DOS
Un balcó a Verona. En Dylan mirava la façana de maons. Ell els sabia d’un marró clar, de fulla tardorenca de canyella, però els fanals ara els dauraven una mica més, cap a fulla tardorenca sota la llum d’un fanal, i es va fixar en la finestreta al costat del fals balcó de la Mireia. Era un finestró de llanceta sense arc, completament recte, escapçat, que de dia donava una llum estreta a l’escala de l’edifici. Ara tot era fosc.
Què devia pensar Romeu mentre pujava el teló, mentre mirava fixament el balcó de Julieta a les fosques? El balcó de la seva Julieta tenia una barana grisa sense terra que acabava inútilment a la part baixa del vidre de seguretat. Per què la devien posar, aquesta barana? En Romeu, segurament, no hi devia pensar gaire en l’atrezzo del balcó, perquè estava massa amoïnat en la sèrie de paraules que desxifrarien el cor de la seva estimada, devia pensar quines paraules li havien dit que havia de dir a la seva estimada per tal d’enamorar-la. Quan van pujar el teló, també segurament, va veure el disc pàl·lid de la lluna, de fusta o de cartró o de cel·luloide, i la impressió que li va donar, més que segurament, va fer que s’oblidés de les paraules exactes, del codi precís per obrir el cor de la noia, i per això va dir totes aquelles cursileries sobre aquella lluna desproporcionadament gran que havien penjat al fons de l’escena. Ell, però, no volia parlar gaire amb la Mireia, de baix estant, amb el fred que feia, amb les oïdes inquisidores dels veïns a banda i banda, en aquella nit de fanals de coure sense lluna. Només volia que s’adonés que el seu Romeu hi era, que es gelava esperant-la, que baixés i que li dugués alguna cosa d’abric, per tal de trobar un lloc tranquil on estar tots dos sols. Llavors ja podrien parlar.
No hi havia cap resposta. La Mireia ni tan sols havia vist el missatge. Dos tics grisos. Rebut i prou. Estaria llegint? Si llegia, seria una d’aquelles novel·les romàntiques que li inflaven el cap i la feien sospirar cada vegada que ell no encaixava amb el patró, si les seves maneres no quadraven amb el galanteig cortès que ella somniava. Hi havia una mica de llum a la seva habitació i la persiana estava hissada gairebé fins dalt de tot. Podia provar a avisar-la sense fer gaire enrenou. Prou que havia vist a les pel·lícules antigues, en Technicolor ple de gra, o havia llegit a les històries d’enamorats, una o dues que li havia fet llegir, perquè si no com has d’entendre de què et parlo?, que el noi llançava pedretes contra el vidre de la finestra de la seva estimada, amb les galtes enrojolades, el serrell daurat sobre el front. Va mirar l’escenari, pobrament il·luminat per un d’aquells fanals famolencs que pidolaven pels carrers. Allà no hi havia pedretes, ni rocs, ni sorra, ni Technicolor. Un balcó tort de Verona. Va tornar a mirar, amb els ulls de la inventiva, al seu voltant. Un banc de fusta, un fanal, una moto lligada a una paperera. Va ficar el nas a dins. Una ampolla de Xibeca (si al menys tingués el tap), una llauna de cervesa sense l’obridor, un bolquer mal tancat (com a mínim seria divertit), una bossa de merda de gos (ben tancada), trossos de pa mossegats, un got de paper del Burger King (amb la palla i tot) i una capsa de Whopper oberta amb un tros d’hamburguesa, ceba i maionesa. Se li va acudir de llançar una bamba, però va recordar aquell cop que se’ls va colar la pilota a un arbre i els tres van descalçar-se per fer-la baixar i heus ací que en un moment es van quedar amb la pilota a les mans i cinc bambes penjades a l’arbre, la bronca que els va caure, i sa mare amb una cara de set déus, per no dir la vergonya que van passar des del parc fins a casa descalços com nens de la favela, els altres dos encara, que només semblaven orfes i prou, però ell va haver d’anar coixejant tot el camí amb una bamba i l’altre peu descalç, com sortit d’un naufragi infantil. De totes maneres, no hi havia cap branca ni cap cable de la llum. No és el mateix. Es va descalçar. Va agafar la bamba i la va llançar amb no gaire força contra el vidre, per no trencar-lo, de manera que en tocar-lo es va quedar com desmaiada i va quedar atrapada entre la finestra i l’estúpida barana inferior que no servia per a res. Burro. Va apropar-se, grunyint, a la paperera, remugant alguna cosa inaudible fins i tot per a ell. A la merda, ara sí que m’ha de sentir. Va agafar el got de paper amb restes de coca-cola i el va llançar amb força. Va fer un bon soroll quan va esclatar contra el vidre, però també va quedar atrapat en la barana-xarxa de ferro i, de seguida, el líquid fosc va començar a regalimar deixant una ombra ensucrada per la façana inferior. Ni a posta, nen. Va agafar la capsa del Whoper, tot ficant-li el bolquer perquè tingués una mica de massa i arribés fins l’objectiu. Va procurar tancar-lo bé, per si de cas, i el va llançar. Va donar un bon cop, això ho deu haver sentit, i va caure a la reserva, que ja començava a semblar un mural informalista. Societat de consum contra un balcó de Verona. Tàpies i les seves creus pertot, Tàpies i grans murals de sorra i pedres sagnants i escumadores atrapades entre el llenç i la mirada astorada dels espectadors d’una nit qualsevol a Verona.
—No et fa vergonya, noi?!
—És a mi?
—I tant que és a tu, maleducat!
—És que estic… no ho entendria, senyora.
—Clar que ho entenc. Ets un gamberro. Ara mateix truco els mossos.
—No, senyora, és que hi ha la meva nòvia… i estic intentant trucar-la…
La Mireia, com per comprovar si plovia, va treure el cap per la finestra i va mirar avall, seguida de dos blens obscurs i lleugers, encuriosida per l’extravagant tonalitat de la conversa del carrer. El seu retrat la mostrava amb un pijama d’unicorns estridentment feliços i una expressió de sorpresa hiperbòlica com si sabés que en algun lloc, des d’un angle inversemblant, algú estava captant la seva essència per a la immediatesa de les xarxes.
—Dylan! Què hi fas aquí?
—És que se m’ha colat la bamba, allà.
—Eh? Què és això?!
—T’estava intentant avisar.
—Nena, truco als mossos o no?
—Què?
—Que si coneixes a aquest noi.
—No, vull dir, sí. És el meu nòvio, no s’amoïni.
—Ja… Millor busca-te‘n un altre de més educat.
—No passa res, senyora, té molt bon cor.
—Molt bé. Bona nit, nena. I tu, més bé faries de tractar-la com cal, noiet. Au, bona nit, guapa.
Puta mare. A sobre d’anar descalç i de no haver estat descobert per sos pares de miracle (deuen estar veient la tele a tot drap), una vella tafanera em jutja sense tenir ni fava i a punt d’acabar a ca’ls mossos per ecovandalisme. Ets la discreció personificada, xaval.
—Em podries haver enviat un missatge, no, en comptes de liar-la parda?
—T’he escrit, però no ho veies.
—I no podies esperar a demà?
—He marxat de casa. Baixa, no?
—Com?!
—Nem al parc i t’ho explico.
—Fot un fred que pela. Puja tu.
—I tons pares?
—És veritat. Doncs explica-m’ho des d’aquí, que et sento bé.
La mare del tano. Discreció, deies? Au, tota per a tu…
—I què ha passat?
—La meva mare, que s’ha posat a dir-me que
—Quina pudor fa, no?
La flaira del bolquer deu estar pujant cap a l’escalfor de la finestra oberta. L’abocador de Verona. Romeu descalç recollint les escombraries de tota la ciutat sota la claror dolça de la lluna. Si estàs enamorat, tan se te’n fot si fa pudor o no, perquè la pudor fa olor de roses, com a mínim.
—Fem una cosa. Per què no puges, amor meu?
—Que pugi com?!
—Pel canaló.
El canaló feia cara de venir-se avall en el moment precís en què seria al cim de l’escalada.
—Vols dir que no em mataré?
—I ara! Jo hi he pujat alguna vegada que m’havia quedat sense claus.
Perquè cinquanta quilos són el mateix que vuitanta si s’està enamorat, clar que sí. Semblava una prova irrefutable dins l’empirisme romàntic o, si més no, el fred li donava a la idea una consistència que no hagués tingut en cap altra estació de l’any. No volia haver de marxar, volia una mica de consol, d’escalfor humana, d’estar-se amb la Mireia perquè amb ella hi estava molt bé, perquè li donaria amb carícies, amb tendresa, la comprensió humana que el cos li demanava. Així que va començar a enfilar-se pel canaló, tot mirant que no tornés a passar la vella tafanera d’abans. El carrer era prou fosc com per no revelar cap presència, i la senyora ben bé podia estar emboscada en la penombra, entre bambolines, esperant el següent acte vandàlic per entrar novament en escena. Tragicomèdia a Verona. S’alça el teló i un jove s’enfila per una muntanya de detritus enmig d’un abocador. Com un vulgar lladregot, llop o rata, grimpa per les restes d’un mur de cors pintat amb greixos saturats i olis d’automòbil. La lluna il·lumina tendrament el perfil d’una excavadora al costat d’un fossat de bosses de plàstic del Mercadona on rau immòbil el cadàver de Romeu. Julieta, mentrestant, s’ho mira tot des d’una llotja lateral a The Globe, amb els ulls plorosos i tapant-se el nas amb un mocador estampat amb arcs de Sant Martí.
S’hi va enfilar amb dificultat. Va clavar el peu dret a un dels cargols que subjectaven el canaló i va fer palanca amunt. De moment, sembla que no cedirà. Va repetir el gest amb l’altra cama, però no hi havia cap clau fins més amunt, i va plantar el peu enmig de la paret. A través del mitjó va percebre que els maons, com esponges, havien xuclat tot el fred que podien, ja no en cabia més. En fer palanca, per la humitat, va relliscar. Va provar a deixar el peu descalç sobre l’altre cargol, esmolat, feréstec, per tal de tornar a apuntalar el peu calçat. Li va relliscar una mica, també, però funcionava. S’havia d’aguantar a pols mentre cercava, amb el peu descalç el proper cargol. Temptejava amb el mitjó la façana, com buscant un interruptor, mentre els braços feien tota la força, per no relliscar. Pel front, començaven a baixar-li unes gotes llargues de suor.
—Pots o què?
Finalment, el va trobar, el cargol, i amb l’alegria que li va fer, va deixar-hi tot el pes i va fer tanta força com va poder, de manera que se’l va ben clavar a la planta del peu, amb mitjó i tot.
—Hòstia puta!
—Què passa?
—Que m’he clavat al peu…
—Coi, Dylan, si que ho fas difícil…
Tot i el dolor que li feia, va fer la força necessària i va enganxar una mà a l’ampit. Ara la cama i ja estaria. Va passar una cama i va asseure a la guia metàl·lica de la finestra. Suava com un porc. Quan ja era a dalt, encamellat a la finestra, la Mireia li va estirar la mà, fent un gest d’ajudar-lo a entrar. Es va quedar mirant-li la mà, allà estesa, immòbil, i la va obviar, tot passant cap a l’habitació la cama que penjava per fora. Llavors, abans no s’oblidés, va treure mig cos i es va estirar per agafar la bamba.
—Compte no caiguis! —va dir ella.
No va contestar. Va apartar la capsa de Whoper amb bolquer, que s’havia obert del tot, va enganxar la bamba amb la punta dels dits i la va arrossegar pel vidre fins que la va poder agafar ben bé. Panteixava una mica i la suor li regalimava per tota la cara. Abans d’eixugar-se, però, es va calçar.
—Com és que has vingut? No t’havies de quedar a estudiar aquesta nit?
—M’he barallat amb ma mare.
Els seus ulls badaven fins gairebé sortir-se de les òrbites. Encuriosida, ansiosa, va demanar:
—I què ha passat?
—Una mica el de sempre, però ja no he pogut aguantar-ho més. He marxat.
—Però què ha estat?
—No en vull parlar, ara. Abraça’m.
Se li va acostar i el va abraçar, com li havia demanat, amb una pregunta encara a la boca, però.
—Llavors… —va començar a dir.
—Només et tinc a tu, ara —va tallar ell.
—Què vols dir?
—T’ho acabo de dir. He marxat.
—Has marxat, has marxat. Clar, fins que hi tornis.
—No!
—Com que no?!
—He marxat per sempre, Mireia. Ara només et tinc a tu.
—Quina bajanada! Com has de marxar si no dus res de res… Ni abric has agafat!
—Perquè estava enrabiat, però no hi torno mai més.
—Mira que ets dramàtic. Com no has de tornar? Vine aquí, tonto, que t’ho faré passar.
Li va agafar la barbeta amb el polze i l’índex i li va donar un petó llarg i molsut.
—No tinc gaires ganes de res. Només abraça’m.
Ella va provar de tornar-lo a besar, però ell la va rodejar amb els braços tot el que va poder, la va prémer contra el seu cos, com un nen, o fent-li una clau de judo. De cop, va notar com ella, en la penombra, li arrambava el pubis fortament contra la cuixa. L’estrenyia fort uns llargs segons i el deixava anar un petit moment, per estrènyer-s’hi novament amb més força. Això, tot i que no volia, tot i que no tenia ganes, li va fer venir una erecció enorme. La polla se li va omplir que semblava que esclataria i, llavors, en la seva abraçada, empès per un torrent animal de la carn, li agafà el cul amb dues mans, ben fort, i encarà el pubis coent contra la seva trempera. Ella, més que estrènyer, va començar a fregar-se, una bruixa coent amb els ungüents i els pals d’escombra, uns gemecs rituals, una foscor pel pubis tot ple d’encanteris, escombra amunt, pubis avall, pubis amunt, escombra avall, i l’escombra començava a tenir vida pròpia, l’escombra començava a flotar sota el pubis de la Mireia, que ja no li tornava els petons, només s’aferrava a les seves espatlles per no caure, estrenyent ben fort el mànec i volant pel llogaret damunt l’escombra remeiera, sobre les quatre cases de la seva petita habitació en penombra. Li baixà, tot d’una, amb una forta estrebada, els pantalons i el calçotets, que es van quedar recargolats, encallats just per sobre dels turmells. Amb un moviment igualment ràpid, ferotge, però amb la major habilitat de qui repeteix una acció rutinària, es baixà el pantaló i les calces i, sense pensar-s’hi dos cops, li agafà la polla i, amb un gest de genet, s’hi pujà i s’acomodà les natges aclofant-les bé contra el pubis d’ell. De seguida començà a sobrevolar els núvols foscos de l’habitació. En pocs instants li van sobrevenir el vertigen del vol i l’alegria de no caure en forma de gemec, un gemec primerament fruit de l’ensurt i, després, amb la inèrcia i la seguretat, amb un ritme i un to més constants, de malefici dens que retrunyia a les parets de l’habitació.
En un petit instant de lucidesa, en Dylan, que ja s’estava arribant, va adonar-se del volum del ritual. Ufff ens pillaran aaaaahhhhh ens pillen ens pillen seguuuuuuur queeee vindrà la mare o pitjor el pare alertat pels xiscles de la Mireia com crida déu meu com crida que bo però obriran la porta just en el moment que acabo just quan em deixaré anar tot i donarà un salt i sortirà tota la correguda disparada pertot arreu i veuràs quina cridòria i jo amb els pantalons a baix i la polla ben alta serà terrible quina vergonya.
La Mireia, que d’alguna manera va notar les cabòries del seu xicot en una sobtada manca de vigor en el membre d’ell, va intentar esperonar-lo, sense ser conscient que el seu volum seguia al màxim:
—Va, vinga, més, més!!!
En Dylan, entre el volum eixordador i la pressió d’ella, es va veure enmig d’un escenari, i va quedar-se, tot d’una, desinflat, ensopit, i ella, amb un gest contrariat, ansiós, va intentar reanimar-la amb la mà, però en veure que no donava amb la solució la va agafar amb fermesa, es va posar de genolls i se la va ficar a la boca amb certa desesperació en el mateix moment en què la porta es va obrir.
—Mireia, passa res?
La mare, que de seguida va encendre el llum, va fer un xiscle de l’ensurt, mentre en Dylan, tapant-se com podia, els pantalons encara entortolligats amb els calçotets a l’alçada dels turmells, parpellejava estabornit pel contrast lumínic.
—Què passa, Núria? Esteu… Cagun l’hòstia!!! —va fer el pare.
Aquest, alertat pel crit de la seva dona, ara assistia a l’escena sense poder dir res, perquè totes les paraules que coneixia s’amuntegaven contra els llavis, atapeïts de vulgaritats, insults i barbarismes, i s’ho mirava tot alhora, tot, sense poder dir res: la nena, que jeia al llit amb la cara enfonsada al coixí, oculta sota els cabells, i l’estaquirot del nòvio, glaçat en la mateixa posició d’exhibicionista en pràctiques. Finalment, va esclatar:
—Tu, puja’t els pantalons!!
En Dylan va intentar posar-se els pantalons ràpidament, però de l’estrebada més es van enrotllar, i es van quedar encallats a mig camí.
—Ni pujar-te els pantalons saps?! Doncs si no en saps, no te’ls baixis!!
Gairebé tremolant, va separar els calçotets del pantaló, i els va posar ben amunt, tant, que li va semblar que els deixava sota les aixelles i, una vegada lliures, els pantalons, es va girar de cara la paret i se’ls va pujar.
—Vine aquí, jovenet.
Aquella traducció barata de pel·lícula yankee, de moralitat paròdicament importada i mal encastada, a la força, sense ni tan sols difuminar les vores, li va tornar, d’alguna manera, la sang al cap, li va activar novament la intel·ligència perduda feia estona. Tot i així, va trobar que el millor que podia fer en la seva posició, evidentment dèbil, era callar, buscar una escletxa per recuperar la iniciativa.
—Seu —va fer el pare.
En Dylan va mirar el menjador. Hi havia tot de llocs on seure. No gosava fer un pas en fals i va pensar que millor seria una cadira, més formal que no pas el sofà, perquè ara mateix no tenia la confiança…
—Al sofà mateix!
Va seure al sofà. El recordava més còmode, menys bla, i ara tenia la sensació que s’hi enfonsava, que perdia l’equilibri, les bones formes, i provava d’encreuar les cames, però es tombava lentament en un sòl d’argiles expansives, com la torre de Pisa, i per això va provar a deixar les cames rectes, en paral·lel, i les mans, que no sabia on posar-les i hagués donat una cama perquè les hi tallessin, va decidir que les deixaria sobre les cuixes, però va notar que se les agafava amb massa força i que aviat començaria a fer-se mal i, finalment, va trobar que el millor que podia fer era amagar-les sota les aixelles, cosa que no va agradar gaire a l’home, però ja no podia tornar-les al lloc d’on venien, massa tard, perquè després de mirar a totes bandes, de fer passes curtes cap aquí i cap allà, va plantar els peus en una rajola del terra, va posar-se totalment recte, va alçar el front i la mà dreta (palmell enfora i un dit aixecat) i, penjant la mirada de la volta groguenca del seu rostre hepàtic, amb les parpelles mig closes i les ninetes confoses amb la resta de l’ull, com dos pous negres, va començar un discurs atemporal de ritme circadià, pesarós, consolidat des que l’home va alçar l’esquena i va començar a tenir filles. La mare, mentrestant, va seure en una cadira al costat de la paret, seriosa, però distant. Qui sap si no pensava més aviat en les seves coses.
El pare de la Mireia va començar a dir que no es pot entrar a casa d’algú, convidat o no, havent-hi entrat per la porta o per la finestra, i posar-se a fornicar, va dir fornicar, com un pastor protestant de les pel·lícules d’època, d’aquells homes llargs amb un pal d’escombra al cul que prediquen comportaments moralment inhumans. Com vols que no me la folli si ha estat ella que se m’ha posat bé? Un no va per la vida dient que no a noies com la Mireia precisament, i menys si és la teva xicota. Segur que tu quan eres jove no vas tenir una noia com ta filla al voltant, les devies veure de lluny, com un miratge, les fantasiejaves rabiosament, o bé escoltaves altres nois més agraciats parlar-ne, perquè amb aquest posat, amb aquesta pell de cera, difícilment has passat per on jo passo ara, per això aquest discurset de merda amb aquell caire de pintura morta sobre la paret humida d’una ermita de muntanya. El pare de la Mireia ara s’hi doblegava al seu damunt, amb el llum principal rere el cap, com una aurèola, enfosquint-li el front, aprofundint les arrugues de l’entrecella i sota els ulls, empouats, fent-li sobresortir el nas com una columna de càrrega que suportava tota la pesantor d’aquell monòleg pedregós.
—Suposo que hi estaràs d’acord —va dir, més per agafar aire i tornar a començar que esperant una resposta concreta.
—Doncs no sé, jo crec que amb qui realment hauria de parlar
—M’és indiferent el que tu creguis, marrec. Això és casa meva… —la dona, dins el seu mutisme, va escurar el coll— casa nostra, volia dir, i tenim unes normes, a casa nostra, i una norma molt important és que no s’hi pot fer allò… que estàveu fent… i sense precaució! Tu saps què en surt de fer això que fèieu?
—Naturalment que
—Crec que ton pare hauria de tenir una xerradeta amb tu, i explicar-te que no és normal entrar com un lladregot a la casa de la teva xicota per embarassar-la a la mínima.
—El que jo deia
—Qui t’ha dit que parlis, a tu?! Mira que n’arribes a ser, de maleducat. No sé què haurà vist en tu, la Mireia. Que no t’han dit mai que quan els adults parlen els nens han de callar?!
—És que jo ja no
—Que callis, et dic!
La cara, ara, li mutava de la cera groga malaltissa cap a un vermelló furibund. En Dylan no sabia per què no marxava d’allà, no era son pare, ni sa mare tampoc. De fet, ni els seus pares podien dir-li res a aquelles alçades, d’aquella manera. Jo soc lliure, un home lliure, no ho he d’aguantar, això. No obstant, allà s’hi estava, clavat al sofà dels acusats, acusat d’un crim que no era pas cap crim. Havia follat amb la nena de la casa, sí, però perquè la nena ho volia, hi havia ple consentiment, ell mai no forçaria ningú a fer res que no volgués, no com ells, que l’estaven jutjant perquè sí, l’estaven jutjant perquè la societat està plena de vergonyes, de tabús, de merdes, i ell estava allà, i ho sabia, i tant que ho sabia, per un vestigi de culpabilitat, la puta culpabilitat catòlica que ho enverina tot, fins i tot a les cases dels ateus que es caguen en la santa mare església viuen amb culpa i se senten culpables de ser simples animalons patètics i travessen els carrers amb el cap cot i la culpa doblegant-los l’esquena cada dia, molt ateus però culpables, culpables d’haver abandonat déu i culpables d’haver perdut la fe i culpables de ser uns putos esclaus del sistema feudal, del vassallatge capitalista, sí senyor, no senyor, com vostè mani, senyora, no voldria pas molestar-la, si té un moment, serà un minut només i totes aquelles merdes arreu on anessin. Ateus, sí, i un be negre! Totes les paraules amb to de canalla modèlica sempre preguntant, sempre sisplau i gràcies. Sisplau, me la pot fotre ben fort pel cul? Sí? Moltíssimes gràcies! Amb vaselina podria ser? És que després no podré seure en una setmana… No? La vaselina costaria quant? Bé, doncs sense vaselina, què hi farem. No, no, descuidi, que ja ho entenc, jo no voldria pas molestar. Foti-la ben endins, clar, i moltes gràcies.
—Tens alguna cosa a dir, jovenet?
Aquell jovenet hollywoodenc el va dur novament a la irrealitat de pasta de paper de la seva conversa amb el pare de la Mireia, la qual devia estar escoltant rere la porta, segur, perquè sempre ho feia, sempre anava espiant les converses de tothom. Ell li ho deia que què hi volia trobar a les converses dels demés, merda i misèries, com arreu, però ella sempre que podia parava l’orella i es mossegava una mica el llavi. Fruïa com una senyora de relat folklòric, rere la porta, per les finestres una mica badades, amb les persianes baixades. Allà on podia, parava l’orella. Fins i tot quan algú sí que parlava amb ella, marxava d’allà auditivament i es transportava al nou escenari travestida en espectadora d’altres, amb la seva funció ocorrent de debò, la seva vida aturada in medias res, perquè ser espectadora li oferia l’emoció de la trama, però la tranquil·litat de la butaca, i no haver de patir cap conseqüència després de tot l’enrenou. Era molt millor que actuar, que exposar-se a cada instant, més fàcil, més gratificant.
—Que m’escoltes o què, noi?!
—Eh?
—Si et penses que t’aguantaré aquestes impertinències, vas ben apanyat!
Una altra vegada la puta moral esclava, aquest cop amb el negrer al davant, assenyalant-li el rostre amb l’índex ben estirat, ben recte, clamant rectitud, ordre, respecte.
—Vagi-se’n a la puta merda, gilipolles!
L’home es va quedar glaçat, atordit, amb aquell espetec per resposta. En Dylan va guanyar la virtut de portar la iniciativa, com si s’hagués parat el temps. Tota l’escena era quieta, en pausa, però ell estava despert, i viu, i podia moure’s lliurement. Es va aixecar, el va mig empentar, encara balbucejava incrèdul, astorat, i en Dylan va sortir de la casa de la seva xicota amb un “blam” a la porta que ja començava a dominar. La Mireia es devia quedar ben parada, segurament. Espantada, fins i tot; però sobretot calenta perduda, perquè aquella era la mena de salsa que li demanava a la vida. Sabia que dormiria amb el gust agredolç de saber que la relació se n’anava a la merda, ja diràs amb el pare aquest com podia anar gaire lluny, però el safareig que li donaria l’escena, el morbo que li faria, la pujaria al cim del deler. Aquella nit dormiria poc a causa de l’excitació, de les voltes i més voltes que li donaria al teatret que acabava d’espiar, segur que sí.
El cementiri de Verona. Julieta jeia morta al panteó dels Capulet, emparedada amb els cadàvers vivents dels seus avantpassats, que la guardaven per sempre més. No va voler encendre el llum de l’escala. A falta de ganivet, provaria a suïcidar-se escales avall, en un darrer intent dramàtic de commoure els no espectadors de la seva tragèdia. Va arribar fins el carrer, però, sense torçar-se el turmell, sense trepitjar en fals cap graó. El fred, aquesta vegada, el va alleujar.