Rondalla d'en Dylan Tomàs

QUATRE

Hansel sense pedretes blanques enmig de la vida, deixant engrunes negres per a demà confoses sobre el quitrà gastat de la carretera, les línies fugaces, discontinues, el vent fred a la cara. Un arbre. Un arbre. Un arbre. L’escocell quadrat d’un arbre. El tronc finíssim. El tutor i la goma que l’aferra. La copa empetitida, despullada, branquetes prematures, envellides. La vorera. Paral·lelepípedes enormes, lloses, caselles grises, clares, els escacs monocromàtics de la vida. Els peons dormen a la caixa de peces, la batalla d’un sol color, contra ningú més. La batalla contra els escacs mateixos, sense final. Un fanal. Un fanal. Unes cadires metàl·liques, amuntegades, lligades, encadenades a unes taules, metàl·liques, Estrella Damm. En Ferran avança a tota hòstia per la dreta, crida Nem a la Prunaaaa! Fa slalons a les línies discontinues de la carretera, sobre les engrunes que encara no he llançat. Centre de depilació làser. Lletres verdes en CTRL + B. Pitjo l’accelerador a fondo. Arbre. Fanal. Vorera. L’antiga Pruna, deien els pares. En Ferran fent ziga-zagues. Peixateria morta. Sabateria Morta. Mobles d’antiquari, morts abans d’obrir. Antic caixer automàtic. Nínxol del paper moneda. CAMILA, roba de senyora. United Colors of Benetton. Només es veu el verd. L’aparador a les fosques. La Rambla com un torrent de caselles allargassades, estirades per la velocitat o pel temps que fa que hi són allà. Ara tot són caselles. La porta de la Pruna. Hi ha gent fumant a l’entrada, uns grupets que fumen i criden. Beuen.

En Dylan va apagar el patinet i va mirar enrere, tot buscant l’estela d’engrunes negres. No la va trobar, només va trobar-hi els objectes, en corrua, pels que havia passat pel davant.

La suau ondulació de les aigües bressolant la barca endormiscada en el corrent lumínic del dia, el corrent fugisser de la llum que ix i marxa, que surt i s’alça. Més ràpid, Claude, més ràpid. Passa el pinzell abans no marxi el núvol de grisor entre les barques i les ombres vora el casc, entre les taques d’oli, pels fumerols i xemeneies. Pinta abans no comenci un altre quadre, un paisatge diferent, les onades seran altres, la llum renascuda, la barca, en les onades, tindrà un bressol distint. Ja marxa el sol al capdamunt de l’orbe. Has de captar la llum ràpidament, Claude, que la barca, la llum, les pinzellades frenètiques, fugiran amb la pujada del dia.

El món, en aquell moment, era una mena de pel·lícula nòrdica sense trama ni personatges. Una successió de decorats urbans, plens de figurants aquí i allà, potser amb algunes línies de diàleg, i res més, retallats sobre aparadors com grans terraris de somnis, lluminosos de dia, plens de desitjos diürns, foscos i esmorteïts de nit, quan reflecteixen allò que importa de debò, el dípter fantasiós que desitja la llum dels somnis humans, que són a tocar, pel que fa a la vista, però és només un aparador de desitjos, la terra desitjada, la igualtat desitjada, la unitat patriòtica desitjada, la classe mitjana desitjada, el reconeixement social, el respecte que, al cap i a la fi, no és més que un article de luxe enmig d’un aparador, en un carrer qualsevol, visible cada dia, impossible per a les butxaques de la immensa majoria d’éssers que remuguen, cada dia. Potser, ben mirat, aquell despertar sobtat d’en Dylan només havia estat una falsa sensació de lucidesa.

En Ferran va apropar-se a parlar amb un que fumava a la porta. Ja l’havia vist alguna vegada, però mai no els havien presentat. Un d’aquells que s’assabenten de tot, però que llarguen la informació que els convé, només. El tio va mirar en Dylan mentre en Ferran li preguntava alguna cosa, massa prop de l’orella per a un de sobri. En Dylan, inquirit per la mirada desconfiada d’aquell paio, va treure el mòbil per poder abaixar el cap. Hi havia un missatge. De la Mireia.

“Ets un cabron. M’has fotut la festa d’aquesta nit amb el teu show de merda!!!”

Va quedar-se amb els dits preparats per contestar, però no sabia què dir. Mirava el missatge, sense llegir-lo. Mai no l’havia insultat. En les onze setmanes i mitja que portaven sortint mai no s’havia dirigit cap a ell d’aquella manera. El castell de Sant Miquel, a la serralada litoral. El iaio amb aquelles passes llargues, massa llargues per a un nen de vuit anys. Aquell camí que pujava fugisser vorejat dels pàmpols de les vinyes daurades amb la llum caiguda del capvespre. Després de molt caminar, de moltes voltes i iaio per aquesta pedra que posa PUTA ja hem passat abans, després de trobar finalment el rost agrest ple d’esbarzers que duia al cim del turó, al desitjat castell medieval, a unes vistes impressionants del Vallès, ja veuràs, el castell que es veia petit des del poble amb tota la seva aura llegendària resultà ser una torre esfondrada pel darrere de la qual, per una capriciosa casualitat, només havia quedat intacta la part que es veia des de baix de la vall. En Ferran va entrar al bar. Ell va guardar-se el mòbil i el va seguir.

En passar per davant de la barra, el Ferran feia emergir un braç de la penombra de coloraines de neó i li va fer un gest apropant-se la mà fent la pipa cap a la boca, mentre saludava al cambrer de biaix i feia via cap a les taules del fons. En Dylan es va quedar i, davant del què poso? del cambrer, va dubtar.

—Dues cerveses, sisplau, i un llom amb bacon.

—Són tres mil.

—Tres mil?

—Sí —va fer el cambrer—. Tot ha tornat a pujar aquesta setmana.

L’Andreu va entrar al saló presidencial. Li suaven les mans. El nus de la corbata l’escanyava. Sempre que li duia males notícies la mateixa suor, el mateix nus al coll. Estava assegut al sofà de pell de camell. Només li veia el clatell grisós i els peus nus sobre la tauleta de vidre. S’hi va apropar a poc a poc. Les sabates estaven allà mateix, al costat, però els mitjons no es veien per enlloc. Segurament els devia llançar enrotllats en forma de bola més enllà de les butaques. Com a mínim no s’havia pas tret els pantalons. Encara duia l’americana i tot. Senyor president…, va començar. Què passa ara, Andreu? Tinc males notícies: hem de tornar a devaluar moneda. Una altra vegada? I ja van tres cops aquest any! No podem fer-ho d’alguna altra manera, Andreu? Em temo que no, senyor. El senyor president va esbufegar. Au, doncs, devaluem. Prepara alguna cosa per al discurs de demà, llavors. Que sembli que és la millor pensada que podíem tenir. Clar, senyor, va dir mig ensopit el secretari. Se m’acut una de bona!, va esclafir el senyor president, mentre s’incorporava a la tauleta per reomplir el got. Els direm que amb la major liquiditat de l’estat a causa de les exportacions podrem mantenir a tots els paràsits que demanen almoina als serveis socials i als d’ocupació. Així ho direm, senyor? No, home, que sembles burro, com hem de dir “estat”…? Direm “país”, que queda més bé. Va fer una glopada ben llarga i, després de deixar el got a la tauleta, va treure’s l’americana i la va deixar de qualsevol manera sobre el sofà, al seu costat. L’Andreu va fer un molt bé, senyor, de seguida ens hi posem, i va anar-se’n silenciós cap a la porta. Va passar el rellotge pel lector de la barra i va endur-se les cerveses.

—Taula? —va fer el cambrer.

—Ni puta idea. Allà al fons.

—Quines maneres de contestar —va bufar—. Doncs si no et trobo, ja vindràs tu.

El Dylan va encongir les espatlles i va marxar cap al fons. En aquell moment, en aquelles hores de la vida, el seu Quevedo interior estava estomacant de valent en Carner i en Riba, en Ginsberg, la Maria-Mercè Marçal i tota la colla d’optimistes de la història, i s’afegien a la pallissa en Kafka i el Sartre, la Rodoreda i la Sylvia Plath, amb unes bastonades que feien feredat, una carnisseria de paràgrafs crus, esmolats, i s’hi va apropar, obrint-se pas entre el grup de hooligans, l’Ausiàs, que va plantar la seva bota negra en el tors asfixiat de la seva alegria:

Puixs que del tot ma esperança és fugida,

ma arma roman en aquest món damnada.

En Ferran s’havia assegut amb un grup de noies. L’Andrea, la Joana i la Neus. Puta mare. Ferran, ets un cabron o un gilipolles. Quan el va veure amb les ampolles a les mans, li va fer un gest amb l’índex i una cara maliciosament innocent. Cabron, més aviat.

—Hola, noies —va fer el Dylan—. No havíem d’esperar el Psi? On el fotràs? Aquesta taula ja és plena.

—Doncs que agafi una cadira. Ja el coneixes, no posa el cul a la cadira mai. A més, m’ha dit el Manel que passarà d’aquí a una estona, i això pot voler dir molta estona. Mentrestant, saludem les amigues, oi?

L’Andrea, el front lluent d’un rosa apaivagat, els ulls emboscats en una ombra que se li allargava per la galta, el nas i la boca violacis, va aixecar la barbeta cap a en Dylan:

—Escolta, saps per què no ha vingut la Mireia? De cop i volta ha dit que no podia… Que ha passat res? —el to era despreocupat; el somrís, també; l’ull dret, per casualitat, jaspiava dins la foscor de la conca la lluentor de la pantalla de la paret.

El Francesc va arribar a casa tard, aquella tarda. Va deixar el maletí de les mostres de teixits, al peu del penja-robes; el barret, a una de les banyes; la bufanda, al voltant. Es va treure l’abric i va fer hola, ja soc aquí. La seva dona va aparèixer al menjador, li va fer un petó i va dir avui deus haver treballat de valent, oi? Sí, estic baldat. El sopar ja és a taula. Vaig a posar els peus en remull i de seguida vinc. Va deixar, com cada vespre, els pantalons i l’americana al galant de nit i va anar en mànigues de camisa cap a la banyera. La dona va passar a l’habitació mentre ell omplia la galleda amb aigua ben freda. La va sentir arribar a la porta del lavabo. Sense girar-se, li va dir, reina, has tingut bon dia? Jo? Com sempre. I tu? Buuufff, pots imaginar. Ara demanen unes panes sintètiques que nosaltres no tenim. Jo ja li he dit a l’Anselm que com no espavilem la competència se’ns menjarà amb patates, però ell diu que és una moda i que tornaran les fibres naturals. I tu ho creus? No sé, no sé… El Francesc va ficar els peus a la galleda. L’aigua era tan freda que se li clavava a les carns entumides. En els temps que corren… Ara han inventat uns teixits elàstics, completament sintètics, que són una meravella. I tothom els demana. Jo els dic que com el cotó 100% natural no hi ha res, però la demanda va cap aquí. Escolta, va tallar la dona. Digues, reina meva. Demà et posaràs la mateixa americana? Demà és dimecres… o sigui que sí, per què? Potser que la raspallis una mica quan acabis, és plena d’uns cabells rossos llargs i no donaries bona imatge als clients. Vaig a sopar. El Dylan s’estava dret, les cares de les noies, sota els neons del sostre, escacades de verd i negre, de rosa i negre, de blau i negre, el reflex blanquinós dels mòbils, les dents fluorades cada cop que reien. Va seure entre la Joana i el Ferran i, mecànicament, va tornar a agafar el mòbil. Missatges de la Mireia.

“Estàs amb les meves amigues??!!”

“Fill de puta!!”

“Hi hauria de ser jo, allà, no tu!”

L’Enric Matagats tornava del bosc xiulant, amb la pala a la mà. Havia sortit amb l’alba, mentre el poble encara dormia. La nit havia estat llarguíssima, crua, amb tots aquells gemecs i draps d’aigua envermellits de la sang. L’ensurt del final, funest. Ara ja no s’hi podia fer re. L’Enric xiulava per espantar l’ombra del bosc. A l’entrada del poble es va creuar amb el Lluc, que anava damunt del carro. Matagats, quina tonada més alegra! De seguida va topar-se amb altres, que ja pujaven i baixaven el carrer major, a feinejar, com cada matí. La Lluïsa i l’Anton, que es dreçaven cap a la botiga. Els va aixecar la gorra, però xerraven baixet i no el devien veure. El noi de les cartes, amb la bossa atrafegada de sobres, es va quedar mirant la pala i quan el jovenet va trobar-se els seus ulls els va desviar fent veure que no l’havia vist. El senyor notari, davant la porta del despatx, que s’havia fet un embolic amb les claus, com sempre, en veure’l va deixar de cercar. El va llucar de dalt a baix i va fer un quina vergonya entre les dents. L’Enric Matagats va entomar el carrer de les teixidores i de cop es va topar amb la senyora Villarroel, que sortia de casa empolainada com una cupletista. En veure l’Enric, es va quedar blanca com un mort, es va senyar ràpidament dos cops murmurant ai, senyor, ai, senyor. Va apretar el pas. Al final de les teixidores ja no xiulava, s’escapolia com les ombres de les portalades, i va creuar-se amb la Remei, la bugadera, amb el cove ple de roba. Bon dia, Remei! La dona es va esmunyir sense dir res. Va fer una volta més llarga, per carrers menys transitats. Avui tothom està tocat del bolet! En arribar a casa, la seva sogra en persona l’esperava a la porta. A tu et sembla normal això que acabes de fer?! Què he fet? M’ho ha dit la Remei, no dissimulis. La pobra Cesca plorant desconsolada i tu… Ni tenir-lo als braços li has deixat! Ets una salvatge i un malastruc, Enric Matagats!

La Mireia segurament a l’habitació, rabiosa, espolsant-se tota aquella dolça bruixeria de sobre, les carantoines, la tendresa, vedant-li els seu cos per sempre, amb els ulls envellits de sang i els dits frenètics posant-lo a parir a totes les xarxes socials de què disposava. De seguida, però, li van aparèixer fugaçment l’assecador de cabells i el cable penjant i la tovallola de mans amb què es tapava la Júlia. La pell fresca, la suau ventada que li va cobrir el cos de llum, de primavera, d’un aire marí flonjo i despert. En el record que estava creant, la Mireia s’encarcarava sobre feixos esparracats de fel, en missatges frenètics, emboscada en els matolls del mòbil, els dits llargs i pelluts. Es resistia tèbiament a perdre la seva Mireia, la dolçor que li abocava per tot el cos, però de seguida trobava els seus ulls estrets mirant per la finestra, envejant rere els arbustos la nuesa daurada de la Júlia, de puntetes sobre la petxina gegant que arriba a la platja.

L’Andrea va començar a mirar a totes bandes.

—Per què no posen un robocambrer?

—És massa car —va contestar la Joana.

—Jo crec que a la llarga estalviarien diners —va continuar l’Andrea—. Són més eficients i tindrien més beneficis, perquè en el temps que fa que hem demanat ja ens haurien servit, ens ho haguéssim pres i hauríem tornat a demanar. Paga la pena.

—Tens raó —va fer la Neus —, perquè a més s’estalviarien de pagar sous.

—Però haurien de pagar els mecànics —va interrompre en Ferran —. Oi que sí, Dylan?

Asimov ara s’enutjava i gemegava de valent a dins del front del Dylan, que se’l va començar a escoltar. Amb les seves patilles blanques, les ulleres de pasta negres, va aixecar un dit i va començar a fer voltes per la seva biblioteca domèstica. Tot ésser autònom, va començar a dir, sigui mineral, vegetal, de carn o d’acer ha de ser lliure, ha de ser respectat en la seva autonomia. El dit expositiu es va transformar en mà demiúrgica, afaiçonadora d’un fang invisible. Les ratlles del seu vestit mai no havien estat tan verticals. Si té prou llibertat per a establir-se, reproduir-se, sobreviure, ha de tenir dret a preservar-se dels altres éssers, i els altres éssers han de garantir aquest dret per salvaguardar el seu.

—És igual, a la llarga un mecànic haurà d’arreglar molts robots i, per tant, amb només un sou es cobririen molts robots—feia ara la Neus.

En Dylan, amb un bri de pal al cos, perquè s’imaginava com aniria la conversa, va interrompre:

—No és tan fàcil com sembla. Les empreses que substitueixin treballadors amb robots hauran de pagar més impostos. L’estat haurà de recaptar més diners per reubicar la gent que es quedi sense feina.

—Qui ho diu, això? —va fer en Ferran—. Que els bombin! A sobre haurem de mantenir tots els dropos i els inútils?

—A banda d’això, necessitarem una ètica que reguli els robots, perquè si són intel·ligents i autònoms, hauran de ser lliures, també.

El van mirar bocabadats un moment. Després, van esclafir a riure. L’Asimov va tornar-hi, al seu despatx formalista atestat de llibres. No cometeu el mateix error que vau cometre amb els negres! No esclavitzeu mai més! Si els robots tenen un cervell positrònic, han de ser lliures, treballadors lliures! De cop, la porta del despatx es va obrir i la torba de hooligans va interrompre el discurs d’Asimov. Qui sou vosaltres? Què hi feu al meu despatx? Jo so l’Ausiàs, i aquestos són los bastoners. L’ensopiment d’en Dylan, per sort, va quedar en segon pla perquè, de cop, un cambrer no robòtic va portar les begudes de les noies i el seu entrepà.

—Ecs! Aquest Calipso està fastigós! —va fer la Joana—. Definitivament, han de posar robocambrers. Al Vint-i-dos de Barcelona ja n’hi ha.

—Sí, i al Majestic.

L’Andrea va agafar el mòbil i va escriure alguna cosa. Va mirar-les i va deixar-lo altra vegada a la taula. Les altres dues, van agafar llurs mòbils amb una llambregada als ulls.

—Molt bo, Andrea.

—Sí, molt bo.

En Ferran, ràpidament, va agafar el seu i va posar-se a buscar amb ànsia.

—Ha, ha, ha! Sí que és bona.

L’Andrea va mirar amb suficiència en Dylan un moment i va girar-se per comprovar la pantalla on hi havia el mur del Persus. En Dylan també va mirar què havia escrit. De seguida va aparèixer el missatge de l’Andrea: “Deslliureu-nos d’aquests cambrers del juràssic. Amén.”

—El que jo dic —va seguir el Dylan— és que el sistema no es pot mantenir amb tot de robots i sense pagar impostos. Com ho fareu per venir a consumir si no teniu una feina?

—I qui ho diu que no tindrem feina? —va fer la Joana.

—Si totes les feines les fan els robots…

—No, les feines dels humans no les podran fer els robots, home, això és trivial.

—Fem una enquesta —va suggerir l’Andrea— i així sortirem de dubtes.

—I a qui li penses fer l’enquesta? —va demanar en Dylan.

—Doncs als meus seguidors. En tinc un munt.

—És veritat, en té moltíssims.

—A veure —va començar l’Andrea mentre manejava l’aparell—, com ho podríem preguntar perquè no soni partidista…?

—Però què més dona?! —va espetegar el Dylan—. Sigui com sigui, qui hi ha entre els teus seguidors?

—Doncs molta gent, i el que opini molta gent té més valor que el que discutim tu i jo, que només en fem dos —va concloure ella—. Ja ho tinc: “Els robots treballadors han de pagar impostos? Sí / No.”

—Em sembla bastant objectiva, en el plantejament —va dir en Ferran.

En Dylan va agafar l’entrepà i li va donar una queixalada enorme, que li va omplir tota la boca.

—Fem un Al·leluia mentre esperem? —va proposar la Neus.

—Ai, sí! Té el meu mòbil, Ferran. Fes-nos un augmentat.

En Ferran les va enfocar. El led de l’aparell va fer desaparèixer les taques i ombres dels neons. Les noies van agafar una posició inicial, seriosa, i en començar la gravació van fer una coreografia de gestos de braços i boca que acabaven donant gràcies al cel per l’arribada de la seva comanda. La resta del muntatge, el so, la interpretació del que deien amb els llavis, les animacions, les faria el software del Persus.

—Ja està.

—L’has pujat?

—Sí, al de la Pruna i al general.

—Motes gràcies.

Es van girar totes i quan va aparèixer l’animació, amb tot d’angelets pixel·lats i un focus artificial des del damunt de la imatge, es van posar de peu i van aixecar els braços. Els que les miraven van començar a picar a les taules i elles van fer un posat que tenien assajat com a signatura del grup. Mancava la Mireia, però.

—Escolteu —va començar la Neus—, sabeu què em va explicar ma mare l’altre dia? Diu que a l’antiga Pruna les parets no eren de pantalla, que hi havia dos o tres “teles” on passaven videoclips tota l’estona.

—Quin avorriment, no?

—I altres vegades, posaven futbol i tothom se’l mirava i comentaven el partit…

—Ah, com amb els tornejos de gaming, doncs.

—No, no, es veu que comentaven en veu alta.

—Què dius?! En veu alta?!

—No m’estranya que fessin una nova Pruna, devia ser una ruïna.

—Doncs es veu que no, que els bars estaven a petar, sobretot els dies de futbol.

—S’ha d’entendre, perquè com no tenien xarxes…

—Eren uns troglodites.

—Però no hi començava a haver xarxes, llavors?

—Es veu que n’hi havia una, que no me’n recordo de com es deia, però que només la podien mirar a l’ordinador o al mòbil.

—No les penjaven a les parets?

—Que dius! Les parets es veu que estaven decorades amb quadres i objectes raros.

—Buah! Quin pal! No m’estranya que mons pares fotin aquesta cara d’estrenyits tot el dia, quina merda de joventut que van tenir.

—Ferran, fes un altre. Nenes, agafeu el mòbil i poseu cara d’estrenyides.

Van fer el clip. De seguida van aparèixer a la paret amb un sots rètol que deia “L’ÈPUCA DELS DINUSAURES! GLM”

—Mira! —va esclatar l’Andrea—. La gent em dona la raó, Dylan. 5.600 diuen que els robots no han de pagar impostos.

—Però qui són aquesta gent? Han considerat en cap moment que

—Tio! No siguis cabut! No tens raó i prou —va tallar en Ferran.

Va fer una altra queixalada a l’entrepà. Els rostres lumínicament deformats dels seus amics el van fer sentir-se dins una natura morta còsmica, entaforat dins una escletxa del buit, transportat lleugerament en un trajecte pesarós de deixalla espacial, entre rajos fugaços de llum i gravetats que corben els colors en un trànsit per la foscor densa de l’espai. El Pal i la pesantor feixuga d’un cos inert orbitant en les capes ondulades del temps, rodejat d’estridències que parpellejaven en la nuesa de l’univers, com un mineral a la deriva, un conglomerat d’elements carbònics vogant en el buit, una roca minúscula vorejant impassible una estrella col·lapsada, gravitant sense voluntat les vides fugaces de la gent.

Les noies, tot d’una, es van aixecar de la taula i van anar al lavabo. Guardeu-nos el lloc, eh? I van picar l’ullet. El Ferran es va quedar embadalit mirant el cul de l’Andrea, fins que va sortir del seu camp visual.

—Que bona que està, eh?

—Qui?

—Qui ha de ser? L’Andrea, tio, com si no ho sabessis.

—Eh? Sí, sí.

—Què et passa? T’has ratllat per això de la Mireia?

—No, bé, en realitat sí, deu ser això.

—No t’amoïnis tant, segur que s’arreglarà…

—No ho crec. S’ha enfadat bastant. M’ha enviat uns missatges

—Tallareu?!

—Probablement. I si no, amb el pare que té…

—Ja, el pare aquest què s’ha pensat? Ja sou grandets per decidir.

—És el que jo volia dir-li, però no m’ha deixat. M’ha fotut el sermó perquè sí, perquè era casa seva i la Mireia una possessió dins els seus dominis.

—És el puto patriarcat de merda. Sort que la nostra generació ja comença a adonar-se d’això. En els seus temps era el normal. És el que han mamat, el puto patriarcat i el masclisme.

—Potser sí que ha millorat, però en el meu cas, em toca de ple. M’ha ben fotut el patriarcat de merda, ara mateix.

—Llavors… trencareu, no?

—Gairebé segur.

—I a tu et faria res si jo…

—Si tu què?

—Si li demano per sortir.

—A la Mireia?!

—Sí, tio, està boníssima.

—Collons, Ferran!

—Què passa? Si tu ja no hi tens res a fer…

—Ets de pedra o què?! A tu et sembla que aquest és el moment?!

—Però si el millor que pots fer ara és passar pàgina. Mira, tio, amb la Mireia ja no hi tens res a fer, dius, i m’he quedat amb els ullets que li has fotut a la Júlia…

—A ta germana?! Però què dius?!

—És clar! Mira, jo crec que hauries de sortir amb la Júlia, perquè a més seríem cunyats, i llavors seríem més que amics, família, i a més, m’estimo més que surti amb tu, que he vist uns dropos i uns xulos de merda romancejant per ma casa…

—No sé, és més petita.

—Dos anys no són res.

—A tu t’agradaria que sortís amb un tio més gran?

—Amb un fill de puta qualsevol no, però amb tu sí. Ja li parlaré jo de tu, si cal.

—Crec que no, ja provaré de quedar amb ella, si de cas.

—Veus com no t’afecta tant això de la Mireia…

La Laura i la Pluja creuaven la sala com dues bombolles allargassades de negror que refracten llunyanes regions de llum, àmplies superfícies per on els colors de neó llisquen fugaços i cauen novament en el no-res. Van saludar i van seure.

—Mira, el tonto i el guapo —va dir la Laura.

—Però què dius de tonto? Aquest xaval és súper intel·ligent —va contestar en Ferran.

—El que jo deia —va dir rient, tot llançant-li una mirada còmplice a la seva amiga.

—Aquí hi ha les noies —va dir espetegar en Ferran.

—Ja ho sabem —va concloure la Laura—. Què, Dylan, com va tot?

—Bah, aquí estem.

—Quina cara més llarga… Un noi com tu no hauria d’estar trist mai.

—Tothom té dret a estar trist, de tant en tant —va afegir la Pluja.

—Sí, però ara ja està. Ja hem arribat nosaltres i ens hem d’animar, eh, Dylan?

—No sé com vols que m’animi. El món és una merda.

—I ara! No més que la setmana passada.

—Ho heu vist que han tornat a pujar els preus?

—Sí —va fer la Pluja—. Diuen que així solucionaran la crisi financera, perquè si no som competitius en els mercats estrangers, les empreses començaran a fer fallida i llavors hi haurà acomiadaments i demés.

—Clar. De moment han de salvar l’economia, perquè en un país pobre no podrem mai començar a arreglar les desigualtats —va col·legir en Ferran. La Pluja se’l va mirar, amb les parpelles mig closes de fastig.

La Laura, amb una barreja d’escepticisme i d’incredulitat, es va dirigir al Dylan, la veu se li va afusar:

—I tu no dius res? El tio més intel·ligent de l’insti no té res a afegir?

Va fer un glop de cervesa. Llarg. Va empassar i justament quan va obrir la boca va fer un rot de campionat. Van riure tots i ell, avergonyit, va tornar a beure.

—That’s quite a statement, que dirien els anglesos —va fer la Pluja.

En Dylan ara sí va riure.

—Què és tan graciós? —va demanar la Laura.

—Això que ha dit la Pluja que he fet una bona declaració.

—No fa gaire per tu… Sempre tens coses interessants a dir. Un tio com tu no pot anar tan ensopit per la vida.

Era la segona o la tercera floreta en pocs minuts. Va llucar de reüll en Ferran, que també s’havia adonat de la situació. Tot seguit, ell va escriure alguna cosa al mòbil i va dir:

—En realitat, espero que aquestes devaluacions que fan no tinguin un impacte molt prolongat, perquè per a les exportacions està bé, però per a importar coses serà una merda i això afecta a tothom. Sobretot pel que fa al finançament de tot allò públic, de retruc.

—Però si no hi ha exportacions, no recapten res, oi? I aquest finançament necessita impostos que venen de vendre coses.

—Però si la gent cobra el mateix i tot puja de preu, també gasten més en menys coses i al final això genera una recessió com un piano.

—I en època de recessió, no s’inverteix en ciència, ni en tecnologia… només en els xiringuitos dels de sempre.

—El que és clar és que hem de sortir d’aquest sistema psicopàtic que tenim.

—Quin?

—El capitalisme de merda.

—I quina altra opció hi ha?

—N’hi ha moltes, d’opcions, però no les publiciten per raons òbvies.

—El comunisme? Sí, home. No comencis, Pluja, que ja sabem que a casa teva tots sou uns revolucionaris.

—I per què no?

—Doncs perquè ja sabem què passa.

—O l’economia circular, les xarxes cooperatives… De totes formes, hi ha més sistemes que no són tan salvatges com aquest. Fins i tot es poden pensar altres sistemes nous que

—Deixa’t de sistemes, Pluja. Aquest està bé. Hem d’apretar-nos el cinturó una mica, com diu el Govern, però està bé. Tenim de tot i tothom té les mateixes oportunitats i, a més, tenim un estat modern amb una constitució com cal.

En Dylan va recordar certs articles de la Constitució, se’ls sabia de memòria. Al mig de la sala hi havia una gran taula ovalada coronada per tres llums que il·luminaven els ordinadors portàtils i els papers dels delegats jurídics. La resta de la sala, però, restava absolutament a les fosques. Bé, acabem d’enllestir els articles que ens queden i així ja podrem passar l’esborrany al grup de correcció estilística, va dir el portaveu d’ERC. Sí, sí, que ja anem malament de temps, va afegir una delegada de Junts. Tot d’una, el rellotge d’aquesta es va il·luminar tot vibrant-li al canell. Veient d’on procedia la trucada, s’aixecà de la taula, visiblement nerviosa, i s’endinsà en la penombra. I ara aquesta per què marxa?! Vam dir que no podríem fer consultes externes!, va fer un dels delegats de la CUP. Serà la seva dona, Mateu, no t’amoïnis, va dir el d’Esquerra. Bé, llavors, què en fem d’això de la llibertat d’habitatge? Si no podem dir que tothom té dret a un habitatge digne, perquè recorda massa a la constitució espanyola, la idea, però, ens semblava bé, com ho formulem? Nosaltres ja vam dir, va començar un de Junts, mentre resseguia amb els ulls la pantalla del seu portàtil, que ens sembla bé la fórmula “tothom té dret a adquirir un habitatge, en propietat o en lloguer.” Sí, home! I què més!, va afegir un altre de la CUP. Això és no dir res, només fa al·lusió al dret mercantil del ciutadans, però no a un dret universal d’habitatge. A veure, Carme, va dir el d’Esquerra, el que tampoc podem posar a la Constitució és que l’Estat es farà càrrec del habitatges de tothom. I per què no?! Que no havíem de fer la Constitució més moderna de tota Europa? Doncs posem coses veritablement modernes, hòsties! No t’enfilis, Carme, hem d’arribar a un punt d’encontre, oi? Sí, sí, nosaltres, va afegir una de Junts, no veiem per què qui té diners se’ls ha de gastar en comprar-se un habitatge, o llogar-lo, i qui no té diners no posa ni un duro. És completament injust, això. Que és injust?! Quina barra teniu! El que és injust és que uns pocs tinguin grans fortunes heretades i altres treballant no puguin ni tan sols tenir un habitatge amb uns mínims. Ara que me’n recordo, hem de revisar l’article de les herències… Bé,, bé, però anem a pams, si us plau. Això de l’habitatge… són maneres de veure-ho, senyors, va afegir el delegat d’Esquerra. I senyores! Sí, sí, clar, i senyores… El que jo dic és que hem d’arribar a un punt d’encontre, per tal que la Constitució sigui adient pel conjunt dels catalans. De cop, el delegat d’Esquerra que tenia a la seva dreta es va aixecar comprovant el rellotge, que també s’havia il·luminat. I aquest? On va ara? Un moment, sembla urgent. Es va fer un silenci incòmode que ho va embolcallar tot, dins el qual ningú no gosava prosseguir amb la discussió. Des de la foscor van cridar als altres delegats de Junts i, tot seguit, als d’Esquerra, que van sortir de la sala. Ei! Què feu?! No podeu abandonar la taula així! Si heu de dir alguna cosa la dieu davant de tothom, com les altres vegades. La Carme va donar un cop a la taula i va dir: Ens l’estan fotent! Segur que s’estan reunint a fora, sense nosaltres. Fills de puta! I es va aixecar, per trobar-los al passadís, però just en el moment que s’aixecava, tots els delegats d’ERC i Junts van tornar, ben seriosos, i van seure. Això no s’ha de fer! Vam dir que no podíem actuar d’aquesta manera, va dir el Mateu. Ara ja és igual, això, va contestar el delegat de Junts. Aquestes sessions s’han acabat i no només això, no han succeït mai… Les cares dels membres d’Esquerra empal·lidien sota els llums. Què?! I què hem estat fent tot aquest temps?! La delegada de Junts va afegir: La nostra cúpula ens ha dit que no hi haurà esborrany per la nostra part. Es redactarà la Constitució quan s’hagi declarat la independència i s’hagin fet les eleccions constituents. Però ja vam dir que això seria una ruïna!! Ni pensaments! Això s’ha d’acabar! No ho podem deixar així! No t’hi esforcis, Mateu, a nosaltres ens han dit el mateix. Sembla que no anàvem a bon port. De l’altra manera sí que no anirem a bon port! La gent no tindrà més remei que signar una constitució penosa dictada pels poders fàctics! Deixa de creure en fantasmes, Mateu, va dir un delegat d’Esquerra. Bé, nosaltres marxem, va tallar la delegada de Junts. Sap greu dir que no ha estat cap plaer. Adeu.

En Ferran, veient que el seu col·lega no havia captat que el missatge del mòbil era per a ell, li va donar un cop de colze i va deixar el mòbil a la taula. Ho va entendre de seguida i va llegir: “La Laura t’està tirant els trastos! A per ella, bandarra!”

—Què t’ha escrit aquest badoc? —va dir la Laura.

—Què?

—Escolta, jo no soc cap badoc.

—I tant, i gens dissimulat. Ara ens ho has d’explicar, Dylan, que és de molt mala educació.

Va dubtar un instant.

—No és res. Diu que en Psi està trigant massa i que potser hauríem d’anar passant.

—Exacte. No volia ser groller, però no té res a veure amb vosaltres.

—Ja, segur… —va dir la Pluja.

L’Andrea es va quedar mirant en Dylan amb cara de pena i li va dir:

—Ara que estàvem tan a gust aquí, parlant de coses estimulants… Per una vegada que no tens a la Mireia penjada del coll, no pots marxar tan aviat.

Li va costar empassar. Va provar a fer un glop però quan l’ampolla era amunt, va adonar-se que no quedava més que una ridícula gota que mandrejava fins el coll. Just en aquell moment van arribar les altres tres.

—Hola, noies!

—Hola!

—Ens heu pres el lloc.

—Agafeu unes cadires i així la petem millor.

El rostre de l’Andrea mostrava una fredor de molèstia, probablement per la franquesa i la superioritat que desprenia la Laura en la seva tranquil·litat, en el seu domini del terreny i de la situació. Van agafar dues cadires i van ampliar el cercle.

—Bé, i com anava la conversa? —va preguntar la Joana.

—Dèiem que l’economia està a la corda fluixa, ara mateix.

—I tant! —va fer la Neus—. Encara no estem a final de mes i ja estic pelada. Tinc els favorits del ClothesUp a petar, i no puc comprar-me res.

—Cert. Jo li haig de demanar a mon pare que em pugi l’assignació, perquè així no hi ha manera. Tot són despeses.

—Parlàvem més aviat en termes macroeconòmics, Joana —va dir la Pluja.

—Sí, sí, és que és un problema macro, això. Amb el que puja tot, què farem?

—És un tema molt important, aquest. No es pot viure així.

—Però dèiem que la gent podria començar a patir de valent, perquè si segueixen devaluant no hi haurà ni per menjar i llavors les diferències socials s’agreujaran.

—Tens raó, hem de fer alguna cosa. No ens podem quedar callades aquí tan tranquil·lament. Nenes, veniu! Traieu les butxaques, així, per fora. Ferran, fes un augmentat.

Van posar cares de pena i van fer una mímica de cercar alguna cosa inexistent.

—Veniu vosaltres, també.

La Pluja i l’Andrea van sumar-se a la coreografia.

—Va, Dylan, no siguis carca.

En Dylan, amb un rampell, va treure’s les butxaques dels pantalons per fora i va ficar-se entre de les noies, surant per sobre d’elles tot ensenyant les mans fent gestos de fregar els polzes amb els índexs i articulant amb els llavis “Where’s the money?” De seguida va sortir l’augmentat a la paret del Persus amb tot de bitllets de dòlar flotant i les altres taules van començar a picar. El CM del local, que ho va trobar graciós, va cridar pels altaveus:

—Vinga, gent, Where’s my Money?!

El local, en una onada de furor revolucionari, va aixecar-se amb les butxaques dels pantalons i de les caçadores desmaiades patèticament enfora, mostrant enlaire polzes i bosses cap per vall i balancejant-se al ritme de la música en una munió de siluetes trossejades per les ombres i els feixos de llum.

—Perquè després diguin que els joves som uns conformistes —va dir l’Andrea.

—Els vells no s’enteren. Hi ha més maneres de queixar-se. Això que acaba de passar ho veurà mig món, més que una merda de manifestació a la Plaça Sant Jaume.

—Sí, Marx és un pringat al nostre costat —va afegir en Ferran.

En Karl caminava cap al despatx, com cada matí, tot pensant en els volums enormes de jurisprudència històrica, la remor sorda dels talons a l’empedrat, i els volums ingents de paraules que sostenien el món. En cert moment, la mica de sol rere el cel gris va desaparèixer de les llambordes i va alçar el cap a una façana gegantina de maons rojos, enfosquits pel fum de les xemeneies. A les portes de la fàbrica, obertes de bat a bat, un marrec amb gorra i armilla grises descarregava manats de tubs llarguíssims d’un carro. L’home que duia les regnes, encarcarat al pescant, fumava amb la mirada perduda. El cavall, si hagués fumat, hauria tingut la mateixa expressió en els llavis. Es va acostar a l’entrada. Hi havia una fressa pesada de metal·lúrgia i de renecs d’homes. Què hi feu aquí, marrec? Jo? Porto tubs tot el dia, senyor, des que surt el sol fins al vespre. Primer els descarrego i després els porto allà on fan falta. Quan torna un altre carro, descarrego una altra vegada. Ja… però per què serveixen aquests tubs? Després de molt traginar i de passar per totes les mans de la fàbrica, en surten bicicletes, senyor. Jo no n’he vista mai cap, a la fàbrica, que jo només en veig els tubs, però quan creua una pel carrer m’imagino que els tubs que porta els vaig agafar jo mateix del carro. Sembla purament màgia, senyor, pensar que aquests tubs un dia seran una bicicleta. Va, sapastre, que no tenim tot el dia! Va dir el conductor del carro. En Karl va fer una ullada a dins, però en la foscor de la nau, sota el vel negre del fum, només es veien les petites incandescències dels forns, i va reprendre el seu camí cap al despatx tot pensant el que havia d’escriure a partir de llavors.

—És divertit, això, però voleu dir que tindrà cap repercussió? —va dir la Pluja.

—I tant! Mira la Greta! Va començar amb un vídeo cutre al Youtube aquell i li van acabar donant el Premi Nobel.

—I és pot saber per què li van donar el Premi Nobel, a aquella?

—Per la seva gran labor divulgadora del canvi climàtic.

—Però quin canvi climàtic? Que no s’han assabentat encara que el clima és fluctuant?

—Què dius, Neus?! Les evidències del canvi climàtic són claríssimes.

—Doncs el meu profe de bio diu que no és tan clar, que hi ha certs interessos econòmics i que depèn de qui faci l’estudi. Hi ha països que els interessava canviar l’hegemonia i s’ho van fer venir bé.

—El teu profe de bio no deu haver estudiat ciències.

—I ara! Clar que sí!

—O no, jo vaig tenir un profe de mates que havia estudiat economia.

—Sí, i jo un de català que no s’enterava de res i al final vam descobrir que era d’història.

—Busqueu-ho a Google i ja veureu. El tio té un blog i ho explica súper bé. Cada setmana hem d’anar-hi i llegir l’article que penja i fer un comentari del que ha dit. Sap de què parla, us ho asseguro.

Les escales de fusta d’un taller instal·lat a les golfes d’una torre. L’ordre és clara. Compte amb ell, que és un nigromant perillós. En tots els anys a la guàrdia del duc no havia tingut tanta por. Aquell home, tantes vegades al mercat comprant fruita, tantes vegades amable amb tothom, un bruixot obscur que baixava les forces tenebroses dels astres i les aplicava ves a saber com, a qui. La collita del raïm havia estat nefasta, potser va ser ell. Damunt una taula que sembla principal, hi ha una boleta daurada enfilada a un pal de fusta. Al seu voltant, en unes aurèoles de coure, altres boletes, de diverses mides, sempre més petites, com una teranyina d’ones en un llac invisible. El vell crida per la finestra amb les barbes penjades com una dama oblidada a la cambra més alta d’una balada antiga. No sembla un nigromant com els de les històries de l’àvia, i encara menys xisclant d’aquesta manera efeminada, esquinçant els greus llatins de mossèn Bassani. Si jo fos un bruixot perillós que imbueix idees infectes en els joves, capaç de les arts màgiques que diuen, no m’aferraria desesperat a aquell aparell (deu servir per observar el cel nocturn). És conscient del que l’espera. Presó i foguera, probablement.

La Laura, que no havia obert la boca en tota l’estona, va aixecar-se per anar al lavabo. En Ferran, en veure que el seu col·lega no estava pel que havia d’estar, li va donar un cop de colze i va fer un gest amb el cap tot indicant el camí del lavabo. El va mirar, incrèdul, i l’altre li fa fer un moviment de celles amunt. En Giacomo va saltar de la barana del pont a una gòndola del canal i abans que el gondoler pogués dir eh, tu, què fots?! Ja havia saltat a l’altra vorera i havia tombat la cantonada. Redimoni! Un cul de sac! Va mirar les aigües tèrboles d’aquell canal cec. Els germans del sant ofici l’enxamparien d’un moment a l’altre. Ni pensaments! Abans mort en duel que arrestat i torturat! Va desembeinar l’espasí i just en aquell moment, potser pel dring metàl·lic i clar de la fulla, una minyona va obrir una finestra del primer pis. No s’hi va pensar dos cops i s’hi va enfilar. Quiet! Brètol! Un moment, senyoreta, shhhhh!!! Va tancar la finestra. Auxili! No, senyoreta, va dir mentre li tapava la boca gentilment. Jo soc un cavaller, un paladí de l’amor, i no heu de patir, que si m’ajudeu sereu recompensada. Un moment. Va passar un dit suaument per la cortina, tot obrint una escletxa per on va veure un dels germans, clarament desorientat. Senyoreta, va dir mentre enretirava la mà de la seva boca, jo soc… Oh! No m’havia adonat que sou la més delicada criatura que he vist mai. Voleu dir? Va contestar la minyona bocabadada. I tant! Aquests ulls negres… Juro davant déu que m’hi podria perdre. De fet, ja m’hi estic perdent… S’hi va apropar, lentament, mentre li atansava la mà a la cintura amb suavitat, tot mirant-la, fins a fer-li un petó ben llarg. Vos sou un bergant! Aux…! La va tornar a besar, més llargament. No! No soc cap bergant, soc, com bé us deia, un gentil cavaller de l’amor, i vos la més dolça criatura, la dama que m’ha salvat de les flames del foc etern. Ai, una dama, diu! I què més soc? Doncs sou, sou… La va tornar a estrènyer, amb més energia, i la va dur fins el llit. En Dylan es va aixecar, decidit, amb un foc d’intrepidesa cremant-li el pit.

—On vas, ara? —va fer la Pluja.

—Al lavabo.

Va serpejar per les taules fins a la porta del bany i en obrir es va trobar la Laura, que es repassava la línia de les parpelles amb la boca badada, inclinada al rentamans. En Dylan, sense pensar-s’hi dos cops, li va fer un cop al cul amb la mà.

—Però què fots?!

—Com?

—Què t’has cregut, imbècil!

—Si jo… tu… Jo t’agrado, no?

—Però què parles?!

—M’has estat tirant els trastos… abans…

—Ni de conya!

—Jo pensava

—No pensis tant, tu. T’he dit que ets guapo. I què? T’he dit que tens bona conversa. I què? Et penses que pots disposar de mi quan et piqui la polla?!

La Margarida no havia dormit en tota la nit a causa dels lladrucs i la cridòria dels guàrdies que feien la batuda. La tia Francisca, la masovera, l’havia obligada a tancar la finestra, però de seguida es va esmunyir a les golfes per veure l’espectacle des del finestró. Abans que tot es calmés, just després que passessin les torxes dels guàrdies, va veure una figura enorme creuar en direcció oposada, davant de la quadra. Quan va sortir el sol, va anar-hi, com cada matí, a donar els farratges a les bèsties, amb la il·lusió de trobar-se un tros de roba, un mocador, unes petjades o fins i tot una navalla; quelcom, en definitiva, que indiqués que certament el bandoler fugitiu havia passat per allí. No-res. Va obrir la porta de la quadra, esperant potser trobar-se’l estirat, adormit, i fantasiejava que potser li demanaria ajut, un crostó de pa o unes robes velles per passar inadvertit els controls que devien estar apostats als camins. Però a la quadra només hi sentia el ronc de les bèsties de sempre. Es va apropar a la pallera, per tal de canviar-les la palla, i quan va treure una pila amb la forca va adonar-se que havia desenterrat un jove enorme que dormia com un mort. Es va escurar la gola, però el noi com qui re. Va donar-li la volta a la forca, per tocar-lo amb el mànec, a veure si es desvetllava. Res de res. Se’l mirava i pensava de quina manera el despertaria sense que s’espantés i com més se’l mirava més s’adonava que ella mai no havia vist entre els bandarres malgirbats de la contrada un bordegàs com aquell. La camisa, feta malbé d’anys de portar-la, i arromangada fins a mitja esquena, deixava veure una musculatura lumbar tensa i fornida que queia suaument fins el cul, alt i fort. La Margarida encara no havia estat amb cap home, però de seguida va saber que aquelles cames llargues i gruixudes eren com les que ella volia que tinguessin els marrecs raquítics i eixancarrats del poble. No s’hi va poder estar. Va inclinar-se cap al noi, no s’assabentarà perquè dorm com una alzina caiguda, i va començar a palpar-li la cuixa amb la mà lliure. El tacte li devia agradar, perquè de seguida va començar a fregar-la amunt i avall fins que va arribar a la natja i va tenir un atac de pudor. Va, Margarida, ja que hi som, prova. I va plantar-hi la mà al bell mig. Com que amb la mà quieta no tenia la sensació de saber-ne els contorns ben bé, la va començar a moure, i a fregar, i el noi, en somnis, va fer uns lleus gemecs d’alegria, de passió amorosa, que van engrescar la Margarida, i la noia, frega que fregaràs, amb alegria, va baixar la mà cap a l’entrecuix i li va trobar tot. Déu meu senyor, que és això? Li va agafar la verga, amb fermesa, i com que anava amb la mà amunt i avall per mesurar-ne la grandària, els gemecs del dorment pujaven de volum i alhora ella començava a humitejar tant que va deixar la forca i es va ficar la mà a l’engonal, fregant amb la mateixa onada ara l’un, ara l’altra, i el bordegàs, en el seu somni, va començar a gemegar com una mala bèstia amorosida, barrejant un nom que a la noia li sonava a «Margarida», i com més sentia «Margarida» més ràpid fregava, més ràpid, més ràpid, fins que el noi es va despertar i va esclatar en un gemec alt i clar, tot dient «Eulàlia!» A la Margarida se li va tallar tot de cop, va agafar la forca i va cridar mentre l’apuntava: «Tu, mala bèstia, ja pots sortir de casa meva si no vols que t’enfili com una oliva!!» La Laura va entrar al lavabo de noies i va posar la balda.