Rondalla d'en Dylan Tomàs

He sortit del cementiri. He creuat l’infern com Ulysses i n’he sortit ben viu, més viu que mai, un nou jo ha sortit d’aquella tomba anònima que duia el meu nom. He sortit i ara soc un ésser diferent. He vist la mort. M’ha tingut panxa enlaire en un sot i m’esclafava. Però he matat la mort. Soc més humà i més jo que tots aquells de les llegendes, deia en veu baixa, mormolava entre els matolls secs i el terra gebrat, mentre s’apropava al carrer del polígon, a la llum mortuòria dels fanals que no havien trencat a pedrades. De seguida va ser a la vorera carregada de plàtans nus, tot el cos era una carn calenta i bullent, tot el cos li brollava en la foscor i no sabia ben bé què havia de fer de tota aquella força que se li escapava en totes direccions. Va parar un instant per sentir més bé aquell torrent d’escalfor que l’amarava i l’expandia, el món s’havia detingut per observar amb ell aquell instant crucial, i va posar els ulls en la reixa d’una fàbrica. Era l’antiga fàbrica de la Derbi. Sota la dèbil il·luminació de les cantonades de les naus, s’hi podia veure a terra, ancorat al costat d’un dels molls de càrrega, el gran logotip, les gegantines lletres vermelles envoltades pel llorer de la victòria. Aquella imatge va ser coneguda arreu del món, deien, i aquell llorer durant un bon grapat d’anys fou més real, més heroic, que el mer adorn. La que havia estat la benestant fàbrica de bicicletes Rabasa, dels Rabasa de tota la vida, es transformà en una fàbrica de ciclomotors, Derbi-Rabasa, i en cert moment feu el salt cap al món de les curses. Un dia arribà un noiet a les magnífiques portes de la seu de Mollet-Martorelles (mai no s’han volgut posar d’acord en aquest punt cap dels dos municipis), que era afeccionat a la velocitat sobre dues rodes. El noi, que es deia Àngel, sabia que qui es volgués dedicar a la competició havia d’anar-se’n a Itàlia o bé s’apropava a Mollet en tren, caminava una cinquantena de passes i tractava d’entrar en l’únic equip de competició al sud dels Pirineus. El bo de l’Àngel digué a la garita de vigilància que volia feina a l’equip de competició, puix que ell era pilot i venia recomanat. El guàrdia, sorneguer de mena, el dugué directament davant del cap de personal, qui justament en aquell instant discutia a peu de línia amb el senyor Rabasa en persona. Quan l’Àngel li digué què havia vingut a fer des de tan lluny i va gosar afegir, a més a més, que el seu objectiu era el de guanyar el campionat mundial a sobre d’una Derbi, l’amo mateix va lloar la seva determinació, el contractà de seguida i li mostrà les instal·lacions. Un cop hagueren vist el més important, el senyor Rabasa encara l’acompanyà fins un racó de la nau principal, li atansà una escombra i li digué que ja formava part de l’equip. L’Àngel es passà una bona temporada, les deu horetes que durava l’únic torn, arraconant brosses i cargols caiguts, xops de greix, fins que una tarda, sense adonar-se’n, es quedà sol a la fàbrica i la temptació fou tan gran que no aconseguí de resistir-se’n, i vet aquí que agafà una de les motos acabades de fer aquella tarda, li posà una llauna de benzina i començà a fer voltes per la nau, bo i esquivant tots els objectes que anava trobant. Però heus ací que aquell espetegar tan característic de la moto, dins la nau es convertia en un bram que semblava que el món s’havia de trencar en dos com una nou i el vigilant de nit, en Miquelet, ho sentí i de seguida hi entrà, perquè era llosc com un talp, però tenia una oïda molt fina. L’Àngel, quan veié en Miquelet, va començar a fer giragonses rapidíssimes i fugí de la nau per la porta mateix a tota velocitat, cosa que va despistar al bon guàrdia i que li permeté d’escapolir-se sense que l’enxampés. El noi, que tot i així, no era mal noi, deixà la moto a l’entrada de la fàbrica. L’endemà al dematí, quan tornà a la feina, abans i tot que no agafés l’escombra, fou cridat pel cap de personal i conduït al despatx del senyor Rabasa, qui li preguntà, directament, per què ho havia fet i que no calia que ho negués puix que ell mateix havia vist des de l’oficina com posava en risc la moto, les instal·lacions i la seva pròpia vida per un capritx. L’Àngel no contestà i, novament inquirit per l’amo, que volia saber si tenia res a dir abans no l’acomiadés de manera fulminant, digué que sí, que a la moto li costava molt mantenir la traçada en les corbes tancades i que era degut al repartiment dels pesos de la part del darrere. Després d’haver dit allò, el senyor Rabasa digué al cap de personal que havia de buscar un altre escombriaire i, com que no havia trencat res, que pagués al noi els dies treballats i que li donés indicacions de com havia de procedir en l’equip de competició com a nou pilot, ja que el faria de córrer sens falta en el proper mundial.

El pont de vianants del riu per on havia de deixar definitivament l’infern. Es va fixar que al dessota hi havia altres xaboles, menys arrecerades que les del canyissar del polígon, i que en la foscor, éssers més foscos encara, com animals de sota pont, bevien, pescaven, xerraven amistosament entre ells, aliens a l’esdevenir mortal, connectats a la vida mitjançant un feix de fils elèctrics que penjaven des del pont fins a cadascuna de les xaboles com obscures línies de vida. Per sort o per alçada, cap d’aquells éssers que havien trobat el seu lloc a l’inframon no podia pujar i barrar-li el pas, però de fet no sentia por, ja no, només els compadia en la seva existència de bèsties de cementiri.

Feia unes passes fermes, llargues, amb un posat escultòric, amb una mena de sensació irracional de marbre de Carrara, i per primera vegada en molt de temps no pensava en res, només avançava en la solitud dels carrers, articulat i segur, paladejant aquella sensació que recorria tot el seu cos, autosuficient i amo de si mateix. Va arribar a la cantonada amb l’Illa i el cervell, mecànicament, va tornar a agafar les regnes després de veure els Teletubbies i l’Ajuntament. El govern municipal d’aquells anys que van dur a terme la construcció, que tothom coneixia pel nom de «majorista» i, per tant, no estava per brocs ni per dur a terme petiteses, com clarament deia el seu programa d’actuació «a l’engròs», puix que per a petiteses ja estaven els partits de coalició, arribat el moment en què la casa de la vila es quedà petita, a la veritable plaça major, en comptes de fer una ampliació de les oficines d’atenció ciutadana i de les oficines tècniques en l’edifici de l’antic mercat, que també s’havia quedat petit i era la major part del temps absolutament buit, o d’haver-la fet en qualsevol dels múltiples espais de titularitat municipal, perquè amb bon seny van deixar-los també buits per al futur, quan la ciutat els necessitaria per a afers de major importància com el HUB Mollet, el punt de vacunació estable, la seu electrònica de Google, o els lloguers anomenats popularment «impepinables», com el de la companyia d’aigües o el de la seu comarcal d’Apple, en comptes d’això, recordava en Dylan, van projectar un nou edifici, ben modern, al costat d’una zona verda nova de trinca en forma de pujolet sota el qual hi encabirien un nou pàrquing, després de comprovar a consciència que no hi hagués cap més vestigi neolític ni de qualsevol de les edats metàl·liques posteriors i, per sort, com que els fills del Lluís, aquell que visitava obres com la de camp de futbol de les Monges, l’havien entaforat a un asil d’alta categoria, d’aquells que prometen als tríptics informatius que els residents no moren quan hi ha pandèmies, no va trobar cap més resta arqueològica, ni important ni no important, i al Parc, que li devien posar oficialment un nom ben orgullós, la gent el va anomenar Dels Teletubbies, perquè l’havien dissenyat seguint els plànols de l’escenari de l’homònim i entranyable programa infantil (les mateixes formes arrodonides cobertes de gespa, el mateix sol radiant com un nadó, el mateix cel blau, els mateixos drogadictes d’ulls esbatanats prenent el sol amb les pantalles sobre la panxa tot el dia), però el cas important és que l’edifici consistorial, encarregat a un dels despatxos d’arquitectes barcelonins capdavanters en l’estil pragmàtico-postfuncional, va tenir finalment un aire d’avantguarda, gairebé weimarià, de concepte obert, minimalista, microscòpic, i els molletans van xalar d’allò més perquè per fi tenien un ajuntament que semblava els grans magatzems que mai no havien construït perquè n’hi havia tres o quatre a les poblacions veïnes. L’alegria, però, no va durar gaire, car els ciutadans van comprovar ben aviat que el partit dels majoristes no tenia cap intenció de posar-hi ni prestatges ni perxes, ni maniquins ni ofertes, així que, mentre esperaven el seu torn per fer les gestions burocràtiques en aquells anys abans no s’informatitzessin completament i absolutament totes les gestions possibles, s’estaven allà asseguts, pansits, mirant-se els uns als altres, consirosos, fantasiejant les rebaixes. Amb el temps, i amb el progrés, el gran peix icònic que coronava la façana principal de l’edifici, i mercè a un tomb feliç de la fortuna, se substituí pel logotip d’Amazon, acomplint-se l’objectiu arquitectònic original i dotant l’edifici de l’ànima que veritablement havia estat preparada a acollir.

Va alçar els ulls cap al darrer pis de l’edifici, l’àtic, el penthouse de l’alcalde: el que restava d’ajuntament. En Dylan va tornar a pensar el que pensava sempre: que era força pràctic que l’alcalde visqués a l’ajuntament, que per què volien més espai físic si tots els administratius treballaven des de llurs cases i que tenir a sota una de les empreses més importants de la ciutat, justament a sota, també era una manera d’estalviar diners i molt de temps, en realitat. Tot l’edifici era fosc, tret de l’àtic, il·luminat pels quatre cantons. Segurament l’alcalde estava fent una festassa de les seves, d’aquelles que en deien política territorial. Automàticament, va fer una llambregada al local on hi havia hagut la llibreria. El pobre llibreter, que tot i el gran esforç per tenir una llibreria de gran abast (pel que fa al catàleg) en una ciutat petita i tan a prop de Sabadell, de Granollers, de Barcelona, que havia estat tan pròspera fins que el llibre electrònic i la llei estatal d’ecoedició digital van enfonsar la cultura en paper (el text imprès, en realitat), havia aguantat el negoci una bona pila d’anys. Aquell havia estat un home, potser encara era viu, ja que la família seguia mantenint l’estanc de la Rambla, amb principis ben ferms. El primer era que la pela és la pela i que ningú no dona res gratis, els punts de llibre tampoc, només si es compra. El segon era que tothom és igual davant la llei. La llàstima va ser que un dia algú li va donar la lliçó contrària, algú que no tenia tan clar aquest precepte, algú que no coneixia la filosofia occidental elemental, algú que duia bigoti i que seguia encadenant legislatura rere legislatura les festasses a l’àtic il·luminat. La lliçó, que sabia tothom però que ningú no s’atrevia a mencionar públicament, va ser en un dia d’aquells en què els mòbils eren unes andròmines ben inútils i no feien fotos. Succeí que un cotxe s’aturà a la zona de prohibit parar i estacionar que hi havia just al davant de la llibreria i el bon llibreter, seguint el seu impuls il·lustrat, va agafar la seva petita càmera digital i va començar a fer-li fotos al vehicle, a la matrícula i tot plegat. En pocs instants va sorgir de l’estanc del davant, que no era el de la família del diletant de la fotografia, amb el seu bigoti triomfant, el senyor alcalde, i tot veient que li estaven fent unes fotos per, més que probablement, enviar-les a la policia, va demanar de seguida que acudissin els mossos perquè la seguretat del càrrec estava en perill. En pocs instants, dues patrulles s’aproparen al vehicle, i al llibreter, que en aquells instants ja discutia acaloradament amb l’alcalde. El resultat fou que l’obligaren a eliminar totes les fotografies que acabava de fer i li requisaren la seva estimada càmera fins que comprovessin que no hi havia cap altre document que posés en perill la vida del senyor alcalde.

En Dylan creuava l’illa amb força velocitat, amb una vigoria que no li va passar desapercebuda. Era una persona nova o, més aviat, havia deixat sortir una persona que havia restat oculta dins seu i que no havia pogut conèixer abans perquè les circumstàncies no s’havien donat fins aquell moment. La sensació era prou agradosa i, a la vegada, desconcertant. Pare, va dir quan va sentir que despenjaven el telèfon, ha de venir a casa meva d’aquí a una hora. Què? Qui és? És de vida o mort. Però qui és? Soc en Rubén. Ah, hola, noi, fa setmanes que no vens per la… Escolti, pare, no tinc temps de xerrar, ara. Però per què truques? Haig de fer una cosa terrible, vostè ja m’entén, i l’haig de fer sí o sí. Però… El necessitaré a vostè d’aquí a una hora, a casa meva, quan ja estarà feta. Vinc de seguida. No, pare. Sí, fill, ja vinc… No, pare, escolti: ha de venir d’aquí a una hora, ho entén? Però Rubén, no facis res, home de Déu, espera’t que ja vinc. Tots dos ja sabíem que havia de passar, pare. El necessitaré en acabat. No, Rubén, no sé què pretens però no ho facis, tu ets només una ànima descarri… Va penjar. Va agafar la katana del prestatge de la biblioteca i se la va penjar a l’esquena amb un nus creuat sobre el pit. Caminà els vint-i-cinc minuts que hi havia fins la casa. Com de costum, ningú no s’havia fixat ni en ell ni en la seva indumentària. De fet, ni tan sols havien entrecreuat les mirades. Caminaven amb el cap cot, amb la pena enfonsada a la carn, concentrats en les seves misèries de cada dia. Va trucar a la porta. Va ser ella mateixa qui la va obrir, despistada, mirant enrere, xerrant amb algú. Quan el va veure, ell ja havia ficat el cos a dins, ella ja havia caigut a terra, ell ja li havia clavat la fulla enmig del pit. No tingué temps ni de xisclar. Només li va quedar aquella expressió gèlida de terror als ulls. Es va posar de genolls i va inclinar el cap per dir-li fluixet: Ni meus ni de ningú, ja t’ho vaig dir. La resta fou amb una mica més d’escàndol, amb una mica més de corredisses i crits, de plors, d’angoixes, però va trigar el que havia de trigar, ni un minut més. Va netejar la fulla amb una de les cortines del menjador i se la va guardar rere l’esquena. Va fer els vint-i-cinc minuts de tornada i quan va arribar al portal va veure el pare Sebastià, amb la sotana i tot, bellugant-se nerviós d’una banda a l’altra. Què has fet, tu! Falsa alarma, pare. Com dius? No em sento com preveia. Què? Vull dir que no el necessito pas, que estic bé. Però tu, com, tu…?! Em sap greu haver-lo alarmat per res, que tingui un bon dia!

En Dylan ara travessava just davant del vell porxo metàl·lic que hi havia a l’antiga parada dels taxis, al costat del solar on hi havia hagut un cinema, i li va venir al cap aquella història de l’Antonio el taxista que va tenir els seus quinze minuts de glòria, o de penúria, a les xarxes, quan vingué la crisi del taxi, quan la gent ja no agafava mai taxis i el Govern no va trobar-los una solució però els senyors del banc sí trobaven que havia de pagar la hipoteca igualment perquè ells no tenien res a veure amb el fet que la gent no agafés mai taxis i aquell mateix dia, o potser l’endemà, l’Antonio pujà dalt del taxi i s’enfilà al porxo i des d’allà dalt començà a disparar a discreció, a tots els vianants que passaven, homes, dones o nens, tant se li’n feia ja, uns globus de pintura enormes, pintura blava, verda, vermella, groga, tothom xop de pintura, llargues corredisses i xiscles, gent ficant-se a les botigues de la vora, espaordits, i el cos especial de mossos prenent posicions a les cantonades mentre esperaven que arribés el negociador i, tot d’una, un valent youtuber va traspassar el cordó policial per enregistrar-ho millor, potser per entrevistar l’Antonio, però la policia va ser prou hàbil de treure’l d’allà abans no li passés res a ell o al seu mòbil. Pobre home, va pensar, i de cop ja havia arribat, una vegada més, al rellotge atòmic.

L’hora era una altra vegada desconcertant. Més i tot que quan havia sortit de la comissaria. Com havia passat tan poc temps? Potser ho havia somiat tot mentre feia una volteta pel poble? Va comprovar l’hora al mòbil. Era correcta. No podia ser. Tenia el mòbil a la mà, i per tant havia tornat a ca l’Amèlia i a cal vellet. Ho recordava tot perfectament. Potser no havia anat al riu? Impossible. O no? Va agafar una de les vambes i la va examinar de prop, a peu coix, perquè el terra era fred de collons. Li va donar unes voltes. Hi havia sorra i restes d’hervetes i a dins fins i tot algunes pedres minúscules. Hi he anat, segur. Però llavors com pot ser que hagi passat tan poc temps? Va mirar l’esfera blanca i càustica del rellotge. No hi havia cap signe que indiqués el moviment i esdevenia un testimoni taciturn i impertorbable d’aquella nit que no acabava de rutllar bé del tot. Li van venir ganes de tenir un pressentiment, la fixesa del rellotge, el silenci i la quietud de la nit, però de pressentiments, res.

—Dylan! On t’havies fotut?

Va aixecar el cap i va veure en Ferran, que venia per la banda de la plaça.

—Què hi fots, amb la vamba a la mà?

—Res. Hi tenia una pedra.

—Tio, no et creuràs què m’ha passat.

Qualsevol tonteria, segur. Li va llançar una llambregada de biaix, mentre s’ajupia per posar-se la vamba una altra vegada.

—Tens res a fer, ara?

—La veritat…

—Quina rucada, què havies de fer a aquestes hores? Mira, ens acaben de convidar a ca l’Aïna Serret.

—Ens? Qui?

—Bé, m’hi han convidat a mi, però pots venir, és una festa informal.

—I qui t’hi ha convidat?

—Ella mateixa.

—I des de quan estàs al cercle d’aquesta, tu?

—Bé, la meva cosina segona és amiga seva i ens coneixem d’aquella manera, des de petits.

—I com és que no m’ho has dit abans?

—Perquè no ho sabia.

En Dylan se’l va mirar amb incredulitat i tot d’una va tenir un abscés iconogràfic de les formes de la Júlia, i li va dir:

—Ferran, el que jo necessito ara és descansar. Estic baldat. Perquè no anem a casa teva i dormim. Demà serà un altre dia.

—Ni pensar-hi! Una oportunitat com aquesta no es pot deixar anar així com així!

—Oportunitat? Una festeta? Vinga, va!

—Jo no m’ho perdo per res del món. Tu saps qui hi haurà allà?

—L’Aïna i les seves amigues pijes? No tinc ganes, tio. A més, si et penses que et follaràs a alguna d’aquelles, vas ben equivocat.

—Qui diu follar? Allà hi haurà el bo i millor de Barcelona, xaval, que l’Aïna… Des que va a ESADE té contactes dels millors.

—Uf, quin pal. Saps què? Fica’m a casa teva i ves-hi tu.

—Ni pensar-hi! Tu per què et penses que m’han deixat sortir?

—No sé. Perquè ton pare és tan interessat com tu i quan li has dit qui t’ha convidat t’ha dit que hi anessis corrents?

—Que fill de puta que ets! Mon pare no té una visió tan fina com la meva. A més, ha estat ma mare, que li he dit que no contestaves als missatges i que no sabia on eres.

—Doncs ja m’has trobat.

—Però era una excusa, que no ho entens?

—No gaire.

—Jo el que volia era sortir de casa, perquè quan tornava a portar els patinets, que per cert, ha estat això pel que he marxat així de sobte, perquè mon pare semblava que m’havia de matar…

—Ja m’ho pensava, no t’amoïnis.

—La cosa és que tornant m’he trobat amb l’Aïna a la cantonada del Bambi, encarregant begudes per la festa i m’han dit que si volia passar-m’hi més tard. Imagina’t!

—Tu allà no hi pintes res.

—Clar que sí! Per això m’hi ha convidat.

—Segur que t’ho ha dit per compromís, perquè és ben educada, ja saps. Va, anem a casa, que has acomplert la missió a la perfecció.

—Que no, tio! No siguis cabró. Anem una estona, ens ho passarem teta. A més, hi haurà unes ties que flipes.

—No tinc ganes, ha estat una nit…

—Acaba de començar, la nit! I ara bé el millor de tot! Quan has tingut una oportunitat com aquesta? Quan has pogut anar tu a una festa on hi seran els joves de les famílies més poderoses de Catalunya?

—Ets un exagerat.

—Que no? Ja ho veuràs, ja. No dius sempre que t’agradaria saber de què parlen en aquestes reunions? No vols saber què tramen les noves generacions de poderosos, per on es mouran els fils?

—Sí que ho he pensat més d’un cop, però precisament avui…

—Dylan, aquesta oportunitat no la tindràs un altre dia.

Va dubtar. S’ho rumiava seriosament. En Ferran va aprofitar aquest moment de dubte per arrencar a caminar ben decidit, sense mirar enrere, i va dir:

—Tu mateix, jo me n’hi vaig!

—La mare que et va parir. Espera’m.

Va apretar el pas per tornar al seu costat. El seu amic caminava frenètic, ansiós, i quan en Dylan va ser-hi al costat li va donar un cop a l’esquena extremadament fort, tot dient «Ho passarem de puta mare, tio!», i el va rodejar per l’espatlla.

—Estàs molt content d’anar-hi, no? —va fer en Dylan mentre es desempallegava del seu braç.

—I per què no havia d’estar-ne? Pensa que no és només ser-hi, és el fet que m’hi hagin convidat.

L’entrada del palau estava plena de criats amb lliurea, a banda i banda, i en Pepet el Valencià alçava el cap doblegant fortament el bescoll, bocabadat, cap als domassos i els llums de vidre. No va saber deslligar si l’ambient educadament renouer, o si l’aire de noblesa inveterada de les columnes tallades, dels marcs de pedra de les portes, o les estàtues nues, blanquíssimes, els vestits llargs i amples de les dames, llur faisó sumptuosa de dames franceses, les carones d’una boniquesa exquisida, finament engandallades, els homes gentils, galants, que no havien doblegat l’esquena amb unes mans gruixudes i roïnes com les seves, quina de totes aquelles coses el feien extasiar-se com mai no havia estat. En aquell precís instant d’astorament no ho va saber i, fet i fet, no ho sabria mai, perquè en Pepet no parava atenció a aquestes coses de per dins perquè aquestes martingales no empenyen carro i perquè no havia de reviure mai tampoc una conjunció de sensacions noves i excitants produïdes per uns luxes que el bon valencià no s’havia mai permès ni tan sols de somniar. Va recórrer de dalt abaix la sala, vorejant tot de persones que es coneixien de vell antuvi o que encetaven la coneixença i va reconèixer, entre el general desvari, amb una jocunditat gairebé desvergonyida, el germà petit del comte, aquell conco que de tant en tant baixava al poble a aixecar-li la camisa als jovenots i les faldilles a les xiques boniques. Al plastró, que fou qui l’havia convidat, no se’l veia enlloc. El Pepet, però, no defallia, bé s’havia de presentar al senyor de la casa, tot i que fos molt més que una casa, allò, i el cercava fitant sense cap mena de pudor tot home que semblava de major noblesa que els altres, perquè des que el veié set dies enrere, per primera vegada, no l’havia tornat a veure i no recordava del tot com era. Entre la general gaubança de l’enorme saló, tot d’una aparegueren uns cambrers de vint-i-un botons que preparaven un tec digne d’un rei de conte de fades i en Pepet el valencià, que no havia dinat de l’emoció, no se’n va poder estar de perseguir-los fins a la post on començaven a deixar les viandes. A un costat d’aquella taula llarga que presidia el saló, els ulls li van quedar atrapats, com dos mosquits, en la brillantor d’un collar de carboncles que queien pel coll d’una dama d’una noblesa com no n’hi havia a la sala. El gest d’en Pepet, que xiulà i tot, fou tan evident, que la dama dels robins, la comtessa, se’l va mirar amb posat sorrut i feu un copet al braç del seu marit. El comte, en veure el Pepet, va deixar el que li estava dient a un tal baró de ves a saber i es va apropar cap a ell, exclamant: Vet aquí el nostre amic de tota la vida! Que me’l posin ben a la vora!

—Jo no entenc que estiguis així. Aquesta gent són precisament els que propicien la situació general que tant et molesta –va tornar-hi en Dylan, visiblement molest.

—No pots ser tan curt de vista, tio. Aquestes són les generacions que ens portaran allà on hem de ser. Són els catalans amb empenta, els que prendran per dret propi els llocs de poder.

—Per dret propi? Quin dret és aquest?

—Són els més ben preparats, els que tenen una visió més clara. Ens trauran de la merda que hem heretat d’Espanya, ja ho veuràs. Si fossis menys extremista i fessis servir la cultura que tens per analitzar la societat, entendries que la oportunitat que tenim aquesta nit s’ha d’agafar al vol.

—Els més preparats? La visió més clara? Són uns pijos indolents que només cerquen passar-s’ho bé a costa dels altres.

—Ni idea, tio, no tens ni idea. Allà hi haurà els Buch, els Servet, els Fondalada, els Folch, els Paravent i els Garrigues i, per descomptat, la joia de la corona: l’Anna Belloch.

—Aquesta és qui ens traurà del sot? Una tia que es dedica a passejar modelets per les passarel·les?

—Que faci de model no la invalida per fer negocis. I està boníssima. No tant com l’Amèlia, però déu n’hi do!

—Sí, clar, l’Amèlia, quin fàstic!

—Fàstic? Però si sempre has dit que és la tia que està més bona del món!

—No t’ho creguis. I a més no ho he dit mai, jo!

—Estàs tronat del tot.

—Segur. De totes maneres, l’Anna Belloch està molt bona, però d’aquí a ser una líder… És un maniquí i prou.

—Es paga els estudis i a sobre fa contactes dels més exclusius per tot el món. Més que una model, és un model a seguir, ja ho veuràs.

—Tens el cap ple de pardals, Ferran.

—I tu ple de contes gòtics. Ets un taliban del pessimisme.

La tarda del dissabte amb l’avi per anar a comprar unes sabates del diumenge, aquella tarda en què un fet estúpid, involuntari, provocat pel mal nom que li havia escollit el pare, a la sabateria els havien parlat directament en espanyol i l’avi, profundament molest, li havia fet notar al seu nét d’on venia l’urc d’aquesta que no em coneix de res i que es comporta així perquè li ve del pare de sa mare, que ell sí que em coneixia bé, perquè vivíem al mateix bloc a Vínzia i jugàvem al carrer plegats. Aquest urc, ho va repetir, el van forjar quan el pare del meu amic, l’avi d’aquesta maleducada, va passar de sargir botes i espardenyes, de tapar quatre forats a les soles de tant en tant, a obrir una botiga al centre i fer-se d’or venent sabates a tots els immigrants andalusos que van arribar en dos dies. És per a ells que van dissenyar aquest menyspreu, aquest «i tu qué quieres?» que escupen encara els néts i els besnéts. I com aquests, va continuar, els Fondalada igual, que tenien una granja petita al barri de l’oliva, amb cinc gallines i tres porcs comptats i ja veus com d’un dia per l’altre, doncs una carnisseria, una fleca, després una fàbrica de pa i al final, tot i que jugàvem a les guerres de pedres sempre al mateix bàndol, encara sort si quan els saludes no giren la cara com si no t’haguessin vist. Els Paravent, el mateix: de fuster a industrial de la fullola; i el que arreglava els carros va fundar un taller mecànic i després la fàbrica aquella que hi ha a Parets de remolcs de camions. Tots van abassegar el que van poder i més, però abans que no arribessin els immigrants, tots pobres com les rates, per culpa dels fills de puta que tu i jo sabem, i abans abans, com deia l’avi, encara pobres perquè a Mollet hi havia la Farinera i un munt de camps i prou. Tota aquesta colla s’han encimbellat, sí, sí, encimbellat, robant el que han pogut, posant els preus per uns o altres segons els semblava i després van pel poble vanant-se de la seva casa com si foren comtes de la Catalunya Vella, i avui encara dura, fillet, així que anirem a comprar-te les sabates a un lloc on ens tractin a tots amb el mateix somriure de pega i, a aquests, que els bombin!

—Per cert, quan he marxat, on t’has fotut? T’has liat amb la Laura? —va preguntar en Ferran.

—I ara! M’ha deixat amb un pam de nas. No volia res, aquella.

—Quina penques! Escalfabraguetes i prou, no?

—Ho he malinterpretat, no sé.

—Escalfabraguetes.

—Deixem-ho estar.

—I què has fet? Res d’interessant?

En Dylan va refer el camí de tota la nit, rabent, com una mena de tràiler, i se li va fer coll amunt verbalitzar-ho tot, o verbalitzar una part, perquè sense el fil complet una explicació parcial l’obligaria a un seguit de noves explicacions desendreçades que desembocarien, al final, en la explicació cronològica completa. Va fer un «res d’interessant» amarg, mastegant les paraules, i de seguida li va preguntar què havia fet ell.

—Uf, tota una aventura, tio.

—Segur que sí.

—Ja veus. Primer, a la porta de la Pruna, quan he anat a deslligar els patinets hi havia dues ties que provaven d’emportar-se’ls. Evidentment els he parat els peus i les he apartades d’allà per endur-me’ls. Les molt putes, a sobre, han començat a donar-me d’hòsties i m’ha costat un munt treure els patinets i desempallegar-me’n. La penya mentrestant reia de mi, ni una mica d’ajuda.

—Hòstia, quin greu, no?

—Clar, perquè imagina’t si les engego de debò.

—Sembla una història d’aquelles inventades per justificar el masclisme.

—No m’invento res.

—Ja m’ho imagino. Però no ho expliquis gaire.

—I què hi fa si ho explico?

—Doncs que vindrà algun imbècil a fer-la servir com a arma llancívola, ja saps.

—Tampoc me’n sento gaire orgullós, no et pensis.

—I quina ha estat la següent fita de la teva odissea?

—Ah, sí. M’he trobat a l’Aïna Serret encarregant al paqui del costat de casa meva el beure de la festa.

—I ha estat quan t’ha convidat.

—Sí, jo passava a tota hòstia perquè mon pare estava rabiós que flipes pel mòbil, i ha estat ella que m’ha parat i tot. Ha començat a cridar el meu nom i quan he vist qui era, i qui l’acompanyava, he hagut de parar. Hem estat xerrant una mica i al final m’ha convidat.

—Mare meva, quina aventura, tio.

—Ja ho pots ben dir!

—I després?

—Abans de marxar, els he dit que no sabia si podria anar-hi, perquè tenia una cosa urgent a fer, que ja ho veuríem.

—Quina classe que tens, xaval.

—Ha ha ha, sí, me les empesco totes, és veritat.

—I amb ton pare?

—Ui, això ha estat el més pelut de tot. Quan hi he arribat, la Júlia m’esperava a la porta. Li ha estat escalfant el cap a mon pare una bona estona i, a sobre, quan he arribat encara li ha dit que li tornava el patinet malmès. Mira que n’arriba a ser de puta, quan vol.

—I el que no deus saber.

—Ep, tio, que parles de ma germana!

—Però si acabes de dir…

—Jo ho puc dir, perquè és ma germana, no ho dic mai de debò.

—O sigui… Bé, d’acord. I com ha acabat tot? Quina brillant argúcia t’has empescat per tal de sortir?

—Sí, sí, ni l’Aquil·les, aquell —va començar, i en Dylan no tenia ganes de corregir-lo—. Mon pare ha vingut cap a mi fet una fúria perquè es pensava que li havia trencat el patinet. Ja li he demostrat que no tenia res, que estava igual que l’havíem agafat.

—Després, ella, en veure que no podia fotre merda per allà, ha començat a dir que era un mal amic, que t’havia deixat sense patinet ves a saber on i ma mare, que ho ha sentit, després de molt discutir amb mon pare, que em volia fotre un càstig de collons, m’ha deixat sortir a buscar-te.

—Ho deus haver passat fatal, oi?

—Han estat moments de molta tensió, sí. Però ara ja he matat dos ocells d’un tret, perquè anem a la festa i després tornaré amb tu, així que tot perfecte.

—Com me n’alegro que s’hagi solucionat tot, tio.

En Ferran se’l va mirar sorrut, amb malfiança.

—T’estàs en fotent de mi?

—Jo? I ara!

—No sé. Totes les respostes aquestes…

—Què?

—Normalment comentes la jugada, em corregeixes, no sé, m’ha semblat com si…

—T’estàs menjant el tarro, Ferran. Ha estat una aventura que ni… Aquil·les, nen, ja ho pots ben dir! Has tingut sort de sortir ben parat, perquè quan ton pare s’emprenya…

—Sí, sí, espero que demà no em torni a treure el tema, però.

Havien tombat pel carrer de Berenguer III i de seguida arribaren a la reixa de ca’ls Serret. Aquella casa enorme, de les darreries del segle XIX, al costat dels blocs de pisos aixecats molt més tard, tenia un aire encara més senyorial pel fet d’estar rodejada per la mediocritat de les dècades posteriors. Al jardí de l’entrada, alguns convidats fumaven i la feien petar d’una manera cívica i circumspecta que aviat van entendre que es devia en gran part a un reforç de la conducta propiciat per l’amfitriona, que de cap manera volia sentir queixes dels veïns i molt menys haver d’atendre a la policia. Després de pujar l’escalinata de pedra, en Ferran va començar a saludar gent, però en Dylan no tenia gaire clar a qui, i la gent a qui queien les salutacions, estranyats, es giraven per veure’n a els receptors. Més d’una vegada, més estranyats i tot, van comprovar que al seu darrere només hi havia una paret, un test, un armari.

Com és costum, això li va dir en Ferran en arribar, van deixar els abrics a una habitació de convidats que hi havia al costat del rebedor i de seguida van passar a la sala, però en Ferran encara va trobar que era necessari repentinar-se alguns flocs que no estaven decentment desendreçats davant d’un enorme mirall de marc daurat que hi havia al costat de l’obertura que donava al saló. En Dylan va veure com entrava, just darrere d’ells la Carme, la seva companya de classe, abraçada a banda i banda a dos nois que no havia vist mai.

—Què hi fa la Carme, aquí?

—Ja t'ho pots imaginar… A menjar-li la polla de franc a algun d'aquests. Potser a més d'un.

No li va donar més voltes perquè de seguida va notar el contrast entre l’estil de la façana tardomodernista, amb l’escalinata i les columnes, els florons pintats a banda i banda de la porta principal, i la decoració de l’interior, de concepte obert i funcional, plena d’angles rectes, que es va confirmar en el raconet que hi havia només entrar a la sala, on un gerro japonès reblert de plomes de paó, llargues i escarransides, servia de punt d’enfrontament entre Gaudí i Mondrian. Li va saber molt de greu que en aquell precís instant l’Ausiàs no se’ls apropés per fer callar aquella disputa estúpida entre les formes orgàniques i els límits insondables de l’ordre racional de l’esperit.

La sala principal era d’una amplitud majestàtica, i un joc de volums al sostre, aprofitant l’antigor de l’edifici i els seus més de tres metres originals, que el dividien en una sèrie de falsos sostres de diferents alçades rectilínies que s’allargaven i entrecreuaven en pavellons esglaonats que convergien en la nau principal, al centre de la sala, li conferia una impressió més que noble, sacralitzant, o més que palauenca, museística i escultòrica. Les parets, per l’efecte d’alçades superposades, semblaven caure d’una llunyania insondable, sense arestes, com horitzons d’una grisor forta però vaporosa intensificada pel fet que els mobles, d’una foscor de banús llis, amb petits adorns de metall niellat o de pòrfir gravat, no s’havien arraconat a les parets, sinó que deixaven una via ampla pel darrere i d’aquesta manera l’emoció de l’ull, dels ulls d’en Dylan, fremia de vastitud. Davant d’una de les parets, per darrere d’un dels graons dels sostre, penjava un quadre del no-res, flotava gràcies a uns cables transparents o un d’aquells moderns sistemes magnètics. Era un collage rectangular, apaïsat i força gran, compost exclusivament per un garbuix de collarets que s’havien pintat cadascun d’un color, totes les voltes de groc, per exemple, i després s’havien anat engarlant a la tela per configurar una massa d’ones i sinuositats compactes i orgàniques amb una pulsió única i compartida de sòl esberlat que d’un moment a l’altre havia d’esclatar i expandir-se enllà dels marges, vessat per l’aire circumdant i per tota la sala. Ningú no se’l mirava. Tret d’en Dylan. Tret d’un home que ranejava la cinquantena amb quatre cabellots despentinats que fitava el llenç de molt a prop, estirant-se amb l’índex una parpella avall, una cella amunt, arrufava el front i resseguia amb la mà les anfractuositats, estirava el coll i comprovava el pap penjadís, girava el rostre i s’apujava una galta, després l’altra, en la qual hi devia trobar alguna cosa fora de lloc, perquè hi va posar, tot apropant-se encara més al llenç, els dos índexs, i es va esclatar un granet. Tot seguit, va continuar amb l’examen físic mostrant la dentadura i, després de passar-se la llengua sense èxit, s’escurà amb l’ungla unes restes d’enciam que li havien quedat del sopar. A continuació, s’hi va posar de perfil. Mentre continuava examinant la part de la tela que li quedava just al davant, es mesurava la corba incipient de la panxa. Era evident que l’home en qüestió era en Jackson Pollock. Va fixar-se per un moment en les seves sabates esquitxades d’oli de tots colors, però de seguida va quedar atrapat pel terra del saló, de marbre clar i esquerdat cromàticament per vetes d’ambre i d’albercoc, sense juntes, com un enorme cel impossible per on flotaven els convidats.

La claror incòlume de la sala lliscava per l’aire fresc, impol·lut. Aquí i allà hi havia poms de noies esquitxades de llum, abillades seguint la moda hel·lènica, amb vestits pantaló d’una peça que havien heretat les línies senzilles dels peples clàssics. Portaven també fines diademes daurades de motius vegetals, gairebé sempre petites fulles de llorer, i aquí i allà, en el recollit, o a un costat del serrell, una flor de color rosa, o de verds entre maragda i userda. Aquella moda era ben diferent de la que portaven les classes populars, l’aire grec acabava de sortir com a reflex de l’aura àtica només en versions selectes i, per tant, era normal que en Dylan no l’hagués pogut observar fins aquell moment: no s’havia estès en les seves esferes perquè els succedanis de les marques assequibles encara no s’havien portat als telers de Tailàndia, la Xina o la Índia, encara no s’havien fet còpies roïnes que, quan fos el moment, farien semblar a qui les portés, no un record aqueu sinó més aviat una mena de vagabund espellifat i naufragat al Bòsfor. En Dylan observava el moviment generalitzat amb ulls analítics, els recorreguts i la mansuetud sumptuosa dels membres distesos. Hi havia una matemàtica elegant en el conjunt de la sala. El filòsof torna de l’altura del balcó amb una idea que ja ha tingut altres vegades, una certitud biològica confirmada amb la seva visió en picat cap a les voreres. No li cal escriure-la, podrà tornar-hi quan voldrà, quan tingui forces per desenvolupar-la de mica en mica, pas a pas, en una exposició clarivident que revelarà a les ments lectores menys avesades a la reflexió la veritat del seu pensament. Observa el menjador, les tones de llibres apilats, l’aigüera plena d’olles i plats, certes engrunes al voltant de la torradora. S’atansa a observar, a corroborar, la magnitud de les molles seques i les recull amb cura estenent el dit petit, fent una clenxa que arrossega fins al palmell de l’altra mà, a la vora de la post. Observa el palmell ple d’engrunes i de pols, ben a prop, i amb dues passes peremptòries les deixa caure en una punta de la granja de formigues. Els insectes, tot d’una vegada, reorganitzen les rengles per acollir al seu cau les menges caigudes del cel, eixerides, diligents. El filòsof s’ajup per mirar-se de prop les galeries inquietes. Al cap damunt, a la superfície, una formiga ha sortit un instant de la renglera i hom diria que esguarda, consirosa, el posat fred del filòsof.

Com en un ritual clàssic, algú agafava l’ampolla i en silenci escandia el vi o el xampany en una agradosa ablució que els reconfortava, i bescanviaven dolçament un riure, un petit brindis, uns i altres apropaven les copes sense xocar-les, amb un gest només perceptible perquè la lluentor del vidre lliscava veloç per la circumferència del caire de les copes.

Escriu a la seva cambra insonoritzada de París. Els pulmons ofegats de records, menjats de dolor i de temps esfullat. Reinterpreta frenètic en l’asfíxia d’hores de cambra, fúlgides i tornassolades, les estones i els encisos mundans dels seus atacs de nervis, esculpeix en l’asfíxia dels vespres, paraules nacrades o d’ambre, rutilen com pàmpols esvelts que deixen en el temps una densitat de formes naturals resplendents. El temps com un greix argentat, una ona, s’arrapa a la tràquea en un tornar espuri i solemne als aromes mundans. El llit fa basarda postrat en el temps com un vel airívol i estossegat de la cambra, fa basarda si el temps és passat abans de descloure els llavis. Ha vingut la Juliette a trencar-me el paràgraf amb gestos minsos, el fulgor apol·lini d’una tarda al palau de, potser era la Suzanne amb la sopa ja freda als peus del llit, m’ho ha dit en sordina com una ària somorta, precisament ella m’ha retrobat el record. No sé si ho sap, li he dit, ja marxava, que això mateix em digué una vegada la Duquessa de Guermantes. No ha sabut contestar, pobra noia, i jo he rossolat novament pel paràgraf.

En Dylan no s’atrevia a fer cap passa endavant en aquell sòl de deus i núvols en què s’enfonsen els peus dels pobres mortals. Va resseguir amb la mirada una de les vetes més amples que s’allargava fins a una catifa a l’altra banda, on hi havia la post de les begudes i on va percebre unes cames que no s’adeien gens a la joventut enjogassada de la festa. Eren unes sabates negres de taló curt plenes d’aquelles arrugues que li surten a la pell envellida, amb sivella daurada, i cobria les cames amb unes mitges blanquinoses i una faldilla fosca per sota els genolls. Va alçar el cap fins al rostre i no va tenir temps de pensar quina mena de senyora era ni què hi feia allà perquè ella ja se l’estava mirant amb duresa, amb un somriure sorneguer. Era la Rodoreda. En una mà plena d’anells d’opalines i safirs, duia un manat de flors de tot tipus, una mena de recol·lecció d’exemplars de les seves obres, per les tiges regalimaven petites gotes de rosada. La figura de la Rodoreda, allà alzinada amb un posat gairebé demoníac, el va fer estremir. L’única solució que hi veia era endinsar-se entre la gent, immergir-se en la intensa melopea de les converses, però encara va tenir una sensació que el refrenà un instant. S’adonà, llavors, que aquell domicili no tenia temperatura, l’ambient estava mancat d’estació, de fred o de calor, com si fos un món imaginat en el qual tota inclemència física no tenia raó d’ésser, la realitat feixuga del món no hi tenia cabuda. D’alguna manera, aquella biosfera de dolçors terrenals i cortesies, d’elegàncies que havia sospitat però que mai no havia confrontat directament, més que lenificar les ferides que se li havien obert al llarg de la nit, les feien més fondes, experimentava una coïssor gairebé salubre i insidiosa en el pes de les robes aparracades que duia, una sensació de petitesa física de nan o de ratolí que s’esmuny entre gegants, entre déus i semidéus incapaços de percebre la seva presència.

De totes maneres, instant rere instant, començava a afaiçonar una idea, a partir d’alguns riures proveïts d’una alegria maliciosa i de la resposta en altres esguards que li llançaven de cua d’ull, que els convidats de debò bescantaven acudits o comentaris feridors, i en Dylan, precisament per la forma com restaven aliens a la seva existència, no podia deixar d’entomar allò com una prova fefaent que l’escarni queia directament sobre ell, sobre la seva minúscula figura entre titans i muses, i procurava arreplegar els mots solts que li arribaven per confegir les idees que davallaven entorn seu, però la rapidesa i l’absurditat que en resultava el varen fer desistir aviat, i en tenia prou amb l’expressió corporal i els abismes de grandesa que s’obrien entre tots ells i la seva figura indecorosa.

Cercava per la sala un punt d’encontre o de recer i veia, més que cap altra cosa, entre els caps, el Ferran coresforçar-se a passar advertit als ulls d’aquells éssers olímpics, el veia faronejar-se tèbiament, estrafent una elegància a les espatlles, als rictus del llavis i a la manera com premia amunt les galtes amb suavitat per provocar una atenció hímnica en els ulls, d’èxtasi mística, que no li havia vist mai. Ell, que el coneixia, li notava un demble melodramàtic de novel·la rosa fastigós, però per als altres, pel que semblava, en Ferran perspirava una antiga elegància d’esperit heretada en els faccions i en els gestos pròpies només de les famílies que han romàs nobles, impertorbables, al llarg dels segles. En un parell d’ocasions, naufragat en les marees olioses de la desconeixença, en Dylan va creuar els ulls amb el seu amic, llambregant-lo com si fos un tauló que surava pacientment en els onades, i, talment com el tauló inert, abstret, cada vegada en Ferran havia lliscat rere una ona, havia desaparegut impertèrrit, bandejant-se impostadament davant els seus ulls amarats de desesper. Va decidir que havia de surar i deixar-se emportar, i es va apropar a un cenacle que xerrava animosament al seu costat. Tot el cos glatia d’inquietud i de recel mentre analitzava quin era el flux de la conversa i com podria falcar-hi la seva presència de la manera més natural. Una flor de glicina va caure-li estrepitosament als peus i en comprovar d’on havia caigut, la Rodoreda, d’esquenes, se n’anava cap a l’altra banda de la sala.

Els nois vestien amb una diplomàcia més que grega, de Gàlates orgullosos. Hi havia tres estils principals: el primer, que era el que entonava més amb les noies, de pantalons clars i fins, amb cinturons grossos de color terra i camises blanques o gris clar més gruixudes, visiblement assarjades; un segon estil fundat en les línies asiàtiques, d’amplituds de sedes fosques, colls rodons i tancats amunt; i un tercer que en Dylan va anomenar heroic, més rar i que segurament estava reservat als més notables de tots ells, amb pantalons de pinces i unes camises rectes amb faldons llargs que recordaven casaques d'hússar, però per comptes de botons, hi penjaven unes vagues de fil daurat agafades per unes perles grosses en forma de llàgrima rosada.

Provava de fendre els lligams magnètics dels individus que formaven el cercle, per iniciar-se en la conversa, trobar el mot que podria falcar i adherir-se. Escoltava amb molta atenció, indiscretament, analitzant les anades i tornades de cadascun d’ells. El soroll blanc dels nois, que xerraven sobre camps de golf i pistes de pàdel, sobre les comoditats d’uns clubs i d’altres, o sobre l’excel·lència de tal o altra persona en tornejos que en Dylan desconeixia per complet, va esquinçar-se de sobte amb les estridències genuïnament castellanes, els sons esmolats i pedregosos d’un noi ufanós amb un aire de superioritat i gentilesa que va corroborar la petita cort de silencis aduladors que els altres li van posar als peus perquè se sentís més còmode:

—Para el golf, Cataluña es de lo mejor, però me tenéis que conceder que en el pádel, Madrí no tiene comparación. El vuestro es un pádel provinciano, de género chico, por así decirlo. Le falta la calma fastuosa de los grandes clubs de la Moraleja, de Colmenar.

—No sé –va començar a dir un dels altres— si esa fastuositat que dices es tal o más bien la ponéis y la quitáis, porque la lleváis más cada uno de vosotros en las maneras que no pas reside en el club en sí –li va fer un somriure molt amable, i va continuar—. Yo he estado en esos clubs y no he visto una gran diferencia con los de aquí. Todo y así, sí he visto que vosotros nos superáis, de totes totes, en la elegancia en el hacer, y no lo digo por halagar, no, sino porque los que íbamos, que eramos todos catalanes, en comparación parecíamos unos pagesos.

El noi castellà fa fer un esguard rodó a la sala i per un desig de rebaixar els afalacs de l’altre, va contestar:

—No, señor mío, no. Uno no puede dejar de observar, en fiestas como esta, que la elegancia de los catalanes es cosa más que evidente, yo solo ponía de relieve el hecho de que en cuanto al pádel se refiere os llevamos cierta ventaja, aunque quizá no tanta –va acabar de confutar el madrileny, a qui ningú va gosar contradir.

En Dylan no sabia cap a quina banda era més educat de vomitar. La conversa d’aquella capelleta, d’ençà d’aquella contundència espanyolista, i dels posteriors comentaris també afalagadors dels altres, que van demostrar una intensa fal·lera per la pràctica dels idiomes estrangers, no va ser capaç de tornar a la llengua pròpia, i en Dylan, atabuixat per una malfiança concreta i afusada, no va voler ni tan sols ésser vist per aquells joves fluvials, com ell acostumava a dir.

Va veure en Ferran, un parell de cenacles més enllà, ben col·locat i formant-ne part, que feia, regularment, uns somriures capciosos, modelats en hores i hores de somnieg davant del mirall, amb unes lleugeres variacions que afegien o disminuïen la tensió dels llavis en funció de l’acceptació que el comentari havia tingut entre els altres membres del cercle i que anaven acompanyats d’un únic i lleugeríssim aplaudiment d’aprovació si la persona que l’havia proferit era un d’aquells éssers olímpics de fortuna immortal.

En Dylan va apropar-se a una altra capelleta, formada gairebé en la seva totalitat per nois abrusats, d’un morè d’irisacions caribenyes que podia diferenciar-se amb el morè de saló d’estètica només veure’l. Eren pells d’una vitalitat tranquil·la, inconscient i sense esforç, com qui és ros o calb, sense parar-hi atenció. De primeres, en Dylan no va entendre res del que deien i va quedar-se en una mena de segona graderia, observant i escoltant-los com si fes cua per participar-hi:

—De ple amb la botavara!

—S’ha de ser imbècil per orsar i passar a cenyida des de llarg directament… i sense passar el cap.

—Et uns pallús, Arnau!

—No n’aprendràs mai de la vida. Millor que et dediquis a una altra cosa.

El tal Arnau, davant de les riallades de dents immaculades, no va contestar res, va fer una passa enrere i va creure que els ulls d’en Dylan eren els d’un còmplice que s’apiadava d’ell.

—A tu també et costa aprendre?

—Ehm, bé, sí, suposo.

—És una merda. A mi m’encanta navegar, però soc una mica maldestre, és veritat. Potser ho hauria de deixar, com diuen aquests sempre, però no en soc capaç. M’encanta el mar, les onades, el vent, intentar portar l’embarcació amb la força dels braços, el sol a la cara, la olor forta i salada…

—El mar és com no n’hi ha.

—Exactament. És el que em diu el Marcel sempre.

En Dylan se’l va mirar amb un intens interrogant a la cara.

—En Marcel, el meu instructor. En sap un niu! Però a mi em costa. Me’n recordo de les coses que m’ha dit, però sempre uns instants després que sigui necessari. Diguem que tinc bona memòria, però quan no estic sota pressió. I en tinc molta de pressió, no et pensis. Mon pare m’ha dit ben clar que fins que no pugui governar una embarcació de vela no seré capaç de portar els negocis, per molt que estudiïs, Marc –va impostar una veu cavernosa i pausada, que devia ser la del pare—, per molt que treguis les millors notes, una empresa és com una embarcació, has de ser flexible i ferm per mantenir-la a flot bufi el vent que bufi –va fer un sospir molt pregon, desil·lusionat, i va tornar a la seva veu original—. No sé com m’ho faré. No voldria haver de dirigir només una de les seccions, exportacions o importacions, vendes… Seria una vergonya.

El noi va fer un silenci tràgic, amb els ull sòpits, gairebé somiadors. En Dylan no va gosar dir res, perquè començar a consolar-lo hauria significat segurament comparar la situació d’ell amb les que coneixia de més a prop, i ho va trobar insolent, o de mal gust i prou.

—A punt a punt d’inscriure’m en la trifàsica –deia ara un dels que s’havien rigut del pobre Arnau—, però la meva mare pateix molt i no vaig voler que passés ànsia. Mon pare em va suggerir, a més, que potser em mancaven unes quantes hores de vol per assegurar-me el primer lloc, i crec que em passaré tota la primavera practicant.

—És un repte ben difícil, sí. Mon germà la va començar l’any passat i no la va poder acabar. Va haver de fer un aterratge d’emergència en unes vinyes de Vilafranca.

—I no es va estimbar?

—De poc, però va deixar les vinyes fetes un nyap. I mon pare va haver d’indemnitzar el propietari.

—Hòstia, quin pal!

—Per sort, el propietari és un dels proveïdors de l’empresa i van fer un tracte amb el qual tots van quedar contents. Bé, mon pare no gaire, perquè li va dir a mon germà, i a mi, de passada, que la propera vegada, abans no s’inscrivís, hauria de fer-se una assegurança que cobrís qualsevol desperfecte.

—Una assegurança d’aquesta mena deu costar un ull de la cara, no?

Aquest comentari va suscitar uns somriures muts i unes mirades de complicitat. Després de molt mirar-se i inquirir-se en silenci, un d’ells va contestar a l’ànima innocent que havia gosat preguntar:

—Si t’has de preocupar de quant costa, vol dir que no tens prou diners per fer-la, Miquel.

En sentir allò, en Dylan va vinclar-se enrere i va mig girar-se, però abans no pogués fer cap passa, el seu company de penes va dir:

—A mi m’encantaria fer la trifàsica. I a tu?

—No sé si fa per mi –va contestar en Dylan.

—Ja… Jo no tindria cap possibilitat, tampoc. De navegar n’hauria d’aprendre un munt, primer, i de volar estic a zero, perquè mon pare no em deixa agafar l’avioneta fins que no domini la vela. Com has de volar –va tornar a estrafer la veu paterna— si encara has de portar salvavides al vaixell? Ara –va afegir tot tornant a la seva veueta de xai—, que de conduir de pressa no tinc cap problema, se’m dona molt bé el McLaren, i al circuit cada vegada milloro els temps. Potser soc tan desmanyotat que no ho aconseguiré mai, però m’hi esforço molt, jo.

En Dylan, per resposta, va fer una mena de gruny d’una mansuetud carnavalesca, que ni tan sols ell sabia ben bé si li donava la raó al tal Arnau o li’n treia. Finalment, va pensar que havia de dir alguna cosa, perquè no estava bé deixar aquell cenacle sense acomiadar-se com a mínim d’ell, i va preguntar-li si volia alguna cosa per beure.

—Sí –va fer el noi amb certa alegria—, crec que prendré una altra copa de xampany. T’acompanyo.

—No, no, si jo no vull res –va contestar en Dylan.

—Ah.

El bo de l’Arnau va marxar cap a la zona de les begudes i en Dylan va aprofitar per deixar aquella conversa que encara seguia rondant per l’aeròdrom de Sabadell. En girar-se per trobar una nova conversa, una mica més estimulant que les anteriors, va tenir una nova visió d’en Ferran, que ja intercanviava algunes paraules amb els membres de la capelleta, però encara se’l veia una mica enravenat, pudorós o prudent, com un jugador d’escacs que calcula, sedegós, una ocasió còngrua en la qual prendrà avantatge sense descobrir en cap moment la seva estratègia. Els seus interlocutors, però, no n’eren conscients, ni tan sols podien imaginar-se que aquell noi tan agradable, tan del seu rang, tingués cap estratègia, cosa que els passa sempre a aquells que són conscientment poderosos quan es troben entre iguals. En Ferran, per un segon, va fer-li una llambregada de cua d’ull i va tornar de seguida a la conversa, cosa que va dissipar en les intencions d’en Dylan qualsevol idea relativa a apropar-s’hi. De totes maneres, en aquell instant precís, tots els cenacles van deixar en pausa les converses i les atencions que es feien els uns als altres, en una onada d’interès cap a l’amfitriona, que creuava en silenci en una diagonal sinuosa.

La sala sencera guspirejava d’enveja quan l’Aïna Serret va introduir en l’ambient l’Anna Belloch. En Dylan va percebre un aire de cobejança generalitzat en la figura de la nena de la casa, per la companyia més que no pas per ella mateixa, d’un caire sexual en les mirades dels homes i d’admiració en les de les dones. Després va pensar que la divisió de mirades no era tan clara i que potser alguns d’aquells nois només n’admiraven l’elegància i, en canvi, algunes noies marcaven la nouvinguda descaradament amb uns ulls delirats de desig. L’Anna Belloch, però, no donava els seus ulls a ningú. Ben bé, era com una d’aquelles dames remotes que viuen per sobre de tot, amb uns costums similars, certament, com podien ser l’abillament, els locals als quals acudia o els paratges de vacances, però deixava uns fums oblidosos en passar, deguts segurament al fet que tenia per ofici passejar-se per les passarel·les més exclusives, com li havia dit el Ferran, o qui sap si aquell rictus mesell, aquella llangor dolça i el demble airívol generalitzat dels seus moviments s’ajuntaven al seu bust nimbat, molt més esponerós que no s’hauria dit d’una model, afaiçonant una natura primigènia i gentil, i eren, més que una deformació professional, unes gràcies rares com les d’una gran au brillant i extinta.

L’Aïna Serret acompanyava d’una banda a l’altra la seva millor amiga. Potser així contrarestava amb les seves faccions bonhomioses i tendres l’urc cantellut i la fredor clàssica de l’Anna Belloch. El resultat, a ulls d’en Dylan, fou com si una comtessa de províncies hagués tingut la sorpresa plaent d’haver de rebre en el darrer moment una antiga majestat del centre d’Europa. Es van apropar a la post de les begudes i dues o tres persones, d’entre els molts que s’hi van amunionar per fer-li breus compliments que les fes visibles als seus ulls glaucs, li van oferir gots de vi o de cubata. L’Aïna es va afanyar a rebutjar-los a tots.

—Ui, no, gràcies, l’Anna no veu altra cosa que Moët, i no gaire, perquè les bombolles de seguida li inflen el cap.

D’aquesta manera, l’amiguíssima, amb el mateix posat hieràtic d’una deessa més antiga i més poderosa que la resta de deïtats menors de la sala, s’estalviava fins i tot haver de rebutjar les cortesies dels altres. De totes maneres, després de fer-li una mirada breu a l’Aïna, per demostrar-li agraïment per les atencions que li mostrava, va afegir, potser per esmussar una mica la forta opinió que podien fer-se d’ella després d’aquell comentari, una resposta general, breu, a la seva amiga:

—Que n’ets, d’exagerada! No bec només Moët, també m’agrada el Mumm –i amb allò va fer un mig somriure amb un extrem de la boca mentre inclinava una mica el cap per disculpar el rebuig als oferiments i, de seguida, va continuar amb la seva impertorbable processó per la sala, enduent-se, amb el seu vestit blau de França, tota la lluentor que, per un instant, havia il·luminat les figures d’una perifèria alada.

De cop i volta, en Dylan es va sentir atret per un to de veu femení que traspuava una força inusual en la manera com s’adreçava als seus interlocutors, xamosa però intel·ligent. De totes maneres, però, en girar-se cap a la veu, la seva atenció va quedar garfida per un noi alt, esplèndid, de cabells foscos i rostre distingit, nissagarut, que contestava els arguments de la veu femenina amb una melodia impròpia, renaixentista, de tarannà llombard. En Dylan s’hi va atansar i va projectar-hi una anàlisi psicològica a partir de la seva fisonomia. El gest del pit, ferm, ample, mostrava orgullós la panòplia antiquíssima de la seva família. No era necessari saber-ne els cognoms per capir que n’eren molts, que les moltes ramificacions havien deixat nusos ben forts en les pàgines de la noblesa italiana, primerament, i en les de la burgesia europea, en els darrers temps. Una noia petita, bufona, havia quedat atrapada en l’òrbita d’aquell atlant del nord d’Itàlia, obsedida, i si venien altres a parlar-hi, a sentir els saltirons de la seva cantilena, ella girava al seu voltant fins que trobava un nou buit on poder continuar les seves gracioses magarrufes que ell, per cert, no acabava de percebre mai, talment tenien un efecte semblant al que les petites ombres de les nombroses llunes de Júpiter projecten sovint sobre la impassible superfície del planeta.

La conversa es desenvolupava, òbviament, en les moltes diferències que l’estranger percebia entre el seu país i el nostre, però s’havien enfocat, més que no pas en els detalls romancers de les gents de poble o de les rutines de ciutat, en els afers econòmics i les distintes maneres d’entomar-los. En primer lloc, la noia, més desperta que cap dels altres que feien d’espectadors a la conversa amb el jove italià, exposava que un estat jove com el nostre havia hagut de fer una sèrie de concessions als veïns europeus que en primera instància ens havia afeblit, però que de seguida, com els russos que durant la cursa espacial havien fet de la seva feblesa la seva major fortalesa, tot explicant aquella anècdota que deia que mentre els ianquis havien fet una enorme despesa de temps i de diners per crear un bolígraf amb el qual poder escriure sense gravetat els russos havien decidit que els cosmonautes prendrien notes amb llapis, la nostra economia s’havia redreçat prenent com a valors profitosos la no pertinença a la Unió i la flexibilitat comercial i industrial que això suposava tot mantenint el contacte mercantil de manera estreta. L’italià, per rèplica, adduïa túrgidament que aquesta manera de fer, al final, ens feia dependents dels capritxos i del major poder de la Unió, amb Alemanya, França i Itàlia al capdavant, i que el millor que havíem de fer per assegurar-nos l’estabilitat era passar a formar-ne part, i altres sofismes especiosos que no treien cap enlloc. La noia va rebatre aquelles galindaines argumentals en un tres i no res i el gallard estranger, dolgut, va anar a buscar-se una nova libació emportant-se del braç, gairebé com un premi de consolació, aquella noieta satèl·lit que frisava d’emoció només de sentir-lo a prop i que va demostrar-ne el goig tot estirant molt el coll i mig cloent les parpelles per mirar a banda i banda els espectadors del debat.

La noia, amb un gest de suficiència, va canviar de tema ràpidament:

—Quines ganes que passem el llindar del 80% de mecanització industrial. De fet, ja tinc clar que la meva tesina serà, precisament, sobre un nou model de producció basat en el 98% de mecanització. Indústria verda i eficient, d’una vegada per totes.

Aquells aires de superioritat intel·lectual, com si el món fos ple d’inútils i només les figures que es prenien a elles mateixes per paladins del progrés sabessin com girava el planeta, li va coure massa i tot a en Dylan, tant, que no va saber deixar-ho passar. Sense ni tan sols preguntar-se de quina manera podia integrar-se en la conversa, va passar a l’acció directament:

—I qui se suposa que us comprarà res, si ningú no té cap salari?

Les mirades de sorpresa, en observar-lo, van transformar-se ràpidament en fàstic i sornegueria. De fet, immediatament, tots els caps va tornar delitosos cap a la noia, que ja tenia preparada la resposta:

—Evidentment, els qui tinguin diners.

—Però si gairebé ningú no treballa, perquè la mecanització rondarà el 100%, com tu desitges, qui tindrà diners?

—De diners en tindrà tothom, d’això no t’has de preocupar. La qüestió serà fer més eficient el producte, l’elaboració i la distribució, perquè aporti majors beneficis.

—Però els beneficis dins del sistema han de créixer infinitament, perquè sense creixement es genera recessió. El que fa falta són compradors, més i més, per sostindre els mercats.

—On dius que estudies, tu? A aquestes alçades, qualsevol amb una mica de cultura econòmica (la cultura que paga la pena), ja sap que el sistema que tu descrius està antiquat. Ara es porta una altra cosa, marrec.

—Doncs il·lustra’m, si no et sap greu, perquè dit així sona a fantasia.

—És massa llarg (i massa feixuc) d’explicar-ho amb pèls i senyals a qui no té un coneixement bàsic d’economia, però com que es nota que et cal una mica d’il·lustració –va subratllar maliciosament aquest darrer mot—, te’n faré cinc cèntims –va pentinar-se els cabells enrere, es va mullar els llavis amb xampany i va continuar—. En primer lloc, el poder adquisitiu quedarà en mans dels que produeixen i dels que treballen, que en tindran més que ara i, per tant, podran comprar més coses i a preus més elevats. Al final no és la quantitat de consumidors allò que importa, sinó les quantitats de despesa acumulades. En segon lloc, no deixarem que la gent es mori de gana, òbviament, i els estats que encara no donen pagues mínimes les acabaran donant, no només per humanitat, sinó perquè tot i que sigui un teixit econòmic de segona categoria, aquests petits consumidors, en massa, sostindran els teixits secundaris que nodreixen el gran teixit econòmic, com ja passa a alguns països com Alemanya, Austràlia, el Japó… En tercer lloc, el creixement perpetu que tu dius es basa en la caiguda d’actius per alguna banda, no hi ha guany si alhora no hi ha pèrdua i, per tant, quan la gent com tu diu que el capitalisme es basa en creixement constant, evidentment, s’equivoca, ja que si fos així l’economia col·lapsaria en poc temps. La prova la tens en el fet que el capitalisme segueix sent el millor sistema, l’únic, de fet, perquè els altres ja has vist quant han durat.

—No han durat perquè no se’ls ha deixat. Els atacs per part dels estats capitalistes eren constants.

—Victimisme i ploramiqueria. Sort que a Catalunya les classes emprenedores ja han deixat de fa temps aquest vici.

—Vici? Vici és voler fer creure que els emprenedors s’han fet el camí ells tots sols, que no tenen cap deute amb els treballadors o amb l’estat.

—Deute? Si de cas, ells tenen un deute amb nosaltres. Qui els ha donat el pa? Qui els ha donat crèdits per poder comprar-se els pisos on viuen? Qui els ha portat els productes que necessiten per viure?

—Jo també sé fer preguntes retòriques.

—Fes-les, doncs.

—D’on han sortit les carreteres per distribuir els productes? D’on han sortit les inversions per millorar la xarxa elèctrica, les facilitats per disposar de mà d’obra? I les telecomunicacions? I el sostenidor dels mercats quan fan fallida? Han sortit dels impostos que no paguen les grans empreses? Dels impostos que evadeixen? De l’economia submergida durant dècades? O potser tot aquest terreny fèrtil per a fer negocis s’ha conreat amb els impostos dels treballadors, amb sous molt per sota del valor que afegien any rere any, quan sí que eren necessaris per produir riquesa? Els treballadors, a més de cornuts tota la vida, ara hauran de pagar el beure. I el més gros és que ho dieu entre rialles i com si fos a vosaltres que us deuen els favors.

—Et penses que els emprenedors no paguen impostos o què? I les empreses no paguen impostos de societats, de propietat? O les aportacions per cadascun dels treballadors? O quan aquests s’agafen la baixa? Si sumes les quantitats aportades pels treballadors i les de les empreses, veuràs que amb els impostos d’un parell d’empreses es cobreixen tots els dels treballadors. Així que millor informa’t abans de culpar.

—Ja estic molt ben informat i no culpo a ningú de res, responsabilitzo quan alguns com tu es volen treure les responsabilitats de sobre. Però, tot i així, aquest argument de les quantitats és del tot capciós. Mira el percentatge d’impost sobre el total d’ingressos, no la quantitat de diners, per fer una comparació justa.

—Això és una banalitat. Al final, els empresaris aporten molt més que els treballadors, i no només per a infraestructures, sinó que la major part se’n va en prestacions socials, en hospitals, en jubilacions per a egoistes que es van gastar tots els diners en comptes d’estalviar o de fer-se un pla de pensions, en intents estúpids d’educat a qui no vol ser educat, de qui no vol més que una paga per poder fer el ronso. Però clar, això desfà la teva teoria de la lluita de classes, oi?

—En prestacions socials? En hospitals? Que jo sàpiga tot això és concertat –i va posar-hi un èmfasi carregat de fel en aquesta darrera paraula—, i els diners públics se’n van a mans privades que gestionen aquests serveis molt per sota de com haurien de ser. A més a més, mentre les empreses aporten un tres o un cinc per cent, gràcies a la enginyeria fiscal, els treballadors aporten entre un quinze i un vint-i-cinc. I ho disfressis com o disfressis, em continuarà semblant injust.

—Escolta, marrec –va dir un altre, amb un to molest, per haver de perdre el temps explicant l’ABC a un nen de pàrvuls—, si no t’agrada la nostra conversa, què hi fots, aquí?

—Exacte –va afegir una altra—. Crec que el partit comunista es reuneix al Barri de Lourdes.

—Ves a saber qui l’ha deixat entrar, a aquest.

—Fàcil. El germà de l’Aïna, que li agrada jugar als anarquistes.

—S’ha de ser tanoca. Amb la fortuna que podria fer agafant el testimoni de la mare, que és una fletxa, i s’entesta en fer el cupaire tot el dia.

—Mon pare li deia a sa mare, l’altre dia, al golf, que no s’ha d’amoïnar, és una època que passarà.

—Sí, és immaduresa, certament.

En Dylan va passar d’aquells esquenadrets, d’aquells fluvials, remugant entre les dents, i va enfilar cap a la porta, per marxar d’aquell cel de fang ple d’ídols de porcellana que no es miraven el món per sobre l’espatlla, sinó que no es miraven el món, ni poc ni massa, però en passar pel costat d’un altre cenacle, rodejant-lo per entomar el pas cap al rebedor, va sentir el nom d’un filòsof que va captar la seva atenció, i s’hi va acostar.

—Vols dir que és una bona idea?

—És més que bona. Com en tot, s’ha de treure el gra de la palla i reformular les idees. Res no és nou, tot són reconstruccions i evolucions de propostes antigues. Pensa que ara mateix tothom està molt descontent amb la política. Uns diuen que no els ajuden, els altres que s’imposen massa límits. Fa anys que ja hi ha molta gent que veu clar que la política de debò es fa a les empreses, i fins i tot s’atreveixen a dir que volen votar a les empreses, no als partits polítics. Bé, doncs en part tenen raó. El corporativisme és l’evolució natural i l’hem d’entomar d’una vegada per totes. La democràcia ha mort des del moment en què va néixer, perquè era una farsa. Aquelles idees, aquest filòsof, tenen la clau del progrés.

—Això que dius potser té sentit, però el que proposava aquell és un error històric, i no hi té res a veure.

—Més del que et penses, però era un error perquè estava mal enfocat. El seu objectiu últim era l’anarquia, una societat madura capaç d’autogestionar-se sense necessitat de crosses paternalistes ni democràcies hipòcrites.

—Però l’anarquia és caos.

—No, l’anarquia és llibertat en el seu grau màxim –va contestar tot alçant els braços—. Llibertat per crear i desfer empreses, per comerciar amb qui vulguis, per produir com et sembli millor, contractar, acomiadar, reformar, decidir, progressar tant com sigui necessari, sense traves, sense donar comptes a ningú, cadascú amb la seva consciència. És cap a on hauríem d’anar.

—D’això en dius llibertat? Llibertat per a qui? —va interrompre en Dylan, sense ni tan sols adonar-se que ho havia fet en veu alta.

—Dispensa’m si no et contesto directament –va fer el noi, tot abaixant els ulls cap a l’únic membre desconegut de la conversa—. Com et dius?

—Dylan.

—Encantat, Dylan. Jo em dic Mateu.

—Ehm… Hola.

—I ara que ja ens hem presentat com déu mana, permet-me que et contesti.

Es va fer un silenci incòmode, en el qual el noi va fer una petita reverència, va tornar a erigir-se en mig del cenacle i va començar:

—Bé. En primer lloc, la llibertat cadascú la interpreta segons els seus interessos, a partir de les seves pors. En general, a la gent li fa por ser lliure i per això li posen «peròs» i «isis» a la llibertat. Però, digues, quina mena de llibertat és si se li posen límits?

—Però una llibertat salvatge, sense limitacions, seria particular. No tothom la podria gaudir –va contestar en Dylan.

—Cert. Però jo no proposo una llibertat per a tothom, sinó una llibertat absoluta, natural, i qui tingui valor, que la prengui.

—Li veig, a priori –va contestar una noia que tenia a la vora— un munt de problemes, a la teva llibertat.

—Com quins? —va fer ell ampul·losament desconcertat.

—Doncs que de la mateixa manera que tu la prens per poder fer coses positives, emprendre sense límits, per fomentar el progrés, per fer avançar la societat, perquè et conec i sé que tens bona voluntat, de l’altra banda ens podríem trobar gent més roïna i baixa que la prengués, per exemple, per assaltar casa teva, robar-te, segrestar algú de la teva família… Seria molt perillós per a nosaltres.

—Perillós per a vosaltres?! I per als que no tenen els vostres recursos què?! —Va espetegar en Dylan, furiós.

—Un moment –va dir el noi, amb un posat tranquil i gallard—. Anem a pams. Carlota, en primer lloc, no has de ser tan poruga. Pensa que amb una major llibertat guanyaries més i podries pagar-te tranquil·lament una quota de seguretat privada, molt més eficient que la policia, perquè no es dedicarien a perdre el temps i els efectius en operacions antidrogues o antiprostitució que, si fos útil, si aconseguissin estroncar aquests consums tan estesos, jo mateix els aplaudiria, però és evident que fan un esforç i una despesa inútils, estarien treballant a serveis de seguretat privada que, com tot allò que és privat, serien més eficients i es dedicarien exclusivament a allò important: defensar la integritat de la gent. Mentrestant, si la gent vol drogar-se, si volen anar de putes, que ho facin, que ja són grandets. Deixem-nos de puritanismes i de paternalismes. Llibertat. I qui passi ànsia per la seva integritat, que s’ho pagui, però no hem d’obligar a ningú a pagar per un servei que no vol tenir.

—No pot ser veritat, això que escolto! —va etzibar en Dylan.

—Però llavors –va afegir algú altre—, què passa amb la justícia?

—La justícia –va prosseguir en Mateu amb un aire de suficiència pedagògica acaronador, considerat— es pot resoldre entre gent civilitzada: amb pactes entre individus, contractualment, o, en el pitjor dels casos, es poden crear empreses dedicades a la mediació, que funcionarien com una mena d’asseguradores.

—I qui no té diners? On el fotem en aquesta societat? —va cridar en Dylan.

—Tinc un altre dubte sobre això, Mateu.

—Digues.

—Què passaria si, per exemple, algú t’agreuja i després no vol responsabilitzar-se i tampoc vol fer servir una empresa de mediació?

—Ah, aquí tindríem l’associacionisme. Una cosa molt nostra, a més a més.

—A veure.

—Les persones civilitzades formarien part d’una associació civil, sense lucre de cap tipus, sense càrrecs remunerats, sense funcionaris ni paràsits per l’estil, com les antigues societats de cavallers, en les quals els membres haurien de respectar una sèrie de premisses comunes, com per exemple, adir-se a un pacte de ciutadans honrats o a fer servir l’empresa de mediació que l’agreujat considerés oportuna.

—Però…

—Un moment, que no s’acaba aquí. Si es donés el cas en què, malgrat tot, la persona que ha infligit el greuge no vol col·laborar de cap manera, se li aplicarien una sèrie de sancions, prèviament estipulades per l’associació i que hauria de conèixer d’antuvi, de manera que quedaria fora dels possibles beneficis que comporta ser-ne membre. En altres paraules, es convertiria en un pària i tindria problemes més greus que si participés voluntàriament.

—Ah, com fan els estats entre ells.

—Justa la fusta.

—I en el cas…

—Ja vaig, ja vaig… En els casos en què el greuge l’hagués provocat algú forà, de les classes més baixes de la societat, cap norma no impediria a la persona agreujada de prendre la justícia per la seva mà, cosa que, tot i que sona molt dura, no ho és, perquè en una societat que té coneixença d’aquestes possibilitats, s’imposaria de seguida la pau i la concòrdia. En primer lloc, ningú no vol ser ofès, i, després, les conseqüències de no participar en un procediment civilitzat per aclarir un possible greuge serien pitjors, així que la gent hi participaria.

—Que no veieu que un sistema així és una font de màfies i d’esclavitud! —va cridar en Dylan, enfellonit.

En Mateu se’l va mirar amb els llavis serrats i va contestar:

—No, Dylan, a aquest sistema no hi tindran cabuda les víctimes. La llibertat serà a l’abast de tothom. Si hi ha pobres, víctimes, esclaus, és perquè no s’han alliberat a ells mateixos, ja els està bé.

En Dylan no trobava les paraules exactes que volia fer servir per contestar, perquè li venien moltes de cop, descriptives, de l’individu, de situacions viscudes o hipotètiques, de l’ambient o de lectures, frases cèlebres, el nom de la mare d’en Mateu i, mentrestant, mentre s’hi amunionaven feixos i feixos d’imatges i mots, d’onomatopeies, de grolleries, una veu, darrere seu, va dir-li en veu baixa:

—Quin fàstic, eh?

Quan es va girar va veure un noi uns anys més gran que ell, però que feia una fila similar a la seva. Unes vambes, uns texans, un jersei negre i uns cabells embullats de mitja melena. Nogensmenys, el rostre tenia un punt aristocràtic en el nas o en la seguretat de l’expressió, i no en va ser conscient del tot. En Dylan no va gosar contestar. No era necessari, tampoc.

—No tots els fills dels rics som uns imbècils. No és una qüestió genètica, tot i que ho pot semblar –va concloure.

Ell seguia astorat, encuriosit per aquell noi que hi era però no hi era, que evidentment desentonava però que alhora tenia el mateix dret o més d’estar allà. D’altra banda, per principis no hi hauria de ser, si no era que se’n rifava de tot i de tothom.

—Em dic Lluís, soc el germà de l’Aïneta.

—Ah, clar!

—Clar? Havies sentit a parlar de mi?

—No ben bé.

Va fer un gest interrogatiu i en Dylan li va explicar el motiu de la seva sorpresa i es va presentar. El germà de l’Aïna el va conduir a un racó que semblava una mena de cambra secundària, on hi havia un grupet que seia a uns sofàs amb tarannà relaxat i que donaven una impressió de jovent mortal. En Lluís Serret el va presentar als seus col·legues i de passada va demanar-li com havia arribat a trobar-se en aquella situació tan incòmode.

—És una història llarga, però en resum podríem dir que he vingut amb un col·lega que ara mateix romanceja per l’altra banda del saló.

—I t’ha deixat tirat?

—No ho diria així –va fer una pausa, per cercar com dir-ho exactament—. A ell això li agrada, relacionar-se amb tothom vull dir. Jo –aquí va fer una nova pausa, perquè mai no havia pensat que no li agradés relacionar-se amb tot de gent, de fet sí que li agradava.

—Amb aquesta gent és que costa, oi? —va dir en Lluís.

—Sí, són gent molt exclusiva –va afegir una noia.

En Dylan va dubtar si aquell era l’adjectiu que ell els hi posaria, però la riallada que van fer tots de cop va dissipar qualsevol dubte. Els esqueia prou bé.

—I ja marxaves, o què? —va preguntar-li una altra noia.

—Sí, estava una mica fart de sentir…

—Gilipollades, segur –va afegir un que estava escarxofat com si fos al sofà de casa seva.

—No ben bé. El que m’ha escalfat eren unes demagògies…

—Típic de gent que la formació que reben és l’acadèmica i prou, i que només pensen en ells mateixos –va dir en Lluís.

—Sí, suposo. Però se les creuen, aquestes coses, i provaran de fer-les realitat.

—Pot ser, però no t’hi escarrassis, en realitat són uns bocamolls mandrosos. Després no fan res de res. Passar-s’ho bé i prou. La feina gruixuda, els la fan uns altres.

—Això és cert, però d’altra banda, tampoc has de patir. Ja veus que no tots som com ells. Alguns estem compromesos amb el planeta, amb la gent. Nosaltres sabem que aquestes desigualtats són injustes, i intentem posar-hi remei.

—I a casa vostra què en pensen?

—A la merda els de casa. Estem lluitant per un motiu més gran, més important.

Per un instant els va veure més heroics, molt més gallards que tots els altres que gaudien de la festa. La nena dels Mulà havia marxat. Una nota senzilla, directa, sense frases emotives ni epítets embafadors o carenes d’adjectius que s’oposessin a la vel·leïtat de la mare, l’orgull intransigent del pare. Havia marxat de casa per sempre més. Si havia de ser pobre, ho resistiria, però no seria mai més una au tropical engabiada entre els murs de la família. Aquella vida no estava bé, ni per ella ni per la gent que no podia tenir-la. Era una obscenitat fastigosa. I ho va escriure sense pèls a la ploma. Obscenitat fastigosa. No en vull formar part. No cal que em desitgeu sort, perquè com deien els romans, la fortuna ajuda els intrèpids. I va signar la carta escrivint només el seu nom de pila, sense els cognoms de la família ni les floritures que li havia ensenyat la mare. Un nom i prou. Una dona i prou.

—Uf, mireu allò, què fot aquella tia?

—Potser podria tenir una mica més d’amor propi, no?

En Dylan es va girar i va veure com la Carme s’arrapava a un noi que s’havia repenjat una mica a la post de les begudes, amb unes insinuacions, unes carícies, que van fer que ell llambregués un col·lega seu amb la cara desencaixada mentre li plantava la mà al cul sense cap dissimul i la grapejava d’allò més. L’amic s’hi va apropar com un esperitat, per l’altra banda, per provar d’ésser magrejat al mateix torn. En Dylan no s’hi va poder estar: aquella imatge de la seva companya pidolant amor per la sala li va ferir l’orgull. No sabia quin era el motiu exacte, però va apropar-se a la post i va preguntar tot cridant:

—Ei, tios, us importa passar-me el vodka?

Els nois, rabiüts, van separar-se de la Carme i en veure que la gent que hi havia a la vora, atrets pel crit d’en Dylan els sotjaven, van esquitllar-se ràpidament. La Carme, llavors, va apropar-se a en Dylan enfellonida:

—Què fots, gamarús!

—Tia, no veus que això que fas…

—Sí, ja ho sé.

—I llavors?

—Què n’has de fer, tu!

—Que no veus que et tracten com una puta?

—I tu també.

—Perdona?

—Clar. Qui t'ha donat dret a dir-me res de la meva vida? —li va donar una petita empenta amb els dos palmells de la mà, al mig del pit—. Ells em tracten com una puta perquè m'agraden els homes. I tu em tractes com una puta perquè et penses que soc una pobreta que s'ha de salvar del pecat. No m'ha de salvar ningú, que ja sé què me'n faig, jo, de la meva vida.

—Carme…

—Ves-te’n a la merda, Dylan.

La noia va marxar de seguida. Li va semblar que començava a plorar, però no va atrevir-se a anar-hi i, a més, després de l’escena tothom se’l mirava a ell, com si el disgust de la Carme fos només cosa seva, com si ell l’hagués denigrat més que cap dels altres dos. Ell va tornar al grup d’amics d’en Lluís Serret.

—Això fa pudor de gold diggers… Nem a la Maqueta?

—A la maqueta, vosaltres? —va demanar en Dylan, amb una innocència palmària.

—Clar. Què no hi podem anar?

—Sí, suposo, però no fa gaire per a vosaltres, no?

—I per què no?

—Perquè allà hi nem…

—Qui? Qui hi aneu, a veure?

—Exacte, si és bo per vosaltres, per què no havia de ser-ho per a nosaltres?

—És igual.

—Allò és més autèntic que aquestes festes ridícules. Precisament, hi va gent com tu: interessant, amb coses a dir, que no es mouen per interès.

—Que no es mouen per interès?

—Els és igual d’on vens, qui són els teus pares. Com ha de ser. Passes una estona guai i ningú no s’hi fica.

—Perquè no ho saben.

—Tu ho saps i no ens rebutges, oi que no?

—Jo no tinc aquesta mena de prejudicis.

—La majoria de gent que ens hi trobem quan hi anem, tampoc. Són bona gent.

L’Aïna Serret i l’Anna Belloch es van apropar. La Rodoreda vogia per la sala amb un branquilló de glicines i una rosa pàl·lida, gairebé translúcida, mirant-se els grups enriolats, tota ella contenta, somrient, i va llançar un a mirada fita a en Dylan i el somriure es transformà en una petita ganyota de malvolença que va desfer en un somrís emmurriat, mentre continuava supervisant les capelletes. Tot el grupet d’en Lluís va fer un silenci i l’Anna Belloch el va trencar:

—Per mi no cal que calleu, eh?

—No callem per tu, és que ja començàvem a passar.

—Tan aviat? —va fer l’Aïna més molesta que desil·lusionada.

—Sí. Anirem a la Maqueta.

—Però si allò és ple de pollosos!

—No ho entendries, Aïneta – va dir-li son germà, mentre li amanyagava el cap.

—Què fots, imbècil!

—Quina manera de parlar, nena –va fer el germà—. Que no t’han ensenyat res, els teus pares?

—Bé, espero que ho passeu bé –va fer l’Anna Belloch—, però abans de marxar, em presenteu el vostre amic?

—En Dylan? No cal, si ve amb nosaltres.

—A la Maqueta, també? —i va fitar a en Dylan de cua d’ull, i li va demanar, sense mirar-lo—. No estaràs millor aquí?

—No fa per a tu, Anna –va dir una de les noies.

En Dylan va inspirar fortament, ofès.

—Ah, no? I es pot saber per què no fa per mi?

—Perquè és intel·ligent, Anna. S’avorriria de tu en dos minuts.

L’Anna Belloch va estirar el coll ben amunt i els narius se li van obrir d’allò més. Entomant-la amb elegància, es va girar suaument cap a en Dylan, amb la copa de xampany a la mà que semblava una fiola servant elixir a l’abast de pocs i fent un gest que entebeïa l’elegància de qualsevol de les altres persones que hi havia a la sala. Després, amb un moviment suau del coll, passant per alt l’existència del grup de l’hereu de la casa, li va fer un esguard darder a en Dylan, directament als ulls, i ell va sentir la fiblada d’aquells ulls glaucs i una mena de ris a la gola, dolç, amable, que l’emmudia, i finalment ella va dirigir-li la paraula, sense deixar de mirar-lo:

—Tinc més conversa que no es pensen aquests, eehhhmmm –li va recolzar la mà lleument a l’avantbraç.

—Dylan.

—Ah, sí, que ho han dit, és cert.

—I a quins negocis deies que es dedica la teva família?

—Com?

El germà de l’Aïna, i la resta del grup, va esclatar a riure. L’Anna Belloch, però, va fer un esguard llangorós amb les parpelles mig closes, en hemicicle, per sobre dels seus caps, mentre inspirava lentament i, finalment, va tornar a fitar en Dylan.

—Vine –li va dir—. No els hem d’entretenir més, que van a la Maqueta.

Amb dos dits, l’Anna Belloch va prémer suaument el seu avantbraç i se’l va endur. De seguida va girar el cap en direcció a l’Aïna i tot i que ell no podia veure-li el rostre, estava segur que li havia fet un gest significatiu, perquè l’Aïna, tot d’un plegat, amb una evident molèstia a la llambregada que li va llançar al Dylan, va fer veure que havia d’anar a una altra banda.

—Vine per aquí, que podrem xerrar millor.

L’Anna Belloch el duia encara de l’avantbraç, enllà de la sala, del renou, i el va conduir per una mena de sala ampla, amb escultures i altres mobles, que ell no tenia clar quina funció tenia. De cop, van apropar-se a una gran escala de pedra blanca, sense barana ni vidres, i el conduí pel dessota, on hi havia una porta mig camuflada al costat d’un test enorme amb una palmera d’interior. Al peu del tronc i va veure, clavada, una rosa pàl·lida, tota curulla d’espines. El va fer passar a dins.

La sala on l’acabava d’introduir era una mena d’habitació de convidats o del servei, amb totes les comoditats. Un llit gran, un lavabo amb dutxa, un escriptori davant d’una finestra que devia donar al jardí, però que estava tancada i barrada. Ben bé, semblava una habitació d’hotel. L’Anna Belloch va anar de dret als peus del llit i es va girar fitant en Dylan, esperant-lo. Ell va anar-hi sense pensar-s’ho i es va apropar per besar-la, però ella el va frenar.

—Un moment.

Va aixecar-se la faldilla, que en Dylan va afigurar-se com un oceà francès, per una visió lírica del goig, es va treure les calces, minúscules, i va seure al llit. Va fer un gest de llançar-se-li al damunt però ella va aturar-lo:

—Quiet. Posa’t de genolls.

Va obeir. Ella es va treure els talons i li va posar un peu nu a l’espatlla.

—Besa-me’l.

En Dylan va agafar aquell peuet blanc i delicat, no tan petit com li hauria semblat d’entrada, i el va començar a besar amb suavitat, amb un deler gairebé religiós, i li sostenia la canyella, mentre cercava amb els llavis l’empenya, el taló, el turmell, i va veure el relleu seràfic de la cama i va començar a pujar amb avidesa. L’Anna Belloch es va arromangar la faldilla i es deixà caure sobre la vànova. En Dylan va pujar la cama besant-la, mica en mica, per dins la cuixa, un bes i una petita mossegada, i pujava les mans pels malucs, per la cintura, un bes i un altre, i va acariciar-li el perrús roent amb el nas, i besant-li el pubis amunt, però ella, llavors, va agafar-lo dels cabells amb les dues mans, ben fort, i el va acarar cap a la seva vulva. Va començar a besar-li l’humiteig natural del cony com si fos un filtre d’amor, una aigua beneita, amb totes les sinuositats de la llengua que coneixia. La Rodoreda, al capçal del llit, desfullava una rosa, la rosa pàl·lida, i en deixava caure els pètals amb asprivor, i aquests queien fogallejant sobre les tremolors emmudides de l’Anna Belloch, que tenia uns espasmes al tors, unes contraccions als músculs de les cames, que van provocar que en Dylan arribés al paroxisme de la seva excitació, llepant-la més ràpidament, fins que ella, de cop, va tancar les cames amb força, regirant-se sobre el llit i deixant anar un sospir mentre es cargolava cap a una banda. Ell calent com una mala cosa, es va estirar al seu costat i li va posar la mà a la cintura. L’Anna Belloch, tot d’una vegada, s’alçà del llit, recollí les calces, se les posà i mentre tornava a pujar als talons, va dir-li.

—Ho has fet molt bé, ehm…

—Dylan.

—Aix, sí, és que tens un nom una mica díficil, saps?

Ell no podia creure el que estava sentint, no podia creure que ja s’hagués girat i que caminés amb aquella noblesa, novament, cap a la porta. S’hi va llançar al darrere, tot agafant-li el canell.

—Què fots?!

—No em pots deixar així, ara.

—Com que no! Jo ja no vull seguir, que t’has cregut!

—No, què t’has cregut tu, que jo soc…?!

—Com no em deixis, te’n penediràs, imbècil –va fer una estrebada amb el braç, per desempallegar-se’n, però ell l’aferrava amb molta força—. Que em deixis, fill de puta!

En Dylan va tornar en si, i la va deixar anar. La mirava amb una ràbia molt pregona. Ella va sortir d’allà ràpidament i va començar a cridar:

—M’ha intentat violar!

I s’apropava a tota velocitat cap a la sala principal, i feia uns xiscles desesperats:

—M’anava a violar!

En Dylan va sortir darrere d’ella, ràpid, però sense perdre la compostura. Tot d’una va arribar al saló i va veure l’Anna Belloch plorant, amb una mà a la cara i assenyalant en la seva direcció mentre tothom el mirava amb rostres de pànic, de fàstic o de fúria. En Dylan va cercar en Lluís Serret perquè aclarís allò, que ella se l’havia endut a ell i que havien tingut un malentès i prou, però no hi eren. Segurament ja havien marxat a La Maqueta. D’alguna manera, a l’umbracle de la sala, sentia que totes aquelles mirades el magolaven més que els cops que podrien fer-li i tot d’una van començar els insults, les amenaces, i ell cercava el rostre d’en Ferran per fer-li un senyal i sortir d’allà, però en Ferran, quan el va trobar, entre la gent, va girar-li la cara, va fer-se enrere i va començar a examinar un dels mobles propers a la finestra. En Dylan, finalment, va creuar la sala, entre més insults, empentes i algun que altre cop, i quan va trobar la porta va agafar l’abric que en Ferran li havia deixat i va marxar, no sense sentir que algú aconsellava a l’Anna Belloch que truqués els mossos i el denunciés.