El rapte de la doncella
Romanç popular
Era nit als camins,
gola de llop ben negra.
Era la nit més fosca,
sens lluna, sens estrelles.
Un trot sortí del poble,
el trot d'una tempesta.
Era el salvatge Roc,
va fugint per la llera.
Esglais i crits i torxes
i més cavalls i fressa,
prò com un tro cavalca,
com un'ànima en pena,
i els bons perseguidors
no gaire lluny el perden.
El salvatge bandit
cavalca i mai no frena
fins que arriba a un convent,
que ja sap ell on queda.
Sense pensar-s'ho un cop,
el pany, d'un cop el trenca,
i esbutza la portassa
amb una sola empenta.
La mare superiora
al pati l'intercepta
i en Roc, sens miraments,
pel pati l'arrossega.
Com un torrent de bous,
es ficà en una cel·la,
trobà pregant a Déu
una jove mongeta.
Prengué l'escapulari,
desfeu la cabellera,
li aixecà la cogulla
per veure si li esqueia.
La noia li fa el pes,
li agrada la noieta,
tremola entre les mans,
aquelles mans de fera.
«Si no ho fas per ma vida,
més fes-ho per la teva,
puix amb Déu so casada
i l'ànima condemnes».
«Jo d'ànima no en tinc.
Tu vens amb mi, de pressa».
L'agafà amb un grunyit,
la carregà a l'esquena.
Un renill a les fosques
qu'esgarrifa la terra,
i aquell trot en la nit
sens lluna, sens estrelles.