Rondalla d'en Dylan Tomàs

Quan van entrar a la seva cambra, el va encegar la llum blanca que recorria el sostre, articulada en un tramat de paral·lelepípedes de leds que feien un teginat lumínic d’hospital psiquiàtric i que es projectava amb una intensitat que empetitia les ombres dels molts objectes que hi havia. Un cop els ulls s’havien habituat, per fi va poder fixar-se en la noia. Tenia les cames molt primes i llargues, massa primes, va pensar, perquè els pantalons, que eren per quedar arrapats, li anaven amples. El cul no se’l podia afigurar gens i el tors no gaire bé, perquè duia un jersei molt llarg, molt ample, acampanat des de la caiguda del pit, i precisament per això va creure que les sines devien ser força altes i plenes. Tenia les mans molt fines, els dits llargs, i es veien molt àgils, precises, per com traginaven els objectes d’una banda a l’altra, amb pocs gestos, ràpids i definitius. L’únic que va poder constatar del seu físic va ser el rostre, que tenia la particularitat d’haver conjuminat uns trets no gaire agraciats individualment en un oval suau que els conferia una curiositat magnètica que, amb la vigoria i la força de la mirada, l’acabava de fer, si més no, atractiva, i dic si més no perquè a en Dylan l’atreia bastant. El misteri del seu cos insinuat potser era determinant en aquesta atracció.

La Gemma no li va mostrar el seu quarto. Havia anat de dret a un escriptori i a remenar alguna cosa, d’esquenes a ell. En realitat, el quarto no necessitava ningú que el presentés. Tenia una identitat pròpia, era una mena d’organisme viu. I va tornar a mirar la Gemma amb un desig distint, li cercava les formes sota la roba, en els lleus moviments que feia, però cercava també la potència creadora que havia estat capaç de donar a aquella estança una pulsió orgànica, una mena de poder atàvic. Allà es conreava, autònomament, però atiat per ella, per la seva presència natural, un foc sense escalf, un foc que volia només il·luminació i desterrar les ombres que planen sobre la humanitat. Un regal pagà que els homes s’entesten a ignorar, perquè ignorar és el seu ofici.

—Què, has vist res que t’agradi? Res que t’hagi pres l’ull? —va dir la Gemma, encara d’esquenes.

—I tant! —va fer ell, encara fitant-la.

De cop, però, va saber que n’haurien de parlar, en qualsevol moment, de coses concretes que no fossin el seu cos i que si volia arribar a escrutar la seva natura sota els parracs amb què volia fer-se humana, bé li hauria de lloar els seus presents. Cap artista, per humil que sigui, és capaç de deslliurar-se de la vanitat completament. I menys aquella dona prometenca que era evident que volia portar el seu foc als homes. Ell era un home. Estava disposat, amb els braços ben oberts, a rebre el foc sagrat. Però havia de xerrar una estona, de les flames i de les meravelles que variejaven en les formes canviants i eternes.

El primer que va veure, just al seu costat, va ser una mena d’estructura de filferros en forma de paraigua, sense el mànec, coberta curosament de plomes de colom. Al costat hi havia un cove ple de plomes ben reals, empudegades d’una ferum intensa d’animal mort. Hi havia colom, allà sota? Va fer una ullada circular per aquella mena de cúpula i va intentar endevinar quina mena de missatge volia donar. Hi havia massa hipòtesis plausibles i cap d’elles li semblava que seria la que havia fet servir per engendrar allò. Va provar, doncs, amb unes fotografies que penjaven d’uns fils de banda a banda de la paret, agafades de dues en dues com els plecs de cordill que li havia explicat l’avi que el besavi li comprava a la plaça els diumenges. Era una mena de bugada fotogràfica, amb una certa composició, perquè cada foto feia la part davantera i la part del darrere de l’objecte fotografiat, i en resultava un efecte mental insistent, una mica massa fàcil, en realitat, però algunes de les fotografies eren força suggerents. Va saber, tot d’una, que el primer que diria seria en referència a les fotos, perquè era evident l’efecte, era un foc petit i portàtil, senzill, i del que se’n podien lloar força vaguetats lumíniques i algunes concrecions encertades.

A continuació, va veure el llit, amagat sota uns vels fins de colors i teles de sac esparracades que penjaven de molts punts diferents per fer un joc de cortinatges de serrall turc postmodern. A una espona del llit, a través dels vels, va veure una mena de retrat puntillista, de gra gruixut, gairebé de dripping, i va anar-hi per tal de comprovar-ne l’aparença i, de pas, l’estructura i la densitat del matalàs. Va pretendre que seia per mirar-se’l millor, bufant fort per captar l’atenció de la Gemma, però estava massa capficada davant de l’escriptori remenant pots de pintures i polsims amb palets i pinzells i esponges. No li quedava altre remei que concentrar-se en el quadre. Era una noia nua, segurament, però era impossible afigurar-se qui era.

—Escolta –va fer ell.

—Digues –va contestar sense mirar-se’l.

—Qui és la noia del retrat?

—Soc jo. Que no es nota?

La pota fins l’aixella, tio. És clar que és ella. Uns cabells marrons, una pell bruna, dos ulls, un nas, una boca, dos braços, dues cames amb dos peus… Qui havia de ser, si no?

—Hòstia, clar, ara veig que ets tu! No ho tinguis en compte, soc una mica miop, jo —va dir donant un cop al llit amb el palmell, per atreure la seva atenció. Però res, seguia preparant una mena d’ungüents de colors.

—Escolta, aquest racó d’aquí… és un gos?

—Un gos! –va fer tot rient, però sense mirar-lo.

—No?

—I ara! És un cérvol! —va contestar fent que no amb el cap—. Sí que ets miop sí. No sé com pots anar pel món sense ulleres –i va tornar a riure.

—Doncs no veig jo… me’l podries indicar?

Se’l va mirar, finalment. Però l’astúcia d’en Dylan no va funcionar tan bé com ell hagués volgut.

—No has vist un cérvol abans o què? –va fer, incrèdula.

—És que… no li veig les banyes.

—Perquè és una femella, ves.

—Ah! Llavors és una cérvola!

El va tornar a mirar breument, amb les celles arquejades, i va fer una mirada d’aquelles que recorren la volta celeste. No va dir res. Ell es va aixecar. Se li havia ocorregut que podia atansar-s’hi i demanar-li què feia, com ho feia, ben a prop, però va deixar-ho córrer perquè ja havia quedat com un imbècil rematat. Era millor lloar alguna altra cosa, i a prop del llit, per si de cas. A l’altra banda, en comptes de tauleta de nit hi havia una estructura gran, com una mena de llum de peu estrafolari. Va vogir al voltant del llit cap a allò. En contemplar l’estructura de ben a prop, aquelles teles retallades en forma de triangles, tots iguals, com fractals brillants, li va venir al cap l’Apol·lo i Dafne, quan la nimfa s’està transformant en llorer, però sense la nimfa i sense el déu. Només la transformació, el llorer fent-se llorer a ell mateix, constantment transformant-se en ell mateix. Les línies eren gairebé exactes, els triangles formaven branques plenes de fulles simplificades a la part superior, verdes i esponeroses, la part central era una escorça dels mateixos triangles en tonalitats de cendra. La curvatura feia l’arc suau, ascendent, de la fugida de Bernini. Era impossible que fos pura casualitat. Va cercar pels voltants, per si hi havia alguna marca, alguna petita etiqueta, alguna paraula gravada, però evidentment no la necessitava pas perquè ella ja sabia què era. No calia posar títol perquè allò no s’havia fet pas per vendre’s. Era tan bella, tan suggerent, tan intel·ligent en la seva execució, que en Dylan entenia que fos incapaç de despendre-se’n. N’estava segur, completament, d’haver-la entès a la perfecció, aquella obra majestuosa i punyent, però no volia ficar la pota i va temptejar l’autora, per si de cas.

—Això d’aquí em recorda una cosa ben concreta –va fer com rebaixant-ne l’interès artístic que li feia, perquè una cosa era l’adulació i una altra oblidar-se del llit completament.

—Sí? Quina cosa, si es pot saber?

—Un llorer.

—Hòstia! De debò?

Aquell esclat només podia voler dir que l’havia encertat de ple. I llavors va fer un esforç titànic per contenir-se, per encaterinar-la a ella amb la seva agudesa intel·lectual.

—I no un llorer qualsevol. Un de molt especial.

—A veure? Quin? —va fer ella boja d’alegria.

—És Dafne. És Dafne feta llorer.

—La mare que et va parir! De debò que ho has vist?

—No es pot no veure. Està meravellosament copsada, ella, les línies, el moviment de Bernini.

La Gemma va deixar els estris a l’escriptori i s’hi va apropar.

—De debò que t’agrada?

—Clar que m’agrada. No t’imagines l’enveja que em fas, poder-la contemplar des del llit cada dia… M’encantaria poder-la contemplar estirat, al matí, o a la nit, abans de dormir…

—Ostres! Doncs sí que t’agrada, sí.

Se’l va mirar de baix a dalt, rumiant alguna cosa. Ell esperava que digués allò que estaven pensant tots dos per llançar-se-li a sobre. Tot d’una, ella va espetegar els dits i va fer:

—Doncs és teva. Emporta-te-la al teu quarto, si tant t’agrada –i va tornar cap a l’escriptori com un llampec.

—Però, però… jo…

—No cal que m’ho agraeixis. Aquesta escultura no l’ha volguda mai ningú. Mira que ha estat exposada moltes vegades, però a ningú li ha agradat tant com a tu. Segurament no han tingut el teu talent per entendre-la.

—Exacte, el talent que jo…

—És tota teva.

En Dylan la va mirar des del racó, incrèdul. Ho va voler provar una altra vegada. Potser després d’allò podria, ara sí, apropar-se a preguntar què collons feia tan concentrada. Però pel camí va veure, rere la porta, un munt de cartrons, de fulloles, de teles amuntegades. Hi va anar i va fer una ullada, tot apartant una rere l’altra. Eren collages. Una mena d’expressionisme abstracte amb pseudo figuracions simbòliques. Idees abstractes fetes cos, però idees senzilles, fàcils d’entendre. El buit, l’eternitat, l’envelliment… Coses així. Estaven ben fetes, però potser per la manera d’estar amuntegades perdien força, o els mancava el marc que fa que l’ull les capti com una substància única i reveladora. Potser no tenien cap força, tot i que sí ho semblava. O potser eren peces que, com el llorer, havien estat exposades i ningú no les havia volgut. No per aquest motiu deixaven de ser bones. La que reïficava el buit, o el nihilisme, tenia molta potència visual. La va treure i, com que agafada amb les mans no la podia contemplar d’un cop, la va posar sobre el cavallet nu que hi havia al costat. Va fer unes passes enrere i l’ull se li va perdre entre les taques negres que vogaven sobre el fons blanc en unes subtils vibracions oculars sorgides pel contrast extrem de les basses d’oli negre sobre el llenç sense tractar. Hi havia un bri d’op art, un ressort d’Ad Reindhart, en aquells cercles irregulars, allargassats i imperfectes, de diverses grandàries que semblaven abocar-se al centre del quadre blanc, buit. Va fer una passa enrere més, per agafar més perspectiva i comprovar si l’efecte de la vibració es mantenia amb més distància o s’havia de mirar a una de concreta, però va topar, de sobte, amb E. H. Gombrich, que estava concentrat mirant cap a un dels prestatges del costat de la porta. En Gombrich no mirava cap de les peces que en Dylan havia contemplat. S’havia quedat davant d’una petita escultura feta de tela, confegida amb esquinçalls i pelleringues en tensió, en torsió, cargolades. Examinava, en llurs formes teses, en els recambrons i racons més foscos, més ombrívols, on el pinzell no havia arribat per algun motiu, la concepció probable i el resultat evident. Arrufava el nas i cada vegada que se la mirava per un altre costat, inclinant l’esquena, doblegant el coll, tibava amunt la punta del llavi. En el seu rostre acadèmic lluïa clarament el rebuig i el dubte, un dubte que no feia pas per ell, perquè ja tenia decidit de feia temps el seu veredicte, era un dubte que trametia a en Dylan, el qual va entendre de seguida quina mena de dubte era i va saber, al mateix temps, que no tenia prou coneixement per resoldre’l. De fet, era un dubte raonable, que ni tan sols ell, E. H. Gombrich, podia satisfer. Impossible. No tenia la presciència necessària. Al seu costat, amb una toga blanca que es confonia en la llum del sostre i que encegava pel moviment dels plecs de la roba la visió de gran part de la cambra, aparegué Marc Aureli, amb aquelles barbes pàl·lides i marmòries. Era tot ell un reflex del sostre, de la claror, i va mirar Gombrich. Gombrich el va mirar. Després, l’il·lustre crític tibà novament el llavi amunt. Llavors Marc Aureli va mostrar les mans com una ofrena doble, un enigma. A cada mà hi duia una pedra. La mà de la dreta sostenia un diamant ben gros i brillant. L’altra, un còdol de riu. En Gombrich les va examinar pacientment, apropant-hi l’ull, el nas, amb les mans agafades rere l’esquena, i quan les hagué examinades, Marc Aureli li assenyalà amb els marbres auris de les seves barbes cantelludes la petita escultura de la Gemma. En Gombrich no ho dubtà ni un instant. Va agafar totes dues pedres alhora i les va llançar amb fúria contra la peça. En Dylan no va poder-se estar de pensar què se n’havia fet, de l’Ausiàs. Que no podia fer fora tota aquella colla de fatxendes i les seves lliçons pretensioses i empipadores? Els va voler tallar de cop, a còpia de vèrbola:

—En quin àmbit artístic estàs especialitzada? O encara estàs trobant quin és el teu millor vehicle d’expressió?

—Una artista total no pot reduir-se a un únic àmbit, a un sol vehicle, perquè depèn de quin missatge vol transmetre necessita una tècnica i un mitjà d'expressió concrets.

—Llavors també escrius novel·les, a més de pintar i fer fotos?

—Novel·les no. Faig textos.

—Poemes?

—Tampoc. Textos. No es poden encasellar en un únic gènere.

En Dylan se la va mirar amb una mica de desdeny.

—Però els textos, segons com es facin, són d’un gènere o d’un altre.

—Textos i prou. El gènere és nou cada vegada, perquè respon a unes necessitats noves cada vegada. No es poden encasellar tan fàcilment. És com si em demanessin si faig retrats o paisatges. Pinto quadres de moltes menes. Faig grups escultòrics de moltes menes, i audiovisuals, no són pel·lícules ni curts, ni audiopoemes ni poemes visuals, són audiovisuals.

—Un telenotícies també és audiovisual.

—Si t'ho prendràs a conya ho deixem.

—No, no, és que no entenc la nomenclatura.

—És que jo passo de la nomenclatura. És perdre el temps. M'expresso i prou.

Un fotimer de gent a la cova. Al seu racó. Bocabadats i insolents. Les puces saltant per sobre els seus caps. Ja els ho va dir que sabia posar bisons de sang a la paret, sabia posar les llances i els homes. Per què s’ho miren així de badocs? Només s’ha de xopar la pell de conill en el polsim greixat i refregar per la paret fent la forma. No és res difícil. El cabdill i l’endeví s’han fet un lloc entre la gent i s’ho miren amb ulls de xai. L’endeví hi apropa un dit i ell l’escridassa perquè el líquid encara es pot moure per la paret, encara mataria el bisó. El seu crit l’ha fet esgarrifar i s’ha girat alçant els braços, alçant el rostre, dient, oh déus immortals, aquesta és la ofrena de bisons de demà! Els déus han parlat en les mans d’aquest membre de la tribu! Això és un auguri de la caça! Tots s’han agemolit davant de la paraula dels déus, no gosen alçar els ulls als seus bisons, i el cabdill l’ha agafat pel braç i l’ha dut a la paret del foc on fan les històries amb ombres de mans, la paret on sopen quan el sol dorm i els déus menuts brillen en la nit. L’ha dut a la paret i l’endeví s’hi ha acostat, somrient, fregant-se les mans. Tu posaràs a la paret el futur que els déus volen per a nosaltres. Tota la tribu l’ha mirat com si pintés amb la sang que guarden dins el cos.

—Però la nomenclatura és útil. Defineix i posiciona. De vegades pot aglutinar un munt de coses que no tindrien cap raó d’ajuntar-se però que tenen un punt d’oposició comú. Com allò dels amics dels meus amics…

—Aquest és el principal problema, Dylan, construir el pensament per oposició. Precisament és un dels principals problemes que tenim al país ara mateix. Està ple de gent que sense saber-ho són membres de sectes. Gairebé tothom.

—Què xerres!

—Tu no fas fila de formar part de cap, però has d’anar amb compte. La gent comuna no vol pensar i aquest és un dels principals problemes, però fins i tot les que pensen cauen en sectes, perquè creuen que pensen però no s’abstreuen prou com per analitzar-se a elles mateixes sense condescendència, sense salvar-se quan estan tan perdudes com les més ximples de totes.

—Pots estendre’t en això de les sectes?

—És una qüestió complexa, però interessant. Es remunta a Nietzsche.

—Només?

—En part. Com a mínim se l’ha de tenir en compte en aquesta qüestió, perquè va avisar.

—De què?

—Dels problemes de seguir la inèrcia de la moral establerta.

—Però ara és clar que Déu ha mort. En aquell temps pesava molt més que no pas ara.

—No, no, no ha canviat res. S’ha substituït un déu per per uns altres, cada secta el seu. Si ens hi posem, encara és més pobre el pensament d’ara que el d’abans. Tot és blanc o negre. Positiu o negatiu. Amb mil cares, amb mil disfresses, però religiositat i fe cega.

—No et segueixo.

—Mira que és fàcil. En primer lloc, la gent adquireix una idea. Se la venen o la van a comprar elles soletes, perquè la necessiten.

—No serà que hi creuen, que hi estan d’acord?

—No cal. Sense cap fe, es perden en l’horror vacui. Necessiten alguna cosa a la qual aferrar-se. Una idea senzilla, fàcil d’entendre. Pots posar mil i un exemples.

—Per exemple?

—El veganisme, l’animalisme, el canvi climàtic, el socialisme, l’antifeixisme…

—Són coses reals i fins i tot necessàries, en molts casos.

—Són idees interessants, potser necessàries, però no són la idea de cap manera. Ara bé, les esclaves de la secta configuren el món, tota la seva visió del món, a partir de la idea, que seria el substitut de Déu.

En Dylan va arrufar el nas, però no va protestar. La Gemma va continuar:

—Després, quan la idea ja està inserida dins la visió de les feligreses, aquestes comencen a endreçar el món a partir de dos pols, positiu i negatiu, en base a la seva fe.

—Exemples?

—Doncs tot allò positiu que hi ha al món es degut a la consecució de la idea, i tot allò negatiu s’atribueix a fets contraris a la idea, i es demonitza tot allò que impedeix que succeeixi, ho impedeixi o no realment. Fal·làcies post hoc, etcètera. Per exemple, si la massa és ignorant, doncs les anticapitalistes diran que és perquè les que abasseguen els diners no els permeten estudiar, però les vegetarianes diran que és perquè es propicia la cultura de menjar malsà, etc.

—Ja t’entenc, però no va ben bé així. Hi ha gent que és vegetariana i no és tan subnormal de dir que la ignorància és una conseqüència de l’explotació càrnia.

—Aquestes són la minoria.

—No ets massa catastrofista?

—És que la cosa no s’acaba aquí. A més, aquestes adeptes propaguen la paraula sagrada, cercant noves adeptes, i després participen en guerres santes, que avui dia consisteixen en batalles verbals, de vegades físiques, s’ha de dir, contra les enemigues de la idea.

—Això sí que ho he vist.

—Clar que ho has vist. La qüestió és reflexionar-hi.

—Bé, es pot intentar no participar i alertar la gent.

—I no és això també el mateix? Pensa que el punt culminant és l’odi irracional i la incitació a més odi, perquè l’objectiu és eliminar heretges.

—Apa! Eliminar… Si de cas, convertir, no?

—En primera instància, però qui no es vol convertir, s’ha d’eliminar, i qui professa la fe ha de mostrar públicament, notòriament, el desig de la mort d’aquestes enemigues de la idea. Pel que fa a assassinar-les, com que moltes sectes no ho permeten, perquè s’han de mostrar moralment superiors a les enemigues, intenten l’aniquilació passiva, amb atacs constants per enderrocar la seva credibilitat. Altres col·lectius sí que inciten les seves adeptes a la violència, i ja hem vist que pot arribar a ser mortal. Però no s’adonen que llavors creen màrtirs, i les sectes contràries les canonitzen, cosa que agreuja novament el problema, l’allunya de la seva fi.

—Estic parcialment d’acord, però crec que t’oblides que molta gent no hi participa, d’això.

—Hi participa tothom, vulguin o no.

—I els lliurepensadors?

—Ah, clar! Fixa’t. Les que van a la seva, les que ho intenten, tot i el que pugui semblar, també estan dins d’aquestes guerres santes.

—Si no s’hi fiquen!

—Les enemigues de la idea podríem dir que són, principalment, les membres de la religió contrària, oi?

—Clar.

—Doncs no. Les que conviden a pensar lliurement són les principals enemigues i se les assenyala com a heretges encobertes, falses neutrals, perquè les religions professen el clàssic «amb nosaltres o contra nosaltres.» No existeixen ni el terme mig ni la vida més enllà de la idea. Tot allò que no sigui la idea és l’enemiga intentant bandejar-la, eliminar-la silenciosament.

—Llavors…

—Un altre exemple clar els tens a casa nostra.

—Com tots.

—Vull dir el nostre país.

—Què?

—La nostra república, malgrat es podia haver construït per ella mateixa, per la seva identitat, es va erigir per oposició i en oposició a Espanya.

—No puc estar-hi d’acord. Sempre hi ha hagut, des del mateix moment de l’annexió, un gruix important de persones que defensaven tenir la seva pàtria al marge de la resta.

—Sí, sí, però amb el temps això es va eliminar. Va haver-hi una guerra definitiva, i una aniquilació i, després, la creació de l’estat es va fer, gairebé sempre, per oposició: Espanya fa A, nosaltres farem B. L’objectiu era negar qualsevol vincle amb l’espanyolitat, sense tenir en compte que hi havia altres maneres de fer a banda del contrari, no es va pensar que s’havien de crear les maneres específiques per a la realitat catalana. De resultes, avui tenim en la mentalitat de la gent, sempre, la comparació amb Espanya, i fins i tot les que se n’han deslliurat fan la comparació amb França, amb Regne Unit o amb qualsevol país escandinau, per remot que sigui. És una mentalitat empetitida, embrionària. Som un estat, però un estat tolit, fet a contraimatge dels altres.

—Comparar-se és normal, no?

—Tu et penses que les britàniques es comparen amb ningú? O les alemanyes? No, perquè no els cal. Elles pensen, sense pensar-hi, que són el model i la mesura de la seva societat. Nosaltres no som capaces d’erigir-nos en el nostre propi model, perquè no ens creiem model de res. Busquem en qui emmirallar-nos.

En Dylan no va contestar. Cercava arguments per matisar allò, però només en trobava per recolzar la tesi. Se la va mirar esperant alguna cosa més, però ella es va girar i va continuar remenant els pots, ara sí, plens de pintura. Ell va començar a neguitejar, a incomodar-se per aquell silenci pesant.

—Són bones aquestes fotos. I la composició és molt interessant.

—Ho sé.

En Dylan no entenia de cap manera aquell tarannà eixut de la Gemma. S’afigurava que estava allà per alguna cosa, la lògica humana ho indicava clarament, per què l’hi havia dut, si no? Perquè la mirés mentre remenava pots de pintura? Tot ho indicava, però ella no li ho posava gens fàcil. Potser l’estava posant a prova.

—I t’agrada molt fer fotos?

—És una tècnica com qualsevol altra. No és que m’agradi o no m’agradi. De vegades és necessari i de vegades no.

Va pensar que havia passat per alt alguna cosa. Qui sap quina petitesa l’havia feta repensar-se les seves intencions. Però com que no estava segur i tampoc volia ficar la pota, el neguiteig augmentava i no sabia ni a on mirar ni a on posar les mans i tot el cos era una massa d’incomoditat. Finalment, incapaç d’estar-se allà palplantat mirant-la d’esquenes, es va arrecerar rere el mòbil. Hi havia un missatge més de la Mireia. El va llegir.

«Això que fas és maltractament. Demà mateix et denunciaré. Així tindràs el que et mereixes.»

L’altre costat del pèndol. No li va caldre mirar el missatge anterior per confirmar que estava desesperada, folla d’amor i de rancúnia, i que havia d’estar-se així fins que acceptés que ja no quedava res entre tots dos, que l’amor sa i equilibrat que havien tingut s’havia esvaït. Només necessitava temps per entendre la situació i pair que un que no és el teu nòvio no t’ha de contestar cap missatge. Era conscient del patiment de la Mireia i a aquelles alçades, perquè s’havia desprès del fastig inicial dels missatgets, i per tot allò que havien viscut junts, li hauria explicat en un missatge llarg la veritat de tot plegat, per ajudar-la a veure-hi. Però la sola idea el fastiguejava, perquè era un d’aquells paternalismes masclistes que encara s’anaven transmetent, que es replicaven aquí i allà, i ell, per molt que li dolgués, no volia participar en aquella xacra social que empresonava les dones. Alliberar-se és també fer-se adult i responsable de les pròpies emocions. Ho pensava fermament, i no li importava gens que ningú pogués confondre-ho amb la crueltat.

Quan sortí per la porta de casa, a l’hora exacta, el matrimoni veí s’escridassava com cada matí, a l’hora convinguda. En veure’l, van seguir el costum d’aturar els retrets per tal que el marit pogués corregir l’hora del rellotge. S’enredereix un minut cada dia, Herr Kant. L’hauré de portar a reparar. El filòsof feu el seu somriure de costum, l’arquejament de celles de salutació i se n’anà a les seves coses, imperativament. Feu un vol i tornà en el moment precís d’encetar la seva jornada de feina a la mateixa hora en què a cals veïns entrava l’amant de la mestressa dels dimecres, puntualment. A la seva manera, eren un matrimoni ordenat i com cal, que malgrat les seves particularitats morals, respectaven l’esperit de la norma, perquè qui no diu res no pot pas mentir i qui no demana res, no necessita més veritats que les que ja té. Després de tot un dia exacte, minuciós i categòric, succeí una cosa poc habitual i, congruentment, empipadora. Algú havia trucat a la porta i la minyona l’havia interromput perquè el senyor Strudemeier demanava la presència de Herr Kant. En arribar al rebedor de la casa, veié el seu veí amb una cara de mil dimonis i fent tota mena d’escarafalls mentre s’esperava. Quan Herr Kant li preguntà com podia ajudar-lo, el veí contestà que havia tingut una bona discussió amb la seva muller perquè li havien revelat a la taverna que ella li estava fent el salt, però des que havia arribat a casa ella insistia a negar-ho i fins i tot havia proposat que, si no la creia, li ho preguntés a Herr Kant, ja que, essent veïns, si havia hagut cap infidelitat bé l’hauria d’haver sentida. Herr Strudemeier estava a punt d’embogir i, abans de callar definitivament, havia jurat per la seva mare que si Frau Studemeier li havia colgat les banyes la mataria només veure-la. Herr Kant es quedà ben astorat. El senyor Strudemeier, en veure que Kant no feia ni sí ni no, va formular, finalment, la pregunta: Ha vist avui un home alt i gros entrar a casa en la meva absència? Ha sentit res de sospitós? No he sentit res i no he vist l’home que diu. Beneït sia!, va fer Herr Strudemeier, així la meva dona avui no ha estat amb cap home, no em mentia… com he estat capaç de dubtar, si és una santa! Jo no he dit tal cosa, Herr Strudemeier, interrompé Herr Kant. Que no m’ha dit que no ha vist cap home entrar-hi? No, no, no. Jo he dit que no he vist cap home alt i gros entrar-hi, i és del tot cert, no l’he vist, perquè l’home alt i gros que diu, que es tracta sens dubte de Herr Müller, assisteix a casa de vostès els dilluns. Avui, que és dimecres, l’home que hi ha entrat era Herr Tiedemann, que no sé si té el plaer de coneixer-lo, però és més aviat baix i esquifit.

Quan en Dylan va aixecar els ulls de la pantalla del mòbil, la Gemma sostenia una càmera ben grossa, de tipus rèflex, i se’l mirava amb impaciència.

—Et faré unes fotos, d’acord?

—Cap problema, on em poso?

—Allà davant.

Va anar al lloc indicat, just davant d’un llençol blanc que penjava del sostre, i va fer un posat com de model romàntic, deixat anar per les idees preconcebudes que tenia de l’art fotogràfic, i va dir:

—Llest.

—Com que llest? Treu-te la roba.

—Nu?

—Et fa vergonya?

S’ho va rumiar un instant, però més que vergonya, el que li hagués semblat millor és que estiguessin nus tots dos alhora.

—No, i ara!

—Doncs au, que no tenim tota la nit.

En Dylan es va treure el jersei i la samarreta i va cercar on deixar-les, però com que no trobava un lloc adient i la Gemma feia un posat d’impaciència, va deixar caure les dues peces al terra, al costat mateix. Ella, llavors, va fitar-li els pantalons amb un aire confús que barrejava un interès impertinent amb alguna altra cosa que ell va decidir que era voluptat i erotisme. Es va treure els pantalons ràpidament, entortolligant-los, els calçotets, aixafant-los com si trepitgés raïm i, finalment, va fer un moviment de peu lliscant pel terra perquè no fessin nosa. Feien nosa. La Gemma va amagar el rostre rere la càmera i va començar a girar l’objectiu. No sabia ben bé com posar-se i va provar amb postures grecollatines, tibat, orgullós de la seva complexió. Voga mar endins, oceà endins perquè el cel serè pot embogir tot d’una i cau una tempesta que arrenca amunt les onades com torres serrades d’escuma. Voga enllà, mar o oceà, enllà, enllà de l’illa, en una barca merdosa reblerta de corcs, però si m’enfonso en les aigües del Pacífic us en recordareu de mi, en sereu culpables com sou culpables també de la nuesa de les meves teles, dels pits sublims com devessalls de flors badades, us en recordareu, salvatges, que no hi ha home que se suïcidi en va, no hi ha home a qui provi suïcidar-se i sigui en va, i què si he fet dones les vostres noies a la meva cabana! Que us ha importat gaire que les pintés després de fer-les meves, o abans? La seva nuesa les ha fet més reals en les meves teles, malnats! La seva nuesa era impudícia fins no les vaig atorgar la seva divinitat de llum! Salvatges! Capbuits que ignoreu del tot que el suïcidi d’un geni és la seva obra més perfecta!

—Posa’t així, amb la cama més avançada, això mateix.

—Però així no se’m veu la…

—Exactament. Vull un cos d’home, no una adoració fàl·lica.

—Però els homes en tenim, és la nostra natura. No la pots amagar.

—Teniu altres coses, en la vostra natura, tot i que us costi de creure. Així. Quiet –disparava i es movia ràpidament uns centímetres, tornava a pitjar—. Se’t veu que ets un home. Un de normal. Això busco. Sense sexualitzar.

—Llavors, segons tu…

—Calla. Quiet! —va disparar—. No! No tanquis la boca. Digues «tu» una altra vegada i et quedes en pausa –ell va fer un tu com de Marilyn Monroe, ella va disparar— Jo no «crec» res, és així. Pots tornar a fer el tu sense exagerar-lo tant? No, no, tu ves dient «tu» una vegada i una altra, sense parar –ella anava disparant i ell, obedient, deia «tu, tu, tu…»—. El món està dominat per homes, que tenen polla, saps? I com que a ells els sembla important tenir-ne, perquè els sembla una proesa, li’n donen una importància exagerada –disparava des de tots els angles, «tu, tu, tu…»—, resulta exasperant, aquesta actitud, i a sobre es pensen que la resta, sobretot les dones, hem de donar la mateixa importància a les seves polletes.

A en Dylan, mentre anava fent «tu, tu, tu…», aquell discurs sobre la pollitat el va fer incomodar bastant, de manera que gairebé no li calia amagar-se-la.

—Ara digues altres coses, ves fent que parles i vas movent els braços en consonància amb allò que fas veure que dius.

Va seguir la consigna. En un primer moment, va partir del tu i va seguir dient pronoms i fent gestos simples que els acompanyaven. Després, en veure que ella es concentrava i que girava al seu voltant, que potser s’acostava molt a un genoll, intentava dotar d’un magnetisme animal els seus moviments, però encongint el pubis, per amagar la polla, clar, que no s’havia de veure, i anava dient coses, més enllà dels pronoms, com adjectius, adverbis, preposicions…

Va posar-se com el discòbol, mig vinclat, amb la cama per davant, fitant directament l’objectiu en contraposto. Ella disparava i xerrava alhora.

—Algun dia aniré a París.

—I què en trauràs d’anar-hi? —va fer ell, innocent.

—Conviure amb la comunitat artística.

—I per què no vas a Nova York? O a Londres? Florència?

—També. No he dit pas que m’hi quedaré per sempre.

—Però vols dir que cal?

—Shhht. No parlis ara, mira l’infinit, va.

Hem vingut a cercar els ossos freds i vells de la pàtria. Hem trobat una paret grisa i roïna reblerta de verdet. Pintarem aquest paisatge arrelat a la terra i confós en l’espinada d’esbarzer de la nostra civilització. Ell ha encarat el cavallet cap a un pujol rònec voltat de fondalades bromoses. Potser només vol estudiar la llum llostrosa de l’albada. Més bé faria de donar forma als carreus erosionats que s’han desprès de tota la mirada del pantocràtor caigut, però s’aixeca una mica, amb la punta del pinzell, l’ala del barret, i em mira, sembla que vol dir alguna cosa, però calla, m’observa, emboçat en la capa negra. Cap dels dos pintava en aquell moment. Només s’esguardaven mútuament, pinzell en mà, intrigats. Finalment, després d’apamar les pedres que foren capella, alçà les celles interrogativament. L’altre xuclà la pipa i mentre deixava fugir el fum acaronant-li densament la barba, li digué: No se t’acudeixi pintar les ruïnes, Santiago, per l’amor de Déu. Tu pinta i calla, Ramon, pinta i calla. Aquelles pedrotes romàniques havien deixat un silenci incòmode a l’habitació. L’embolcallava i l’encarcarava pinçant-li la naturalitat dels moviments que havia de fer i, abans no es quedés del tot petrificat, va trencar el gel:

—Escolta –va començar—. Deu ser una passada dedicar-se a una cosa que t’agrada tant i tan creativa…

—Una idea molt pròpia de la mística romàntica.

—No gaudeixes?

—Doncs no sempre.

—I per què ho fas?

—Perquè ho he de fer, ves.

—Però bé podries fer altres coses, i has decidit fer aquesta.

—No ho he decidit. Ho faig i prou. La societat necessita l’art. Jo en sé fer i en faig. Així de simple.

En aquell precís instant, ella estava disparant al seu perfil, molt a prop de l’aixella.

—Mira –va fer en Dylan amb tota la suficiència de qui més que saber de què parla, ho ha viscut—, l’art no serveix per a res… I t’ho dic jo que he llegit moltíssims llibres. Literatura de la bona, diuen. Tot ben inútil —la Gemma, en sentir allò, va treure el cap per sobre de la càmera amb una mirada suspicaç, però no va dir res i el va deixar continuar. Disparava molt més de pressa—. Ciència, tecnologia, dret, filosofia, història, economia… Vet aquí disciplines –espetegà ell, amb una serenor clàssica, d’estàtua— que tenen una utilitat. La resta, si m’ho permets, són palles mentals que no serveixen per a res.

—Ho saps –va començar ella— que l’exèrcit francès va ser el primer de contractar escriptores de ciència ficció per a un grup de prevenció d’amenaces?

—Són bojos, aquests gals!

—Potser, però ara tots els exèrcits tenen un departament de ciència ficció…

—Els militar són idiotes.

—I les artistes, oi?

—Jo no ho he dit, això.

—I tant que sí!

—Bé, a veure, s’ha de matisar què entenc per utilitat…

—No cal, ha quedat claríssim.

En Dylan es va ensopir una mica en veure que aquella nova ficada de pota potser l’allunyava del seu objectiu. Ella, però, va continuar:

—Si totes aquelles que odieu les artistes consumíssiu el seu art i el critiquéssiu en profunditat abans d’odiar-les sense arguments de pes, el sector cultural no estaria tan tolit i el país avançaria a una velocitat espectacular. Però clar, amb aquesta mentalitat, fins i tot de les persones més llegides, de les que tenen alguna sensibilitat i intel·ligència… doncs tenim un país merdós com tots els que hi ha al món.

—Vaja, quina amargor, Gemma… —va fer en Dylan amb sornegueria, amb un rampell estrany que no sabia definir i que de seguida va veure que li seria contraproduent, però es trobava en un estat mai abans tastat, i se sentia bé, segur d’ell mateix, sense saber per què.

—Te’n rius, a sobre?

—No, però crec que exageres i tens poca perspectiva.

—Ah, cony, jo pensava que en tenia…

—Espera’t, no corris. Vull dir que potser ara sí que la societat està malament, però els catalans som gent amb un genoma especial, una raça perseguida de sempre, anirem construint, ja ho veuràs.

—I jo no tinc perspectiva? –va fer mentre li disparava directament al rostre, compulsivament—. No t’oblidis d’una cosa que la gent passa per alt cada dia: els éssers humans, de qualsevol racó del món, som uns animals egoistes i podrits com la resta de bèsties que s’arrosseguen pel planeta. Tu que has llegit tant, coneixes en Jesús Lizano?

—No. Qui és?

—Va morir a començaments de segle. En la seva monumental obra poètica hi pots trobar un poema fantàstic que es diu «Mamíferos», que ve a simplificar claríssimament això que t’he dit. Te’l recomano.

La Gemma, llavors, mentre en Dylan rumiava com rebaixar la tensió, va passar al seu darrere, i seguia fent fotografies. En aquell moment, per la concentració, no es movia gaire, i va entrar en una mena de letargia física, tota la sang s’abocava al cervell, concentrat, interromput només pel soroll del disparador de la càmera.

—Tu diràs el que vulguis –va fer ella, i la veu li venia directament al clatell—, però l’art és molt necessari: per transmetre idees, per lluitar contra l’estancament, per connectar les persones. L’artista bona és la que transmet amb claredat la idea que bull a l’estómac de les altres, la que fa entendre amb claredat la pròpia existència. Potser no inventa res, però «engega» —i va expulsar aquesta darrera paraula amb força, tot rematant-la amb un nou tret de la càmera.

La sala era plena de fum, aquilotada de tants passerells ignorants, teòrics recalcitrants, jovenets que han descobert la sopa d’all i pintar de pressa o pintar amb regle i cartabó. Pintorets que necessiten un opuscle de vuitanta pàgines per tal de justificar les ximpleries que fan sobre la tela. Ara un d’aquells, amb uns ulls grossos i blaus, morè, tot el cabell enganxifós repentinat i esclafat cap a una banda, diu que s’ha de construir el quadre. Molt bé, molt bé, i què hem estat fent, doncs, tots aquests anys, si no? I diu que s’ha de construir de manera que tot es vegi alhora, i que tant se val si la proporció no és correcta, perquè és la proporció de l’emoció allò que cal. Quina bajanada! Ara em sentiran, aquests, que es pensen que els altres només pintàvem, que no reflexionàvem mai, que fèiem com autòmats. Escolti, jove, tot això està molt bé, per començar, però al final, indefectiblement, una obra d’art ha de referir simbòlicament a una realitat, i si no ho fa amb uns mínims de lleialtat (aquí se l’empassen tots, aquesta de pet als morros, ha!), llavors l’obra d’art es converteix en un objecte buit, sense sentit, perquè no pot vincular l’espectador amb allò designat, perquè no ho reconeix. Tota la sala va quedar-se muda, els joves artistes es miraven els uns als altres i ningú no semblada capaç de contestar. De cop, finalment, el noi dels ulls grossos i dels cabells aixafats se’l va mirar amb un fibló elèctric a les pupil·les i digué, sorneguerament: No sabia que monsieur era pintor? Jo l’havia pres per l’oncle ric d’algú de nosaltres.

Va notar el sorollet de la càmera molt a prop de la natja esquerra, com si hi hagués tingut una orella, i de cop, la veu d’ella, el seu alè calent, es va vessar en el mateix punt, la pell se li va estremir lleument, però va ser una sensació plaent.

—Tens un cos bonic, tio.

—Tu creus?

—És clar. Ja t’ho deuen haver dit abans.

Ell s’estava molt quiet, esperant alguna cosa, un contacte, un bes petit a la seva natja esquerra, però ella va sortir del seu darrere i va començar a mirar els resultats de la sessió fotogràfica. Va fer un gest de fàstic, de frustració, i li va oferir la pantalla, perquè se la mirés. En Dylan s’hi va apropar i, costat per costat, mentre ella li oferia ràpidament la sèrie, no va tenir més ulls que pel seu coll i ben aviat li va abocar els llavis, prement la pell amb deler.

—Ei, ei, què fots! —va fer ella mentre s’hi apartava.

—Eh? No sé, jo… no m’has dit que t’agrado?

—Quan?

—Abans, m’has dit que jo… que tinc… jo… un cos…

—M'agrada el teu cos per la forma que té… perquè provoca un gust, diguem-ne, estètic, visual, format imperfectament i que en conjunt té certa bellesa. És humà. Ara, que em posis calenta és una cosa molt diferent. Els cos de l'home no m’encén ni una mica. M'agraden els cossos perquè són d’animals. Provo a veure'n la bellesa inherent. Però els cossos que a més d'agradar-me em tornen boja són els dels cérvols.

—Què?!

—Sí.

En Dylan va callar, tot agafant-se les mans, sense mirar-la directament. Tot d’un plegat, va agafar tot el valor que va trobar i digué:

—Perdona…

—Perdona? Jo no t’he de perdonar res. No crec en la culpa jo, ni en l’autocompadir-se, ni en el penediment. Tot això són rèmores. Entenc que en aquesta cultura hipersexualitzada tu actuïs d’aquesta manera. El problema és que ni tan sols t’has plantejat la teva conducta. Tens una ideologia pròpia, però ni ets coherent amb ella ni tu mateix en formes part, en realitat.

La sang, per una d’aquelles casualitats fisiològiques inescrutables, va començar a bullir i a circular per tot el cos, però de seguida ja s’agomboldava al penis, que s’inflava i feia tentines entre les cames. El repic llosc del membre, d’una banda a l’altra, capcinejant, l’insuflava una mena d’orgull i la vergonya i el penediment, de cop, es van transformar en sofrença violenta, animal:

—Jo soc incoherent? I tu? Tu ets una artista que, si no he entès malament…, és de dretes! Quin riure! Ho he entès bé, oi? Tu feies el discurs del Paco i el Paco el teu. És a dir, que ets una neoliberal.

—I què? S’ha de ser de dretes, si s’és artista? He de treure’m el carnet dels súpers de la CUP o què?

—No té sentit que diguis que vols progrés i recolzar les dretes, perquè el que volen les dretes és feudalisme salvatge. L’única llei, la seva. Llibertat mal entesa, això volen.

—Deixa de repetir com els lloros, Dylan. Ets més intel·ligent que no pas això.

La Gemma, llavors, es va ajupir, apuntalà el colze al genoll i aclofà la barbeta sobre els dits. Observava el membre d’en Dylan que reptava lleument en l’aire, llosc, suspès en el no-res.

—Saps? És curiós això del penis.

—El penis? —va fer en Dylan, que es va adonar del posat analític d’ella, ben a prop, com si mirés una bestiola dins un terrari.

—Sí, el penis.

No va dir res més. Se’l mirava amb atenció, amb curiositat, com s’anava arronsant a poc a poc, i en Dylan va moure’s cap a una altra banda, cercant un punt d’intimitat, mentre ella s’aixecava i anava a fer una altra cosa.

—Mira, Dylan, has d’entendre –va tornar, com si res— que si vols canviar alguna cosa, influir en els canvis, has d’estar amb els poderosos, perquè són els que tenen les claus. Enfrontar-s’hi només fa que lluitin contra tu més aferrissadament.

—Però això no té sentit, no és el que sostenies abans.

—Clar que sí.

—No, ara fas veure que vols canvis però des de dins. Mentre que abans deies que no necessitem canvis, que ja està bé com està.

—T’equivoques. Jo no ho he dit, això, ni ho penso.

—Llavors et semblem bé la desigualtat i la pobresa o no?

—Jo crec en el talent i en la llibertat. I pel que fa al que tenim ara, s’han de canviar moltes coses, perquè no tothom qui té talent és prou lliure de fer el que vol.

—O sigui, que no et sembla del tot bé, però sí creus que és el sistema correcte. O he entès?

—Exactament.

—Flipo.

—Doncs molt bé, flipa si vols. Des del meu punt de vista, si es protegeix el lliure mercat i es potencia la igualtat d’oportunitats, si es protegeix l’accés a la feina, al desenvolupament tècnic, científic i creatiu, la desigualtat es veu reduïda a les ganes de treballar de cadascú, de millorar, de fer. Això és el que potencia la nostra república i per això m’agrada tant. Tothom té accés a una educació pública i universal, tothom que té talent, o que s’esforça a desenvolupar-lo, arriba a les seves fites. Els que no hi arriben és perquè no volen.

—No pot ser que t’ho creguis, això.

—Clar que m’ho crec, perquè ho he vist. Jo en soc una prova vivent. Et penses que mos pares són rics? Són treballadors i prou.

—I prou?

—I prou. Jo m’he esforçat molt per arribar on soc. I he vist molta gent que vol viure de l’aire, sense esforçar-se, de subvencions, de xiringuitos, d’amiguets, però això es va acabar.

—Es va acabar? No voldràs dir que ha quedat només per a uns quants?

—Qui no té talent, no hi arriba. I com que no hi arriben per mèrits, per esforç, vinga a queixar-se de la desigualtat, a demanar que les esquerres els treguin les castanyes del foc. Però ja està bé d’estats paternalistes i d’aquest discurs de minusvàlides. Aquesta és una república d’adultes.

—Flipo molt. Com vols que lluitin contra la desigualtat si no parteixen del mateix punt de sortida? Escoles públiques, dius? Ets conscient que no totes les escoles reben el mateix pressupost, oi?

—No vull discutir aquest punt perquè ja és passat. Ara el que cal és fer els canvis per millorar, no per enderrocar-ho tot i tornar a la prehistòria.

—I canviar-ho des de dins, vols? Quin riure –va fer en Dylan, amb un punt cínic, però massa dèbil—. Des de dins és impossible canviar res. Els que no permeten canvis s’han d’enderrocar, no els pots ensabonar.

—Des de fora segur que no les canviaràs.

—Doncs potser és impossible canviar res.

—Has d’anar amb compte amb aquestes idees. T’aboquen al nihilisme.

—És la manera que té el cos de frenar l’optimisme infantil, suposo.

—Tot i que fa molt per a les artistes, perquè aquesta actitud ven molt encara, és una sortida fàcil i autocomplaent.

—Autocomplaent? Crec que no entens el nihilisme.

—Qui no l’entén potser ets tu. El nihilisme és autocomplaent, oi tant que n’és, perquè serveix d’excusa per abaixar els braços, deixar de treballar, de cercar sortides, de fer propostes.

—Fins ara, totes les propostes ens aboquen al mateix.

—Si això fos cert, moriríem als quaranta, tu no t’haguessis pogut llegir un llibre en ta vida i probablement jo no podria deixar-te estar aquí en pilotes. I, fet i fet, tenim una república, casa nostra, molt més avançada que el que hi havia abans amb aquelles poca-soltes.

—Tant per tant… tenim el mateix.

—Aquesta era la doctrina dels anarquistes filoespanyoles per impedir el canvi. Encara n’hi ha que diuen que tot allò que no va bé és per aquest motiu. Quines penques!

—En part, potser tenen raó. Les estructures bananeres que teníem s’han reproduït igualment. Les hem heretat, perquè no es van lluitar quan tocava, vam escindir-nos però vam deixar que ens construïssin el país… va ser un error flagrant.

—Fals, una altra vegada. Saps com ens diuen els francesos?

—Com?

—La Petita Banana.

—Ho veus?

—Espera’t. Saps com en diuen, d’Espanya?

—La Banana Gran?

—No, Zombieland.

Van esclafir a riure tots dos alhora. La Gemma, amb tot aquell discurs, havia rebaixat, conscientment o no, la tensió que s’havia materialitzat en l’ambient i aquella nova atmosfera més distesa va provocar un nou apropament d’en Dylan, però no de caire sexual o, com a mínim, no amb interès sexual propi, sinó de curiositat per un tema que havia quedat penjat:

—Escolta, això dels cérvols.. només per curiositat, eh? No m’hi fico.

—Sí, clar, no me n’avergonyeixo gens, jo –va dir mirant a alguna banda, potser mirant el propi interior—. No sé què tenen els cérvols, però em posen com una moto.

—I alguna vegada…?

—No, encara no… —va contestar en veu baixa—. Una vegada vaig estar a punt. Però en el darrer moment el granger se'n va penedir, em va tornar els diners i tot.

—Deu ser una mica frustrant, no?

—No et pensis, tinc els meus succedanis, com tothom.

Ell se la va mirar amb curiositat i una mica d’incredulitat. Ella va anara cap a l’armari i després de regirar una mica va treure una cornucòpia, unes pells naturals marró clar i un dildo curiós, una mena de penis equilàter, molt gruixut a la base i que s’anava afuant fins la punta.

La Margarida espolsava la llana estesa a la corda amb uns embats que li sortien, rabents, de ben a dins de les entranyes. El sol queia ben fort i, de cop, va sentir l’escatainar de les gallines, que semblava que tot d’una embogien. Va anar a veure què hi havia. Estranyament, la tia Francisca s’havia oblidat de donar-les la civada i la pobra Margarida es va ben espantar, perquè alguna cosa li devia haver passat a la tia. La va cercar per tot el mas, però no hi era enlloc. Va començar a cridar, però no sentia ningú. De seguida va recordar l’episodi del bordegàs bandoler i va agafar el pedrenyal que la tia s’havia fet portar perquè dues dones soles al mas, d’ençà que morí l’oncle, necessitaven alguna cosa per foragitar els homes. Només podia ser-hi a l’estable. Quan hi entrà, les bèsties estaven inquietes, però no se sentia res estrany. Va cridar la tia, però la tia no hi era. De cop es va adonar que, al fons de l’estable, el mul xic bramava amb insistència, i hi va anar amb l’arma per davant, carregada i amartellada. En arribar-hi, la bestiola s’abraonava contra un caixó de fusta gran i llarg que no havia vist mai i, entre els brams llargs i folls, semblava que se sentien uns gemecs somorts, fluixets, agudíssims. Va abaixar el pedrenyal i copsà que el mul l’estava fotent endins per un forat al mig de la fusta.

—Escolta –va començar en Dylan, amb una lleu tremolor a la veu—, ara que t’has sincerat tant, puc fer-te una pregunta?

—Les que vulguis. Que et contesti és una altra cosa –va dir mentre tornava a agafar la càmera i s’apropava a un trípode que hi havia a un costat.

—Val, val. Si no t’agradessin els cérvols… t’ho faries amb mi?

—Hòsties! No sé… —el va enfocar minuciosament i va prosseguir mentre manejava l’aparell—. Posats a fantasiejar, prefereixo especular amb la possibilitat de ser una cérvola, si no et sap greu.

—No, clar. Ja ho entenc –va contestar, fluixet.

La Gemma va esguardar en Dylan, que s’estava consirós, amb el cap cot i les espatlles enfonsades cap a davant, la mirada eixuta, i, sense cap mena de pudor, li va dir:

—Posa’t allà, de peu, vols?

Va mirar-la, i els ulls d’ella, o les celles arquejades, li van fer una impressió adusta, impacient.

—Sí, sí, clar.

Va alçar-se i va anar al davant del llençol blanc on havien fet les altres fotos. La Gemma va deixar la càmera muntada i s’atansà al cavallet, va posar-hi un llenç i se’l va mirar. Llavors va agafar el pinzell i va fer aquell típic gest de mesurar angles i proporcions amb el mànec, tancant un ull i estirant la llengua sobre el llavi superior. Després de mirar en Dylan, va tornar al trípode i va enfocar la càmera. En Dyan va començar a girar el cos cap a ella, però el va aturar:

—No! Quiet. Així!

El seu cos nu formava una mena de contraposto cubista, amb l’esguard llangorós d’una forta lascívia derrotada, esvanida, i una tristor feixuga que deixava anar cap a ella mentre el tors, abatut, mirava durament cap al llenç, en direcció oposada. Els braços havien caigut com dues mànigues buides i oferien la sensació d’haver perdut el nexe amb el sistema nerviós. La posició semblava anar-se recargolant cada vegada més, el coll més torçat, més tens, com un engranatge de tortura que li afeixugava lentament l’expressió del rostre. Hi havia un vers de Paul Verlaine regalimant-li pel coll que s’esmunyia cap a la clavícula, llarg, saturnal, i el mateix poeta el recitava alexandrinament, com un udol infinit, hemistiquial, com un fil de baba nocturna d’atzur vessant-se per la pell a poc a poc:

Lasse de vivre, ayant peur de mourir, pareille

Però l’Ausiàs no ho va permetre, no ho podia permetre, i va cridar, foll de ràbia, vine aquí, tros de quòniam, mentre l’engrapava i l’enfonsava a terra tot d’un plegat. Empassa bota, gavatxot.

—Perfecte! No et moguis! A aquesta sèrie li diré tragidrama… No! Melotragèdia! No, millor! Melodylan!

Ell va torçar el llavi. Va arrufar una mica el nas. No li restava orgull, o forces, ni per tibar-se una mica. Ni una engruna d’amor propi. Enlloc.

—Bé –va fer ella, apropant-se al cavallet i agafant el pinzell—, si no et sap greu, ara t’he de demanar una mica de moviment.

—Moviment?

—Sí. No pensaràs que farem un retrat eqüestre, oi?

—I què se suposa que he de fer? —va demanar, amb l’esquena encara més corbada.

—T’has de moure, ves.

—Com?

—Com et roti. Però no pots parar de moure’t. Intenta expressar alguna cosa.

En Dylan es va quedar atordit, embadocat, intentant pensar quina mena de moviments havia de fer.

—No pensis, mou-te i prou –va espetegar la Gemma, mentre xopava el pinzell i barrejava dos tonalitats d’ocre a la paleta.

Va percebre a l’uníson tot el cos, la incapacitat pètria dels músculs, l’aïllament dels tendons, i un abisme mental com una mena de boira que no li permetia decidir quin moviment havia de fer, cap a quina banda del cos havia d’enviar el senyal ni de quina mena. Tot ell s’esperava l’arribada d’una idea, d’una resposta psíquica que no hi era. La Gemma brandava el pinzell amb el color que havia decidit per a la seva tonalitat de pell, molt més clar del que hauria pensat en un primer lloc. Un calfred li va recórrer l’espinada i inconscientment va encreuar els braços, cenyint-los bé, arrapant-los al pit. La Gemma va fer dos moviments frenètics amb del braç, des del colze, no pas des del canell, amb violència. Els seus braços. Es va encongir una mica, vinclant l’esquena més endavant, les cames li feien figa, i ella de sobte va donar dues fuetades més al llenç, tres, quatre vergassades punyents. Va parar i va tornar a fitar-lo. Tot el cos era un pudor extrem que cercava la roba al terra, mig metre enllà, tot l’orgull s’havia arrecerat ves a saber on.

—Va, home, mou-te, que sembles un estaquirot!

El primer que va fer va ser un desplegament de braços i tot seguit unes lleus oscil·lacions de pèndul que acompanyava amb una mena de capcinades letàrgiques de les espatlles. La Gemma, llavors, va fer unes pinzellades menys rabiüdes, més compassades, i en Dylan va sentir-se més bé, més desimbolt, i començà a bellugar-se en el lloc, però amb tot el cos, com unes onades que pujaven dels peus, lentament.

—Intenta expressar alguna cosa, si no et sap greu.

Es va tornar a encarcarar, però sense saber per què, es girà d’esquenes i va tancar els ulls pensant només línies de moviments de colors, en la negror de les parpelles closes, i es bellugava en una mena de compàs abstret enmig del buit, només el seu cos en el no-res portat per ell mateix, amunt i avall, enllà, aquí, lluny d’ella i de la cambra i es va donar un cop terrible al morros amb la porta de l’armari.

—Cagun la puta!

—Merda! Que bo! —va cridar la Gemma mentre pintava i pintava—. Podries tornar-hi?

—A què?

—Això de l’armari.

—Fest-te fotre!

—Era broma… Crec que ja ho tinc, de fet. Ho vols veure?

—No sé jo… M’he fet sang?

—Estàs perfectament… Ridícul, però perfectament.

La va mirar emprenyat, fregant-se els morros, comprovant si tenia algun tall. Semblava que no, però potser se li havien d’inflar una mica encara.

—Ho vols veure o què?

—Puc posar-me la roba?

—Sí, clar, quan tu vulguis. Te l’has treta perquè volies i no te l’has posat abans perquè estaves ben còmode, suposo.

La va tornar a mirar, una mica més ofès, amb recel. Va agafar la roba i va anar a veure el llenç. S’ho va mirar amb bons ulls, en principi, mentre es posava els calçotets, intentava cercar alguna cosa positiva en aquella estranya picabaralla de colors que volien fer alguna cosa. Era com si un Basquiat estigués violant un Matisse a sobre d’un Pollock, però sense la potència visual que això hagués tingut. Era una merda com un piano. I a sobre li havia pintat la polla, claríssimament, sota el melic, una polleta esquifida que no s’assemblava gens a la seva.

—Què et sembla?

—M’ho demanes sincerament?

—Clar que t’ho demano sincerament, si no no t’ho demanaria.

—Vull dir si vols que contesti sincerament.

—Clar!

—És una merda.

La Gemma es va allunyar-se del llenç una mica empipada, fins a la vora del llit, va torçar el cap com fan els gossets quan intenten comprendre els humans, i va fer:

—Tens raó. És una merda.

Ell es va acabar de posar la roba i ella, llavors, va llençar amb fúria el pinzell dins un got amb aigua.

—Puta merda –va concloure.

—No sempre surt com un vol, oi? —va intentar suavitzar ell.

No va tocar el cavallet, ni el llenç. Va anar cap a la porta i va agafar l’abric i la bossa.

—Au, anem.

—A on? —va demanar en Dylan.

—A la festa.

—A quina festa?

—Tu vine i ja ho veuràs.