Noches en Poderna

Aquestes coses… jo sé c'aquestes coses que fem ara, a tu, t'agraden prou, però jo penso que tot això que ara fem ho hauríem de parlar» y se pasa el dorso de la mano por la boca. También tiene salpicaduras de semén en la mejilla, en la ceja y en el pelo. «Prò… que no t'ho passes bé amb mi?» se cuestiona él sentado en sus tetas, con el pene en un puño y el pasmo en la cara. La Joana respira fuerte un instante: «Sí i no, Pere». Luego recoge las gotas de esperma que resbalan por su pómulo con el dedo índice y se lo lleva a los labios. Lo chupa. Piensa un momento y repite «sí i no, Pere» y se sirve de la manga del vestido para limpiarse lo de más. «Què vols dir tu, ara?», suelta él de inmediato, y la Joana, más viva y encarnada, le refiere que ve de buen grado pasar su vida con él: «ho vull de tot cor, Pere». El Pere no tiene nada que coger, de pronto. Pregunta «i allavonses?» y la Joana vacila como si no supiera qué sigue. Se incorpora sobre los codos y mira largamente sus pechos sudados: «Doncs c'ara som joves, Pere. Massa joves, potser». Él siente que se le crece un susto por de dentro y comienza a pedir «vols dir que no vols? Vols dir que demà voldràs altri? Vols dir que'ns en penedirem?» y la Joana, que no, que no, le recuerda que están prometidos y que esa cuestión está ya más que hablada: «jo t'estimo de veres, Pere», pero el Pere pone en duda que haya de quererle mañana: «mai se sap, dona».

—Jo ho sé.

—I jo, vés. Però així com t'ha dut fins a mi, l'amor podria dur-te a un altre lloc, no troves?

—M'hi ha dut perquè ho he volgut.

—Ho has volgut perquè t'hi duia l'amor.

La Joana calla. Poco después, razona que lleva razón y admite que no pueden saber qué será de ellos mañana, pero que sigue en su mano poner todo de su parte o no. Luego detiene la mirada en lo que queda del falo que la sodomizara con dureza minutos antes: es cosa pequeña y fea, entre tanto pelo inculto. Babea con tristeza, como compungido. El Pere dice que quiere: «ho farem». Ella asiente, convencida. Más resuelta, comienza a declarar que no pueden seguir dando por sentadas algunas cosas que, de hecho, no han hablado nunca entre ellos: «Com què, Joana?».

—Això, per exemple.

—El què?

—Aquest'escorreguda.

—Què li passa?

—Que només t'agrada an a tu, això.

—I per què no m'ho deies?

—Perquè sabia que ho volies fer.

—Però jo me pensava que t'agradava…

—I com vols que m'agradi?

Duda. Tiene la certeza de que tiene la respuesta, pero la Joana lo requiere de vuelta:

—Voldries que te fes una escopinada a la cara?

—Dona, ara no.

—No, clar. Dic

—Clar, si es juga, es juga… I potser, si m'ho demanessis…

—Això, això vull dir, Pere.

—Que no t'ho he demanat?

—No. No és pas greu això, ara, però és d'això del que hauriem de parlar tu i jo, ara.

El Pere escucha. Antes, por eso, se quita de encima y se sienta a su lado (no puede no mirarle las tetas una vez más… Las tetas y el vientre y el vello púbico y aun los muslos, separados y tiernos). La Joana, entonces, propone que deberían declarar los puntos de su acuerdo: «i no parlo de que'ns estimarem per sempre o de que'ns sirem fidels, tu i jo».

—I doncs?

—Potser que no ho voldrem demà, tot això.

—El què?

—El que sigui.

—Ja.

—Pere, tu i jo tenim un compromís.

—Sí.

—Prò no voldrem mai que'ns dugui en la nostra contra.

—No.

—No, és clar: jo no vull pas obligar-te a estar-te amb mi d'aquí… deu-quinze anys si has deixat d'estimar-me o si t'estimes altra perquè, quan tenies vint anys

—Dinou.

—Gaire bé vint, t'hi vas comprometre.

—I per què hauria…?

—Tant se val això, ara. Tu escolta'm.

Y el Pere escucha, un tanto asustado. La Joana aclara que lo que tengan hablado debe poder hablarse con franqueza más adelante, en cualquier momento. Sugiere que, si uno de los dos, el que sea, no está a gusto con el otro, por lo que sea, debe poder hablarlo sin más. Luego le refiere que su propia singularidad puede, muy bien, tropezar en las costumbres hechas: «ja sé que són coses de nuvis, i que tots ho fan tard o d'hora, prò an a mi no'm va'gradar que'm toquessis els pits la primera vegada que'ns feiem un petó. Ni volia que'm fiquessis la grapa sota les calces a la porta de casa. Pere, que jo volgués anar de la mà amb tu, no't donava dret a tot allò… Jo… Escolta, escolta: el que vull dir és que jo segueixo sent la Joana malgrat el que's facin les núvies arreu del món i hi han coses que m'ha agradat fer-les amb tu i d'altres, que no».

—Així, no voldràs que m'escorri a la teva cara?

—Sí i no.

—Tornem'hi!

—M'ho demanes abans (d'això es tracta, d'això parlem).

—Val. I què més?

—Penso que la Joana de quarant'anys no voldrà que li fiquin al cul.

—Si t'agrada ara…

—Ara tot és nou.

—I demà sirà millor, vés!

—Pot ser. O pot ser que'ns passin les ganes!

—O que'n tinguem més, Joana, perquè jo'n tinc moltes, de ganes… Tantes, que no veig com m'han de passar!

—Ja. Pensa que tu tinguis les mateixes ganes d'aquí vint anys i jo, no. Que tu te'm vulguis follar tots els dies i jo, només un. Un o cap, saps? Què hi farem, aleshores?

—Prò, Joana… Per què hi has de pensar en tot això, ara?

—Perquè jo t'estimo de veres, Pere.