DIVUIT
El carrer, novament, ofegat de fred i d’aquella tranquil·litat glacial d’una hora qualsevol de la matinada en què el seu cos afeixugat havia perdut tota capacitat de mesura, tota discreció dels límits, absorbit en la infinitud concreta d’una singularitat apegalosa al seu voltant que es vessava intransigent entre el zero i l’u. Havien tombat dos o tres carrers i recorria arrossegat per la decisió i la fortitud de caràcter de la Gemma una avinguda, la de Gaudí. Ella no deia res. Ell no sabia què dir, però tenia necessitat de confirmar el fred i provocava bafs d’alè llargs i densos, des del fons de la gola.
—Què t’ha donat? Sembles un nen petit.
—No sé.
—Doncs deixa-ho estar, que encara falta.
—No voldràs anar-hi a peu, suposo?
—Clar que no. Hem d’agafar el cotxe.
—I com és que has aparcat tan lluny?
—Doncs perquè és dièsel.
—Ah, cony. Però per què tens un dièsel, si no el pots portar enlloc?
—Sí que puc portar-lo a alguns llocs. No el puc entrar a les ciutats, però al camp o als pobles sí, i per què el vull si no?
—Per no haver de caminar tant?
—Si haig d’anar a Barcelona, agafo el tren. Per moure’m per aquí, camino.
—Però si has de carregar alguna cosa o portar algú…
—Doncs quan arribi el moment, ja m’ho rumiaré.
Inconscientment, en Dylan va treure l’alè (Haaaaaaaaaahh), perquè hi trobava un cert plaer en aquelles bafarades platejades que desapareixen instantàniament davant dels ulls. La Gemma no va dir res, ni el va mirar. Ell va suposar que prenia una actitud maternal d’extinció, com quan una criatura fa ximpleries davant de tothom i el millor que es pot fer és no fer res, que ja es passarà la rebequeria (Haaaaaaaaaaahh).
Percebia, en aquell moment, més que res, una gran buidor mental, rebent el no-res del carrer i reflectint-lo, afigurant-se’l al cervell amb fidelitat òptica. Hi havia comerços tancats i alguns vagabunds als bancs, soterrats sobre piles de cartrons, però no era capaç de transformar aquella matèria en res, i davant del gran local abandonat dels pneumàtics Ozaes, d’on qualsevol ciutadà podria refer tres o quatre rondalles, l’esgotament el privava de cap fil narratiu que confegís l’essència física pentadimensional d’aquell punt del mapa, i va tornar a posar els ulls en el seu propi alè (Haaaaaaaaaahh).
—Sort que arribarem de seguida, perquè si no…
En Dylan la va mirar (Haaaaaaaaaahh), però no va ser capaç d’entendre si anava de broma o de debò (haaaaaaaaaaaaahh).
—Vaig deixar el cotxe, crec, a l’entrada de Lourdes, al costat de l’Institut de Seguretat Pública.
—Crehehehehehchh? —va fer, exagerant una mica, per tal que sortís el baf.
—Fa dies que no l’agafo, no me’n recordo bé. Però sempre el deixo allà, al costat de la fàbrica de Mossos. Fot una mica de fàstic, però l’altra solució és el Calderí i em queda massa lluny.
Van canviar de vorera davant de les Motos Isern, però només era capaç de veure’s reflectit en el vidre. L’edifici, imponent, era un edifici i prou, una estructura arquitectònica sense cap capacitat de figuració. Curiosament, aquesta buidor mental que evidenciava que les forces que li restaven s’havien prioritzat en el circuit de funcions orgàniques motores, li va revelar, després d’una breu comprovació de l’absència de raonament, de palesar-se com a encefalograma pla davallant pels decimals entre el zero i l’u, n vegades cada moment, que les funcions metacognitives funcionaven també, i que potser eren més bàsiques que les merament cognitives, si és que això tenia cap sentit, o que potser funcionaven en un circuit alternatiu d’emergència si el principal es veu afectat per talls (intermitents). Potser, en els moments en què l’imperatiu vital es veu despullat de les foteses de cada dia, el cervell, impel·lit per les regions reptilianes, activa, de retruc, basses adjacents, somes, d’existencialisme pútrid i pantanós per un reflex, un últim esforç d’humanitat que necessita esdevenir alguna cosa més que un animaló intranscendent. Mentrestant, la Gemma s’havia aturat davant d’un cotxe gairebé clàssic, del segle anterior, que, a totes llums, era un prodigi de la mecànica pel sol fet de mantenir-se sobre rodes. Si encara funcionava, l’haurien de portar al museu de l’automobilisme de Montmeló. El seu avi, un avi qualsevol, hagués dit, confós entre el delit i l’amargor, que ja no es feien cotxes com aquell. Va mirar l’automòbil amb curiositat col·legial, vogint al voltant, arquejant l’esquena per veure les rodes, el tub d’escapament, estirant el coll per apropar-se a l’antena del sostre, i fent uns gestos d’incomprensió fascinada que esperen que l’audioguia faci l’explicació pertinent (Haaaaaaaahh). La Gemma cercava, previsiblement, les claus a la bossa. Era una escena típica de les pel·lícules antigues, quan tots els cotxes anaven amb claus perquè encara no s’obrien per aproximació. Va posar la bossa sobre el capó, per regirar més bé el sofregit d’objectes que hi duia, fent aquells cops i els moviments característics del sedàs que fan els cercadors d’or de la Vall del Segre i els dels grans rius del Canadà.
—Ma cagun la puta! —va fer, finalment.
—No les trobes?
—Crec que me les he deixades a l’altre bolso.
—Tornem o hem de caminar?
—No pot ser, si les he sentit en marxar.
Va tornar a remenar tot fent desaparèixer el braç a dins gairebé fins el colze. En Dylan, per no posar-la nerviosa (Haaaaaaaahh), va fer una altra volta al cotxe. Quan va ser al vidre del copilot, es va vinclar per (Haaaaaaaahhh) escriure-hi alguna cosa, però just en aquell moment va veure un clauer en forma d’espardenya que penjava del contacte.
—Gemma, són a dins.
—Què?
—Que te les vas deixar a dins, penjades.
—Una merda!
—Mira-ho tu mateixa.
Va donar la volta i va comprovar, després de passar el puny per desentelar el vidre, que les havia oblidades, efectivament.
—Bé, misteri resolt —va dir, bufant alleujada, i va estirar de la maneta, però era tancat—. La puta que el va parir. Merda de tancament d’emergència!
En Dylan es va fer enrere un parell de passes, per si de cas. Ella, mentrestant, comprovava cadascuna de les portes, la del portaequipatges i tot, i quan va haver comprovat que el sistema de tancament automàtic per a conductors despistats funcionava correctament, li va clavar una puntada de peu al pneumàtic. De seguida, però, atès que la Gemma era una dona intel·ligent i expeditiva, que no s’arronsava davant les dificultats de qualsevol manera, va demanar a en Dylan si tenia una perxa.
—D’on vols que la tregui?
—Doncs busca alguna cosa per obrir la porta, va. Un filferro, una perxa, alguna cosa.
Automàticament, sense gaire il·lusió, va fer un cop d’ull a la vorera, però a banda d’excrements de gos i algunes llaunes buides als escocells dels arbres, no hi havia res que pogués fer servei. De totes maneres, en Dylan va començar a caminar, amb el cap cot, fingint molta concentració en la cerca. La Gemma va anar en direcció contrària. Ell, abans no pogués comprovar la mal·leabilitat dels objectes que es trobava, se la va mirar de cua d’ull. Tot d’una, s’havia enfilat al mur d’una casa amb jardí i en un tres i no res havia passat a l’altra banda. En Dylan es va ajupir darrere del cotxe, per si de cas, sotjant el mur. De cop i volta va volar de l’altre cantó una llosa gran de pedra i de seguida la Gemma va tornar a aparèixer pel mateix punt i es va deixar caure amb agilitat.
—Què vols fer amb això? —va demanar en Dylan traient el cap rere el portaequipatges.
—Obrir el cotxe, a tu què et sembla?
—Però el rebentaràs.
—Se me’n refot.
Va passar cap al vidre del darrere del conductor i li va llançar la llosa, de cantó, amb totes les seves forces. Va fer un enrenou considerable i en Dylan va témer que tornaria a tenir la companyia dels mossos, que, de fet, eren ben a la vora. Només l’havia esquerdat, però era evident que no es donaria per vençuda tan fàcilment. Va llançar la pedra dos, tres cops, fins que finalment va trencar una bona part del vidre i va passar la mà per dins per desbloquejar la porta del conductor. Va obrir i s’hi va asseure de seguida. En Dylan va sortir del darrere del vehicle i va admirar el forat mentre la Gemma engegava el motor, que va sonar enrogallat, estrident. Va apropar el dit al tall del forat, després el cap (Haaaaaaaah).
—Pujaràs o et quedaràs aquí fent el llangardaix gilipolles tota la nit?
Quan va seure, la Gemma s’estava cordant el cinturó i en Dylan va corroborar que cadascun dels pits, com si els acabessin de separar al néixer, eren d’una voluminositat feraç, túrgids, esmunyedissos. Assassí. Violador. Com un acte reflex, com si fos una respiració qualsevol, va tornar a fer Haaaaaaah, però la calefacció, a tota potència, li va treure tota raó d’ésser a aquell nou tic que acabava d’incorporar al seu caràcter.
—Suposo que aprofitaràs l’oportunitat que tens aquesta nit, oi?
—La d’aguantar a un grapat de rics pretensiosos?
La Gemma, mossegant-se la llengua, va posar la primera i es va incorporar a la no circulació del carrer. Va mastegar uns instants les paraules que volia dir i va fer:
—La d’entendre com pensa la gent que mou el món.
—La gent que mou el món? Que no es mou tot sol?
—No siguis infantil, sisplau.
Els carrers, els semàfors, insòlits, deserts, però la Gemma conduïa amb cura, lentament, mirant-s’ho tot dues vegades, com si dugués un carregament fràgil, o explosiu.
—Aquesta gent s’aprofita de la situació, del sistema, per desenvolupar la seva baixesa moral.
—T’equivoques. Parla-hi, escolta-te-les i veuràs que això que dius és una simplificació. Per què creus que les teves idees són millors que les seves?
—Per què es creuen ells que les seves són millors que les meves?
—No s’ho creuen perquè sí. Confronta-les i veurem si s’ho creuen amb raó o per fanatisme.
De seguida van entomar el carrer que duu a Gallecs. A en Dylan no li feia gaire gràcia comprovar que la Gemma mirava per tots els retrovisors a cada instant, a banda i banda, com cercant el carrer per on havia d’anar.
—No sé si hauria d’anar-hi jo, en realitat…
—Què vols dir? I per què no?
S’ho va rumiar una mica. No era ben bé por de matar-se pel camí, ni tampoc la pesantor del Pal Bubònic només, sinó tot això sumat a la mandra enorme de veure uns burgesots que es mouen pel món amb aires de pornografia alemanya. Es va decantar per l’explicació més senzilla:
—Amb aquesta gent sempre m’escalfo, i les discussions acaben malament.
—Amb aquesta gent? Sempre? Que hi tens gaire contacte?
—No, bé, amb els rics, vull dir. Són uns cínics i uns ignorants, però es pensen que saben de tot.
—De cínics no en trobaràs cap, avui. I d’ignorants pocs. Ara, sentiràs coses que no t’agradaran, això sí. El que has de fer és escoltar molt i xerrar poc.
Vermell. Havia aturat el cotxe davant del darrer semàfor abans d’entomar el camí de Gallecs. L’últim punt d’urbanitat. La Gemma tamborinejava els dits contra el volant, furient, mirant a banda i banda. Per comptes de demanar-li què li passava, en Dylan va preguntar, amb un rau-rau automàtic:
—No puc dir la meva?
—En general, qui vol dir la seva en una conversa? Per què et penses que es va inventar l’art, doncs? I en particular, a la vida no tindràs gaires oportunitats d’escoltar-les com ho faràs avui, el que sigui que diguin. Et recomano que obris molt les orelles.
Verd. No hi ha marxa enrere. Va engegar amb una accelerada brusca i es va endinsar en la foscor del camí, tot engegant els fars, com si només la necessitat la hi obligués.
—Quina mena de coses diuen, que són tan rares? I què hi té a veure l’art en això?
—No ho sé. Jo he sentit de tot i mai no he tornat a pensar de la mateixa manera que abans d’anar-hi. I pel que fa a l’art, doncs tot. En una conversa no es poden exposar idees ben raonades, ben fonamentades, això s’ha de fer en l’obra d’art, o com a molt en un assaig.
La carretera era prou estreta com per provocar un accident lleu en qualsevol moment, flanquejada com estava, d’una banda, de tot un seguit de pals de fusta de protecció dels vianants, sense reflectors, i del rost dels camps de sègol que l’amenaçava constantment, de l’altra.
—I per què no, a veure, si parlant es pot exposar tota una ideologia?
—Tu encara no has desenvolupat cap idea com cal, em penso.
—Que t’ho has cregut!
—Si ho haguessis fet, sabries que en una conversa, entretallant-te, intentant rebatre’t tota l’estona, amb un temps limitat, amb interferències que desvien el tema, com a molt pots fer un tràiler, un sumari d’una bona idea o una aproximació a una part rellevant, i res més. —Se l’escoltava amb l’atenció desviada cap a l’asfalt, que s’anava obrint en la foscor ràpidament, com una era esquerdada.— I aquesta mena d’idees que et dic, si són rellevants, necessiten context, perquè se surten d’allò quotidià, els cal progressió, un vehicle d’expressió concret… Tot això no hi té lloc en una conversa informal.
—I llavors què fotem anant-hi?
—Doncs perquè surten moltes idees i punts de vista que no havies imaginat mai. La mirada s’eixampla.
Els camps, en la foscor espessa del cel ennuvolat, eren una massa d’intenció visual sense definir. Eren una presència oculta retallada en l’horitzó groguenc dels polígons rere els turons.
—I a ells no se’ls eixamplarà si jo dic el meu parer?
—Ho dubto. Segurament els donaràs idees que ja han tingut prèviament i que han refutat fa temps, abans no et traguessin els bolquers. Pensa-hi, et porten molta avantatge.
—Potser jo tinc idees noves que ells ni tan sols s’atreveixen a pensar.
—Que no s’atreveixen, dius? Són llibertines, saps el que és això? Cadascuna d’elles té més gosadia mental que tu i que jo juntes.
—Llibertins? Com els de Sade?
—O pitjors.
—Pitjors?
—Depèn del dia.
La carretera va fer una corba tancada que la Gemma va entomar a poc a poc, de memòria, i els fars van projectar-se sobre els matolls ressecs, gebrats i desnerits.
—Mira —va fer ella— en una conversa d’aquesta mena, amb gent que et porta tanta avantatge, t’has de captenir en la ignorància. Es deixa parlar, es toquen quatre llocs comuns i, si de cas, es discuteix per esport, però res més.
La carretera va redreçar-se i ella es va relaxar una mica, recolzant el braç al breu ampit de la finestreta, per recolzar-hi el cap, mentre considerava una mena d’explicació adjacent. En Dylan, però, s’hi va avançar:
—Jo no sé si podré captenir-me, sincerament. I per molts motius… Aquests fills de puta que ara visitarem en el moment crític estaven ben arrecerats a casa, amb els diners ben guardats a Madrid o a València, mentre els que no tenien un duro es jugaven la cara, i la vida fins i tot —va fer una pausa d’uns segons esperant una resposta afirmativa, complaent, però en no trobar-la, perquè semblava no fer-li cas, capficada en alguna altra cosa, va reblar el clau—. I qui ha sortit guanyant?
—Hem sortit guanyant tots, Dylan —va fer ella amb el cap més aclofat a la mà, amb un to desmenjat.
—Val, d’acord, tots hem guanyat ni que sigui una mica, sí, però qui n’ha tret més benefici? Ells. Els hem fet una república neoliberal a la seva mida, perquè estiguessin contents.
—Que no t'agrada viure sense l'opressió d'Espanya? No t'agrada ser català i lliure?
—Perquè m’agradi això, perquè m’agradi tenir l’estat que la història ens devia, m’haig d’empassar per sempre més qualsevol cosa? Podria haver sigut un estat millor, més just, de més qualitat, i ens hem conformat… Un estat català i lliure, val, però amb els mateixos defectes estructurals que els altres.
—Vols canviar el país? Doncs fes alguna cosa en comptes de queixar-te. Creus que les polítiques no et defensen, doncs vota unes altres, o funda un partit.
—Ja, clar. Si no fossis intel·ligent pensaria que ho dius de debò.
—Ho dic de debò. Són les regles. Juga-hi o resigna't, però ja està bé de queixar-se sense fer-hi res.
—Però què vols que faci? Tenim una democràcia segrestada per l'oligarquia, és el mateix vassallatge dels obrers d'arreu del món —se la va mirar, esperant que li donés la raó, però ara tamborinava novament els dits al volant, no tan frenètica, però era evident que pensava alguna cosa que no tenia res a veure—. Ho teníem tot per fer, pàgina en blanc, i vam escriure la mateixa història de sempre, la del conservadorisme que es caga en les calces quan li parlen d'alguna cosa que surt del sistema de sempre.
—Això que dius que es podria haver fet… Has pensat que potser era només una quimera? La història no ha demostrat mai que un altre sistema funcioni, que hi hagi cap altre sistema millor que el que hi ha.
—Perquè no s'ha intentat prou.
—Massa, Dylan, i ja veus que n'hem tret. Misèria i dictadura.
—Però jo no dic que s'hagués fet un estat comunista, però sí es podia haver fet un estat més just, amb mecanismes per a la igualtat. En quin moment s’ha demostrat que el capitalisme sí funciona, a veure? No s'ha permès de canviar res i la gent no va veure l'oportunitat.
—Les oportunitats en els estats lliures com el nostre sempre hi són. Però no arribaran per art de màgia. S'han de treballar.
—Qui és la ingènua, ara?
—Els pares d'aquesta ingènua no tenien un duro, ja t’ho he dit. Ni estudis. Jo no vaig poder estudiar una carrera. Tenia habilitat i intel·ligència, i he après a obrir-me pas, a nedar entre taurons. I em va bé, així —la idea dels taurons, potser, la van fer garfir el canvi de marxes, però sense moure la palanca—. El món no és perfecte, per això vam inventar l'art.
—L'art es va inventar per progressar, no per evadir-se.
—Evadir-se pot ser una forma de progressar.
Allò va retrunyir al cap del Dylan com una mena d’eco fantasiós i buit, de missa negra d’artistes.
—Ets intel·ligent, Dylan, i tens fusta d'artista, diria, però encara no has entès el món. Quan hi vegis amb més profunditat, sense aquestes idees precuinades, podràs arribar a algun lloc interessant —va desaclofar el cap de la mà, eixorivint-se—. El primer que has de fer ara és no rebutjar allò que desconeixes pels prejudicis que tens. Has d'entrar-hi, observar i entendre, llavors podràs treure les teves pròpies conclusions i construir idees originals i teves. Mentrestant, només seràs un lloro dels renegats quimeristes.
Es va fer un silenci llarg, malsonyós. En Dylan mirava a través del vidre la foscor absoluta que s’anava esquinçant pels reflexos interiors del quadre de llums, d’un verd fosforescent, però frèvol, de lluminària fúnebre. I en el no-res, empès a una boira nocturna de sadisme, es va estremir imaginant-se les seves mans prement amb força els pits de la Gemma, sense consentiment, tibant el fre de mà de cop i volta, abalançant-se sobre la noia. Assassí. Violador.
—Has d’entendre una cosa important per no fer-te una idea equivocada d’allò que puguis veure quan hi arribem —va dir ella, amb una veu nerviosa, larvada, potser intuint les imatges esquerdades que se li havien confegit a la ment.
—Què hi he de veure?
—Qualsevol cosa… —va fer, deixant un silenci cinerari, fosc, que es va enfonsar en el rogall del motor—. Però el més important és que aquesta mena de gent són alliberades, no segueixen els dogmes de la moral establerta, s’han superat a elles mateixes, s’han construït una moral a mida. Si te les mires amb prejudicis, no les entendràs, et faran por i tot.
—Por? Tan horrible és el que fan?
—Horrible no és la paraula… Hi ha consentiment i voluntat… Però la societat no coneix el comportament moral lliure i tot el que hi passa, allà, se surt dels paràmetres habituals. Te les has de mirar amb innocència, o podries quedar ben tocat.
—No sona a situació que vagi gaire lligada a la innocència. Quina mena de coses fan?
—Hi he vist de tot. Així que la llista seria llarguíssima. De fet, jo sempre vaig a aquestes hores perquè ja s’han sadollat una mica, ja ha minvat l’embranzida inicial.
—Llavors, per a tu també és horrible.
—No, no ho veig horrible, però no vull que m’esquitxi. És una mena de mecanisme de la meva autoritat sobre mi mateixa. La força de la voluptat general pot arrossegar-te a fer coses que no voldries fer, o que encara no acceptes que vols fer, o que podrien tenir conseqüències funestes que en el frenesí no et planteges i de les quals, més tard, te’n penediries.
—Però de quina mena de coses parles? Posa’m exemples.
—No puc. No vull crear-te expectatives concretes, perquè potser seria una cosa totalment diferent i llavors seria terrible per a tu. Només has de saber que per molt fosques i salvatges que et semblin certes persones, no has de patir.
—I com no he de patir? Fosques i salvatges? Hi estarem segurs, allà?
—En principi, sí. La teva seguretat només depèn de tu. Has de tenir molt clar què vols i què no. No et deixis emportar per ningú. Ves amb compte amb quines coses et semblen atractives, què vols provar, fins on estàs disposat a arribar. Podries caure a pous dels que és molt difícil de sortir.
—Però no hi ha unes regles, una autoritat?
—Autoritat? No. Cadascú és la seva pròpia autoritat. Això és el més perillós. Ningú no et farà res que tu no vulguis, però l’instint et pot arrossegar a voler. Per això t’aviso.
—Ho expliques com si hi hagués alguna mena de bruixeria… Fa una mica de riure, aquest posat misteriós…
—No riguis, no. La bruixeria que tu dius és ben certa, però jo li dic principi d’autoritat.
—No té gaire res a veure, crec.
—Sí. Tu mateix, sense adonar-te, has demanat un ens extern que et pugui protegir en cas d’alienació o de debilitat. No existeix, això. Autoritat individual. Cadascuna d’aquelles persones decideix en tot moment què vol i què no vol, i ningú no l’obligarà a res, però tampoc ningú no la vindrà a salvar de res si s’està equivocant o si ha pres una mala decisió. Qui es troba en un enterc, fruit de la seva lliure decisió, n’ha de sortir també lliurement, però pel camí, mentre ho aconsegueix, es creuarà amb altres persones, altres situacions en les quals haurà de prendre noves decisions que la poden portar, per la debilitat d’una situació penosa, a noves davallades cap a profunditats més penoses encara.
La negror espesseïda i amenaçant dels marges de la carretera, de la carretera mateixa serpejant i amagant-se en la fisonomia nocturna dels camps, rere els revolts, el vent escapçant-se contra el vidre trencat, el van fer entrar en un estat d’alerta i d’inquietud, d’un vertigen ignot de les profunditats a què s’adreçaven. El silenci de la Gemma es va fer més llarg, més pregon, que les altres vegades. I ell, el seu cos, es va rebel·lar cap a una necessitat èpica, indefugible, havia d’enfrontar-s’hi amb les armes de què disposava, i no eren gaires: els ulls, l’enginy. Un llapis, un quadern. La gavardina s’havia xopat completament amb aquella tempesta fugissera. Quan arribà al carrer acordat, al Trastevere, tots els carrers lluïen amb una resolució gairebé personal, voluntariosa, i els paperots amb les darreres idees que havia anotat a la Piazza Spagna s’havien mullat, però el quadern, a la butxaca interior de la jaqueta, s’havia guarit d’aquella tenebra d’aigua que l’havia enxampat a mig camí. No era gens habitual que el cités en una cofurna d’aquella classe, on no podrien servir-los res que fos del seu gust. Indefectiblement, era una situació enterament nova. Ja tot havia començat. Li reclamaria les armes. Estava preparat per assolir la seva posició, el sacrifici. La guerra no pot esperar, les meves armes són absolutament necessàries. Malgrat que xopes, seran útils. Allò important, allò imprescindible, és el que he de dir. La taverna era endimoniadament estreta, reblerta d’homes eixuts, bevedors coriacis, desmarxats, amb llurs gorres entre les mans, les rosegaven lentament entre els dits, els ulls esgotats sobre petits vasos de vi. Cambó l’esperava a un racó fosc, al fons del local.
—Bé —va dir finalment en Dylan, atabuixat per una realitat nova, una determinació que l’impel·lia a entomar la situació amb coratge — suposo que puc, com tu dius, aprofitar l’avinentesa i obrir els ulls, i així després podria escriure una mena de crònica o de relat útil, perquè la gent sàpiga de primera mà qui té al damunt.
—Què xerres! —va fer la Gemma.
—Puc oferir una mena de radiografia de les classes dominants, des d’un punt de vista objectiu, sense deformar, com a contrast de les mentides que publiquen ells mateixos de les seves vides modèliques.
—Objectiu? Sí, home!
—Clar, una crònica realista, sense posar-hi res més, sense deformar.
Ho va veure clar, amb una coberta roja i lletres daurades, minúscules. Homenots, homenotes. Cinquena sèrie. I el seu nom estampat a sota.
—A veure, Dylan, el realisme, conscient i inconscientment, depenent del cas, el que pretén, el que fa, és construir una mentida que serveixi de mirall que la gent miri i es cregui. És un engany més gran que l’expressionisme o que les utopies, fins i tot.
—Però si acabes de dir que els quimeristes no sé què…
—No barregis. En primer lloc, cap art és fidel a la realitat. Cap autora, perquè és impossible, és fidel a res més que a la seva idea. Totes manipulen i reorganitzen la realitat, però les que s’anomenen realistes ho fan semblar real, objectiu i fidedigne. Heus aquí el truc, la gran estafa. Les realistes «realitzen» una realitat, la que volen crear, perquè la gent pensí: oh, sí, és veritat!, i que s’empassin el que els han proposat. Ho hem vist un munt de vegades, això, no cal dir noms. En canvi, estils com l’expressionisme, o les construccions utòpiques, són molt més útils per tal de copsar la realitat.
—Crec que estàs esbarrant.
—Doncs mira que és fàcil d’entendre —va fer una pausa, mentre endreçava les idees. En Dylan va deixar anar els ulls al seu pitram, una altra vegada. Assassí. Violador—. Mira, el realisme, com et deia, fa creure que la realitat és una, inamovible, i es converteix en un dogma de fe. Per tant, dificulta l’anàlisi de la realitat, perquè qui s’hi acosta ja se la troba analitzada, i s’hi adhereix o ho nega rotundament. És una manipulació en tota regla. En canvi, l’utopisme, o les altres estètiques, que en un primer moment podem pensar que deformen la realitat, en mostrar una altra realitat no fefaent, construeixen un món diferent que la receptora no pot identificar amb el seu, de manera que s’activa el mecanisme de contrast que esperona a aquesta a analitzar-la. Per comptes de manipular, suggereix, convida a l’anàlisi. El realisme, com pots veure, és l’estètica de l’opressor.
—Però si m’estaves dient que no es poden seguir als quimeristes, ho has dit, ara no canviïs d’argument.
—No hi tenen res a veure, l’una amb l’altra.
—Com que no?
—Jo dic que el realisme, per exemple Pla, i els objectivistes llardosos del segle passat, construeixen un dogma. Als quimeristes, utopistes, etcètera, el que has de fer és rebre’ls i contrastar, no els pots seguir a cegues. Són útils, però no poden formar un ideari. Aquest és l’error que et deia.
—Però la realitat existeix i és única. I l’objectiu és aproximar-s’hi.
—En l’aproximació que dius no existeix la possibilitat d’arribar-hi mai, sempre és una interpretació, per molt objectiva que es vulgui dir. Sempre es deforma la realitat que dius. De fet, no crec que les humanes siguem capaces de copsar-la mai.
—Com que no? I la física?
No creieu que fa una mica de fred, aquí darrere?, va dir Boltzmann. Tsí, m’eshtà dezpentinant, tsertament, va contestar una altra veu, que en Dylan va identificar de seguida amb l’Schrödinger. El seient del darrere era ple de gent. A banda i banda, Boltzmann i Schrödinger, i entre tots dos hi havia en Feynmann assegut sobre algú que no es deixava veure amb claredat. Noi, potser hauries de plantejar-te si realment has d’anar a aquesta festa. Deixa’l en pau, va contestar Schrödinger, per què no hi hauria d’anar? Què creus que hi trobarà? Probabilitat d’aprendre res, nul, va sentenciar el primer. No ho sabrà fins no ho haurà provat, és simple. Pgrimer, tu has d’obrir la capsa, després pots tu determinar si festa plau o no plau. Edwin, si-us-pla-uuuu… Deixa’t d’Edwin, Ludwig, per l’amor de probabilitat, el noi ha de comprovar les hipòtesis, oder? Blödsinn!, va cridar Boltzmann, jo he vist el noi tota la nit, tots els seus actes, i no ha estat capaç de sortir de Kaos ni una vegada. Tot és Kaos! L’Schrödinger va fer petar la llengua, negant amb el cap: Tot és kaos, tot és kaos, Schwarzbock, Ludwig! Deixa’l fer, que si no acabarà com tu, penjat d’una biga, va espetegar abans de continuar: el noi ha de mesurar profabilitat abans d’emprendre l’acció, però no negar-s’hi. Ja n’estic tip! Tu sempre profabilitat, mesurar ona de profabilitat és Blödsinn perquè l’única profabilitat és Kaos, univers està determinat! Tios, tios!, va fer en Feynman, estenent els braços amigablement. Tranquis, tios, no us poseu així… Pau, germans, el noi ha de considerar que la causalitat del moment present podria veure’s afectada directament per un moment futur, tios… Blödsinn! Falsch!, van contestar, irats, a banda i banda. Clar que sí, tios, va afegir Feynman, en el cas que la matèria de la seva vida travessés per un forat de cuc temporal… Calla d’una fegada, hippie!, va fer Schrödinger. Genau! Deixa de fumar males herbes, va reblar Boltzmann, a més, és una qüestió que necessita saber, perquè encara no sembla haver-la entès. Entropia, noi, et portarà indefectiblement, cap a… Tios, tios, va tallar en Feynman, no us adoneu que no us està entenent? No podeu aplicar el coneixement científic a les veritats de cada dia… La Gemma, en aquell precís instant va corregir la posició del retrovisor, esguardant fixament alguna cosa, i en Dylan va aprofitar, com si fos la curiositat el que l’empenyés, per girar-se i fitar els físics al darrere. En aquell moment, davant del seu rostre atònit, va sorgir el cap de Born, entre l’espatlla de Feynman i la de Schrödinger, i va afegir: però éz ell qui fa, ell vol imaginar una comprensió de la seva vida a través de nosaltres, éz ell que sap de nozaltrez. Però no entén bé les noztrez cozez. Això és cert, va dir Boltzmann. El que que hauríem de fer, va afegir Feynman, és fer-li entendre, no confrontar-lo. El que tu hauriez de fer, va contestar Born, éz tsortir de la meva falda, perquè, evidentment, se m’estan difractant els electrons de l’entrecuix. Senyor Born!, va exclamar Feynman. Uix, tsí, ja voraz si se’m difracten, Ritxard, Ja wohl!
La Gemma va parar el cotxe a un ermàs ple d’oliveres i, després de fer un mormol mediúmic entre tots dos que semblava lligar els seus cossos a unes altres presències, desconegudes, que els esperaven al més enllà benestant d’una masia tènuement il·luminada rere les fulles polsoses de les oliveres, un regne d’ànimes poderoses, amagades, al qual no gosava donar cap resposta, perquè no la sabia ni cercant-la entre els seus pits alliberats de la tibantor del cinturó (Assassí. Violador.), va dir, com un sospir:
—Ja hi som.