Ara em passegen per la ciutat amb la música blava de la caravana del circ. Els nens baixaran de les cases, en pijama, a veure la fera rere la reixa. El vehicle passava pel davant de la capsa de totxanes de formigó del Club de Bàsquet Mollet. Per aquell pavelló hi havien passat els millors jugadors del que va ser poble, la temporada en blanc i negre que van durar, sense disputar-la veritablement, a la primera divisió, i també hi van passar jugadors no tan millors, la resta del temps. Un dels capítols més rememorats va ser el relatiu a un jugador que a nivell europeu sí que va ser dels millors: Juan Antonio San Epifanio. A aquest llegendari jugador, de nom tan poc atractiu, li podrien haver posat un nom amb més ganxo, com Juanan, Fanio, Juanfanio o, fins i tot, en un homenatge a la seva perícia asiàtica, Toni San; però com que en aquells anys un popular programa de televisió gaudia del protagonisme d’un entranyable personatge de pelfa anomenat Epi, li van deixar aquestes tres lletres només, fàcils de recordar i que, probablement, li esqueien millor als seus ullets tendres i a la manera com badava la boca abans de llançar els tirs lliures. Resulta que el meravellós pivot, quan assolí l’estadi d’eminent retirat, tenia un fill que, en l’adolescència, jugava al mateix club en què jugà son pare, tot i que era palès que el noi havia heretat les habilitats motrius d’un tiet llunyà tolit, i heus ací que un cert dissabte al matí en què el club molletà s’havia de jugar, en la categoria infantil, la permanència a la segona divisió preferent, precisament amb l’equip barceloní, els pares del públic van compartir la grada amb el famós ex jugador. La resta de components de l’equip visitant, que sí havien heretat unes qualitats motrius i tècniques adients al prestigi del club, es veien una mica llastats per la presència constant del fillíssim, que esguerrava totes les bones jugades dels seus companys, tenia dificultats per enxampar algun rebot i en essència trobava força difícil la tasca de moure un peu primer i després l’altre. Però la presència del pare, un veritable savi en matèria basquetbolística, no es va reduir a la funció d’espectador, a l’aplaudiment i als ànims paterns, sinó que va fer que el partit es desenvolupés de la millor manera possible, assistint amb mirades i gestos muts al jove àrbitre en els moments en què la seva poca experiència el feia dubtar de la decisió més acurada, de manera que el noi, quan va xiular el final, va agrair l’ajut que rebé dedicant-li, a la porta del pavelló, una tímida reverència i una solemne encaixada. El Mollet va descendir de categoria, però la netedat en el joc, la perícia en el reglament, van assolir un grau d’exquisidesa que avui dia encara es recorda.
El cotxe va parar al semàfor que embocava el carrer de Gaietà Vincia, davant del primer pont del tren. El semàfor del Magú. De tots els que hi havia al poble, aquell era l’únic que duia nom. Popularment, és clar. Tothom sabia que allà s’hi va estar, dia sí, dia també, durant més de quinze anys, un home de mala vida que deien Magú. No se sap qui li va donar el nom, perquè bé devia tenir-ne un de més corrent, amb cognoms i tot, però la gent atrapada pel disc vermell, després d’una frenada escardalenca, pujava les finestres ben ràpidament. Merda, el Magú. L’home esperava recolzat al pal metàl·lic fins que el llum vermell tancava la circulació. Llavors, passava amb la mà una mica estesa, aguantant unes monedes al palmell amb el polze i deia unes paraules indesxifrables, però entenedores. Sempre hi havia algú incapaç d’aguantar la mirada dels seus ulls de gos tornat de l’infern. Persones d’aquestes, que demanen als semàfors, amb un eixugaparabrises, amb mocadors de paper, amb encenedors, en aquells anys n’hi havia a totes les ciutats, grans o petites, en semàfors semblants a aquell. La diferència principal del Magú, la que el va fer digne d’esdevenir un personatge gairebé il·lustre, va ser que mai no canviava de semàfor i que no donava res a canvi, només s’estava allà dret, amb la mà estesa, la pell bruna i els cabells esbullats al voltant de la cara. Qui més qui menys, alguna vegada li havia donat alguna cosa, perquè eren tantes les vegades que es passava per allà que difícilment la probabilitat defugia algun instant de pietat. Però un dia, després de tants anys, el Magú va desaparèixer per sempre. Les enraonies de la gent, poc versada en la fantasia, atribuïen la seva desaparició a un còlic, un càncer, cirrosi i coses per l’estil, però al cap d’un temps va sorgir un argument que va anar calant en la imatgeria molletana, i és que pel que es veu, cert matí, el primer de parar va ser, una altra vegada, un home que tenia una voluntat de ferro, gairebé específica, per esquivar l’almoina del Magú, i aquest, empipat de veure cada dos per tres la seva cara d’estaquirot i el seu bigoti serrat sense rebre ni un cèntim, el va anar a esperar amb la mà estesa, cada matí, al seu domicili particular, cosa que no va resultar-li gens difícil, perquè l’home no era un altre que l’alcalde i tothom sabia on tenia la seva residència. De quina manera se’n va desempallegar l’il·lustríssim senyor Monràs és un misteri, però el que sap tothom és que al semàfor no hi va tornar mai més.
—Espero que això et servirà de lliçó —li va dir el poli fent copets amb els dits al volant—. Encara ets molt jove com per ficar-te en aquesta mena d’embolics. Hauries d’estudiar, de buscar-te una feina, fer alguna cosa de profit en comptes de trencar la societat d’aquesta manera.
—Trencar la societat? —va preguntar en Dylan, incrèdul.
—I és clar! Amb aquests embolics de drogues que us porteu entre mans.
—Jo no hi tinc res a veure, ho juro.
—Deixa’l, home, si no servirà per a res.
—Clar que servirà. Nosaltres no estem aquí només per posar multes i detenir gent. Tenim una tasca pedagògica. Hem d’educar a la població —va arrencar el cotxe, a poc a poc.
—A aquest? Si no l’han educat els seus pares… Què hi vols fer?
—Precisament —va tornar a donar un copet amb el dit—. Si els pares eduquessin bé als seus fills, nosaltres no faríem tanta falta. Precisament per això hem de fer aquesta tasca, per fer veure a aquests perduts el que no els han explicat a casa.
—Ja és tard, a aquestes alçades, no creus?
—No. Mai no és tard.
—I nosaltres som els més adients per fer-ho? A mi no em van ensenyar a l’acadèmia res d’educar, i a tu?
—L’acadèmia ja saps per què serveix, però precisament —va fer una ullada al Dylan a través del retrovisor— nosaltres som els més adients, sí, perquè estem farts de veure tots els dies com acaben els que es comporten malament, els que volen fer la seva sense mirar pels demés, i quines conseqüències comporta per a ells i per als altres.
—No sé, no sé… jo crec que això ho han de fer els pares… I els profes, que són uns gossos i no fan més que aguantar-los de qualsevol manera i ensenyar-los tonteries que no serveixen per a res —va agafar la gorra de la falda i la va deixar caure al tauler de comandament—. Si fessin la seva feina, nosaltres estaríem molt més tranquils i podríem dedicar-nos a qüestions importants de debò. Mentrestant, aquí estem: botellades, vandalisme juvenil, carreres de motos… Estem desaprofitats.
—Però ja veus que no ho fan, i nosaltres, que ho sabem, tenim el deure de fer alguna cosa. Mira, noi —el va tornar a llucar pel mirallet—, estem farts de veure’n com tu, que no van estudiar, que van prendre males decisions… i que acaben perduts del tot. Et recomano —i va fer aparèixer l’índex pel retrovisor— que tot el que et passi a partir d’aquest moment t’ho prenguis com un aprenentatge —el dit entrava i sortia del marc negre del mirall com un titella enfadat—, com una lliçó molt important per a la vida. Encara hi ets a temps. Obre bé els ulls i fes servir el cap.
En Dylan va repenjar l’espatlla a la porta. Mirava pel vidre.
—No estic segur que aquesta mena de conversa sigui reglamentària.
—No em surtis amb el reglament… Tens alguna humanitat? Es veu d’una hora lluny que aquest noi està espantat, que necessita que l’ajudin. No ho entens perquè tu vas anar pel camí recte des del principi. A la seva edat ja estaves a l’acadèmia, oi?
Es va girar una mica i el va guipar.
—Segurament.
—Ell potser no és tan intel·ligent com tu, que vas veure-ho clar de seguida. Però a l’adolescència es fan moltes tonteries que et poden marcar per sempre, se la juguen sense ser-ne conscients, ningú no els avisa.
—Ho han de fer els pares, això… o a escola. Quan arriben a nosaltres… és un tràmit i prou —va descansar la mà entre el pit i el cinturó.
—Que no, home, que no. Recorda’t que abans els mossos anàvem als instituts, a explicar-los amb pèls i senyals als nanos la veritat de les drogues.
—Sí? Al meu institut no van venir mai.
—Clar, perquè tu devies estar a primària. Però cada any hi anava algú a fer la xerrada. Era molt productiu.
—I per què es va deixar de fer?
—Perquè els sindicats de professors es van queixar.
—Com? Per què s’havien de queixar?
—Perquè tots els profes són uns hippies de merda, i deien que la policia no hi tenia lloc a les escoles, perquè som un cos repressor.
—Quins il·luminats!
—Però van sortir-se amb la seva… Per això dic que hem de suplir les mancances estructurals i fer més pedagogia. Amb les drogues és ben clar. Estan tots viciats, no troben cap alternativa i així acabarem fatal.
—Però ja ho fem. Escorcolls, batudes, detencions… Si talléssim la font, s’ha acabat el mal.
—Sí, home! La font no deixarà de rajar mai. El que s’ha de fer és no consumir. Sense consum, s’ha acabat el negoci.
—I tu creus que la gent deixarà de consumir?
—Amb una bona educació, tot és possible. Jo hi vull contribuir.
Gaietà Víncia estava més desert encara que quan el va recórrer unes hores abans. Tots els comerços eren tancats, foscos, tret de la joieria Venus, que sempre posava els llums del cartell. La joieria Venus era un dels comerços més famosos de la ciutat, tot i que la família que ara la regentava la va agafar d’un traspàs ben profitós feia menys de dues dècades. La fama, però, venia dels anterior propietaris, que se l’havien anat passant de pares a fills durant qui sap quant i que, a més de la llegenda del rellotge que corria enrere, un cas ben singular de CASIO de polsera, sense gaires fonaments, allò que va donar la veritable essència llegendària al benestant comerç va ser un afer que va sortir fins i tot als diaris nacionals, perquè molts particulars els havien denunciat per estafa en la venda de diamants. Durant molts anys els jutges no podien negar el principal argument de l’advocat defensor, que era que els falsos brillants que mostraven les presumptes víctimes no eren els que el seu client els havia venut. I on paren el que sí els va vendre? Jo no puc saber, senyoria, què n’han fet de les joies bones (de ben segur que les tenen ben guardades a casa) ni per què s’afanyen tant a sollar el bon nom del meu client (tot i que sembla que el que pretenen és estafar-lo a ell, que tan bé els havia tractat). Al final, aquells judicis van quedar en no-res i al poble s’atribuïa la idea a meres enraonies sense fonament. Però amb els anys va ocórrer que la senyoria del jutjat de primera instància nº 2 de Mollet volia regalar a la seva futura jove un collaret de diamants pel dia de les noces. Mirant i remirant va trobar-ne en aquell precís establiment un que era justament el que buscava, amb el certificat i tot, i a més a més estava una mica rebaixat: una cosa senzilla que faria destacar la dolçor de les faccions de la noia però passant desapercebuda. L’efecte fou ben encertat. A la noia li encantava la peça i el dia del casament se la veia radiant. Tothom la trobava preciosa sense caure en el collaret, perquè a més de fi i elegant, era discret. La jutgessa va estar ben orgullosa del seu bon ull a l’església i a la taula principal durant el convit, però en arribar l’hora de les copes, entre xerradeta i xerradeta, una cosina llunyana, d’aquelles que es veuen als enterraments i a les bodes, la va parar per fer safareig i va criticar cruelment el collaret, perquè li havia dit el marit de la cosina tercera de la tieta Maria la de Camprodon, que havia heretat la joieria més antiga de Ripoll, que quan s’havia apropat a saludar havia vist que allò que havien enfilat al collaret no eren gemmes, sinó cristalls ben bonics, però cristalls, al cap i a la fi, i la senyoria es va dur una enrabiada de mil dimonis, ja que tot i que en aquell moment encara ningú sabia qui li havia regalat aquella galindaina del tot a cent, allò seria tema durant mesos si no anys, i ella mateixa la riota per haver-se deixat estafar, o potser fins i tot la família de la noia podria pensar que se’n reia o que li volia fer la guitza. Aquella idea de ser la bruixa de la sogra des del mateix instant del casament la va enfurismar encara més que l’estafa, i tot va ser tornar a Mollet i arromangar-se bé la toga per treure-li la pols a totes les causes arxivades contra la joieria en qüestió, es va fer una investigació curosa i van ser trobades totes les proves necessàries per engarjolar aquella família de bandits que donaven gat per llebre a tothom que podien.
—No ho sé —va tornar-hi el copilot—, jo crec que si els eduquessin prou bé, en general, nosaltres no faríem falta, i estaria bé que fos així. Jo potser em dedicaria a la mecànica.
—Quina bajanada! La violència està arrelada al genoma humà.
—No ho crec. Els nadons són criatures innocents, es torcen després.
—Alguns sí i d’altres no. Hi ha nens… A la classe de la meva filla n’hi havia un que era dolent des que tenia dos anys. El seu objectiu a la vida era fer el mal. I tenia un somriure…
—Potser ho va aprendre dels companys, d’un germà gran… o potser tenia alguna tara mental.
—Excuses. Era fill únic, els altres nens eren uns angelets i, creu-me, era molt intel·ligent.
—Una cosa no impedeix l’altra. Potser era un psicòpata.
—No cal que siguin psicòpates. Els humans tenen una inclinació natural al crim, al vici, a corrompre’s, per això fem tanta falta. Farem falta sempre.
Rousseau arranjava les seves estimades plantes al jardí edènic de la seva família. La dona havia preparat llimonada i ara la hi deixava sobre la tauleta, amb la dringadissa dels glaçons dins la gerra de vidre. Tot d’una va arribar en Hobbes, passejant-se fins al parterre on en Rousseau, ajupit, feia sots per posar-hi unes begònies, i es va quedar palplantat mirant-lo amb ulls de falcó. En Rousseau es va eixugar la suor del front i va deixar l’avantbraç enlaire per fer-se ombra a la cara. Què hi fas aquí? Vinc a replantejar-te les teves idees. Ah, sí? I què m’has de dir, doncs? No res. Et faré una demostració pràctica. En Rousseau se’l mirava amb curiositat. En Hobbes va mirar les flors del parterre i va esclafar una tulipa preciosa. Què fas?! Ara tens l’oportunitat de demostrar la bondat estructural que proclames als teus opuscles. Què té a veure?! En Hobbes, davant la seva cara de salvatge astorat, va aixafar una altra tulipa. Escolta! Les meves flors no tenen la culpa que tu siguis un filòsof d’estar per casa! En Hobbes va fer un sospir llarg i va fer que no amb el cap. Veig que hauré de ser més clar. Va mirar a totes bandes i va trobar una aixada. La va agafar i va començar a destrossar tot el parterre, amb cara de concentració. Para, malparit! En Rousseau es va aixecar i va intentar de la manera més educada que coneixia que parés. En Hobbes no va deturar-se fins que el parterre estava ben destrossat. I ara, sisplau, demostra les teves teories. En Rousseau, tremolant de ràbia, amb la pala de jardineria a la mà, no gosava dir res. Ho veus? No pots. El món dels homes té la imperiosa necessitat d’ordre, perquè el desig ho marca tot, l’animalitat brutal dels homes és indubtable. Cal ordre, un ordre superior que doni garanties a aquest jardinet teu. En Rousseau, finalment, endut per un corrent de rancúnia, li va clavar al cor la pala de jardineria. Va mirar el seu contrincant al terra, moribund, i va parlar directament al Dylan. Ara ja pots explicar-los a aquests gendarmes que són uns gossos covards. Pregunta’ls per què només borden i mosseguen, per què borden a tothom que se’ls mira i mosseguen als pobres i a les putes, pregunta’ls si saben que són els gossets guardians del poderós, la roda dentada de la màquina de la desigualtat. El cadàver d’en Hobbes, amb la pala clavada al cor, s’aixecà del terra, per refutar-lo. Escolta, Dylan, no facis cas a aquest llepaflors. Ja has vist què ha fet. Ni ell mateix pot sostenir la seva teoria. Aquests que tens al davant, i tant que han d’estar al teu davant!, són el braç executor del sobirà, els pastors que mantenen a ratlla els llops. Tu potser no ets un llop encara, però si no fos per ells, t’hi transformaries de seguida. En Rousseau va agafar el rasclet i li va donar un cop al cap. Fes el favor de morir-te d’una vegada, fill de puta, que ni això saps fer.
Van girar a Jaume I i van veure un noi com una estàtua a la cantonada que donava a la plaça dels Llaçaires.
—Aquell tio…
—Què?
—Crec que estava a la batalla d’abans.
—Ho dubto. Com vols que hagi arribat fins aquí tan de pressa?
Van apropar-se a poc a poc fins que quan eren prou a la vora van aturar el cotxe. Tots dos policies se’l miraven. El noi, amb les mans a les butxaques de la caçadora i un peu estintolat a la paret, els tornava la mirada amb cara de pocs amics. Van parar el motor.
—Què fas? —va demanar el copilot.
—Baixa i demana-li la documentació.
—Però per què?
—Tinc un pressentiment.
—Deixa’t de pressentiments i nem a la comissaria.
—Demana-li on era fa mitja hora. Si tot està en ordre, marxem.
—Però no veus que és un puto? Deu portar tota la nit a aquesta cantonada.
—O potser ho fa veure.
El copilot va sortir del cotxe renegant entre dents i li va demanar alguna cosa al noi. Aquest seguia immutable, va contestar dues paraules o tres i va mirar cap al cotxe. El conductor també va baixar. En Dylan va veure el cartell de la cantonada del davant. Tot i que no era possible des de la seva perspectiva enreixada, la ment li va fer veure amb claredat el monument dels llaçaires, aixecat a aquells tres herois de la causa a la vorera del davant de l’església poc després de la independència, en reconeixement als valors de tenacitat i germanor que van demostrar en el dia més determinant de les seves vides. Un diumenge de primavera, en un acte per l’autodeterminació dels pobles, els bonhomiosos activistes van posar una parada d’entrepans davant del casal cultural La Marieta. Sobre els caps dels qui menjaven, bevien i festejaven, havien penjat un enorme llaç groc de cartró pedra que anava des de la teulada del casal fins a la façana de l’església, potser sense el beneplàcit de la institució religiosa, perquè els fets no s’han acabat d’aclarir mai del tot. En un moment en què la plaça, llavors només “de l’església”, estava plena a vessar de rotllanes de sardana, la corda que fixava l’enorme llaç va començar a fer figa justament pel finestró de la casa de déu, i tres d’aquelles encomiables persones van provar a apuntalar el llaç des de dins de l’edifici, però totes les portes eren tancades, el pare Josep Maria no agafava el mòbil i en un acte de valentia i enorme resolució, van fer un castell de pilar per enlairar els voluntaris fins al finestró. En Roc Masdeu, un ganàpia que va fer d’enxaneta sense pensar-s’hi dos cops, va enfilar-se pels cossos dels seus companys amb un rotllo de celo a l’avantbraç i unes tisores entre les dents. Quan la corda que sostenia el llaç estava ja ben estalonada i els caps dels veïns fora de perill, va succeir, just en el moment en què ja s’anava a descarregar el castell, que una de les gralles que donaven la música del ball va espetegar una nota malament, amb un so que va afuar una estridència sostinguda que petà les oïdes dels assistents, els quals no van poder fer altra cosa que dur-se inconscientment les mans a les orelles, de manera que el castell es va esfondrar de cop i els tres castellers improvisats al capdamunt de la torre van caure a l’empedrat fatalment. Els policies van tornar al cotxe. El noi de la cantonada els va mirar mentre pujaven al vehicle i va escopir.
—No podem perdre el temps d’aquesta manera.
—Era sospitós.
—Per a tu tothom és sospitós.
—Fins no es demostri el contrari, sí.
—Doncs estàs ben equivocat, perquè és a l’inrevés.
—Quan portis tants anys com jo al cos, t’adonaràs que el que t’han ensenyat a l’acadèmia val de ben poc.
—Aquest tio no era un delinqüent, sinó un esclau.
—Un esclau?
—Sí, una víctima de tots els tarats que necessiten posseir un cos. Aquells són els veritables delinqüents.
—Ja, clar. I ell? Que no pot fer una altra cosa que estar-se tot el dia allà esperant que el rebentin?
—Potser no té una altra sortida.
—Sempre hi ha una altra sortida. Que fregui pisos, que reparteixi paquets, que passegi ancians. Hi ha moltes feines honrades, però aquesta és lucrativa sense esforç.
—No sé, deu ser un esforç terrible entomar-les quan no et ve de gust.
—Són uns viciosos. Segur que els ve de gust tota l’estona. I a sobre s’embutxaquen una bona quantitat.
Van arrencar el cotxe i en Dylan va apropar-se a l’altra finestra. Amb el front al vidre, va mirar l’aparador d’aquella botiga de roba tan gran, la que havia estat el videoclub Comelva. El negoci va ser un dels més pròspers durant els anys que va durar aquesta mena de comerç, puix que cobria la demanda de novetats que el gran públic volia però a més l’amo era un cinèfil empedreït i tenia una col·lecció de clàssics que tenia poc a envejar a la Filmoteca. Durant força anys, la gent baixava al soterrani del local i llogava els VHS de pel·lícules clàssiques, de primera o de segona categoria, però gairebé al final de la vida dels videoclubs, quan els consumidors van començar a descarregar pel·lícules d’internet, en plataformes que socialitzaven de franc els títols nous i els antics, va esdevenir allò que va fer que es recordés aquest negoci i cap altre de la competència. La versió més versemblant i estesa és que a les darreries de la seva vida útil, dos empresaris xinesos van baixar d’un cotxe de luxe amb un maletí i van demanar de llogar el local. L’amo del videoclub els va dir una bajanada de preu mensual i els xinesos, sense immutar-se, van obrir el maletí i van posar-li al taulell la suma equivalent a aquell preu desorbitat per a tot un any. Així les coses, l’amo va agafar els feixos de bitllets i els va dir que a final de mes ja podrien disposar del local. Però tot i que aquesta sigui la versió més òbvia, el realitat sembla ser que va succeir una altra cosa. Resulta que durant anys, entre les pel·lícules clàssiques, rondaven alguns títols escollits d’aquelles cintes més rares i poc demanades que havien estat gravades a sobre amb una filmació casolana d’incògnit en la qual sortien diverses personalitats catalanes en una mena de ritual llibertí a un mas poc identificable. L’amo ho va saber molt al final, encuriosit perquè aquells títols estranys es llogaven cada vegada més. Finalment, la veu es va estendre fins a arribar a algun d’aquells personatges implicats, qui devia conxorxar-se amb la resta del repartiment per exigir-li al llogater de vídeos la retirada d’aquells títols. Ell va contestar que no sabia quantes d’aquelles cintes podien haver estat piratejades, car li resultava impossible de veure-les totes. Llavors, els conxorxats van proposar a l’home que tanqués el local i els donés les pel·lícules, que ells ja les destruirien. La pressió fou desmesurada i el llogater va haver de cedir, però abans no s’hagués de desempallegar del seu negoci, va procurar vendre de segona mà tots els títols que va poder a preus irrisoris, com a venjança a aquells tirans, que van destruir la part restant. Tot i així, encara hi ha qui diu que algunes còpies del ritual es van salvar i a dia d’avui ronden secretament per la ciutat.
—No sé quants anys fa que hi ets, al cos, però no tinc ganes d’arribar on ets tu. Jo no penso petar-me el reglament quan em doni la gana.
—Insinues que faig el que vull i quan vull?
—És el que estaves defensant.
—No. Dic que els delinqüents tiren pel dret, i que nosaltres hem de ser més espavilats perquè la llei en moltes ocasions ens lliga de mans i ells se surten amb la seva.
—Això no és prou per justificar aquesta mena d’actuació.
—Doncs ja t’ho faràs. Quan vegis que els injustos fan servir la llei per escapar-se dels seus crims…
—Aquest raonament ens converteix en criminals a nosaltres també. Amb mi no hi comptis. Nosaltres hem de protegir i executar la llei, no interpretar-la.
—M’estàs dient que sóc un criminal?
—No. Dic que aquest raonament, en executar-lo, ens en convertiria.
—Mira, la teoria és una cosa i la pràctica una altra. Jo també era un idealista a la teva edat.
El copilot va mirar enrere i va dir:
—Crec que no és el millor moment per tenir aquesta conversa.
—Ho dius per aquest? —va contestar assenyalant en Dylan amb el polze.
—Sí.
—Bah, no t’hi amoïnis. És intel·lectualment inofensiu.
—Ah, sí? Per què?
—Doncs perquè està més que demostrat que els que enxampem són els més curts.
—I d’on ho treus, això?
—De la psicologia. No t’ho han explicat a l’acadèmia?
—No. Em sembla una idea esbiaixada.
—No ho és. A mi m’ho van explicar a l’assignatura de Psicologia criminal.
—Quina assignatura és aquesta?
—Una optativa de Criminologia.
—Vas estudiar Criminologia?
—Sí.
—I com és que no tens més grau?
—Perquè aquí tothom que ha estudiat ha fet Criminologia. Si vols ascendir has d’haver estudiat Química, Dret, Enginyeria… A mi, com a tants altres d’aquells anys, ens van vendre la moto però al final tothom havíem estudiat el mateix i no hi havia tantes places a homicidis… i els que van promocionar eren amiguets dels caps, o familiars. El de sempre.
—Em sembla que pixes fora de test —va respondre el copilot indignat—. Les promocions internes es fan seguint els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. Si haguessis tingut més punts, t’ho hauries guanyat, però com que no vas poder, critiques injustament.
—Sí, clar, què sabràs tu, que no has estat en un concurs…?
El conductor va fer una riallada irònica i va donar un cop de palmell al volant. L’altre, per tancar aquell tema, va dir:
—De totes formes, crec que és una conclusió estranya, aquella.
—Quina?
—Allò de la intel·ligència…
—Que els detinguts són uns ases? I tant! I és ben fàcil d’entendre. Els que són intel·ligents de debò, els pocs que hi ha, no es deixen enxampar —va picar amb el puny al volant—. Aquest d’aquí —va tornar a assenyalar el Dylan— és dels exemplars més bàsics que tenim.
En Dylan es va empipar. Va estar a punt de contestar, però en un instant de lucidesa se’n va estar, va creuar-se de braços i va tornar a repenjar el cap al vidre. Els ulls li van quedar atrapats sota les grans arcades del pati principal de Can Gomà, on deien que al teatre de l’antiga cava, tot i que potser va ser a la Sala Fiveller, el Josep Maria Pou, d’adolescent, va fer el seu primer paper dramàtic formant part de la representació amateur de Sis personatges en busca d’autor, de Pirandello, i que va destacar en la interpretació del personatge del safareig que s’empassa a la nena al final de l’obra, ja que el director escènic havia fet una adaptació, potser influït pels incipients objectes animats de les pel·lícules Disney, en la qual els símbols del text original assolien una vitalitat tràgica que va commocionar el públic. Així, amb la mateixa companyia, i sota el mateix mestratge, l’egregi i ara tan recordat autor, consolidà el seu talent portant a registres sublims la calavera feta personatge, donant-li la rèplica a en Hamlet, un veritable prodigi d’invectiva i de destresa interpretativa, tal i com van ressenyar unànimement els diaris locals de l’època. D’aquest primer estadi experimental i cosmopolita, l’actor va passar als grans escenaris, i a papers més tradicionals que, si bé no permeteren enlluernar el públic amb aquelles tècniques agosarades i trencadores, sí li valdrien per a dur a la gran pantalla els personatges més genuïns i memorables de la seva carrera, com el don Hipólito de Carlitos y el campo de los sueños.
—Escolta, estem en reserva —va dir el copilot—. Passem per la Sant Jordi?
—No. Millor deixem el paquet i després vas tu a omplir mentre jo faig l’informe.
El cotxe va recórrer els darrers metres del carrer de Can Flequer i a la rotonda davant de la comissaria va tombar a la dreta.
—Què fas? Si ja hi érem! —va dir el copilot.
—Entrarem pel davant.
—I per què? L’aparcament…
—Ja t’ho he dit. Pedagogia.
—Què?
—L’entrarem pel davant perquè el vegi tothom. Que passi vergonya, a veure si així s’adona del que ha fet.
—Aquesta mania teva em sembla fora mida.
—Ja que hi som, fem un bé comú.
—No crec que serveixi de res. T’agafes una responsabilitat que no et pertoca, i a més és ben inútil.
—Jo ho haig d’intentar. És cosa de tots. No si val a queixar-se que la societat està feta una merda i no fer-hi res.
Van canviar de sentit a la primera rotonda i van entomar Pompeu Fabra fins a la porta de la comissaria. En aturar el cotxe, el conductor va mirar el Dylan pel retrovisor i li va dir:
—Ja hi som, xaval. Ara, a pagar penyora.