Rondalla d'en Dylan Tomàs

SET

—T’ha perdut la boca, tio, com sempre.

En Dylan no sabia què dir. Va mirar el mòbil. Un missatge de la Mireia.

“Digue’m alguna cosa, sisplau. Digue’m que m’estimes. Com a mínim respon alguna cosa, que no t’ha passat res.”

—Fes el favor de no ficar la pota quan estiguem allà.

—No t’amoïnis.

—Sí que m’amoïna, perquè no et controles. Et dona un rampell i, apa, ja has dit una de les teves.

Van arribar al local. La persiana, amb una estrella vermella plena de grafitades per sobre, era tancada.

—Puta mare —va dir en Dylan.

—Què passa?

—Que no hi són, no?

El Manel se’l va mirar i va apropar-se al portal del costat.

—No la fan servir, la botiga. Suposo que així no paguen impostos —va pitjar un botó de l’intèrfon que duia escrit amb permanent “RevolCa’t”—. S’estan al magatzem.

Bbbbffffffffffffff. Van entrar al bloc i van passar fins al fons, silenciosos. La penombra que formava la llum del carrer era suficient per veure els contorns de l’entrada. En Manel va passar, amb seguretat, fins al fons.

—No dones el llum?

—Com vulguis, però de totes maneres a les escales no n’hi ha.

No el va obrir, per no quedar-se enrere. El mirall esquerdat transportava la grisor d’un parany temporal a una època remota. Era l’entrada d’un d’aquells pisos que van fer a corre-cuita per encabir la immigració interna del franquisme. Estucat gastat, barana amb passamans de fusta, lloses de terratzo blanc i negre. Les despulles d’una ferida mal tancada. La ruïna sòrdida que cantava sense poeta, com un passadís boirós ple d’estàtues. El Manel es va apropar al buit de les escales. Per darrere, s’intuïa un forat que baixava a les profunditats. Una veu de gat va pujar fins on eren.

—Qui hi ha?

—El Manel… i dos més.

Al fons de l’abisme se sentien altres veus ronques que ressonaven desfent-se amunt, fins on estaven ells. Va mirar l’inici d’aquelles escales estretes i costerudes que queien en la tenebra com un vertigen agut a les oïdes i que el van fer dubtar si la pallida mors gosaria fer aquell descens de foscor tibada capaç d’arrossegar Caront a les entranyes del Barrio sin Madre. Va fer el cor fort i va baixar, tot resseguint amb el palmell les rugositats fredes de la paret escrostonada i empudegada d’humitats. Les vambes li relliscaven pels graons gastats, desiguals. Quan va ser al llindar de la cambra, va sentir una escalfor intensa i artificial, i una claror ataronjada d’una estufa de palets que enseuava les parets del mal anomenat local amb rafegues d’ombres cantelludes. Amb prou feines es discernien éssers d’embalums. L’única sortida d’aire d’aquell soterrani la donava una escletxa horitzontal de vidre al llarg del sostre.

—Ei, Manel, com va?!

En Dylan, encara al llindar, va fer una ullada circular, intentant atrapar alguna cara coneguda, però si els havia vist, no se’n recordava. En Manel, mentrestant, va abraçar-se a un amb el cap rapat, ulleres de sol i una caçadora d’aviador. Al mig, asseguts a terra en semicercle, hi havia tres formes en una natura morta de carbasses i ombres que remenaven taps de suro i pinzells, els manipulaven, els deixaven en una altra capsa, el següent agafava el resultat i feia alguna altra modificació. Al final de la cadena i havia una caixa més gran amb clauers amb forma de puny vermell. Al fons de la sala, assegut sobre uns volums indefinits, el Psi s’ho mirava distret, amb un lenyo als llavis. En Psi aparcarà el cotxe al mateix carrer del Sol, perquè té una xamba increïble per a aquestes coses (no sé com s’ho fa), i pujarem, fent broma, rient, una mica cansats però no tant, fins a casa. Em trauré les botes de seguretat al rebedor, ell es deixarà caure al sofà, sense miraments. Mentre s’embolica un lenyo, el del gloriós descans, hi haurà un polsim de cendra flotant arreu entre la llum càlida de la primavera. T’esforces massa, dirà, amb el lenyo ballant-li als llavis. Així ens fas quedar malament als altres. Has de relaxar-te més. Se l’encendrà. No pots voler acabar la feina, perquè la feina —ffffffffffff— mai no s’acaba. Has d’anar fent, home… Si corres tant, l’únic que fas és arribar abans a la mort. Escalfaré tots els trossos de pizza que van sobrar la nit anterior i esperaré amb un neguit alegre que sigui l’hora que vindrà la Júlia perquè l’ajudi amb els deures.

—Ei, tanqueu, que s’escapa l’escalfor.

Van tancar. En Manel va agafar un djembé que hi havia a un racó i el va posar al costat de l’estufa, com un tamboret. El Dylan es va quedar amb l’esquena recolzada a la porta. L’Oriol, amb el braç pengim-penjam, va fer-se amb l’única plaça lliure del sofà, al costat d’un que estava ben escarxofat, gairebé horitzontal.

—I què, tios, d’on veniu? —va fer el del cap rapat.

—Del parc Mollet —va respondre en Manel.

—Ah, els botellons. Sí que heu acabat d’hora, no?

—Sí, s’ha muntat una batalla campal i ha vingut la poli.

—Una batalla campal amb la bòfia?

—Que cabrons!

—No ben bé.

—No? Amb qui?

—Un nyordo ha vingut a vacil·lar-nos amb insults i tota la pesca i algú —va mirar als costats, com buscant l’artífex— li ha llançat una ampolla. Tot d’una, la batalla campal més gran que s’ha vist… i de seguida ha arribat la poli.

—Us hi hauríeu d’haver fer forts.

—Què vols dir?

—Plantar-los cara.

—A la poli?! Dani, estàs sonat…

—Que tastin una mica de la seva medecina.

—Haguéssim acabat tots a la garjola.

—No, home, no hi ha espai per a tanta gent.

—Vols dir?

—Clar! Sempre fan el mateix. Agafen un parell o tres, per donar —va suspendre el discurs per fer-li una llarga llepada al porro que estava embolicant— exemple, però a la resta els dispersen. Juguen amb la por, però en realitat són menys. Saben que estan en desavantatge —se’l va posar a la boca.

—Jo no ho tinc clar, això.

—Normal, perquè el mecanisme funciona. Ells ensenyen les dents —es palpava la caçadora, buscant alguna cosa— i donen exemple amb una o dues persones cada vegada. La por funciona més bé. Moha, tens foc?

—Doncs posa-t’hi tu a jugar-te la cara —va contestar el Manel.

El tal Moha, l’escarxofat al sofà, va bramar:

—Te l’he donat abans, ja me l’has perdut?!

—Ara te’l trobo, però en tens un altre o no? Manel —va continuar—, jo no me la jugo mai. Sempre anem ben preparats, amb una estratègia clara, infal·lible.

—Qualsevol diria que aneu a la guerra.

—Té —va dir el Moha, allargant el braç—, però me’l tornes. I l’altre, troba’l.

—És que és la guerra, evidentment —va dir en Psi, com una remor llunyana, al seu tron d’embalums—. La guerra contra la norma, contra el sistema.

—Ells juguen amb això de la norma —va dir un dels que feien clauers, bo i tallant taps amb un cúter—. Des de petits ens fiquen les normes al cap. Unes molt concretes: les seves. Després, a cops i càstigs, quan arribes a gran les has interioritzat tant —treia la llengua, com una flama de rèptil adherida a la galta— que et terroritza transgredir-les. I ells juguen amb aquesta por que tu mateix tens, no d’ells, sinó de no complir les normes, de ser dolent —i va dir “dolent” amb una entonació sarcàsticament melodramàtica.

En Dylan, que havia seguit la conversa amb atenció, va afegir:

—No sé, sona una mica freudià tot plegat.

—Ja surt amb les referències literàries —va dir enutjat en Manel.

—Psicològiques.

—No?

—Dic que sona a nens traumatitzats per la societat. Però la societat som tots. Les normes s’han decidit entre tots, ja fa temps, és clar, però són les que “hem cregut” històricament que ens van millor, per a la tranquil·litat i el benestar de tothom. Si no, seria un desori.

—Per a tothom? I què més! —va esclatar el Dani, rere els reflexos afuats de les ulleres de mirall—. La gent pobra no va decidir res —feia una calada llarga i espessa—. Aquestes normes bonistes de pau i educació i de deixar la violència de banda són idees dels rics.

—Crec que t’afanyes massa a dir-ho, però no ho pots provar —va rebatre el Dylan encreuant els braços.

—És pura lògica. Mira, els rics, per mantenir els seu statu quo —deia ara l’Arnau, enfonsant el cúter per gravar les línies dels dits del puny—, van començar a dir que ser educat i no violent era la millor solució, per defugir la barbàrie. Van crear les lleis (sense els pobres, perquè no sabien llegir ni tenien veu ni vot), la justícia (altra vegada controlada pels rics) i, finalment, el poder executiu, que eren els polis que garantien que es complís tot —i relliscava el cúter pel suro, ben fondo—. Però l’única cosa que van fer va ser crear una norma (la que ells volien) i administrar-la des de les seves tribunes (els jutjats) i, per tal de protegir-la —va fer una pausa dramàtica, amb el cúter suspès sobre el tap—, van crear la policia.

—Però tothom té dret a anar a judici i a reclamar justícia. I en les eleccions pots designar un partit diferent, que defensi els teus interessos… “de pobre”, si ho vols, i que canviï la legislació.

La Mari, amb les tenalles a les mans, va prendre la paraula mentre tallava el filferro que després trenava fent una baga a dalt, sense mirar el seu interlocutor:

—Mare meva, doncs sí que tenim feina a fer… Aquest és el discurset dels rics, perquè la gent no es revolti… Molt maco, però una gran mentida. En primer lloc —clec—, el poder judicial sempre està dominat pels partits majoritaris, que són, sense excepcions —clec, clec—, els que defensen als rics per sobre dels pobres, perquè li deuen favors a l’oligarquia —clec— que els ha posat. Fins i tot es posen d’acord per decidir els magistrats. Això aquí a Catalunya i a gairebé tots els estats “democràtics” —tot fent les cometes amb les tenalles a una mà i un filferro retorçat a l’altra—. Per tant, legislaran en favor d’aquells a qui deuen favors —clec—. En segon lloc, la justícia té un factor econòmic important. Si no tens peles, tindràs un advocat de puta pena, i si en tens moltes, tindràs un advocat de puta mare —clec— que et traurà de tots els embolics, per molt que hagis fet, o que rebaixarà molt la condemna. Tu roba una barra de pa a veure què et passa —i va llençar el filferro trenat a una capsa que ja gairebé vessava.

—La lògica sembla ben muntada, però t’oblides que et bases en conjectures que no pots provar.

—Deixa de fer d’advocat del diable —clec—, que es veu d’una hora lluny que no fa per a tu.

—Només dic que els arguments no se sostenen. Són versemblants, però no vertaders.

—No, si a sobre voldràs que t’ho diguin a la cara, no? —va dir la noia que pintava els punys de vermell llampant.

—Per a mi el sistema no és el problema, sinó la forma concreta que té. La qüestió és que la gent està votant partits que van en contra seva i que, per tant, afavoreixen polítiques de dretes. Però si es vol tenir un estat de dret, necessites els tres poders.

—Un altre repetint discursos innocus com un lloro —va tallar l’Arnau.

—Escolta, que no tingui la mateixa idea que tu no vol dir que sigui un lloro —va desencreuar els braços, però com no sabia on fotre’ls, els va tornar a encreuar—. Potser el lloro ets tu, repetint un discurs passat de moda ja fa cent anys.

—Dylan!! —va exclamar en Manel.

—Amb nens no es pot discutir, està clar —va fer la Mari, clec—. L’antic argument del “i tu més!”

En Dylan, davant una mirada histèrica d’en Manel, va callar, amb una amargor que premia i masegava entre els llavis. Els carrers de Cumes no suportaran mai el seu desterrament, el silenci que porta amortallat als braços embenats. El panxut poetastre podrà fer-lo marxar de Roma, amb la lira a la mà. Podrà allunyar-lo de la vida, però no el farà callar mai. Les seves paraules romandran a la terra en un llatí contundent. Pels carrers de Cumes passeja com un mort de vi, la sang li taca les benes dels braços. Els llorers ploraran la meva sort pels carrers d’aquesta ciutat avergonyida, un imperi caigut en la desgràcia per la manca de virtut i d’intel·ligència. Però ho ha de saber. Ha de saber que per molt que s’hi escarrassi, l’Olimp fa temps que va tancar les oïdes als seus cants de lleó marí. No trobarà mai cap altra glòria que la de ser un bacó peripatètic. Ho ha de saber i li faré una epístola que li enverinarà l’orgull com a mi m’ha enverinat el cor el silenci d’aquest exili. Ara mateix li escriuré una sàtira en un llatí suau i dolç, i morirà per dins el tirà panxut, si aconsegueixo sobreviure als carrers de Cumes.

—I com et dius, tu? —li va demanar la Mari, assenyalant-lo amb les tenalles que, així alçades, projectaven un espantall xinès sobre les proclames pintades a les parets.

—Dylan.

—Ah, tu ets el col·lega del Ferran, oi? —va dir el Psi.

—Sí.

—I on para?

—És veritat, no ha vingut als botellons —va dir l’Oriol, que s’havia afanyat a fer anar el porro del Moha, sovint, cap a la seva boca.

—Havia d’anar a casa a solucionar una cosa. No sé si tornarà a sortir avui.

En Psi el va mirar sense immutar-se, però amb una gota d’escepticisme entre les celles.

—Segur que s’ha parat a donar-li la brasa a algú amb la neteja de la República.

—La neteja de què? —va fer la noia que pintava punys rojos.

—Sí, està convençut que la República no va bé, que totes les posicions de poder estan ocupades per espies o intervencionistes espanyols, i que per això es repeteixen certs patrons i cal netejar-la. És un conspiranoic. No és perfecta… però estem molt millor que abans.

—Doncs jo no tinc clar que estigui tan equivocat.

—No?

—A veure, no vull dir que totes les posicions de poder siguin de traïdors espanyols, perquè sona a acudit, però sí que estan ocupades pels gossos dels oligarques.

—Apa, Fàtima! —va exclamar en Manel—. Els partits d’esquerres no estan muntats per les dretes…

—Doncs els fan el joc —ara la Fàtima xopava el pinzell en la pintura, com si hagués de batre uns ous de lacre roig—. I per tant, són els seus gossets d’atura.

—Llavors tu dius que la República és una enganyifa? —va interrompre en Dylan.

—No sé.

—Ui, no li ho diguis a aquest, això —va dir l’Oriol.

—Per? —va dir ella passant amb cura el pinzell pels racons del tap tallat.

—Doncs perquè ell creu que ens la van fotre per tal de crear una república bananera.

—Ni l’una ni l’altre —va afegir el Moha—. La solució és sempre al terme mig.

—Que t’ho has cregut! —va rompre la Fàtima, brandant el pinzell i esquitxant a totes bandes.

—Tia! Vigila!

—Val, val… Però al terme mig no hi ha una puta merda. Aclarim coses d’una vegada. La República està bé, més o menys… Era el primer pas. Havíem de trencar els lligams de l’opressió espanyola, però era només un inici, encetar la revolució social. No podem parar aquí, no podem deixar que ens passi com a la guerra civil espanyola. S’ha de continuar desenvolupant la llibertat. Només això no ens dona gaire res perquè

—Què té a veure amb la Guerra Civil, això? —va preguntar en Manel.

—Doncs tot. Al 36 a Catalunya no hi havia una defensa contra l’alçament militar. Hi havia una revolució. Portada pels anarquistes, sobretot.

—Crec que era portada pels comunistes i els socialistes, més aviat —va afegir en Dylan.

—I un cony així de gran! La van portar els anarquistes, tal i com explica l’Orwell. Els putos comunistes i els socialistes ja sabem què van fer: tractes amb Rússia, que estava confabulada amb el govern espanyol. Això sí que va ser una traïció. I van esbandir la revolució en pocs mesos, matant a tort i a dret, perquè ells volien fer un satèl·lit soviètic al sud d’Europa, i els feia por que l’anarquisme funcionaria.

—No sé d’on ho has tret, això, de quines fonts… L’Orwell sabia que els anarquistes eren una minoria social, la força la tenien els comunistes. Li dedica diversos capítols a això al llibre que deies.

—No sé de quin llibre parles, jo parlo d’Orwell, d’ell, no dels seus llibres.

—Doncs com no t’hagi arribat pels llibres, no sé de quina font ho treus.

—Però què dius, de fonts?! Això són coses sabudes —va tornar a brandar el pinzell, que projectava a la paret una pluja de fletxes rabioses cercant un bisó, i la resta, instintivament, es van vinclar—. No entens res, o què? El que importa és el missatge que va donar, no les paraules exactes que va fer servir al llibre. O et penses que parla de porcs a les granges? A més, si no tenien por de l’anarquisme, per què van matar Nin, eh?

—Això és una altra cosa. De totes formes, no ho sap ningú per què el van matar. Ni ell ho devia saber.

—Que no?! L’únic líder anarquista que podia fer front al comunisme rus…

—Crec que barreges, eh? En Nin era comunista.

—I què més!

—Vols que ho mirem a la Viquipèdia?

—No em cal la propaganda yankee per saber que Nin va fer veure que era comunista per intentar una revolució de debò. Però quan van entendre la maniobra, el van pelar.

En Dylan es va imaginar la Fàtima, els altres, enmig d’una odissea de contenidors cremats, de focs fatus, de pedregam de llambordes a les places… I després… què? Contenidors nous, i nous trajectes amb veles de foc pels carrers pelats de l’Adriàtic.

—De totes formes, jo no sé què té a veure allò, que sona a la llegenda de Sant Jordi, amb el que tenim ara. Ja ho hem aconseguit. Tenim la nostra república i estem bé —va sentenciar en Manel, que feia la impressió de voler apaivagar l’ambient, potser per parlar de coses més trivials.

—És el que deia la Fàtima abans, per si no ho has pillat —va fer l’Arnau, vogant el cúter com un mestre antic— no hi ha llibertat. No la teníem abans i no la tenim ara, tampoc. És el mateix amb una bandera diferent. I hem de lluitar la llibertat, prendre-la per la força, perquè si no…

—Gràcies, Arnau, però puc explicar-ho tota sola.

—Si jo només deia… —la va mirar de cua d’ull, i en veure el seu rictus seriós, va semblar que ja s’imaginava per on sortiria—. Tens raó, callo.

—Doncs jo no ho veig —afegia ara el Dylan, ignorant l’expressió crispada d’en Manel—. Una mica més lliures sí que som, però ens l’han colat i la gent es mou com els autòmats, d’un partit de dretes a un partit de dretes amb nom d’esquerres. És el torn pacífic de partits del segle XIX, el que hi havia a Espanya, reinstaurat. Si hi ha una lluita, és la d’obrir els ulls de la gent. Hem de continuar lluitant la llibertat… però a les urnes. No es fa tot del dia a la nit. Amb quatre actes esbojarrats al carrer només aconseguirem menys llibertat, no més.

—Pensa bé. El sistema polític està blindat. Quan vam fer el pas, ho van construir tot per tenir, potser tens raó, una mica més de llibertat que abans, però la justa. I com tu acabes de remarcar, la resta, tot igual. A les urnes no aconseguiràs res de res. L’única manera és la revolta. La història ho ha provat mil cops.

—Això no és ben bé així —va contestar en Dylan—. Vam estar a punt de tenir un estat dels més moderns. Ara caldria arribar a una majoria parlamentària…

—Majoria parlamentària? I quan vam estar a punt de què, dius?

—Amb l’esborrany. Gairebé ja estava enllestit, però alguna cosa va fallar.

—L’esborrany?! No em diguis que tu et creus aquell conte?

—No és cap conte. Hi ha les actes.

—Ha! Les actes que només van signar els representants d’un partit? Per quedar bé davant del seu electorat?

—Et penses que van redactar tot allò per fer una cortina de fum, només? Són massa pàgines.

—Ara em diràs que també creus en els reis mags d’Orient o què?

—Ell creu en tothom que ve de l’Orient —va fer el Manel—. Sobretot en els refugiats.

—Sí —va fer l’Oriol, mig endormiscat, perquè ja anava pel segon porro del Moha—. Sobretot en els que no haurien de venir.

—Com?!

—Doncs que si no han de trobar feina… potser no haurien de venir, no?

—El que s’hauria de fer és deixar-los en pau.

—Però si venen i no troben feina és un problema… sobretot per a ells.

—Si no els haguessin espoliat els seus recursos, als seus països, no haurien de venir.

—Però el problema d’allà —s’hi va ficar en Dylan, per pur escepticisme o per un rampell dialèctic—és que tenen uns governs de merda, corruptes, que fins i tot si tinguessin diners i recursos no ho invertirien en la població.

—Mentalitat d’home blanc. Els pobres són pobres perquè són imbècils. Hem de protegir-los d’ells mateixos. Que encara duri aquest discurs esclavista és de puta pena! Clar que tenen aquests governs, però no perquè siguin uns salvatges o uns corruptes, sinó perquè els governs rics els posen, els afavoreixen, d’aquesta manera els tenen ben agafats pels ous i poden extreure allò que els interessa: petroli, diamants, coltan, el que sigui.

—És una mica conspiranoic, no? A classe vam veure que la Primavera Àrab va ser un bluf. La idea estava bé, però després no van fer res i ningú no s’hi va ficar. Ells mateixos es van desinflar. Tot va tornar a ser més o menys com ja era, i les altres revoltes històriques, igual.

El Moha va sortir del seu abaltiment físic, incorporant-se en una posició tensa, gairebé a punt d’aixecar-se:

—Clar! Perquè la van torpedinar, com sempre. Quan surt un moviment social fort —els seus braços irats projectaven unes banyes d’argila negra a la paret—, els de sempre s’afanyen a diluir-lo, a boicotejar-lo, de manera que queda en no-res i la gent, cop fallit rere cop fallit, perd la il·lusió i la força. És la guerra bruta de la desesperança, per això hem d’incendiar de tant en tant. La flama s’ha de mantenir encesa per quan arribi el moment. Si no, estarem perduts —va agafar una mica d’aire, del porro—. A més, fixa’t en la propaganda. Els llibres d’història, els temaris de les escoles, estan aprovats pels estats. El profe t’explica la versió dels poderosos. El sistema està ben engranat. Si vols assabentar-te d’alguna cosa, no la busquis als llibres ni a les aules.

—Ni llibres ni aules? I on s’hauria de buscar, llavors? A Motofòrum?

—Tu riu-te’n, dels fòrums, però s’ha d’anar a la font, i la font és la gent, la seva experiència. Puja a un d’aquests pisos de dalt, a qualsevol. T’explicaran coses molt més interessants, de primera mà i sense manipular, i potser no et caldrà que t’expliquin gaire, perquè ho veuràs tu tot sol.

—Però no dèieu que la història ens ha dit mil cops que les revoltes són la solució? Això no està en els llibres?

—La història està on està. No cal que la trobis a un llibre. La pots trobar a la gent.

—I aquesta gent l’ha llegit d’un llibre.

—No, l’han viscut.

—Ah, però coneixes molta gent que va viure la Revolució Francesa, doncs? Com no facis una ouija…

—Tergiversació pueril, com la dels mitjans de comunicació. No tens arguments més elaborats, o què?

—Clar que en tinc, però tu hi estaràs en contra de totes maneres. No paga la pena.

—I qui t’ho ha dit que hi estaré en contra? A més, això és igual. Si no discuteixes obertament amb gent que pensa de manera diferent a tu, et fas trampes al solitari.

—Ah, sí? Per què?

—Doncs perquè mai no poses a prova les teves idees. Aquest és un dels grans problemes actuals. Ningú no discuteix. La gent s’aplega en grups d’opinió, tots pensen més o menys el mateix. Es llepen les polles entre ells.

—O els conys.

—Clar, i entre elles, oi?

—Òbviament.

—Doncs això, se la fan els uns a les altres o les altres als uns…

—O les unes a les altres.

—O els uns als uns.

—D’acord, gent i gent, en definitiva, però amb idees comunes, sense confrontació. Per tant, les idees s’estanquen, no progressen mai, perquè mai son sotmeses a pressió o a canvis.

—Jo no hi estic d’acord. A les xarxes socials hi ha un munt de discussions, uns diuen una cosa, altres el contrari, hi ha qui matisa…

—Sí, clar!

—Que no?

—No, noi, no —va agafar el relleu la Mari—, perquè allò és un diàleg de sords. La gent diu la seva i passa de llegir els altres amb atenció. Com a molt responen a un insult amb un altre insult. Quina mena de discussió és aquesta?

—No tothom insulta, de la mateixa manera que no tothom és gilipolles o capbuit. Molts moviments socials dels darrers anys han sortit de les xarxes, o fins i tot gràcies a les xarxes. La comunitat afroamericana es va unir molt més gràcies a la comunicació de les xarxes.

—Quina tonteria! —va esclafir la Fàtima aixecant els braços, i unes flames de fang van enfilar-se nervioses al seu darrere—. Com es nota que ets un blanc que no ha patit mai el racisme.

—No hi ha hagut millores en matèria de drets socials?

—El que hi ha és dissimulació, fer veure que es respecten els drets, però al final els blancs són els que manen i els que arriben a posicions de poder. El que deixen pels altres són les molles.

—Jo això no ho veig. És veure l’enemic fins i tot on no hi és. Així no s’arriba enlloc. S’han de centrar les forces en allò veritablement rellevant.

—Clar, per a tu no és rellevant perquè ets blanc, no et fot?!

—Legalment tothom té els mateixos drets. El que s’ha de fer és votar a qui et representa de debò, de res serveix ser obrer i votar partits de dretes que parlen molt de drets universals però només potencien les entitats privades i deixen els pobres de banda, negres o blancs.

—I d’aquests pobres… quants diries que són d’ètnies minoritzades i esclavitzades històricament?

—Doncs…

—Ja t’ho dic jo. Un obrer blanc té més facilitats per treballar que un de negre. I un home més que una dona. En això no hem avançat gens. Molta xarxa social, molts cartellets i proclames, però res d’acció. Sense acció no hi ha reacció.

—Sense pensament no hi ha accions encertades.

—Ets blanc per fora i blanc per dintre. Potser que et facis un TAC, a veure si tens alguna cosa…

Tots van esclafir a riure mentre en Dylan l’entomava amb tota la dignitat que va saber. En Manel, per acabar-ho d’adobar, va provar a portar la conversa a un terreny més amable:

—No, el Dylan per dins és més negre que el carbó… Negre del Senegal! —i va fer una riallada que va ressonar en el silenci comú—. No ho pilleu? És que no el coneixeu, però ell sempre ho veu tot negre, sabeu?

—Tio, és igual, és una broma de mal gust…

—No n’hi ha per tant, que jo no soc racista, eh? Collons! Si fos racista no estaria aquí amb vosaltres, no?

—No sé, Manel, penso que has pixat molt fora de test, tio —va fer en Dani.

—Potser no ets un racista radical —va dir la Fàtima—, però tens el racisme arrelat al cap, sota una superfície de modernitat. Segur que no te les planteges mai, aquestes coses.

—Però què dieu?! A mi m’és igual de quin color té la pell la gent.

—A mi —va fer el Moha, tirant-se enrere altra vegada, cap a la posició inicial— em sembla que aquestes brometes són més que de mal gust. Tu has vist mai com viuen els immigrants? Venen aquí buscant llibertat, feina, subsistència, i després es troben esclaus del sistema, construït sobre la seva suor, sobre la seva desesperació.

—Un moment, si us plau —va dir en Dylan—. Estic d’acord que les bromes racistes són una puta merda, i que són una xacra social, però el comentari en si no era racista.

—I tant! I tu per defensar-lo, també n’ets —va esclatar la Mari.

—Ja estem! Maniqueisme pur. No es pot dir res perquè llavors ets un racista. I per la mateixa regla, masclista, homòfob, etc.

—Doncs mira, em sembla un gran exemple això que acabes de dir. Una persona que comença qualsevol argument així, com tu fas, sí, es xenòfoba.

—Dylan, para, que l’esguerres encara més. Disculpeu-me, no era la meva intenció —va dir en Manel.

—No el tallis, no s’han de tallar les opinions —va sentenciar l’Arnau—. S’han de combatre. Però per fer-ho necessites que s’expressin. S’han de confrontar. El silenci, les prohibicions, només porten a fer més gran el problema —va fer una pausa, per embolicar-se el següent porro—. El que et deia és molt senzill.

—I el que dic jo també —va espetegar en Dylan, que s’havia esperat agotzonat preparant l’argument—. Si una persona… blanca, negra, xinesa, sud-americana, d’on sigui, fa tal o tal cosa, positiva o negativa, s’ha de dir, s’ha de poder dir i no per això s’és racista.

—Para el carro —va tallar la Fàtima, deixant el pinzell al pot de pintura—. Dir que una persona és blanca, negra o blava no és racista en si mateix (tot i que no entenc perquè s’ha de dir el color de pell que té). El que és racista és dir “els negres no sé què” o “els xinesos no sé què”. La generalització per la raça sí és racisme. Amb persones, no es pot generalitzar, perquè cada persona és un món.

—Però sí que hi ha certs patrons de col·lectius. No només de races, també d’àmbits, com diuen ara, la geografia social —va refutar en Dylan.

—Xenofòbia pura. Aquests patrons que tu dius són generalitzacions, simplificacions que si es fan de determinada manera, quadren amb un col·lectiu d’un color, però que segur també podries extrapolar a un d’un altre, o fins a tots, si ens hi posem.

—No ho veig.

—Per exemple, agafa un d’aquests patrons i l’analitzem, a veure què.

—No sé, ara no se m’acut cap.

—Va, jo en poso un. El immigrants són delinqüents.

—Això no val, és demagògia d’ultradreta.

—Massa fàcil.

—Tinc un —va dir el Dani—. Els musulmans són uns fonamentalistes.

—És religiós, no racial.

—No és racial? S’aplica a persones de raça blanca tot i ser religioses? O només als religiosos de races no blanques?

—No sé.

—Ja t’ho dic jo. Els capitalistes són fonamentalistes radicals del seu sistema, que ve a ser una religió en si mateixa.

—I en comptes d’hòstia, es foten bitcoins pel cul.

Van riure a cor què vols, embolcallats pel fum dels porros. En Dylan va quedar callat, amb aire pensatiu, una mica pàl·lid. En Dani va afegir, assenyalant-lo amb el polze:

—Veus, Manel, perquè s’ha de deixar dir i discutir?

—Doncs jo amb el que no estic d’acord és que no s’hagin de tallar certes opinions. Hi ha línies que no s’han de creuar —va dir el Moha.

—No siguis cabut, que ja t’ho hem explicat moltes vegades…

Josep Carner, amb un somriure de rosari a la verge, guaitava a totes bandes, els ulls li anaven bojos pels rostres marcits d’aquells joves escarriats i demanava amb suors que li regalimaven pel coll que marxés d’allà. Li va suggerir unes flors delicades per a la Mireia i uns versos elegants sense cesura, potser arreplegant el poc coratge que li restava, puix que cal una sonora gallardia per demanar perdó a qui més s’estima. Però en aquell indret bonhomiós i tendre que en Carner havia edificat, se sentí de cop un udol esquinçat, un udol de tombes que xiulava Peeepiiiiiiiituuuu… Peeepiiiiiiiiituuuu… Ooon eeets? I va arribar l’Ausiàs, el de les botes ferotges, i el príncep dels poetes es va foragitar a un racó menut de la ment d’en Dylan.

—Però no es pot dir qualsevol cosa —continuava en Moha—. Com és allò dels meus límits acaben en els teus?

—Propaganda.

—Propaganda?

—Sí, dels burgesos, perquè no els toquin la cara, els molt fills de puta.

—Escolta, Psi, hi ha cerveses?

En Psi va aixecar-se i va enretirar una mena de catifa que cobria l’embalum on seia. Era un congelador atrotinat. Va obrir-lo i va contestar:

—Sí.

—Doncs treu-ne.

Va posar un grapat de Xibeques i quintos sobre el congelador i les va anar obrint. Les passaven en cadena. Al Dylan li va arribar un quinto. No estava congelat, ni molt menys. Fresquet i prou.

—Mireu, jo crec que no s’ha de prohibir res —glup, glup—, ni els nostres actes, ni les paraules dels altres. Cadascú diu la seva i al final la gent treu les seves conclusions. Per això a nosaltres ens ho prohibeixen tot i a ells res.

—Exactament.

—Sí, tio, quina raó tens.

—Un moment —interposar en Dylan—. A vosaltres us prohibeixen el que està prohibit, però no perquè sigueu “vosaltres”.

—No? I per què serà que les coses que fem nosaltres estan prohibides i les que fan ells es poden fer?

—Ja ho sabem, perquè les lleis les fan al seu gust.

—Les lleis estan fetes seguint unes línies de justícia per a tothom. Potser és perquè “ells” no fan coses que atemptin tant directament contra els altres, no?

—Tu de debò les penses aquestes coses? Vull dir a soles. O ets un cínic que només vol portar-nos la contrària, com si fos un esport?

—Clar que les penso —i va fer un glop llarg del quinto, gairebé buidant-lo del tot.

—És a dir —va continuar la Mari—, tu penses que llançar globus de pintura a una multinacional que escanya el poble és un delicte i evadir impostos està bé?

—No, evadir impostos és pitjor.

—Llavors per què ens persegueixen a nosaltres i a ells els deixen fer, m’ho expliques?

—Ja…

—No hi torneu. El que jo deia —va fer L’Andreu— és que no s’ha de prohibir res.

—Però llavors els rics podran evadir impostos a dojo —va dir en Manel.

—No —va afegir el Dani—. Perquè si nosaltres podem fer, si no hi ha prohibicions, llavors col·lectivitzem empreses, les fem de tothom i ja no hi haurà rics i, per tant, acabes amb l’evasió fiscal, tot d’una.

—I els rics et deixaran resoldre-ho tan fàcilment? —feia en Manel— Trauràs la propietat privada dels caps de la gent en una setmana? Primer va ser el verb… i al setè dia ja no hi havia propietat privada i tothom es va posar a treballar xiulant la internacional.

—Tu riu-te’n, si vols, però si tothom pot dir la seva, actuar amb llibertat plena, els discursos minsos cauen pel seu propi pes. Jo proposo A, per exemple, i la gent que m’escolta jutjarà si és correcte o no.

—Però no dèiem que la gent està embadocada? —qüestionava ara en Dylan, que s’havia quedat sense cervesa i havia agafat un lenyo.

—Hem de deixar de ser paternalistes amb els que escolten. Si no son capaços de treure l’entrellat d’allò que escolten —glup, glup, glup—, és la seva responsabilitat. Si després els colen enganyifes o esclavitud, és el seu problema. Però com a mínim que ens deixin fer als qui ho tenim clar.

—Val, no s’ha de prohibir, s’ha de deixar opinar, no ser paternalistes… Si acceptem aquestes premisses, perquè ser tan combatius, tan bèl·lics en el llenguatge? Per què les accions violentes?

—És una simplificació, això.

—Ah, sí? I les consignes revolucionàries, o els globus de pintura, no són simplificacions d’idees més complexes?

—Crec que ara em perdo… —feia l’Oriol naufragat al sofà en una marea de fum.

—Són actes performatius necessaris per a encetar debats. Són respostes a la violència dels de dalt.

—Però si els de dalt no us fan ni puto cas.

—Coi, tio! Pots dir-ho bé o què?! —el va corregir en Manel.

—Tens raó, en part. I això també és un acte de violència estructural.

—Espera, què?! Sí home! El silenci és violència? No entrar en la vostra guerra de guerrilles és violència? Aquí no me la fotreu.

—Clar que sí. És a dir, si tu tens una part de la població malament, en el percentatge que sigui, i no fas res perquè estiguin millor… i només afavoreixes els que tenen més, ets violent.

—Això sí, però allò altre…

—És el mateix —deia la Fàtima—. Si només interpel·les a una part de la població, i a la resta, la que no t’interessa, la deixes fora, li fas el buit, l’estàs d’alguna manera aniquilant en silenci. Siguem nosaltres, siguin els falangistes, els folkoespañoles aquests tan depriments… qui sigui. Tots som ciutadans de dret o no?

—Sí.

—Doncs tots hem de ser escoltats pel govern de torn. Quan no ho fan, ens estan aniquilant, i no ens quedarem de braços plegats, nosaltres. Si els nostàlgics d’Espanya volen fer una festa popular amb sevillanes un cop l’any i ja estan contents que els esbandeixin de la societat, doncs molt bé per ells, però nosaltres no callarem.

—És que jo no veig que els folkoespanyoles demanin res legítim, tampoc —va afegir en Manel.

—Potser no —deia l’Andreu—, perquè ells en realitat voldrien annexionar-se a Espanya una altra vegada.

—S’ha de ser ruc, també, per voler això…

—Però el que jo deia —va continuar— és que només per formar part d’aquest col·lectiu, d’aquest o de qualsevol altre minoritzat, és igual si en general demanen ximpleries, sistemàticament els arraconen. Potser algun dia demanaran alguna cosa que és interessant per a tothom, o per a la seva pròpia dignitat, i llavors, com que estan estigmatitzats, no tindran veu, perquè se l’han extirpat.

—Jo no veig clar que s’hagi de donar veu a tots els col·lectius… Si surten col·lectius nazis els hem de donar un espai i respectar? —va dubtar en Manel.

—Tornem-hi! No s’ha de prohibir… Deixem que la gent pensi si allò és adient o no… Si és un col·lectiu d’esbojarrats es desinflarà tot sol.

—A Alemanya els tenen prohibits. Per alguna cosa serà.

—Doncs perquè són uns nazis, precisament.

En Manel, i en Dylan, van fer cara d’interrogant majúscul. L’Oriol seguia nedant per sortir de les aigües del porro i la cervesa.

—Són uns radicals amants de les dictadures i del racisme. Com que queda malament ser nazi, ho prohibeixen radicalment, hi van en contra. S’ha de ser demòcrata?, doncs tothom demòcrata, i qui no ho sigui, a la garjola. Mentalitat nazi.

—Crec que se t’està anant una mica… —va dir en Dylan amb un somrís decaigut— Però deixant de banda això, que sona a ciència ficció, la bel·ligerància que deies és una manera de veure-ho, però no em faràs canviar d’opinió. La violència física no porta enlloc.

—La violència és violència, física o psicològica. Nosaltres només contraataquem. Ens defensem. La violència en defensa pròpia és legítima.

El bosc lluïa d’un verd dens de pins i alzines. El sol del capvespre daurava les fulles sobre un fons de núvols de tempesta. Ja hi estem arribant, va dir l’agutzil, cobriu els flancs, vosaltres dos. El Berenguer i jo entomarem pel bell mig. El bosc arribava a una paret rocosa que s’aixecava imponent. Al costat de la boca d’una mina, hi havia una barraca. De la xemeneia sortia un fum negre de forja. Guillem, va fer l’agutzil, comprova la mina. L’home va treure el pedrenyal de sota la capa i es va apropar ben a poc a poc. Va apuntar a la foscor i va escrutar-la, parant bé l’orella. Va mirar als altres i va fer un gest amb el braç indicant que era buida. L’agutzil, amb un moviment endavant amb el braç, va iniciar el setge a la barraca. Quan tots estaven a les seves posicions, van esbotzar la porta apuntant els de dins, sorpresos, atemorits. Que ningú es mogui ni un dit!, va cridar l’agutzil. Per les finestres laterals van aparèixer les boques dels pedrenyals dels ajudants. Hi havia tres homes, que abans de quedar-se gelats, havien estat forjant peces. En nom de l’Audiència de Barcelona, quedeu arrestats per falsificació de moneda!, va recitar l’agutzil, òbviament de memòria. Senyor, va fer un que suspenia sobre el cap un martell pesant. No moguis ni un pèl del cap! Berenguer, comprova. El Berenguer va entrar a poc a poc, apuntant-los amb l’arma. Quan va arribar a la forja, va descobrir un sac que descansava a la paret. No mogueu ni un muscle! S’hi va apropar, i va agenollar-se amb cura. Va enfonsar-hi la mà i va treure una moneda fosca i deslluïda. Són boscoses, capità. Senyor agutzil, va dir el del martell, només intentem sortir de la misèria, si ens preneu les boscoses… Calla, dimoni! Encunyar moneda falsa es castiga amb la forca! Capità, va dir una veu a l’altra banda de la finestra, de debò hem de carregar amb aquests pocavergonyes fins a Barcelona? Mentre visquin, sí.

—En realitat, és indiferent sí hi estàs d’acord o no —deia la Mari—. No t’ofenguis, però l’important no és que pensis com jo, com nosaltres, sinó que puguis posar-te al lloc de l’altre, conversar i entendre millor per què la gent fa les coses.

—Això dic jo sempre. Jo tinc confiança que som més —va referendar en Manel—. Si tothom fes aquesta feina de reflexionar com pensen els altres, al final arribaríem, en una gran majoria, a conclusions similars, a demanar el mateix.

—Sí, però el problema és que la gent no fa aquest exercici —va dubtar el Dani— per això hem de sacsejar una mica…

—Mentre el fan o no, tampoc els ajudeu amb la violència —va tallar en Dylan.

—Sí, ara serà culpa nostra, no de la propaganda —va espetegar la Fàtima.

—Potser sí que la propaganda té a veure molt, però la violència segueix legitimant el silenci que dieu, els dona l’excusa perfecta. Jo no parlo amb terroristes… i coses així.

—Que els donin pel cul! Quan la gent desperti, ja s’adonaran que estaven errats i que teníem raó. Nosaltres hem de seguir.

Ara Petrarca recitava al seu estudi, amb la ploma a la mà, el somni de l’Humanisme.

Podran, potser, passades les tenebres

tornar de nou els llunyans descendents

a aquella resplendor del segle antic…

Algú va trucar a la porta. Passi, passi, i va xopar la ploma al tinter. En obrir-se la porta, el dolç Francesco va mirar de cua d’ull mentre escrivia lentament aquells versos per als homes futurs que els havien d’entendre, i va veure l’Ausiàs, el de la bota tenebrosa, i va demanar qui era. Jo, senyor, soc el més humil dels vostres deixebles, però heu de deixar d’una vegada per totes aquesta estupidesa optimista pels segles que han de venir, perquè vos sou nostre pare i no puc permetre que feu el ridícul d’aquesta manera. Senyor, va respondre deixant la ploma suspesa, amb una gota a punt de caure al pergamí, no sé qui sou, talment, però sempre ha de quedar un bri d’optimisme en la vida d’un savi… i ara que em trobo a l’hivern dels meus dies… Mestre, va tallar-lo March, no era un prec, sinó una ordre.

La luxosa cambra de la princesa. A un escó, al costat del cos dorment de la noia, el príncep llegeix una novel·la de cavalleries. El regne acompanya el son etern de la princesa amb una cadenciosa tristor que abalteix les seves vides menudes. En passar la pàgina, el príncep arrufa les celles encanudides amb escepticisme davant aquelles lletrotes gòtiques i posa un esguard allargassat sobre la geologia immarcescible de la seva estimada. Els llavis, rojos, d’una escalfor asèptica, tantes vegades besats tots aquells anys sense cap més resposta que la carn tendra que li robà la joventut i el vigor, sembla que en qualsevol moment es badaran una mica. Tanca el llibre i s’aixeca, dubitatiu. S’atansa al llit, la vànova brodada d’argent, i mira la seva estimad: dorm plàcidament un somni inescrutable. Deixa el llibre a la vora dels seus cabells, desplegats en un mantell d’ones daurades i pètals, i, finalment, marxa de la cambra on ha vist esvair-se el seu destí.

La Mari feia glops llarguíssims de l’ampolla de Xibeca. En Dylan va quedar-se amb els ulls presos a les tenalles, que descansaven sobre el niu de filferro. Aquelles tenalles que feien petits mossos al metall com un conillet que menja herbetes a una prada quan el cel clareja una matinada de boira fina. La bestiola aixeca el cap per vigilar la prada i s’afanya a menjar les tiges tendres, tot i que potser trobaria aliments més suculents… però les menja perquè són riques en clorofil·la. En Dylan, sense adonar-se, va aterrar enmig de la conversa:

—Sabeu per què els conills mengen tantes herbes?

Tots van quedar suspesos, en silenci, esperant una resposta.

—Perquè tenen molta clorofil·la i els va bé per a les dentetes.

Van esclafir a riure, unànimes, com si haguessin sentit el millor acudit del món. En Dylan mirava seriós les tenalles.

—I tu saps que hi ha aigua seca? —va dir el Moha.

En Dylan va sospesar lentament l’axioma, i va contestar, amb un sonor retard:

—Sí, home!

—I tant! Al fons dels salts d’aigua. Cau amb tanta força, que s’asseca per la fricció… però de seguida es torna a mullar pel contacte de l’aigua del voltant.

—Huala…! Que guapo! Aigua seca…

—Un cop —va dir l’Andreu—, vaig sentir parlar un semàfor… —la riallada general va ser ben escardalenca—. I no, no havia fumat res…

Van riure encara més, recargolant-se pel terra. Hi havia un semàfor caigut d’un salt d’aigua comprovant en veu baixa la humitat de les bombolles del fons del riu. El Dani es va treure les ulleres de sol:

—A vegades vas per la vida i et trobes un bassal… i caus… Quan t’aixeques, tens els pantalons tots tacats de fang. Però continues caminant i més tard tornes a caure… i et taques encara més. Algunes d’aquelles taques sortiran a la rentadora, però d’altres es quedaran per sempre.

Es va fer un silenci reflexiu, nostàlgic.

—La puta vida, talment.

—Sí, tio…

Per la vida hi ha roques, a més de bassals i semàfors que xiuxiuegen… Hi ha àmplies regions sense camins, desèrtiques, plenes d’escorpins i miratges d’idees que es deformen per la calima, per la llum i la foscor, la foscor de les temples i dels cranis dels tuaregs que es maregen amb divagacions abstractes, tacades de la realitat de cada dia, de cada nit, a soles per les parets grapejades d’uns malucs grapejats i oblidats, perquè quan s’ha de pensar només es pensa en una masturbació lacònica i trista, amb els ulls plorosos i arrenglerats en una massa informe de judicis dèbils o debilitats per una munió de prejudicis sense més fonament que la medul·la de les emocions heretades com un compromís de l’ésser amb la història, repenjat tèbiament en un esquelet sense carn, sense pell o tot és pell sense carn, pell i os d’unes formes que mandregen en un cervell absent o en vaga purament de fam, un cervell adscrit a regions antigues, típiques, massa repetides durant segles i segles per aquestes parets rugoses i humides plenes de grafitades, simples de consignes repetitives i martellades sonores que embafen les oïdes i el discurs nebulós dels oradors erràtics que pugen a un caixó de patates i criden el primer que els passa pel cap, no acaben de saber per què pujaren a aquell caixó, per què duien megàfon, van pujar i ja estaven allà, i davant del llarg vertigen de callar a temps van començar a parlar i encara els falta temps per seguir encomanant aquests discursos com una tuberculosi meningítica que forada tots els caps, joves i vells, i els envellits abans d’hora perquè van néixer més morts que vius en una col·lecta graciosa i tremenda, una tempesta sense fi, uns ruixats de no-res, de no-ningú, embafats en les barbes molles i les butaques plenes de forats i cremades. D’aquesta cova només en surten ombres… En Dylan, de sobte, va sentir una cremada al tors, sense llum:

—¡¡D’aquesta cova només en surten ombres!!

Havia tornat a tallar una conversa ben agradable, però allò no tenia cap gràcia, aparentment.

—A què ve això, ara? —va fer la Mari.

El Psi es va apropar al Dylan, a poc a poc, i li va dir:

—Estàs una mica pàl·lid, tio. Vine, que et toqui l’aire.